diumenge, 4 d’octubre de 2009

Amics i diners

Aquesta passada matinada vaig veure un capítol de FRIENDS que em ve com anell al dit per parlar d'un tema. En el capítol, tres dels protagonistes entren en conflicte amb els altres tres perquè tenen feines que els proporciones ingressos molt més baixos que ells, i no poden seguir el ritme de gastar que imposen.

Estic en una edat en que ve molt de gust fer coses, sortir cada cap de setmana, menjar fora, alguna escapadeta, viatges, activitats diverses... però el sou no dóna per tot. Que tampoc em queixo, el fet de no poder fer grans despeses no vol dir que no pugui viure amb comoditat. Però com a la sèrie, tinc amics que tenen uns ingressos molt superiors, i em costa seguir-los el ritme. Em considero prudent i no m'agrada estirar més el braç que la màniga, però tampoc no m'agrada haver de dir que no a coses, i encar menys fer que els altres tampoc les facin per les meves limitacions.

En honor a la veritat, tinc uns amics força comprensius. Força comprensius un cop els he dit que jo no puc gastar-me certes quantitats, és clar. Però m'han ajudat en més d'una ocasió i són força considerats, no els puc retreure res. Però de vegades sembla que si no segueixes el ritme et quedis exclòs i una mica fora. Els diners són una cosa que no m'ha preocupat mai massa, perquè no els dono cap mena d'importància, mentre en tinc, és clar. El que es trist és que siguin font de problemes o discusions entre amics, que sí que són una cosa a la que dono la màxima importància a la meva vida.

Els diners són el que genera el 99 % de les discussions del món. Però a aquest nivell no, si us plau.

40 comentaris:

  1. La situació és delicada, però em sembla que ho portes prou bé. Com bé dius la prudència i la confiança poden ser la clau per aconseguir un equilibri. Petons.

    ResponElimina
  2. Uff, un tema molt complicat. Si els teus amics ho entenen, doncs perfecte :-)

    El problema és quan et miren una mica com a “bitxo raro”.

    Nosaltres som autònoms. Bé, el meu marit és autònom (jo actualment no treballo fora de casa) i això suposa ingressos irregulars, per tant mai vull comprar res ni fer res si no sé segur que tindré els diners per a fer-ho.

    Quan arriba l’estiu i no pots fer aquell viatget que voldries, arriba el moment en que la gent et pregunta “On heu anat per vacances?”, Doncs enlloc... (Al Viena!! jejejeje Eps, que m’ho he passat força bé... M’he muntat un munt d’històries i jo tampoc necessito massa "coses" per ser feliç) però la veritat és que dol bastant quan algunes persones et miren amb certa superioritat perquè han viatjat a tal o qual lloc.

    Quin cotxe tens?... Doncs mira, no tinc cotxe (una altre "repassada")

    Aquesta societat de consum és així... "Tanto tienes, tanto vales"

    Els amics, la gent que t'estima, si són sincers, et volen igual tinguis més o menys pasta :-)

    ResponElimina
  3. Per als amics no ets una moneda de canvi. Ni accions de borsa. De vegades no podràs seguir-los el ritme, i la sensació de "sentir-se fora" per tu serà força marcada, però després de passar per aquesta situació molts cops, crec que la clau és que has de pensar que per a ells aquesta sensació no hi és. Sinó tot es fa una mica costa amunt, en fem un gra massa de coses que potser no tenen tanta importància. Ells et segueixen tenint en consideració, et segueixen estimant tal i com ets, et segueixen tenint present. I ja vidran èpoques millors on tindràs diners per poder fer i gaudir de tot el que vulguis. Jo si més no estic fent calaix!! :)

    Entre amics jo no he tingut mai cap discussió de diners, de moment. I també han estat força comprensius amb mi, i hem fet coses un pèl surrealistes sense gastar gairebé ni un duro... Amb imaginació i il·lusió he arribat a passar moments inoblidables! Però és clar, hi ha massa coses que ni amb bones intencions ni amb una ment privilegiada pots assolir...

    ResponElimina
  4. Gairebé tot es mou per diners, però l'amistat ha de ser superior a això, de la mateixa manera que no s'hauria de poder comprar amb diners.

    ResponElimina
  5. Els diners no han de ser motius per discutir tant, tens tota la raó. A mi també m'agrada fer coses, i els diners tampoc han de ser limitacions per a fer-les. Però a mi a vegades em fa mal gastar els que tinc, i després penso: coi, i perquè son si no els diners!?! Són per gastar. Com seria un món sense valors com aquests? Ara que clar, amb el meu sou... tampoc puc gastar tant, perquè no en tinc tants! I ara, bona niiit!

    ResponElimina
  6. Es passen èpoques millors i no tant però mai he tingut problemes amb els amics perquè tenien més diners que jo. És qüestió d'adaptar-se i si hi ha coses que no es poden fer, doncs no es fan. En farem d'altres i en gaudirem igual. Encara que no sigui el gran viatge o el gran cotxe.

    ResponElimina
  7. Uf, jo crec que no noto la crisi perquè sempre he nat més o menys igual, els diners s'han de valorar i no s'ha d'estirar més el braç que la màniga com bé dius XeXu, i seguir ritmes d'altres no és fàcil, cadascú sempre dins les seves limitacions sempre oi...

    ResponElimina
  8. NO DIRE ALLO DE LA SALUT SERIA TONTO ,PERO COMPRENC LA SITUACIO, LA FELICITAT ES DISFRUTAR DE LO QUE TENS,PARAULES DE LA MEVA AVIA,DONCS AIXO A DISFRUTAR DE LA TEVA REALITAT.I ELS "GROLLERS" QUE ELS BOMBIN¡
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  9. a aquest nivel no ho hauria de ser, explicant als amics que quan surts a sopar no pots gastar-te 30€, per posar un exemple, s'ha d'arribar a una entesa

    ResponElimina
  10. Un post molt encertat XeXu. En el meu cas tots disposem si fa no fa d'ingressors similars, tirant a la baixa. I sóm força estalviadors i mesurats, cosa que em fa pensar que potser estaria bé deixar-se anar una mica més (collons!).
    Jo espero no disctuir-me mai per diners amb algú estimat, mai!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  11. com va dir un savi... no pateixis que mentre jo tingui un duro, tu aniràs borratxo.

    ResponElimina
  12. Penso que fas el correcte... no estiris més el braç que la màniga i, de tant en tant, donat aquelles alegries que et pots permetre.

    ResponElimina
  13. recordo el capítol.
    per sort, amb els meus amics mai hem tingut aquests problemes. hi ha qui podria portar un ritme més alt, xò s'adequen al que podem els altres.
    els que poden portar un ritme més alt, fan les seves coses, els seus viatges i més, xò no passa absolutament res.

    ResponElimina
  14. Uf. Delicat, delicat. Una situació que demana equilibri i ma esquerra per part de tothom. Al menys, tenir clar el que passa ja es un encert.

    ResponElimina
  15. l'amistat no sol tenir la nòmina com a companya de viatge. sols cal (o al menys a nosaltres ens ha funcionat) una mica d'amotllar-se i ja està.

    si no es pot anar a la millor casa rural, es va a la pijor però amb l'equip al complert.

    ResponElimina
  16. Pesseta o bragueta ...la font de tots els problemes.
    Es difícil de vegades seguir el ritme dels altres, que al mateix temps no s'adonen que hi ha qui no pot.

    ResponElimina
  17. És un tema complicat... Per sort o per desgràcia (suposo que més la segona...), la colla d'amics amb qui vaig jo sempre anem curts de pasta, així que no sempre pensem en plans barats. Tot i això, de tant en tant ens agrada satisfer algun caprici, encara que sigui per separat i encara que ens costi uns bon grapat de duros. Llavors el que fem és explicar-nos-ho i riure plegats. hehehe

    Amb qui ho pateixo és amb la parella: Ell cobra una mica més que jo, però fins ara vivia a casa sons pares, així que el seu sou era totalment per a ell i les seves despeses. Jo, en canvi, tinc un sou força trist més de la meitat del qual se n'anava al pis. I això es nota quan vols anar a sopar fora sovint, anar a prendre alguna cosa sovint...

    Si els teus amics poden, és normal que vulguin permetre-s'ho. Mentre no t'exigeixin que tu també hi participis. El problema és quan t'ho exigeixen, o bé deixen de fer el que voldrien perquè no et sentis tu exclòs. A mi em sap molt de greu haver de dir que no a un pla perquè vaig justa, però els meus amics no tenen per què patir-ho, ni sentir-se culpables. Tinc claríssim que el que he de fer és buscar-me una nova feina on em paguin millor i punt. I mentre no la trobi, ajo y agua! Pel que expliques, la sensació que tens no és justificada, ja que no crec que els teus amics et vulguin excloure. De vegades les coses són com són i no s'hi pot fer més. Accepta-ho i ja està! Quan tota aquesta situació econòmica es calmi una mica, serà l'hora de millorar i llavors podràs fer el que tu vulguis! ;)

    ResponElimina
  18. Ui això és el pa de cada dia, més del que et penses. Però bueno és qüestió de saber fins on pots arribar, i si no pots fer alguna cosa amb ells buscant d'altres més baratilles jeje.

    ResponElimina
  19. Primer de tot: veig que vas avançat amb el tema Friends, perquè jo el dissabte vaig veure aquest capítol i fa més temps que vaig re-començar...

    És un tema espinós, és veritat.

    Jo estic en el cas contrari. Ara que em puc permetre coses, els meus amics no em poden seguir. Sovint tinc la sensació d'estar deixant passar possibilitats, perquè potser en un futur no m'ho podré permetre. Però parlant sincerament, m'importa poc. A més a més, també és important aprofitar que tens amics per fer coses, encara que siguin barates.

    ResponElimina
  20. els amics "de sempre" amb els anys van prenent distància per aquesta raó, entre altres. Cadascú acaba resolent la vida de forma diferent i, per tant, portant un tipus de vida que pot molt ben ser que els altres no puguin assolir. Aleshores l'important és trobar aquells punts en comú i, si no et veus tantes vegades, com a mínim, les que et vegis, siguin en un pla d'igualtat :)

    ResponElimina
  21. Suposo que és qüestió de combinar i fer activitats diferents, de manera que cadascú "s'apunti" al que la seva butxaca li permeti.

    En el meu cas, no tinc una "colla" sinó amics "individuals" (o de dos o tres com a molt). Per això, amb cadascú faig segons les possibilitats dels dos (o tres). I la majoria estem, més o menys, en una situació econòmica similar.

    Deu ser complicat de gestionar, quan uns disposen de molt i altres poc.

    ResponElimina
  22. El tema dels diners sempre és complicat. T'entenc perfectament XeXu! però crec que amb els amics de veritat aquestes coses s'han de poder parlar i adaptar-se entre tots al que va millor a tothom. De totes maneres sé que no sempre és fàcil i és trist sentir-se exclòs per un tema econòmic. Amb la de coses que es poden fer que no valen diners!! (o ben pocs!!)

    ResponElimina
  23. En aquest cas, el que en té més sempre s'ha d'adaptar al que té menys, si realment tots som amics. Per exemple no cal anar a sopar fora de carta, podem anar junts de menu. O si es tracta de fer vacances i no dóna per hotel, doncs de camping. Això sí, quan realment vols donar-te un "capritxo" d'aquells immorals i t'ho pots permetre, (tampoc cal explicar-ho massa) I com deixa aquell Salut i peles!

    ResponElimina
  24. M'has fet pensar amb la pel·lícula que feien ahir a tv3:"Amics amb diners".Diferents classes socials, però amics.Crec que un amic,se n'ha d'adonar quan un altre no està al seu mateix nivell de vida...

    ResponElimina
  25. Dues coses només.
    una: recordo el capítol :)
    dues: no puc pas estar més d'acord amb tu.

    va i una altra: l'Assumpta, la paia, dient que no té gaires diners i s'ha passat l'estiu a VIENA!!! ;P

    ResponElimina
  26. A mi personalment no m'ha preocupat el tema quan és puntual, o sigui quan és una nit que un amic vol fer una cosa i jo una altra... a mi m'ha preocupat més quan això es converteix en què l'economia ja et canvia l'estil de vida.
    A mi em va passar quan estudiava i les meves millors amigues del poble van optar per no fer-ho. Elles tenien sempre diners i no sé, sentia que "evolucionaven" d'una altra manera que jo, es pagaven una boda, una casa,... i jo estava amb els meus ideals, vivint en un mini-mini-pis, pagant un Màster i treballant a horetes en llocs on em pagaven poc per poder tenir una feina que no sabia ni si l'aconseguiria. Moltes vegades sentia que elles volaven i jo estava estancada vivint com als 18 anys.
    Sentia que tenia poc a dir en els seus temes de conversa, en els seus plans,...,i penso que de vegades això sí t'allunya.
    Però jo vaig tenir sort i seguim sent amigues i potser hem trobat que la diferencia és el què ens fa tenir moltes a explicar-nos i a aprendre.

    ResponElimina
  27. Penso que fas bé, al cap i a la fi, mires per tu i si els teus amics anessin justets com tu, doncs també mirarien per ells.
    Jo he dit sempre que no he pogut anar a algun lloc per diners, i mai cap amistat m'ho ha tret en cara, per sort, i crec que tampoc hauria de ser font de conflictes perquè la vida està cara, els temps són difícils i avui dia paguem per tot.
    Aquest finde mateix, una amiga em va pagar el sopar, tot i que jo podia pagar-me'l, però va dir que millor em guardés el calés i que ja li pagaria a ella un altre dia.
    No ho sé, jo em sembla que tindria empatia amb aquestes coses, perquè a mi m'ha passat i ara em passa.

    Sort!!!

    ResponElimina
  28. A mi em passa a l'inrevés, la situació dels meus amics, amb l'edat que tenim, amb criatures, hipoteques i manca de feina, em fa que de vegades em sàpiga greu de dir-los anem aquí a sopar, o a prendre copes (tampoc em puc fer càrrec de totes les despeses, encara que tinc una feina que no em queixo).... Però, a mi fer una pizza, un frankfurt, una xerradeta, un cine.... ja m'està més que bé, els amics és el millor per passar-ho bé, no cal anar a Haway, oi??? Un petó XeXu :)

    ResponElimina
  29. Jajajaja Elur, m'has fet riure!! :-)))
    Després diràs que jo sóc terrible! :-P

    ResponElimina
  30. Hem de començar a fer servir millor el vocabulari i no hi hauria mals entesos. I tu, què ets? Jo sóc persona i em dedico a... (molta gent confon el que és amb el que treballa, i el que té amb el que és...)

    ResponElimina
  31. estic completament d'acord amb tu. De fet tu parles d sou, prou imaginat si stas fent una segona carrera i ja fa temps q alguns dls teus amics treballen i es poden permetre certes coses q tu no pots treballant a mitja jornada, o fent d becari, o simplement dedicante a estudiar plenament. Fins un cert punt, com tu dius, no problem, per sort puc "anar tirant" xo be...i ha un dia q penses, no puc seguir akst ritme. Hi ha una dicotomia massa graaaaan!! (oi?)

    ResponElimina
  32. Si una cosa em queda clara després de llegir els vostres comentaris, és que barrejar amics i diners és una mala cosa. Gràcies a tothom per la visita i pels comentaris.

    Fada, ho porto prou bé perquè els meus amics són força considerats, i si els dic que no puc, doncs és que no puc. I si cal, m’ajuden, i tenen en compte que jo no puc seguir segons quin ritme.

    Assumpta, està clar que els amics t’estimaran igual, però això no treu que hi hagi casos que no entenguin que hagis de refusar fer una cosa per diners. La gent aquesta que comentes, doncs bé, deuen necessitar demostrar com en són de bons, però no crec que es guanyi massa cosa presumint davant d’algú que no es pot permetre els luxes que es permeten ells. Però tu no et queixis, que com diu l’Elur, a Viena no s’hi estava tan malament!

    Laia, això de sentir-se una mica exclosos ens ho fem nosaltres mateixos, perquè no han de ser massa amics si exclouen per motius econòmics. D’aquests no els voldria tenir a prop! A mi no em passa, la veritat, era més aviat una reflexió, però sí que és cert que de vegades he de frenar una mica, perquè no m’ho puc permetre tot. Ja arribaran millors moments econòmics, segur.
    Sent tan imaginativa com tu ets, no dubto de que t’empesques un munt d’activitats genials i ben baratetes. Em sembla que ja ens n’has parlat alguna vegada a ca teva. Però noia, jo, si no és gastant, sembla que no hi ha manera.

    P-CFA…, ben cert, l’amistat ha d’estar per sobre. I amb diners no es compra amistat. Es compren alguns succedanis, però d’amistat res.

    Nymnia, a mi em passa que quan en tinc a la butxaca no m’importa gastar-los i compartir-los. Ja et dic, els dono poca importància, i tot i que m’agrada fer raconet, també m’agrada gaudir-ne. Però si em passo, després correm-hi tots! Per això m’he d’anar frenant, no seria normal pulir-s’ho tot la primera quinzena de mes, i després viure de l’aire.

    Kweilan, la idea és adaptar-se al que ve. Si es pot compartir una activitat, perfecte, i si una altra està fora del nostre abast, tampoc no podem privar els altres de fer-la, però hem de saber dir que no. Parlant les coses s’arriba a bons acords.

    Cesc, jo tampoc noto massa la crisi, ara cobro més que l’any passat, per exemple, i la vida sempre ha estat cara per aquí. És clar que no puc permetre’m grans despeses, però si no hi hagués crisi tampoc no podria, així que…

    JUGANT…, gaudeixo dels diners que tinc tant com puc, però quan no n’hi ha més, doncs s’ha de parar. En el meu cas no n’hi ha, eh, de grollers. Els amics es porten força bé en aquest sentit.

    Per sort, Deric, no tinc uns amics amb un paladar massa fi. Som d’anar a menjar fora els caps de setmana, però sempre és baratet, i esporàdicament ens gastem una mica més. Però ja que ells són així, jo intento no perdre’m tampoc aquestes ocasions una mica millors. Però tampoc ens gastem tant, eh?

    Xitus, és una sort la teva situació, així no hi ha discussió que valgui. I segur que si algú proposa gastar una miqueta més un dia, tampoc no passarà res, ja que generalment ja us controleu. Ostres, barallar-se per diners és terrible. Per sort no ho he hagut de viure, però m’han explicat casos, i em sembla tan degradant…

    Jordi Casanovas, aquest a part d’un savi, era un amic de veritat. Amb els meus acaba passant una cosa així, no et pensis. En èpoques en que anava més curtet de diners em permetien pagar només una ronda mentre ells en pagaven dues. Que monos, no?

    ResponElimina
  33. Carqui, vaig fent amb tota la sensatesa de que sóc capaç. Estalvio en unes coses, i gasto molt en altres que algunes persones no trobarien normal, però cadascú té les seves necessitats, oi? Una de les meves és passar-m’ho bé quan surto, i no ser (massa) limitant.

    Rits, ja veig que els teus amics són molt monos, com els meus. Entre nosaltres s’intenten adaptar, i després cadascú, per la seva banda, es gasta el que vol, en el que vol. I no passa res, és clar. Són les despeses que, ara per ara, no em permeto. A banda d’algun ordinador de tant en tant…

    Dan, tot això que dius, i parlar-ho, que deixant les coses clares sempre s’entenen millor.

    Òscar, paraules sàvies les teves. Aquestes de la casa rural, dic. Sempre és millor retallar algunes coses per tal de poder mantenir-nos junts. Crec que un grup d’amics que valgui la pena ha de fer aquestes coses, i certs sacrificis pel bé comú. Però si la casa després té escarabats, la culpa és del pobre, eh!

    Garbi24, el que és difícil és no deixar-se portar per no sentir-se menys, i gastar més del que toca. Parlant les coses es pot arribar a bons acords, però de vegades no en sabem, de parlar.

    Núr, a tots ens agrada algun capritxet de tant en tant. Però llavors, és el capritxet i prescindir d’algunes altres coses. Si tots aneu curts de pasta és una sort perquè tots ho vivim igual. Entre els meus n’hi ha que a final de mes es permeten molts capritxets, i ni s’immuten, cosa que a mi em deixaria pelat completament.
    Amb la parella això és un problema relatiu. Si ell té més pasta, que pagui ell, no? A més, ara s’ha de compartir tot, que viureu junts, sobretot l’excés de diners d’ell, hehehe.
    En general no tinc massa problemes amb els meus amics perquè s’adapten força. Tampoc no deixen de fer res si jo no puc, però intenten que sigui tot possible. La sensació d’exclusió la té més un mateix que no pas te la provoquen els altres. No fan res perquè sigui així, però tu pots sentir-te malament alguns cops si veus que no hi arribes. A veure si tu trobes una feina millor i a mi em pugen el sou (que la meva ja em va bé), i després, a córrer!!

    Bajo, sobretot això, no voler arribar allà on no pots, que igual acabes escaldat!

    Txari, ja saps que tinc molt poca feina, i miro capítols. Ara aquesta setmana no n’estic mirant, però ja recuperaré!
    La teva manera de gestionar els diners és la normal en aquests casos. T’adaptes a les necessitats, perquè els que t’envolten no podrien seguir-te, però mentre els altres gasten el que poden, tu vas i, a més a més, et compres un vestidet, perquè pots. Qui t’ho pot retreure? Ningú. T’ho pots permetre. I jo, perquè el verd no em fa el pes, que si no…

    Clídice, espero que en el meu cas els diners no siguin mai causa de separació, però amb les obligacions que van sortint, segurament si que et vas veient menys, però això ha de fer que les trobades que vas tenint, les gaudeixis més.

    Ferran, tu ho tens muntat bé, ja veig. No et cases amb ningú, eh? Però si tots gaudiu dels mateixos recursos, tot és més fàcil. Pot ser difícil de gestionar si les diferències són molt grans, però jo tampoc és que cobri una misèria, vaig fent. El que passa és que els altres cobren molt més, lladres!

    ResponElimina
  34. Pluja, sentir-se exclòs és més un sentiment propi que no una realitat, els bons amics no et deixaran de banda per tenir menys diners, i si ho fan, és que no són tan bons amics… Ja m’explicaràs quines coses fas que no valen diners! Perquè noia…

    Plugim constant, està clar que la limitació la posa el que té menys, quin remei, oi? Si són considerats no els importarà no anar a llocs tan cars, especialment a sopars i coses d’aquestes. Però és clar, quan la cosa ja no depèn del grup, ells podran pagar-se els capritxets, i els més pobres no, però això ja no ha de molestar a ningú.

    Judith, no et creguis que és tan fàcil. De vegades, si tens molts calers, penses que tot són flors i violes per tothom, i no és així.

    Elur, aquesta Assumpta, és que es queixa per tot, eh? Aquest és un dels capítols que es recorden, un de tants que expliquen una situació que podria ser perfectament real. I si els dos hi estem d’acord, això ho confirma.

    Tuti, el cas que expliques és interessant perquè el més normal seria que cadascú hagués seguit el seu camí, i que tu haguessis trobat persones que tinguessin una situació més semblant a la teva. Però us vau mantenir juntes, i això està molt bé. Això sí, tens raó amb que quan es porta un estil de vida tan diferent, els interessos canvien, i fins i tot és difícil parlar, perquè els temes i els problemes són totalment diferents. Si a vosaltres us ha servit per unir-vos més, pensa que ets afortunada.

    Instints, les coses clares sempre ajuden a que la relació flueixi. La gent ha d’entendre que alguns no podem arribar a tot, perquè quan tenen diners a la butxaca, de vegades se’ls oblida tot.
    Entre nosaltres hi ha força comprensió, a mi també m’han donat un cop de mà de tant en tant. No m’agrada sentir que m’han de pagar les coses, però sé que després ho tornaré, i pagar un sopar no és tan estrany, un altre dia, convides tu.

    Cris, aquesta actitud és la més normal, i és la que crec que jo adoptaria si fos jo el que té la pasta, i els altres amics no en tinguessin. El més important és estar junts, el que facis només és l’excusa. Unes pizzes i unes coca-coles és genial, no trobes? Sempre que la companyia sigui l’adient.

    Cèlia, els diners no haurien de tenir la importància que tenen, i menys en les relacions personals. Però sembla que per alguns és necessari comparar bitlleteres, si no no són prou feliços.

    Déjà, és clar, aquest cas que expliques és típic. Quan et quedes estudiant, i els altres comencen a treballar, les diferències es fan molt grans. És com el que explicava la Tuti. A part de molta despesa, suposo que s’ha de posar molta voluntat perquè les relacions no es trenquin. Espero que tinguis sort i puguis seguir el seu ritme!

    ResponElimina
  35. Quin temàs, XeXu! Diners i amistats! Tinc unes amigues que ens coneixem des de fa més de 25 anys, i, com és evident, la vida ens ha dut per camins ben diferents, sent la vessant econòmica un d'ells. Ens intentem veure cada mes, en un sopar en el barri on viviem, a la pizzeria de tota la vida. Estic segura que si alguna digués que no pot anar-hi perquè aquell mes no li va bé, ho arreglariem entre totes i els diners no serien el motiu per no assistir-hi. Però, i això suposo que no es pot evitar, durant el sopar, els diners i la "posició econòmico-social" apareixen i fan distincions, inconscients però reals, que poden fer sentir malament i saber greu. Tot i l'amistat que volem continuar fent autèntiques filigranes en les agendes, malgrat el fet de que no es vulgui que els diners siguin la causa per no anar al sopar, sempre acaben apareixent en la conversa i marquen les evidents distincions. Aquestes no fan que es deixi d'anar als sopars, però si que fan callar. El mes passat, la trobada després de l'estiu, van sortir dues opcions clarament oposades de com s'havien fet i passat les vacances, i en un tres i no res, qui quasi no havia fet vancances i s'havia quedat a casa per motius econòmics, va anar callant davant les explicacions de qui havia fet les "super-vacances". Després, en anar cap a casa, li vaig preguntar què li passava i perquè havia deixat de parlar, em va mirar i em va dir "el que jo explicava no era interessant". És evident, que per més que m'ho va explicar a mi, no era el mateix, i em va deixar ben xafada, perquè, recordant altres sopars, sovint fa el mateix, deixar de parlar i acabar el sopar en silenci, no per enveja sinó perquè considera que "no és interessant". No s'haurien de barrejar amistats i diners, però acaben sortint d'alguna manera i sempre hi ha algú que acaba callant. És complicat, per molta entesa que hi hagi, perquè els sentiments són molt fràgils!

    ResponElimina
  36. Totalment d'acord amb la sentència final.

    Si no pots seguir el ritme econòmic que et marquen els amics, deixaràs de fer coses que ells fan i per tant, deixareu de viure coses plegats i després comentaràs coses que tu no saps ni de què va. Aquesta és la gran tocada de nassos.

    De totes maneres, si són comprensius, segurament moltes vegades arribareu a un acord!

    ResponElimina
  37. Feste amic meu, t'asseguro que això no et passarà. Potser m'hauràs de fer algun prèstec.

    Ara seriosament, normalment ens fem amics de joves, quan encara no tenim ingressos, tret del que ja ens donen els pares. Aquí ja es comencen a veure diferencies, però no moltes, ja que normalment ens mouem en cercles socials de nivell semblant. Els amics que pots fer més tard, quan ja ets més gran, sol ser tres quarts de lo mateix, però les diferències poden ser més grans, tot i que es sol arribar a una mena de consens a l'hora de compartir activitas per a que a ningu li suposi cap incomoditat. Si no és així li veig difícil solució.

    ResponElimina
  38. Hola, noi! Feia dies que no et llegia i he recuperat tots els posts que m'havia perdut. No se m'acut res a dir, però volia comentar, així que només t'envio una abraçada blogaire. Endavant!

    ResponElimina
  39. Manuscrits, es nota que tot això ho has viscut de primera mà, gràcies per aquest comentari tan explicatiu. La premissa és clara, amics i diners no s'haurien de barrejar mai, però llavors passen les coses que tu dius. Tot i la voluntat de mantenir un grup unit més enllà de les dificultats i les agendes, un cop aconseguit et trobes que els temes de conversa són tan diferents que alguns poden incomodar els altres. Però si no, de què es parla. És normal que n'hi hagi que pensen que el que fan no és interessant, i no s'atreveixen a parlar. Però va una mica a persones també, deu cansar que això passi una vegada rere l'altra, però agafat amb humor, paciència, morro, o el que sigui, potser la diferència no es faria tan gran i hi hauria més integració.
    Sigui com sigui, encara que després hi hagi desenganys d'aquest tipus, em sembla una cosa genial que seguiu mantenint la tradició de quedar un cop al mes, i que duri!

    Jordi, això que dius m'ha passat algun cop, no he fet alguna cosa per falta de diners, però també d'interès, i després et trobes que quedes fora de les conyes i de moltes converses. Però he après a viure-ho amb filosofia, més em val. Per la resta, solem arribar a molts acords.

    Angle, quan vulguis sortim a fer una cervesa... o mitja.
    Generalment l'amistat passa per davant dels diners, i els que en tenen més s'adapten. Almenys a mi em passa. També es tracta de moure's amb gent que té gustos similars, encara que per feina, han aconseguit uns ingressos molt superiors als teus. Si compartiu aficions i gustos, la cosa no es dispararà, record de quan cap de nosaltres no tenia ni un ral. Ara que, observes també que amb més diners a la butxaca els paladars es refinen una mica, però per això és qüestió d'anar frenant.

    Gràcies per passar Puji, però tampoc és obligatori comentar, eh?

    ResponElimina
  40. Capritxets ens hem de permetre només els que puguem. Cal que siguem realistes amb els diners perquè, si no, acabarem en problemes com ajuste de cuentas i aquestes coses... :)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.