dimecres, 23 de juny de 2010

Por

Em fan por els petards. Em fa por la foscor. Hi ha tantes coses que em fan por... Sóc molt poruc, sempre me'n declaro. Però em preocupen altres pors també, la por a quedar-me sol, la por de no ser mai ningú... tinc por. Tinc por de fer-me il·lusions. Tinc por de caure altre cop en els meus abismes. És fàcil fer-me somriure; almenys tan fàcil com fer-me tocar de nou de peus a terra, un terra que crema. Tinc por d'esperar coses, d'equivocar-me i de no entendre els senyals. Tinc por de tenir por. Temo assumir la veritat, o reassumir-la, com una porta tancada que s'obre amb una escletxa de llum, i mentre la meva cara passa de l'estranyesa a la sorpresa, i comença a esbossar alegria, torna a tancar-se a poc a poc en un instant etern. No hi ha pom al meu cantó. Però potser millor, perquè aquí és on he d'estar. Tinc por de tornar a fallar, de tornar a cometre errors i fer mal. I també tinc por de prendre mal jo, perquè no sé quant més en puc assumir. Tinc por que el meu cap em jugui una mala passada. Tinc por de ser un ximple, i de fer el ximple. Tinc por de caure. De nou. Tinc por.

37 comentaris:

  1. No és del tot dolent tenir por, sempre i quant no ens impedeixi fer el que hem de fer i ens serveixi per ser més prudents. ;-)

    Bona revetlla XEXU, malgrat els petards :-DD

    ResponElimina
  2. deixa marxar la por,
    estima't,
    tanca el ulls i confia.....

    .... passarà igualment el que hagi de passar

    i endavant, no estàs sol!!

    ;****

    ResponElimina
  3. Buf, XeXu, massa pors són aquestes teves. Suposo que n'ets conscient, la por -les pors, són de les pitjors coses amb què podem conviure. Les pors ens atenallen, ens frenen, no ens permeten ser nosaltres mateixos! Saps per què hi són, les pors, jo crec? Hi són per superar-les, per dir-nos a nosaltres mateixos que no ens fan por. Prova-ho, de debò, digues-t'ho a tu mateix: pors, no em feu por! I sobreposat a elles. Llavors començaràs a ser tu, i descobriràs que les pors no existien, que eren producte de la teva imaginació... que les havies pensat per poder-les superar.

    ResponElimina
  4. La por, com diu en Mc, només és dolenta quan ens bloqueja. Tots tenim pors, reconegudes o no. Mentre les pors no ens aturen, no hi ha problema. Si ens aturen, si a causa de la por deixem de fer coses que faríem, o que voldríem fer o que ens agradaria... aleshores sí que hem de lluitar contra aquesta por.

    La por que les coses surtin malament o que nosaltres fem les coses malament no podem deixar-la créixer gaire... no fos cas que fos aquesta mateixa por fos
    precisament la causa que tot acabi anant malament, d'això en diem "la profecia que s'autocompleix" i a vegades passa, per tant no et quedis la por tota per a tu, comparteix i aireja-la. Aquí ja ho fas, i està molt bé, però no crec que sigui suficient.

    Confia en tu mateix, Xexu, aquí, som molts que confiem plenament en tu i en la teva capacitat de fer les coses bé... tanta gent no pot estar equivocada. (Ei! que jo hi entenc eh? de persones! :) I Hypatia té raó, hi ha coses que no podem controlar i passaran igual amb por o sense. No podem controlar-ho tot.
    Crec que ets molt perfecccionista i exigent, baixa una mica la guàrdia, tot anirà bé.

    El descontrol és dolent però un excés de control també pot ser-ho.

    I també té raó Hypatia que no estàs sol, ja ho saps. Una abraçada, maco!

    ah! a mi tampoc no m'agraden els petardos!

    ResponElimina
  5. A mi també em fan por els petards... molta, molta. Per això aquesta nit no sortim. Tenim aquí la nostra coca de pinyons i serà una celebració de dos...

    Aquí podria dir moltes coses, però em fa vergonya confessar massa en públic, deixar al descobert coses que no acabo de superar.

    De totes formes, jo llegeixo entre línies una cosa ben diferent de tot el que estem parlant fins ara... llegeixo entre línies... i si és el que penso: Passa de la por, no la deixis guanyar i endavant. Si has entès bé els senyals, doncs genial i molta sort :-)... i si t'has equivocat, doncs al menys ho hauràs intentat i això ja és bo.

    M'agrada qui diu que és fàcil fer-lo somriure... Espero que somriguis molt d'ara en endavant (i, si l'he encertat, suposo que el meu comentari també t'haurà fet somriure) :-)

    ResponElimina
  6. El petards fan mania! Quina distracció troba la gent a tirar petard sorollosament a altes hores de la nit? Això es pot considerar plaer? Va, home va!

    ResponElimina
  7. Sempre fa por tornar-se a equivocar,tornar a rebre una petacada,...però em sembla que és pitjor la por de no actuar i sempre pensar que hauria passat que no pas la por d'enfrontar-te a la teva por.
    Quin embarbussament de pors!No sé pas si m'hauràs entès...

    ResponElimina
  8. M'ha fet por llegir aquest text...No és que m'haja sentit identificada, és que podria haver escrit exactament (exactament) el mateix contingut...

    ResponElimina
  9. A mi també em fan por els petards i la soledat, la foscor, viatjar en avió, la mort....i tantes altres coses....por a tenir por de tenir-la també....amb el teu post Xexu de fet, has fet un sortilegi a la por...escriure, dir en veu alta, publicar que es té por ja és una mica vèncer-la és com treure-la fora....no tenir-la dins ....una mica de por va bé ens ajuda a ser cauts, a ser prudents, massa por paralitza, limita i neguiteja....és una qüestió d'equilibri....ni gens ni massa...no és fàcil però tampoc és massa difícil...

    ResponElimina
  10. A mi no m'agraden gens els petards, ni els seus efectes ni el soroll que fan. I em fan por altres coses. De vegades és bo tenir una mica de por però només una mica. Quan la por ens paralitza no és bo, però si és per ser prudents la por és una bona amiga. Jo també tinc por...

    ResponElimina
  11. és curiós que et faci por la foscor i alhora t'agradi tan la nit.

    potser el que fa por és allò per el que val la pena lluitar.

    ànims i a competir contra aquestes pors. si et fan somriure, és que val la pena intentar de nou superar-les.

    (els petards? això si que és ben bé igual, hi ha pors que no passa res per tenir)

    ResponElimina
  12. A mi tampoc m'agraden els petards i sóc poruga quan vaig pel carrer.

    Però davant de moltes coses de la vida prefereixo plantar-li cara, fins i tot a risc d'equivocar-me, que em passa sovint.
    Petons, Xexu, i recorda que, com ja t'han dit més a munt, no estàs sol.

    ResponElimina
  13. contra la por als petard teràpia de xoc: o fas un salt de plens o t'apuntes a una colla de diables

    ResponElimina
  14. La por és una mala companya de viatge, a vegades ens ajuda a afrontar reptes perquè ens dóna la força suficient per a viure, però el més habitual és que ens bloquegi. No facis cas a les pors, estan allà, d'acord, però passa'n tant com puguis.

    ResponElimina
  15. Multiplica't per -1 i ja veuràs quina alegria!

    ResponElimina
  16. Tots tenim pors. I algunes de les que comentes, crec que fins i tot tothom. Però la por, com a fet irracional que és, es pot vèncer. I si un va superant els reptes que es proposa i els afronta, poden anar desapareixent. Ara bé, alguna por sempre ens quedarà a tots sempre.

    ResponElimina
  17. Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. De la por en podríem parlar molt, perquè és un tema espinós. En aquest cas, però, es tracta de pors més concretes, a prendre mal bàsicament. Potser millor mantenir-la, que la prudència és bona companya. I una cosa, si a tots vosaltres no us agradaven els petards, qui els estava tirant ahir?

    Mcabeu, la por és un mecanisme de seguretat, de prevenció. Però no parlo del tipus de por que m’ha de fer estar a l’aguait i amb els músculs tensos, sinó aquella que es té quan saps que patiràs.

    Hypatia, segurament em valdria més pensar que la por hi és per alguna cosa. Si pogués confiar cegament no portaria tan temps a menys de mig gas. Aquesta por hi és per no estar tranquil. Passarà el que sigui, però si tanco els ulls i em faig il•lusions ja hi tornarem a ser.

    Ferran, la por no deixa de ser un mecanisme molt ben pensat perquè no anem sempre amb la floreta a la mà. En aquest cas, i en el de tanta altra gent, és perjudicial i em fa actuar de maneres que no sóc. Fa temps que em dius que he de sortir del forat. Saps, jo també em canso de la gent que sembla no fer res per recuperar-se després d’una caiguda. Això també em compta a mi, és clar. Però no creguis que no faig res, i sobretot tampoc no vull que us canseu de mi. He fet, i molt, però la sort no m’hi ha acompanyat. Aquest post respon a una cosa concreta. He estat malament, he passat males èpoques, i he intentat no torturar-vos massa fent el ploramiques, però de vegades és inevitable, el blog aquest que pot tenir moltes visites i molts comentaris no deixa de ser, de seguir sent, la meva petita vàlvula d’escapament, el meu petit lloc per escriure les coses que em passen pel cap. I si no les escric quan em passen, doncs no em serveix per a res. La por que ara tinc és a tornar a estar malament. No ho explico tot, no sabeu mai tot el que em passa. Però les coses que em passen marcaran el futur. Pot anar malament i tornaré a caure… i m’haureu d’aguantar. O passar de mi, és clar. Sigui com sigui, agraeixo molt els comentaris i els esforços que feu per animar-me, tu sempre estàs aquí, i jo sóc més de bronques que de paraules maques, vull dir que el missatge m’arriba més quan és clar i entenedor, i tu sempre me’l fas arribar així. Deixa que ara tingui por. És millor conviure amb ella que oblidar-la, perquè si no patiré.

    Carme, deixem de fer moltes coses que voldríem i no sempre és per por. Aquesta por meva no crec que m’eviti de fer res, però sí que em pot fer actuar de maneres que no toca. Ara per ara, penso que és millor mantenir-la, i si s’escau, canviar-li el nom per prudència, per anar amb peus de plom… en definitiva, por.
    Molt sensates les teves paraules del segon paràgraf. Ja comparteixo les meves pors, amb vosaltres i amb altres amics. Ningú no em pot ensenyar com actuar, però si que em poden escoltar i recolzar. Els meus errors els cometré jo, siguin repetits o nous. Ara puc tornar-me a equivocar i em fa por. Això no evitarà que em tiri de cap a la piscina hi hagi aigua o no, tingui fons o no, perquè prefereixo visitar l’infern que la incertesa.
    No poso en dubte que n’entens, de persones, i amb el temps que fa que em llegeixes podries haver escrit una tesi de mi! Em sembla que ja em coneixes una mica. I com que em coneixes saps que ho vull controlar-ho tot al màxim nivell, però que hi ha un tema, només un, en el que em descontrolo i puc ser tan flexible, adaptable i kamikaze que no semblo capricorn.
    Aquí teniu un concepte de mi que molts cops penso que és equivocat. Em dediqueu paraules tan amables, creieu tant en mi que tinc por de decebre-us, de que descobriu que sóc una personeta qualsevol, sense els atributs que em doneu. No ho sé. Hi ha qui em coneix i pensa el mateix… però per què jo mai m’ho acabaré de creure?

    Assumpta, sens dubte, tu sempre llegeixes entre línies, i com li deia a la Carme, em coneixes prou per treure conclusions prou encertades. El problema és que no parlo de cap joc. Continua…

    ResponElimina
  18. No sé exactament en què penses, però intueixo que t’imagines bones perspectives i que tinc por d’equivocar-me. Bé, potser no vas errada, però de qui estem parlant no és una qualsevol. Fent un símil estrany, pensa en la teva fe, i pensa en la meva. Jo crec en les persones. Parlaríem de la persona que més s’acosta a quelcom sobrenatural, a quelcom que no es pot entendre. Com et dic, no és cap joc. Espero que entenguis que si tinc por és perquè sé del cert que puc prendre mal, mal com ja vaig prendre. O més. O menys. Però puc prendre’n.
    A mi és molt fàcil fer-me somriure. És només un estat. Hi ha coses que em passen, o que passen a la gent que estimo, que em generen un somriure difícil d’esborrar. Per mi somriure és una cosa molt important, molt més que riure (cosa que faig molt, estigui bé o malament), perquè és com un reflex d’un estat interior. Prova de somriure quan tens un dia dolent, un d’aquells dies que no vols treure el cap de sota el coixí. Si ho proves, el que sortirà serà una mena de succedani. Quan ho aconsegueixis és que les coses es posaran millor, segur.

    Babunski, ves que no sigui genètic això. Ahir estava amb gent que en gaudia molt, i més quan més soroll feia. Jo vaig haver de marxar.

    Kweilan, ja en som dos, i uns quants més per aquí.

    Maria, t’entenc molt bé, però no pateixis que no serà per inacció. És por a fer-me mal, perquè sé segur que actuaré, que no ho deixaré passar. I tinc moltes paperetes en aquesta rifa per sortir-ne escaldat. Res nou, ja m’ho conec això.

    Xica, si vols te’l deixo per tu, queda-te’l. Però em convides a una cervesa quan ens veiem a Reykjavík. Ves amb compte perquè és fàcil pensar que parlem del mateix, i que després no s’assemblin de res les situacions.

    Elvira, almenys m’estalvio les pors a volar i a la mort, que no em preocupen massa. Has definit la meva por, que no és altra que la prudència, la cautela, perquè sóc molt donat a tirar pel dret i a avançar situacions en el temps. Si m’imagino unes coses ara sé que començaré a patir, per això tinc por, no em vull fer il•lusions, caure en els paranys del passat. Vull ser prudent, agafar les coses tal com venen i no traspassar-les a un futur que no existeix ni sé si existirà. Però no sé si en sé. Si ho he escrit és perquè ho tenia al cap. No sé si tindrà alguna utilitat.

    Cristina, és justament aquesta por de la que parlo, la que ens fa ser prudents. Jo en aquest cas penso que més val tenir-la, perquè si no tinc prudència la patacada és segura. Entendré la por com una bona amiga, doncs.

    rits, sí, sempre ho he pensat. M’encanta la nit, però la foscor no em fa gens ni mica de gràcia. És que sóc molt poruc… Potser tens raó que les coses que no ens espantin, ni que sigui una mica, potser no valen tan la pena. Aquelles en les que hi ha un risc, en les que ens juguem alguna cosa, seran les més importants. Però el somriure es pot trencar en qualsevol moment, de la mateixa manera que es torça la situació.

    Rita, no pateixis que jo planto cara, aquesta por no és del tipus que em retindrà o evitarà que faci certes coses. És por a que surti malament, a saber que puc patir. Però prefereixo experimentar-ho i no quedar-me amb el dubte. El tema de minimitzar els danys no l’he tingut mai massa clar, jo…

    J.C., de petit ja vaig tenir oportunitat de ser diable i vaig triar que no i la Patum no m’atreu gens. Em sembla que la pólvora i jo no estem fets per ser amics.

    Badoc, no és una por que m’hagi de bloquejar, més aviat m’ha de protegir. Anar amb por no està bé, cert, però és por a enganxar-se els dits, i fins que no hi planti cara, que segur que ho faré, no sabré si me’ls enganxo o no.

    Gerard, em sembla que no acabo d’entendre el teu comentari, m’ho hauràs d’explicar.

    Albert, no és una cosa de reptes ni que pensi que no puc superar. És por a que les coses vagin malament, a no fer-ho bé i cagar-la, a fer-me il•lusions i que es quedin en res. Penso que és millor tenir una mica de por, ser prudent, perquè la caiguda no sigui tan forta.

    ResponElimina
  19. Hi ha pors i pors, les que ens causen neguit constant les hem de combatre com sigui.

    En la immença majoria de casos, tenir por no serveix per res.

    Ens autoprotegim massa, però no ho podem evitar.

    ResponElimina
  20. Ja sé que no és un joc... és que no vaig voler ser molt explícita per si tu no volies... però sé ben bé en què vaig pensar i la teva resposta em dóna a entendre que la vaig encertar... Per això et repeteixo que, en aquest cas, encara que tinguis por, ho has de provar... Pots prendre mal, clar... però també pots ser molt feliç.

    I ara et diré una cosa... M'ha agradat molt aquesta explicació que fas del somriure... moltíssim. I, a més, funciona en sentit invers. Si un dia estàs molt trist, fes un petit esforç per somriure, recordant alguna cosa bonica... un cop hagis somrigut, sentiràs (físicament i tot... bé, al menys jo ho sento) com si el teu cor s'eixamplés i t'arribés una mica de pau... llavors vindrà un altre somriure i aquest no l'hauràs "forçat" sinó que serà real...

    A vegades no s'aconsegueix i llavors potser s'acaba plorant... però això també és alliberador... a més, hi ha moltes possibilitats que, després del plor, llavors sí que arribi un somriure :-)

    Ostres, la culpa d'aquest comentari és de la Mireia i del seu post d'escriptura automàtica i sense censura :-)

    ResponElimina
  21. ^^ I aquesta "la merda se'ns menja" què?Em sembla que no sóc la única!

    ResponElimina
  22. no sé m'havia passat mai de no saber què dir-te... prou que rumio però noi, ni idea. Seria tan fàcil i tan, no sabria com definir-ho però segur que ja saps per on vaig, guai dir-te 'no tinguis por i tira't de cap!'

    'la por l'alimenta la ignorància' diu que van dir. Devia ser algú molt savi o que es pensava que n'era. O algú que ignorava què era la por, per tant un ignorant.

    Qui no en té de por? I quan veus que les pors es fan realitat encara més.

    Saps què? tirem-nos-hi de caps, si ens l'obrim ja ens hi posaran punts, tot plegat què? val més ser guais.

    una abraçada gens poruga.

    ResponElimina
  23. Jo també tinc por...

    ...

    I? Què passa? La por ens pot fer moltes coses, però som nosaltres qui ens traiem les ales. I la por em fa sentir viva, em farà sentir aquell pessigolleig a la panxa, aquell neguit, aquell batec accelerat, quan m'atreveixi a passar-la per sobre.

    Bona nit!

    ResponElimina
  24. Potser l'origen de les nostres pors no tinga res a veure però la cosa és que mentre et llegia anava dient...açò ho sent jo i açò i açò també i al final era tot...i me n'adoní, que ni tan sols amb les pors som originals :)

    ResponElimina
  25. La por ens fa estar alerta. Ha de ser benvinguda a casa. Però no ens ha de fer tornar insegurs. Tots hem de tenir por i acceptar-la, però dins d'uns límits.

    I si tornes a caure, la por no t'impedirà aixecar-te!

    *Sànset*

    ResponElimina
  26. A mi també em fan por els petards. I també em fa por la foscor. A mi també hi ha moltes coses que em fan por. Sé que per por he deixat de fer algunes coses, però n’hi ha d’altres que sí, que les he fetes: he fet front a la meva por i he gaudit d’estones meravelloses. Jo no em considero una persona valenta, però tampoc no vull ser poruga.
    La soledat a mi també em fa por, per això intento tenir gent al meu voltant... i intento aprendre a estar bé amb mi mateixa. Com he dit sempre: si estàs bé amb tu mateix, pots amb qualsevol cosa!
    Por de no ser mai ningú? Quina mena d’«algú»vols ser? Per a molta gent en aquesta casa ets algú, XeXu, algú molt important, però potser esperes una altra mena de reconeixement...?
    Por de fer-te il•lusions, d’esperar coses, d’equivocar-te i no entendre els senyals... Tothom espera coses, somnia, es fa il•lusions, però la decepció només arriba quan aquests castells s’han construït sobre núvols en comptes de terra ferm. Els errors? De vegades ens hem d’equivocar per trons per descobrir què volem... o entendre què no volem. Els senyals? Hi creus? Si es tracta de senyals que t’envia el destí, tranquil, que el destí te’ls farà entendre, o al final t’ho fotrà davant dels morros! ;) Si són senyals que t’envien les altres persones, hauries de saber com n’és, de difícil, la comunicació entre persones: de vegades no s’expliquen bé, de vegades no els entenem bé. Així que PACIÈNCIA, però MAI POR!
    Ets capricorn i, per molt ascendent volador que tinguis, toques sempre de peus a terra, noi! Aquesta és la sort que tenim.
    Tens por de tenir por... On entra, aquí, doncs, la prudència? Em dius que tens por per prudència, que la por és prudència? Aleshores, ets prudent a ser prudent? Ha! O ets prudent a tenir por? O tens por de ser prudent? Dues vegades «ha!».
    Potser darrere d’aquesta porta no hi ha ningú, només una corrent d’aire que l’obre i la tanca. Busca una altra porta, una altra finestra, amb pom al teu cantó perquè siguis tu qui l’obri sense haver d’esperar què fa la persona de dins. Perquè no es tracta d’on has d’estar, sinó d’on vols estar. I la vida és moviment.
    Por de tornar a fallar, tornar a cometre errors, tornar a fer mal? Com és que estàs tan segur que tornaràs a fallar si no goses ni provar-ho? Confia en tu mateix i ho faràs bé. Tanta negativitat et portarà a la profecia autocomplida de què parla la Carme: per això has de pensar en positiu, has de ser valent i superar les teves pors.
    Equivocar-se i aprendre’n, fer mal i disculpar-se o continuar per camins separats, que et facin mal i perdonar o seguir un altre camí, caure i tornar-se a aixecar, obrir portes i finestres noves, somniar i il•lusionar-se... tot plegat és una cosa: la vida. I no pots tenir por de viure-la, XeXu. Les teves pors són pors per les quals ha passat molta gent i que has de superar, perquè no parlem d’un monstre o de volar, parlem de viure amb els altres i amb nosaltres mateixos, sentir, relacionar-se, estimar.

    ResponElimina
  27. Agnès, potser si ho entenem com un sistema d’autoregulació, per no tirar-nos de cap a la piscina en qualsevol circumstància, potser trobaríem alguna utilitat a aquesta por. De fet, em sembla que l’objectiu de la por ja és aquest, parar-nos una mica els peus.

    Assumpta, tens raó, però el simple fet de pensar que puc ser molt feliç ja m’espanta, perquè no em vull fer il•lusions, millor deixar-ho de banda. Però per tranquil•litat teva i de tots, no pateixis que faré tot el que pugui.
    M’alegro que t’agradi l’explicació del somriure, però no sé si és possible en sentit invers. Jo penso que no ens podem forçar, fins que no tenim un mínim estat que ens permet somriure la cosa no sortirà. El plor té molta utilitat, sembla que obrint l’aixeta s’escapin més coses que no pas només llàgrimes. És per això que de vegades sabem que ens aniria bé plorar però no podem fer-ho, l’angoixa ens reté el plor.

    Maria, què et penses, si reconec les cançons que poses és perquè jo me les tinc molt empollades!!

    Elur, la por és el que fa que no em tiri de cap, perquè molts cops ho he fet i m’he fet mal. Sincerament, penso que encara que em controli, acabaré prenent mal igualment, perquè una cosa és el que em dic a mi mateix i l’altre per on van els meus pensaments. Dubto que hi hagi algú que no hagi experimentat la por d’algun tipus. La por hi és per alguna cosa, generalment per avisar-nos d’algun perill. No deixa de ser un mecanisme de defensa, a la natura va així. És curiós que nosaltres siguem els únics que tenim pors irracionals, com a els fantasmes. Tant superiors que ens creiem a les bestioles. Tant com el paio que devia dir la frase que cites.
    Tinc ja moltes cicatrius. Són de totes les vegades que m’he obert el cap tirant-m’hi sense dubtar. Però en aquests temes seran els únics en que ho faré, i no crec que canviï ja.

    Candela, però no sé si val allò de ‘mal de muchos…’.

    Nymnia, et veig molt optimista, tant aquí com al post que has fet. Potser passes per un bon moment de la vida, i això està molt bé. El tema és que la por no és bona amiga, encara que sigui útil i ens ensenyi coses, però si hi és és per alguna cosa, i aquesta cosa no és bona. No és bo tenir por, encara que ens ajudi en alguns moments. No sé si m’explico.

    Xica, la veritat és que no pretenc sentir-me original ni diferent, ni per un moment penso que el que visc jo no ho viu molta altra gent. El que passa és que es tracta del que visc jo, i jo sóc qui escriu aquí. Si no ho faig de manera personal no em serviria de res, ja generalitzo prou molts cops. Saps, potser sí que els nostres orígens són semblants. Si estàs a Reykjavíc és que en alguna cosa ens assemblem.

    Sànset, jo no diria que ha de ser benvinguda. No crec que mai sigui bona, perquè ens fa estar en un mal estat. Ara, pot ser útil i ajudar-nos a no cagar-la ens pot prevenir, com passa a la natura, pot ser un bon mecanisme de defensa. Potser el fet de tenir tants sentiments ens fa que no la sapiguem valorar. Si només una manera de posar-nos alerta, estaria bé. Però les implicacions que comporta no són positives.

    ResponElimina
  28. Núr, això és un senyor comentari, i un anàlisi en profunditat que requereix una resposta ben meditada. A veure si estic a l’alçada. Tampoc em considero valent, però m’he forçat a superar moltes situacions que m’incomodaven, i el simple fet de veure que pots fer-ho et fa pujar força la moral. La por ens posa alerta i ens impulsa a actuar d’una manera o altra. Una opció és arraulir-se amb el cap sota el coixí, però no és massa bona.
    No espero cap mena de reconeixement, i no cal dir la importància que teniu tots vosaltres per mi. Quan dic ‘por a no ser ningú’ anava lligat amb el tema de la soledat. I quan parlava de soledat, parlava de temes sentimentals. No vull quedar-me sol, i m’agradaria ser un tot per algú, això és el que significava això de ser algú. Penso que la parella ha de ser una prioritat i un tot, i m’agradaria ser-ho per algú. No confonguem, que hi ha molta vida fora de la parella, i per sort no em falten amics, per tant no era aquesta soledat la que temo.
    Com puc saber si els meus castells es construeixen sobre terra ferma o sobre els núvols? De vegades dubto força. Els senyals dels que parlo són d’aquests difícils d’interpretar, no crec en el destí, encara que de vegades sí que parlo de que hi ha senyals estranyes pel món. Però ara parlava dels que t’envia una altra persona. Sóc un crack malinterpretant, em temo. I què vols, sóc un home i som una mica soques.
    Sobre ser capricorn en podria escriure rius de tinta. Jo sóc de manual (tu no vas desencaminada!), però sempre dic que hi ha un tema, un sol tema, en el que em deixo anar i m’oblido de controlar-ho tot i de fer les coses correctament. No n’entenc d’ascendents ni d’històries d’aquestes, però en l’amor és campi qui pugui, em poso a flotar a un pam de terra i no hi ha capricorn que valgui. Si ja ho sé i ja ho vaig reconèixer fa unes setmanes, sóc la vergonya de la nostra classe!
    Si pretenies embolicar-me amb el fragment de por a tenir por, ho has aconseguit. Ara ja no sabria què dir-te. Em fa cosa saber que tindré por i que això em pot condicionar. No fer un pas perquè pot anar malament, mirar de fer les coses com crec que les he de fer, anar amb peus de plom… tinc por de que tot això se’m posi malament i em causi problemes amb mi mateix. Sóc fràgil. Un exemple d’això és el tema de la porta. Tinc por de no tenir pom al meu cantó, i que no hi sigui, de no poder mai controlar aquesta situació. I jo sense controlar una situació… malament. I el fet de pensar això em fa por. Por de la por. I respecte a trobar altres portes o finestres… ja m’ho he mirat, eh, he consultat catàlegs, però aquesta porta és tan maca…
    L’únic que tinc clar és que no faré un pas enrere. Fa temps parlàvem que per caminar endavant s’ha de saber la direcció que hem d’agafar. Molt bé, ara la direcció ja la sé (tot i que no puc assegurar que sigui la correcta, però ara la tinc clara). Vaig cap allà, tot i saber que puc prendre mal. Però no m’aturaré, i saps, prendré mal. Però hi ha una possibilitat de que no, i a això m’aferraré. Perquè les meves pors no són de les que m’aturen i em fan dubtar d’actuar, són por al que passarà després del que hagi actuat.
    No he viscut ni més ni menys que altra gent, no me les donaré ara aquí de res. Però ja he viscut la meva vida, m’he equivocat molts cops, he caigut, m’he tornat a aixecar, i també he estat molt feliç, eh? He viscut. I vull seguir vivint. Una de les meves premisses de sempre és que la vida no fa por. No fa por perquè és el que ens toca i hi hem de posar una mica de morro si la volem tirar endavant. Ara, les situacions petites que ens anem trobant sí que ens en poden fer de por. Digues-li prudència, situació d’alerta o el que sigui. Però la por se’ns va apareixent i ens acompanya. D’aquí a un temps les pors de les que parlo avui ja hauran passat, hauré arribat a alguna solució. Però n’hi haurà altres.
    Ara agafem aire!

    ResponElimina
  29. M'ha anat molt bé llegir aquest post, pel que dius i pel que contesten. Molt interessant, suposo que per a tu molt però per a naltros també!

    ResponElimina
  30. La qüestió rau en que l'hem de saber gestionar.

    Mira, jo no en sabia i ho vaig passar molt malament durant força temps. En vaig aprendre, i estic millor que abans de tenir el "problema de gestió", t'ho asseguro.

    *Sànset*

    ResponElimina
  31. Gràcies per la resposta! I sí, has estat a l’alçada!
    A mi, la por em paralitza, per això no m’agrada gaire que la gent digui que té por. Sigui com vulgui, he fet una consulta al DIEC2:
    por: Torbament de l’ànim, especialment sobtós i fort, en presència d’un perill real o imaginari.
    prudència: Virtut moral per la qual hom atén, en obrar, a totes les circumstàncies del cas, a les conseqüències probables de l’acció, a fi de regular la seva conducta, evitar les faltes.
    Prudència, tanta com vulguis, com a bon capricorn. I, com a bon capricorn, sabràs que els teus castells estan construïts sobre ferm, perquè mai no els construiries sobre núvols. I, en cas que construïssis els teus castells sobre núvols, som prou treballadors i tossuts com per construir-los... i que passi el que sigui, però nosaltres els haurem construït! ;P Els capricorns som prudents, mai covards!
    Te’n recordes de quan parlàvem de l’amor i que la paraula amor s’utilitzava en casos en que, en realitat, no es tractava d’amor, sinó d’una cosa ben diferent? I les generalitzacions de la Carme? Aleshores, aplica-ho: si saps que no estàs sol, no diguis que temps la soledat, perquè és molt negatiu; comença per dir que tems «no tenir parella», però no d’estar sol, perquè no estàs sol, sinó que estàs solter.
    Si no creus en el destí, deixa’m que et convenci així: la teva dona serà la que parli el teu mateix idioma. Sempre he pensat que les dones que no es fan entendre és perquè no volen. De fet, les meves amigues sempre m’han dit que, en aquest sentit, penso força com un home, així que també em sorprèn quan les dones em diuen «No paro d’enviar-li senyals i ell no els entén». La meva resposta? «Per què no li ho dius directament?????????» Fa temps que està demostrat que les segones intencions i els senyals femenins encoberts no solen quedar gaire clars...
    Pel que fa a deixar-ho de controlar tot en el cas de l’amor... això no és bo? Deixar-se portar, flotar, volar? El que has de fer és gaudir d’aquest estat! N’és la gràcia!!!
    Dues frases: «La por al patiment és més dolorosa que el patiment mateix» i «Si ho has decidit, fes-ho. Si ho has fet, assumeix-ne les conseqüències». De la primera et diré que amb el patiment passa una mica el mateix que en el cas dels embarassos sobre els quals parlava al meu darrer article: no n’hi ha dos d’iguals. Pot ser que el patiment sigui més intens o, en canvi, que l’experiència t’ajudi a superar-lo més fàcilment, però no pots dir que perquè ja has patit saps com serà el patiment que vindrà després... perquè bé pot ser que no tornis a patir! Pel que fa a la segona frase, tu ja has triat el teu camí, així que ara et toca seguir-lo. Si l’has triat amb prudència (recuperem la definició de més amunt!) i amb seny, pot ser que sigui un bon camí, encara que les conseqüències sempre seran imprevisibles. Tot i això, les hauràs d’acceptar igualment i hauràs de córrer el risc. Dius que ets fràgil, però assumeixes el risc que et facin mal perquè és el camí que has triat. Això no és tenir por ni ser covard; això és fotre-li un parell de collons per a aconseguir el que vols!
    Saps? Sóc de l’opinió que si preveus les conseqüències d’un acte, tant les bones com les dolentes, estaràs més ben preparat a l’hora d’enfrontar-t’hi després. Sempre passarà allò que no hauràs previst, però estaràs més ben preparat que si et llances sense pensar en què pot passar.

    Ains, m’ha encantat parlar amb tu, estimadíssim XeXu!

    ResponElimina
  32. Tots estem plens de pors... i a alguns no ens fa por reconéixer-ho. A mi em fan por els petards, molta, moltíssima. Els sorolls forts i sobtats. Tinc por de perdre. I de perdre'm... i podria continuar amb una llarga llista...

    ResponElimina
  33. Arrib tard al post...

    Jo crec que tots en els fons, fins i tot els que noho aparenten, són porucs. Forma part de l'instint de supervivència, com a mecanisme de defensa. Com record haver llegit en algun comentari, la por mos fa sentir vius també d'alguna forma. Supòs que el que passa és que amb els anys te vas arriscant més, encara que no ens ho sembli, que ens anys passat,per allò de que cada pic són més conscients que la vida passa, que cal viure i per tant arriscar.

    ResponElimina
  34. Cèlia, els comentaris que tinc la sort de tenir en aquest blog m'ensenyen cada dia, i si altra gent en pot aprendre també, millor encara.

    Sànset, encara m'ho poses més difícil, perquè no crec que saber gestionar-la sigui cosa fàcil. Jo crec que si escrius el teu mètode en un llibre, et forres!

    Núr, la prudència és una virtut dels capricorn, això està clar, però jo sembla que me n'oblido de vegades i tiro pel dret com un escorpí qualsevol. No, ara m'he passat. I em considero poruc, però no covard. La prudència és un pas previ a l'acció. Però en qualsevol cas, l'acció no deixarà de succeir.
    Penso que en aquest cas el tema d'estar sol era més aviat una llicència literària, trobo que s'entén prou bé que quan dic això em refereixo a témer no tenir una parella. Queda millor dir-ho de l'altra manera, no trobes? Però estrictament, no puc dir que no tinguis raó.
    Si ens posem a parlar de senyals femenines i dir les coses a mitges no acabaríem, no trobes? Crec que aquest és un tema prou gegant com per dedicar-li els posts que siguin, i totes les discussions que calgui, i prou interessant que seria! Ho deixem per un altre dia. Només dir que sí, collons, si vols alguna cosa ho dius i llestos! Insisteix a les teves amigues que ho facin així.
    Què passa quan un capri comença a flotar i a fer el ruc i deixa de controlar la situació? Que la patacada és monumental. Però saps una cosa? Val la pena, i tant.
    Del tema del patiment, en el cas que ocupa puc dir que si pateixo serà molt semblant a l'altra vegada. I si no pateixo, millor. Però és el que té no esperar res de la vida, el no esperar que tindràs sort i que seguiràs amb el seguit de desgràcies. Conec massa aquesta persona com perquè el patiment hagi de ser massa diferent. Però no pateixis, que quietet sense fer res no em quedaré. De fet, ja no ho estic, de quiet. Assumiré qualsevol conseqüència dels meus actes, ja sigui bona o dolenta. Això sempre. Però ja em diràs el sentit que tindrà jugar-s'hi els collons si el resultat és el més probable que passi. Ara que, també podria fer la broma fàcil de 'total, pel que els faig servir ara...'. No m'ho tinguis en compte.
    El teu darrer paràgraf podria ser perfectament meu, d'on me l'has copiat??

    Otis, ningú no es salva de la por. Però les que cites al principi són ben bé de gat! Si és que al final ens assemblem als nostres animalons.

    Caterina, això de la por com a mecanisme de defensa es compleix bé en els animals, i tenim motius per pensar que en nosaltres també. Segurament a força d'anys prenem les decisions més ràpidament i de manera més segura. El fet d'haver passar per alguns llocs ja ens fa acurtar el camí. Això no vol dir que no ens puguem equivocar. I això no vol dir que la por ens abandoni per més anys que tinguem.

    ResponElimina
  35. No ho recordo exactament, perquè últimament llegeixo força! ;P

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.