dissabte, 10 d’abril de 2010

Aterratge

No és propi de mi deixar-me portar per les situacions sense mirar de controlar-les. Encara és menys propi no tocar de peus a terra. Quan això passa em sento molt desprotegit, i encara que de vegades val la pena, no sempre és així. No, mai valdrà la pena mirar de no ser qui sóc. Que no és el mateix que ser algú que no sóc. Llavors és quan un dia un peu et toca a terra, i l'altre s'hi diposita també. Et despertes d'una mena de somnolència i no acabes de saber com has arribat allà. Perdut i desorientat mires a banda i banda i no reconeixes res. Però saps que tens alguna cosa a dins que vols sortir, encara que no acabes de saber què és. Fins que surt i et mulla la cara, amb l'iniciador més absurd. És en aquest moment que saps que ha arribat el moment de caminar sobre pla. Et poses les sabates i surts de casa.

31 comentaris:

  1. Et pots referir a un munt de situacions però tot el text m'ha agradat sobretot les dos últimes línies.

    ResponElimina
  2. m'estàs explicant el meu últim dimarts?

    a peu pla per anar agafant ritme i forma i ja veuràs quan haguem recuperat totes les forces hagudes i per haver, que's preparin! llavors començarem a pujar i no hi haurà qui ens pari, només el cel i només si nosaltres volem (no pas de volar sinó de voler).

    una abraçada ben forta estimat Xexu.

    ResponElimina
  3. I ets en aquest punt, tu, ara? Ets al punt de calçar-te i sortir a buscar el teu camí? Si és el que vols, el trobaràs. Bona ruta, endavant!

    ResponElimina
  4. Suposo que, després de posar-te el calçat, ja has recuperat la situació. Tampoc sóc dels que li agrada deixar-se portar.

    ResponElimina
  5. Les últimes lìnies me les faig meves, abb la venia,

    ResponElimina
  6. Bona sort en el camí, ara que ja saps cap on vas!

    ResponElimina
  7. Doncs ben calçat i amb els peus a terra segur que pots arribar molt lluny.

    No sé ben bé d'on has aterrat, però tampoc importa molt. Quan aterrem sempre estem una mica desorientats. Fins aquí, és normal. Ara et desitjo molt que el camí que facis sigui el que vulguis fer.

    una abraçada.

    ResponElimina
  8. Deixa't portar i no controlis res,encara que sigui un sol dia...^-^.

    ResponElimina
  9. Bé doncs, passat el primer atordiment de l’aterratge, ara és el moment de començar a caminar... el sol que avui fa t’eixugarà la cara i, fins i tot, potser et farà somriure ;-)
    A vegades anar volant és una mica perillós. Caminant a nivell de terra també es poden trobar tresors.

    ResponElimina
  10. Sobretot amb els peus al terra.......

    ResponElimina
  11. M'agrada això que dius de" mai valdrà la pena ser qui no sóc" Peus a terra.

    ResponElimina
  12. Va ara ja seriosament on tens la camara? Segur que no m'espies es que sembla que siguis a dins meu...

    ResponElimina
  13. Eeeeeeeei!!! Torna a volar una mica, xiqueeet!! Que hem guanyaaaaaaaaaat Oeeeeeeeoeeeeeee oeeeeeee oeeeeeeee
    En Pep porta 4 de 4 :-DDD

    ResponElimina
  14. Els peus a terra, sí. Però només per impulsar-se endavant, o tal vegada enlaire. Saltar, córrer, volar sabent d'on has sortit i que aviat hi tornaràs, com sortir de casa amb les claus ...

    ResponElimina
  15. No entenc exactament el que vols dir...

    Però està bé de tant en tant no tocar de peus a terra sinó la vida és molt avorrida :)

    ResponElimina
  16. Torno només per remarcar l'última frase.
    (Aviso de que encara em dura l'eufòria de les victòries d'ahir, è? o sigui que puc ferir sensibilitats sense voler-ho fer.)
    No surtis mai de casa sense calçar-te, que a saber què pots trepitjar!!
    Au, ja està, ja ho he dit.

    ResponElimina
  17. Mirar de no ser qui ets és un acte conscient... Però és molt diferent a deixar-se endur i no tocar de peus a terra en situacions concretes, on el moment et domina i actues sense pensar-ho. Els impulsos també formen part de tu...

    em sembla que poc hi té a veure amb el que t'ha portat a escriure el post, però a mi m'ha transmès això!

    ResponElimina
  18. hi ha a qui li va millor anar a peu pla, hi ha qui millor volant, hi ha qui millor per l'aigua... el que importa és saber per on caminem i tirar endavant amb una certa coherència, no? que tingues un bon camí! ;)
    B7s!

    ResponElimina
  19. Espero que les sabates siguin bones...

    ResponElimina
  20. No sé si serà això, però crec que, simplement, es diu crèixer. Vull dir que busquem coses diferents que ens defineixin i no pasa res. No t'has de preocupar per semblar hipòcrita sempre que al final et posis les sabates que toquen. No?

    ResponElimina
  21. Crec que et refereixes al moment en què el cervell ha robat la solució o ha entès/acceptat una situació que creies resolta però que el teu subconscient seguia processant. En moments així no hi ha res com sortir a caminar, encara que no les duguis et sents com si portessis sabates noves. La realitat es fa més clara que t'astora no haver el que era evident.
    Si més no a mi em passa.

    ResponElimina
  22. Sóc l'única que hi reconeix un matí de ressaca?? Una nit surts de casa, beus una mica massa, coneixes algú, acabes a casa seva i l'endemà no saps on coi ets... ;P

    I estic molt d'acord amb la Laia: una cosa és provar de ser qui no ets, o no ser qui ets, però per molt racional que siguis, d'impulsos en tenim tots, i intentar oposar-nos a aquests impulsos trobo que també és una manera de no voler ser qui som, perquè aquests impulsos vénen de dins. Ens han dit moltes vegades allò de "Vigila què dius en un moment calent (d'ira, especialment)! Espera't que se't passi...". Quan se't passen els moments "calents" deixes de ser tu en estat pur per passar a ser un cagadubtes en potència!

    Sí, he agafat la idea de la Laia i me n'he anat de mare... ioi!

    Bon dilluns, XeXu!

    ResponElimina
  23. Eps, ara que ve el bon temps, si et calces unes sandàlies no et posis mitjons!

    ResponElimina
  24. si ja t'has calçat bé i estàs disposat a sortir al carrer; fes-ho, estic segur que tu trobaràs ben ràpid un camí que et sigui agradable.

    *Sànset*

    ResponElimina
  25. Ah, jo com sempre sóc als núvols, això de caminar sobre pla no sé ben bé què és

    ResponElimina
  26. Aquest era un post per contestar els comentaris un per un, però molts m'heu dit coses semblants i he pensat que millor serà fer una resposta conjunta. Sento ser una mica críptic de vegades, però no es pot explicar tot en aquesta vida.

    Primer de tot desmentir la versió de la Núr, tot i el post que vaig a fer ara, no deixo que l'alcohol m'afecti tant com per despertar-me a cases alienes, o en la meva pròpia amb algú que no hi hagués portat serè. No és el meu estil, no em deixo portar per aquestes coses, no els trobo el sentit.

    Però bé, sempre es poden trobar paral·lelismes. Les coses no sempre surten com hom voldria i cal tocar de peus a terra. Per si algú ho dubta, tocar de peus a terra és el meu estat natural, i deixar-me portar una cosa que passa molt de tant en tant. De vegades cal, però molt poques coses valen prou la pena com per abandonar el meu estat natural. Tot i així, i que no em desagrada ser tan racional i pensar-me bé les coses, hi ha estats que superen qualsevol cosa, i t'hi voldries trobar sempre. Llavors és quan tocar de peus a terra és una necessitat per evitar la caiguda, més que una manera de fer, perquè en realitats no vols que res et toqui a terra. Un capricorn que és la vergonya de l'espècie, vaja.

    Per cert, donar la benvinguda a Imago, gràcies per passar.

    ResponElimina
  27. Posa't unes sabates còmodes i resistents, a vegades caminar a peu pla no significa caminar plàcidament, ja ho saps.

    És incondecible que et consideris una vergonya pels capris, no t'ho vull sentir a dir mai més.

    Bona nit i destapa't que, malauradament, ja no fa fred ;*)

    ResponElimina
  28. No passa res per estar als núvols de tant en tant. De vegades és bo i necessari. I la sensació quan et despertes pot ser dolenta, però en aquest cas no ho sembla pas.

    I si dius que necessites tenir els peus a terra però se t’emporta, senyal que val el risc!

    I tranquil, perquè quan aterres segur que tens qui t’acompanya en tornar a caminar pels camins planers.

    Del post, que quedo amb dues frases: no ser qui sóc/ ser qui no sóc. M’agrada la diferència que hi veig.

    ResponElimina
  29. doncs, mira, me'n vaig a donar un volt. Aquest post és un regal

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.