dijous, 25 de febrer de 2010

Judicis

Aquests dies he assistit almenys a dues converses en les que es jutjaven actes d'altres persones, sense tenir-ne massa coneixement de causa. Personalment em considero molt pel·liculero, vull dir que amb poques dades em munto unes pel·lícules dignes d'òscar. Però també s'ha de ser conscient que moltes de les històries que fabriquem referents a altres persones que no coneixem prou, són invencions nostres i, sense peces que facin encaixar el trencaclosques, no hauríem d'emetre judicis sobre aquestes persones. Els comportaments que veiem i no ens agraden, no sempre tenen l'explicació que nosaltres pensem. Encara que considerem aquella persona de poca confiança o males intencions, els motius que l'empenyen a fer alguna cosa no sempre seran fàcils i evidents. per no dir que nosaltres critiquem allò que no s'adapta al que creiem correcte, sense tenir en compte les circumstàncies de l'altra persona. I és que la realitat supera la ficció, com diuen, i en aquest cas la ficció són les nostres invencions. La realitat pot ser imprevisible.

No és que jo no jutgi, eh, naturalment que ho faig. Però en les dues ocasions m'he vist buscant solucions alternatives per defensar els actes de la persona criticada. Però ja no per defensar-la, sinó per demostrar que les coses no es poden simplificar tant, i que per evident que sembli, sense calçar les seves sabates poc podem saber què l'empeny a aquests comportaments tan incorrectes per nosaltres. És molt fàcil dir que no faries mai el que aquella persona fa quan no ets tu qui et trobes a la seva situació. 

27 comentaris:

  1. Sí, de vegades cal veure per què una persona actua com actua per poder opinar però és cert que molts cops ho fem sense cap mena de coneixement previ

    ResponElimina
  2. no sempre és fàcil no ser objectiu o no deixar-se endur pel judici que fa el grup. La gràcia està en que sempre alguna de les persones sigui capaç d'aportar aquesta objectivitat o canvi de perspectiva. I no sempre és la mateixa persona. O si més no, en els grups que em moc, passa.
    Suposo que depen de molts factors, de la pròpia relació que tens amb la persona que s'està jutjant, en la pròpia acció que et pot ser més propera o no, o simplement que t'incorporis més tard a la conversa.

    Reconec que de vegades he estat com tú, capaç de veure l'altra versió, però tb reconec que he jutjat i ho he fet injustament.

    ResponElimina
  3. Som humans...
    Ens equivoquem,jutgem i molt sovint volem tenir la raó sense cap sentiment de culpa.

    Qui és que no fa judicis?La veritat és que després de fer-los m'entren uns remordiments de consciència...i com més va, més remordiments.

    ResponElimina
  4. Si hi ha una cosa que no suporto són les crítiques per l’esquena. Si alguna persona em critica a algú, automàticament m’entra un “rampell” d’advocada defensora i dubto de qualsevol cosa que em diguin. Per principi, no m’ho crec i, per principi també, em poso del costat de la persona criticada... i és que n’he vist tantes!! És tan fàcil interpretar malament les coses... i fer córrer coses que un no n’està segur és molt greu:

    Em permets una anècdota, XeXu?

    Jo tinc un germà tretze mesos més petit que jo. El meu germà de jovenet feia força goig. És molt alt, fa quasi 1,90 (sí, i jo 1.60, els meus pares es van passar un pèl!!) i era bastant maco.
    Com entre nosaltres hi ha força bon rotllo, podria ser perfectament normal veure’ns pel carrer anant junts a algun lloc parlant i rient i potser fins i tot en algun moment m’agafaria de la mà o em passaria el braç per l’espatlla...
    L’any 1983, tenia ell 20 anys i jo 21, li va tocar anar a fer la Mili, a Marina, a Cartagena... quan podia, que no era massa sovint, venia de permís, arribava i havia de marxar vestit de mariner, clar.
    Doncs bé, anava jo un dia pel carrer tan feliç amb en Josep Lluís quan una dona (diguem-li A), veïna del meu carrer (però no de la meva escala) em va veure passar. Ella estava de xerrameca amb una altre dona (diguem-li B) que sí era de la meva escala.
    Així doncs, tan bon punt em va veure passar, dona “A” em va criticar dient quelcom semblant a:
    - Mírala ésta, ahora que tiene el novio en la mili se va con otro.
    A lo que la dona B va respondre:
    - ¿Con otro? Pero si ese es su novio.
    I la dona A va replicar:
    - ¿Pero esta chica no es la novia de aquel chico tan alto?
    I la B li va haver de dir:
    - ¡Nooo! ¡Ese chico tan alto es su hermano!

    (això m’ho va explicar després la pròpia sra. B, clar... quina gent!)

    Persones que jo tinc per bones persones me les han criticat per qualsevol burrada. La gent “imagina” una cosa i la fa córrer...

    A mi m’han criticat fins i tot per la forma de vestir (al poc de venir a viure a Reus, una botiguera li va dir a la meva sogra “Ai, senyora Tal, fa vosté més goig que la seva jove”)

    Típica frase que he sentit massa vegades:
    Has vist a la Menganeta? Fa dies que la veig sortir sola per la tarda... abans sempre anava amb el seu marit. (Ganes de començar a xerrar malament o de Menganeta o del pobre marit)

    Comentaris així a mi em treuen de polleguera i puc fins i tot respondre amb impertinència dient secament “i què?” i, sempre, sempre, em posaré a favor de la persona criticada per l’esquena.

    ResponElimina
  5. Fa temps que vaig aprendre a no jutjar pel que em podien explicar o simplement per només el que havia vist, totes les històries tenen dues versions quan no en tenen mil, i mai sabràs amb què et trobaràs i què acabaràs fent. Potser hauràs de fer allò que condemnaves tan lleugerament temps enrere...
    Tot plegat s'aprèn el dia en què et comportes d'una manera que t'era impensable.
    No pas sempre me'n surto, també ho he de dir.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. no sé noi, ja tens raó que a vegades no cal jutjar a la lleugera però també és veritat que comences a cercar justificacions de perquè aquella persona ha fet una determinada cosa i al final la culpable és la societat !! I home, sí, però ells alguna cosa també han fet (a vegades), no ?

    Encara que realment millor no jutjar res... total... al final el culpable sempre és el majordom !!

    ResponElimina
  7. La gente es muy asquerosa con esos temas.. y ellos no consideran que lo que piensan sean películas; si uno es un poco observador se da cuenta de lo patetico que es eso y procura ser un poco menos portera cada vez..

    ResponElimina
  8. Tot i que les coses son de calaix.....sempre es bo escoltar les dues parts, per si de cas.

    ResponElimina
  9. És molt lloable que defensis als “pressumptes” culpables, o què cerquis alguna explicació lògica als seus actes.

    Realment, i ara extrapolant, això de la “presumpció d’innocència” ho aplicaran les autoritats judicials, perquè les persones tendim a apuntar amb el dit i a acusar d’una forma més que lleugera.

    Et donaré un petit exemple. Fa dues setmanes van entrar a robar a la meva feina. I van robar coses de valor. Es va obrir una investigació i ja s’han detingut a set persones. Les han fet declarar davant dels mossos (per cert, m’han sorprès molt gratament les seves aptituds) i del jutge i se’ls ha posat en llibertat amb càrrecs. Presumpció d’innocència: el dret diu que són innocents fins que hi hagi sentència en ferm, encara que sigui molt evident la seva culpabilitat. Què fem tots els altres que treballem allí? els acusem d’absolutament tot, fins i tot d’haver matat a JFK...

    I si es demostra què no van ser? i si es demostra que tenien una justificació clara? amb quina cara ens miraran ells? i a nosaltres, no ens caurà la cara de vergonya, d’haver acusat falsament?

    Cap persona és prou sàvia per discernir clarament què faria o que deixaria de fer. La teva última frase és per emmarcar-la. Al qüestionar tot el què ens planteges donés exemple de què hauríem de fer.

    *Sànset*

    ResponElimina
  10. Jo sóc molt marujona, i m'agrada el rotllo "portera" com deia algú de per aquí dalt. Ara bé, quan es tracta d'incriminar a una persona és diferent.

    Recentment, a la feina, em trobo amb una situació molt delicada, perquè dóna molt de suc a nivell marujón, però a la vegada és perillosa per comportar judicis de la mena que descrius tu, fets des de la simplicitat i unilateralitat de punts de vista.

    A mi, particularment, m'és necessària la presumpció d'innocència per a mantenir l'status quo, sobretot a la feina. Per altra banda, però, me n'adono que no he de fer cap esforç per veure les coses d'una altra manera. Per què explicar-t'ho, si tu ja ho saps? Seria capaç de justificar qualsevol comportament!

    ResponElimina
  11. una mica el que m'agrada observar quan he fet posts "en fascicles", que te n'adones de com el mateix text és llegit de formes molt diferents per cadascuna de les persones. Per això, ja tens raó ja, que pontificar sobre els demés és una cosa que no hauríem de fer mai :) [ps: tot i que alguns teniu una vistaaaaaa ;P]

    ResponElimina
  12. Tota la raó del món. Però criticar acostuma a ser més divertit que no pas callar, així que ... que llenci la primer pedra qui no hagi jutjat mai. Tot i així està molt bé ser conscient que no deixa de ser una baixesa. En fi, complicat, sí.

    ResponElimina
  13. Poc a dir ja que, la veritat, estic carregat de prejudicis. Tots els que, en certa manera, no tinc quan jutjo amics.

    ResponElimina
  14. Els prejudicis, el no fiar-nos de la gentés a l'ordre del dia... Sovint, jo també m'esforço a buscar raons, justificar o posar en dubte certes "categoritzacions" de quatre savis... però costa, costa molt... A vegades, jo em faig la sàbia... i la cago... :S

    ResponElimina
  15. La imatge que tenim de la gent sempre està tenyida de com ens la imaginem i no pas de com és realment.
    Quan tens tracte amb gent de qui t'imaginaves coses veus que al final la imaginació per cobrir els buits que et faltaven traeixen la realitat i a vegades et fan avergonyir d'haver creugut, suposat o jutjat massa coses...

    ResponElimina
  16. Muntar-se històries i fer prejudicis està del tot estès. Només cal veure, per posar un exemple, els programes del cor i com tothom opina sobre tothom sense ni tan sols conèixer-se.

    ResponElimina
  17. És difícil no tenir prejudicis, encara que intentem rebutjar-los, cal lluitar per no jutjar els altres. Tant de bo jutgéssim els altres com vulguéssim que ens jutgessin a nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  18. M'ha agradat llegir els comentaris de la gent, els he trobat francament sincers per reconèixer que jutgem i això és bo. Penso que deu ser intrínsec amb l'èsser humà,...,si un no jutja no pot tenir criteri de res. Sovint ens falten masses dades i ho veiem tot des del nostra prisma massa limitat, però què hi farem, una de tantes debilitats del èsser humà. L'important és poder reconèixer-ho i intentar ampliar visió, ser més empàtics. Jo jutjo, fins i tot si ho penso bé, em dedico a jutjar professionalment seria hipòcrita de part meva dir el contrari, i que sovint també m'equivoco. De qui no m'acostumo a fiar és de qui diu que no jutja, perquè ho fan, com ho fem tots, i sovint no se'n adonen.

    ResponElimina
  19. No sé si el que fem és "jutjar" o li podríem dir d'una altra manera ( jutjar em sona massa fort)....no es pot evitar formar-te un pensament , una precepció equivocada o no i de vegades a priori ,de la gent ,sense coneixement de causa, jo ho faig sovint perquè tinc tendència a deixar-me endur per allò que anomenem intuició....i moltes, moltes vegades m'he equivocat respecte a una persona i no he tingut incovenient a retractar-me...però algunes vegades sí que he "encertat"....intento no "jutjar" si això vol dir etiquetar una persona per una conversa aïllada o pel que he vist en el seu comportament un dia...de vegades ho aconsegueixo i altres no....Vaja ja m'he enrotllat com una persiana....

    ResponElimina
  20. és cert que de vegades es jutja algú abans i tot de coneixer-lo o que hagi pogut actuar. Són coses que van en funció dels caràcters i l'estat d'ànim del moment. Jo crec que és difícil escapar a aquesta manera de fer, de simplificar les coses. A mi no m'agrada, però reconec que alguna vegada hi he caigut...

    ResponElimina
  21. Hi ha gent que xerra per xerrar, i n'hi ha com tu que busquen l'alternativa, el motiu del tot plegat.... jo prefereixo observar i treure'n l'entrellat tota sola si s'escau, però, jutjar és "lleig".... i opinar sense saber encara més :)

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies a tots a totes pels vostres comentaris i la vostra sinceritat. No arreglarem res, perquè tots seguirem jutjant els actes dels altres, però si entre tots mirem de canviar la nostra visió unilateral per tenir en compte l’altra persona, potser ja serà alguna cosa.

    Deric, parlar per parlar és un esport nacional. Però abans de mortificar una persona pels seus actes, potser que pensem una mica en ella i no només en els nostres estàndards de comportament. Que no sabem mai com podem acabar actuant nosaltres!

    rits, no et creguis. Acabes fent d’advocat del diable, i encara et miren malament. Com pot ser que defensis algú que cau malament a tothom? Però és que no és defensar-lo, sinó parlar malament sense saber. En els dos casos que parlava no tenim coneixements suficients per poder parlar en els termes que es feia, per molt que ho semblés. Cal valorara que estem parlant de persones que no coneixem prou. I jo no diria que sóc capaç de veure l’altra versió, sinó que puc imaginar-ne moltes més que no són la més dolenta, la que veu la majoria.

    Judith, la veritat és que els remordiments no són una cosa molt meva. Jutjo, i tant que sí, i si m’equivoco demano disculpes i me’n penedeixo, és clar. Però com que miro de no carregar-me algú sense estar-ne segur, generalment no m’he de menjar massa paraules. Ei, però no sóc infal•lible, eh? La cago com qualsevol altre, no crec que ningú quedi lliure d’això.

    Assumpta, jo te n’explicaria una altra d’anècdota, que potser no té massa relació, però m’ha vingut al cap en llegir la teva. Però no te l’explicaré perquè això és un post, i ja el faré un altre dia. Així que gràcies per inspirar-me, hehehe.
    A banda d’això, com és habitual has entès el post a la perfecció. El teu comentari em permet afegir el concepte de tafaneria al que he explicat, que no em va venir mentre escrivia, però és que hi ha molta part d’això. ‘Has vist aquell què ha fet? Jo noho faria mai això…’. Així comença tot, i no deixa de ser una manera molt tafanera de parlar a esquenes d’algú altre, i acabar jutjant com a incorrecte alguna cosa que fa. Per posar un exemple, seguint l’estela dels teus, seria com que una veïna veiés arribar un veí tard a casa un munt de vegades quan ell acostuma a arribar a la mateixa hora. Si es fa la pel•lícula i comença a esbombar que té una amant, li pot portar problemes, almenys el miraran malament. Segur que no pensarà que la seva mare és a l’hospital i que la va a visitar cada dia després de la feina. Per què pensar bé quan l’explicació més escabrosa és més llaminera?

    Elur, hi ha tantes versions de la història com persones que la vegin. Però només una serà certa en el cas d’especulacions cap a una persona. Ens podem muntar tantes i tan variades pel•lícules com volguem, però no som endevins (ni tampoc som guionistes tan bons), així que millor esperar a saber la veritat que esbombar coses que no són. Però és clar, com que la veritat no l’arribarem a saber en molts casos, més val tirar pel dret. Tots acabem fent-ho algun cop, però està bé controlar-se.

    Carqui, però no s’han de buscar justificacions. Podem pensar el que vulguem, perquè em sembla que ens és inevitable, però quan ho comentes amb algú, a esquenes de qui actua, ja ho estàs converint en rumor, ja ho estàs criticant i estàs forçant que la gent pensi malament. I això no és maco, perquè quan la societat ens empenyi a nosaltres a fer coses rares no voldrem que ens jutgin, oi?

    Jordim, benvingut al Bona nit! A mi potser m’ha passat una mica això que dius. Després de parlar a la lleugera t’adones que no estàs fent bé, i també t’adones que no voldries que t’ho fessin a tu, que tots tenim les nostres coses de les que es pot sospitar.

    ResponElimina
  23. Garbi24, això és el que pensem. En una de les converses que menciono anava així. El meu interlocutors deia que només hi havia una explicació, i si ho penses fredament, la persona de la que parlem no sembla actuar bé. Però el perquè és el que falta saber, el perquè i les ciscumstàncies. Si no sabem de primera mà el que passa no hauríem d’emetre judicis.

    Sànset, com tu dius, assenyalar amb el dit i dir ‘has vist que malament que ho fa aquest’ és molt fàcil. Amb que no ens assenyalin a nosaltres de vegades ja en tenim prou. No sé fins a quin punt és fàcil conèixer la veritat, però si no la sabem i només especulem, hauríem de mantenir la boca una mica callada. Els rumors fan mal a les persones, els pots destrossar la vida, exagerant una mica. Però a més petita escala, també fa mal. Una persona que has acusat o de qui has parlat malament, ja no et mirarà igual, especialment si és innocent. Complicat, ens costa molt calla. Espero que aclariu això dels robatoris de la feina, que déu n’hi do.

    Txari, en començar a llegir el teu comentari he pensat en una platja amagada amb foques. He pensat en això, però podria pensar en moltes altres vegades amb tu, que hem agafat persones que passaven per allà i hem inventat una vida per ells, una situació vital, un motiu per ser allà. Però això s’acosta més a la imaginació i a la creació literària que no pas a fer el tafaner i a jutjar.
    També és cert que busques explicacions a les coses, perquè mai ningú no és dolent per tu. És un tret teu, un tret que et defineix i que fa que t’estimi tant, com tants altres que tens. Així mentre jo et manipulo, tu vas defensant a tothom. I anar fent…

    Clídice, és que la prota de la teva història és una psicòpata de manual! Comença a fer por i tot. Al principi pensava que era la Laura la que sortiria per algun lloc, però ara em sembla que va més per l’altre cantó. A veure com acaba la cosa. Potser m’equivoco, qui sap. Però això és una història, i m’agrada comentar-la. Si no dic la meva en aquest sentit, no tindries comentaris meus fins l’últim capítol. A la vida real ho faria diferent.

    Joan, de què parlaríem a l’hora d’esmorzar amb els companys de feina, oi? Per això miro de no fer-ho perquè sí. Em cago en la mare que va parir a algú que fa les coses malament, però no em fico en la seva vida personal, ni en el que fa o deixa de fer amb la seva vida. Això quan no conec prou la persona, si algú em demana consell m’hi fico tant com puc.

    Doncs mira Òscar, jo sóc just el contrari. Primerament, no parlaré mai malament d’un amic ni pensaré que és cert algun rumor seu, si no hi he parlat directament. Ara bé, si sé que fan coses que no m’agraden, s’emporten una bronca. I tot i així, m’agunaten, mira que macos. De vegades els foto sermons i tot. En canvi, amb gent que no conec no tinc armes per valorar si el que fan està bé o no. Parlar sense saber no és el meu estil. Potser sembla una cosa, però n’és una de molt diferent. Llavors com puc estar jutjant?

    AnnaTarambana, m’ha fet gràcia això de les categoritzacions de quatre savis. Home, tots ho fem de vegades, que jo també reconec que és difícil estar-se’n. Però no hi ha per què desconfiar d’algú que no coneixes prou i ni et va ni et ve. Ja tindràs temps de desconfiar-ne quan hi tinguis alguna relació.

    Met, tenim la mania de fer-nos imatges mentals de les persones, i quan aquesta és dolenta ens costa força apartar-la de nosaltres. És difícil conèixer les persones, però omplir els buits amb la nostra imaginació no sé si és la millor manera de fer-ho.

    ResponElimina
  24. Albert, has trobat un bon exemple. En aquests programes jutgen a tothom, tothom fa les coses malament, i acaben destrossant vides per ser massa incisius i posar a la vista de tothom les misèries del personal. Tot i que cal dir que aquests famosets també s’hi posen bé, que ens seus calerons deuen cobrar.

    Kweilan, quan et poses a jutjar algú deixes de pensar que un altre dia et poden jutjar a tu. S’ha de ser una mica just i si ens posem a pensar malament, potser que no ho estenguem fins que no tinguem més dades, perquè els rumors fan mal.

    Nits, a mi també m’agrada veure que la gent no és perfecte. Jo sempre assumeixo que faig coses malament i no m’importa dir-ho. Si tothom digués que ells no ho fan no seria massa creïble. En aquest cas, és una cosa que acaba sent inevitable. Per més que no vulguis, a poc que et deixis portar et descobreixes parlant d’altra gent sense tenir massa coneixement. Si està en la nostra essència, ja s’ho podien haver estalviat. És ben cert que una visió única és massa limitada per entendre una situació, i si no ens l’expliquen és probable que no encertem amb les nostres prediccions. Per això està bé saber abans de parlar.

    Elvira, formar-se una idea de la gent sí que és inevitable. Però d’aquí a pensar malament i a estendre rumors dels quals no en tenim proves penso que hi ha un pas. Si només ens fixem en el que creiem d’una persona, és probable que ens equivoquem si ens quedem amb la primera impressió, o les primeres impressions. No sabem mai si quan coneixem una persona està sent ella mateixa o es veu obligada a actuar de manera diferent, ja sigui per la situació del moment, o la seva pròpia situació personal. Costa destriar el gra de la palla, però per això està bé donar segones oportunitats. Aquí si que fallo, em sembla que se m’arrela massa la primera impressió, la primera imatge que em faig de la persona. Naturalment, si veig que m’he equivocat rectificaré, el que passa és que l’experiència m’ha anat demostrant que no m’he equivocat mai massa.

    Ma-Poc, simplifiquem en excés, ens quedem amb el que sembla més enllà del que és. Algú parlava per aquí de presumció d’innocència, i l’hauríem de tenir en compte, perquè potser allò que tan critiquem està motivat per motius que se’ns escapen totalment, que ho fan justificable. Però és més fàcil tirar pel dret i no tenir en compte altres possibles explicacions.

    Però Cris, buscar l’entrellat tota sola no pot fer més que donar voltes a coses que poden ser errònies. Almenys cal tenir dades certes pel que fa a la persona que jutgem. Si hi podem parlar perquè hi tenim confiança, ja ho tenim. Si no pot ser, com dius tu, millor no parlar per parlar ni pensar malament, aquesta persona ja farà el que sigui, i no ens hi hem de ficar.

    ResponElimina
  25. XeXu, l'exemple que has posat és perfecte!!... i la frase ho resumeix perfectament "Per què pensar bé quan l’explicació més escabrosa és més llaminera?"

    Cas real: Una noia que porta uns tres anys de casada comença a fer molt mala cara, s'aprima, sempre va pel carrer amb el cap baix i seriosa...

    Pensament que algú va tenir: Aquesta noia té problemes amb el marit.

    Motiu real: Li havien diagnosticat a una filleta de pocs mesos una malaltia molt greu.

    Afortunadament, la persona que va tenir aquest pensament, no ho va dir ni ho va fer córrer... era una persona discreta i va ser anys després quan, en saber de la malaltia de la nena (que, per cert, se'n va sortir, gràcies a Déu) em va dir "ostres, doncs mira que jo havia arribat a pensar que tenia problemes greus amb el marit... sort que no ho vaig comentar amb ningú!" (i m'ho crec)

    Imagina que arriba a ser algú d'aquests que els agrada xafardejar i fa córrer, ni que sigui com preguntant innocentment "No veus que la Tal fa mala cara, vols dir que els hi va bé amb en Menguano?" i ja la tenim liada.

    D'altre banda, cada vegada que diem "jo no ho faria mai això" seria bo que rebusquéssim una mica a la memòria, que potser, en algun cas, -no sempre, evidentment- ens sorprendria trobar algun record en que havíem fet alguna cosa semblant o, com a mínim, havíem estat temptats de fer-ho...

    Espero el post amb la teva anècdota :-DD

    ResponElimina
  26. I ara què ha passat?. Jo que acabo de botar del penúltim post a aquest, de nou he quedat estorada. Han aparegut noves dades que han canviat les coses sobre aquesta cruel persona assassina de les llibertats blogaires? I jo continuo sobre la meva figuera...
    Jutjar és humà; demanar perdó, quan cal també. Sigui com sigui, sembla que tema solucionat, no? Me n'alegro. Besades!

    ResponElimina
  27. OOOOHH!!! Quina il·lusió tornar a llegir un article a casa teva en el qual em sento totalment reflectida!

    Sóc pel·liculera de collons (perdó...) i crec que per això no llegeixo gaire al metro: em dedico a imaginar-me històries de la gent que hi puja i en baixa! hehehe ;) I així en molts casos: quan estàs esperant algú que no acaba d'arribar, quan veus algunes coses a la tele, quan mires una pel·li i et vas muntant tropecientos finals alternatius a mesura que avança l'argument... De vegades els he explicat en veu alta i la gent em mira amb cara de "tot això t'ha vingut al cap en un moment???".

    El que més m'ha agradat de tot és que aquestes dues pel·lícules que comentes que et vas muntar més recentment són per trobar la bondat en les persones. Ets un home bo, XeXu! ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.