dissabte, 13 de març de 2010

17 anys són molts

Aviat es compliran 7 anys de la meva entrada a la colla on he fet castells de manera seriosa i exigent. Aquesta data coincidirà a la mateixa diada i en el mateix escenari on el meu amic i jo ens vam estrenar després de deixar la nostra anterior colla (per defunció de la mateixa). De vegades les diades canvien de plaça ja que el poble o el barri en tenen més d'una que pot acollir l'esdeveniment. I no sempre van les mateixes colles a les diades, és clar. Però aquest any serà com ara fa 7 anys, a excepció dels castells que s'hi portaran. La cosa ha canviat a pitjor des de llavors.

Animats per l'efemèride, hem decidit deixar-nos caure pel local d'assaig per entrenar una mica abans d'assistir a la diada en qüestió. Ja fa temps vaig dir que em declarava retirat dels castells, i la veritat és que no les tinc totes. No és que hagi de fer res, ja hi ha gent en el lloc que jo vaig deixar, però ni l'espatlla ni els genolls no m'han millorat massa després de deixar l'activitat. Però aquest no és el pitjor dels mals. No vaig sentir gairebé res quan vaig arribar al lloc i vaig veure la mateixa (poca) gent, els mateixos problemes i els mateixos defectes de sempre. No, no em vaig animar.

Alguna gent em va parlar, miraven de fer-me reconsiderar la decisió. Em van prometre fer-me proves, retornar-me la posició si estava bé, però res no m'acabava de fer el pes. Agraeixo el gest, però ahir més que mai notava que ja ha passat el meu moment. 17 anys fent castells no són pocs. I això que el que més em va parlar en porta 30! No ho sé. Mirarem d'anar-hi fins a l'actuació. Després ja es veurà. He descobert que s'està molt bé sense hipotecar els caps de setmana als castells.

30 comentaris:

  1. no m'ho crec sóc la primera a comentar!!!! Quan surti el comentari potser ja no, però mira m'ha fet il·lu!
    Aquestes coses han de venir de gust i si ara no t'hi venen pots seguir fent això , no? dixar-t'hi caurà el dia que et aci gràcia , però sense comprometre't. A veure com va demà

    ResponElimina
  2. Amb tanta urgència per ser la primera, he fet més faltes tipogràfiques que les acostumades ( que ja són moltes). Ho sento !

    ResponElimina
  3. Aquestes coses s'han de fer amb ganes i il·lusió, vull dir que a vegades ho fem perquè les circumstàncies ens hi porten i ens hi veiem mig obligats com sembla que és el teu cas ara, però com tu mateix dius, si la cosa no ens anima a la llarga no pot anar bé.
    I jo no t'hi veig gaire d'animat! ;-)

    ResponElimina
  4. primer et xoca quan deixes una entitat que t'ha ocupat tots els caps de setmana durant anys, ets sents estrany. A casa va ser el bàsquet, com a jugadors primer i com a pares de jugadors segon. Després te n'adones que és un alliberament. Ja has donat el que podies, ara hi ha d'haver relleu i això està bé :)

    ResponElimina
  5. Recordo que ja ens has parlat d'aquesta decisió i va bé fer algunes reconsideracions de tant en tant i escoltar el cor, a veure què sent... hi ha èpoques que tenir hipotecat el cap de setmana és el que es desitja i d'altres es valora la pròpia llibertat. Tot es valora al seu moment... I els castells (t'ho diu una vallenca) són passionals!

    ResponElimina
  6. hipotecar els caps de setmana ha de ser per una cosa que realment et faci sentir be i necessitis, si no val més no fer-ho.

    ResponElimina
  7. Hi ha un temps per a tot. Jo vaig estar tretze anys ballant sardanes de competició en un colla. Dos dies d'assaig entre setmana, més el dissabte tarda abans del diumenge que hi havia concurs a qualsevol punt de Catalunya... bons amics, però hipotecant els festius per no poder fer altra cosa... I al final crema.

    En el meu cas els genolls i turmells són els castigats, tot i que jo no vaig lesionar-me mai... L'ambient sardanista tampoc ha millorat gaire des què el vaig deixar ara fa 11 anys...

    ResponElimina
  8. Cada cosa té el seu temps i si sents que ja ha passat... doncs potser realment ja ha passat.

    ResponElimina
  9. El que anava a dir és tan igual al que ha dit la Carme, que ho dono per dit.

    Bon cap de setmana... sense castells.

    ResponElimina
  10. Doncs jo, com en Ferran, coincideixo totalment amb la Carme. De fet, t'anava a posar una frase quasi calcada a la d'ella :-)

    ResponElimina
  11. Jo igual. Quan passa el moment, passa la il.lusió i val més fer coses que et vinguin de gust. Bon diumenge!

    ResponElimina
  12. Està clar que les aficions s'han de fer perquè et venen realment de gust. Quan hi vas amb entusiasme notes que fas el que t'agrada, que gaudeixes, que aprofites el temps practicant una activitat que t'omple. Quan tens la sensació que estàs "hipotecant els caps de setmana", malament rai!

    Si m'ho permets, et comento la meva experiència. Sóc dels Castellers de Sabadell des del gener del 1995, dos mesos després que es presentessin oficialment. Durant molts anys no vaig fallar a gairebé cap actuació ni assaig, inclús la família tenia clar que si calia organitzar un dinar familiar aquest depenia del calendari d'actuacions. Durant molts anys vaig estar totalment implicat amb la colla: quatre temporades a l'equip tècnic, col·laboracions fixes a la revista, etc. Fins que va arribar un moment que vaig pensar en les coses que em perdia "per culpa" dels castells: concerts que em feien gracia als que no vaig anar perque hi havia assaig, sortides de cap de setmana amb amics, etc.
    Al final vaig acabar cremant-me una mica i vaig decidir agafar-me un any sabàtic de castells. Em va anar molt bé. Vaig tornar amb moltes ganes i aquest any m'he tronat a "emmerdar" prenent el càrrec de cap de pinyes.

    Vull dir que aquestes coses sovint van a onades. I també hi influeix molt el bon o mal rotllo que hi hagi dins la colla, les amistats que hi tinguis o pel que veig en el teu cas, qüestions de salut o de molèsties físiques que també condicionen.
    Potser caldria que li donessis una altra oportunitat a la colla, però sense "hipotecar" res. Anat-hi anant quan puguis i et vingui de gust.

    Perdona pel totxo

    Pit i amunt!!

    ResponElimina
  13. El fet que ja no hi estiguis motivat es reflexa sobretot en això que dius dels caps de setmana, crec. Quan per a tu fer castells ho era tot (o si més no, diguem que era molt important, formava part de tu i t'encantava) segurament ni hi pensaves, en que estaves "hipotecant" els teus caps de setmana. Fins i tot potser esperaves amb certa ànsia que arribés el cap de setmana per poder assajar, anar a una diada, aixecar amunt un castell. Si has deixat de sentir-ho, si no tens prou al·licient, és normal que es giri la truita i ara ho vegis més com una obligació o una càrrega que no pas com una actvitat constructiva amb la qual pots gaudir.

    De tota manera, això només depèn de tu, Només tu saps fins a quin punt col·loques la línia que separa l'obligació del gaudir. Ànims!!!

    ResponElimina
  14. Buff. No sóc ningú per donar consells, no m'atreveixo. Però sí que et puc dir que quan un té necessitat d'explicar-se en aquests termes és perquè, molt sovint, ja ha pres una decisió inconscient i només busca el suport extern. Tu millor que ningú sap com estan les coses i com et sents. Si ara et ve de gust un descans, per alguna cosa serà, i si en el futur t'ho replanteges, igual.

    Aturar-se un moment i replantejar-se les coses sempre és positiu perquè de vegades la vida t'arrossega i no tens temps de decidir amb calma. Allunyar-se et dona perspectiva per valorar des d'una posició més equilibrada.

    Apa, que per no voler donar consells m'ha sortit un discurset ...

    ResponElimina
  15. Els castells, tot i que des de fora algú no ho creu, exigeixen un gran esforç i concentració. I 17 anys fent-ne són molts. Si veus que no vas amb la il·lusió d'abans, el descans el tens més que merescut!

    ResponElimina
  16. Quan un sap que s'ha acabat alguna etapa, és inútil que els que l'envolten el facen canviar d'idea.

    ResponElimina
  17. goita, si ningú em passa al davant seré el comentari 17. Sí, ja ho sé, no té cap mena d'importància, però m'ha fet gràcia.

    Hi ha coses que s'han de fer per gust, per força ja en fem massa.

    ResponElimina
  18. ai ai ai q hi ha algú q ja sap en q vol ompli el temps d cap d stemana...;) la vida son anades i vigudes, els castells sigui com sigui formaran part d la tva vida, pro no sempre s'ha d viure igual. La vida és canvi (i aixo costa tant d'acceptar).

    ResponElimina
  19. A la vida no sé si hi ha temps per a tot... però tot té el seu temps.
    Les coses s'han de fer quan ve de gust i 17 amb els caps de setmana hipotecats, ja en són uns quants.
    Una decisió que només podràs prendre tu, però sigui quina sigui, serà la correcta.
    Sort!

    Bona setmana, XeXu!!!

    ResponElimina
  20. Em sembla que no et diré res que no se t'hagi dit ja en els comentaris anteriors. Les coses que fas les has de fer perquè et venen de gust. Quan les fas per obligació és perquè han acabat de tenir cert encant per a tu. Pren-te temps si vols. Però no facis res que no et vingui de gust. ;)

    ResponElimina
  21. Em sembla que ja no puc afegir res de nou,amb els bons comentaris que t'escriuen aqui al damunt.Si ho has vist clar,ja està.A més a més,de vegades prenem decisions que després ens condueixen a nous camins que resulten ser...fantàstics!

    ResponElimina
  22. L'oci que, pel que sigui, acaba esdevenint una condemna; no és oci ni és altra cosa que un sobirana condemna.

    Davant de casos així, jo sóc dels partidaris de "l'esperar com va" abans de decidir. Ho vaig fer amb el futbol ("crash" de lligaments creuats) i crec que he acabat encertant.

    ResponElimina
  23. D'aquí un any... la majoria d'edat!

    Sí que són molts anys... Potser, igual com quan som adolescents, comencem a tenir ganes de tenir noves experiències i sortir de la closca on hem estat tant de temps.

    O potser no.

    ResponElimina
  24. Motivació, quan et torni a venir de gust segur que seguiràs fent castells amb la mateixa il·lusió que fa tants anys, però si ara no toca (pel que sigui) per que donar-li més voltes? Reflexiones, doncs existeixes, això és el que m'agrada més de tu.... petons amb folre i manilla :)

    ResponElimina
  25. doncs res, a gaudir simplement veient-los, no ?

    ResponElimina
  26. Un dels grans dubtes existencials!, et vé de gust fer coses però per altra banda l'obligació et lliga. Només tu ho pots decidir, valorar però sobretot un cop decidit no te'n penedeixis ja que la decisió tindrà pros i contres, i ara els hauràs valorat com cal. I sempre es pot canviar al cap d'un any, tot tant fàcil d'arreglar com això!

    ResponElimina
  27. Gràcies a tothom pels vostres comentaris. Teniu raó amb que les coses que fem per gust han de venir en gana. Si veiem que es converteix en una obligació, millor plegar, o com a mínim descansar un temps més o menys llarg.

    Mireia, el problema és que si no et compromets no compten amb tu. Sempre anirà bé tenir gent, però quan has estat al centre de tot i ara només hi vas a ‘fer bulto’, ja no és el mateix. Però tampoc no els pots fer dependre de les teves ganes, si compten amb tu, després no pots dir que aquell dia no hi vas perquè t’has llevat tard. I tampoc m’agrada ser considerat dels que no s’hi pot comptar.

    McAbeu, ja feia una temporada que hi anàvem d’esma, i finalment, quan em faig tornar a fer mal, se’m van passar les ganes definitivament. Suposo que ha estat el temps de descans el que ha fet que s’hagi tornat una cosa totalment prescindible, mentre que abans era com una mena de droga.

    Clídice, suposo que jo encara podria donar molt, però arriba un moment que et canses. Ara ja no hi penso normalment, abans els caps de setmana (més el dimarts) era sinònim de castells. Ara em llevo tard el diumenge i ni penso que és dia d’actuació. Em sembla que m’hi vaig acostumar molt ràpid, i això ja ho diu tot.

    Cèlia, quan hi estàs ficat fins el coll, no et sembla pas una obligació. Sents la passió, i tant. Ho vius molt. Potser no cal que sigui blanc o negre, es podria anar a mitges, però no és una cosa que m’agradi. O s’hi va, o no s’hi va. Quan hi anava hi estava totalment compromès. Ara no és així, i és millor replantejar-s’ho.

    Garbi24, d’això es tracta. El mateix concepte d’hipotecar ja té connnotacions negatives. Abans no hagués dit mai una cosa així referint-me als castells.

    Met, expliques un cas molt similar al meu, la disciplina és el de menys, però l’exigència és molt semblant a la que tenia jo. Dos assaigs per setmana (encara que si vols pots anar fins a quatre assaigs), i actuació gairebé cada cap de setmana, especialment a la part forta de la temporada, i de vegades, dues actuacions per cap de setmana. És massa. Si vols comprometre’t, cal que hi dediquis moltes hores i posis en risc la teva integritat física. Durant una època és això justament el que et motiva. Però arriba un moment que no et vols fer mal, que prefereixes fer altres coses, que et fan mandra els despñaçaments llargs en autocar… que te’n canses, vaja. Saps de què parlo, oi?

    Carme, Ferran, Assumpta i Kweilan (caram, quin poker d’asos!), és probable que ja hagi passat, o que necessiti un temps de descans més o menys llarg. També és possible que el moment vital em faci passar les ganes de dedicar tants esforços a aquesta activitat tan exigent. Sigui com sigui, si ha de ser una obligació, ara o en qualsevol moment, més val no fer esforços que et portin a perdre les ganes per sempre. Els castells sempre seran allà, hi sigui jo o no.

    Captaire, no només t’ho permeto, sinó que t’agraeixo molt que m’hagis explicat la teva història. Segur que ens hem vist en més d’una plaça, amb Sabadell hi he actuat alguns cops. A Sant Cugat, per exemple, si no recordo malament. Jo també era dels que no em perdia cap assaig ni actuació, durant força temps hi anava a l’assaig de dimarts, el de canalla, el gran de cap de setmana, tant canalla com general, actuació, congressos i el que fes falta. Sempre que hi hagués castells. Jo era (i sóc) un integrista, si hi ha castells, hi vaig, si són ximpleries, no. Vull dir calçotades, botifarrades, excursions i bajanades d’aquestes. Si la teva motivació són els castells, fer colla no té cap sentit. Això pels que els calgui tenir alguna altra cosa. Per això ara em fa llàstima estar així. Hi podria anar de manera irregular, quan hi hagi actuacions més o menys serioses, passar la setmana que no s’actui, etc. Però no sóc així. Hi vaig o no hi vaig, no accepto terme mig, si no és com fallar a la colla. Continua al següent comentari

    ResponElimina
  28. I ara, a part de les poques ganes, veig que físicament no estic preparat. L’altre dia vaig fer una prova i ara em fa mal l’espatlla. Quina gràcia…
    Bé, espero que us vagi bé aquest any, que feu un bon paper, i que no et cremis gaire en un dels càrrecs més complicats que hi ha. Aneu a concurs? Segur que allà no hi faltaré, ni que sigui a mirar.

    Laia, ho veus clarament. No estic com abans. Abans era fàcil, tot girava al voltant dels castells, i no era pas cap càrrega, ho feia amb molt de gust. La gent savia que hi havia dies que no es podia quedar, que jo tenia castells, i ho duia fins l’extrem. Però ara qualsevol excusa seria bona per no anar a l’assaig, i això no està bé. Ara per ara ho veig així, i si la cosa canvia, doncs molt bé, però no té pinta que en torni a tenir ganes a curt termini.

    Joan, aquest post ja no és ni buscar suport extern. Abans que aquest en van venir alguns de dubtes. Ara ho tinc força clar. Deixant passar un temps no he tingut aquelles ganes d’abans ni res que se li assembli. A més, ara m’està fent mal l’espatlla, i això no m’agrada gens. Penso que la decisió està ben presa. No sé si el temps em farà canviar, però el que sí que sé és que ara em donaré una temporada més sense pensar-hi.

    Albert, merescut o no, no ho sé. Però em sembla que necessari sí que ho és, pel meu bé físic i psíquic.

    Vinz, l’espècie humana no ha estat mai fàcil per fer-la canviar d’idea.

    Elur, massa que en fem, i potser el moment tampoc no ajuda a posar-se responsabilitats a sobre, a obligar-se a més del que és necessari.

    Déja, se m’acudeixen moltes maneres molt agradables de passar el cap de setmana, però ara per ara no en faig servir cap. Els castells eren el meu cap de setmana anys enrere, però ara prefereixo descansar de la setmana. Abans tampoc no tenia setmanes tan dures com ara, no sé si hi té res a veure.

    - assumpta -, em sembla que la decisió està presa, almenys pel que fa al moment actual. El futur ja veurem què porta, els castells continuaran allà encara que jo no hi sigui, però ara em sembla que el millor és deixar-los, per falta de ganes, i per mancances físiques. Avui em torna a fer mal l’espatlla, i això no pot ser.

    Joanfer, el teu consell és perillós, demà no vaig a treballar!! No, és clar que hi he d’anar, però venir-me de gust, no me’n ve massa. Bromes a part, tens tota la raó, és per això que veig molt lluny tornar-me a enganxar a una activitat tan exigent.

    Judith, qui sap, potser trobo una manera molt millor de passar els caps de setmana ara que no els tinc tan ocupats. Però de moment no s’ha donat el cas.

    Òscar, per seguir el fil del teu comentari hauria de dir ‘17 anys i un dia’, no? Però tens raó, al final més més un llast que un goig. I això val per qualsevol cosa, quan comences a sentir-te així, més val plegar. Què fan els teus lligaments, millor?

    Amic RedCrash, no sé pas si arribaré a la majoria d’edat. En comptes de comptar en temps, compta en quilos o tones que m’he posat a sobre, i la cosa ja no fa tanta gràcia. I encara que tu no portis tant, has viscut la part més estressant igual que jo, així que és normal que tu estiguis una mica cansat també. O és que em reserves sorpreses i t’ha tornat la fal•lera pels castells?

    Cris, ara per ara no ho veig així, encara que la possibilitat sempre hi és. La vida dóna moltes voltes i qui sap si em tornarà a venir de gust. No em tanco cap porta, però ara ho veig més com el final d’una etapa (una etapa molt llarga!), que com unes vacances. Ja veurem.

    Atzu, haurem d’estar al cas del que es cou per aquest món, que aquest any hi ha concurs!

    Martí, si una cosa bona tenen les activitats que fem per gust, és que si les deixem, sempre podem tornar a reprendre-les. Ja sé que no és un gran problema ara dir que no i després voler tornar, però és una cosa prou important de la meva vida com perquè em pantegi dubtes i em dolgui sentir-me així davant d’una cosa que ha estat la meva alegria i motor durant molts anys. Però tot s’acaba.

    ResponElimina
  29. No ho sé, però em sona a una fase acabada de la teva vida. Com dius, potser és que ara toca gaudir dels castells des d'una altra perspectiva. T'ho demanava el cos, per les lesions, i l'esperit ja no és el mateix. És evident que t'ha de saber greu, però potser ha arribat el moment de trobar una activitat que no t'exigeixi tant físicament! Costa tant, de vegades... ains...

    ResponElimina
  30. Arribo tard, ho sé... Ara feia dies que no entrava als blogs, però no puc evitar quan ho faig, mirar els últims posts.
    T'explico el que em va passar a mi? Vaaaaaal, si insisteixes... :D
    Doncs jo, quan era més joveneta (segueixo sent jove, eh?!) tocava a una banda de música i va arribar un moment que no podia anar tots els dies als assajos. Clar, això em sabia greu de cara als companys o simplement perquè a l'hora dels concerts tenia por de fer-ho malament. I va arribar un moment que no podia compaginar el que estava fent amb la música i vaig decidir que era el moment de deixar-ho. Però et juro Xexu, que cada cop que veia passar la banda el cor se'm trencava i quan anava als concerts, m'entraven unes ganes de tornar-hi... Però tot i això, penso que hi ha moments a la vida que hem de prendre decisions que a la fi, ens duen on som i reflecteixen el que som. Jo si no hagués deixat la música, potser ara no treballaria on treballo, no ho sé... El que sé és que la meva feina m'agrada molt i no em veig fent una altra cosa. La música també m'agrada molt i no he deixat de tocar, però clar, amb la banda no ho faig perquè segueixo sense poder-ho compaginar, però sempre que puc els vaig a veure i aquesta, ara, és la meva manera de viure-la...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.