dimarts, 2 de febrer de 2010

La importància del físic

Hi ha moments de la vida que no estem massa contents amb el nostre aspecte físic, i no creiem que puguem agradar a ningú. No és una sensació massa agradable, suposo que qui més qui menys s'hi ha trobat. En aquests moments, per encantador que puguis ser, no li dónes cap mena d'importància i només fas que estar emprenyat amb el mirall. El físic té una importància psicològica molt gran que de vegades pretenem disfressar de superficialitat, però la manera com ens veiem té arrels profundes que es van estenent.

Hi ha gent guapa i gent que no. Independentment d'això, que és una qüestió subjectiva, nosaltres ens veiem bé o no ens hi veiem. Potser això no es correspon del tot amb el que veuen els altres, però ens és igual. Suposo que és perquè des dels nostres ulls veiem també gent que ens agrada i gent que no, i el primer pensament és dir que nosaltres, en aquell moment, no podem agradar a ningú de cap manera, per aquesta regla de tres. Això cohibeix molt. El problema és que també afecta a com ens mostrem, perquè ens resta seguretat.

Ja sabem que una persona ens agradarà per com és, per com es mou, per com s'adapta a nosaltres, per la confiança, per tot un seguit de coses que es van aprenent amb el temps. Moltes d'elles no tenen a veure amb el físic, però el físic és una cosa de la que no ens desprenem, una cosa que entra pels ulls, el nostre sentit més predominant (en general). Aquesta atracció física no ens pot faltar, encara que l'altra persona ens aporti moltes altres coses. I si bé és cert que la nostra percepció canvia quan més coneixem una persona, de manera que no parlem d'una cosa absoluta, si no tenim una atracció física envers la persona, o si no la tenen envers nosaltres, és molt difícil que la cosa prosperi.

No cal dir que no m'agraden les carcasses buides, però tampoc m'agrada menystenir la importància del físic tant per la psicologia personal com en el contacte amb les altres persones.

71 comentaris:

  1. Un noi que conec (bé, ara ja no és tan “noi”... podria dir un home que conec) fa molts, molts anys em va dir que ell mai es podria enamorar d’una noia gorda i jo li vaig dir que potser no s’hi podria enamorar a primera vista, però que potser si la coneixia, si eren amics, si s’asseien junts a classe... i la seva resposta va ser “impossible, perquè jo ja no m’asseuria al costat d’una noia gorda”... i es va quedar tan tranquil, com si la seva resposta hagués estat normal.

    Em vaig quedar parada i no vaig saber què respondre... De fet, a mi no m’afectava gens perquè només érem amics, no m’agradava gens, jo ja sortia amb algú a qui no importava tant el físic... però aquella resposta em va deixar tan parada que encara, cada vegada que la penso, no ho puc entendre.

    Jo sóc una persona que sempre ha estat acomplexada per unes quantes coses del meu físic (va, com això no és el meu blog, aquí ja puc parlar de temes personals jajaja)... tenia uns ulls macos... grans, gris-verd i expressius... però ja està, res més. Però havia de portar ulleres! O sigui que allò que jo sabia que era “maco” de mi, quedava “amagat”.
    La resta era completament “normal” amb un parell de “defectes” que eren els meus complexos: les dents una mica tortes i un altre que no diré...

    Més abans baixeta, ni grassa, ni prima (més abans em podien sobrar un parell de quilets que faltar, però ben normal... de joveneta, vull dir jajaja... ara ja en sobren més d’un parell).

    Conscient de que l’únic bonic que tenia eren els ulls, em moro de riure quan ara recordo que, davant d’algun noi que m’agradés, sempre m’entrava alguna brossa a l’ull per poder-me treure les ulleres ni que fos uns segons :-DDDD

    Però bé... jo tota la vida he pensat que no podria agradar a ningú (aquest segon defecte que no he volgut explicar m’acomplexava moltíssim... i encara ara ho fa!!), però, incomprensiblement, tenia èxit, eh? i paraula d’honor que no era una noia guapa... a vegades he pensat que potser sí que el físic no era tan important... a vegades penso que si d’una persona t’agrada el somriure, encara que tingui el nas tort, “la veus guapa” (no, el meu trauma no és de nas tort, el nas és normal jaja)... si d’una persona t’agrada la veu, t’agrada com mira, com escolta, com parla... com és, el físic passa a un segon terme perquè, gràcies a Déu, la bellesa no és quelcom objectiu...

    Ma germana i jo, per exemple, tenim els gustos totalment oposats... el que per ella és guapo, jo el puc trobar horrible... i al contrari... Mai ningú pot dir que Fulanet o Menganeta és guapo o lleig... la bellesa o la lletgesa és als ulls (o al cor) de qui mira... Ho tinc comprovat, eh? ;-)) Només hi ha una excepció... aquell noi que he mencionat primer (l’excepció que confirma la regla)

    ResponElimina
  2. En resum:

    1.- Que jo crec que és possible que una persona t’agradi, com a persona, i després sigui que la trobis maca (comprovat)
    2.- Que una mateixa persona per algú pot ser maca i per algú altre lletja... per sort, som tan subjectius en aquests temes!! (comprovat també)
    3.- Per molt lletjos que ens trobem, sempre hi haurà algú que ens trobarà macos. Algú de la meva família ja ho deia “cada olleta té la seva tapadoreta” (súper comprovadíssim)

    ResponElimina
  3. m'has recordat una noia de la universitat. No es podia dir que fos molt atractiva però en canvi tenia molt d'èxit entre els nois. Tot era qüestió d'actitud. Ella creia i explotava les seves parts bones, es coneixia, potser no s'agradava però s'acceptava. I aquí estava el seu èxit. En canvi tb hi havia una altra noia que era guapíssima, la consideravem la més guapa del grup. I en canvi, tot i que tenia èxit, tampoc tenia molt més que les altres.

    Tota aquesta reflexió sempre me l'ha recordat una amiga de la universitat quan m'he queixat, doncs si per molt que es digui que és qüestió d'actitud, la realitat és que no sempre es tracta sols d'actitud i una persona et pot atraure físicament o no. És el que hi ha i no es pot forçar.

    ResponElimina
  4. L'altre dia li deia a un amic que no m'he enamorat mai d'un guapo! Un cop, ho reconec, però els altres... M'han enamorat per l'actitud, per la dolçor, per la seguretat, l'empenta, el sarcasme, la intel•ligència, la capacitat de fer-me riure, la generositat i sobretot per com em miraven a mi, pel desig i l'estimació que em mostraven. Això és el més suggerent que un home em pot mostrar. I el més suggerent que li puc mostrar jo a ell. I així ho intento fer. La meva cara pot agradar més o menys, però no a tothom de la mateixa manera, això segur.

    ResponElimina
  5. No puc estar més d'acord amb l'Assumpta i amb el resum que ha fet.

    Conec moltes persones guapes, primes, amb un bons aspecte físic que mai no tene relacions acceptables, perquè nomé s és preocupen d'això i ses senten molt més insegures que d'altre no tan guapes. L'atracció pot venir, de fer, ve també d'altres coses com heu explicat molt bé tots dos.

    Hi ha homes amb fama de guapos per la majoria de done s que a mi no m'agraden, altres que si. No tothom és guapo o guapa per a tothom ni lleig ni lletja per a tohtom. Tot és molt relatiu.

    ResponElimina
  6. Suposo que el físic, com tot, té la seva impòrtància. L'important es ponderar aquesta en la seva justa mida amb totes les altres característiques que té una persona.

    ResponElimina
  7. El físic té una transcendència que va més enllà de la frivolitat que els mitjans ens volen fer creure.
    La vista és el gran sentit de l'esprècie humana... i l'instint de reproducció pel mig... Còctel explosiu.

    Sens dubte, si un no s'estima, no s'agrada, i si no t'agrades no agradaràs gaire a la resta de mortals ni sabràs com estimar-los.

    Jo tinc comprovat que després d'una canvi interior haig d'acompanyar-lo exteriorment... La ment està sanejada i tranquil·la amb mi mateix i ho haig de dir no verbalment. I si a sobre són rebaixes... la que no està traqnuil·la és la visa de la caixa. :p

    ResponElimina
  8. La clau, com ja has dit, és veure'ns bé nosaltres mateixos. I jo poques vegades m'hi he vist.

    ResponElimina
  9. EL físic importa, i tant que sí. I dissortadament, hi ha gent que pot arribar a fer autèntiques animalades per la qüestió del físic.

    Jo sóc una persona que tendeix a “abarrilar-se” amb certa facilitat i, per això, de tant en tant he d’anar amb compte amb el que menjo i he de fer una mica d’esport. Utnoa, quan em sobren uns quilets, em diu que no passa res que a ella li agrado igual. Me la crec. Però, a tots ens agrada tenir un mínim bon aspecte físic i això ens dóna seguretat, i ens la dóna per una qüestió social. La societat ens bombardeja amb talles i aspectes que no són els més habituals, i nosaltres ens els traguem. Ens generen inseguretat. I ens la generen a tots. Una persona pot ser guapa i no trobar-s’hi, o veure’s més els possibles defectes que no les virtuts. I tot perquè massa gent s’emmiralla amb coses que no haurien de tenir el pes que tenen.

    Estem d’acord amb que tot acostuma a entrar pels ulls. No ens enganyarem. Des d’una persona a un cotxe. Però, els ulls només són el primer filtre, això ho hem de tenir clar. Tots els altres filtres responen a altres aspectes, que són tant o més importants que el primer. Sí un plat sembla molt bo, però quan el provem té gust a “suquillo de contàiner” no ens el quedarem. Però, en el cas contrari, qui sap, potser sí.

    *Sànset*

    ResponElimina
  10. En com ens veiem nosaltres davant del mirall, hi té molta influència l'estat d'ànim. Hi ha dies que et posis el que et posis a sobre, et veus FATAL i en canvi, n'hi ha d'altres que tot et senta bé.

    Els ulls amb els que ens mirem, els ulls amb els que ens miren... Jo crec que hi ha alguna cosa més, una percepció del feeling que pots tenir amb una persona que fa la trobis més o menys guapa.

    Jo tinc tendència a fixar-me en les persones, però vès per on, m'adono que les persones que tinc més properes, les tinc més desdibuixades a la ment. Vull pensar que és perquè ja no veig tant el seu físic, perquè el que transcendeix per mi és la seva persona interior.

    Percepcions, Xexu, percepcions... quina por!!

    ResponElimina
  11. després amb més temps comento el post, paraula!
    ara només vull aclarir una cosa.
    jo he vist la cara de l'Assumpta i és preciosa, de debó. a mi m'encanta. i no estic siguent només subjectiva.
    au, fins després.

    ResponElimina
  12. El físic és important, però sobretot potser és important el què transmet aquest físic. El què la persona ens projecte d'ella, com vesteix, com parla, com escolta, com pensa,... ben mirat això també forma part de la persona no són coses separades. I això penso que no només és important en el tema parella, sinó en una amistat, perquè la gent tendeix a relacionar-se amb gent que se sent propera, tant del què deia de vestir, de pensar,...

    Però a part de totes aquestes coses que ens poden agradar o no d'una persona també hi ha aspectes inconscients (ara ja parlo en plan psicologia :P), coses que t'atreuen i no saps ben be per què, són aspectes psicològics que van més enllà del què es veu a simple vista... allò que diuen però com és que aquell noi s'ha enamorat d'aquella... no parlo de màgia ni espiritisme ni això, sinó aquells aspectes que et fan conectar amb algú....bé paro perquè ara faria un rollo psicològic que no sé si m'entendria ni jo...
    T'ho resumiré en una frase que em va dir un dia un psiquiatre que m'agrada (Dr.Tizon) i parlàvem i en el tema va sortir la següent frase...
    jo vaig dir: -Diós los crea y ellos se juntan
    i em va respondre: -No. El "hombre" los crea y el inconsciente los junta.
    I a mi em va fer pensar...

    (no sé si has entés res, però hi ha aspectes conscients que ens agraden però d'altres que són més amagats més bàsics que segons el què hem viscut en la nostra vida, en les nostres relacions passades, en tot, ens marquen a qui volem apropar-nos i a qui no)

    ResponElimina
  13. Per cert, trobo que treus uns temes molt interessants :)

    ResponElimina
  14. doncs mira, jo sempre m'he odiat i, amb els anys, he arribat a la conclusió de què és perquè no tinc una idea clara de mi mateixa. Perquè sóc incapaç de veure'm amb els ulls dels altres, tot ho faig malament o a empentes i rodolons. Però, curiosament, això sembla ser que és la meva gràcia :) i, honestament, no m'ha anat mai malament amb les persones. Per tant 1. no m'agrado i 2. m'equivoco en no agradar-me.

    Després si, el físic cal cuidar-lo, no per operar-se de tot i assemblar-se a l'última nina de plàstic que surti a les revistes, sinó perquè aquells que estan al teu voltant notin que et cuides i t'estimes. Perquè, sempre he cregut aquella màxima que diu: "com pots estimar si no t'estimes a tu mateix?" :)

    ResponElimina
  15. Molt interessant l'entrada i tots els comentaris. Jo també he caigut en el passat en la trampa de l'obsesió pel físic fins que realment a base de "treballar-se" focalitzes el que realment és invariable de la persona: la seva ànima. Tot el demés, sobre tot el físic pot canviar d'un dia per l'altre o no?. I per cert, al noi descrit per l'Assumpta ja m'agradaria saber si troba o no guapa a la dona que esperi el seu fill!

    ResponElimina
  16. Això dóna per un gran debat!

    És important el físic
    en molts moments de la vida, però encara que sigue un tòpic dir-ho, jo quan conec a algú he aprés a mirar-lo amb uns altres ulls. Durant un temps vaig estar rodejada de gent molt i molt guapa i puc assegurar que tanta "guapura" cansa :)

    Ja pot venir Brad Pitt a buscar-me, que si em cau malament per com és com a persona l'enviaré a que se'n busque una altra jajaja.

    ResponElimina
  17. La gana m'ha fet apretar massa ràpid l'ok.

    Volia dir també que és important ser guapo o guapa, però com és una cosa que no hi ha cap norma universal per saber qui és o no, pues jo puc trobar guapo al més feo del món per altres i al contrari...

    L'important és acceptar-se i acceptar als altres tal com són.

    ResponElimina
  18. expliques molt bé, quina és d'importància del físic. Felicitats!
    També diuen que els homes som més visuals que les dones, coses de genètica suposo. Que les coses, o persones en l'aspecte visual ens generen més emocions. Ho diuen també el sexòlegs en el tema sexual. Bé no sé si tindran raó, però pel que jo he vist, em sembla que sí. Potser és que sóc un home...

    ResponElimina
  19. He llegit amb gran emoció i agraïment el comentari d’Elur... de les seves línies es desprenen dues una clares conclusions :
    - És bona persona.
    - S’ha proposat augmentar la meva autoestima.

    Aclarir que és cert que ha vist una foto meva... amb gorro i tot :-PP però...
    1.- Tot i que estic somrient, estic amb la boca tancada i no es veuen les meves precioses dentetes tortes. (Ara que en Pedro, el gran golejador del Barça, tampoc les té massa ben alineades em sento millor)
    2.- La foto és feta de cara, totalment frontal... i el meu trauma s’observa molt millor de perfil. De cara, segons com, pot resultar molt poc apreciable.

    Si no fos perquè això seria molt llarg i tampoc és qüestió d’explicar la vida, us explicaria una anècdota en la que un amic del meu germà, li va deixar anar una vegada que “coneixent-lo a ell es pensava que les seves germanes serien més maques”...
    Com podeu veure, el noi era educat i amable. La història seria més llarga, perquè això li va dir quan jo tindria uns 20-21 anys i ma germana 15-16...
    Bé... és igual... ja ho explicaré un altre dia. Però això era per aportar una prova en favor de la meva tesi (probablement “aquell” em deuria veure de perfil... snifff) ;-)

    ResponElimina
  20. Quan coneixes una persona primer t'entra pels ulls. O no? Què passa amb els blocs? Nosaltres no deixem de conèixe'ns però pel que escrivim. Curiós, no? El cas contrari... Primer el "conèixes" per dintres i si ens arribem a trobar algun dia, llavors ho fas físicament!

    ResponElimina
  21. Estic segura que si posessis una foto teva al bloc cada un de nosaltres sabria valorar positivament algun aspecte del teu físic. Alguns coincidiríem, altres no... Amb això et vull dir que penso que el físic és important, però per sort, no crec en un físic estàndard o en un cànon de bellesa concret, així doncs el tema acaba essent tan subjectiu que tots tenim alguna cosa.

    És evident que hi ha persones més agraciades físicament que d'altres, potser hi ha qui tindrà els ulls macos i a més unes faccions que et resultin agradables. Potser un altre tindrà uns llavis molt sensuals i un cabell finíssim però un nas gros...

    La perfecció pràcticament no existeix, almenys al dia a dia! Així que tots tenim alguna cosa i tots sabem treure el potencial dels altres de manera diferent.

    És evident, a part, que quan coneixes a una persona més enllà del seu aspecte físic, i et resulta agradable, sempre l'acabes trobant més guapo/a del que havies considerat al principi.

    O és que no pensen totes les mares que el seu fill és el més guapo del món?

    :)

    Jo sempre estic amb el tema aquest del físic, hi ha pocs dies que em senti bé en conjunt, sempre em trobo algun defecte, sempre em comparo amb les amigues o amb la gent del carrer... i sempre em veig pitjor! Això m'ha portat problemes moltes vegades, i ha arribat a extrems que tots em dirieu "quina exageració!". Doncs si, i per tant, cal anar amb compte i tenir present que el físic és tan important com la resta d'aspectes d'una persona, alguns prioritzaran més, d'altres menys.

    És com si dic, ser simpàtic és important? Molts em direu que si, però... que passa si no ho ets? No lligues? No pots tenir parella?

    Tots tenim coses, cal potenciar-les!

    Utnoa

    ResponElimina
  22. Tots tenim uns punts que ens fa bons i uns que ens fa dolents, la unica cosa que cal fer es caminar segur excentuar els bons i amagar els dolents, a la llarga tothom troba la seva mitja taronja.
    Tots tenim un percentatge d'èxit amb el sexe contrari, però fins i tot en el pitjor dels casos (1%)com a molt haurà d'intentar-ho 99 vegades, però l'èxit està assegurat.

    ResponElimina
  23. El físic és un tema d'inseguretat universal.
    Sempre he cregut que les dones estem en una clara desventatja ja que nosaltres acceptem millor un home no-guapo, perque donem més importància a altres coses.

    ResponElimina
  24. El físic és el primer que entra pels ulls, ben cert. Però després, amb el temps, van guanyant lloc altres aspectes més importants. I coincideixo amb el que diu la Goculta. En general, és cert que les dones tenen més amplitud de mires.

    ResponElimina
  25. La bellesa és tan subjectiva... Hi ha tots aquests elements qe tu esmentes que subconscientment regustrem: l'olor, la mirada, els gestos, les mans, el to de veu, el somriure... que fan que trobem a una persona atractiva i "guapa". Si no hi ha tots aquests elements, vaja si no hi ha química, no hi ha res a fer.

    Estic d'acord en que la percepció que tenim de nosaltre mateixos influeix directament amb el nostre aspete i com ens projectem cap a fora.

    ResponElimina
  26. Claríssim. Si una noia no m'agrada físicament, podrà ser amiga o el que sigui, però en principi mai parella. Tot i que també entenc que hi ha persones que amb un llarg procés de contacte i aprofundiment els pot canviar la percepció. No és el meu cas. Bon post!

    ResponElimina
  27. Ostres! Doncs jo que pensava que aquella opinió que em van donar fa anys era absurda... m’adono que la immensa majoria dels bloguers masculins pensen igual: El físic el primer. Doncs ho trobo molt decebedor, la veritat.

    ResponElimina
  28. La Rits ho ha dit claríssim: és una qüestió d'actitud. Si pensem en persones de físic "estàndard" (vaja, que no siguin objectivament "estrafetes", amb perdó), agradar més o menys i agradar-se més o menys, depèn més de l'interior que de l'exterior. La felicitat interior brilla a l'exterior; com millor ens sentim amb nosaltres mateixos, més "guapos" ens veiem i ens veuen.

    Cirurgia estètica? A menys que sigui una necessitat mèdica i realment objectiva, ni de conya; visca la "cirurgia" interior!

    ResponElimina
  29. Assumpta no hi pateixis, que si els ho preguntes als homes quina dona, o home, els agrada, veuràs que és tan variada la tria que gairebé hi cabem totes. I a la inversa també. El més divertit és, quan vas a alguna discoteca, ara que estan de moda les go-gós, que els veus que, tota l'estona se la passen mirant la ballarina que mai tindran i sense fer cabal al munt de dones del seu voltant. En comptes d'"anar per feina". I després es queixen! :P

    ResponElimina
  30. Tranquil·les senyores. Als homes normals ens agraden les mateixes coses que a vosaltres. No ens enamorem de la go-go, ens enamorem de la persona que ens fa somniar, encara que ens les mirem totes, però només en volem una, i aquella no serà la més guapa, ni la més simpàtica ni la que s'ho tira tot. O el més guapo o simpàtic, depenent del cas. Serà la persona que per nosaltres ens il·lumina els dies amb aquells petits detalls que ens tornen lelos. Això sí. Els detalls que ens tornen lelos venen precedits per una aparença agradable als nostres ulls. Això val per homes i dones i per totes les tendències. Qui digui que no, menteix, ho sento.

    ResponElimina
  31. Jo també he tingut aquesta sensació sobre mi alguna vegada. I no és que ja no ho tingui de tant en tant, però sí que és veritat que quan no li dóno tanta importància, arribo a la conclusió que de vegades no ens estimem prou a nosaltres mateixos.
    Què més dóna si som guapos o lletjos. Qui ens hagi d'estimar, a qui li haguem d'agradar, ho farà igualment.
    Això sí. En la línia del que ha anant comentat els companys i companyes, ningú és tan lleig com per no agradar a ningú; ni tampoc ningú és tan guapo com per agradar-li a tothom...

    ResponElimina
  32. Clidice :-)) Espera, espera, que aquest post encara servirà de psicoteràpia (i gratis!!):-))
    De fet, a mi no m'hauria de preocupar aquest tema, perquè he d'admetre que sóc una persona afortunada i el meu marit troba boniques fins i tot les meves dents tortes... però, tot i així, els complexos són els complexos... i els he tingut tan arrelats tota la vida que llegir alguns comentaris sembla que em remou, eh? :-)

    Per cert... que el teu primer comentari (1. no m'agrado i 2. m'equivoco en no agradar-me.) és per reflexionar-hi molt i molt :-))

    Aquest XeXu ens fa pensar massa, trobo :-PP

    plugim constant.- aquell noi descrit en el meu primer comentari es va casar amb una noia molt atractiva, amb tipus de model... però l'antítesi de la paraula "carinyosa". Ara ell és lamenta de que ella sigui tan "seca", tan poc detallista,... ai, ai... no hagués mirat tant el físic... (no és un cas inventat, eh? és real... la meva germana hi té bastant contacte)

    ResponElimina
  33. Aaaai!! Hem fet entrar a en XeXu!! :-DD

    ResponElimina
  34. Doncs jo crec que és una qüestió d'actitud- Si se t'atansa una persona riallera, carinyosa, receptiva...d'entrada t'agrada perquè el físic queda en segon pla. D'altra banda, se t'atansa una persona superbona i la notes superba o antipàtica i francament, en el meu cas, m'interessa molt poc. I jo ja fa anys que m'agrado i que em trobo la mar de bé i si no li agrado a la gent, mala sort :)

    ResponElimina
  35. (Estava sopant)

    Ara crec que ja entenc el que vols dir, XeXu :-)... A veure, evidentment que jo no em podria enamorar d’una persona que em fos físicament “desagradable”... però això, en la meva opinió, no té res a veure amb ser guapo o lleig... entenent per guapo o lleig el que s’entén pels “canons” de bellesa (models, actors, etc.)

    A mi em va conquistar definitivament un noi extraordinàriament tímid del qual m’encantava la seva forma dissimulada i poca traça de mirar de seure sempre al meu costat... lo ben ordenat que era amb els apunts em feia molta gràcia... en fi, un munt de detalls petits que no acabaria... però això no vol dir que fos el més guapo de la classe... (jeje estic parlant de la Facultat... i estàvem molt massificats, la gent no tan sols guardava lloc a les cadires, guardava lloc al terra, a la repisa de la finestra... vull dir que de nois n’hi havia molts) no, no vol dir que fos el més guapo, vol dir que era el que a mi m’agradava... malgrat que estava massa prim llavors... :-P però, per mi, tenia un encant especial (i encara el té... mira, ara li vaig a preparar un te, apa!) ;-))

    ResponElimina
  36. Jo crec que el físic no és important sempre que no sigui un problema. És a dir, mentre l'altra persona no sigui tan poc atractiva per a tu que et faci cosa mirar-lo a la cara o el que sigui (crec que d'aquests casos n'hi ha d'haver ben pocs, poquíssims) no ha de ser un problema. Pots conèixer una persona que d'entrada no t'atreu gens físicament, anar-la coneixent i enamorar-te'n i finalment sentir-te'n atret (però ell/a no ha canviat pas l'aspecte físic).
    Crec que l'atracció física és una part important per a una relació però o té perquè venir donada el primer dia...
    Petons

    ResponElimina
  37. Explicaré una anècdota :-)

    La meva mare explica que quan era joveneta, al seu grupet d’amics hi havia un noi molt agradable i simpàtic però que estava bastant gras... els altres, amb la poca solta característica en casos així li deien “Gordito relleno”, que era un personatge de còmic. El pobre noi ja ho tenia assumit i no es queixava.

    Un dia, una de les noies de la colla, va començar a protestar de que li diguessin així... deia que no tenia cap gràcia i que no estava bé... els altres, li van fer cas i van deixar de dir-ho...

    A les poques setmanes aquella noia i el noi gras eren parella... fins al punt que al cap d’un temps es van casar i, per les notícies que ella tenia, els anava la mar de bé ;-)

    Era evident que “alguna cosa” en aquell noi, va arribar al cor d’aquella noia... ves a saber què... i tot i que no fos físicament perfecte, per ella no deuria ser gens desagradable doncs es va liar la manta al cap i el va defensar del malnom... perquè, per algun motiu, se n’havia enamorat ;-)

    ResponElimina
  38. Vols saber una cosa? No hi ha cosa que el temps no curi i també que el temps posa les coses al seu lloc. I també que l'amor és cec i que molts nois i noies s'equivoquen de mig a mig i després hi ha tantes separacions!
    Millor no ser gaire golafres i escoltar més on el cor ens porti...
    I això que dic necessita la seva experiència, fa trenta m'hagués rigut d'aquestes paraules i ho entenc.

    ResponElimina
  39. Ostres tu quin munt de comentaris!

    Jo com la majoria crec que el fisic no es imprescindible però si important, i segur que hi ha un parell de detalls com a mínim que ens fan descartar apropar-nos a una persona per establir-hi relacions. Almenys en el primer contacte que quasi sempre es físic.
    Desprès la cosa canvia i a part de l'interior el fet de que una persona ens caigui millor o pitjor també ens el fara veure mes guapo o lleig. Normalment a qui et tracta be el correspons mirant-lo amb bons ulls. Llàstima que a vegades ja no li dones la oportunitat de coneixer-lo pel pes, alçada o ves a saber quin detall físic.

    ResponElimina
  40. XeXu, espero que em perdonis el que vaig a fer ;-))

    Imagina que no són "ells"... imagina que tan sols és una cançó... Però... tu no creus que això que ens il·lumina, ens fa somiar, ens enamora i ens torna lelos no és... something? :-))

    ResponElimina
  41. No oblidis, Xexu, que a les dones se'ns sedueix molt per la oïda. Als homes prou que sabem que se us en va tot per la vista...

    ResponElimina
  42. ASSUMPTA!!! No he llegit de què van tants comentaris, però no puc deixar de dir que m'encanta aqesta cançó dels Beatles!

    A aquest "something" de vegades li costa creuar la frontera del físic.

    No puc llegir el què escric perquè en Tòkio està davant de la pantalla. Xexu, sé que apreciaràs aquest detall.

    ResponElimina
  43. Mare meva quina allau de comentaris!

    Jo estic absolutament d'acord amb la Goculta "El físic és un tema d'inseguretat universal."
    Inseguretat pròpia, innata, i inseguretat imposada, també, perquè cada dia rebem un bombardeig constant de "gent guapa" per tots els mitjants i s'ha de tenir molt ben posats per no deixar que t'afecti.

    M.

    ResponElimina
  44. No vaig comentar-te de seguida, perquè volia tenir una mica de temps per entretenir-m'hi i ja veig que tens rècord de comentaris... :-)

    Bé, jo ara et/us faré una proposta. Sigueu-vos sincers i digueu-vos si no us heu interessat mai especialment per algun/a blocaire, a qui no heu vist mai, només pel que escriu, per com ho escriu, per com sembla que és...

    Jo també m'havia guiat sempre pel físic i no veia cap més manera de fer-ho fins que vaig començar a xatejar. Aquesta experiència em va fer adonar que sense haver vist mai una persona pots arribar a interessar-te per ella i que després, quan t’hi trobes, encara que potser físicament no sigui cap Adonis, et pot arribar a agradar, perquè en el fons t’agrada com és i això és més fort i això fa que vagis acceptant el físic i acabi agradant-te.

    Això em va fer refleixonar i adonar-me que calia mirar més les persones pel global i no només pel físic. Per reforçar aquesta nova manera de mirar les persones sempre poso un exemple: el Marlon Brando de jove era guapíssim i quan es va fer gran es va fer molt lleig... :P
    Petons, XeXu!

    ResponElimina
  45. L'importància del físic, quan vaig llegir el títol del teu apunt vaig pensar: ai, ai... perquè és un tema delicat i personal, molt delicat i molt personal. També pot ser una caixa de Pandora, d'aquelles que un cop oberta pot deixar anar moltes coses, masses, i no sempre s'arriba a tancar-la a temps. Sempre ens han dit i ens diem, que l'important és l'interior, el fons, l'esséncia, que t'has d'acceptar a tu mateix, has d'estimar-te tal i com ets, que no s'ha de ser superficial ni buit, que cal mirar als ulls de l'ànima, que mig món sempre se'n riurà de l'altre mig, perquè si no es riuen d'una cosa se'n riuran d'una altra... i és cert però, sempre hi ha un però. I es que ens mirem al mirall, vivim i convivim amb altres, i malgrat dur mil i una màscares i les mes magnífiques cuirasses, malgrat tots els murs i les barreres que fortifiquem al nostre voltant, sempre hi ha una esquerda, una fissura, per petita que sigui, per on algú, un bon dia, s'escola i ens fa mal. Perquè som fràgils, perquè som vulnerables, perquè no estem fets de pedra sinó de fang. Sí, el físic és important, no és el més important però no podem ignorar el seu grau d'importància... uns dies més, altres dies, menys...

    ResponElimina
  46. saps? just avui, el dia que en sento més lletja, poc atractiva, gens sexi, que no m'agrado ni mirant-me d'esbiaix, just avui, em creuo amb l'especímen més perfecte que m'hagi pogut trobar en els últims 10 anys... ai mare, Murphy no fa mai vacances o què? fotia un piló de dies que no me'l trobava o que si el veia era a l'altra banda de carrer, així d'escallimpada, doncs avui no, avui quasi hi xoco. Y yo con estos pelos!
    I és curiós, doncs avui, sentint-me com em sento, no he abaixat la mirada com he fet altres vegades en què em trobava prou de bon veure.
    A fe que no havia pas pensat deixar-te un comentari com aquest, realment pretenia filosofar sobre la inexistència de la lletjor o la 'guapura', però no puc fer-ho. Avui no, no pas després d'haver-me creuat amb una mena de déu grec.

    ;-)

    ResponElimina
  47. Ei, Txari! M'alegra molt que t'agradi!! :-) És que en XeXu no traga els Beatles... espero que m'ho perdoni :-)

    A més, per error (paraula que va ser sense cap mala intenció) l'enllaç que vaig posar no és del Something i prou, sinó que després d'aquesta ve Help i després una altre i una altre i... quan m'hi vaig fixar ja estava fet...

    La pregunta de la Rita és boníssima, eh? Jo en conec més d'un cas, de veritat... (De totes formes, tinc les meves reserves sobre aquests amors internautes, no em semblen reals, hi trobo una càrrega importantíssima d’idealització “de l’altre” que pot fer que, després, la patacada sigui més gran... i això lligaria -i mai millor dit jeje- amb el tema del post anterior, el de les màscares).

    ResponElimina
  48. Quan vaig escriure aquest post ja sabia on em fotia. M’agrada debatre tots aquests temes, però com que sé que a vosaltres també, sabia que tindria una feinada a contestar, i no m’he equivocat. Però és que amb uns comentaris com els que deixeu, si no us respongués com us mereixeu seria molt desconsiderat. Moltíssimes gràcies per esforçar-vos tant en els vostres comentaris, és un goig conèixer tantes opinions i aprendre tant amb tants punts de vista diferents.

    Assumpta, no sé si acabo de tenir un déjà vie o què, però diria que ja t’havia sentit dir algunes de les coses que has escrit. De fet, em sonava tot el comentari. Serà que em repeteixo i tu m’expliques les mateixes coses? O on ho he sentit tot això?
    El noi aquest del que parles al principi era una mica carallot. Ja em sona que me’n parlessis, segur que jo et vaig dir el mateix. Que hi hagi gent obsessionada amb el físic no vol dir que siguin significatius de la majoria de la població.
    Ens pot estranyar agradar a algú, jo també he agradat, ves, però parlava de moments concrets. Hi ha temporades que et sents bé, i ni penses en això. Però altres moments et veus fatal i no creus gens en les teves possibilitats. I si estàs tan cohibit, és normal que et retreguis una mica i no estiguis tan accessible als altres, i segur que no agradaràs tant.
    Veure guapa una persona considero que ja és que t’agradi el seu físic. No cal que sigui una bellesa, però pot tenir alguns trets que t’agraden, i no necessites més. Ja no parlem del somriure o les expressions, que evidentment et poden convertir una persona normal en una preciositat. Però com apuntes, serà als nostres ulls, potser als de ningú més, però què importa? Si només volem que ens agradi a nosaltres, no? El que pensen els altres és igual. Que sobre gustos no hi ha res escrit és un fet, i tu ho pots comprovar amb ta germana que és de la mateixa sang. Però dintre d’això, segueixo pensant que si no hi ha una atracció física inicial, acaba faltant alguna cosa. Però això ho comento en el següent comentari.
    Comentari 2: 1. Hi estic d’acord sempre hi quan no busquis una relació sentimental amb aquesta persona. Evidentment tinc amigues que he anat veien més guapes a mesura que les vaig coneixent. Però si busques una altra cosa i només et fixes en les qualitats de la persona, un cop se’t passi la tonteria inicial i comencin a sortir els defectes, el primer que veurem és que no ens sentim atrets per aquella persona. Dur i molt cru, però és així.
    2. Gràcies a déu que és així, si no a mi no m’hagués mirat mai cap dona de prop. I alguna inconscient se m’ha acostat.
    3. Em sembla que val la resposta del punt 2.
    Comentari 3: Teniu uns negocis estranys amb l’Elur. Sigui com sigui dubto que ella canviés de parer si et veiés de perfil. Dient les coses que dius ja s’intueix quin és aquest trauma del que parles, o almenys és imaginable. Cadascú se sap les seves coses. Això no t’ha impedit trobar algú que t’estimi.
    Comentari 4: els homes i el que no són homes, Assumpta. Tots veiem el físic primer. Però el físic que ens agrada no té per què ser un estàndard, ens pot agradar a nosaltres i prou, ens pot resultar atractiu, i a partir d’aquí construïm. En comentaris posteriors em sembla que ja ens enteníem millor.
    Comentari 5: com que contestes comentaris, doncs entén-te tu mateixa amb aquesta gent.
    Comentari 7: finalment estarem d’acord. Quan ens agrada una persona no té res a veure amb que sigui guapo. Ens agradarà per un munt de coses que la gent ha anat comentant, però ens atrau a nosaltres, encara que no atregui a ningú més. D’això es tracta, és qui volem, i per nosaltres és guapo o guapa, i amb això ja n’hi ha prou. Segur que amb això que comentes del Josep Lluís no l’avises perquè ho llegeixi com fas altres cops, eh? Segur que es moriria de vergonya si ho llegia. Continua al següent comentari.

    ResponElimina
  49. Comentari 8: a aquesta amiga de la teva mare se li veia el llautó. En el moment de començar a defensar-lo ja li agradava el noi. Però si em deixes ser dolent, i fer una mica de Dr. House, encara que la teva bona fe t’impedeixi veure-ho, potser ho feia perquè no volia que la veiessin sortir amb el ‘gordito relleno’. Un cop va deixar de ser aquest personatge i el respectaven més, llavors ja podia lluir-lo. Hi ha gent així. Per amor fem moltes coses, però per vergonya en fem encara més.
    Comentari 9: no tinc temps d’escoltar la cançó perquè estic contestant comentaris teus ;-)
    Comentari 10: estic d’acord amb tu respecte això de conèixer gent dels blogs. No ho coneixem tot i després ens podem trobar sorpreses. La veritat és que en alguns punts aquest post lliga amb el de les màscares. No està malament enllaçar temes, oi? La Txaro ja sap que no m’agraden els Beatles, hem discutit molts cops per aquest tema. Sort que almenys li agrada Antònia Font, que si no…

    rits, saber explotar les pròpies qualitats és molt important. Però també depenent del que busquis. Si busques l’autoafirmació constant i que et facin cas, doncs voldràs coquetejar amb tothom i que et surtin pretendents. Si prefereixes trobar persones amb les que estar de veritat potser que no et venguis tant. La noia més guapa, però, potser resultava poc interessant, o potser impressionava massa perquè ningú s’hi acostés de veritat. Això és la queixa que he sentit d’algunes guapes, els prejudicis que sent alguna gent que pensa que, per massa guapes, són inaccessibles. Em sembla que ho fem de manera inconscient. Bé, jo no ho faig perquè com que sé que no tinc cap possibilitat, ni la busco, hi vaig tranquil i hi parlo com si fossin persones.
    Penso que el físic té una importància relativa, però no la podem menystenir, perquè hi és. És clar que hi ha coses que no es poden forçar, però també amb la manera de ser i de comportar-se es guanya molt i això resta importància a l’aspecte físic. Però aquest sempre hi serà.

    Violette, una cosa és no enamorar-se d’un guapo, i una altra és que els homes que sí que t’enamoraven per les seves qualitats no t’atraguessin físicament. Potser no eren adonis, però tampoc devien ser com el lleig dels Calatrava. I mira que a mi em feia riure aquell home. Això sempre ho diré, la bellesa és tan subjectiva, tant, que canvia a ulls d’una mateixa persona. Algú que et sembla normal et pot acabar semblant guapíssim per com és i com et tracta, i probablement acabarà sent horrible si et fa mal. I podem dir que la immensa majoria és normal, amb algunes coses que agraden a uns i d’altres que agraden a altres. Les meves companyes de despatx més d’un cop em diuen que no entenen com és que estic solter. Per mi és evident. No tinc el perfil d’algú en qui et fixes al principi i dónes la oportunitat de que se’t faci ‘guapo’.

    Carme, l’aspecte físic que tenim, o que creiem que tenim, ens afecta primerament a nosaltres. Si ens veiem bé, estarem més segurs. Algú guapíssim, després d’un desengany, segur que es veu fatal i no s’agrada gens. Els altres no opinen igual, però si ell mateix no es veu bé, no hi ha manera de convèncer-lo. Això mirava d’explicar al post, la importància que té el físic per nosaltres mateixos.
    De cara als altres, és molt subjectiu com ens veuen, depèn del que agradi a aquella persona. Algú normalet pot arribar a ser molt atractiu si té encant i sap explotar (o li surt de natural) les seves virtuts. D’això no hi ha dubte. Per això triomfa el Dr. House, que és molt lleig i decrèpit, però moltes diuen que té alguna cosa.

    Carquinyoli, justament. Si bé no l’hem de menystenir, tampoc se li ha de donar més importància de la que té, almenys en els altres. El nostre propi aspecte ja és més difícil que no li donem importància.

    ResponElimina
  50. Met, acceptar-se una mica és sempre el primer pas per poder veure què hi ha fora. Mentre estem submergits en la nostra pròpia autocompassió no veiem res ni deixem que ens vegin. Per això la manera com ens veiem té una importància que va molt més enllà dels cànons de bellesa que ens imposen. És cert que canvis d’actitud solen venir acompanyats de canvis físics. És molt típic perdre uns quilets quan ens sentim millor i tenim ganes d’agradar.

    P-CFA…, jo tampoc. Però en els moments de més felicitat poc m’ha importat o m’he acceptat sense problemes.

    Sànset, la parella sempre tendeix a dir-nos que li agradem igual encara que descuidem una mica la forma. Estic segur que és cert, però tampoc no ens hem de passar. També està bé fer esport moderat, que és sa. Però ja no guiats pels estàndards que ens marquen als mitjans, perquè això és fora de mida, i si mirem d’imitar-ho, podem acabar malament. Fa poc, mentre esperava torn a la farmàcia, vaig veure una noia (que coneixia vagament d’alguna cosa) demanant el darrer fàrmac per aprimar-se que havia vist anunciat. Anava amb una amiga i li anava explicant que els provava tots, que qualsevol cosa nova que veia la provava. Estava clarament pertorbada. I el pitjor del cas és que ni tant sols estava grassa. No es pot estar tan malalt ni creure-s’ho tot. Però sí que és cert que és inevitable que aquestes coses facin influència sobre nosaltres.
    El filtre dels ulls potser només és el primer, però de vegades és difícil de passar. La primera impressió pot canviar si la persona és encantadora i té trets que la fan atractiva, però si no t’atreu físicament tens molts números que no t’acabi agradant, per fantàstica que sigui. I al revés també, eh? Jo tinc unes quantes amigues que m’estimen com un germà, saps què vull dir?
    Ah, però Harrison encara viu?

    Txari, naturalment que l’estat d’ànim influeix en com ens veiem, precisament és el que fa que ens veiem més bé o més malament, perquè nosaltres no canviem. Home, ja s’entén que acabats d’aixecar del llit i amb un ull mig tancat encara no seria la millor manera d’anar a una entrevista de feina. Bé, tu sí, que quan et lleves estàs fantàstica! Però ja saps què vull dir. Ens mirem al mirall i sempre hi ha el mateix, però nosaltres ho veiem diferent.
    Que una persona sigui atractiva no només depèn de la bellesa, i no és igual per tothom. Ens poden atreure moltes coses concretes que pels nostres ‘receptors’ fan aquella persona molt interessant. L’olor, el somriure, la veu… per aquí ja ho han comentat. Hi ha moltes coses que ens fan canviar la percepció, però si a primera vista no tira la cosa… que per cert, quina por les percepcions, sí!
    No sé si et refereixes al mateix que jo penso, però jo tinc imatges mentals de la gent, perquè també m’hi fixo, i solen tenir les expressions més comuns en ells. Però les persones més properes em costa molt enfocar-les. Qui sap si és per això que dius, perquè el físic cada cop té menys importància.
    Comentari 2: jo et contesto però no les tinc totes, perquè dues males bèsties m’estan mirant malament perquè tenen gana. Temo que em saltin al coll d’un moment a l’altre. No s’arriba al ‘something’ fins que no saltem aquesta barrera del físic. Si aprovem, llavors anem a buscar-lo.

    Elur, jo no l’he vista, però crec en les teves paraules. I com que aquí no ens importa el físic de ningú, tots sabem que és una bellíssima persona, i només compta això.
    Comentari 2: no et devies sentir tan malament amb tu mateixa si has aconseguit no baixar la vista. M’estranya que parlis de déus grecs, sabent que no t’agraden els típics guapos, així que tractant-se de tu, deu ser un noi ben normal, però d’aquells que té llum. Et deu resultar atractiu i no només per les seves faccions, sinó pels detalls que de vegades ens són desconeguts. Jo de tu hi hagués xocat, què vols que et digui. Mà a la cuixa i mirada als ulls. A veure quina cara posava.

    ResponElimina
  51. Nits, els trets que fan atractiva una persona no són justament que sigui una preciositat. Hi ha guapos i guapes que són inexpressius i soques. A aquests els veurem objectivament agraciats, però ningú no dirà que són atractius. Per ser-ho, més val tenir una aparença més normal però saber-la explotar. Dintre de totes aquestes coses que ens poden atreure hi ha les que no entenem. Quan tenim una relació i la parella ens pregunta que com és que ens hem enamorat d’ell o ella, no sabem què dir. Vaja, a mi em passava, em quedava en blanc i no sabia passar de les coses típiques que ens agraden. Però no, no tothom ens agrada per igual, i qui tenim al costat supera a tota l’altra gent, però no tenim molt clar per què. Però aquest misteri és maco, no? Sabem que és la persona, encara que no sabem per què. No sé si és inconscient, subconscient o percepció, però crec que és una sort que sigui així.

    Adbega, la bellesa depèn d’això, però per agradar a algú calen altres coses, i aquesta persona haurà de fer servir altres coses a banda dels ulls.

    Clídice, s’ha de reconèixer que algunes coses que no ens agraden de nosaltres són les que justament mantenen a la nostra gent al costat. S’acostumen o aprenen a viure amb aquestes coses, si és que directament no els agrada ja, i si els manquessin, ens veurien estranys, no seríem nosaltres mateixos, i per tant, ja no ens estimarien o apreciarien de la mateixa manera. Curiós però cert. I tranquil•litzador, perquè jo puc ser inaguantable, però tot i així hi ha gent que m’aguanta.
    Jo penso que el físic l’hem de cuidar per nosaltres mateixos i de vegades per salut. Però és evident que busquem agradar també. Jo no miro massa la meva aparença, però em pentino al sortir de casa, i prèviament m’he dutxat i posat desodorant. Tindria vergonya de mi mateix si no ho fes, però un diumenge qualsevol que no tinc res per fer, no ho faig. Senyal que és per ser acceptat socialment, oi?
    Comentari 2: Nosaltres som molt de mirar, però a l’hora de triar som molt tanoques i selectius. Tan selectius que no trobem el que busquem. Ah, i som prou babaus per mirar i que ens enganxeu. Vosaltres feu el mateix, però de manera més subtil.

    Plugim constant, el físic deixa de tenir la majoria de la importància que té quan una relació ja està establerta. De què et serveix anar amb una preciositat al costat si no t’hi entens ni t’aporta el que necessites. De res. Però en canvi, trobar algú que ens convenci físicament i amb qui ens entenem a la perfecció, la converteix en la millor persona del món per nosaltres. El físic es perdrà, però aquest enteniment perdura. L’Assumpta et contesta ella mateixa.

    Bajo, si ets una persona mínimament normal, no et fixes en el físic a l’hora de conèixer gent. No posaràs traves a l’amistat només perquè la persona està grassa o és calba. Mires altres coses, i si t’aporten el que necessites (com a parella o com a amic), doncs te’l quedes. El que es veu per fora no ajuda a aquestes coses. Si no resulta un problema, la relació es pot establir ja que no hi ha normes en això, qui ha de veure guapo o guapa a la parella és la persona en qüestió, encara que ningú més ho vegi. Com que el gust és subjectiu, triem segons el que ens agrada, i sortosament no ens agrada el mateix a tots.

    Estrip, sí que fa la impressió que els homes ens guiem més per la vista. No és estrany sentir com una dona destaca olors que a nosaltres se’ns escapen, tret que tinguem un olfacte entrenat. De si això ens genera més emocions o no, no te’n puc dir res.

    ResponElimina
  52. Jordi banyeres, ens posarem seriosos per un cop, perquè parles d’una cosa que ningú ha tingut a bé esmentar (per sorpresa meva), i que jo vaig ometre expressament del post. Certament, aquí en els blogs el físic no té cap importància. No en té perquè no afecta en absolut a qui llegim, ens és igual. Si estem aquí és perquè ens agrada escriure i llegir altra gent que escriu, i aportar les nostres paraules als seus escrits. Un tracte molt just, un bescanvi molt enriquidor. Tornant a temes de l’altre dia, mostrar la foto tampoc no farà que la gent et comenti més o menys… o sí? Pensa-hi. Si ets físicament normal però ets simpàtic i agradable amb els comentaris probablement no tinguis cap problema. Però sempre es compliria això? No n’estic segur. Si he de dir la veritat, jo hauria d’estar enamorat de la majoria de blogaires que llegeixo (i d’alguns blogaires també), perquè m’encisen les seves paraules i em tracten molt bé quan em comenten. Tenim confiança, ens fem picadetes d’ulls en blogs aliens… se’n pot dir amistat. Amistat o més, aquí a la xarxa passen coses. No es diu res, i millor és així, però tots ho sabem. El físic no importa, com anàvem dient, perquè si t’enamores d’algú dels blogs ho faràs per com és com a persona. Però llavors hi ha dues cosetes. La primera és el que parlàvem l’altre dia, les màscares, i que les persones no són només el que mostren als blogs, hi ha altres coses. I la segona, que quan tens un contacte físic potser la persona et pot decebre. Si quan la trobes no t’agrada, poca cosa hi ha a fer, i corres el perill de desil·lusionar-te i perdre el contacte amb aquella persona. Jo ho veig així. Això dels blogs és molt maco, però si estem aquí escrivint i no a les discoteques, serà per alguna cosa. T’he fotut el rotllo a tu perquè eres qui ho mencionava. T’ha tocat.

    Utnoa, no tinc cap intenció de penjar cap foto meva, i menys si ha de ser perquè em valoreu. Si es vol, es troben coses bones de tothom, però les reaccions respecte el meu físic ja les observo dia a dia, no em cal més informació. I tampoc et pensis, eh, que no n’hi ha per tant. No sóc guapo, però tampoc no espanto, i no estic en la meva millor forma, però tampoc és exagerat. No m’agrado, però no vol dir que no pugui agradar a altres. Ja si em coneguessis podries posicionar-te entre els dos grups, grosso modo que tinc al voltant, els que em respecten i de vegades m’adoren, i els que no em poden veure perquè no em callo el que penso.
    Estic d’acord amb tu que és tan subjectiu que t’agradi algú que la concepció variarà en funció de com et cau aquella persona. M’ha passat molts cops això. A tots ens ha passat.
    El tema del físic personal no ha d’esdevenir una obsessió, però molts cops no podem evitar que s’hi torni. Però quan s’entra en comparacions, i en veure’s sempre malament, hi ha un problema. Jo la veritat és que no m’agrado massa, però evito comparacions, perquè així també evito disgustos.

    Garbi24, caminar segur no és feina fàcil per qui considera que la majoria dels seus trets són dolents. Per això el físic és important, perquè si no ens veiem bé ens genera molta inseguretat. El percentatge d’èxit més petit seria el 0%, és a dir, fracàs total. Potser no n’hi haurà gaires, però n’hi ha.

    Goculta, un tòpic com un altre. Els homes potser reconeixem que ens fixem més en el físic, això sí. Però en realitat el que busquem no està tan relacionat amb això. Tots busquem estar bé, i això comença, en tots els casos, amb estar segur que la persona que tens al costat t’agrada físicament. En realitat no s’ha de parlar de guapos i guapes, amb que t’agradi a tu n’hi ha prou, independentment del que pensin els altres. Però les dones també busqueu algú que us agradi, oi? O amb que us caigui bé n’hi ha prou per tota la vida?

    ResponElimina
  53. Albert, doncs jo estic d’acord amb el que dius tu al principi i no tant amb el que diu la Goculta. Tant uns com els altres busquem una persona que ens agradi, i això té poc a veure amb la bellesa, és una opció personal, però es compleix. Mires, i si la persona t’agrada, o t’atreu per alguna cosa, t’interesses per ella, i si t’agrada més, la trobaràs més guapa cada cop. Elles fan el mateix.

    Tarambana, m’agrada com ho exposes. Quan busquem algú per tenir al costat generalment no busquem un Adonis o una Venus. Vaja, els busquem si som d’aquest perfil, però no seria el meu cas. Encara que tu, amb el teu culet respingon… bé, és igual. El cas és que ens fixarem en algú per un conjunt de coses que no només són la bellesa, però aquesta existirà en els nostres ulls, incrementada per tot el que acompanya a aquesta persona, que l’anirà fent més interessant i atractiva. Si ja no ens atreu d’aquestes maneres, per molt simpàtica o agradable que sigui dubto que ens arribi a convèncer.
    La nostra percepció de nosaltres mateixos també és molt subjectiva, però acabem fent que els altres ens vegin com nosaltres ens veiem.

    Xitus, més clar l’aigua. Però suposo que el teu comentari es mal interpretarà. Quan dius això no et refereixes a que ha de ser una bellesa, sinó que t’atrau a tu, encara que no agradi a ningú més. Els motius pels que ens fixem en algú són subtils, i han de mantenir-se. Jo m’atreviria a afegir, a risc que em linxin, que cal que la persona tingui atractiu sexual per nosaltres. Però del sexe en podríem parlar un altre dia… o mai, que em deixo la vida responent comentaris i aquest tema podria ser apoteòsic.

    Ferran, doncs entre tu i la rits ho traieu força bé. Un físic ‘normal’ s’haurà de valer d’altres estratègies per ser atractiu. I dir ‘normal’ és més correcte del que semblaria, ja que penso que això de la bellesa ‘objectiva’ ha de ser una funció normal, una campana de Gauss. La majoria som normals, i sempre hi haurà algú a qui podrem engatussar gràcies a la nostra manera de ser o les nostres característiques.
    De cirurgia estètica no em facis parlar que aquí es munta un pollastre. Però no cal dir que estic d’acord amb tu. Per recomanació del metge (inclòs psiquiatre i psicòleg) i per poca cosa més. Aquesta cirurgia té el malnom d’estètica, i això ho capgira tot. Per gust hauria d’estar prohibit, i el que li han fet a la Belén Esteban, hauria d’estar penat.

    Joanfer, penso que hi ha molts complexos a la nostra societat i en general ens estimem molt poc a nosaltres mateixos. Part de la culpa la tenen els estàndards de bellesa que ens han inculcat. Ens ho creiem tot. Però qui ens ha d’estimar, com dius tu, ens ha de triar primer, i si t’han de triar, més val que siguis una mica guapot, no? És clar que si després ets un soca, no arribaràs enlloc. Però per començar està bé que siguem atractius. La teva frase del final és certa, però potser, si som més lletjos del que ens pensem, podrem agradar a algú però no agradarem a qui a nosaltres ens agrada.

    Kweilan, l’actitud és molt important, però no ho és tot. Si jo m’acosto a unes noies guapes amb el meu millor somriure i em mostro encantador, segur que els faig passar una bona estona, riuran, podran parlar, jo les escoltaré, les faré sentir bé, estaran a gust… però pregunta’ls després si volen anar una mica més enllà amb mi. S’ho pensaran dos cops. Diràs que no, però és així. En els homes, la bona actitud, el anar de cara i fer sentir bé a les dones fa que passis a formar part del conjunt d’amics, o el que encara és pitjor, de germans (ho odio). Potser a alguna podria enganyar, però em sembla que em deprimiria molt abans de trobar-la.
    És fantàstic que hagis aconseguit acceptar-te d’aquesta manera, espero arribar algun dia a sentir-me com tu.

    ResponElimina
  54. Myself, l’atracció no té per què venir donada el primer dia, però aquesta és la gràcia. Coneixes una persona que és físicament normal i no et crida l’atenció. Però si després té una manera de fer i unes característiques que t’atreuen, l’aniràs veient més guapo, i la cosa canviarà. A primer cop d’ull la majoria de gent no té massa res especial. Per això ens hem de fixar en l’interior per saber si ens agradarà o no. També ho hem de fer si és guapíssim/ma, que ens podem endur una sorpresa! Però si ja de bell inici aquella persona la trobes lletja, com han dit per aquí, pot ser que arribeu a ser bons amics, però poca cosa més.

    Cèlia, l’experiència és un grau, i aquesta és de les frases fetes més encertades que hi ha. S’ha d’aprendre a deixar de banda algunes coses, però jo no defensaré mai que hagis de buscar un guapo o una guapa, el que dic és que la persona t’ha d’agradar físicament a tu, no que tingui una gran bellesa, sinó que sigui del teu gust. Si no és del teu gust, és difícil donar importància a les altres coses, almenys en el pla sentimental.

    Jordi, no sé si ja has passat per aquí abans, perquè hi ha altres Jordis i potser t’he confós, però per si de cas, molt benvingut al Bona nit. Sí que hi ha comentaris, sí, és que aquesta gent són molt pesats. És broma.
    Per trets físics descartem a molt bones persones, però per això dic que el físic és important, i penso que qui vulgui eliminar-lo totalment de l’equació s’equivoca de mig a mig. Si es passa el primer filtre, el del físic, encara que sigui amb un 5 pelat, d’aquí es pot passar a fases millors. Però si suspens el primer filtre ho tens fotut. Ja pots tenir un setembre brillant, que si no…

    Violette, disposats a seguir amb tòpics, no oblidis l’estómac, tampoc. No crec que es pugui generalitzar. Nosaltres mirem molt, i a les que menys mirem és a les que ens agraden de veritat. I vosaltres també mireu, però sou més dissimulades.

    M., no sé si hi ha algú que els tingui prou ben posats. A la tele et posen gent guapíssima anunciant les bajanades més absolutes. Com no ens hem de sentir malament? Clarament, en el pla personal, el físic és una cosa que no podem menystenir de cap manera, i s’ha d’anar amb compte quan parles amb la gent perquè pots ferir molt segons els comentaris que facis.

    ResponElimina
  55. Rita, encara no és record de comentaris, però sí serà record de respostes, ja que m’esteu donant molta feina. Per contestar-te et remeto a la resposta que he donat a en Jordi de la Banyera, que ha estat l’altre que ha parlat de blogs en aquesta sèrie de comentaris. Com li he dit a ell, t’asseguro que jo m’enamoraria de gairebé totes les blogaires que llegeixo i fins i tot d’alguns ‘maromos’ de per aquí per com em fan gaudir de la lectura. És clar que et sents més proper a uns que altres, però com ja li dic a ell, i com et respon la mateixa Assumpta, tot això és una mica fictici. Que hi ha gent fantàstica a l’altre cantó és cert. Però aquí, per molt identificats que ens sentim, només veiem una part de la persona, la bona, probablement. Fins i tot quan expliquem coses dolentes ens sentim més propers per la sinceritat de l’altre, i això ens agrada. Però després conviu amb aquestes persones. Viu el dia a dia i veuràs com no era per tant, que tot el que tant t’agradava ho has de dividir per molt, i a sobre et trobes sorpreses que no esperaves. I la primera és el físic. De vegades ja n’has vist imatges, però al natural és diferent. I si tenies esperances amb aquella persona, si per com és t’ha captivat i enamorat, potser xocaràs amb la barrera del físic, i tot se n’anirà en orris. Ara, a poc que t’agradi ja tens molt terreny fet, això és cert. Però sense passar el primer filtre del físic penso que no ens podem plantejar res més, perquè podem prendre mal, i no només això, podem fer mal. Tu mateixa ho dius, encara que no sigui un Adonis, et pot agradar. Cert. Però alguna cosa no ha de tenir. I si és del perfil del mag Tamarit, tel miraràs igual? També penso que hem de mirar el global, però la vista ens pesa molt. I els anys, si no que li preguntin a en Brando, hehehe.

    Manuscrits, deixa’m treure el barret, perquè el teu comentari, un cop més, és magistral. Si algú altre llegeix això, si us plau, no us perdeu el seu comentari. Aquesta esquerda de la que parles, si t’he entès bé, serien els complexos. Ens protegim a nosaltres mateixos perquè no ens convenç el nostre físic. Però tenim punts febles. Hi ha temes que, si ens els toquen, ens enfonsen, per molt que hem anar construint un escut contra el que reboten la majoria de comentaris. Sempre et trobaràs algú amb molta punteria, o aquells que no saps per què però sempre la caguen, i fins i tot algú que ho farà a mala fe. En qualsevol cas: patacada. Suposo que encara ho empitjora més veure estroncats tots els esforços que hem fet per blindar-nos.
    La teva darrera frase, a mode de sentència, és exactament el missatge que vull donar amb el post, el mateix missatge que agrada a alguns i a d’altres no els convenç. Però el físic és important en els dos sentits, tant personalment, com el dels altres. No podem deixar-ho de banda, i negar-ho no té cap sentit.

    ResponElimina
  56. Rècord total i absolut en una resposta a comentaris. Mai havia vist quelcom semblant ;-)

    Són 27.661 caràcters, comptant els espais... ni més ni menys que 5.083 paraules!!

    Crec que necessites un petit descans i el proper post podria ser un YouTube musical... o aprofita per fer un relat, que no cal respondre individualment ;-)

    Et felicito... ;-))

    ResponElimina
  57. què bonic, "un noi ben normal, però d’aquells que té llum". No ho hauria dit mai així, m'agrada molt. Et copiaré aquesta descripció, si no et fa res!

    ResponElimina
  58. Jo solc mirar més endins, després del físic...i és que ja tinc una edat...jejejeje

    ResponElimina
  59. Doncs jo penso que també, que el físic és prou important en les persones que ens dóna molta informació en el primer moment que t'hi veus.
    I una cosa malament que fem: jutgem pel físic, posem etiquetes, i potser ens perdem moltes coses (a vegades)
    Però en temes com l'amor, deixem que el físic no tingui fronteres, que si és amor, és sa!!

    Gatet amb turbo Muack!!

    ResponElimina
  60. Ah, i més important: sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, i avegades estimar-nos una mica més, tampoc fa tant mal... oi?

    La mateixa. Instints

    ResponElimina
  61. És clar, no cal que et digui que sóc guapo del cagar! Fins i tot doblo al Clooney en les escenes de sexe dur!
    Per cert, algú em pot regalar un mirall? ;-)

    ResponElimina
  62. No entenc com pots dubtar sobre si en Harrison encara és viu. I tant!

    Ara mateix estarà fent uns quintos amb l'Elvis i el Freddy Mercury.

    *Sànset*

    ResponElimina
  63. No és cap Adonis, no. Però dubto que hi hagués gaires dones que no el trobessin guapo, tot i que no podria assegurar-t'ho.
    Té massa llum, enlluerna. I no, no em veig capaç de xocar-hi... i molt menys de fer això de la mà a la cuixa jajajaja, només d'imaginar-m'ho em pixo de riure!
    No tinc cap possibilitat, això sí que ho sé. I no té res a veure amb l'autoestima :)
    Això no treu que bavegi cada vegada que el veig, és clar.

    ResponElimina
  64. Quan has dit això de les imatge mentals de la gent "...solen tenir les expressions més comuns en ells" m'ha vingut al cap en GG!! per què serà??

    ResponElimina
  65. Assumpta, jo mateix em fico en aquests merders. M'agrada molt parlar d'aquests temes i tants altres que ja sabeu. Des que tinc el blog he trobat un lloc ideal on deixar escrites les reflexions que em ronden pel cap. Llavors vau aparèixer vosaltres i vau convertir aquests escrits en discussions, i això ho fa molt més interessant. Val la pena, no?

    M., tota teva. Però si triomfa et demanaré royalties, eh?

    Zel, tu ho has dit, després del físic, mires més endins. La majoria ho fem. Però després del físic.

    Instints, si de vegades posem etiquetes per culpa del físic i no donem oportunitat a algunes persones, és perquè el físic és allà, i té més importància de la que li donem. I ai a nosaltres no ens agrada una persona, no vull ni pensar que pot pensar aquesta d'ella mateixa. Ens costa estar contents amb nosaltres mateixos, això d'estimar-se a un mateix és difícil, i va a temporades.

    Veí, ja em semblava a mi que aquelles natges no podien ser les d'un tio que pren nespresso i martini a totes hores! Ara ja sabem el secret!

    Sànset, no t'oblidis d'en Michael Jackson, que és amb ells. Noi, ho sento, però és que amb els Beatles no puc.

    Elur, si no tens cap possibilitat deu ser que és homosexual. Llàstima. Si una cosa no m'agrada d'aquest col·lectiu, el dels gais i les lesbianes, és que molts cops penso: 'malaguanyats!'. És una llàstima que alguns espècimens s'escapin del nostre abans. Sortosos els que comparteixen les seves mateixes tendències!
    Tu no pateixis. Prova això de la mà a la cuixa igualment, que ja no t'ho traurà ningú. No és menys digne que bavejar quan el veus!

    Txari, serà per la gran expressivitat que demostra la seva cara, que parla sense dir res, hehehe. Tu no ho veus, però pregunta a la Raquel!

    ResponElimina
  66. gràcies estimat amic pels ànims, però no és homosexual, passa que ja està ocupat i jo en fujo dels homes ocupats per més que em facin bavejar.
    Una abraçadassa!

    ResponElimina
  67. No t'ha passat mai que coneixes una persona "lletja" i després no sé com per algun petit gest,et canvia la seva imatge i te'l mires en uns altres ulls i el trobes guapíssim.O el contrari,una persona"guapíssima" que en 5 minuts ja en tens prou de sentir-la?Mirar el físic tanca moltes portes,però bé cadascú és com és.

    ResponElimina
  68. Molt bò i encertat, el comentari de la Judith, aquí dalt! Tens tota la raó.

    ResponElimina
  69. Aquest blog teu mes que comentaris, el que et deixem son autentiques histories...
    Al tema, saps aquell que diu que no hi ha segona oportunitat per a una primera impresió?
    M'ho van ensenyar en un seminari de treball ja fa anys.
    Malhauradament crec que és cert tot i que discutible.
    Mira, un petit secret... Personalment tinc certa atracció pels homes no gaire alts, amb panxulina i "calvetes".
    Sorprenent més tenint en compte que faig 1,70 d'alçada i malgrat ser de complexio forta, estic prima...
    No ens deixem influenciar pel nostre d'aspecte...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.