dijous, 19 de novembre de 2009

El carrer de sempre

Camino pel carrer de casa els meus pares, allà on he viscut tant temps. La fesomia del carrer ha canviat molt darrerament, des que no hi sóc, més del que havia canviat des que jo era petit. Ara hi fan obres, però s'intueix que quedarà molt bé. És un important carrer de pas, ja tocava rentar-li la cara.

L'amo del bar amb solera, caspós com és, abaixa la persiana amb la seva menuda dona. Llueix una immensa panxa, senyal que no li va tan malament el negoci. Té la mateixa cara de malparit que sempre, però porta un look tot estrany, la closca ben afaitada i una llarga barbeta tenyida de ros. Ja no té edat.

Al súper de barri de la cantonada hi ha la mateixes dependentes, però ben envellides que les trobo i no hi ha rastre d'aquelles criatures que tenien per allà a les tardes. Han crescut, i a saber on paren. Fa més d'una dècada (tirant curt) que no hi compro res.

El dependent de la tenda de fotografia, amanerat i tan tocat i posat com sempre, conserva la seva incombustible barba, però cada cop té més pèl blanc per tot el cap. Atén uns clients i només el veig d'esquitllada.

Em creuo amb aquell noi tan alt i esprimatxat. Ja no és cap noi. Algun altre dia l'he vist amb la pròpia família, no deu fer massa que l'ha formada.

I la llibreria de referència del barri ha canviat de lloc, abans era més gran. La dona que m'atén no la conec de res, però tampoc sabria dir qui treballava abans allà. Ja no estic acostumat a visitar llibreries tan petites.

Tot està igual, però tot ha canviat.

26 comentaris:

  1. I espera't a la fira! Podrem comprar garrapinyades, pots de sidral, nel i herbes per a les fissures...
    Serà com sempre. Amb el seu aire inherentment 'retro'.

    PD Sobra un "els" a la segona frase.

    ResponElimina
  2. També influeix molt la nostra forma de mirar...

    Fa poc recordàvem amb en Josep Lluís els professors de la Facultat i ens feia gràcia pensar que els veiem "grans" quan la majoria d'ells era d'una edat aproximada a la nostra ara (o més joves!!) i no és que nosaltres fossim criatures, que parlo de la Facultat, no del "cole" :-)

    Cases, habitacions, edificis... que de petits veiem molt grans, de cop ens adonem que no ho són tant... i és que tot és tan relatiu!!

    Espero que compressis un bon llibre! :-))

    ResponElimina
  3. Un escrit agredolç. Si un dia em dona per fer un exercici similar al meu carrer (el de la meva infantesa) segurament hauré de bernissar amb ironia que, irònicament o no, els anys han canviat no només al carrer.

    M'ha agradat moltíssim, Xexu!

    ResponElimina
  4. T'he envejat mentre llegia el teu apunt. Un viatge al passat que jo ja no puc fer. El carrer dels meus pares ha canviat tant que no queda cap botiga de les que jo hi havia comprat, gairebé cap veí, ni cap casa...Era un carrer de les afores que ara és "zona alta" plena de botigues cares o bars.

    ResponElimina
  5. M'ha agradat el post, veure el de sempre em mirada nova fa que tot sigui diferent.

    ResponElimina
  6. les dimensions de la vida i el temps. Un viatge molt ben explicat!

    ResponElimina
  7. Sempre, a mi em sembla que sempre tot és igual però tot és diferent... però és bonic, no? el teu post i que tot sigui així, també. :)

    ResponElimina
  8. ejem... d'això Xexu, has convidat en Casanovas a fer un post o què?? jejeje

    Ja sabia jo que acabaries vinguent! ;P

    M'agrada molt. I tant.

    Al carrer dels meus pares i, fins d'aquí poc temps, meu no han canviat gaire les coses. Tot segueix més o menys igual. Viure en un poble ja ho té això. 6 cases en un carrer. Canvien les flors i poca cosa més ;)

    ResponElimina
  9. Efectivament, sembla un post Casanovas... ;-)

    M'ha agradat l'ara i abans que ens has fet.

    El carrer de casa els pares és el mateix, té el mateix nom, però tot és nou per a mi. Només hi queda una botiga de la meva infantesa.

    ResponElimina
  10. Ostres te'n recordes d'aquells xiclets Chew que venien a les botiguetes de xuxeries?N'hi havia de maduixa blanca i de maduixa àcida.Eren tan bons...
    Són com les persones:ens trobem iguals però per dins hem canviat.

    ResponElimina
  11. Malauradament tot canvia, hi ha coses que són bones que canviïn però resulta estrany perquè t'adones que per tu també passa el temps i tot canvia.

    ResponElimina
  12. Una descripció molt maca, però les teves paraules tenen certa nostàlgia,potser m'equivoco, no ho sé.
    Recordo quan eren els meus pares que parlaven del pas del temps i com veien canviar la gent del meu voltant i jo me'ls mirava amb ulls de nena i pensava que eren uns exagerats i que no podia ser que el temps passés tant ràpid com ells deien i que les coses canviessin tant, però tenien raó.
    I quants canvis i tot passa tant ràpid, oi?
    Amb el teu escrit m'hi he identificat bastant perquè em sento semblant quan passejo pel poble i veig els canvis del carrer i de la gent.

    La sort és poguer-hi seguir passejant i que duri moooooolts anys.

    Bona nit Xexu!!!! :)

    ResponElimina
  13. El que has dit m’ha fet venir nostàlgia i tot! Tot el que descrius ha anat canviant, renovant-se o envellint, però segueix sent el mateix. Quan passejo pel poble de vegades hi penso. Aquí hi havia el barranc, ara hi ha una passarel•la. Sí que està vell el barber! Pep ha llogat el bar a una família, però el bar segueix sent el mateix. Potser ens anem fent vells, i a mesura que ens en fem, tenim més records al nostre magatzem personal. De totes maneres, crec que tot el que canvia, ho fa per bé. Encara recordo com els meus “iaios” tenien comuna a la planta baixa, i com ens bevíem l’aigua de la cisterna!

    *Sànset*

    ResponElimina
  14. Una sensació ben agredolça.

    Reconeixes el lloc, et parla de quan eres xic i tot semblava que havia de ser tal com era, per sempre; però t'adones que no només el carrer o els seus veïns han canviat, també ho has fet tu, i això a vegades t'agafa desprevingut i espanta. :(

    ResponElimina
  15. "Tot és igual però tot ha canviat", m'ha agradat aquesta frase perquè és la pura realitat. Els anys passen per les persones però també pel nostre entorn i per la nostra manera de veure'l.

    ResponElimina
  16. Si el carrer parlés també ens diria que hem canviat, però estem aqui que es el que realment compte

    ResponElimina
  17. Sóc de poble, m'encanten els barris i veure la seva transformació tant dels seus habitants com de l'entorn.... no podria ni sabria viure on tot canvia tan depressa com en una ciutat.... M'ha agradat molt el reu escrit.... té "calor humà".... 1 Petó :)

    ResponElimina
  18. I aquell amor platònic de carrer, no el vas veure??

    El temps passa per a tots...

    ResponElimina
  19. doncs que llibreries petites es mantinguin és tot un èxit!!! i tenen el seu encant!

    i és que tot canvia malgrat sembli igual.

    ResponElimina
  20. Fins i tot tu deus haver canviat :-)

    Per cert, el Plan E ajudarà a canviar molts carrers je, je...

    ResponElimina
  21. Xexu, feia EONS que no passava per aquí, i que el número de posts pendents de lectura al reader creixia sense parar…

    Ara ja m'he posat al dia, i m'alegra que continuis al peu del canó. M'ha agradat aquest post, m'evoques quan camino pels carrers del meu poble, on ara pràcticament només hi menjo i hi dormo…

    Una abraçada!

    ResponElimina
  22. Quin relat més bonic! m'ha fet recordar quan vaig tornar al pobe de la meva infancia molts anys després. Tot estava igual, fins i tot la casa a on jo vaig créixer, però tot era.. diferent.

    ResponElimina
  23. jo tinc molt poca tendència a la nostàlgia, la veritat. Em sorprenen els canvis del poble on vaig crèixer i on encara viu ma mare però no m'inspira nostàlgia...

    Per cert! que avui era la nostra trobadeta! al fina, comptant la Fada i jo, érem cinc a dinar. Per al cafè he preparat les meues magdalenes i diria que han tingut èxit perquè han desaparegut totes! Que sàpigues que hem pensat en tu t'hem dedicat paraules boniques. ;)

    ResponElimina
  24. Ei, aquesta vegada no puc contestar els comentaris de manera individual, pel motiu que explico al següent post, però moltes gràcies pels vostres comentaris. M'alegro que a alguns us hagi agradat, i el que sí diré que si parlava d'aquestes coses és justament perquè jo també em faig gran, i si algun dels personatges que cito em va veure passar devia pensar alguna cosa similar de mi, ja no em veuen com quan feia aquest mateix camí per anar a l'escola, però de ben segur que em reconeixen. El temps passa per tots, no hi ha manera d'aturar-lo. Gràcies per ser-hi.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.