divendres, 9 d’octubre de 2009

La gelosia

Un dels problemes greus que apareix en una relació és la gelosia. Aquest sentiment no agrada a ningú, però massa sovint no podem evitar tenir-lo. Es pot estar gelós pels èxits d'un altre, però no és això, em refereixo a la sensació de desconfiança que es genera quan pensem que la nostra parella fa massa cas a algú altre. Molta gent creu que no és gelosa i ho proclama; però és relatiu. Potser mai no han patit aquesta sensació abans, o se n'amaguen. Jo sí que he tingut gelosia, només espero que no fins a límits insostenibles.

L'altre dia un company em va fer notar una cosa i té tota la raó. La gelosia no és més que una manifestació de la pròpia inseguretat, de la necessitat que tenim de reafirmar que podem agradar i retenir una persona al nostre costat. Quan ens sentim amenaçats per algú altre salten totes les alarmes, però no és més que la por de perdre a qui estimem, de no ser prou bons. I en molts casos serà totalment injustificat, una gran manca d'autoestima, ja que pensem que l'altre és millor que nosaltres, i no hi ha cap motiu per afirmar-ho.

Com que la majoria tenim inseguretats i pors, penso que no és mala cosa intentar minimitzar les conductes que puguin generar aquest sentiment a qui tenim el costat, no donar motius perquè aflorin els dubtes. És difícil. Com ja vaig dir fa poc, parlant de la desconfiança, quan comences a tenir-ne ja no hi ha camí de tornada, igual que quan has sentit gelosia és difícil que aquesta no torni a aparèixer. Poder superar-la és una qüestió de confiança en l'altre, més que en nosaltres mateixos.

27 comentaris:

  1. I en aquest darrer apunt, el treballar-te la pròpia autoestima, trobaràs el camí...quan finalment t'adones que no cal sentir gelosia, que els qui t'estimen ho fan per ser com ets, s'acaben les neures...i és que justament és per ser com ets que t'estimen, molt sovint! Petons, maco!

    ResponElimina
  2. És anar-ho portant, saber fins on pots arribar, saber com ets i què pots donar de tu, si n'has tingut molta, minimitzar-la i estimar-te que com bé dius, la gelosia és falta d'estima d'un mateix i com més t'estimis tu, més segur estaràs de tu mateix.

    ResponElimina
  3. Gran tema XeXu. Destructor de moltes parelles. Segons com, difícil de portar. Evidentment està lligat a una manca d'autoestima i inseguretat personal, que es projecta en l'altre. Però no només és això, penso jo. M'ha agrdat com ho has descrit en el teu post. Un cop vaig sentir per la ràdio que la persona gelosa aconsegueix generar l'efecte contrari del que en teoria vol. És a dir, que posar-te constantment en sospita no és agradable, i més quan ets una persona absolutament correcta en aquest sentit. Fa difícil la convivència. A mi m'han estat gelòs, i jo ho he estat. És un tema delicat.

    Per una persona gelosa, qualsevol conducta mínimament sospitosa ja val. Així que no trobo que haguem de deixar d'actuar com som. Penso que el millor és parlar-ho directament, per així teixir confiança. Ara, si no es parla i es deixa sense resoldre, malament.

    Freno aquí però se'm queden coses al tinter.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. En la nostra relació amb els altres (parella o amics, tan hi fa), hauriem d'intentar ser sempre generosos, disfrutar-la pel que té de bò i no patir per si això o allò altre. La gelosia és tan humana com l'amor... però tan irracional com la por; combatim-la, que no aporta res de bò!

    ResponElimina
  5. Tots som una mica insegurs o un molt insegurs i cal treballar-nos, sense cap dubte i aconseguir acceptar-nos tal com som i també creure que els altres ens estimen tal com som.

    Però no em sembla que ningú hagi d'adaptar la seva conducta a un gelós o gelosa i canviar-la perquè l'altre no tingui sospites... això sovint empitjora les coses. Estic d'acord amb en Xitus que això sovint espatlla la relació i que el gelós aconsegueix molt sovint en comptes de millorar la relació que l'altre faci allò que tant tem... de pur esgotament.

    La meva opinió és que hauríem d'aprendre a vèncer la gelosia, a base de confiança en nosaltres mateixos i també en l'altre. Com altres emocions negatives, com la ira, com la violència, com el mal humor o mal rotllo són emocions o impulsos que hauríem d'aprendre a minimitzar o a canalitzar bé.

    ResponElimina
  6. Jo suposo que si estimes a una persona, confies en ella. No puc imaginar no confiar en qui estimo.

    Ara bé, pel mateix fet de que l’estimes, també tens por de perdre-la, por de que conegui algú més jove, més maco i més simpàtic.

    Imagino que la conjunció d’aquests dos factors pot donar lloc a situacions molt diferents. Quan predomina la confiança hi ha menys gelosia, quan predomina la por, n’hi ha més.

    Dit això, crec que la persona que “gens” gelosa, no existeix :-)

    ResponElimina
  7. Penso que la gelosia és com l'àcid. Que va cremant i cremant, per les dues bandes. I quan n'hi ha massa desfà la relació.
    A mi no m'agrada sentir-ne ni que qui estigui amb mi en senti, perquè penso que és una de les pitjors emocions que tenim els humans.

    ResponElimina
  8. No sóc gelosa i no m'agrada la gent que ho és. Si tens confiança en la persona que estimes, no hi ha gelos i demano la mateixa confiança cap a mi.

    ResponElimina
  9. en podria dir moltes coses... l'he sentida... l'he viscuda... l'he treballada...
    i no em considero una persona gelosa...
    el que passa és que tenim un sentit de la possessió difícil d'eradicar...
    i aquest sentit de la possessió (per inseguretat, per manca d'autoestima, per por a la pèrdua,...) és el que ens fa sentir aquests gelos... que surten de dins i s'arrelen a la boca de l'estómac i sembla que et falti l'aire...

    he treballat molt aquesta emoció de manera racional... però l'emoció visceral encara em traeix de tant en tant...
    potser és el preu que hem de pagar per intentar ser lliures i deixar ser-ho també als qui ens estimem...

    bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt el teu comentari; em sento molt reflexada en les teves paraules....possessivitat, sentiment que s'arrela a la boca de l'estomac....jo necessito apendre més coses sobre la gelosia, d'on ve i com combatre-la....com que has treballat aquest tema, potser podriem parlar-ne algún dia,
      Salut

      Elimina
  10. Salut,

    Sí, la gelosia, com la por, és un d'aquest sentiments que et fa actuar amb estupidesa. És destructiva amb un mateix i amb la parella, així que cal combatre-la des de la racionalitat. No és fàcil.

    Parlar-ne, però, és un pas indispensable per mirar de conèixer-nos i superar aquesta inseguretat pròpia i envers l'altre.

    ResponElimina
  11. Un tema molt interessant XeXu. Crec que la majoria tendim a pensar que els altres són millors que nosaltres. No vull dir que tots tinguem l'autoestima al soterrani però sóm especialistes en detectar tot lo "dolent" que tenim i comparar-ho amb lo "bo" que té l'altre.
    La gelosia en la parella fa molt mal però és molt dificil d'evitar o d'amagar quan un la sent. El que és important és la parella no ens doni motius per ser gelosos. Hi ha a qui li agrada jugar al joc de fer posar gelós a l'altre i això pot acabar comportant un problema greu entre els dos. Hem de pensar que ningú no pot tenir la seguretat absoluta que l'altre no l'abandonarà, per tant hem de confiar que si l'altre està amb nosaltres és perquè vol i el dia que ni vulgui.. marxarà igualment. Si es dona el cas, ens farà molt mal, sí, però no podem ni hauríem de voler retenir algú que no vol estar al nostre costat.

    ResponElimina
  12. La gelosia és com el foc, que com més s'atia més pren, més crema... I ja sabem que on hi ha hagut foc hi queden les cendres que, en qualsevol bufit de vent es poden tornar a avivar...
    La gelosia no m'agrada... Sóc partidària de confiar cent per cent amb la persona que estàs, si no hi confies, val més deixar-ho estar...

    ResponElimina
  13. Estic molt dacord amb tu, XeXu, quan dius que la gelosia és un reflex de les nostres inseguretats i les nostres pors. A més, portat a l'extrem, la gelosia pot ser qualcom molt molt dolent. Jo la veritat no sóc gaire gelosa. Bé, si que és cert, que tots tenim gelos, però hi ha diversos nivells. Des del meu punt de vista, jo estic en un nivell sa. Però si que he conegut gent que tenia una gelosia molt gran i dolenta. Crec que quan notem sentiments com aquests, ens hem de mirar a nosaltres mateixos, perquè tot ve arrel d'un i, com dius, cal treballar l'autoestima i fer una feina interior de coneixement i de canalització de tot això.

    ResponElimina
  14. Al final tot es basa en les nostres pors i inseguretats.Però si fóssim més segurs de nosaltres mateixos, ja no ens posaríem gelosos?
    Tot és confiança...però costa tan confiar en algú.T'acaben aixafant tan el cor,que costa de tornar-lo a engegar per tornar a confiar.Molta sort!

    ResponElimina
  15. Volia afegir una cosa :-) Jo he dit que no sóc gelosa, i és cert, però també he dit que no crec que existeixi la persona “no-gelosa-en-absolut”.

    Tinc la gran sort de que el meu home és molt casolà, que sempre anem junts i que m’ha demostrat infinitat de vegades que m’estima molt.

    Però... podria jo assegurar tan tranquil•lament que no sóc gelosa si el nostre ritme de vida fos diferent o ell no fos de natural carinyos?

    Això ho dic perquè he vist alguns comentaris que -si els interpreto bé- sembla com si critiquessin a la persona que sent gelosia.

    Deixant a part la gelosia patològica que ja és, com el seu nom indica, una malaltia, jo crec que aquell o aquella que, en un moment donat, sent aquella punxada del dubte i la por, no ho fa perquè vol. Ho sent així i no ho pot evitar. La por de perdre qui estimem és, en la meva opinió, normal, natural, real...

    Evidentment que aquest primer moment no s’ha de deixar créixer. S’ha de mirar de ser racional i apartar-ho... Minimitzar-ho, com ha dit la Carme, i mirar de ser “molt poc” gelosos. Els gelos fan mal i no els hem d'alimentar mai. Però dir que no ens agraden o que no ens cauen bé les persones geloses, pot tenir un punt d’injustícia.

    Per altre part, el comentari de Pluja m’ha agradat molt... Quina llàstima la gent que, per sentir-se segurs han de jugar a posar gelós a la parella!! Amb lo bonic que és generar i viure en confiança.

    ResponElimina
  16. Jo també voldria afegir que el que és evident és que cadascú de nosaltres expliquem la nostra visió de la gelosia des de les pròpies vivències i creences, com és lògic. Cadascú parla del que viu i ha viscut.
    Torno a repetir que no em considero una persona gelosa, tinc plena confiança en les persones que estimo. Però el meu plantejament de relació amb la meva parella potser és diferent a la de molts de vosaltres. Tinc plena seguretat que la meva parella no em mentirà ni m’amagarà res del que faci, senti o visqui. I també sé que res és etern, que tot pot anar i venir, que poden haver-hi èpoques de més intensitat, èpoques de més profunditat, i altres de més distanciament, penso també que les relacions entre les persones han de ser lliures i transparents. I això implica que ens hem de deslliurar de tot sentit de possessió i control de l’altre.
    Fins aquí la teoria racional i coherent amb un estat ideal de llibertat i d’estimació absoluta. Però... quan es viu a la pràctica no és gens senzill.
    Tenim tot un pes de la tradició i d’un model únic de relació de parella que dificulta el dia a dia. I apareixen també els gelos. I es treballen racionalment i se senten visceralment, i costa eradicar-los i viure lliurement les pròpies relacions i les del teu company.
    Per això, penso que parlem de diferents gelos. Alguns-es parleu dels gelos des del grau de confiança en l’altre i d’altres parlem dels gelos des d’una altra perspectiva que no tindria a veure amb la desconfiança en l’altre sinó en el voler canviar el sentit de possessió que tenim vers l’altre cap a la llibertat de ser, de sentir i d’estimar.

    Perdoneu la llargària del meu comentari, volia aclarir aquestes diferents visions ja que em semblen importants els matisos dels punts de vista, i encara no sé si m’he sabut explicar prou bé... 

    Tema controvertit aquest Xexu. Et felicito per encetar aquests debats tan enriquidors per a tots.
    Una abraçada a tothom, ens veiem a la gala de c@ts... fins d’aquí a una estona!

    (perdoneu... de debò... és el comentari més llarg que he fet mai en cap post!)

    ResponElimina
  17. Ai, la gelosia.

    Home, moltes vegades, i suposo que això és un sinònim del que tu has manifestat al teu escrit, estem tan sorpresos que algú tingui tant poc criteri per estar amb nosaltres que veiem amenaces on no hi són.

    Una salutació.

    ResponElimina
  18. Tu ho has dit, la gelosia només és por i inseguretat... només, com si fos poca cosa tenir por i sentir-se insegur.

    Intento no posar-me gelosa de ningú, si mai en sento una espurna la faig fora, almenys ho procuro... no sabria dir-te si me'n surto o no...

    Petons!

    ResponElimina
  19. Ai, la gelosia... Tot i que sovint és difícil d'evitar!

    ResponElimina
  20. Encara que no ve al cas en aquest post, aprofito jo també per felicitar-te.

    ResponElimina
  21. Cito el que diu la pluja:

    Si es dona el cas, ens farà molt mal, sí, però no podem ni hauríem de voler retenir algú que no vol estar al nostre costat.

    Té tota la raó. Contra la voluntat d'algú, res...No dic que ens rendim, però si després d'haver-ho intentat, veiem que no (pel motiu que sigui), doncs res, retirada...

    Cito també la Judith:

    T'acaben aixafant tan el cor,que costa de tornar-lo a engegar per tornar a confiar.

    Sens dubte, és tot un repte. Però crec que és possible. Hi ha qui torna a engegar amb més facilitat però potser amb menys profunditat. O no...O sí. Cadascú sap el seu camí.

    Salut per a tothom.

    ResponElimina
  22. M’he endarrerit una mica a fer la resposta als comentaris, però és que aquests dies he anat de bòlit entre una cosa i l’altra. Però un tema així, i uns comentaris com els que heu fet no es poden quedar sense resposta. Moltes gràcies a tots per comentar.

    Zel, és cert que quan ens estimen és pels nostres ets i uts, la totalitat. Però sovint tendim a pensar que som pitjors que d’altres, o que alguna cosa pot enlluernar la persona que tenim al costat, més enllà de les nostres possibilitats. Molta autoestima cal com per superar-ho. I una gran confiança.

    Cesc, estimant-nos una mica més a nosaltres mateixos s’arreglen moltes coses, però és justament el que és difícil d’aconseguir.

    Xitus, siguin quins siguin els motius, en els que s’inclourà segur la baixa autoestima, i potser també els prejudicis i el masclisme entre d’altres, és ben cert que acaba generant situacions molt complicades i erosionants. Si et posen en dubte constantment quan tu no fas res digne de sospita, ni pensament, crema molt, acabes pensant que ho engegaràs tot a rodar, perquè no pots ni respirar sense que et mirin malament.
    També és cert que la cosa pot degenerar fins a límits ridículs, està molt bé poder-ho parlar per relativitzar-ho, encara que estic segur que hi ha casos que el gelós o gelosa en qüestió no atén a raons. El que deia tampoc és modificar la conducta, però em refereixo a que hi ha coses que no calen, encara que es parlin i que no signifiquen res, però si et pots estalviar certs tipus de conductes, segur que la teva parella ho agrairà.
    I per què et deixes coses al tinter? No cal, home, tu treu temes que a mi m’encanta discutir.
    Comentari 2: no té massa sentit retenir (o intentar-ho) a ningú quan es veu que la relació no té sortida, més val que cadascú marxi pel seu cantó. És clar que quan la decisió és unilateral, l’altra part li costa força de pair, però és millor així es miri com es miri.
    Si parlem de tornar a estimar, o de tornar a confiar, sí, és possible. Però ens costarà, és lògic, no? Les situacions, per més que sembli que es repeteixin, són diferents en cada cas, i s’ha de saber aprofitar les diferències per no cometre els mateixos errors.

    Ferran, que bona la frase de la humanitat de la gelosia i la irracionalitat de la por, molt ben trobada. Em temo, però, que el que promulgues seria una situació ideal. Hem de gaudir dels altres i no lligar-los a res, però em sembla que no hi ha manera de fer que això no passi, ja sigui a petita o gran escala.

    Carme, el més fort de tot és que no cal que ho creguem, és un fet que els que ens estimen ho fan per com som, pel conjunt de totes les nostres virtuts i dels nostres defectes. Però no som mai capaços de veure-ho, creiem que hi haurà algú que serà millor que nosaltres, oi?
    La gelosia no pot fer mai cap bé en una parella. No crec que el gelós pensi que amb aquesta conducta aconseguirà res, i si s’ho pensa, l’únic que aconseguirà fer-se serà mala sang. Quan parlava de mirar de no tenir conductes sospitoses no és que sigui modificar el que fem, o canviar res, però si hi ha coses que pensem que no ens agradaria que ens fessin, potser serem capaços de no fer-ho nosaltres, una mica de moderació en certes conductes. Per exemple, ara em prenc certes confiances amb les noies que no em permetria si tingués parella. Penso que és una qüestió de respecte, més que res. Ara, si tot i així l’altra persona veu fantasmes, em sembla que acabarà sent l’única cosa que vegi, fantasmes.
    Com apuntes al final, la confiança és bàsica, per això, i per moltes altres coses. Tenir plena confiança en nosaltres mateixos i en les nostres parelles fa desaparèixer la gelosia, i en cas d’aparèixer segur que es pot canalitzar. Sobre la confiança en podríem escriure posts i posts…

    ResponElimina
  23. Assumpta, com li deia a la Carme, la confiança és bàsica. Però encara que creiem 100% en aquella persona, si som insegurs i porucs segur que començarem a veure fantasmes on no n’hi ha. Sortosament, sempre he pensat que tenir parella puja l’autoestima, et fa sentir molt més segur, així que ja tens un coixí en el que recolzar la teva confiança.
    Comentari 2: penso que la teva relació és envejable, i entenc que entre vosaltres no existeixin aquests sentiments tan negatius. Saps una cosa, no val la pena conèixer què és la gelosia, és una cosa totalment prescindible, i si no es coneix, segur que s’és més feliç.
    No crec que es pugui criticar el fet de ser gelós, precisament per les coses que dius, però no es pot negar que espatlla moltes coses si no se sap controlar. Com dèiem, no deixen de ser un reflex de la pròpia inseguretat, així que segurament es pot treballar la gelosia, però ja saps com n’és de difícil sentir-se una mica més segur amb un mateix.
    D’acord amb el darrer comentari, jugar a posar gelós no serveix per a res. En canvi, viure en confiança és una de les bases de la felicitat.

    Tuti, bona metàfora aquesta de l’àcid, actua talment així! I tant que crema i, a la mesura del possible, amb comunicació i bona voluntat es pot aconseguir que vagi disminuint. Però si té arrels profundes em sembla que és molt difícil de recuperar la concòrdia.

    Kweilan, que contundent. Però tu ets l’única persona que sap del cert que pots confiar en tu mateixa, els altres no sabem mai al 100% si poden, i d’aquí sorgeixen els dubtes.

    Mar, un bon detall aquest del sentit de possessió. Tens molta raó, és un altre factor per afegir a la llista, ja no és que considerem que la persona és nostra, però una miqueta sí, que només ha d’estar amb nosaltres i que no pot anar amb ningú més és la mostra d’això. Però en certa manera, si això no quarta la llibertat, no ho acabo de veure malament. Si treballar aquests sentiments funciona, potser podria haver-hi cursos per aprendre’n. No sé si massa gent s’hi apuntaria, però sí que a molts els faria falta.
    Comentari 2: no sé ben bé de quin model de relació estem parlant, però pel que expliques, es tracta d’una unió molt lliure, molt comunicativa, però potser no exclusiva. Si m’equivoco perdona. Però jo no comparteixo aquestes coses, sóc de pensament clàssic, ingenu, suposo, però vull posseir i ser posseït, en el bon sentit de la paraula. Això no implica tallar les ales a l’altre, però si una sèrie de convencions que s’han de respectar perquè la cosa vagi bé. Ja s’ha parlat en aquesta casa d’aquests dos models diferents, amb gent que crec que coneixes bé, i segur que no ens acabarem de posar mai d’acord. Però la gràcia és que en puguem parlar obertament i aportar cadascú els nostres arguments, per això no cal que et disculpis per la llargada del comentari, aquí aquestes argumentacions són molt ben rebudes.

    Joan, potser de les pitjors coses que té és que va creixent, i s’acaba tornant malaltís, fins el punt que la parella no pot parlar amb ningú altre sense que la mirem malament. Segurament parlar-ne i tenir clar que podem confiar en l’altra persona és l’única manera que hi ha per anar-la controlant.

    ResponElimina
  24. Pluja, no sé per què, els altres sempre són millors, oi? Les nostres inseguretats ens porten a aquestes conclusions. Trobo que jugar a posar gelós l’altre és una manca de respecte molt gran, sobretot si saps que a l’altre se li posarà molt malament. Hi ha gent per a tot, però em sembla que a ningú ens agradaria això. És més, si ens mostrem tan insegurs el més probable és que l’altra persona es cansi abans de nosaltres, mostrar certa seguretat en un mateix i en la confiança que hi ha en una parella crec que ajuda a que es mantingui la unió. Però és clar, quan s’apaga la flama, no hem de voler mantenir res, farà molt mal, però bon vent i barca nova.

    Guspi, és ideal confiar, i en realitat, et diré que he viscut situacions en que confiava plenament en l’altra persona, però tot i així tenia gelosia. I això em demostra clarament que és més producte de la inseguretat que no pas d’altra cosa. Quan no ens creiem prou bons per la persona que tenim al costat ens entren tots els mals.

    Nymnia, suposo que ningú se n’acaba de salvar, però una mica és acceptable, mentre que quan s’escapa de mare ja resulta insuportable, simplement és que no vius ni deixes viure. Quan s’arriba a aquests extrems, no estic segur que n’hi hagi prou amb mirar-se a un mateix. Que s’ha de fer una bona introspectiva, això segur, però ja no sé si et servirà per conservar aquesta persona.

    Judith, jo penso que sí, si fóssim una mica més segurs de nosaltres mateixos segurament no sentiríem tanta gelosia. Creuríem en les nostres possibilitats, i pensaríem que sí que és possible que l’altra persona ens estimi només a nosaltres i no vulgui a ningú més. Això ens costa molt d’aprendre, i ens podríem mirar a nosaltres mateixos, dir-nos que nosaltres tampoc no volem a ningú més. Per què, doncs, la nostra parella hauria de voler canviar-nos?

    Ararat, si jo no sé per què escric, si amb quatre paraules has clavat el que volia dir. Té un sentit més preocupant que aquest, però sí, de vegades no ens podem creure que algú ens vulgui al seu costat i pensem que algun dia allò ha de petar, o que ens acabarem despertant. Això es pensa de per vida, oi?

    Elur, no és la primera vegada que et sento dir que t’espolses de sobre alguns sentiments negatius, i si realment te’n surts amb aquesta facilitat, ets una persona increïble. Jo els sentiments negatius són els que més em duren! Així em va…

    Ma-Poc, qüestió d’inseguretat en un mateix, ja saps.

    J.M. Tibau i SM, us vau avançar a l’altre post, moltes gràcies a tots dos!

    ResponElimina
  25. Jejejeje sabia que els respondries!! :-))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.