dilluns, 7 de setembre de 2009

Retirat?

Feia molt temps que no anava a cap activitat castellera. Aquest cap de setmana he estat a l'assaig i a una actuació, però sense participar, només mirant. Continuo tocat, no he fet res per recuperar-me de l'espatlla, però el que més tocat està són les ganes de tornar i la motivació. He hagut d'explicar molts cops per què no hi vaig mai, molta gent m'ha preguntat, i no m'agrada gens haver de donar explicacions. Després de 16 anys fent castells no sento la necessitat de mantenir el compromís que sempre he mostrat. Una inoportuna lessió i poc convenciment de com funcionen les coses tampoc no hi ajuden gens. Pensava que no em passaria mai, però estic bé sense anar-hi, no ho trobo a falta.

Això sí, mirar actuacions de la teva colla és molt avorrit quan no hi pots participar. Entenc que a la gent li agrada mirar, però quan n'has vist tants, mirar com els fan i no sentir-los a mi no m'aporta gaire emoció. Abans em moria de ganes de posar-me a sota quan em quedava fora d'algun castell, però ja no. Ahir quan hi anava tenia dubtes de què faria, però en arribar va sortir de mi el mateix discurs que la darrera vegada que vaig trepitjar el local d'assaig: 'estic retirat'. Però em pregunto si es pot deixar de ser casteller. No tindré ganes de tornar més endavant? Ja sé que hi puc tornar si em ve de gust, igual que puc no anar-hi més si el cos m'ho demana. Però el moment és estrany. No tinc ganes de tornar, però ho veig com una cosa tan meva...

32 comentaris:

  1. El futur s'escriu de mica en mica cada dia, així que potser si, o potser no. En tot cas, el que has de fer és el que et vingui de gust.

    ResponElimina
  2. Només s'ha de fer el que be de gust , que ja prous coses hem de fer a la força.

    ResponElimina
  3. és que la retirada costa moltíssim de fer, jo ho veig amb el futbol. Aquest any un equip m'ha volgut fitxar, i m'ho he hagut de pensar molt i molt, però he dit que no, pel meu genoll ara que el tinc de segona mà. Però això no vol dir que no em senti dins d'aquest ram, perquè ho porto a dins, i a tu et deu passar el mateix, que ho portes a dins, només que ara t'ho mires des de fora.
    Si has de tornar-hi, ja veuràs el moment. Això sí, que et vingui realment de gust. Petonets!!!

    ResponElimina
  4. Pots estar totalment retirat i sentir-ho tan teu com sigui necessari, una cosa no treu l'altra.

    una abraçada!

    ResponElimina
  5. L'important a la vida és fer en cada moment les coses que realment ens omplen. Si no estàs convençut pos deixa-ho estar de moment... més avant ja t'ho tornaràs a plantejar, no?

    ResponElimina
  6. passa moltes vegades, quan t'impliques totalment amb una activitat, que una lessió o alguna circumstància de fora t'obliguen a deixar-ho, i te n'adones que realment era el que volies fer. Que has donat molt i has topat amb diferències de criteri moltes vegades insalvables, i te'n canses i, de sobte te n'adones que es pot viure perfectament sense allò. A mi em va passar amb el bàsquet. Pots retornar, però mai més és el mateix.

    ResponElimina
  7. De cop, en tornaras a tenir ganes, ja veuras.... A mi em passa amb el teatre, quan porto un bon temps sense fer cap obra ho gaudeixo, pel relax, però també ho enyoro, i quan em "reclamen" per tornar a pujar a escena, la cara se m'ilumina!! Petons :)

    ResponElimina
  8. Estic total i absolutament d'acord amb Elur :-))

    Jo crec que sempre sentiràs els castells quelcom teu... Setze anys són molts anys!! i el fet tornar-hi o no és independent de que els segueixis sentint i estimant.

    ResponElimina
  9. Suposo que depèn del moment, i ara es veu d'una manera i d'aquí a un temps pot canviar totalment. En tot cas, no ha de ser una obligació.

    ResponElimina
  10. fem castells a la vida doncs! que d'aquesta no ens retirem fins al final!

    ResponElimina
  11. La vida es belluga sempre. mai no podem saber què decidirem més endavant. M'agrada deixar les portes obertes.

    ResponElimina
  12. Crec que d'això se'n diu falta de motivació o de nous reptes. A mi també em passa amb l'esport que faig. Si no es busquen nous horitzons, per molt que t'agradi una cosa, tot acaba convertint-se en rutinari... per desgràcia!

    Crec que deixar de ser alguna cosa que has fet i sentit és molt complicat. Sempre tens dintre teu algun petit cuquet d'allò que vas fer i et va agradar tant.

    ResponElimina
  13. Suposo que sempre s'està a temps de tornar, si ho veus i és el que vols. Però jo creuc que sí que és algo que portes a dins teu. A mi em va passar quelcom semblant quan vaig deixar el meu esplai de tota la meva vida, despres no va ser tant dur, i nose, sempre, de tant en tant, hi vaig, els veig i els hi dono un cop de mà. La motivació no és la mateixa, però estic contenta, perquè en el fons, el que importa és fer allò que et ve de gust, i pensar en les coses que han de venir, en el futur, en nous reptes... Una abraçada!

    ResponElimina
  14. Jo també trobo a faltar els castells, i la relació que tenia amb la gent de la colla.
    No ho vaig deixar per cap lesió, sino pq la colla es va acabar desfent, i em feia molta mandra apuntar-me a una altra colla que no fos la meva.
    M'agrada veure'ls i a vegades acabo un altre cop a la pinya però ja no me'ls sento meus.

    Sempre has de fer allò que et vingui de gust, si ara no en tens ganes, no hi vagis, no hi ha res pitjor que fer alguna cosa que t'agradava i t'omplia per obligació

    ResponElimina
  15. Sempre portaràs a dins els castells tant si tornes com no...però a la vida hi ha altres coses que van omplint aquets raconets buits a mesura que anem fent.

    ResponElimina
  16. Encara que al llarg de la vida ens anem "jubilant" de moltes coses, totes elles formen part de nosaltres, ens han ajudat a ser com som i, per tant, sempre les portarem a dins. Jo ho veig així i em sembla que una mica resumeix el que et passa a tu. Una abraçada i un somriure.

    ResponElimina
  17. quan has estimat tant alguna cosa és impossible despendre's del tot.

    potser ara no trobes el teu lloc en els castells, xò ja l'aniràs trobant i sentint, d'una manera o d'altra. i potser més endavant et retrobaràs amb el cuquet de fer castells i amb prou força, mai se sap.

    ResponElimina
  18. Jeje, si és tan teva, segurament sempre et sentiràs lligat. Però de bo, no lligat de dolentes :) Ves sempre que vulguis i no vagis quan no et vingui de gust. Que els castellers sempre t'esperaran quan tu vulguis ser-hi :D

    ResponElimina
  19. Et puc entendre i molt, ho mires i hi vols estar, però al mateix moment no pots i és que als castells hi ha vides com els qui no ho creuen, hi ha coses que es porten dins i com tu dius, és ben teu, però per alguna estranya raó, ens en distanciem i alguna raó deu tenir el per què.

    ResponElimina
  20. Quan et sentis preparat, ja hi tornaràs. I si no, doncs a buscar una nova afició.Ja ho veuràs...^-^

    ResponElimina
  21. El meu punt de vista coincideix amb el d'uns quants "comentaristes": carpe diem, en definitiva. Com és impossible saber què ens depara el futur, molt millor viure el present, sense preguntar-se gaire coses. Ara et fa mandra posar-t'hi? doncs a mirar-t'ho des de la barrera. I d'aquí a uns dies, o setmanes, o mesos... ja ho veurem!

    Salut.

    ResponElimina
  22. costa bastant deixar els espais on has viscut i has compartit tantes coses i com més forta és la implicació més difícil és.

    ResponElimina
  23. Jo estic d'acrd amb l'elur, no participar-hi no és excloent amb el fet de sentir-ho. Hi has dedicat molts anys i sempre ho duràs a dins. Ara encara no estàs llest del tot, però sia rriba el moment i el cor segueix dient que no, fs-li cas. No et forcis a fer una cosa només perquè toca, l'has de sentir, has de tenir aquella necessitat de posar-t'hi a sota, de participar-hi. I el fet d'avorrir-te quan els veus potser més endavant canvia i se't gira la truita, i tornes a anar a les places per veure carregar castells.

    Potser és una etapa de transició, i com tot el que llegim, sovint ho extrapolem a les nostres vivències. A mi em va passar, vaig deixar de nedar i no volia veure cap competició, ni als més grans de llavors, Ian thorpe i companyia. Fins que temps després m'hi vaig reenganxar. És com si m'hi recnociliés, amb la natació, com si li "perdónés" el que m'havia fet patir. Dit així, una tonteria com una altra...

    Bé, doncs el més important: que facis el que et vingui de gust sense escoltar a ningú que no siguis tu mateix a l'hora de prendre una decisió. Una abraçada!

    ResponElimina
  24. És un sentiment ambivalent, per un costat has decidit deslligar-te, "retirar-te", i per l'altra banda és com si hi continuessis lligat, com si la part emocional i, potser, la més física o palpable, entressin en una contradicció. Però, i parlo pel que he viscut en un cas semblant, no igual, tot és qüestió de temps, i les diferències s'escurcen...

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Aquest cop heu coincidit força, i penso que teniu raó, però quan et ronden pel cap totes aquestes coses, no veus res clar.

    Carquinyoli, de moment estic bé sense anar-hi, així que continuaré així.

    Garbi24, està clar que sentir-se obligat en una activitat de lleure no té sentit.

    Instints, i no t'has plantejat entrenar a canalla, o no tant canalla? Potser així podries estar més a prop d'aquest món. Però potser tampoc no en tens ganes i prefereixes mirar-t'ho des de fora...

    Elur, el teu comentari ha calat en molta gent, que l'ha trobat molt encertat. Però sentir-t'ho teu no vol dir que t'ompli el fet de no participar. L'altre cop que vaig prendre mal per mi només existien les ganes de recuperar-me per tornar a fer castells, la lesió em permetia fer-ho tot, menys això, i em mortificava, perquè era l'única cosa que jo volia fer. M'ho sentia meu, però estava retirat per obligació, i era frustrant. Ara estic retirat més per convicció que per lesió. Els castells mai no em deixaran indiferent, és clar que no, però mirar-se'ls, quan has aguantat tones de pes a les espatlles no és el mateix.

    Bajo, aquesta és la sort dels castells i de moltes coses. No perdem el tren, i sempre s'hi pot tornar. Qui sap per quin motiu ens podem tornar a motivar.

    Clídice, és un punt de vista molt interessant. Això de que tornar a una activitat que vam deixar no és el mateix es pot aplicar a altres àmbits de la vida també. Sembla que la vida que tindrà la segona etapa no serà tan llarga segur. Però bé, en el meu cas no puc dir que ho hagi deixat i em plantegi tornar, tinc sensació de no haver acabat de marxar mai, tot i que no hi vagi, i em pregunto si és perquè tard o d'hora reprendré l'activitat, o si tot el temps que porto fent-la m'impedeix esborrar-la de la meva ment per ara.

    Cris, estaria bé perquè, en els moments que més viciat estava, els castells m'han aportat grans moments d'alegria i satisfacció, m'omplia molt fer-ne.

    Assumpta, sempre seran alguna cosa especial, però com li dic a ella, no fer-ne i estar mirant-m'ho no em genera la mateixa satisfacció. De fet, no sóc dels que els agrada mirar castells, només quan són realment espectaculars, sóc dels que agafa qualsevol repte per tal d'estar allà sota. I ara ja no sé si compensa el patiment que pots arribar a sentir. I mira que abans sí, eh?

    P-CFA..., no n'estic segur que sigui el moment. El que em plantejo és si me n'he cansat o no. Que pot ser que un dia me'n tornin les ganes? Potser sí, però he fet un llarg procés fins aquí i fa anys que ja em sembla imparable. Ara la lesió em serveix d'excusa, en part, així que ja veus.

    Estrip, un plantejament vital massa complicat.

    Carme, les portes no es tancaran mai, però no sé si tornaré a passar sota aquest arc.

    Jordi, em sembla que la descripció que fas és aplicable 100 % als castells. Això li passa a molta gent que ho deixa, i jo també em canso de fer sempre el mateix, i fins i tot menys, però sempre he anat lluitant perquè això no sigui així i la colla vagi a millor cada dia. Però la voluntat d'un, o d'uns pocs, poca cosa hi pot fer si la resta no responen. I arriba un moment que la motivació és tan baixa que et planteges deixar-ho, i suposo que estic en aquest punt. Sempre he estat molt enganxat, i ara em trobo que visc bé sense aquest compromís, és estrany.

    Nymnia, jo podria fer això mateix que dius tu amb els castells, però seria de molt poca utilitat. Els castells volen molt compromís, i si només hi vas de tant en tant, no podràs fer res que requereixi un entrenament previ, per tant, et posaràs en una posició en la que podrien posar a qualsevol i no es notaria. Si vols donar un cop de mà cal que hi vagis regularment.

    ResponElimina
  26. Luthien, eres d'una colla? Ostres, pensava que eres aficionada i prou. A mi no solc dir de la colla que sóc, però estic encuriosit per saber de quina colla eres tu. Com tu dius, no fer-ne no és el mateix, ja no ho veus igual perquè abans en formaves part, i ara no te'n sents, només algú que va per allà. Però com tu dius, quan una cosa comença a ser una obligació, alguna cosa que fas perquè vols, perquè t'agradava, més val que pleguis.

    Kweilan, hauré de buscar alguna altra cosa que ompli el buit que van deixant. Els porto a dins perquè hi he dedicat molt temps, però no és el mateix mirar-se'ls que fer-los.

    Fada, tot el que anem fent, com les persones que ens creuem, et va marcant, i els castells han anat deixant moltes empremtes en mi, com per exemple, una mega contractura a l'esquena.

    Rits, el meu lloc en els castells el tinc molt clar. M'agrada estar al mig, sentir el castell a sobre. Fa temps que vaig deixar de pujar, però he tingut la sort de mantenir posicions de privilegi i ser important. Ara no puc fer això i em sembla que res no em pot omplir. Tothom és important a la colla, però una altra posició no és el mateix. La pregunta ara és si val la pena aquest sacrifici que he fet tant temps, en detriment de la meva salut física. Tinc ganes de seguir fent-ho? No ho tinc clar, i s'està molt bé sense tenir aquest compromís. Però el temps dirà.

    Maria, el problema és que els castells com a concepte sempre hi serà, però la colla no. Si hi vaig només quan tinc ganes serveixo de poc a la colla, que necessita una constància i que el màxim de gent hi vagi cada dia. És un compromís molt gran, tant, que ara potser és massa gran per mi i les meves poques ganes.

    Cesc, segur que tu ho trobes molt a faltar, i mira que els teus estan en forma aquest any! No sé si estàs al cas, però estan molt forts, i darrerament estan donant unes quantes lliçons a les suposadament més grans.

    Judith, els castells i jo tenim una llarga relació, potser em tornaran a atreure algun dia. Però per si de cas, alguna idea de a què dedicar-me?

    Ferran, entenc i comparteixo el que dius, però jo no hi barrejaria el carpe diem, que per mi té moltes coses que no m'agraden. Primer perquè no sé estar sense pensar una mica més enllà, i segon perquè sota aquesta dita es fan moltes bajanades, per només pensar en el moment present i passar de tota la resta.

    Jordi Casanovas, és ben cert. La meva implicació ha estat tan gran durant tant temps, que ara penso alguna cosa així com: 'i s'acaba aquí?' Sembla que no hagi de poder ser.

    Laia, em sembla que la sensació de que segueixo implicat perquè toca ja l'he viscuda, ja que molts cops m'he obligat a anar a un assaig o actuació per no deixar la colla a l'estacada. Però tenia la compensació de que quan sentia el pes a les espatlles sabia que valia la pena. Ara ja no n'estic segur, no en tinc tantes ganes, i ja no em fa sentir com abans pensar que estaré fent un castell.
    El cas és que jo no he estat mai de mirar castells. Mai vaig a una plaça a veure una actuació on no hi sigui la meva colla, només m'ha passat de casualitat. Això potser no ho he explicat mai, però a mi m'agrada fer castells, no veure'ls. I quan alguna colla fa alguna cosa realment espectacular si que miro els vídeos, però no em desplaço a la plaça en qüestió a veure com ho fan, no tinc tant interès. Això sí, fins fa poc, no em perdia ni un assaig ni cap actuació de la colla, era la meva droga. Per tant, jo no em podré reconciliar amb els castells a aquest nivell, com tu amb la natació, ja que mai no he estat massa amic d'ells. Sóc estrany, ja ho sé.

    Manuscrits, en aquest cas, les meves parts física i emocional estan força d'acord amb que no és moment de fer castells. Ja veuré si més endavant decideixen, juntes o per separat, que tenen ganes de tornar.

    Deric, és un exemple molt semblant, sí, i tot el que s'ha dit és aplicable.

    ResponElimina
  27. Ja m'ho penso que no és el mateix... aquesta sensació la tenim amb moltes coses a la vida. El que hem de fer és aprendre a viure-ho d'una altra manera, veure-ho des d'una altra perspectiva. Però això no implica menys implicació, valgui la redundància, sinó un tipus de lligam diferent.
    Als humans ens costa massa digerir que les coses s'acaben...

    una abraçada!

    ResponElimina
  28. en cap moment crec que ho hagis viscut com un sacrifici. i en el seu moment si que ha valgut la pena, segur.

    segur que hi ha milions de maneres d'estar al mig, de sentir el castell, sols és anar-la buscant.

    ResponElimina
  29. Tot té el seu moment, diuen, i s'ha de fer o procurar fer el que un senti :)

    ResponElimina
  30. sempre sentiràs quelcom especial en veure el color de les camises, el so de les gralles, l'olor...

    ResponElimina
  31. De mica en mica has d'anar fent allò que et vingui de gust. A mi m'agraden molt els castells però mai no he estat casteller. Jo només sóc dels que els agrada veure l'espectacle, com mirar un bon partit de futbol. Ser a segona línia també té els seus alicients... ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.