dilluns, 5 d’abril de 2010

Execució

Hi havia pensat moltes vegades, ja feia temps que sabia que el dia arribaria. Però no va ser fins la darrera nit que en va prendre consciència finalment. Algun mecanisme de la ment l'havia mantingut serè i despreocupat; ara tot allò no valia. No tenia por, tenia molt assumit que el final arribava. Però un nerviosisme creixent el neguitejava. Va demanar una cigarreta al carceller que no l'hi podia negar, i la va fumar amb posat greu i reflexiu. Tenia el cap en blanc, però. En blanc o en un lloc indeterminat. El moment havia arribat, i ja no li quedava res per fer. No passaria com a les pel·lícules, ningú trucaria a darrera hora per donar-li el perdó. No hi havia cap possibilitat i, per tant, tampoc no hi havia cap motiu de preocupació. Va fer unes quantes voltes per la cel·la, i va obrir el llibre masegat que llegia. El va haver de deixar instants després en veure que no podia concentrar-se en la lectura.

Pensava que aquella nit no podria dormir, però no va ser així. Li va costar una mica aclucar els ulls, però va caure en un son lleuger que li va permetre dormir d'una tirada. Va ser un son d'acceptació. El dia es despertava entre boires que aviat entrarien en el seu cap. Va prendre-s'ho amb tota la parsimònia quan el van venir a buscar, esgarrapant uns minuts al destí. Ni tant sols van lligar-li les mans a l'esquena. Caminava flanquejat per dos homes molt fornits, sota l'atenta mirada d'una munió de persones rere les reixes. En aquell moment es va sentir molt sol.   

32 comentaris:

  1. Les execucions sempre m'han neguitejat. Potser perquè l'única que recordo vagament és la del Salvador Puig Antich. Jo era només una nena, però amb un germà deu anys més gran que jo estava al corrent de coses que gairebé no entenia. Sé que em va impressionar molt i de fet no m'han deixat mai indiferent ni tan sols en la ficció; el teu post tampoc. I, per què aquest tema? De fet, tant se val. Que tinguis bona setmana.

    ResponElimina
  2. Buf, un relat dur! (Una vegada més, no cal que hi surti sang i fetge per ser-ho.)

    ResponElimina
  3. M’has recordat el llibre “Cámara de Gas”... Execució: homes civilitzats decidint matar un altre home, recolzats en la llei.
    No us heu preguntat mai com s’ha de sentir un botxí? Com pot haver-hi gent que pugui fer aquesta feina? Al darrer minut no els hi entra por? Ganes de fugir i no fer-ho? Pensen que si no ho fan ells ho farà un altre i que, per tant, total és una feina més? I el Jutge que decideix una condemna a mort? Dorm tranquil•lament?

    ResponElimina
  4. Si que és dur perquè et vas posant a la pell del protagonista que accepta el seu destí d'una manera prou resignada quan veu que ja no hi té res a fer, o justament per això, perquè veu que no hi té res a fer. Molt ben escrit!

    ResponElimina
  5. Hola ASSUMPTA. No puc contestar les teves preguntes perquè no m'hi sé veure en una feina així. Ara el que si és evident que tu no t'hi resignaries tan fàcilment com el protagonista d'en XEXU! :-DDD

    ResponElimina
  6. Home, el protagonista d'en XeXu és el condemnat a mort, no el botxí... Les meves preguntes eren, en aquest cas, per la figura de l'executor.

    Espero no estar mai en una presó en espera d'execució... Ara bé, ja que me'n parles, et diré que a vegades ho he pensat i sempre he arribat a la conclusió de que moriria abans, del cor... Em posa molt nerviosa haver d'esperar.

    Si algun dia moro del cor en espera d'execució, em convertiré en fantasma i aniré pel teu blog amb riures sardònics i terribles udols, que no hi haurà encens ni música d'orgue que em faci callar...

    ResponElimina
  7. Ostres, deu ni dor! Tornar a actualitzar-me als blogs amb aquest relat no deixa pas indiferent. Ho has explicat molt bé, dur però real... També estic encuriosida de com se t'ha acudit parlar del tema i estic dacord que no fa falta ni sang ni fetge...

    ResponElimina
  8. Una llàstima que encara hi hagi llocs amb la pena de mort.

    ResponElimina
  9. Un sentiment de solitud que ràpidament s'exhauriria. Que es consumiria més ràpidament que una cigarreta en els llavis d'un fumador ansiós. Després del moment fatídic...

    A la següent vida, sí. A la següent vida! Tot seria millor. Amb determinació, poca, però amb determinació caminava cap a la cadira. Una cadira, que només endollada anunciava tota mena de desgràcies.

    "Ja hi he passat per això. Ja hi he passat." - Pensava.

    "Però el proper cop serà millor. Segur!" - acabava el seu pensament.

    I hi va seure...

    ResponElimina
  10. Fa posar els pels de punta, només ens falta saber si realment era mereixedor de la mort, hi ha gent que ha fet barbaritats, tot i que la mort no es pot desitjar a ningú sempre fa menys mal quant algú se la buscada.

    ResponElimina
  11. Ostres, nano, darrerament estàs d'un positiu que fot fàstic! ^^
    Crec que el relat és una bona excusa per parlar de la solitud d'enfrontar-se a certes coses. Els fets en sí són l'excusa.

    Però executar significa també donar efecte a allò que s'ha decidit, portar a terme. L'execució és doncs el pas immediatament posterior a la decisió. Davant una decisió important ens podem sentir molt sols, sí, però cal tirar endavant ...

    ResponElimina
  12. En línia amb el que comenta l'Assumpta, m'afegeixo al grup dels qui no entenem que es pugui matar una persona, hagi fet el que hagi fet. M'esgarrifa tant la sang freda d'un terrorista, d'un assassí com la d'un jutge que condemna algú a morir. Treure-li la vida a una persona... sota l'ampara de la "llei"?? Em posa els pèls de punta.

    Com el teu relat.

    ResponElimina
  13. És un text inquietant i que em referma en el rebuig a la pena de mort. L'altre dia vaig veure com a Xina superen en nombre de víctimes el conjunt de la resta de països que tenen aquesta horrible pràctica i ara, el teu text m'ha recordat la notícia.

    ResponElimina
  14. Un gran post. Que difícil posar-se en la pell d'aquesta persona.Felicitats!

    Per cert:El test de l'òs polar és un estudi psicològic que com més tendeixes a lluitar contra els teus pensaments,més insiteixen en tornar.
    Algun dia en faré un post...^-^

    ResponElimina
  15. Dubto que tots els que caminen cap a aquest tràgic final s'ho prenguin amb tanta tranquil·litat. Millor ni imaginar-s'ho!

    ResponElimina
  16. Sempre he pensat què deu sentir algú en moments així i també, com no, en què sentiria jo.
    un escrit molt bo

    ResponElimina
  17. Pell de gallina, Xexu, jo també m'he preguntat mirant pelis, com deu ser tot plegat, com em sentiria si fos el condemnat, però ell no pot fer-hi res, ja, en canvi el botxí si que pot decidir no fer aquesta feina. Jo tampoc ho entenc... ni ho vull entendre.

    ResponElimina
  18. Sí, sí, "Cámara de gas" en estat pur! Té raó l'Assumpta. Ha de ser molt dur aquest moment, eh? uff!!

    ResponElimina
  19. Noi, torno de vacances i el primer que faig és llegir com se sent un condemnat a mort!

    Sovint -i la TV se n'encarrega de fer-nos reflexionar sobre això tot sovint- penso què em passaria pel cap si em trobés en una situació així. I només puc concloure que l'acolloniment seria tal que no me n'adonaria de res.

    *Sànset*

    ResponElimina
  20. No entenc com avui en dia pot existir la pena de mort. Per mi la pena de mort és venjança no pas justicia. És la llei del talió, tu mates jo et mato.
    Crec que es pot comprendre que un familiar vulgui veure morir a qui ha matat algú estimat, però l'Estat hauria de ser just, per què i si fos innocent? Com un país pot matar per mi llavors aquest país està al mateix nivell de culpable que el mateix criminal.

    Bon relat Xexu... dona molt per pensar.

    ResponElimina
  21. buff... La pena de mort és una cosa que em fa ballar molt el cap. No m'agrada i no sé fins a quin punt hi estic en contra. El que sí que et puc garantir és que estic més en contra de les condemnes a presó que al final es compleixen en terminis sorprenentment curts, que de la pena de mort. Ahir vaig veure les notícies a diverses cadenes de televisió i a totes van comentar l'enterrament de la nena de 13 anys assassinada. Diuen que va ser una companya de classe de 14 anys. Vés a saber! La qüestió és que, "aprofitant" aquesta notícia, van explicar la condemna que li podia caure a la presumpta assassina, pel fet de ser una menor i, després, van enumerar els casos de menors assassins des del 2000, tots amb condemnes que déu ni do, i la majoria eren al carrer al cap d'un o dos anys.

    Així doncs, sí, em sembla injust aplicar l'ull per ull, però encara em sembla més injust que s'apliqui una condemna i que després no es compleixi de manera tan descarada (i sabem que hi ha mooooolts exemples de gent que ha reincidit tan bon punt a tret el nas per la porta de la llibertat!).

    ResponElimina
  22. això ho has somiat, no? li busquem una interpretació o no cal? i si no cal, és per què ja la tens o per què no interessa?
    potser és que ja t'has castigat prou i és hora d'auto-indultar-se.
    espera...

    ...

    riiiiiiiiiiiiing! rriiiiiiing!

    ...

    al final hi va haver una trucada d'última hora.

    ResponElimina
  23. En contra de la pena de mort també, pense que d'estar en la seva pell, no podria dormir, aprofitaria tota la nit per donar la llanda, parlar, cantar, cridar, i aprofitar els últims minuts de vida.

    ResponElimina
  24. Sóc incapaç d'entendre que algú pugui defensar la pena de mort. Puc entendre que el familiar d'una victima la demani però no que algú pensant fredament deciceixi que és la solució.

    Quan es parla del tema, socint també em poso en la pell del botxí o del jutge i no m'agradaria pas trobar-m'hi.

    ResponElimina
  25. uf.... pels de punta m'has deixat (com la peli "el verdugo").... Fantàstic XeXu, petons grans!!

    ResponElimina
  26. Molt bon escrit! has reflectit molt bé el que pot arribar a sentir-se! fa venir esgarrifances i alhora el trobo un text seré...acceptació...ja no té por. Molt ben escrit!

    ResponElimina
  27. Tu qui ets? El presoner, el carceller, o els que miren?

    ResponElimina
  28. Aquest post era només un relat, però m'han agradat molt els comentaris que heu fet, molt interessants. No cal dir que jo també estic en contra de la pena de mort, un altre dia en podríem parlar, si voleu, però penso que cap ésser humà té dret a decidir pel que fa a la vida d'un altre ésser humà, per més que pensem que s'ho mereixi.

    Els motius que em porten a escriure els relats (o que em porten relats al cap), de vegades es poden dir, i d'altres preferiria no fer-ho. Aquest cop és una d'aquestes vegades.

    A arrel dels comentaris i alguns suggeriments he pensat que estaria bé reescriure el relat amb la visió de les altres parts de la història, dels altres 'personatges' que hi surten o dels que no (el botxí, el jutge...). Però no vull fer-ho jo. Algú s'animaria a agafar la història, aquest moment, i reinventar-la en visió d'algun altre personatge? Si algú s'hi anima, és tot vostre. Jo no ho faré, així que... però aviseu-me, eh, que ho voldré llegir!

    Ah, i moltes gràcies a tots i totes els que heu passat per aquí a comentar. I si us ha agradat ni que sigui una mica, me n'alegro!

    ResponElimina
  29. És una proposta molt temptadora... però s'hauria de pensar molt, estudiar molt el personatge perquè fos ben creïble...

    Si ho veu el Jordi de la Banyera t'ho fa com a "iniciatives XeXu" jajaja ;-))

    Jo no sé si podria perquè em seria quasi impossible mirar de posar-me en la pell del botxí perquè és una cosa que he pensat moltes, moltes vegades, no exagero... és un tema que sempre que es parla de pena de mort a mi em ve al cap: La figura del botxí... Ostres i m'esgarrifa.

    La del Jutge, com "s'ho mira més de lluny", potser seria menys difícil d'imaginar. Però... tot i així... Si jo fos jutge d'un pais amb pena de mort mai la dictaria, mai.

    ResponElimina
  30. Saps? Una vegada, fa temps, vaig veure una pel•lícula, espanyola, en blanc i negra... boníssima: “El Verdugo”. Em va impressionar totalment i se’m fa un nus a l’estómac quan la recordo. Em va fer patir molt,molt...

    Espera, ho he buscat a Internet. És de 1963, de Berlanga. Ve qualificada com a “comèdia negra” o “tragicomèdia”... t’asseguro que la part més o menys “graciosa” del principi desapareix totalment en una escena terrible del final. Et poso uns trossets que he trobat navegant:

    El verdugo se presentó en Venecia en 1963, cuando Franco acababa de ordenar el fusilamiento del comunista Julián Grimau y la ejecución por garrote vil de los anarquistas Francisco Granado y Joaquín Delgado

    La idea de la película le surgió a Berlanga a través de la imagen que le había transmitido un amigo abogado cuando le contó su experiencia en una ejecución: un grupo de personas había conducido a rastras a la víctima, una mujer que se resistía, mientras que otro grupo lo había hecho igualmente con el verdugo, al que incluso hubo que inyectar un sedante y prácticamente arrastrar hasta el lugar de la ejecución. Gómez Rufo cuenta "que esta imagen le resultó tan cruel a Berlanga, que hizo la película como un alegato contra la pena de muerte

    Aquesta escena en que pràcticament porten a rastres al botxí, que fins i tot l’han de sedar perquè està terroritzat i absolutament angoixat davant el que ha de fer per la seva feina, surt a la pel•lícula i és la que a mi se’m va quedar gravada...

    A la sinopsis del film es veu clarament que el protagonista accepta la feina de botxí pensant que mai haurà d’executar a algú... però no és així i es troba havent de fer quelcom que no voldria:

    Amadeo, el verdugo de la Audiencia de Madrid, conoce a José Luis, un empleado de pompas fúnebres. José Luis no encuentra novia, pues todas las chicas huyen de él cuando se enteran de que trabaja en una funeraria. La hija de Amadeo, Carmen, tampoco encuentra novio, ya que todos sus pretendientes escapan al enterarse de que su padre es verdugo. Carmen "atrapa" a José Luis quedándose embarazada.
    El patronato va a conceder a Amadeo un piso por su condición de funcionario, pero lo pierde porque al momento de entrega ya estará jubilado. Carmen y su padre engatusan a José Luis para aceptar el cargo de verdugo y conservar la vivenda, asegurándole que no tendrá que matar a nadie. Cuando llega una orden de ejecución, José Luis, horrorizado, quiere dimitir aunque eso signifique perder el piso, y nuevamente Amadeo y Carmen lo lían para que espere al último momento, pues el reo está enfermo y lo mismo se muere él solo. Finalmente, en una escena memorable, José Luis es llevado a rastras al garrote vil como si fuese el condenado y no el verdugo
    ”.

    ResponElimina
  31. Com sempre l'Assumpta al peu del canó m'ha avisat!! M'hi apunto, però no prometo quan!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.