dilluns, 28 de desembre de 2009

El rebot

En el post anterior vaig fer un comentari que potser ha dut a confusió. M'agradaria aclarir aquest punt, no perquè calgui, simplement és una altra part de mi, i no em fa res deixar-la escrita aquí. Abans, però, cal dir que no és cap innocentada, aquest any no n'hauré fet. Però he gaudit llegint les de molts de vosaltres, algunes me les he empassat i tot.

La meva mare es va quedar embarassada a finals del '76 o principis del '77, un parell d'anys després de casar-se amb el meu pare. Era un embaràs buscat i volgut, la criatura havia de néixer el darrer quart del '77. Però alguna cosa va passar, i aquella criatura es va perdre. Va ser un avortament espontani, sembla ser, sense cap conseqüència. Els mesos van passar i tenia irregularitats, pensava que era producte d'aquell avortament que la regla no li tornava. Fins que el metge li va dir que no, que tornava a estar embarassada, se n'havia quedat immediatament després de perdre el primer nadó. Va ser una sorpresa.

S'esperava el naixement per finals del '77 mateix, però la criatura, mandrosa com era, va esperar tot el nadal a sortir i va néixer a principis del '78. Va ser un nen, el primer de la nova generació de la família. El pare volia una nena que s'havia de dir Eva. Es va haver de fotre. Alegria i xerinola, era una criatura molt esperada. No va ser a la primera, però va acabar sortint. Ben estimat, sí, però de rebot.

I aquí estic.

41 comentaris:

  1. Sí, sí, però per això no cal que em matis :-D

    El "rebot" crec que s'oblida en el moment del naixement, i estic segur que els teus pares n'estan contentíssims cada dia que passa.

    ResponElimina
  2. Dons no va quedar malament el rebot...no?
    No es important si era o no buscat, l'important es si en el moment de fer-te hi havia el que hi havia d'haver, just allò que ens fa pessigolles al estomac i ens fa viure plenament.

    ResponElimina
  3. Celebrem doncs el rebot i no diré res més... torna't a llegir l'Assumpteta!

    ResponElimina
  4. sempre és millor de rebot que de carambola!

    ResponElimina
  5. Tu saps la de mainadeta que vam néixer de 'rebot', de 'sorpresa', de 'mira si vénen, vindran'... i què?
    som aquí i això és el que importa! i ja ho saps :)

    una abraçada rebotada!

    ResponElimina
  6. Un altre pel club dels "rebotats"; comencem a ser legió!

    I quan dius que els fas, els 32? ;)

    ResponElimina
  7. XeXu, ets un "rebot" fantàstic, i, quan siguis pare (crec que no ho ets encara) te n'adonaràs de moltes d'aquestes coses que ara dius.... Un fill és el més gran del món, i tu ets un tio excel·lent i els teus pares segur que n'estan orgullosos, com nosaltres no sé, però no en dubtis mai.... Una abraçada però no de rebot, o si :)

    ResponElimina
  8. Més que rebot vas ser una sorpresa. Una sorpresa fantàstica!!!

    ResponElimina
  9. O sigui Xexu que si no ho he entés malament, aviat serà el teu cumple. El tema rebot no dic res, que són coses una mica delicades i molt personals
    ... però pel tema aniversari ja ens diras alguna coseta que et felicitarem, ok?

    Una abraçada ben gran!!!!

    ResponElimina
  10. Merda. Es que no se que dir-te. No se que et podrà fer animar... perquè no estas trist. Estas cabrejat amb el món. I això no ho curen les poesies dedicades, ni els mimitos, ni les paraules boniques.

    Res no cura les emprenyades. Però totes passen.

    ResponElimina
  11. Jo també sóc un rebot com una catedral. I el pare va cometre l'error d'explicar un dia en veu alta que quan els meus avis van saber que ma mare tornava a estar embarassada, i en època de vaques "flaques" els va fotre una bronca i els va dir que eren uns inconcients, etc...
    Jo era la tercera, en 4 anys.

    Però almenys ma mare em va parir que ni se'n va adonar. ;-)

    ResponElimina
  12. Tots els que estem aquí, hi som perquè hi em de ser.

    Per molts anys!

    ResponElimina
  13. Ostres, XeXu, tens 99 seguidors!! El proper serà el número 100 :-))

    ResponElimina
  14. Fes cas a l'ASSUMPTA, tinc comprovat que tot el que diu ho diu amb fonament i deixa't estar de rebots i sorpreses, l'arribada d'un nen és important però encara ho és més la resta de la seva vida.

    A mi m'interessa més això que d'aqui pocs dies fas l'aniversari. Enguany podries celebrar-ho fent-nos un regal als teus comentaristes. Ja sé que som molts i que seria inviable, així que millor que en triis un de sol... per exemple, i seguint la idea de l'ASSUMPTA, el teu seguidor nº 100. Que et sembla? :-DD

    ResponElimina
  15. Tots estem ací de rebot, o per pura sort!
    Un saludet

    ResponElimina
  16. "Tots els que estem aquí, hi som perquè hi hem de ser".

    M'ha encantat aquesta frase de l'Agnès!

    ResponElimina
  17. Diuen que la natura és sàvia, XeXu, i si ella va voler que nasquessis tu en comptes de la primera criatura deu ser per algun motiu! L'important és que tons pares segur que van poder superar la pena d'haver perdut una criatura amb la joia de saber que n'esperaven una altra! I sabent que els ha sortit un xiquet tan maco com tu, què més poden demanar? Potser no vas néixer quan esperaven, però no crec que això impliqui que t'estimin menys! ;)

    ResponElimina
  18. i jo que vols que t'expliqui, company...

    sóc el petit de 4 germans i vaig "arribar" després d'11 anys!!
    Si, si, el que has llegit!
    Em porto 14,13 i 11 anys amb els meus germans.

    Els pares sempre van dir que és que trobaven a faltar un nen petit a la casa...

    i he tingut moments de tot: de sentir-me estimat i, també, fora de lloc...

    Una abraçada a lloc i sense cap rebot
    ;¬)

    ResponElimina
  19. Tinc dos fills, un en te vint anys, l'altra en te quatre, en cap dels dos casos va haver-hi un interés en cercar-los.

    El voler cercar un fill no és cap garantia que hagi de ser estimat, de fet et puc parlar de casos on l'objectiu era absolutament egoïsta "algú que em cuidi quan sigui gran", "Un hereu que mantingui viu el cognom" ...

    Afortunadament no són casos majoritaris però hi han. El fet de venir de "rebot" com dius tu, de no ser esperat no implica no ser estimat.

    ResponElimina
  20. Jajajaja Mac!!! Seguidor CENT!! Em fa gràcia que hagis estat tu! :-))

    ResponElimina
  21. Ai, reiet, que jovenet...Consti que no em fas enveja, eh? jo ja he passat el que em tocava, amb dosi de tot, però, si et serveix de consol, quan vaig fer els 30, i em va durar molt temps, vaig patir la pitjor crisi, mitja depre, de la meva vida... Diu que això passa als qui pensen massa...els altres s'esperen a fer els 40, o els 50...


    Vaja, estic massa pesada. Et deixo reposa.

    ResponElimina
  22. El destí, eres tu i no un altre que havia d'estar aquí

    ResponElimina
  23. Doncs, no, no calia cap aclariment, però moltes gràcies per aquest apunt tan íntim i personal.

    Segur que vas fer -i fas- molt feliços als teus pares!!!

    Ais,... si és que com ens agrada ser negatius amb nosaltres mateixos...

    ResponElimina
  24. I tant desitjada! Ah! I jo també vaig ser una criatura mandrosa amb poques ganes de sortir a l'exterior. Potser ja m'ensumava algunes coses que me trobaria després hehe. Jo també crec molt amb el destí i pens que el que ha de ser serà. Havies de ser tu, sens dubte.

    ResponElimina
  25. No sé si hauria de comentar. També, vaig néixer de rebot, en un rebot diferent, però de rebot. Un cas semblant al del barbollaire, però jo només em porto 8 i 12 anys. Ara no és res, però quan ets petit o adolescent són molts anys. De fet, vaig estar escriure un post parlant de ma neboda aquests dies perquè no té cosins ni germans de la seva edat i em fa por que d'aquí dos dies se senti fora de lloc. Durant un temps, em vaig sentir fora de lloc dins la meva família. No és que no m'estimessin sinó que no encaixava, fins que, un dia, em vaig adonar d'una cosa que no podia ser que fos una peça que no encaixés perquè simplement allò no era cap trencaclosques, tan simple i tan que costa de veure de vegades. A partir d'aquell dia, vaig deixar de sentir que no encaixava. No m'ha tornat a passar mai res a així i sé que la meva experiència no serveix pels altres. Mira, no crec que això tingui res a veure amb el teu cas, però és el que em surt i potser, tots els que vam néixer de rebot, de vegades, ens hem sentit fora de lloc.

    ResponElimina
  26. No et diré res que no t'hagin dit ja :) en tot cas representa que aviat fas anys oi? doncs això ... què et pagues? :D

    Guan peton baby! :D

    ResponElimina
  27. Te'n adones ara,com seria el món virtual sense tu?
    ^-^

    ResponElimina
  28. No vaig comentar l'altre post, perquè em venien tantes coses al cap que vaig pensar en un apunt i dedicar-te'l, però ja ho faré més endavant, vaig una mica apretada de temps, però aquest sí que no podia deixar de comentar-te'l.

    XeXu, sisplau! Per com ho expliques jo diria que havies de ser doblement desitjat i ets doblement estimat pels teus pares.

    I pel que fa a nosaltres, crec que ja ho hauries de tenir una mica clar no? :-) La xarxa, sense en XeXu... senzillament no me la puc imaginar.
    Molts petons, XeXu, maco, i molt bon any! Aquest sí, ho serà, ja ho veuràs! :-)

    ResponElimina
  29. NOMÉS 32 anyets... ai senyor... que jovenet!

    ResponElimina
  30. ...y?...la cosa es que te permitieron venir al mundo...
    Te hablo desde la experiencia de haber perdido dos hijos y desde el roce contínuo de aquellas, que desesperadas buscan un hijo. Podemos distinguir tres grupos...aquellas que no se quedan embarazadas...las que despues de un test de embarazo y llevar un hijo dentro de sus entrañas, los pierden, sin llegar a verles las caritas y por último las que despues de tener un hijo sano...no viene el segundo o el tercero... Todas tienen reacciones distintas...pero te puedo asegurar que cada una de las que se encuentra en el mismo bloque, reaccionan igual. Tú madre...la podríamos meter en el segundo bloque...no?. Una mujer que despues de haber podido engendrar...pierde a su primer hijo...no?. Te puedo asegurar que tú llegada, pudo ser por sorpresa...por como ocurrió...(ya sabéis...mujer legrada...mujer preñada)....pero deseada??? SEGURO...y espectante e ilusionada y con temor. Un hijo...son palabras mayores. Un beso y FELIZ AÑO.....CHIN...CHIN!!! :)

    ResponElimina
  31. Vaja... crec que el comentari de l'Assumpta ja ho diu tot! Felicitats perquè dedueixo que aviat serà el teu aniversari i pel seguidor número 100 !!!

    ResponElimina
  32. Jo vull pensar que tots som una mica com canta en Drexler: http://www.goear.com/listen/4729a72/De-amor-y-casualidad-jorge-drexler

    ResponElimina
  33. He anat llegint tots els comentaris amb molt interès. Us els agraeixo molt, especialment a aquells que m'heu explicat experiències i testimonis. Però em sembla que el post no s'ha llegit exactament amb el to que tocava. Entenc que ve d'un post trist escrit en un mal moment, i que aquest semblava una continuació perquè en va derivar. Potser era massa seriós i per això semblava afectat. Però heu de saber que vaig gaudir relatant la història del meu naixement, fins i tot vaig pensar que seria una cosa per proposar-vos. Vaig etiquetar l'escrit com a 'record', i és evident que no pot ser un record meu, però sí que és el record primigeni, el primer que es pot explicar de la meva història. Segurament va ser mentre anava escrivint que el que em sortia m'agradava més i més, i el que volia ser un aclariment es va convertir en un escrit personal que em va agradar fer.

    De manera que allunyeu les preocupacions. En el mateix post ja deia que havia estat una criatura esperada i desitjada, entenc que la situació devia ser considerada com un miracle per la meva mare, després d'una de les pitjors coses que poden passar en aquesta vida: perdre un fill. Dic que és un rebot perquè vaig néixer d'un embaràs sobtat i prematur després d'un avortament, com una segona oportunitat. Però no dic pas que sigui dolent. Mai no m'ha preocupat això, el que vaig néixer sóc jo, no l'altre. Ma mare m'estima, i potser gràcies a mi no se li va registrar cap record negatiu ni ha de carregar amb la pèrdua d'un fill, no li vaig donar temps. Almenys, mai no ha donat mostres de que se'n sentís.

    Mai penso en això, la veritat. Per l'única cosa que hi penso, sincerament, és quan tinc moments molt baixos i penso que aquesta vida és una merda. Llavors em passa pel cap que tant de bo hagués nascut aquell primer intent, i que a mi m'ho haguessin estalviat.

    Però és clar, després escrius una cosa i reps tots aquests comentaris, i penses que aquesta vida sí que val la pena.

    Per cert, he triat un mal moment per fer aquest post, perquè és clar, ara tots teniu al cap que el meu aniversari és d'aquí a poquet. No és una data que m'agradi especialment celebrar, de fet, mai ho faig, o ho intento. Però agraeixo les felicitacions que ja m'heu fet. Ara, aviso que no em penso pagar res, que sóc molt català, jo!

    ResponElimina
  34. Calia esperar dos díes per aclarir això, per explicar que t'haviem entés malament.
    Doncs bé, trec el meu primer comentari ja que no era necessari recordar determinades coses.

    ResponElimina
  35. Xexu,
    Jo sí que vaig amb retard comentant-te però m'és igual.
    Dius al teu últim comentari que tot això ho penses quan estàs baix...i que millor que t'haguessin estalviat...
    Sóc el tercer intent dels meus pares. La meva mare va tenir dos avortaments abans de néixer jo. He estat filla única i mai he pensat el que penses tu. Un cop d'adolescent em vaig enfadar amb la meva mare i ella em va dir què pensava de la vida , què pensava fer, què....era un moment complicat però només vaig poder dir-li "gràcies , per haver.me portant al món". Només vaig ser capaç de dir-li això. En el fons volia dir-li que els estimava però no em va sortir. Ara amb el temps encara valoro més tot el que els meus pares van fer per mi i mai he pensat en rebots. La vida que tenim ens la mereixem i mereiexem a qui ens l'ha donat, independenment de tots els entrebancs que ens trobem.
    Una abraçada i bon Any i per molts anys!

    ResponElimina
  36. A mi no m'havia pas semblat trist, ni tampoc que no t'haguessin volgut.

    un petó!

    ResponElimina
  37. El món està mal repartit, mon pare volia un xiquet quan vaig nèixer jo jajaja.

    I ton pare te diu Eva? jajaja.

    Pos molt bon rebot, del qual ta mare segur que ha estat sempre molt i molt contenta. Felicitats!

    ResponElimina
  38. Caram, sembla la llavor per a una novel·la....

    Ara entenc el teu rebot... que no és pas com el meu... que no se m'esperava pas, set anys després del naixement de la darrera filla... anys després a mare li van haver de treure la matriu... una mica més i no surto.

    ResponElimina
  39. Felicitats per tot plegat! Primer perquè un d'aquests dies serà el teu aniversari i d'altra banda per aquests 100 seguidors.

    Benvingut aquest rebot fantàstic que sempre donar gust de venir a visitar!!!
    Mil petoneeets!
    =)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.