dijous, 29 d’abril de 2010

La manera de dir les coses

Des de temps immemorials he rebut crítiques per la meva manera de dir les coses. El meu to sec i tallant no agrada a tothom, les frases lapidàries poden fer sentir incòmode a més d'un. Per mi és dir les coses pel seu nom, i no sé fer-ho d'una altra manera. O sí. Simplement, no vull.

No sóc de parlar per parlar. M'encanta conversar i discutir i el to d'aquests diàlegs no té per què canviar en cap moment. Però dir les coses a la lleugera no és el meu estil i sovint quan dic alguna cosa ho faig buscant algun efecte, amb contundència, amb claredat diàfana. I això no vol dir que la meva veritat sigui més veritat que la de qualsevol altre. Però el meu missatge arriba. Diuen de mi que dic coses que ningú més s'atreveix a dir. Això pot ser bo o no. Algun dia em guanyaré alguna hòstia, o que em retirin la paraula. Algú ja ho ha fet. Però és al que t'exposes, la sinceritat no agrada a tothom. Això i que el tacte no sempre és el meu fort. Encara que per algunes coses en tinc molt. Per tant, en les que no, serà que penso que no se n'ha de tenir, i que la gent té moltes manies. Per mi seguirà sent més important que el missatge arribi.

50 comentaris:

  1. clar i contundent..oi??
    m'agrada la gent que va directe
    pero jo no en se. i em sap greu!
    salut!!

    ResponElimina
  2. Doncs... jo no sé com ho fas quan parles, però quan escrius, trobo que dius les coses bé. Contundents... potser, però bé.

    Jo deia ahir a ca la Clídice que si el to del post m'incomoda en alguns casos... no comento. Això mai no m'ha passat aquí.

    Jo més aviat admiro la teva "motivació", valentia o ganes de dir sempre la teva, jo alguns cops (no pas aqui sinó en altres blogs) sento que no val la pena, que és inútil i que no tinc ganes de discutir amb qui parla d'aquella manera.

    I si em vaig permetre de citar-te en el meu comentari, va ser per això, perquè et citava en positiu, no sé si vaig saber-ho fer entendre prou bé. Endavant, Xexu, amb la teva sinceritat! Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Doncs jo admiro la teva manera de ser i ets un dels blocaires més sincer que conec i que no li fa por de dir a algú que una cosa no li agrada, cosa que la gent per ser amable sempre tira cap al oh que bé, oh que maco. No cal canviar....si cau alguna óstia...tampoc fa tant de mal!!!!

    ResponElimina
  4. Dir les coses pel seu nom o de manera contundent no ha de ser per força dolent sempre que el qui ho fa sàpiga escoltar el que diuen els altres. Només ens coneixem pels comentaris dels blogs però em sembla que aquest és el teu cas per tant no hi veig cap problema.
    Una vegada em van dir que no es pot ser massa sincer perquè, igual que una dona no pot estar una mica embarassada, de sincer o ho ets o no ho ets. I jo crec que val més ser-ho.

    ResponElimina
  5. Jo no acabo d'estar d'acord del tot. En la part de que s'ha de deixar ben clar el que es pensa, totalment d'acord.

    Ara bé, hi ha moltes formes de dir les coses. I depenen de la gent potser una forma els hi pot fer molt mal i una altra els fa arribar el mateix missatge d'una forma més suau. I, realment, clar fer mal a la gent si es pot evitar?

    ResponElimina
  6. Com carquinyol, jo crec que la manera com dius les coses és important. Hi ha gent que té el do de dir-te una cosa que no t'agradarà amb les paraules justes i el to adequat. No cal no tenir tacte.

    D'altra banda, la sinceritat està molt bé però depén del moment i la persona. Vull dir que, com bé diu la Carme, hi ha vegades que no val la pena discutir amb segons quines persones. Amb segons quines persones em guardo la sinceritat (paraula massa gran) per mi sense que això vulgui dir que sigui una hipòcrita o que no vagi de cara per la vida (que ha vegades no hi vaig).

    ResponElimina
  7. Em passa quelcom semblant, tot i que amb els anys he après a suavitzar el to per no semblar massa lapidari.

    Vivim en un món on és fàcil que et diguin el que vols sentir, i no ho és tant que et siguin sincers. Així que, encara que d'entrada pugui molestar, si la sinceritat no és insultant i és reflexiva, acaba per agrair-se, o si més no, valorar-se.

    ResponElimina
  8. Ara per ara, hi ha poca gent que actui com tu. I la majoria de gent no s'ho pren bé, perquè no estan acostumats.

    La hipocresia és el pa de cada dia (mira quin rodolí més xulo).

    *Sàsnet*

    ResponElimina
  9. És difícil dir les coses d'aquesta manera, cal veure-ho amb molta claredat per parlar sense embuts i assumir que l'altre persona s'ho prendrà malament. Crec que fas molt ben fet de pensar en que el més important és el missatge. Em sento molt afortunada de tenir-te a prop perquè de tant en tant em fotis una clatellada.

    ResponElimina
  10. Si parles amb el to en què escrius, és d'agrair, sempre em sento bé en els teus posts.
    Abans tenia les coses molt clares, però a mesura que passa el temps el blanc i el negre s'ha fos en una gamma de grisos immensa i ara el difícil a vegades és tenir les coses clares, si algú les té és d'agrair que les digui.
    Quant a la manera de dir-ho, em sembla fonamental dir les coses amb tacte i en el moment oportú.
    Pel que fa al terreny més personal, hi ha moments en què no cal ser massa sincers, una petita mentira en el moment adequat pot fer més bé que mal.

    ResponElimina
  11. Val, està bé això, però que sàpigues que no per dir les coses tal i com les penses ets més sincer... Hi ha vegades que la gent diu que és sincera com a excusa per a fer mal, i això no em sembla´bé.( Per exemple: "Mira, te lo digo porque soy sincera: eres fea y estás gorda!") La sinceritat si, però sense ferir als altres expressament. (jajaj estic fent d'advocat del diable) però és que moltes vegades la gent admira a altres que (segons la meva opinió) "tenen molt de caràcter" però per a mi a vegades és mala educació. PErò no ho dic per tu eh!!!! En cap moment he lleggit algun comentari teu fora de to, pense que ets sincer i clar, i això està molt bé. Sobre tot està bé que sigues com ets.

    ResponElimina
  12. Doncs mira, noi, en aquest cas no estic gens d’acord amb tu. La sinceritat per a mi és importantíssima, és vital. Sense sinceritat no hi pot haver ni amistat ni amor ni cap mena de relació. La mentida, la falsedat són fastigoses i em repugnen. No suporto la hipocresia. La detesto.

    Ara bé, aquest post es titula “la manera de dir les coses” i si bé és important que el missatge arribi, també és important no anar ferint a la gent pel món. Si a tu no t’agrada que et facin mal, mira de no fer-ne als demés.

    Sí. Amb la paraula es pot fer mal, molt de mal... El missatge arriba, i tant que arriba, però potser arribaria igualment, clar i català, dient-lo amb una mica més de delicadesa. La gent no és de pedra. T’és igual si fas mal?

    Dius que, per dir les coses clares, algú ja t’ha retirat la paraula... I no t’importa? Doncs bé, jo m’atreveixo a dir que segur que aquesta persona (o aquestes persones) que t’ha retirat la paraula ja no la deuries apreciar massa abans de dir-li la teva veritat, perquè sinó et sabria greu que algú et deixés de parlar. Et sabria greu pensar que has pogut ferir a un amic.

    Si, per dir la veritat d’aquesta manera brutal teva un bon amic et deixés de parlar, tampoc t’importaria? Dir la veritat no ha d’estar mai renyit amb el respecte...

    ResponElimina
  13. tot és important, el fons i les formes...

    ResponElimina
  14. sempre he pensat que molta gent, quan diu: "és que jo sóc molt sincer", només t'estan avisant que, tard o d'hora, el que seran és maleducats. No és el teu cas, si més no jo no t'he trobat mai maleducat. Ara bé, si que, moltes vegades, quan dius les coses deixes poc marge a la discrepància. Això, en un cara a cara, no seria tan dramàtic, perquè el missatge té el suport de la gestualitat i de molts altres ítems, però escrivint, cal matisar una mica més, sinó sembla que vulguis tancar el tema amb la teva paraula. Ei! que t'ho estic dient a tu i és una de les meves angúnies primeres! :)

    ResponElimina
  15. a mi em passa una mica com a tu, per això t'entenc. Jo em passo el dia tenint cura amb les paraules, amb les formes, etc...per la feina que tinc. Però em costa en la meva vida privada i en el meu dia a dia, no espetar-les tal com sonen. Però també et dic, amb els anys he après a no malgastar saliva...ara ja no perdo temps amb segons qui, però necessito dir les coses tal com les sento, perquè forma part de la meva personalitat....

    ResponElimina
  16. Jo sóc molt diplomàtic i procuro callar però hi ha vegades que no em dóna la gana de fer-ho i llavors xerro i la gent es sorpren però jo em quedo molt a gust.

    ResponElimina
  17. I no t'emportes clatellots de vegades?
    Com m'agradaria ser com tu...però bé,tothom és com és.Suposo que si tots fóssim iguals,buf!

    ResponElimina
  18. i com et sents després?
    aquesta setmana ho he fet, he dit el què pensava, la crua veritat. I m'han matxacat. I la veritat és que tot i que considero que és el que havia de fer, l'efecte que buscava, l'atenció, ha estat pitjor.

    Suposo que la clau està en trobar un equilibri. Poder ser franc i sincer, sense embuts i amb la veritat, però trobant les paraules amb més tacte. I això és ben difícil.

    Això si, millor una veritat que no pas fer callar.

    ResponElimina
  19. és important cuidar la manera de dir les coses segons qui tens al davant sense deixar de dir la veritat...

    ResponElimina
  20. a mi m'agrada com em dius les coses... (ostres, a saber com s'interpretarà això ara ... jeje)

    penso que ens hem acostumat a voler endolcir moltes coses que no tenen perquè ser dolces, a vegades val més que et facin veure les coses tan crues com són sense que te les adornin innecessàriament. A mi no m'agrada que em pintin de rosa allò que és gris o negre o tan apagat que no té ni color.

    i demà vindrà algú i em fotrà una veritat pels morros i m'emprenyaré pel fet de que no hagi anat amb delicadesa, també pot ser, è? qui ho sap.

    jo no sé com dic les coses, de fet no sé ni si les dic...

    una abraçada!

    ResponElimina
  21. Doncs és una sort que puguis dir les coses pel seu nom perquè molta gent, com jo per exemple, peca de diplomàtica i no ens atrevim a dir el que sentim per por a la resposta dels demés.

    ResponElimina
  22. Cadascú tenim la nostra manera de ser , de fer i de dir...jo acostumo a dir el que penso encara que no a tothom i potser no sempre de la mateixa manera...sí és amb amistats procuro dir-ho de la manera més suau però ho dic...

    ResponElimina
  23. Doncs jo admiro la gent que diu les coses clares i directes. Ho sé perquè jo també sóc una mica així. Cal poder fer un esforç i tenir la ment oberta, prendre's les coses pel què han de ser, crítiques i opinions constructives.

    El que passa, és que sovint també, el fet de ser així, sembla que siguis una persona més forta i dura. Crec que no s'han de confondre les coses. Ho dic perquè jo també he rebut molts cops.

    Però saps, un amic meu, una vegada, va dir-me que la gent com nosaltres som així, va intrínsec a la nostra manera de ser i que és una qualitat noble que fa que les persones valguin la pena.

    ResponElimina
  24. Si no es diuen les coses clares, pot portar a malentesos, que llavors, encara és pitjor, no?

    ResponElimina
  25. Crec que la sinceritat és molt important, però també crec que ho és la manera de dir les coses.
    No penso que dir les coses sense tacte sigui sinònim de què el missatge arribi correctament. Al contrari, penso que probablement el missatge arribi distorcionat i el receptor no entengui el missatge tal i com volíem que ho fes. A més, penso que no tenir tacte en dir les coses significa no posar-nos a la pell de l'altra persona i aquí hi veig un punt d'egoisme.
    Jo sempre intento posar-me a la pell de l'altra persona, inclús quan m'han fet mal. I com que no m'agrada que les coses m'afectin negativament, penso que als altres tampoc els deu agradar. I per això, penso que la manera de dir les coses és tan important com el missatge.

    ResponElimina
  26. Admiro la sinceritat i la claredat, però trobar el to en què cal dir les coses és un art... i jo no domino gaire...

    En l'acte de comunicació, és tant important què es diu (el missatge) com la manera en què es diu (l'entonació, l'actitud...). Si tu ets sincer, clar i directe, però el to en què emets el teu missatge no és l'adequat, el receptor potser no l'interpretarà correctament, i això pot ser perillós.

    He de deixar de llegir llibres de lingüística...

    Bon divendres!

    ResponElimina
  27. Juas, em recorda a mi, per variar. D'ençà un temps cap aquí intento que el missatge arribi potser de forma més moderada, per por a que les formes em perdin. Ara bé, has dit una frase molt certa, i que tots hem de conèixer. "La sinceritat no agrada a tothom". Creiem que sí, però no és així. Hi ha qui prefereix viure enganyant-se i no vol que li diguis el que penses.

    ResponElimina
  28. No entenc alguns comentaris. Sembla que s’estigui parlant de com n’és d’important ser sincer i que macos que som quan diem el que veritablement pensem. Som molt nobles, molt autèntics i molt honestos (plas, plas, plas)

    Ja dono per descomptat que a la majoria ens agrada que ens diguin la veritat i que tots som sincers, que a tots ens empipa molt descobrir que ens han mentit i que no suportem les hipocresies, les cares maques i rialletes per davant i crítiques per l’esquena.

    Però el títol del post és “la manera de dir les coses”.

    D’altre banda, també em sembla evident que el post fa referència a la manera de parlar amb les persones del nostre entorn (companys de feina, familiars, veïns, coneguts, amics) i no a persones que no coneixem de res:

    Si jo vaig a travessar per un pas de vianants en un lloc sense semàfor (que aquí a Reus els semàfors sembla que no sàpiguen massa què són perquè n’hi ha poquíssims) i, just quan faig el pas de baixar de la vorera, un cotxe arriba a tota velocitat i, sense aturar-se, em passa a 20 cm. i jo em giro i li crido “imbècil!”, és evident que:

    - Sóc sincera i missatge és clar: veritablement li vull dir que és un imbècil.
    - Li arribarà i l’entendrà: perquè és una sola paraula i per molt que corri, jo tinc bona veu. I, a més, aquesta paraula es diu igual o molt semblant en diversos idiomes.
    - M’importa un "comino" si s’ho pren malament: de fet, la meva intenció és precisament que s’ho prengui malament
    .

    Ara bé, quan jo parlo amb algú del meu entorn i li vull dir alguna cosa que imagino que no li farà massa gràcia (perquè si es tracta de dir-li quelcom maco, tampoc hi haurà problema) crec que no cal que faci gala d’unes formes brusques, dures o insensibles. Per què? Hi guanyaré alguna cosa amb això? Fer mal? Què vull, que m'escolti i m'entengui o humiliar-lo?

    Estic absolutament d’acord amb la Guspira quan diu que “ No penso que dir les coses sense tacte sigui sinònim de què el missatge arribi correctament.”. És més, jo crec que si es diuen amb educació i respecte, s’entendrà molt millor.

    Jo sempre procuro parlar a tothom amb educació i respecte, per tant, si no em parlen igual poca cosa tenen a fer. És molt més fàcil convèncer-me de que estic equivocada si se’m diu amb bones maneres, amb tota la sinceritat del món, però amb correcció, que si se’m diu amb rudesa. De fet, si algú em diu alguna cosa amb males maneres, males paraules o, fins i tot, crits... segur no que em convencerà de res.

    Però hi ha una altre punt. A mi, aquesta sinceritat expressada de manera brusca, la veig com una actitud de superioritat que m’és molt desagradable. Qui em parla així, sento que es posa “per damunt” i que vol fer-me sentir inferior i això no m’agrada gens. Qui, en nom de la “sinceritat”, em perd el respecte adopta una postura arrogant que no trago, tindrà difícil fer-me arribar cap missatge... En canvi, qui em parla amb respecte i educació, sento que em parla d’igual a igual... llavors l’escoltaré i agrairé la seva sinceritat.

    Amb les paraules és pot fer molt de mal... molt de mal. Deixar anar la veritat amb brusquedat no és res del que un s’hagi de gloriar. No ho trobo una virtut sinó un defecte.

    ResponElimina
  29. aix! Aquesta vegada qui m'ha pres les paraules de la boca (o dels dits) ha estat l'Assumpta! XeXu, ja t'he dit més d'un cop que alguna vegada me n'has deixat anar alguna que m'has deixat feta una merda... I si no t'ho he dit, ara ja ho saps.

    La manera de dir les coses és important. Oi tant, que ho és! I si algú t'importa intentaràs dir-li les coses que li puguin fer mal amb tacte, perquè, com ve ha dit l'Assumpta, la sinceritat no és oposada a l'educació i al tacte. A una amiga que li quedin malament uns pantalons, li diré tranquil·lament "Trobo que aquests no són els que et queden millor" i no li diré "Et fan un cul com una panera perquè t'has engreixat molt últimament".

    I sí, confirmo que hi ha gent que demana sinceritat quan després no és capaç d'acceptar-la. Però jo quan demano sinceritat, demano la veritat, no que em facin mal atacant-me. De la mateixa manera, també hi ha molta gent que, amb la justificació de "jo és que sóc molt sincer/a" et deixen anar animalades que n'hi hauria per fotre'ls hòsties.

    La sinceritat no és una manera de dir les coses, sinó que fa referència al contingut. Un contingut es pot expressar de milers de maneres diferents sense que per això el contingut perdi sinceritat.

    ResponElimina
  30. doncs jo tornaré a dir que m'agrada com en Xexu em diu les coses, fins i tot les que no m'agrada que ningú em digui... i diria que esteu fent un judici de la seva actitud d'una manera força contundent. Deu ser que jo, en el fons i en la superfície, sóc molt com ell.

    ResponElimina
  31. Jo no sé encara molt bé com és en Xexu, perquè no el conec, però estic totalment d'acord amb l'Assumpta i la Nur!!!

    ResponElimina
  32. A veure, Elur, judici contundent? En què quedem, diem les coses com les pensem o mirem de suavitzar-les?

    Ell mateix diu: “El meu to sec i tallant no agrada a tothom, les frases lapidàries poden fer sentir incòmode a més d'un”... o sigui, és conscient que pot incomodar i li és igual.

    Doncs, per mi, dir les coses tal com surten del cap, sense consideració pels sentiments ni la reacció de qui rep la “bufetada de la veritat” (de la veritat de qui parla, clar) no és cap virtut. Com ho penso, ho dic.

    ResponElimina
  33. I bé, si sóc sincera, em sap greu el to utilitzat en els meus comentaris a aquest post. En el fons no he fet més que dir la veritat del que penso, però ho he fet de manera seca i brusca i ho he fet expressament.

    Dir les coses malament és més fàcil que mirar de dir-les bé. De totes formes es deu haver notat el to, ja que la Elur ha expressat la seva protesta... i això és el que jo volia, que es notés i que és veiés com arriba a ser de desagradable que t’emplastin la “veritat” de qualsevol manera.

    I si dic que em sap greu, malgrat que no he fet més que dir el que penso, és perquè a mi sí que m’importaria haver ofès a en XeXu... no m’agradaria gens ni mica haver-ho fet ni que ara ell es sentís ressentit amb mi. Llegeixo el que he escrit i el to quasi em fa mal a mi mateixa. No suporto parlar així, ni que m’hi parlin ni veure que ningú hi parli.

    Però tinc bastants anyets ja i he vist moltes coses, he conegut a molta gent, he treballat a diferents llocs i he vist moltes baralles en diferents ocasions, moltes persones presumint de que ells ho diuen tot tal com pensen i deixant anar de qualsevol manera “veritats que fan mal” i és una cosa que no m’agrada.

    ResponElimina
  34. Com que em sembla que no és la primera vegada que parlo de temes semblants, ja imaginava el tipus de respostes que he obtingut. Alguns es senten identificats, altres declaren no saber-ho fer, uns altres advoquen per solucions amb més tacte i fins i tot n’hi ha que voldrien saber fer això. Totes les opinions són respectables, i cadascú és com és. Moltes gràcies a totes i a tots pels comentaris.

    Sargantana, no sé si aquestes coses es poden practicar. Suposo que si no et surt de natural no et sentiries còmoda esforçant-te per fer-ho.

    Carme, aquí al blog em penso molt les coses i les llegeixo una vegada i una altra. Generalment no és per treure alguna cosa malsonant o que no es pugui dir, sinó per corregir errors i dir les coses de la manera més entenedora possible. Però suposo que això ajuda a que sigui fàcil de llegir. De totes maneres, m’alegro de que res del que escric t’incomodi.
    Sense pensar que pugui ser exemple de res, és cert que miro de dir sempre el que penso allà on llegeixo. No busco la confrontació, no té sentit, però si una cosa no m’agrada o no hi estic d’acord, no em sé quedar de braços creuats. No pretenc imposar el meu criteri, però sí dir el que penso, no s’ha de donar la raó a tothom com ximplets, quan no ens està agradant el que llegim. També es pot considerar que sóc un bocamoll, és clar. I per cert, que tu em citis és tot un honor, la veritat.

    Garbi24, també sé ser amable, eh? Hehehe. És cert el que dius, m’agrada expressar la meva opinió, i si és contrària a la de qui escriu, doncs no m’importa fer-ho. Ara, és millor amb gent amb qui tens confiança, ja que saps que no s’ho prendran malament. Que de vegades m’emprenyo i segur que dic coses fora de lloc, però bé…

    McAbeu, penso que sí que sé escoltar, i llegir. És per això que puc tenir una opinió contraposada de vegades. I sempre estic obert a bons arguments, naturalment. Potser no sóc fàcil de convèncer, però és que defenso els meus. Però davant de l’evidència, cal callar i donar la raó. Ah, i valoro molt la sinceritat. Si jo la tinc vull que la tinguin amb mi.

    Carquinyol, aquesta és una de les coses que sempre m’han dit, que hi ha moltes maneres de dir les coses. És cert, es pot dir el mateix de manera més suau. També depèn del que hagis de dir, o de la persona a qui ho diràs. De vegades és senzill, sobretot si coneixes bé aquesta persona. Naturalment que no voldràs fer-li mal, i pots saber la manera que li farà efecte sense ferir-la. Però sovint trobem una manera de fer o dir les coses i saber discernir entre persones o circumstàncies acaba sent una tasca molt complicada. Tant de bo fos més senzill encertar!

    Susanna, tu que en saps d’aquestes coses, també has d’entendre que tot depèn no només de les circumstàncies de l’altre, sinó de les teves pròpies. Evidentment, una persona que saps que és molt sensible no la increparàs fins a fer-la plorar només per fer efecte. Caldrà tenir més tacte i saber per on anar. No és fàcil encertar sempre, però s’ha d’intentar.
    Jo he de reconèixer que davant de persones que no van de cara o que em toquen la fava em puc tornar verbalment violent. Llavors m’és igual si són sensibles o què, no haver provocat! Segurament hauria de viure i deixar viure, i no ficar-me en merders. Però de vegades et quedes molt descansat.

    Joan, això pensava jo també, que amb els anys m’havia suavitzat. Llavors és quan en deixo anar alguna de grossa i veig que no, que no canviem tant. Jo generalment no dic el que la gent vol sentir, sinó el que és. Hi ha a qui agrada i hi ha a qui no. Però tot i que se’m critiquen (de vegades) les formes, se’m sol agrair el fons.

    ResponElimina
  35. Sànset, t’ha sortit una bona frase, sí. Estic d’acord amb que la gent no està acostumada a que diguin les coses pel seu nom. Avui mateix a la feina, molts s’han sorprès i m’han felicitat perquè he enviat un mail molt clar a tots (caps inclosos) en resposta a un de dalt que ens perjudicarà. Els he anat dient que menys felicitar-me i més contestar per dir el mateix, i em deien que ells no pensaven dir res. No anirem enlloc. D’això en podria fer un post.

    Txari, llegir això de tu és tot un plaer. Tu ets de les persones que ho ha viscut de prop, que sap de què parlo, que sap que no exagero en parlar així de mi. I tot això m’estimes i em fots les clatellades a mi quan toca. Es pot demanar més de l’amistat? Ja ho saps, les coses sempre estan clares al meu cap. Pels altres, no pas per mi.

    Lolita, el to dels posts sol ser força mesurat perquè tinc temps per pensar i m’agrada explicar les coses molt bé. Quan parlo amb algú, quan reflexionem plegats, podríem dir que el meu to és el mateix. Però de vegades les deixo anar, o parlo sense embuts quan he de dir les coses. Si les tinc clares, així les transmeto. Trec pitjor nota en tacte i en el do de l’oportunitat. Què hi farem, suposo que aprovaré el curs. Ah, i de mentides cap ni una. Tothom menteix i jo també. Abans pensava que no, però he vist que sí, i que de vegades t’hi veus obligat. Però les mentides piadoses no són gens bones i poden fer tan mal com una de ben grossa. Si puc, les evito, i amb els amics i gent més propera, les desterro. Sempre de cara.

    Ada, fer mal expressament és molt lleig. Ho sé, i sé que tinc la capacitat de fer-ne, però ho evito. Bé, tots en tenim, és clar. No m’emparo en la sinceritat per dir aquestes coses, no les diré perquè sí, però no em preguntis si no vols saber la veritat. Ficar-se amb l’aspecte físic és lleig, de totes maneres. El que sí que critico jo és la roba. Si no m’agrada, i la persona és de prou confiança li dic. Però és que quan m’agrada com vesteix també li dic, i si la trobo guapa aquell dia li diré. Si la trobo lletja no, és clar! Però que no em pregunti!

    Assumpta, jo també he dit sempre que detesto la mentida i la hipocresia. En això coincidim totalment. En cap moment intento fer mal a ningú, i molt menys expressament. Però tots sabem que les bones paraules no sempre arriben a port, i en canvi algunes cauen com una llosa. Entén-ho més com la manera de despertar algú, que no pas fer-li mal. A un amic no aniria a fer-li mal, però de vegades cal un clatellot. Millor sempre si és verbal. Jo els agraeixo. I després faig el cas que vulgui, però els agraeixo.
    Hi ha persones i persones i s’ha d’anar amb compte perquè no tothom rep els comentaris igual. Ja ho he comentat, no sempre és fàcil saber què has de dir i a qui, però sempre mirant de no ferir la persona.
    Encertes, la persona que m’ha retirat la paraula ja no m’importava massa, i em diverteix la situació. Ja s’ho farà, està condemnada a entendre’s amb mi, si no em vol parlar queda com una criatura. I en aquest cas no va ser per dir una veritat, va ser perquè em va venir a la defensiva i de males maneres, i no era el primer cop. Pensa que amb mi cal un bon atac, que si no me la menjo. El que no sap és que no té un bon atac, i que me la menjaria sempre. Simplement li vaig dir que no em parlés més, i això fa. Si serà que és obedient la tia!
    Naturalment, quan he ferit una persona important ha estat sense voler, i m’he disculpat una i altra vegada. A ningú agrada fer mal als que estima. De vegades t’han de fer notar que t’has passat, però si la persona t’importa, no deixaràs que la cosa quedi així, miraràs de que tot torni a la normalitat.

    Estrip, trec més nota en el fons.

    Goculta, això intento, en tots els aspectes.

    ResponElimina
  36. Clídice, a mi m’agrada discutir, on això vol dir exposar arguments, rebatre’ls, considerar els dels altres… De vegades em poso massa fort defensant un argument, no sé si el fet d’estar cara a cara ho podria solucionar. La veritat és que jo he tingut la mateixa impressió de tu en alguns dels teus escrits, i sobretot en comentaris. Suposo que és complicat contestar a algú que et sembla que es tanca en banda, i si això passa dels dos cantons, la discussió no serà fluida segur. Però l’educació i el respecte per davant de tot, eh?

    Pandora, primerament, molt benvinguda al Bona nit. En funció del lloc on estem o amb qui parlem hem de mesurar més o menys les nostres paraules, però si està en la teva natura segur que acabarà sortint. De vegades unes paraules ben dites també ens estalvien força saliva. Si diem el que cal o tallem convenientment, deixem sense paraules l’altre i no cal que en gastem més.

    Deric, si et quedes tan a gust potser ho hauries de fer més sovint. Al final la gent es deixarà de sorprendre, però a tu et seguirà sentant igual de bé.

    Judith, m’emporto clatellots de totes bandes, per això i per tantes altres coses. No ho vulguis, ser com jo. Cadascú és com és i tot té els seus problemes i avantatges.

    rits, suposo que s’ha de ser d’una manera especial per fer això. Has de saber què dius i estar-ne convençut. Dir-ho amb seguretat i creure-t’ho, i sobretot, si et repliquen tenir resposta, o no defallir de seguida. Hi ha gent que sap quan et fas el gallet, i et poden desarmar. Una altra cosa són els remordiments. Hi ha qui s’atreveix a dir les coses pel seu nom però després es senten culpables. És qüestió de temps veure que si ho has dit és perquè ho penses, i ningú t’ha de dir res del que penses.
    Trobar un equilibri no és fàcil, però es pot mirar de fer, sobretot tenint en compte qui tens al davant. Hi ha persones que es mereixen més tacte, igual que algunes situacions. En altres pots anar més pel dret.

    Mar, ben cert, ja ho he comentat en d’altres respostes. La manera de dir les coses ha de canviar en funció de a qui les dius. No s’ha de fer mal si es pot evitar, però tampoc es pot faltar a la veritat. Cada persona té la seva manera adient de rebre la informació, i per fer-ho bé s’ha de conèixer.

    Elur, a mi també m’agrada molt com em dius les coses, i fins i tot les coses que no dius perquè no cal, i les altres coses que dius quan el que s’hauria de dir és tan evident que sobra. La vida pot arribar a ser meravellosa, però molt sovint és cruel. Doncs si és cruel, no ens cal pintar-la de color de rosa, és com és. I de primaveres, les justes. I tens tota la raó. Llavors ens diuen alguna cosa i ens enfonsen. Però què collons, millor enfonsar-se de cop que anar eternitzant-se i perdre el nord i tots els punts cardinals. Espero que em continuïs dient les coses, i jo també ho continuaré fent.

    Jordi, s’ha de saber sempre amb qui s’està parlant per saber quanta diplomàcia cal. Però hi ha els extrems. Si hi ha molta confiança es poden dir les coses tal com són. I si no n’hi ha gens, què més dóna com s’ho prenguin?

    Elvira, com ja he anat comentant, a mi les formes em perden de vegades, i ho reconec. Però el més important és dir-ho i que arribi. I si es té més tacte i s’arriba igual, millor.

    Nymnia, és important remarcar que estem parlant de dir les coses per ajudar, per fer veure alguna cosa, no per fer mal. Per tant, en principi s’ha de ser constructiu, i en aquest cas sempre penso que és millor dir-ho que callar-s’ho. Si pots ajudar l’altre, encara que els teus mètodes no siguin massa fins, millor. En el meu cas em sembla que molts es pensen que sóc molt dur. I ho sóc de paraula, però els que em coneixen més tenen una altra opinió. Però no em mostro a tothom, és clar. Jo també ens considero nobles, però cal veure què n’opinen els que no són com nosaltres!

    ResponElimina
  37. Sr. Banyera, no m’agraden els malentesos, per això m’agrada explicar-me bé. I de vegades, ni així.

    Guspi, s’ha de saber fer això de dir les coses tal com són, i no dic que jo en sàpiga. Penso que no m’ha anat tan malament, perquè alguns valoren que sigui així (i jo valoro que ho siguin amb mi), però també he rebut crítiques per les formes. Ara, els meus missatges arriben, d’això en pots estar segura.
    Posar-se a la pell d’un altre és tot un altre tema. Diria que ja n’he fet algun post algun cop, però donaria per parlar-ne molt. És molt difícil, i sense dir que sigui el teu cas, que no et conec, hi ha gent que s’omple la boca dient que ho sap fer molt bé i en realitat no en tenen ni idea. Jo darrerament, davant la impossibilitat de fer això i tenir en compte tot el que passa pel cap d’una persona que no ets tu, opto per mirar les coses des de fora, tan des de fora com pugui, per ser objectiu. Escoltar, no jutjar, valorar el que passa i pensar en solucions. I sobretot, no prendre una decisió i marcar-la com la solució única, sinó donar-li moltes voltes i fer que l’altre pensi. A mi em funciona, i a la gent amb qui ho he practicat em sembla que també.

    Els d’Otis, trobo que també depèn del receptor del missatge, i per això el que parla ha de triar les paraules amb cura. Si el receptor ho permet, pots ser lapidari i ho entendrà perfectament. Si és una persona sensible o molt embolicada, potser la mateixa frase l’entendrà com un atac. A alguns els incomoda, i a altres els cau com un gerro d’aigua freda i els desperta. En tot cas, a mi m’han arribat a agrair que hagi dit les coses de manera tan dura, de vegades cal. No sempre, però tampoc mai.

    Xitus, a tu no et puc explicar res, home. Ja saps de què parlem. A mi també em semblava que el temps em moderava, però es veu que no, perquè les segueixo dient grosses. I és molt cert. Inexplicablement (per mi) hi ha gent que prefereix viure enganyada. Angelets…

    Núr, sí que em vas dir que alguna cosa que t’havia dit se t’havia posat molt malament, i em vaig disculpar, perquè no n’era conscient. Amb tots els comentaris he après que depèn molt amb qui estàs parlant que li pugui sentar malament o no el que puguis dir. En el teu cas, el meu error és no conèixer-te prou. No sé què et vaig dir, però pensava que eres una tia dura, algú que diu les coses i que les encaixa com sigui, en definitiva, no em feia la impressió que les meves paraules et poguessin afectar (negativament) en absolut. I em vaig equivocar, i em sap molt greu. I això serveix per altra gent. Reconec que és un error emprar certs tons aquí als blogs perquè desconeixes com és l’altra persona, perquè, ja n’hem parlat, aquí només mostrem les vessants que ens interessa. En principi, al món real això hauria de ser més senzill de valorar, però em temo que tampoc ho és, o que jo no dec ser prou bo en fer-ho.
    És important el to, hi estic d’acord. Però és important en els dos sentits. Hi ha gent amb la que no et pots mostrar rude ni aixecar la veu, això els tanca en banda. La mateixa Assumpta ho reconeix. En canvi, hi ha gent que si no li fots una clatellada no reaccionaran ni a la de tres. Els podem anomenar panxacontents, si vols. I no només, eh? Però de vegades cal. Ara, que de vegades jo puc pensar que calgui i vessar-la del tot, també és possible. Però tampoc voldria que us emportéssiu una idea equivocada de mi. No me n’amago i reconec que puc arribar a ser o semblar maleducat quan faig alguns comentaris, però també sé tractar les persones amb dolcesa i tenir-ne cura, sense deixar de dir les veritats, però parlant en un altre to totalment diferent al que m’atribuïu. Ho sé fer. Que encerti l’interlocutor… això de vegades és una altra cosa.

    ResponElimina
  38. Assumpta, Elur, Ada i també Núr, podeu discutir tant com vulgueu. Responc una mica l’Assumpta per la llargada dels comentaris, i en part ja ho he dit a la Núr, no vull que us endugueu una idea equivocada de mi, perquè no sempre sóc així com esteu discutint que sóc. Assumpta, persones com tu me n’he trobat a la vida, per exemple, dues parelles (i de les importants) que he tingut. No suportaven els crits i aixecar la veu. En canvi, jo sóc partidari de que de vegades cal. No em molesta que m’ho facin, suposo que perquè jo responc. Altra gent se sent incòmode i es tanca en banda, jo no. És interessant això que dius sobre que aixecar la veu és voler estar per sobre. No ho havia pensat, però potser hi ha part de raó. O tota la raó, no sé. El que vull que et quedi clar és que si bé sé que les paraules fan mal i que poden incomodar, no tothom és igual. Potser tu no ho suportes i ho consideres un defecte. D’altres, però, consideren una sort tenir a prop algú que els sap parlar així quan cal. Clatellada i a posar-se les piles altre cop. En cap cas no parlo de dir la veritat perquè sí, com ‘joder Assumpta, aquests pantalons que portes et queden com el cul, i a veure si ens aprimem una mica!’. No, això no ho faig, només faltaria. Però sí que diré que els pantalons no m’agraden si m’ho pregunten, i així ho penso. A més, hi ha tot un ventall de tons que puc fer servir, i coneixent la persona, coneixent-te a tu, Assumpta, no et parlaria mai de certes maneres. Creu-me si et dic que depèn molt del receptor que puguis dir les coses d’una manera o una altra. I no sempre s’encerta. Però anar a fer mal perquè sí no ho faig, tot i saber que puc fer-ho. De vegades em surten venes diabòliques quan em toquen molt els pebrots. Només he d’apagar l’interruptor de la inhibició. Sé que les paraules fan mal. Per sort tinc un frontal prou desenvolupat.
    I per cert, he percebut el teu to ofès, i no m’ha impressionat en absolut. Valoro la gent que defensa les seves opinions, m’alegro que aquest sigui un lloc on es pugui fer. I sé que saps que a mi em pots portar la contraria a casa i que no m’emprenyaré. Mentre es faci amb respecte, és clar. Per ofendre’m a mi t’hauries d’esforçar una mica més.

    ResponElimina
  39. Hagués pogut esforçar-me més, no ho dubtis, però no he volgut ;-))

    Va, una abraçada, eh? :-)

    Ah, i deixa'm que et digui que t'has explicat malament, perquè jo havia interpretat que no t'importava si feies mal... i això era el que a mi em dolia molt :-PP

    ResponElimina
  40. bé... ja ho has dit tot tu Xexu... jo només afegiré que t'admiro profundament, per si no t'ho havia dit mai.

    una abraçada.

    ResponElimina
  41. és al que em volia referir jo Assumpta, que vosaltres heu interpretat que no li importava ferir perquè sí... moltes coses no és com es diuen sinó com ens pensem que s'han dit. D'aquí venia lo del meu 'judici'.

    ResponElimina
  42. Sí, sí, ho reconec, jo havia interpretat ben bé que no li importava ferir (ep!!, no que "busqués ferir" que això ja seria una altre cosa) sinó que tant li feia...

    Ei, que s'ha explicat malament, eh? Si llegies el que posava, la interpretació d'aquesta frase "i no sé fer-ho d'una altra manera. O sí. Simplement, no vull" podia portar perfectament a la meva interpretació :-)

    Però mira, és lo bo que té aquest blog, o el seu propietari, que he estat bastant desagradable -i jo sí que jo feia a posta, encara que em sabés greu- i no s'ha enfadat!! :-DD

    ResponElimina
  43. Continuo pensant que és un error de percepció i jo sóc molt tossuda Assumpta, molt més que tu ;*)

    una abraçada, guapa!

    ResponElimina
  44. Jajajaja val, jo també sóc tossuda ;-))

    Dues abraçades!! :-DD

    ResponElimina
  45. "Però sí que diré que els pantalons no m’agraden si m’ho pregunten", dius en un dels teus comentaris, XeXu, en línia amb el contingut del post. Això ho fa (ho fem) molta gent, per sort, així que més aviat destacaria els qui no ho fan (digue'ls hipòcrites, per exemple) que als que sí.

    La cosa, per mi, és saber trobar el punt entre dir les coses pel seu nom (un 10) i dir-les sense ferir (un 10+), que no cal. A menys que tinguem davant algú que s'ho "mereixi", que de tot hi ha a la vinya...

    Sinceritat, tota, però sense "borderío" quan no cal. Això sí que és per nota.

    ResponElimina
  46. XeXu crec que, d'entrada, hem d'aprendre tots que en el medi escrit es perd més de la meitat de la comunicació no verbal que es té en una conversa real. Per això alguns provem de fer servir els smiles :) per intentar donar un sentit més encertat a allò que diem. En el meus apunts segurament hi és això que tu hi dius, evidentment si no provoques difícilment obtindràs la resposta adequada. També podríem escriure de forma políticament correcta i acabaríem badallant tots plegats. I ja et pots ben creure que en la vida real el que més mandra em fa és intentar convèncer a ningú de res :) Per cert que tinc una coneguda (dir-ne amiga seria fer-ne un gra massa) que cada vegada que et diu: "et seré sincera" ho aprofita per insultar-te o dir-te que ets idiota perquè no penses com ella. O sigui que, per a mi, la sinceritat és un valor força relatiu, prefereixo el sentit de l'humor, el respecte, la complicitat, l'empatia ... ;)

    ResponElimina
  47. Assumpta i Elur, no cal dir que sí que m'importa fer mal a la gent del meu voltant, especialment si me'ls estimo. Tot i així, no es salven de fases lapidàries, de vegades, però em sap molt greu fer mal, naturalment. I me'n sap perquè sé que les paraules fereixen més que les mans, i de vegades m'he descontrolat, encara que mai amb gent que m'importi. De totes maneres, de vegades també veig que em passo i no m'agrada. Ho podeu entendre com vulgueu, que m'he expressat malament, o que se m'ha entès malament, però espero que tot quedi aclarit. I no hi ha res a admirar Elur, misèria i companyia.

    Ferran, no és gens estrany que algun cop destaqui que alguna companya està molt guapa. Es sorprenen, suposo que no els ho deuen dir massa perquè sí. Algunes em coneixen poc i poden pensar que és un afalac gratuït. Però no ho és. Si no els dic res serà que no considero que estiguin especialment bé. Tampoc els diré que les trobo lletges, naturalment, amb callar n'hi ha prou. Quan els ho dic és que ho penso de debò.
    Com ja he comentat, jo trec millor nota en el fons que en les formes. Ara quedarà com que sóc un 'destroyer', i de vegades sí, però no sempre, que també sé comportar-me, caram! Ah, i amb els que s'ho mereixen, xarop d'estopa!

    Clídice, és cert que sense comunicació no verbal de vegades és complicat entendre's. Jo no sóc amant de les emoticones, sé que molts els feu servir, però també em semblen una manera d'emparar-se rere una cara, i dir el que sigui. Que potser ja és això, si es posa un somriure, serà un somriure. El que passa és que quan jo faig servir un somriure d'aquests, és un somriure de veritat. Té un significat especial per mi i per això no el faig servir gratuïtament. No vull dir que vosaltres ho feu, seria gratuïtament per mi. Jo el que poso de vegades són riures, però tampoc no massa.
    La confiança fa que escrivim algunes coses d'alguna manera que ens sembla molt evident que s'entendrà, i de vegades no és així. Una broma escrita a nosaltres potser ens fa molta gràcia, però qui ho rep ho fa de manera neutra, i es pot quedar igual o fins i tot prendre-s'ho malament. El que passa és que hi ha gent que t'entén sempre (suposo que per sentits de l'humor similars) i et penses que tothom ho farà, però no. Què hi farem.
    Respecte a gent que s'empari en la sinceritat per dir qualsevol cosa... bé, no sé si valorar-ho perquè jo dic moltes coses, però probablement no em sentiràs començar mai una frase dient: 'et seré sincer...'. A mi la sinceritat se'm pressuposa. I així com puc parlar molt amablement amb algú, o de manera molt propera, sent del tot sincer, també les puc deixar anar tal com surten. Per mi és una cosa bona (no m'atreviré a dir virtut), però ja veig que és relatiu i que no tothom pensa igual.

    ResponElimina
  48. He estat uns dies 'out', per dir-ho d'alguna manera, i tot just acabo de llegir el teu post i no he llegit els comentaris, pel que responc al que tema que vas plantejar en general...
    Trobo molt importat la manera de dir les coses i penso que massa sovint es descuida aquest "dir". Amb això no rebutjo la sinceritat, ni penso que cal mentir o ser fals o hipòcrita. Trobo que tan important és el què diem com el com ho diem. I no crec que aquí valgui dir "oh, la gent té la pell molt fina", perquè, en el fons, tots la podem tenir. En general, i segur que trobariem un munt d'exemples en el dia a dia, de la mateixa manera que agraïm aquell somriure gratuït d'un desconegut o el gest de complicitat d'un company, ens agrada escoltar paraules amables. Paraules que venen d'aquesta o aquella persona, més propera, més llunyana, que ens diuen el que volem i el que no volem escoltar, però que ens ho diuen amb sensibilitat, amb tacte. Perquè, i amb tristesa ho penso, sovint donen respostes sense acabar de mirar com les donem. Les paraules tenen molt de poder, tenen una força que potser se'ns escapa, i cal valorar-les sempre. No és fàcil, els alts i baixos són constants, però crec que cal ser conscients de com diem les coses...

    ResponElimina
  49. Hi ha persones que es mereixen clatellades per despertar-se, d'acord, però per què has de ser tu qui les clavi? Quantes vegades t'has mostrat baix d'energia en aquest bloc i molts t'hem dit que havies de deixar de pensar tant en els altres i pensar més en tu? Com vols que t'ho diguem perquè et despertis? T'hem de venir a buscar a casa i fotre't un mantellot verbal perquè ho entenguis? O és que el nostre missatge, ple de sinceritat, no t'arriba perquè no és prou dur?

    La clatellada se l'ha de fotre un mateix perquè, per molt que et diguin els amics, massa sovint no en fem cas. I un missatge enviat de males maneres pot ser molt mal rebut i pot crear molt mal en la persona que el rep, per la qual cosa és un mal missatge perquè l'objectiu d'aquest no es compleix. Per molt sincer que sigui...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.