divendres, 19 de febrer de 2010

Esgotament mental

No sé si en alguns temes el cap es pot tractar igual que la resta del cos. Mantenir una gran activitat, sobretot física, pot fer que quedem molt cansats, esgotats. Però després de llargues jornades laborals d'activitat frenètica, però m'atreviria a dir que més física que psíquica, l'esgotament que se sent és doble. El cansament físic no em preocupa, s'arregla descansant. Però l'esgotament mental em sembla més complicat d'arreglar. És cert que tinc moltes coses al cap, que n'he de pensar moltes i que probablement l'ús que faig del cervell és més gran del que sembla, ja que em passo els dies treballant 'físicament', però no puc deixar d'estar pendent de la feina dels altres ni perdre la perspectiva ni la planificació. El pitjor del cas és que arrossegar esgotament mental et va cremant i et fa pensar en negatiu. I això em preocupa.

I després arribo a casa i el meu cap em demana treva. M'agradaria escriure posts interessants, però no em surt massa res. I no és que no pensi en els blogs, perquè sempre barrino i barrino i penso maldats, però m'acabo veient amb poca força per fer segons què, i amb poca imaginació. Però no, no vull deixar d'estar per aquí, no vull prendre'm vacances de blogs. El que vull és prendre'm vacances de la feina, que em treu molt temps (i recursos) per fer el que m'agrada.

36 comentaris:

  1. El cap i el cos estan molt lligats. Segurament descansant el cap també descansaràs el cos, i a l'inrevés. Sona a tòpic però és cert del tot. Pensar en un to més amable i no havent de salvar el món a cada moment pot ajudar. Ho dic per aquesta ideació, almenys parlo per mi. A mi em costa descansar, la ment sempre està alerta de coses que puguin passar. Però els moments de berenar mirant la tele i deixant fluïr són necessaris. La ment s'ha de cuidar... Ara bé, tampoc t'exigeixis a escriure aquí si no en tens ganes. Jo simplement em vaig plantejar d'abaixar el ritme una mica. A vegades correm el risc de la síndroma "això ho publico" i sembla que tot el que ens passi o pensem ho hem de córrer a escriure al blog. Tot no hi cap...
    Dona't moments de no pensar, que també valen. Diuen que no pensar és millor que pensar malament. Jeje hi estic d'acord!
    Salut XeXu, crec que sóc el primer en comentar avui. Iujuuu! :p

    ResponElimina
  2. Abans d'arribar al final del teu post, pensava que potser unes vacances de blog són el que et demana el cos (o la ment?). I la veritat és que a l'arribar fins al final, després d'un dubte momentani, m'he reafirmat en aquest sentit. De la feina poc te'n podràs allunyar gaire (suposo!), així que potser hauràs de començar a buidar el sarró per una altra banda.

    Fer buidatge, de tant en tant, més que bo o necessari, és imprescindible per poder tirar endavant...

    ResponElimina
  3. Estic d'acord amb en Xiuts, en hem de donar temps per a no pensar i deixar fluir... però jo no sé com es fa això. :(

    Sempre que bado acabo per trobar alguna cosa que em retorna al meu món interior i sant tornem-hi.

    L'esgotament mental és molt pitjor que el físic i et dono la raó... a cabes per començar a pensar negativament i això cal tallar-ho de soca-arrel. Jo, com que sóc més aviat calladet i introvertit, el blog em serveix per vomitar pels dits allò que duc dins i no sé treure per la boca.

    Salut mental a tots!

    ResponElimina
  4. Només s'ha de fer el que be de gust......sense deixar les obligacions esclar, la pela es la pela

    ResponElimina
  5. Aquest és un dels casos en els que és molt fàcil trobar la solució però és molt difícil aplicar-la. :-)
    Recordes aquell anunci de cotxes on, citant a Tolstoi em sembla, ens demanava que deixéssim de pensar en óssos polars?. Doncs això, com pots deixar de pensar en alguna cosa? Com pots desconnectar de les coses que t'omplen el cap? Com es pot "pensar en positiu" si una cosa t'atabala?...
    Jo no ho sé fer del tot. El que si he après és a baixar el ritme de segons que i a donar MOLTA importància al que de veritat té MOLTA importància, que de fet són ben poques coses. Estic d'acord amb en XITUS quan diu que no ens pertoca a nosaltres "haver de salvar el món a cada moment".
    Com he dit al principi, la teoria està clara ara et toca a tu posar-la en pràctica que és la part més difícil, però no t'hi capfiquis gaire que sinó ja hi tornaríem a ser. ;-)

    ResponElimina
  6. ei,
    hauria d'estar prohibit que hi haguessin 2 mesos seguits sense cap festa laboral.
    febrer i març només te els números vermells en diumenge!
    com hem de ser productius i estar motivats si no tenim temps per desconectar i renovar les neurones i la ment..?

    ResponElimina
  7. Xexu, un bon spa urbà i com nou mentalment en una horeta.... saps què faig abans d'anar a dormir? una relaxació guiada de 20 minuts, amb l'mp3.... en trobes per l'emule i programes així.... cerca una veu dolça, de dona, que et guiarà i deixarà la ment com el més b lanc dels núvols... ànims i delega, delega, no acabis de baixa per estrès com jo rei.... petons grans i bon cap de setmana :)

    ResponElimina
  8. Realment el cansament mental és molt pitjor que el físic, ja que a més de costar molt més de recuperar et fa anar cansat tot el sant dia !

    ResponElimina
  9. Si poguessis demanar una setmaneta de vacances a la feina, encara que llavors en tinguessis menys a l'estiu… És clar que no a tot arreu ho deixen fer, això. He llegit els altres comentaris i estic molt d'acord amb ells.

    ResponElimina
  10. Mon pare sempre deia que era molt pitjor l’esgotament mental que el físic i, com quasi bé sempre, tenia tota la raó.

    En aquest cas, sempre pots abaixar una mica el ritme de posts... sense deixar-ho, clar!! ;-)
    O, si fas unes vacances-blogueres pots seguir el meu exemple i fer-les de quatre dies (en el sentit més literal de la paraula)

    Per cert... dius ”M'agradaria escriure posts interessants, però no em surt massa res”... Doncs el dia que et surti alguna cosaaaaa... ;-))

    ResponElimina
  11. Hi ha una cançó dels mítics Ja t'ho diré que deia 'a jo m'agrada com en Joan barrina, a jo m'agrada com en Joan s'ho fa, a jo m'agrada com en Joan es pentina allà darrera es sofà...' i bé, diria que el teu barrinar no és el mateix...

    Mira que plantejar-te ni que fos per un nanosegon deixar, ni que fos temporalment, els blogs!!
    Osti, potser sí haurem de parlar de cames.
    Aviam si t'he de venir a buscar i passejar-te per la Garrotxa a la força, recony.

    Una abraçada, amb molt de carinyu, è? ja ho saps.

    ResponElimina
  12. Suposo que ha de ser fotut no haver de controlar només les teves mans, sinó també haver de tenir cura de les del veí. Poca cosa et puc dir sobre això, perquè poca experiència en tinc. El que sí que et diré és que els errors dels altres o les seves mancances són d’ells i només d’ells. Si tu has explicat i has donat les instruccions adequades no te n’has de fer càrrec de cap mèrit o de cap demèrit que no sigui teu.

    Crec que els teus posts no han deixat de ser interessants per això que expliques. I no tens perquè prendre’t “vacances blocàires”, doncs el bloc és “oci” i no “nec-oci”.

    Pràcticament ja és cap de setmana!


    *Sànset*

    ResponElimina
  13. diuen que l'estrès és bo ... fins que passa a ser dolent. De moment els posts van bé, fins i tot diria que molt bé, o sigui que relaxa :)

    ResponElimina
  14. Quina gran veritat! De tot el que fem, ens hauria d'estar permès quedar-nos només amb el que ens agrada!! Però, per desgràcia, no podem! Però sí que podem alternar, no? Per fer allò que se'n diu, desconnectar.

    Ànims!

    ResponElimina
  15. Com que s'ha d'anar a treballar igual, va bé els caps de setmana cuidar-se i mimar-se un mateix, fent coses que ens agradin i no posar-nos cap obligació. Els teus apunts sempre són interessants perquè els temes es tracten des d'un punt de vista original i personal i és allí on radica el seu encant. Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  16. S'ha de poder parar ni que sigui una estona... escolta't a la Cris, és important per pocs minuts que siguin que la ment pari de barrinar una estona.

    Fàcil d'aconsellar... difícil de començar... ja ho sé!

    ResponElimina
  17. Petits consells per no caure esgotat:
    Deixa't anar,els caps de setmana almenys.
    No pensis tan.
    No pensis en negre.
    Intenta delegar responsabilitats a la gent del teu voltant.
    Un dia a la setmana, no planifiquis...^-^
    Descansa molt.

    ResponElimina
  18. Quan el cap no marxa la resta del cos tampoc. És com el nostre centre d'operacions.

    ResponElimina
  19. Éd fotut, perquè a la que intentes desconnectar el cap de setmana, te n'adones i ja és dilluns altre cop, i tornes a omplir el cap de més i més problemes... Suposo que ja ho intentes, però quan surtis de la feina, has de deixar de ser el Xexu bioquímic i ser només un Xexu que faci allò que el relaxa, que descansi (tu que ets de dormir poquet... mentre no dorms barrines!)

    Realment és molt pitjor que el físic, justament pel que tu has dit: el físic és fàcil de curar. Jo vaig acabar aquests exàmens amb un alt grau de saturació, em posava davant els fulls i no m'entrava res. Ni a la força. Va ser complicat, i només tenia ganes de córrer, de dormir, de deixar de pensar. En moments així és quan desitjaries posar-te a la pell de la gent que és capaç de deixar la ment en blanc...

    ResponElimina
  20. ara ja és cap de setmana. un kit kat i a reposar, fent les coses que se't posin bé. aquest és el millor descans.

    i com sempre he dit, el blog no és una obligació, sinó que ha de portar plaer. escriu quan tinguis ganes i forces d'escriure, quan et brollin les idees, i si no escrius, no passa res. els teus fidels seguidors ho entendrem.

    ResponElimina
  21. com t'entenc Xexu, poca cosa mes a afegir ja que em trovo en la mateixa situacio i, si aneu deixant d'escriure, confeso que em deixareu encara mes sola del que estic.
    Malgrat tot no t'ho prenguis com un xantatge "emocional".
    nanit

    ResponElimina
  22. una bona i llarga dormida que permeti descansar a la ment i es veu tot millor

    ResponElimina
  23. ...com t'entenc...

    A mi el que em passa és q no sé desconnectar la feina de la vida exterior a la feina... i sort en tinc dels amics!!!

    Així doncs et proposo solucions:
    1. DORMIR
    2. COMPARTIR MOMENTS RELAXATS AMB AQUELLES PERSONES QUE T'OMPLEN LA VIDA
    3. VACANCES

    ResponElimina
  24. Com bé dius l'esgotament mental és molt pitjor que l'altre o si més no és més difícil de treure....a mi també em passa porto uns dies de reunions i tensions, sóc profe, i el meu cansament gairebé sempre és més mental que no pas físic...el que passa és que el cos també va rebent i acabés, almenys jo ,amb contractures i altres tensions a l'espatlla i les cervicals...a mi per exemple escriure al bloc encara que digui coses insubstancials m'ajuda a distreure'm el cap....Per sort a veure si per setmana santa ens podem treure el cansament de sobre!

    ResponElimina
  25. ostres, Xexu... podria signar paraula per paraula el teu post...
    Jo també estic esgotada en molts sentits. B7s!

    ResponElimina
  26. Som molts que passem moments així, però tampoc ens resignem, és que fa "mono" deixar els col.legues estimats de darrera la pantalla....

    ResponElimina
  27. Moltes gràcies pels vostres comentaris i els vostres savis consells. Segurament us hauria de fer cas amb moltes coses de les que dieu, però per tots aquells que estan desitjant treure-se’m de sobre, no tinc pensat agafar-me vacances blogaires, hehehe. Estim massa bé aquí entre vosaltres…

    Xitus, si no salvo el món jo, qui el salvarà? No em malentenguis, quan cal desconnectar, desconnecto, però he d’estar a l’aguait de massa coses a la feina, i tot té un límit. Quan surto descanso, no hi penso, però llavors vinc aquí, i no sempre m’ho agafo amb totes les ganes, perquè tot i que no pensi en la feina, el cansament mental no me’l treu ningú. És cert que al llarg del dia tinc diversos pensaments que donarien per micro-posts, però tal com venen se’n van. Ja ho deia jo fa temps, la vida és un post. I el ritme el vaig trampejant, però no sempre quedo convençut del que escric, i sento que em repeteixo.

    Ferran, naturalment que no puc lliurar-me de la feina, això és una mena de gràcia que faig. Però el món dels blogs m’omple molt, hi estic a gust. Potser més que necessitar vacances, el que passa és que el meu nivell d’exigència aquí és igual que a la feina, i si tinc 30 posts per comentar, doncs s’ha de fer. M’ho imposo, però perquè m’agrada. El que passa és que el que m’agrada acaba sent també un deure, i si no em miro els posts del dia em sento malament. Acaba estant en el meu horari estar-me pels blogs. No és una obligació, és un plaer, però tal i com sóc jo, també és una responsabilitat que he de dur a terme. No sé si m’explico.

    Met, no m’estranya de tu tot això, un capricorn com cal! Jo quan surto de la feina deixo els problemes allà, no hi penso massa, la veritat. Però l’esgotament si que se’n ve amb mi. Em sento cansat i tinc menys ganes o menys força de fer altres coses. I una de les coses que faig és córrer per aquí als blogs. I passar-hi hores com passo jo també cansa, però és que ho gaudeixo més que treballant, és clar. I això que no em desagrada la feina, però la pressió és molt forta.

    Garbi24, de la feina no me’n puc deslliurar, això està clar. Però tampoc vull prescindir de les coses que em ve de gust fer o mantenir.

    McAbeu, no et creguis, a la feina tinc mil coses en què pensar i que controlar, però quan surto ja s’ha acabat. És per això que m’agrada marxar els divendres amb la setmana tancada, encara que plegui tard, però és com quedar-se descansat, pensar que al cap de setmana només cal que et dediquis a fer la teva. De fet, si deixés paperassa per fer, igualment durant el cap de setmana ni hi pensaria, però m’agrada fer-ho. El problema és que el desgast acumulat no el puc deixar allà a la feina, se’n ve amb mi. Et diria que ara a la meva vida hi ha poques coses que tinguin molta importància, però tampoc ens posarem a plorar ara mateix. Però tot i que sempre he dit que la feina té molt poca importància en la meva escala de valors, és on passo la major part del temps, i m’agrada donar-hi el màxim. Però això cansa.

    Eulàlia, tens raó amb això, estaria bé que tinguéssim més dies seguits per anar descansant, però pensa que en el meu cas, si hi haguessin ponts de tres o quatre dies, en funció del que estiguem fent, m’obligarien a anar-hi. Sembla ser que els experiments són més importants que les persones. Almenys a la meva empresa.

    Cris, saps què faig jo abans d’anar a dormir? Deixar el comptador del google reader a zero, o llegir una bona estona perquè el llibre en curs no se m’estanqui (això si el comptador del reader ja està a zero, és clar). Perquè em relaxés a aquelles hores amb una veu de dona hauria de ser una dona de veritat que em parlés a cau d’orella i em portés de la mà cap el llit, i poder-me estirar amb ella i sentir la seva escalfor. Mentre no sigui així, per mi no hi ha iogues ni relaxacions que valgui, em posen més nerviós. I delegar ja delegaria, si tingués algú en qui fer-ho, si és que a les meves dues ‘subordinades’ no els sagnessin les mans ja.

    ResponElimina
  28. Carquinyoli, i no hi ha manera de treure-se’l de sobre. Sort que és cap de setmana.

    P-CFA…, puc agafar-me vacances quan vulgui, en principi. No és que ens posin massa limitacions. Però ara al març ja les agafa una companya, i no puc deixar els altres a l’estacada. Ja fa dies que la meva companya superior i jo anem dient que necessitem vacances. Però cap dels dos no se les agafarà ara.

    Assumpta, no em plantejo fer vacances blogaires, tot i que potser seria el més sensat. Però ja no de baixar el ritme de publicació, sinó de no obligar-me a seguir la infinitat de blogs que segueixo. Però em sap greu. O deixo de llegir i comentar a tots, o seria injust que descartés uns quants per no anar tan carregat. Però si us deixo a tots tindré mono sobretot d’alguns, que em conec. Així que res, a fotre-li hores, i a mirar de descansar més per altres bandes.

    Elur, una persona coherent i sensata pensaria això, de fer una pausa, encara que sigui curta, per agafar força. Una persona auto-exigent i maniàtica seguiria batallant amb ella mateixa per seguir fent tot el que fa, fins que el cos aguanti. Així que només espero que el meu cos aguanti, perquè m’ho passo massa bé per aquí, i amb vosaltres, per deixar aquesta virtualitat, ara per ara. Encara que un bon trencament de cames em serviria, perquè podria agafar la baixa de la feina, i a casa tinc internet, iupi!

    Sànset, sé que sóc molt ingenu, eh, i sé que si mantinc aquestes idees al cap, me la fotran algun dia, però jo tinc dues personetes al càrrec, però que mai no les obligo a fer res ‘per la força’ i hi treballo colze a colze. Fins i tot, si hi ha molta feina, i algú ha de descansar, prefereixo que siguin elles. Treballem plegats però recorren a mi per qualsevol dubte, i els reparteixo una mica la feina. No vull que em vegin com algú que les mana, sinó com algú que les guia. I quan cometen errors i he estat jo qui els ha dit que ho fessin (no malament, sinó que els ho he encarregat), assumeixo jo les culpes, o almenys no les assenyalo com a culpables. De totes maneres, som un equip, i quan cal donar la cara, sóc jo, o la meva superior, els que anem a parlar amb qui ens mana. Les protegeixo, les protegim, ens protegim entre tots. Potser no és comú, i potser és impensable en un món de taurons com el de l’empresa. Però amb aquestes persones ens abracem i ens expliquem els problemes, i som amics. Amics com els que se suposa que no es tenen a la feina. Ens hi deixem la pell, i quan un ha acabat, ajuda l’altre perquè no acabi més tard. Si no fos per això, ja hauria fotut el camp de l’empresa, perquè hi ha cada joia per allà… i la que més la nostra cap. Encara penses que jo, com a responsable, m’he de dedicar a assenyalar amb el dit en comptes de protegir?

    Clídice, també diuen que en situacions de pressió es fomenta la creativitat, oi? Suposo que sóc molt exigent, però darrerament pocs escrits em deixen convençut. Sort que us tinc a vosaltres.

    Sr. Banyera, no crec que tu fossis capaç d’estar sense compartir dies amb el teu company E. De què anirien els posts del ‘He omplert…’ quan no hi ha Barça?? Fora conyes, tots voldríem tenir més temps per les nostres coses, però hem de treballar, ves. I he de dir que tot i la pressió que tenim i la feinada que ens posen, m’ho passo bé per les meves companyes, que són uns sols al voltant de les quals orbitar totes elles. Si la nova ja m’està fotent canya, de la confiança que generem entre nosaltres! He tingut molta sort amb la gent.

    Kweilan, he de reconèixer que darrerament els caps de setmana dormo com feia temps que no feia. I vaig a dormir igual de tard, però no tinc res a fer pels matins, i sé que el cansament de la setmana em farà dormir moltes hores. I jo content. La veritat és que dormir força hores seguides és el millor remei per moltes coses, i et carrega les piles per la nova setmana.

    ResponElimina
  29. Carme, com ja li deia a la Cris, jo no em sé relaxar. Potser n’hauria d’aprendre, però el meu cap no para en tot el dia. Sovint això no és profitós, perquè el que fa és donar voltes i voltes a les mateixes coses, però em manté a l’aguait, i això m’agrada. Em sembla que aniré fent fins que el cos em digui prou, i espero que falti molt.

    Judith, t’he dit que sóc capricorn? Em sembla que tot això que esmentes és impossible per un capricorn convençut i militant com jo. Si n’hagués de triar una per complir, no sabria quina em resultaria més difícil d’aconseguir.

    Albert, em sembla que no et manca raó. Això m’ha fet pensar en un anunci de Red Bull que sona ara quan poses un reproductor de Goear.

    Modgi, sempre m’havia semblat una collonada el twitter, però té la seva gràcia, la veritat. Encara que jo necessito més paraules, em sembla. No sé sintetitzar tant.

    Laia, m’oblido força de la feina quan surto d’allà. Avui m’he adonat que hi penso, però no me’n preocupo massa. Allà tinc moltes coses en què pensar i és un no parar de solucionar problemes, però fora no m’emporto els maldecaps. Segur que no desconnecto del tot, però no fins el punt de preocupar-me en cap de setmana. El que no sé és si sé estar-me sense pensar en les coses.
    Tampoc estic segur que m’agradés saber deixar la ment en blanc. A mi m’agrada estat a l’aguait i ser conscient de tot el que passa al meu voltant. És estressant, però crec que em compensa. Els exàmens són una bona pedra de xoc. Recordo que quan els acabava la configuració del cap em canviava, però llavors tenia recuperacions, i era una autèntica tortura reprendre el fil.

    rits, un kit kat és el que ens menjàvem abans per esmorzar, entre tres, eh, no fos cas. I acompanyat d’un cafè amb llet molt necessari. Però prou de parlar de coses de la feina, que encara és cap de setmana! El blog no és cap obligació per mi, és un plaer. M’encanta escriure, i m’he acostumat a rebre comentaris del que escric, i també m’encanta. Però passo moltes hores aquí i a les vostres cases, i per això cal moltes ganes i empenta (quan arribes i veus que tens 25 posts pendents al reader, per exemple), i darrerament em costa per com de cansat quedo a la feina. Espero que només sigui una època.

    Menta, no pateixis, que de moment no tinc pensat deixar de donar-vos la tabarra. Anirem fent fins que el cos aguanti, i ens anem fent companyia entre tots.

    Deric, no puc fer més que donar-te la raó, perquè avui he dormit a cor que vols i em sento molt millor.

    Adbega, s’ha de saber desconnectar de la feina per un mateix, i en cas de que hi segueixis pensant, que crec que jo ho faig, almenys deixar de preocupar-se i fer que no afecti a la teva vida extra-laboral. A dormir m’hi apunto, a gaudir dels amics també, i a vacances, tan aviat com pugui!

    Elvira, és la traducció física del que passa en el nostre cas. És molt comú que ens facin mal coses quan en realitat el que ens fa mal està lluny de la zona afectada. És un misteri, no sé perquè passa, però és un fet. Però també suposo que va a persones, que n’hi ha que són més fortes i aguanten més que d’altres. Escriure al blog és una bona teràpia, jo diria que més que no saber desconnectar de la feina, no sé desconnectar del blog, ja que tot el dia em van venint posts al cap (que després oblido), penso en gent de per aquí, dels relats que he d’escriure, d’un munt de coses relacionades amb aquest món. I al final acabo tenint estrès d’això, hehehe.

    Nimue, on anem de vacances? Quines capitals et queden per visitar?

    Zel, la veritat és que sí, a mi em costaria abandonar tot el que m’aporta el blog, i tota la gent que he conegut i tracto des que estic per aquests mons virtuals.

    ResponElimina
  30. Un o altre cop tots pensem en afluixar una mica el ritme a la feina, doncs l'esgotament sigui físic o mental ens va minant per dins. És fàcil de dir i pensar, però cadascú és com és i costa molt de dur-ho a la realitat.
    El meu esgotament mental (doncs desprès de mil i una proves, sembla que va per aquí l'orígen de tot), m'ha dut a haver d'estar uns mesos de baixa. El metge em diu: Afluixi el ritme. Però em costa, em costa molt... no en sé. Ho estic intentant, perquè lògicament no em puc permetre estar sense feina i tampoc en sé.
    Diuen que un puntet d'stres (ben entés), és fins i tot bo. El que passa, és que no hi ha cap línia que ens indiqui on hi ha la fita i tot sovint, amb el ritme que portem l'acabem travessant i de llarg. Llavors tots els llums d'alarma s'encenen.
    Com diu la Cris (i en Carnegie), s'ha de saber delegar i de vegades tirar-nos una mica les coses a l'esquena.
    Estic tranquil·la perquè sé que tu (ni que sigui afluixant el ritme) seguiràs aquí i que els teus apunts sempre seran bons, com aquest. En qualitat, segur que no afluixaràs, no en saps hihihi, sempre tenen el punt just, el punt perfecte!
    Petons.
    ;)

    ResponElimina
  31. Hola Xexu,
    veig que vaig tard i què et puc dir que no t'hagin dit els companys o no sàpigues tu sol? Poca cosa oi? Doncs simplement t'envio ànims i mooooolta força, endavant Xexu!

    ResponElimina
  32. mira, si haguéssis vingut a trescat per la Garrotxa et ben juro que ara més que trencades les cames no les tindries! ooooooooooooooooh que cansada, cruixida, petada que estic! i que bé que m'ho he passat :))

    pren-t'ho amb calma, al teu ritme i no barrinis més del compte.

    ResponElimina
  33. L'esgotament mental és molt pitjor que el físic. Només et puc receptar unes hores de descans i d'anar deixant passar el temps...

    ResponElimina
  34. No he dit pas això, home!

    No has d'assenyalar pas amb el dit. Jo he volgut dir que has d'empatitzar, això sí, però no exedir-te en què és responsabilitat teva i què no.

    Ser un equip de veritat i portar-vos tan bé és una gran sort. En pots estar ben orgullós!

    *Sànset*

    ResponElimina
  35. Diuen que és una característica típica dels capricorns, això d'estar pendent de la feina dels altres, sobretot quan té relació amb la nostra. "Ja me n'encarrego jo", un cop d'ull per controlar que tot funcioni... Només et puc dir que intentis descansar i desconnectar d'algunes coses. Jo ho intento... i poques vegades me'n surto! arghf

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.