divendres, 18 de setembre de 2009

La bombolla

Busco una llum al meu interior que em serveixi de far, que em guii en la foscor. Busco un camí pel que caminar, pel qual arribar a algun lloc on agafar-me. Sense passar mals dies ni sentir-me trist, em noto a la deriva i totalment sense rumb. Segueixo fils que s'entortolliguen més aviat o més tard, i al final de cada cabdell no em veig capaç de teixir res. Com si em trobés dins una bombolla plena d'un dens fum, que avança amb mi, que sempre m'envolta. Sé que hi ha llum allà fora, però no sé en quina direcció he d'anar, quina serà càlida i agradable o quina em cremarà.

De vegades penso que no s'hi està tan malament dins de la bombolla, encara que no hi pugui veure res. Potser em fa por trobar la sortida, deu ser això. Potser espero que algú la rebenti per mi, seria més còmode. Mentrestant, esperant a veure si, a part de llum, intueixo formes o colors, allà fora, si alguna imatge guanya nitidesa. Però no, tot continua fosc.

36 comentaris:

  1. Sèneca: quan no sabem a quin port ens dirigim, tots els vents són desfavorables.

    ResponElimina
  2. Sóc conscient que és fàcil de dir i difícil d'aconseguir, però... que el teu objectiu no sigui buscar la llum, sinó la causa de la foscor; no la deixaràs enrere fins que sàpigues què te la provoca, i ho superis. La llum entrarà a raig, ella sola, tan bon punt ho aconsegueixis.

    Força!

    ResponElimina
  3. Xexu, ja imagino que aquí tota la gent que t'estimem voldrem donar-te mil consells i sobretot ànims i força per tirar endavant. I potser et posarem el cap com un timbal. Per tant només et diré que si vols pots comptar amb mi, que ja saps on sóc i que d'una manera o altra pel que et diguin tots o pel que no et digui ningú, trobaràs la llum.

    ResponElimina
  4. Em sembla que té raó la Carme i que tots et donarem la nostra recepte i que t'embolicarem encara més; per tant m'abstindré de donar-te consells amb situacions en què hi tinc poca experiència( per sort).
    Així que només Ànims i molta sort en la teva cerca.

    ResponElimina
  5. El consell del Ferran em sembla molt bo i com diu la Carme, no volem omplir-te el cap de consells molt fàcils de dir i no tan fàcils de fer. Una abraçada!!!

    ResponElimina
  6. Busques al millor lloc on pots buscar perquè hi és. El més difícil i també el més enriquidor, és el camí...
    Ara, Sèneca tenia molta raó!

    ResponElimina
  7. Estic d'acord amb el que t'ha dit en Ferra i la resta d'amics.... potser buscar el què, t'ajudarà més que intentar sortir de qualsevol foscor.... per què hi ets? com hi has arribat? .... preguntes com aquestes potser et donen una pista.... segur que no necessites gran cosa per tornar a ser GRAN, una gran persona, s'et nota i intueix així des de la meva banda....Un petó, GRAN, com tu.... ànims eh? :)

    ResponElimina
  8. Acabo de posar "una abraçada" i al publicar-ho m'adono que et mereixes alguna cosa més que una abraçada. Paciència, ànims i molta sort!! Muack!!

    ResponElimina
  9. Servirà d'alguna cosa aquell somriure que tenim a mitges? Una vegada que vaig estar bastant fotuda, tu hi vas ser. Em tens per al que faci falta. Un petó.

    ResponElimina
  10. Aquest és un escrit d’aquells que, quan els llegeixo, els he de copiar a part i llegir-los vàries vegades, perquè no es poden respondre ràpid, perquè són massa importants. És un escrit d’aquells que m’imagino que un amic m’ho està dient en persona i que jo voldria trobar les paraules encertades i no em surten.

    Sentir-se desorientat. No estàs malament però saps que no estàs bé...

    Recordo un post teu en que demanaves un centre de gravetat i suposo que va en la mateixa línia i l’únic que se m’ocorre pensar és que potser hi penses massa (i això t’ho diu la persona que dóna voltes i voltes a tot!!)... Potser el dia que no hi pensis t’adonaràs que la bombolla s’ha trencat sola, el fum s’ha esvaït i tot és ple de llum.

    En tot cas, trobo que el consell d’en Ferran és molt bo... Si no trobes el camí correcte, tracta d’esborrar els camins que saps segur que no et fan feliç i ja tindràs molt de guanyat.

    Per cert... a mi no m’agrada la frase de Sèneca. Si en aquest moment tu estàs desorientat, no saps a quin port et dirigeixes, NO tots els vents et són desfavorables: Llegeix els comentaris de totes les persones que t’oferim la nostra amistat i les abraçades que vulguis i veuràs com en son de favorables els vents :-)))

    La bombolla es trencarà. N'estic segura :-) Dóna-li temps i no t'hi capfiquis :-))

    ResponElimina
  11. Assumpta, m'encantes.... sempre trobes les paraules adients.... Un petó gran per a tu també :)

    ResponElimina
  12. has de ser tu............i tot solet
    anims

    ResponElimina
  13. Sergi: Palpar les parets a les fosques pot dur-te a trobar un interruptor que faci el clic necessari en el moment oportú...

    I si no t'hauries d'haver après el telèfon d'avaries de la teva companyia, oi?

    No digui bajanades, avi!

    Ui... guaita quin un!

    ResponElimina
  14. això és el fum del fumador d'aquí baix!!!

    Ara seriosamnt... què fas buscant la llum a fora? TU ets la llum! [I avui ja fa dos vegades que ho dic :)]
    I ara imagino què penses i somric, perquè quasi que també m'he imaginat la ganyota que has fet llegint-me aquest 'tu ets la llum'.
    Però per més ràbia que ens faci és així i per més complicat que ens sembli és així i per més que ens diguin... recoi, deixeu-nos estar a la bombolla un temps, que tampoc passa res, que ja en sortirem quan n'haguem de sortir i que tot plegat... vols dir que hem de donar-hi tantes voltes a les coses? Com allò que et diuen, quan no busquis ho trobaràs. I què més! romanços!! Jo hauria de tenir... 'buènu'! ni t'ho dic el que hauria de tenir :P

    No sé Xexu, et diria que no pensis tant o que intentis no pensar tant... però ja sé que no cal. A vegades el 'clic' que ens fa falta apareix dels llocs i moments més insospitats.
    A més, jo no l'he notada mai la bombolla, ni tampoc el fum, i si és que hi són... m'agrades embombollat, vès.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  15. L'inici del post m'ha portat inevitablement a aquesta cançó. Molt interessant, la idea de la bombolla; protegeix de l'exterior, però en el fons no ajuda perquè l'home necessita el món exterior. En fi, espero que només sigui una foscor passatgera.

    ResponElimina
  16. Com tothom et va dient, Xexu, la solució, la llum, no és fora. has de mirar dins de tu mateix...què et falta? Mira allò que tens, no pas allò que et falta...

    Una abraçada de tot cor!

    ResponElimina
  17. La solució es troba en tu mateix.
    Quan et sentis a punt, has de fer el primer pas per sortir d'aqui...
    Molta força^-^.

    ResponElimina
  18. si a la bombolla li toca el solet ben d'hora al matí veuràs quina gamma de colors que reflexa!

    ResponElimina
  19. Sempre és millor si tu mateix pots rebentar la bombolla. Ànims i força!

    ResponElimina
  20. no saps com t'arribo a entendre xiquet, però si empenys una mica més, te'n sortiràs tot sol, aquest hauria de ser el resultat, diuen que tot acaba passant i aquest sentiment és conegut... força sempre!

    ResponElimina
  21. No tinguis por de sortir per l'escletxa per petita que sigui que deixi entrar un raig de llum. La llum t'il.lumina, t'escalfa i si et pot cremar però l'aire de la bombolla tard o d'hora s'acaba i només té una fi: asfixiar-te. No tinguis por de trencar-la. Ànims i endavant!

    ResponElimina
  22. Aquest escrit m'ha recordat molt on estic jo. Potser n'he anat sortirn una mica, però he de reconèixer que segueixo dins la bombolla, apartant-me d'un món que em feia mal i aquí estic...

    Esperem anar trobant aquesta llum que dius, la sortida, lligant els fils que hi ha entortolligats,...

    (molt maco l'escrit)

    ResponElimina
  23. La meva bombolla porta poc més de dos anys envoltant-me. En aquest temps m'he fet tant a ella i em sento tant bé dins seu que no busco sortir-ne. A poc a poc, l'he anat il.luminant al meu gust amb llums acollidors i de colors que em dónen caliu. Ja no és tant hermètica com al principi, ni tant ressistent i crec que, quasi sense adonar-me, s'ha fet més flexible i més transparent. Ara puc veure el que hi ha a fóra i, a la vegada, triar quines coses vull deixar entrar.
    Equivocada o no, almenys, em trobo a gust que és el que realment m'importa.

    Salutacions i felicitats pel teu blog!

    ResponElimina
  24. Ai Xexu, feia eons que no em passava per aquí, però veig que no has parat l'activitat, així m'agrada…

    Ànims, de vegades tot és qüestió de rebel·lar-se!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  25. Un cop més, la vostra companyia i les vostres paraules m'arriben molt i em fan costat. Escriure coses com aquesta, íntimes, definir un estat... em serveix per deixar-me constància a mi mateix de com són i com eren les coses en un determinat moment de la vida. Però si a sobre va acompanyat dels vostres comentaris, no té preu. Moltes gràcies a totes i tots, sou increïbles, em feu sentir el paio més afortunat del món.

    Xitus, la frase és molt bona, no et dic que no l'agafi per posar-la aquí al blog, què et sembla?

    Ferran, sempre estic donant voltes a les coses, i potser, només potser, sé els motius de foscor i el per què de la bombolla. Per això apuntava que potser no hi estic tan malament, perquè potser hagués pogut sortir-ne ja si només fos qüestió de voluntat. És clar que sempre hi ha aquells motius que no considerem, culpem unes coses i unes situacions i ens deixem de valorar altres coses que són les que ens fan estar estancats. Aquella espurna que apareix un dia i t'adones de que les coses comencen a lligar, i saps com posar-hi remei. Qui sap, pot arribar aquesta espurna i amb ella la llum. O potser no em cal perquè ja hi he pensat prou, i ha arribat el moment de mullar-se el cul. Gràcies.

    Moltes gràcies Carme. L'altre dia pensava la gent que fa molt temps que corre per aquí, i que jo corro pels seus blogs, i el teu nom em va venir, ja que per mi hi has estat des de sempre. I no ets dels més antics, però la teva manera de ser, els teus coneixements que sempre comparteixes, la teva dolçor, fan que et tingui en gran estima. Gràcies per aquest comentari i per l'oferiment. Sé del cert que no el fas de manera buida, per això valoro tant les teves paraules.

    Gràcies Mireia. En realitat no busco consell, escrits com aquests són fruit de la necessitat de manifestar un estat, un moment. Podria escriure-m'ho en un paper o en algun altre lloc on només ho veiés jo, però tinc aquest blog que és casa meva. Intento oblidar que hi ha gent que em coneix que ho llegirà, i fer-ho servir per abocar sentiments íntims i molt personals. Sé que vosaltres ho llegireu, i jo llegiré amb agraïment els vostres comentaris i rebré encara més agraït les vostres mostres de suport. Potser no en trauré res en clar, tampoc busco això. Però la vostra companyia fa encara millor aquesta necessitat d'escriure meva.

    Kweilan, les causes de la foscor potser les sé ja, o potser no totes, però em sembla que més val que la recerca de la llum sigui activa, i no buscar més explicacions.

    Cèlia, tard o d'hora aquesta mena d'estat s'acabarà, reprendré un rumb fix i ni me n'adonaré. Ara per ara és el que em toca viure i, sent com sóc, no paro de buscar explicacions i perquès, però segueix sent més fàcil quan aquests afecten a altres i no a un mateix.

    Instints, moltes gràcies. Paciència en vaig tenint. Però de vegades se m'acaba.

    Gràcies Cris. Com ja he comentat, com he arribat aquí potser ja ho sé, i ha estat culpa meva de deixar que passi. Per això no sé si vull seguir buscant explicacions, i vull tirar pel dret, descobrir què m'espera a partir d'ara, i abandonar l'aïllament. La qüestió per mi ara és: com fer-ho?

    Fada, un somriure sempre serveix. Tu i tots vosaltres sempre hi sou quan la necessitat em fa escriure coses d'aquestes. No vull preocupar ningú, ni que em compadeixin. Escric perquè aquest és el lloc per fer-ho. La vostra companyia és l'afegit que millora sobre manera el simple fet d'haver-ho escrit.

    Assumpta, és ben cert que penso massa en aquestes coses, i no t'equivoques quan intueixes que això té relació amb el post del centre de gravetat. Sempre tot té relació amb això. El que passa és que he arribat a un punt que em sembla que no seré capaç de deixar d'encaparrar-m'hi, i ni les presses ni les menjades d'olla són bones conselleres. Com que no paro de donar-hi voltes, això ja ho sé, però això fa que el meu pensament es converteixi en un bucle infinit.
    Continua en el següent comentari

    ResponElimina
  26. ve de dalt
    A mi sí que m'agrada la frase de Sèneca, la trobo força encertada. Tots aquests comentaris més que un vent són un alè que em dóna forces i m'anima, sé que tinc coses que molts desitjarien, que són bàsicament uns amics impagables, i el suport de molta gent que, sense conèixer-me, sempre sou aquí per servir de coixí. Pot semblar que no valoro aquestes coses, però t'asseguro que sí. Que em lamenti per algunes coses, i que em senti desorientat a la meva vida no vol dir que sigui desafortunat en alguns camps, més aviat tot el contrari.

    Garbi24, hi ha passos que només podem donar sols, però una miqueta d'empenta de la gent tampoc no va malament.

    PiTis, no puc buscar un interruptor perquè no arribo als límits de la bombolla, ella es mou amb mi i jo sempre estic al centre de la foscor, i igual de lluny de totes les bandes. D'aquí les dificultats.

    Elur, ara potser et decebré, em sap greu, però la segona vegada que ho dius? Però no a mi, no? Deu ser a algú altre, perquè si m'ho has dit a mi un altre cop estic molt despistat, i ara quedaré fatal... De totes maneres, gràcies per dir-m'ho, tu si que ets un solet que il•lumina de valent. Per això t'agrada tant la pluja, per compensar-te.
    Jo ja no sé si em vull quedar massa temps més en aquesta bombolla. Com a refugi potser està bé, però cal trobar una sortida, i ha de ser de manera activa. Si hem d'esperar a que arribi em sembla que ens sortiran arrels.
    Ja saps que no puc deixar de pensar en les coses, no seria propi de mi. Donar voltes i voltes és el que sempre he fet, i em temo que és el que sempre faré. I quan aparegui el clic, a veure si sóc capaç de detectar-lo, i no em poso a barrinar per què ha aparegut...
    Ai, que em trauràs els colors... gràcies Elur, de veritat.

    Ostres P-CFA..., quina capacitat de relació més fantàstica! Tens raó, aquesta cançó la tenia completament oblidada, perduda entre tantes altres de fa molts anys. Quan l'he sentida he vist que no només el principi pot recordar-te el meu post (o al revés), sinó que descriu força bé el que sento. És clar que sempre tendim a adaptar-ho tot perquè sembli que parlen de nosaltres, però em sembla que la cançó la clava bastant. Sí que necessitem el món exterior, i espero que la foscor passi el més aviat millor, que li tinc una mica de por. Gràcies.

    Zel, les coses que tinc ja les sé, i em donen molta tranquil•litat. Però no sempre funcionen per estar tranquil o feliç, les mancances s'han de saber omplir, i per això em fixo tant en el que em falta.

    Judith, probablement el que passa és que no estic a punt, d'alguna manera ja ho comento al post quan dic que a la bombolla no s'hi està tan malament. Són sentiments contradictoris. Vull sortir, però d'alguna manera, fa certa por.

    Estrip, els matins són un mal moment per veure coloraines, són un dels moments en que més foscor hi ha.

    Ma-Poc, ja sé que és ser molt dropo esperar a que la rebentin per mi. Hauré de buscar un bon punxó.

    Cesc, tard o d'hora tot acaba passant. Són moments de la vida, per ara, una mica cíclics, però espero que algun dia acabaran de passar.

    Marta, de moment sembla que la bombolla té una mena de renovació d'aire, perquè no m'asfixia. Però potser el moment està proper i em maleiré per no haver espavilat a trobar una escletxa abans.

    Tuti, així ja saps de què parlo. Crec que quedar-se a la bombolla de manera voluntària tampoc no és bo. Tard o d'hora haurem de sortir a l'exterior, la resta de gent està allà.

    Bornne, benvinguda al Bona nit. A mi no m'agradaria acostumar-me a viure aquí dins, ja que aquí no sóc igual, i la gent m'ho nota. Jo solia saber cap on anar, i quan no ho saps, la gent et veu estrany. Però veig que tu t'ho has muntat bé. Potser mica en mica no la necessitaràs, i s'acabarà d'esvair. La seva protecció de vegades es fa innecessària.

    Musa, tampoc passaves per la teva pròpia casa! Veuré què hi puc fer, però no sóc massa revolucionari...

    ResponElimina
  27. Entenc molt bé com et sents. Una vegada vaig parlar-te de la bombolla...
    Pot semblar díficil, però pensa que totes les grans fites comencen amb un petit primer pas.
    Només cal un minúscul forat per on aquest fum s'esbaeixi i la claror mica a mica tornarà, perqué encara que t'ho sembli no l'has perdut mai.
    Petons.

    ResponElimina
  28. Pensa que la foscor és, simplement, l'absència de llum. Concentra't en obrir una petita espurna de llum i veuràs com tot el que t'envolta canvia i agafa una altra dimensió. Quedar-se dins la bombolla pot ser còmode però et farà perdre les ganes de descobrir nous móns i tirar endavant, o sigui que malgrat la por.. busca la teva llum!

    ResponElimina
  29. t'envie una abraçada, Xexu. No sé què et deu haver portat a sentir-te així però t'entenc. Cadascú té les seues bombolles i les seues boires. No sé si acabem mai d'escampar. Però de tant en tant es veu una mica de llum. De veritat. Una abraçada.

    ResponElimina
  30. Tots vivim dins la nostra bombolla, i, en més ocasions de les que voldriem, s'omple de fum i es fa fosca, densa i sembla ser la llar de fredes ombres que encara ho fan tot més difícil. Però la llum hi és, continua en el seu lloc fent jocs de formes i colors en la superfície de la bombolla on som tancats, esperant a que ens adonem de la màgia el seu reflex, de la màgia de saber que malgrat la fragilitat del tel d'aigua ensabonada que ens envolta, podem creure que tot pot ser diferent, que tot pot canviar...

    ResponElimina
  31. Ho vaig dir a casa, en aquell post del final tan... no sabria com dir-li :P. Doncs això, ho vaig dir allà tot responent a l'Assumpta:

    "jeje en Xexu és un sol Assumpta, passa que ell no se n'adona :)"

    i jo? sí que sóc un sol sí, però molt apagat... últimament m'apaguen a cops de pals, però cap problema! això curteix!! jeje ;)

    Petons!

    ResponElimina
  32. -assumpta-, el que cal és trobar la manera de foradar la bombolla, i tampoc sé si vull que sigui així... i si rebenta?

    Pluja, és un bon consell, i tens raó, massa temps dintre la bombolla i es perd la noció del temps i l'espai de fora. I això no pot ser, és una mena d'autoexclusió social.

    Nimue, potser viure en un món de llum i sense res que l'enterboleixi de tant en tant és irreal, necessitem les nostres cabòries. Em sembla que ara en tindria prou amb portar un fanalet que em guiés, així no em sentiria tan perdut, i potser podria trobar un camí, o saber quin agafar.

    Manuscrits, sembla que ho tinguis molt clar, que ho puguis explicar de primera mà. Potser ja t'has sentit així algun o molts cops, per tant el teu és un missatge d'esperança que convida a tenir paciència amb la situació, perquè amb voluntat es pot resoldre.

    Elur, ja m'he posat en evidència, ja que només vaig llegir la resposta que em donaves a mi, i no la dels altres. Gràcies però, per les teves paraules, entre l'Assumpta i tu em teniu ben mimat.
    Però qui diu que jo no me n'adono? Vull dir, que tu no ets qui per parlar... que si ets un sol apagat, el dia que brillis no ho vull ni pensar. No deixis que res ni ningú intentin apagar-te, tampoc se'n sortirien, però se les hauran de veure amb mi!

    ResponElimina
  33. Fins que no surtis de la bombolla per tu mateix, no veuràs ni sentiràs res de fora. I a fora hi ha coses meravelloses que t'esperen només a tu perquè en gaudeixis.

    ResponElimina
  34. ja pots comptar! jo tampoc les llegeixo totes les respostes... ;)
    vaja... no'm diguis aquestes coses Xexu que m'agafarà algun atac de timidesa... exagerat!
    Una abraçada i un petonàs! maco!
    gràcies :))

    ResponElimina
  35. quan et sentis amb força i vegis el camí, tu mateix podràs sortir d'aquesta bombolla. poc a poc aniràs sentint si el camí a seguir t'aporta l'escalfor que cerques o si en canvi és un altre el cami que has d'agafar.
    sense presses. les bombolles protegeixen i si, de vegades és més fàcil quedar-s'hi que enfrontar-s'hi, xò tot necessita el seu temps (x alguns és més gran i per d'altres més curt)
    motls ànims!!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.