dimarts, 27 d’octubre de 2009

Centre d'atenció

Alguna gent necessiten ser el centre d'atenció, ser els que més saben, els que acaparen més mirades. No hi ha manera de que una conversa es desenvolupi de manera normal ja que no paren de posar-hi cullerada, i a més, no escolten, només volen ser escoltats. Ja sé que es poden trobar mil disculpes a aquest comportament perquè és un símptoma molt clar de molts complexos amagats, però és una manera de fer que em resulta terriblement molesta i infantil. Ja no parlem de quan la persona en qüestió es creu graciosa o amb molta vida darrere.

Per contra, d'altres no busquen cap atenció, simplement la tenen. No necessiten ser el centre: el són. Hi ha persones que es fan escoltar, que tenen mecanismes atraients i acaparen mirades i orelles en obrir la boca. I no és molest, perquè sol ser interessant, curiós o divertit allò que expliquen. Jo ho anomenaria carisma, en menor o major grau, però que als meus ulls es dóna per la seguretat que mostra aquella persona, i la consistència del seu discurs. No cal dir que tenen la meva admiració, m'interessi o no personalment el que diuen.

És una llàstima que un bon discurs o una bona conversa es vegin constantment interromputs per comentaris insubstancials i fora de lloc, de persones que no tenen res a afegir.

42 comentaris:

  1. Ostres, he d’admetre que això m’ha passat alguna vegada a mi... tampoc en un grau molt elevat ni “constantment”, com dius, però sí sóc conscient de que alguna vegada he pogut interrompre una conversa per introduir un comentari que a mi em semblava que venia a compte.

    D’altre banda, quan m’ha tocat estar a l’altre cantó, m’he adonat de com molesta que et facin això... que vulguis explicar una cosa i t’estiguin tallant per explicar experiències personals i agafar protagonisme. Per tant, intento ser conscient i si alguna vegada veig que he tallat a algú, ja faig per no repetir-ho.

    Ara m’acabo de quedar sense connexió!! Agh!! Telefònicaaaaa!!... Ara no puc posar el comentari... Ho aniré intentant :-)

    ResponElimina
  2. Ufff, quins nervis he passat!! jejeje

    ResponElimina
  3. Tinc la sensació,diga'm si m'equivoco siusplau,que predominen més els del primer tipus que els del segon.
    Si tens la recepta màgica per entendre'ls,me'n faràs quatre cèntims?
    Molt bona reflexió.Molt realista.

    ResponElimina
  4. Tan senzilla com encertada la teva reflexió.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  5. Bé, suposo que hi ha d'haver de tot… Als que anomenes primer, de vegades se'ls pot interrompre amb un canvi de tema (o sigui, interrompre una interrupció :-P), de manera que el que diuen ja no tingui cap sentit (si és que abans en tenia).

    ResponElimina
  6. Hi ha persones que a més no saben seguir una conversa...estàs parlant la mar de bé i introdueixen un altre tema o una rucada perquè els interessa a ells. A mí això també em posa nerviosa...però si és amic o amiga els disculpo perquè ningú no és perfecte...potser de vegades també ho faig això d'interrompre a altres que estan a gust parlant...M'ha agradat aquest tema perquè donaria peu a una bona xerrada i llarga...Ara, no suporto la gent que intervé fóra de lloc conscientment i només per ser protagonista, això no ho aguanto.

    ResponElimina
  7. Aquestes persones que necessiten fer-se veure per dissimular altres coses a mi, a part de trobar-les molestes, em provoquen un sentiment de tristesa molt profund perquè les percebo vulnerables, indefenses, insegures. Saps crec que mai no m'havia fet aquesta reflexió a mi mateixa i que el teu me n'ha fet adonar?

    En un altre ordre de coses, no tinc dit perquè el tinc inutilitzat, embenat, amb quatre punts horribles (que espero que em treguin dissabte) fruit d'un saler assassí que en trencar-se em va fer una bona carnisseria. I sembla mentida com es troba a faltar un dit!!

    Aviat, aviat, posaré ordre en tot aquest guirigall que ja podem començar a anomenar el cas de les magdalenes. Estic preparant l'artilleria ;))

    ResponElimina
  8. Tens raó xiquet sempre hi ha qui vol ser tant el centre que sempre tens la necessitat de dir para home... però res és el què hi ha, i tant mateix hi ha persones que dius uau que continui parlant perquè val la pena.

    ResponElimina
  9. a mi deixa'm ser ben-pensat, i pesar que no se n'adonen que són així.
    Si tenen amics, aquests els haurien d'avisar...

    ResponElimina
  10. completament d'acord amb tu. El pitjor de les primeres persones que descrius és que ni se n'adonen i si els poses mala cara o passes d'ells, encara s'ofenen.
    Això si, vols dir que realment tenen tanta vida? no ho crec pas. I quan les deixes fora de joc, és ben divertit!

    En canvi les segones, són persones dignes d'admirar, i segur que no ho busquen. Són persones amb màgia.

    Espero que no es facin malbé gaires converses!!!

    ResponElimina
  11. passa una cosa semblant amb els qui són graciosos i els qui volen ser-ho oi?

    ResponElimina
  12. Els que ho fan normalment no se n'adonen, per ells és una mena de necessitat inconscient... potser si que se'ls hauria d'avisar, en confiança, però sovint no serveix de massa.

    ResponElimina
  13. Una bona reflexió, XeXu. I estic molt dacord amb tu. Però també penso que hauriem de poder entrar en el si d'aquestes persones, tant les que intenten (sense èxit) ser el centre i els que "son" el centre. Qui sap què hi ha dins seus, quina autoestima, quins sentiments... També ens hem de fixar en aquells que simplement estan, que passen desaparcebuts, però són ells o som nosaltres que potser no hem posat atenció a el seu possible "carisme"?
    No sé si m'he sapigut fer explicar... Bona nit, XeXu!

    ResponElimina
  14. Jo em passo hores escoltant una persona que té una conversa interessant. Quantes vegades m'he trobat en una situació així i les hores se m'han fet quarts. Estic tant concentrada en les seves paraules que no tinc ganes d'interrompre la conversa només de seguir-la.

    ResponElimina
  15. Hi ha tanta gent així! És odiós! M'has donat idees per mil posts, i mira que les podria aprofitar perquè fa temps que no escric!

    Et dono tota la raó. És molestíssim. Però... em pregunto... els que estem aquí tots d'acord amb tu... sou una colla d'elegits o què? Jo vull trobar-me amb gent com vosaltres al món!

    ;)

    Utnoa

    ResponElimina
  16. Suposo que és allò que sempre s'ha dit que més val caure en gràcia que ser graciós.

    ResponElimina
  17. què complicat és interactuar amb els altres éssers humans! i amb un/a mateixa, no cal dir :)

    ResponElimina
  18. ummm... no m'agrada ser ni del primer grup ni del segon.

    de persones del primer tipus fa molts anys que en pateixo una, sempre, o quasi sempre, que començo a parlar em talla i es posa a xerrar de lo seu... ja no sé si ho fa volent o no, però ara ja no callo tant, ara, de tant en tant, li dic que calli que estava parlant jo i al final... acabo callant jo. Què hi farem, hi ha gent molt susceptible.

    Petons!

    ResponElimina
  19. Sí, també m'hi he trobat algunes vegades i tampoc ho suporto. Jo si no sé de què parlen i no sé què dir, no m'invento res per dir, callo i escolto, i aprenc.

    I cridar l'atenció es pot fer de tantes maneres diferents que quan t'adones que t'estan interrompent una dia que prometia ser bonic, un sopar, conversa, etc., te'n recordes d'allò com si fos el teu granet de pus. I és que lo fort, que qui crida l'atenció, et paga amb morros i mal rollo que no li facis cas o que facis més cas a qui té l'atenció i explica quelcom interessant. Però tindrà pebrots?

    Quan interrompen a algú que estic escoltant i m'està explicant alguna cosa que vull saber i aprendre, intento sempre tornar a la conversa: "segueix que ens havíem perdut", o alguna cosa semblant. No ho suporto tampoc.

    Bona reflexió i tens tota la raó, qui ho fa, amaga molts complexes, però també hem de tenir en compte que hi ha qui no ho sap i se li ha de dir. Un petonàs!!!

    ResponElimina
  20. És aquella frase de més val caure en gràcia que ser graciós!

    ResponElimina
  21. Res pitjor que en sabelotodo volen donar la impresio de ser el millor de tot el grup....
    I haverlos......hailos..

    ResponElimina
  22. No escoltar és una de les pitjors maneres de parlar que moltes persones utilitzen.

    La interrupció constant ja és, pel meu gust, per girar l'esquena.

    ResponElimina
  23. Et puc demanar un favor? No trobo el teu mail, em pots enviar un correu a aquesta adreça: qamaraini@yahoo.es? No passa res, no, és que he de posar ordre... ;)

    ResponElimina
  24. Em sembla que seré la primera de dir que aquesta mena de persones no em molesta especialment. En conec i n'he conegut unes quantes, però no trobo que sigui tan greu. Com veig pels comentaris, tothom sap de qui es tracta, tothom l'ha reconegut perfectament i segurament coneix més d'una persona així. A mi, personalment, no em molesten, és un d'aquells defectes que puc suportar, perquè de vegades em fa gràcia i tot, i penso «pobret/a! mira'l, no en té ni idea, però ho intenta», i ja està.

    M'ha agradat el comentari de l'elur, perquè és ben bé així! Si es tracta d'una persona amb qui tens confiança i li dius que calli (de bones o de males maneres, que la confiança ja ho permet, tot plegat), li dura quatre segons, perquè al cap de poc ja hi torna i et fa callar a tu! hehehe

    Això sí, per a aguantar aquest comportament he de tenir «equilibri espiritual», com en dic jo, perquè, si no, no els aguanto ni dos segons!! ;P

    ResponElimina
  25. Conec una persona en concret que posaria en el primer grup que em treu de polleguera..... MARE DE DÉU!!! no puc. No puc amb la gent que es creu més important que la resta... encara que siguin complexes i que en el fons siguin màscares que els ajuden a escapar d'ells mateixos... és odiós! :)

    Com va tot? petonets, macu ;)

    ResponElimina
  26. i com senta de bé quan trobes algú amb qui dóna gust parlar i escoltar! quedem-nos amb aquests. I als altres, doncs res, intentar neutralitzar-los amb elegància! ;)

    ResponElimina
  27. Totalment d'acord amb el que dius, no obstant, també afegiria que hi ha gent que mereix totes eixes atencions però tal vegada com no te l'aplom, eixe morro per fer-se escoltar o simplement és tallada, passa desapercebuda com si res.

    Salut!

    ResponElimina
  28. Lo ideal és el que diuen l'Elur i la Núr, perquè ho talles, amb un somriure, i dius:-bueno tu ja n'hi ha prou de tonteria!!!! i també que m'ho facin a mi. Llavors és fantastic conversar amb pesones aixi perquè hi ha la confiança necesària per dir-ho i també que t'ho diguin... perquè potser també ho faig jo i no vull fer-ho.

    ResponElimina
  29. bé, jo no ho faig amb cap somriure, è? més aviat amb ressentiment i un to com volent dir 'ja n'hi ha prou no de fotre'm sempre?'... de totes maneres en aquest cas concret no em serveix de res.
    En altres casos si m'hi trobo és amb gent que no hi tinc confiança i per tant tampoc passa res si desconnecto i passo olmpicament del que fan i del que diuen.

    ResponElimina
  30. Completament d'acord. Per mi, els pitjors són els graciosets que volen ser centre d'atenció i que no fan riure ningú!

    ResponElimina
  31. Ho has expressat fantàsticament bé!I a més, hi ha els que ho saben fer tot molt bé i els altres no en sabem gaire! Aquests encara em posem més dels nervis! I després... quina falta d'empatia amb la gent, quin ego i quines vulgaritats!

    ResponElimina
  32. Sabeu quins em posen dels nervis a mi?
    Aquells que si tu tens mal de cap, ells en tenen més. Si a tu et fa mal el genoll, Ui!! ells quasi no poden caminar. Si tu has agafat un refredat amb febre, ells estan molt pitjor i no poden ni respirar.

    Jo no sóc de queixar-me gaire, la veritat. Tinc les meves coses però penso que no cal estar-hi pensant tot el dia...
    Però arriba el moment en que algú amb bona fe et pregunta: "Ai, com estàs d'allò?" i tu vas a respondre i... pam!! ja salta aquella persona que, sigui el que sigui, ella ho ha tingut més greu i, a més, moltes, moltes vegades (i a més sempre és la mateixa persona, i reacciona així amb tothom, amb la qual cosa és un fenòmen de la naturalesa haver subsistit a tantíssimes i variades malalties)

    ResponElimina
  33. No suporto els graciosos, els que sempre tenen la darrera paraula encara que sigui una estupidesa i els que es creuen el centre del món!

    ResponElimina
  34. A mi també m'ha passat d'interrompre, i també que m'interrompéssin, així que ho deixaré en un empat, però estic d'acord amb tu. De totes maneres, hi ha gent "apassionada" del xerrar, i que són molt llestos, i suposo que també les seves pròpies inseguretats els fan caure en un "defecte" del qual sovint no en sónconscients.... m'ha agradat molt el que has dit, n'hi ha per pensar-hi eh? :)

    ResponElimina
  35. Moltes gràcies pels vostres comentaris. M’ha agradat veure que hi ha veus discordants i molts matisos en les coses que penseu. De totes maneres, sembla que a la majoria ens resulten molestos certs comportament. És fàcil adonar-nos de que som un d’ells? Qui ho sap.

    Assumpta, interrompre és una cosa diferent del que parlava. Que et vulguis ficar a una conversa perquè creus que tens alguna cosa per aportar, no ha de ser dolent. Això, és clar, si no és constant i sempre t’hi fiques. O bé no saps escoltar, o necessites fer-te sentir com sigui. Però tallar a dos que estan parlant per aportar una dada més no és dolent, o no té per què ser-ho. Segur que quan ho veus de l’altre cantó, el que jo estic dient, te n’adones i et molesta.
    Comentari 2, aquesta gent també em fa molta ràbia a mi, els podríem anomenar els ‘jo més’. Jo tinc un cas molt proper, però més que un ‘jo més’, seria un ‘jo també’. Sempre, sempre li passa el mateix que a tu. Fins i tot quan li expliques alguna cosa i per no escoltar prou t’entén malament, també ho té! Llavors li dius que no, que no era això, però segueix tenint el que, ara sí, ha entès que tens. Però veus, té tantes altres virtuts, que aquesta peculiaritat li perdono, tot i que em resulti molest.

    Judith, jo penso que si comparem gent amb carisma real i gent com els que descrivia, potser si que guanyen, però després també s’ha de comptar que hi ha molta altra gent que, sense tenir personalitats tan atraients, val la pena escoltar-los i són agradables. Llavors, aquests pesats i impertinents ja no abunden tant, proporcionalment. Però encara que intenti disculpar-los d’alguna manera, la veritat és que em molesten tant que no puc explicar-te com suportar-ho.

    Francesc Mompó, benvingut al Bona nit. Gràcies per passar i comentar.

    P-CFA…, és una opció, però és molt molest haver de fer això i tallar un tema que podia ser interessant només per aquestes interrupcions. Però no defalleixen, eh, et tallaran el següent tema segur.

    Kweilan, de vegades això d’interrompre una conversa per no saber seguir-la pot ser fruit de ments que pensen massa ràpid, que no paren quietes. El que ja no sé, i potser caldria discutir amb més profunditat, si hauríem de dir que hi ha gent que busca protagonisme, o si el necessiten. Si el busquen perquè sí potser només estan barallats amb el món. Si el necessiten, segurament estan molt acomplexats o alguna cosa els falla.

    Fada, una persona de bona voluntat com tu veu en aquests comportaments inseguretat i vulnerabilitat. Jo, a banda de molts complexos, hi veig enveja, hi veig rebequeria. El cas que més proper tinc ara sembla que no accepta gens bé no ser el mascla dominant. El problema és que està envoltat de potencials mascles dominants que convivim sense cap problema (curiosament), i encara que disfressat de moltes altres coses, el complex d’inferioritat és evident.
    Just pels volts de quan vaig rebre el teu comentari feia molt poc que m’havia fet un bon tall a un dit amb unes tisores, mirant de tallar les ungles a un gat. Però jo no passo de portar-hi una tireta i prou, espero que recuperis aviat aquest dit teu perdut.

    Cesc, sort que els segons contraresten els primers.

    Estrip, jo també vull creure que no se n’adonen i que és més producte de la necessitat que d’una altra cosa. Però saps com de dur ha de ser que et diguin una cosa així, tant per qui ho rep com per qui ho diu?

    Rits, molt cert. Si els deixes de banda o passes de les bajanades que diuen, encara s’enfaden, els has d’escoltar! Però no deia que tinguessin molta vida, sinó que creuen que la tenen. Ja saps, són els que saben més coses, els que han fet més coses… quan tu expliques una cosa, ells ja hi ha passat. Quan tothom sap que el que és realment un crack en alguna cosa, no necessita presumir. La frase aquella en castellà de dir de què presumeixes és molt encertada en aquest cas.

    ResponElimina
  36. Jordi Casanovas, m’acabes de tocar la fibra, no sé si els que dius tu encara em fan més ràbia! Però saps, de vegades són els mateixos…

    Carme, jo també penso que és una necessitat inconscient, però avisar-los seria molt difícil, com dius una cosa així a algú?

    Nymnia, no només hi ha gent dels dos tipus que deia, hi ha molta gent que escolta, que participa encertadament algun cop, que té coses a explicar depenent del què s’està parlant… gent normal, vaja, que potser no porten el pes de la conversa, ni atrauen les mirades, però que no són molestos i agrada que participin. Jo sóc partidari de que tothom ha d’estar al seu lloc, i si no ets dels que tenen el carisma, n’has de ser conscient. Però els que no en són conscients és perquè alguna cosa els passa, és clar.

    Marta, és agradable sentir a algú que sap de què parla, però jo sempre seré partidari del diàleg, les bones converses em poden!

    Utnoa, sempre fa gràcia que algú reculli un tema que has proposat i en desenvolupi un post, amb el seu estil, i amb les seves idees. Comparar punts de vista sempre està bé, així que si t’animes, m’encantarà llegir el que escriguis sobre el tema. Ara bé, t’he de dir que m’ha agradat molt l’altra part del comentari. Generalment la gent no veu que tingui coses dolentes, i fa molta gràcia que hom escriu una cosa i tothom corre a dir ‘sííííií!! Quina ràbia que fa!’. És la típica empatia dels blogs. Ni que sigui per probabilitat, algú dels que ha comentat ha de ser més de la manera que dic del que es pensa, qui sap si jo mateix, no? I no vull dir que se n’amaguin, és clar, però d’aquestes coses són els altres els que se n’adonen, no nosaltres.

    Carqui, això és una màxima universal!

    Clídice, també cal dir que, si tots fóssim iguals, ens avorriríem com ostres.

    Elur, això que no falti, callar sempre acabem callant els mateixos. Però no està malament que en deixem anar alguna de tant en tant, perquè es vagin donant per al•ludits. Amb el temps aprens que la gent valora també qui és capaç de dir les coses i no callar-se-les, perquè no tothom s’atreveix a fer-ho. Potser els que ho fem, i creu-me, jo ho faig constantment, tenim poc sentit de la concòrdia social, però escolta, que es comportin una mica i no els haurem d’alliçonar. I ja sé que em diràs que tu no pretens alliçonar ningú, que et conec, però ja m’entens, dir a algú que calli per mi és donar una lliçó de comportament a algú que toca la pera.
    Comentari 2, veig que has contestat tu mateixa algunes referències que t’han fet, ja va bé. El que sí que diré és que a mi em costa desconnectar i no fixar-me en aquestes coses encara que no conegui bé les persones. És una cosa que em posa molt nerviós.

    Instints, és el més lògic, si no es sap d’una cosa, per què parlar-ne? S’han de tenir clares les pròpies limitacions, i entendre que no es pot saber de tot, ni cal. I t’he de donar la raó, quan hi ha algú que va espatllant l’estona al final només t’acabes fixant en això, és com anar a un concert amb música que t’agrada molt i que algun dels músics desafini molt. Em sembla que jo també faig una mica com tu, intento que l’atenció es centri amb qui està parlant, fent esforços per minimitzar les interrupcions. Però de vegades és una guerra perduda.

    Jordi, com deia a en Carquinyoli, això és una veritat universal.

    Garbi24, però ja saps que qui necessita demostrar que és el que més sap, té moltes carències, i sap perfectament que no és el millor. Els millors no necessiten demostrar res.

    Òscar, doncs mira, pel meu gust, la interrupció constant és per girar-los la cara (d’un mastegot, per si no s’entenia…).

    ResponElimina
  37. Núr, m’agrada que hi hagi veus discordants, que pensin que no hi ha per tant amb les meves neures. Evidentment, el que jo explico no és cap veritat absoluta, està basat en experiències personals, i per tant, es tracta del que jo penso i sento, que naturalment, no té per què coincidir amb tothom, o qui sap si amb ningú. Si la gent coincideix, veig que no estic tan boig, però si no, també veig que esteu vius i teniu la vostra opinió. Naturalment, no es tracta de portar la contrària per sistema, però tampoc de dir que sí per no mostrar desacord.
    És una sort si no et molesten, i que t’ho puguis prendre gairebé a broma. A mi em fan una mica de pena, però precisament potser per no tenir prou pau interior em fan perdre la paciència. Això i perquè valoro els bons oradors, i si se’ls interromp perquè sí és com si sentís ratllar un vidre o una pissarra.

    Yuna!!!!! Quin plaer tenir-te per aquí! Gràcies per passar, ai, que et trobo a faltar. A mi també em resulten odiosos aquests comportaments, però és això que deia, quan ho fan te’ls carregaries, però després penses que pobra gent, que aquesta necessitat d’atenció deu ser molt més dura per ells que no pas per tu el fet d’aguantar-los.

    Nimue, jo de vegades tinc l’elegància d’una piconadora, i és que els neutralitzaria amb xarop d’estopa!

    Toni, aquí hi ha una diferència, no he volgut dir que només els que tenen carisma tinguin coses interessants per explicar. Entre aquests i els altres hi ha un món, i hi ha molta gent que participa menys en les converses, però amb criteri, i que les seves intervencions són ben rebudes. Per ser més tímid o menys vistós no vol dir que no sàpigues d’un tema, i naturalment una conversa es pot interrompre si és per aportar alguna cosa.

    Nits, en un món ideal les persones es dirien les coses tranquil•lament i no passaria res, tothom assumiria els errors, veuria que està molestant, o només parlaria quan li toqués. Però em temo que no és tan fàcil, i que fer callar a algú molest només pot portar a baralles, que aquesta persona se t’ofengui i que et foti quatre crits. Tot això, encara que li hagis dit de la millor manera possible. A més, els que més atenció reclamen més s’ofenen de que no els hi prestis.

    Ma-Poc, completament d’acord, ja ho deia en Jordi Casanovas. No tenir gràcia i pensar-te que en tens… uf, fa una llàstima a l’altre gent… però els que dius tu són pitjors, i et diré que la persona que ha inspirat el post té aquest i tots els defectes que s’han anat dient per aquí. És un cas de manual!! A més, és escandalós i té un riure horrible! Una joia.

    Cèlia, i tant, i tant, una altra cara d’una mateixa moneda, o d’una moneda molt semblant. Tan maco que és tenir els teus coneixements, compartir-los, i aprendre dels que en tenen d’altres, això de pretendre saber de tot i més que ningú, o ja haver passat per tot arreu on tu passes… aaaarrrggggghhh!!!

    Deric, suposo que has volgut dir que no suportes els que es creuen molt graciosos, però que no tenen ni puta gràcia. Perquè jo amb els graciosos m’ho passo de conya! D’això de tenir la darrera paraula… culpable de vegades… però almenys no em crec el centre del món!

    Cris, penso que una cosa és interrompre una conversa, i l’altra anar fent intervencions constants sense cap mena de gràcia, o que no aportin res, simplement per fotre cullerada i demostrar que estan allà, és com un crit desesperat per fer-se notar. Això de tallar converses pot ser per no saber escoltar prou. Això no em molesta tant, mira, m’agrada que m’escoltin quan parlo, igual que jo faig, però ja sé que hi ha gent que no ho sap fer.

    ResponElimina
  38. Aquest cop comento tard, però és que fer tard al teu blog és fàcil! En un moment la cosa s'infla a comentaris.
    El post m'ha agradat molt. I trobo que és una bona definició de carisma, a la que arribes. Jo particularment desitjo no ser el centre d'atenció. Em posa nerviós...

    ResponElimina
  39. Jejejeje m'ha fet riure això de que té el que tu tens si t’entén malament i després, quan t’entén bé, també ho té :-))

    ResponElimina
  40. és qüestió de fer un balanç ràpid: val la pena emprenyar-s'hi? perdre els nervis? dir alguna cosa? serà picar ferro fred? i si les respostes són: no, no, no i sí, doncs no cal ni començar. A més me'n van ensenyar molt bé d'això de callar, la mare sempre em posava una mà al braç o al genoll i em deia 'calla Neus, deixa-ho estar' molt suaument i jo, perquè m'ho demanava ella, callava. L'altra mentrestant podia vomitar tot el que li convenia... però tot això ja són figues d'un altre paner.
    :)

    ResponElimina
  41. És curiós que ningú s'hi reconegui. Ens pensem tots que anem en cavall blanc, mal que n'hi ha que muntem burra, negra per si fos poc.

    Qui no s'ho pensa que té molta vida?
    Qui no ha pecat mai de diletant?
    Qui no es mira el seu melic?

    Per mi que això té molt de llunes. Hi ha qui muda de caràcter amb dues hores de son menys o un entrepà aplaçat. I per això ho disculpo, i dels que saben disculpar quan ho veuen en mí, en dic amics.

    M'atavala més, en canvi, el parlar per parlar. Penso que arriba a esgotar quan és sobre coses trascendentals: la repetició de tòpics estèrils, la manca d'imaginació, el sempre tornar al mateix lloc, l'elogi gratuït, la condescendència maternal indiscriminada, la buidor...

    No trobeu que quan no es té res a dir, val més callar?

    Salut i dirhams.

    ResponElimina
  42. A mi m'encanta passar desapercebuda, quan més millor. Per això m'encanta la ciutat perquè et dóna un anonimat que no tendries a un poble. Però reconec que la gent que sempre fa el possible per cridar l'atenció, ser el centre em molesta. Segurament el seu comportament ve donat per una sèrie d'inseguretats però tot i així no aconseguesc, per molt que els justifiqui, sentir-me a gust amb gent d'aquest estil.

    (Arrib tard al post però és que darrerament no puc dedicar-li tot el temps que voldria als blogs :S )

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.