dijous, 6 d’agost de 2009

L'hora del pati

Sempre he estat molt racional i he pensat massa en les conseqüències.

La meva classe de l'escola era un desastre. Només érem un grup i vaig fer tota l'EGB (sí, EGB...) amb la mateixa gent. Solíem ser uns 21, 7 noies, 7 nois 'empollons', i 7 nois 'macarres'. Jo era dels 'empollons', suposo que no calia dir-ho. Així ens deien. Els grupets interactuaven poc entre ells i cadascú anava a la seva. El que més ens unia als dos grups de nois eren els partidets de futbol a l'hora de l'esbarjo. No calia fer equips, ja estaven fets abans de baixar. I com és d'esperar, no acabaven massa bé, més d'un dia acabàvem a cops. Tant és així que ja a vuitè ens van amenaçar amb que si no ens comportàvem, no ens deixarien anar de viatge de fi de curs.

Jo no solia barallar-me mai, ni ho buscava ni era objecte dels mes malcarats, però un dia em va tocar. No recordo per què (tampoc no calien massa motius), un noi de l'altre equip, que havia vingut d'una altra escola l'any anterior i em treia un cap, va buscar-me just abans d'entrar a classe, després del partit. Va voler-me donar un cop de puny, però el vaig esquivar abaixant el cos, i el mateix va passar amb un altre intent de sentit contrari. Això després em va valer l'admiració dels companys, que feien rotllana al voltant, però sempre ho he recordat com si els punys vinguessin a càmera lenta, per això no em va semblar per tant.

Encara no sé com, vam rodolar per terra i jo vaig acabar sobre seu immobilitzant-li els braços. No vaig intentar pegar-lo, mai no he donat un cop de puny a ningú. L'únic que vaig fer en aquell moment va ser deixar-li anar una frase:

- Però què fas, que vols que ens deixin sense viatge?

28 comentaris:

  1. Aquest tio no sabia que, encara que et passés un cap, tu series futur casteller i que contra els castellers no hi ha res a fer? :-))

    De veritat, eh? jajaja Racional "a tope" :-))

    M'ha fet gràcia això dels "empollons"... jo era de les més trapelles :-) Sempre em renyaven per parlar a classe, per llegir la premsa esportiva amagada dins el pupitre i coses així. A part de que no m'agradava fer els deures i, per tant, no els feia :-)

    Bé... això va canviar cap a COU i a la Facultat ja era més responsable. Tot i que el meu mètode d'estudi seria digne d'un post sencer (el podríem anomenar "la llei del mínim esforç" jaja)

    M'ha encantat el post!! :-))

    ResponElimina
  2. Temo que els elements com el del teu frustrat agressor són inevitables a les escoles; petits milhomes sense gaire cervell i amb punys preparats per fer-los petar contra galtes alienes. Quina mandra, haver de conviure amb troglodites!

    Bona, la teva reacció!

    ResponElimina
  3. M'ha fet gràcia el post d'avui, i m'ha fet recordar estones al pati de l'escola...
    jo també era de les empollones, tot i que en aquella època em feia ràbia....
    i els jocs al pati, on haviem de protestar, pq els nois no ens deixaven jugar mai, i es pensaven que el pati era seu... i després va venir l'època pava total, que les noies ens dedicavem a ànimar als nois de la nostra classe, fent-nos els nostres pompons i cantics i tot, allí sempre jugaven la classe A contra la del B...
    No cal dir, que els del B, erem els millors!!!!

    X cert, això del càstig, de que us comporteu o us quedeu sense viatge, vols dir que no es va estendre per la resta de les escoles, jo també ho vaig sentir...

    ResponElimina
  4. Interessant, aquest post! (Bé, com sempre, no cal negar-ho.) Jo a EGB era dels "asocials", no m'ha agradat mai fer anar la pilota. Tampoc era de barallar-me gaire, i encara que no he destacat mai per les notes, cap a finals d'EGB crec que em devien fer entrar en el grup dels "empollons". En fi, en guardo alguns bons records, però en general estic content d'haver-ho deixat lluny.

    ResponElimina
  5. molt bona frase, el deuries desmontar

    ResponElimina
  6. Jajaja, el que importava realment era el viatge, i no cap altra cosa :)

    Salut!

    ResponElimina
  7. Ja de ben jovenet tenies un caràcter pragmàtic i eres tan racional que sabies que utilitzar la violència no és cap solució. Ets tot un model a seguir.

    ResponElimina
  8. La sang freda de les persones ja be donada de naixement , per això hi ha el típic follonero de tota la vida i el qui fa servir la violència només en defensa pròpia .

    ResponElimina
  9. No he entés mai les ganes de pegar dels homens :P Jo recordo del meu poble que a les festes sempre havia algú que la liava.

    Osti deixar-te sense excursió de final de curs era lo càstig del fin del mundo jajaja.

    Jo baralles així les veia fora del cole ja que fins 8è. vaig anar només amb noies. Però los findes amb la colla, ja era un altre tema. Sempre sorgia algun motiu perque els nois de la nostra colla es barallessin amb uns altres.

    ResponElimina
  10. Doncs jo no recordo què passava a EGB... Mai he tingut massa bona memòria. Sé que muntàvem coreografies i jugàvem a matar. A matar! Vosaltres també hi jugàveu? Ostres, era super divertit!

    Vau anar de viatge de final de curs? A on?

    La meva classe de 8è es vam portar tan bé que ens van deixar anar a París! (fins aleshores no s'havia sortit d'Espanya). Que rabiosos que erem...

    ResponElimina
  11. Jo trobo que va ser la manera més intel·ligent de reaccionar, continuar amb la baralla era l'únic que volia el "macarra".
    No devia saber trobar una resposta a la teva frase, segur que estava més preparat per contestar amb els punys (vas fer bé d'immobilitzar-li els braços ;-D)

    ResponElimina
  12. Ets castelleeeeeeeer??? Apa! De quina colla? Jo hi anava molt a veure castells!

    Saps? A la meva classe, al final ens vam quedar sense viatge de final de curs :(

    ResponElimina
  13. molt bona resposta! segur que el vas deixar a quadres!

    la meva també era un desastre, xò a mi m'encantava. i jo,...passava sense fer soroll, estava bé amb tothom, no em ficava en gaires merdrers i les notes, doncs anava fent, sense esforçar-m'hi massa.

    ResponElimina
  14. M'ha encantat el post, Xexu, com gairebé sempre. I m'has fet venir a la memòria un dels primers records que tinc com a mestra (abans de treballar a secundària, vaig fer-ho a primària). Era el primer dia d'escola i des de la sala de profes vaig sentir el timbre que anunciava el final del pati, cosa que volia dir que havia de baixar a buscar els meus alumnes per fer-los pujar en fila cap a la classe. La meva sorpresa de novata va ser no saber interpretar el crit de goig que es va sentir simultàniament al timbre. Al·lucinava: estan contents perquè han d'anar a classe? No, evidentment. Ni tan sols havien cridat tots, només aquells que havien guanyat el partit de futbol! En fi, records... Un petó.

    ResponElimina
  15. Un anècdota genial :)

    Un petó,

    Neo

    PD: I una disculpa... aquests dies no sóc massa per la xarxa... i em sap greu.

    ResponElimina
  16. Això dels empollons... jo també era d'aquest grup i més o menys passava el que comentes (també a EGB, que sóc d'aquests)

    ResponElimina
  17. Jejeje em fa gràcia veure que gent tan jove era d'EGB... com jo!! Uaaauuu... Em sento rejovenir :-))

    A la meva escola "les més grans" encara eren de l'antic Batxillerat, però el meu curs erem d'EGB. Si és que sóc una nena :-))

    ResponElimina
  18. A nosaltres, que vam fer EGB junts sempre, ja ens van castigar sense viatge abans de fer res mal fet, vet aquí la mala fama que ens precedia. Érem la classe més castigada de tota l'escola...

    Entenc al noiet que eres, em sembla que jo era igual :P

    Una abraçada!

    ResponElimina
  19. Hahaha bona!!!

    M'ha encantat aquest post, és tal com (crec que) ets!!

    Ja t'ho vaig dir una vegada, quin gendre més xulo series... ;-)
    Petons!

    ResponElimina
  20. Totalment d'acord amb la Rita :-))

    A mi també em va sortir un "m'ha encantat aquest post"... però ara em sumo al "és tal com (crec que) ets!!" :-)

    En quant al tema del gendre jajaja jo a vegades penso que quina llàstima que ma germana no tingui uns anyets menys!! :-)))

    (Si ho llegís ma germana em mataría!!! jajaja)

    ResponElimina
  21. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Ja veieu quines coses de recordar. Els temps d'escola donen per molt, que allà hi vam viure coses importants.

    Assumpta, això de renyar-me per parlar a classe em va venir més tard, que jo era molt bon nen. Bé, no ho recordo si em renyaven a classe a l'escola, però més endavant segur que sí. M'avorria a classe, però no havia arribat a portar l'Sport, hahaha. Però algun diari per fer els passatemps sí, però ja a la facultat. I això del mínim esforç... bé, jo m'ho currava, sobretot a la facultat, però em podia haver esforçat força més, ja t'ho dic ara.
    Comentari 2: però segur que vas fer PREU i no COU!!
    Comentari 3: La Rita em vol de gendre, tu de cunyat... això la convertiria a ella en mare o madrastra teva, que jo només sóc un! Has vist quina família virtual més xula?

    Ah Ferran, que el coneixes a aquell paio? L'has descrit molt bé! Però mira, pensa que aquests són els que ens fan bons a els altres, no creus?

    Luthien, de l'escola en podem treure molts records, eren èpoques importants per la nostra personalitat, se'ns formava en aquells moments. I les fases aquestes per les que passàvem, com la que dius de 'pava total', segur que tenen la seva funció i explicació en la nostra vida. I això de l'amenaça de no anar al viatge no és més que un exemple de que amb la por s'aconsegueixen moltes coses. El govern ho fa constantment.

    P-CFA..., com que a la meva classe érem tan poquets només hi havia tres grups, no hi havia lloc per asocials i d'altres espècimens. I ja que triem, l'època de facultat és molt més interessant que la de l'escola, que és molt més primària i irracional.

    Deric, no recordo que hi haguessin represàlies, així que com a mínim el vaig convèncer.

    Toni, jo no me'l volia perdre de cap manera.

    Marta, jo no diria tant, però sí que és una bona mostra de com sóc, ja apuntava maneres. I això d'utilitzar la violència... la veritat és que no surt de mi, no seria capaç.

    Garbi24, ni en defensa pròpia, em vaig defensar, però la violència no la vaig emprar. Només volia calmar els ànims.

    Bajo, jo tampoc no he entès mai la necessitat de pegar-se, potser és una adaptació evolutiva dels nens i adolescents per gastar l'excés de testosterona que es genera. Qui sap. En tot cas, jo no he tingut mai la necessitat de buscar brega. I escolta, què hi pot haver de pitjor que perdre el viatge de fi de curs??

    ResponElimina
  22. Txari, m'encantava jugar a matar, era genial! Jo en gaudia molt, però nomé s'hi jugàvem a educació física de tant en tant. Podríem organitzar una partida, no creus? Tindria la seva gràcia.
    Sí que vam anar de viatge, però a Mallorca. A París a mi m'hi van portar a tercer de BUP, quin greuge comparatiu!!!

    McAbeu, vist després del temps, si que sembla una bona reacció. Sempre m'ha agradat mantenir el cap clar, però poder-ho fer en aquestes circumstàncies no està gens malament.

    Trini, si que éreu dolents que us van deixar sense viatge! He estat casteller molts anys, però ara no m'atreveixo a dir que ho sóc ja que porto mesos sense anar-hi perquè em vaig ressentir d'una antiga lesió. Ara potser al setembre hi tornaré. De la colla que sóc és una cosa que no he dit mai per aquí

    Rits, jo a l'escola també passava força desapercebut, em solia mantenir en segon pla. Ja de més grandet vaig destacar una mica més, però això ja és una altra història.

    Fada, és clar, guanyar el partit era una cosa important, no era per menys! Sent mestre deus haver vist de tot, tant a primària com a secundària, ja que la canalla és especial. Tots hem tingut les nostres coses de petits, i quan ajuntes un centenar de nens i nenes... pot passar de tot.

    Gràcies Neo. Sempre em fa feliç veure't per aquí, no t'has de disculpar de res.

    Ma-Poc, a la meva classe ser dels empollons implicava que no ho suspenies tot, hahaha. Les nenes anaven a banda, és clar.

    Elur, us van castigar de manera preventiva? Caram, no ho acabo de trobar just això. Es volien espolsar el marró de sobre? Que dolents devíeu ser... És clar que eres com jo, dona, que els capri naixem capri, i morim capri!

    Rita, m'afalagues. Home, com a gendre em portaria bé, t'ho asseguro. Ara que, tu series molt jove per ser sogra meva, i si fos el cas, molt bona hauria de ser una filla teva perquè no em despistés amb la mare! Ai, que desvariejo... si, suposo que tens raó, si he fet aquest post és perquè trobo que em defineix. En pensar-ho vaig veure que 15 anys enrere ja era com sóc ara.

    ResponElimina
  23. Jejeje PREU? No, no... vaig fer COU (de lletres... amb mates!! seria una llarga història) i Selectivitat... i després a la Facultat.

    Això de PREU em sona, però algun anyet abans que el meu, eh? :-)

    He buscat a Google i he trobat això:

    El último curso que estuvo en vigor el antiguo PREUNIVERSITARIO (6 cursos + 1 PREU) fue el curso 1970-1971.
    El primer curso del sistema COU (3 cursos de BUP + 1 Curso de Orientación Universitaria) fue el curso 1971-1972.
    .

    Tenint em compte que jo vaig néixer el 19 de desembre de 1961, pots fàcilment veure que vaig seguir exactament el mateix sistema educatiu que tu!! jejejeje

    Virtualment totes les famílies són possibles jajaja sogres, madrastres, cunyats, germans, fills... :-))

    ResponElimina
  24. (Encara estic rumiant si m'ha dit vella o no, amb això del PREU...)

    ResponElimina
  25. Ja de ben petit, quan prens una decisió estàs escollint un camí o un altre sense adonar-te'n.Tu vas escollir el de noble persona^-^.

    ResponElimina
  26. Gràcies, Ferran, però... mmmm no sé jo... ;-))

    ResponElimina
  27. Encara estic rumiant si m'ha dit vella o no, amb això del PREU... i ha passat més d'un any!!! :-))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.