diumenge, 23 de maig de 2010

Relats conjunts, Las tres velas


Ja tornem a ser aquí. Feia temps que no trepitjàvem aquestes terres. Recordo el darrer cop que vam fondejar-nos en aquestes costes; va ser un bany de sang. No m'estranya que fugin en albirar les nostres veles, els supervivent recorden molt bé la nostra darrera incursió. Potser aquest cop no tindran tanta sort. Els temps actuals no són fàcils per ningú. Amb els anys he après que són ells o nosaltres, no en podem sortir ben parats tots. Emprar la força em repugnava en un principi, mai vaig pensar que per guanyar-me la vida m'hauria d'enrolar en un vaixell pirata, però fer de pescador no em permetia mantenir la meva família, vivíem en la més absoluta misèria. I el que és la vida, ara persegueixo altres miserables per robar-los el poc que tenen. Qualsevol signe de resistència és contestat amb violència per part dels meus companys. Oposar-se a nosaltres és trobar la mort. Tampoc hauria cregut mai que no tindria remordiments per fer mal a altra gent. La necessitat m'hi aboca. He après a deixar la ment en blanc i a brandar la meva espasa amb crueltat, tot i que sóc home tranquil i pacífic. Només penso en el moment de tornar a casa, portar a la meva dona i els meus estimats fills la meva part del botí, i esperar que passaran uns mesos abans no tornem a sortir a saquejar alguna altra illa. Només seran unes hores. Hores que deixaran un regueró de sang i mort, cabanes cremades, dones vídues i nens orfes. Unes hores de deixar la ment en blanc. 


La darrera proposta de Relats Conjunts és molt temptadora, segur que donarà molt joc. Animeu-vos a participar!

22 comentaris:

  1. Sentiments ben diferents i contradictoris habitant una mateixa pell. Com pot tenir tanta sang freda aquesta persona que tant anhela el caliu de la seva gent?

    Com sempre, les teves històries ens fan pensar...

    ResponElimina
  2. Contradictori... el personatge, fa posar la pell de gallina llegir el que pensa i com ho explica.

    Una bona aportació, Xexu!

    ResponElimina
  3. Que bo -per ell...- que sigui capaç de deixar la ment en blanc quan "va a treballar". Esperem que no s'emporti la feina a casa!

    Molt bon relat!

    *Sànset*

    ResponElimina
  4. molt bonic, Xexu, explicat amb brevetat però amb les paraules exactes per captar tot l'estat emocional d'aquest home.

    ResponElimina
  5. M'ha agradat com manifestes la personalitat d'aquest home. Molt bon relat.

    ResponElimina
  6. Un relat ben impactant. Estic amb la Carme, aquesta realitat que descrius fa posar la pell de gallina.
    Felicitats, company!

    ResponElimina
  7. Renoi quin relat! sort que és la necessitat que l'obliga a fer de pirata i no és per gust! ben escrit! bon relat!

    ResponElimina
  8. Malauradament gent així existeix,amb dues cares ben diferenciades

    ResponElimina
  9. Molt interessant la visió particular del pirata, Xexu! Molt xulo!

    ResponElimina
  10. Molt ben escrit. El protagonista sap diferenciar entre la seva "feina" i la seva familia, una dualitat més que necessària en casos així. ;-)

    ResponElimina
  11. Fins i tot els pirates tenen el seu cor i justificacions pels seus actes. La misèria porta misèria, tal com la violència engendra mort. Molt bon relat! (I Gràcies pels teus comentaris) Tens raó que els nostres relats comparteixen una visió dels dos costats de la mateixa moneda.

    ResponElimina
  12. Cadascú és guanya la vida com pot. Uns amb més ètica que altres, però.

    ResponElimina
  13. Per necessitat,hi ha qui acaba fent coses que mai pensava que arribaria a perpetrar.

    ResponElimina
  14. M'ha agradat moltíssim aquest relat...ha hagut un moment que he empatitzat tant amb el personatge que m'ha fet fins i tot por (por de mi mateixa).

    Pensant en allò que dius sobre somniar (desitjar), m’ha vingut al cap aquella frase que diu “ves amb compte amb el que desitges. Pot fer-se realitat”...em pareix realment terrorífica (com una maledicció), però m’agrada veure’m com un mosquit volant directament cap a la llum.

    Un dels meus somnis és algun dia poder contemplar el sol de mitjanit i alguna aurora boreal, però de moment no és el cas.
    Diguem que Els Amics de les Arts no arribaren en un bon moment a la meua vida però hem donaren una eixida d’emergència per la qual escapar i arribí a un lloc especial com és aquest de la blogsfera.
    Cada vegada que escolte la cançó hem trobe més lluny i ja no fa tant de mal ;)

    Gràcies per passar-te!

    ResponElimina
  15. Fa temps van detenir un terrorista... van entrar a una caseta on estava amb la seva dona i un fillet. Recordo que llavors vaig pensar quina mena d’amor seria el que sentirien aquests dos adults (ell i la parella que, evidentment, sabia a que es dedicava el company) entre ells i envers el seu fillet... i quina sensació tindrien després d’haver posat una bomba o haver cosit a trets a algú... agafarien llavors al petit per fer-li moixaines? Es mirarien i es dirien que s’estimaven molt?

    Doncs llegint el teu relat he sentit el mateix...

    Una persona que sap que, una i una altre vegada deixarà un regueró de sang i mort, cabanes cremades, dones vídues i nens orfes, no em mereix cap respecte ni simpatia... Es pot robar per menjar, fins i tot, en un moment donat, un es pot veure embolicat en una mort per portar aliment a la família... però fer-ho sistemàticament? Dedicar-s’hi?

    ResponElimina
  16. Dues vares de medir ben diferents. Sens dubte, és una bona manera d'incitar a la reflexió moral.
    M'agrada el to de resignació, realment, el paio creu no tenir altra opció ...

    ResponElimina
  17. Sempre m'atreuen aquestes dicotomies, i el pensar si és possible. No ho tinc clar, però de totes maneres penso que algú despietat també pot tenir capacitat d'estimar, no sé si això es pot triar no tenir-ne. Però ja en parlarem un altre dia. Gràcies per llegir el relat.

    ResponElimina
  18. capacitat d'estimar no en dubto pas que tothom en té.
    però capacitat d'optar? cassos extrems com el que planteja el teu relat sempre em qüestionen. Realment tothom pot triar quin camí seguir? com es condemna algú a seguir un destí, un treball dolent com aquest? sovint no trobo la resposta. m'agrada pensar que ha tingut opció i per tant no merèixer la meva compassió, xò quan ha estat esclau de la seva pròpia decissió de convertir-se en pirata?

    ResponElimina
  19. Ah, no, no... jo penso que, com vaig dir, una cosa és el que un pot fer en un moment donat, sense meditar-ho i empès per la necessitat... Altre cosa és pensar ja en les bestieses que faràs d'aquí uns mesos i la gent que mataràs.

    Aquest pirata és una persona molt dolenta, amb la sang freda suficient per "deixar la ment en blanc” i continuar com si res...

    Què pensaria si, quan tornés a casa, uns altres bandits li haguessin matat la dona i els fills?

    ResponElimina
  20. Mars, vaixells i pirates. Aquest marc és adequat per fer un bon relat d'aventura.

    Salut, i terra a la vista!

    ResponElimina
  21. Molt dur. És impactant això "d'ells o nosaltres". Sap greu que els assassins, al final. acabin justificant les morts i la sang que deixen pel camí. M'ha agradat molt. Una abraçada.

    ResponElimina
  22. Com dius, mai saps on et pot dur la necessitat. Ben vist, està molt bé anar llegint les diferentes propostes que van sortint d'un mateix punt de partida.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.