dilluns, 27 de juliol de 2009

La desconfiança

Quan un animal ha rebut maltractaments per part dels seus amos, després es mostra esquerp i poc receptiu amb les altres persones. Li costarà acceptar un altre amo, i és possible que no torni a confiar mai més de manera plena en les persones. Als humans ens passa una cosa semblant. No crec que nasquem desconfiats per naturalesa, però algunes experiències de la vida ens marquen i ens graven certes pors a la nostra personalitat.

Fa uns dies ens estranyàvem de la ingenuïtat d'una companya de feina. La veritat és que em va meravellar que a la seva edat encara tingui aquesta confiança en l'ésser humà. Malauradament, sé que algú li acabarà fent mal i aquesta empremta l'acompanyarà per sempre. Perquè em sembla que quan alguna cosa o algú ens introdueix la desconfiança al cos, és un llast del que ja no ens podem alliberar.

La confiança és necessària en qualsevol relació. Quan sorgeixen dubtes respecte l'altra persona i se'ns apareix aquesta rèmora impresa en nosaltres que és la desconfiança, pot ser, com els passa als animals, que no tornem mai a veure-la igual. La por, la inseguretat, el tancar-se en banda... companys que ningú vol a prop. La desconfiança és un mecanisme de defensa, però extrem i poderós. És el que ens fa reaccionar davant d'un engany, d'un descobriment desagradable, d'una infidelitat. I amb això, em venen al cap dues frases que vaig tenir penjades aquí al blog, una de Nietzsche: 'El que em preocupa no és que m'hagis mentit, sinó que, d'ara endavant ja no podré creure en tu', i una d'Anaxàgores: 'Si m'enganyes un cop, teva és la culpa; si me n'enganyes dos, la culpa és meva'.


***

Me'n vaig uns dies. Porteu-vos bé en la meva absència i no escriviu massa que després em trobo molta feina. És broma, bons posts per tothom. No prometo cap crònica, no vull avorrir. Però alguna cosa explicaré. Ens llegim el cap de setmana.

27 comentaris:

  1. Llegint el primer paràgraf del teu post he recordat immediatament un que vas escriure fa temps i l’he buscat.

    M'ha costat perquè no creia que fos tan antic, pensava que seria del febrer o març i és del 23 de gener. Es diu Inseguretat i el que m’ho ha recordat, més que el post en sí, ha estat l’intercanvi d’opinions que hi va haver “dins”.

    Com tantes vegades en el teu blog, la teva idea inicial és tan interessant que porta a una sèrie de reflexions posteriors entre tots els que et llegim. No ho sabria explicar bé, potser seria com el riu i els afluents: Tu proposes el riu i els demés van arribant per diferents vies.

    En tot cas, el tema no és el mateix però té alguns punts en comú: Aquestes males experiències que ens poden marcar.

    En el post d’avui, crec que la teva visió és molt pessimista. Començant pel fet de que estàs segur que a aquesta companya de la feina “algú li acabarà fent mal”... Potser no, XeXu, o potser sí i serà prou forta com per superar-ho.

    Estic totalment d’acord en com n’és d’important la confiança. És bàsica. Fonamental. Crec que un cop s’ha perdut, costa molt de recuperar però no és impossible. Aquesta frase de Nietzsche és molt dura per “una” mentida (i consti que això t’ho diu algú a qui repèl l’engany. No el puc suportar, però...) La imatge d’una persona “ens pot caure als peus” per un engany... però, amb el temps, la podem recuperar. Tothom es pot equivocar.

    Ara bé, en tot cas, el que ja no crec és que, pel fet que una persona concreta t’hagi enganyat, mentit o decebut en qualsevol àmbit en el passat, hagis de perdre la confiança per altres relacions que hagin de venir (d'amistat, d'amor...), que et col•loquis com una cuirassa i que actuïs “a la defensiva”.

    És cert que potser et costarà una mica més confiar totalment, però t’asseguro que s’aconsegueix :-) i és que cada persona és diferent i hauríem de lluitar perquè una mala experiència no ens condicionés per relacions futures amb altres persones.


    Què tinguis un bon viatge, una feliç estada i una tornada plena d’energia i la bateria ben carregada :-)

    ResponElimina
  2. caramb...aquesta l'Assumpta sempre em pasa al devant..a mes sembla que em llegeixi el pensament.
    coi de dona!! sera cosa de l'edad.
    pero jo tambe ho veig com ella

    soc bastant confiada, i aixo m'ha fet emportar molts de pals, es cert
    pero no es pot fer pasar a tothom per el mateix sedas.
    hi ha molta gent amb la que si que es pot confiar. o gent que ha vist que s'habia equivocat i han rectificat.

    qui estigui lliure de culpa...que tiri la primera pedra.

    eppp i aquest dies....desconecta i despres ens ho espliques val??

    petons de sargantana

    ResponElimina
  3. Potser és que he tingut molta sort però crec que és millor partir sempre de la confiança i que si algú et decep, pots no confiar en aquella persona però no generalitzar-ho per tothom. Potser sóc una mica tonta , per`m'agrada pensar que la gent acostuma a anar de bona fe .
    Nen, quina post que fas abans de marxar de vacances, com se t'acudeix!!! Bona estada!

    ResponElimina
  4. Jo tampoc penso que nasquem desconfiats, potser és que la societat ens "educa" per ser-ho, i davant de situacions noves (a part de desenganys) és quan acostuma a aparèixer.

    Bon viatge!!!

    ResponElimina
  5. Si es perd la confiança........tot està perdut...no hi ha remei.

    ResponElimina
  6. Assumpta, sens dubte ets un pou de saviesa i sempre llegeixo els comentaris que fas, especialment en aquest bloc. I avui he de dir que la idea que expresses en aquesta frase, Començant pel fet de que estàs segur que a aquesta companya de la feina “algú li acabarà fent mal”..., és exactament el que volia comentar: XeXu, per què estàs tan convençut que li faran mal? No em llegeixis amb mala llet, prò em sembla molt pretensiós titllar aquesta qualitat de la teva companya a poder confiar en els altres d’ingenuïtat quan, en realitat, potser ha patit moltíssim i ja l’han feta patir, prò té la capacitat i la força de continuar confiant en els altres. A tots ens han fet mal a la vida, XeXu, en major grau o menor, i cadascú reacciona de manera diferent. Potser la tendència més generalitzada és sentir desconfiança... O potser la tendència generalitzada és pensar que si no sents desconfiança i et mostres «ingenu» i confies en els altres és perquè mai ningú no t’ha fet mal.

    Quan algú t’ha fet mal, pots donar una segona oportunitat a aquesta persona, o ser tu culpable que et torni a enganyar per segon cop, com diu Anaxàgores. Prò com pots extrapolar l’error que ha comès una persona un cop a aquesta persona un segon cop? O com pots extrapolar aquest error a d’altres persones en altres situacions?

    Dos exemples. Tinc una amiga que fa dos anys que té parella i ella vol anar a viure amb ell, prò ell ja ha conviscut amb dues parelles i els dos cops va acabar malament. I ara diu que no vol anar a viure amb ella «Perquè ell ja sap que aquestes coses sempre acaben malament». El segon és un noi que conec, a qui la xicota va ser infidel i ara no es refia de les dones i té una autoestima molt baixa.

    Que una persona ens faci mal perquè hi hem confiat no ens fa ingenus a nosaltres, ja que és l’altra persona qui enganya, qui comet l’error, qui se n’ha d’adonar i qui l’ha de solucionar. Tampoc no ens fa ingenus que hi continuem confiant. Confiança, perdó i força per superar el que sigui; prò mai ingenuïtat. Evidentment hi ha uns límits i hi ha la reincidència d’una persona en un mateix error. Prò aquests límits són diferents per a cadascú, i el que a nosaltres ens sembla intolerable, n’hi ha que no hi tenen cap problema.

    Com diu en garbi24, si no hi ha confiança no ens queda res...

    ResponElimina
  7. Un post brillant.

    "algunes experiències de la vida ens marquen i ens graven certes pors a la nostra personalitat".

    I aprendre a superar aquestes pors, aquests condicionaments, tot un repte. A vegades es graven de ben petits i poden ser ben determinants, de totes formes cal intentar prendre'n consciència.

    "quan alguna cosa o algú ens introdueix la desconfiança al cos, és un llast del que ja no ens podem alliberar."

    Evidentment que costa, i més quan es té una idea de la puresa elevada. Jo he passat per la fase de desconfiança bastant generalitzada i no és gaire sa...Amb seny, però recuperar la confiança en les coses i les persones és bàsic, sabent destriar.

    Hi ha qui té més capacitat de perdó que d'altres. també depèn de les circumstàncies, del vincle establert... Com diu la Núr, qui ha comès l'error és diguem-ne el "responsable", i és qui ha de fer reflexió. En tot cas suposo que és així, i em sap greu constatar-ho, però pots fer motles coses bé (em refereixo a parella) i un sol error enviar-ho tot a pastar fang. Vull dir, que la confiança pot costar de teixir però és en canvi molt fàcil de desfilar.

    Una pena.

    ResponElimina
  8. confiem que t'ho passaràs bé. Bones vacances!

    ResponElimina
  9. Noi! Aquestes dones sàvies que sempre em passen al davant... bé sóc jo que arribo tard. Jo no sabria viure amb desconfiança. Mai no hi he viscut. És que mai no m'ha fet mal? Sí és clar que sí, no gaires vegades però, perquè sempre intento entendre els motius de l'altra gent i poques vegades m'he trobat que vulguin fer mal. Tots ens equivoquem, tots tenim por i actuem a al defensiva... i si entens això les coses es veuen diferents. Jo també penso que potser no li faran mal a la teva companya, potser no es deixarà o potser sap superar-ho. M'encanten les persones ingènues, innocents en el mi9llor sentit de les paraules si és que encara els en queda algun de positiu... s'han entès cada vegada més com a rucs o babaus. I no crec que sigui així. Vull continuar confiant, sempre, no m'ha pas anat tant malament.

    ResponElimina
  10. Bones vacances... descansa una mica del bloc i així a veure si faig temps per aconseguir 70 seguidors també!

    ResponElimina
  11. Des de que vaig escriure ahir, he estat pensant i llegint les demés opinions i, tot i que vaig escriure el que volia escriure, crec que potser ho hauria de matisar una mica.

    En primer lloc, no puc negar de cap de les maneres que experiències dolentes i tristes ens poden marcar pel futur. Un trauma viscut ens pot condicionar per molt de temps o, inclús, per sempre.

    Conec una noia que de petita la van operar de la vista i va haver d’anar uns dies amb els ulls embenats. Actualment té claustrofòbia i ella està convençuda de que li ve d’aquells dies que diu que recorda que tenia por... por perquè estava tot fosc.

    Jo mateixa, hi ha una sèrie de records, d’experiències tristes que també m’han creat unes pors, manies, temors... que, a vegades, em condicionen en la meva manera de ser.

    Per tant, suposo que sentir-se enganyat, veure que algú en qui creies t’ha mentit, també pot crear una reacció de “desconfiança” en general.

    Afortunadament, a mi no m’ha passat. No, no vull dir que a mi no m’hagin enganyat: i tant que ho han fet!! El que no m’ha passat és que aquests enganys d’unes persones concretes m’hagin condicionat envers altres persones.

    La qüestió és que jo crec que no ho hauríem de permetre... La noia de qui he parlat ja té assumit que té claustrofòbia i jo tinc assumides les meves “pors”. Doncs bé, això és un error molt gran. No hauríem d’assumir mai coses així. I crec que, quan menys temps fa que ens ballen pel cap més fàcil és poder-hi lluitar. Quan portes anys donant-te per vençut potser sí que estàs veritablement vençut.

    Llavors és quan enllaço amb el que vaig dir ahir... Si algú t’ha fallat, mentit, enganyat (un amic, la parella, un company, un familiar...) mirem de no ser tan estrictes en els nostres judicis. No fem com Nietzsche!!

    Crec que la Sentència de Nietzsche és una condemna a “cadena perpètua”, és rigorosa en extrem. No diu “em costarà molt recobrar la confiança que et tenia”, “necessitaré que em demostris que puc tornar a confiar en tu”... És un trencament absolut, sense cap mena de concessió, ni cap segona oportunitat. A més, analitzant la frase, crec que Nietzsche mentia quan la va dir (total, ara ell no em llegirà i no m’ho podrà discutir jeje) i tant que li preocupava que l’hagués enganyat!! li preocupava i li feia tan de mal que castigava “per sempre”.

    Pensem que tothom es pot equivocar... Com diu Xitus em sap greu constatar-ho, però pots fer moltes coses bé (em refereixo a parella) i un sol error enviar-ho tot a pastar fang” Ostres! No és trist que sigui així? No estarem sempre enyorant les coses bones que feia l’altre, al qual no varem saber disculpar “UN” error?

    I llavors, tornant amb el que deia ahir i que la Núr i la Carme crec que pensen el mateix, no podem permetre: pel nostre propi bé, que el mal que ens ha fet una persona segueixi actuant i no ens deixi ser feliços amb altres persones que no hi tenen res a veure.

    En fi... el tema és molt interessant... molt. Segons el moment i l’estat d’ànim quasi les opinions es podrien matisar d’una manera o d’altre :-)

    ResponElimina
  12. Molt bones les dues frases! Per això són filòsofs no? jejeje

    La confiança costa molt agafar-la, però costa molt poc perdre-la!

    Molt bones vacances XeXu!! Intentarem portar-nos bé!

    ResponElimina
  13. crec que parles de coses diferents. Una és la ingenuitat, que la reflexes en aquesta companya. Potser si que si totes t'han vingut de cara és fàcil seguit confiant i no qüestionar-se coses. Però també crec que de vegades hi ha qui es val de la ingenuitat per no qüestionar-se o posicionar-se. No sé si és el seu cas.

    Altra és la de seguir confiant en l'èsser humà. Quan coneixes algú, per molt que t'hagin fet mal (en tots els àmbits), crec que és molt lloable poder continuar confiant que la gent, d'entrada és bona. A mi em costa (sempre judico i això no m'agrada), crec que és una sort poder continuar creient en les persones.

    Després parles de les pors i inseguretats degudes a les batecades de la vida. Bé, en aquest punt, sortir-se'n és complicat. Crec que demana molta feina per part d'un mateix i no és gens fàcil, però que s'ha d fer, es trigui més o menys. De vegades un se'n surt, de vegades no, però se suposa que cal tornar-ho a intentar les vegades que faci falta i quan es tingui força.

    I finalment tornes a la confiança. A seguir confiant, malgrat et facin mal. Tornem al de abans, cal tornar a confiar, confiar que malgrat t'hagin fet mal, no totes les persones són iguals.

    Les frases que dius, poster són certes, però en cert grau, potser cal tenir present certa desconfiança, cert recel, però no deixar de tirar endavant i tornar a confiar. A mi m'agrada molt més una frase del Gabriel Garcia Marquez que em va arribar per mail fa temps, no la recordo massa però venia algo com que cal tornar a confiar, simplement confiar més detingudament. La buscaré demà, crec que la tinc a la feina.

    molt bones vacances!

    ResponElimina
  14. Jo crec que la confiança és un sentiment primordial en la relació entre persones, és un sentiment que es genera fruit d'aquestes relacions i de la mateixa manera, la desconfiança també és fruit de les experiències viscudes.
    Paradoxalment penso que tant la confiança com la desconfiança ens apropen a les persones. La primera, per aquest sentiment de benestar i la segona, perquè ens fa ser cautelosos davant la persona que desconfiem. I per tant, això fa que ens apropi a un nivell d'observadors. Clar que no és un apropament sentit, però tampoc és un allunyament indiferent.
    Malauradament, el recel massa cops acapara la nostra atenció. Tant de bo ho poguéssim canviar...

    bones vacances!

    ResponElimina
  15. Supòs que a mesura que passem per diverses experiències personals ens és més fàcil desconfiar que confiar. Tot i així clar procurar aprendre la lliçó, per suposat, però també entendre que si una persona te l'ha jugat no es pot culpar, de forma a vegades inconscient, als que vendran després, als que coneixerem en un futur. La confiança és bàsica en qualsevol tipus de relació. Si no n'hi ha, per a mi no hi ha res...

    Bones vacances!

    ResponElimina
  16. La desconfiança ens apropa a les persones, Guspira? No ho entenc. Un apropament en base a la desconfiança no és tal apropament, o no és un apropament sincer i noble.

    De fet jo, personalment, no el puc imaginar. Si algú em genera desconfiança el que jo faig és allunyar-me’n no apropar-m’hi.

    Si algú en qui confiava m’ha fallat però jo decideixo no apartar-me’n serà perquè li donaré novament la meva confiança i, precisament per això, m’hi aproparé. En canvi, si per la causa que sigui (per exemple, perquè no m’ha fallat una vegada sinó vàries) crec que no vull tornar-hi a confiar, no m’hi aproparé.

    ResponElimina
  17. Has descrit magníficament les conseqüències de la desconfiança. Acaba sent un verí que et va matant lentament.

    ResponElimina
  18. Una reflexió fantàstica, com sempre. La cultura popular ho resumeix així: "Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou." Avui no et deixo un petó, et deixo un baccio. Bones vacances!

    ResponElimina
  19. Doncs passa uns bons dies de desconnexió ;)! La confiança és molt important i les frases que cites no ho podrien resumir millor!

    ResponElimina
  20. Això de la confiança i la desconfiança només li podem posar límits cadascún.

    Que t'ho passes molt bé! I ja ens contaràs alguna coseta :)

    ResponElimina
  21. Mmm, la confiança és bàsica i necessària. En tots els nivells de relació amb els altres. Hi ha qui de manera natural i espontània es dóna als altres. Hi ha qui necessita un procés, no per desconfiança, sinó, potser, per introversió, però acabarà confiant. T'imagines un món on ningú confiés en les persones que té al costat? Seria un autèntic caos, veure cadascú sol i amb el recel que provoca la desconfiança, no creus...?

    ResponElimina
  22. Caram, no sabia qui havia escrit la frase que jo tinc de "portamveu" del meu facebook: 'Si m'enganyes un cop, teva és la culpa; si me n'enganyes dos, la culpa és meva'.... Doncs si, grans veritats que ens fan ser o pecar de desconfiança vers el gènere humà.... El teu post, suposo que pel meu moment personal, m'ha fet pensar coses.... És molt bo, per cert.... Bones vacances i una salutació cordial :)

    ResponElimina
  23. Gran tema Xexu. I molt grans les persones que encara creuen en l'ésser humà, però quina alternativa ens queda?
    D'entrada, tothom es mereix un vot de confiança. Quan es trenca... és molt difícil tornar a establir el llindar allà on era.

    ResponElimina
  24. Costa tant confiar amb algú i tan poc desconfiar, que moltes vegades passem "proves" per veure fins on podem arribar o per veure fins on poden arribar els altres a l'hora de servir-nos.
    Està clar que sense confiança poques coses funcionen, només les superficials.
    A base de faves, vas aprenent i et vas tornant més selectiu amb la gent i les amistats, també més desconfiat, pero a mesura que vas veient les coses amb més optimisme et vas obrint més fàcilment. Aquest seria un tema per parlar perfectament en una tarda de terrasseta prenent alguna cerveseta...o més d'una.
    Que tinguis bon viatge!!

    ResponElimina
  25. M'alegro de veure que heu mantingut debat en la meva absència. He llegit totes les opinions, i em vindria de gust parlar-ne i molt, però de moment no contestaré individualment, perquè ara seria molt llarg, i tinc molts posts vostres per llegir. Prefereixo recuperar el temps a casa vostra que mirar-me el melic. Però moltes gràcies pels vostres comentaris i les opinions creuades, aquesta sèrie de comentaris és molt i molt interessant, i se'n podria treure molt de suc.

    Però el que sí que voldria matissar és que si bé el pot condicionar el fet d'haver patit un desengany, en relacions futures aquesta desconfiança està latent, hi és, però no la posem en pràctica fins que d'alguna manera se'ns evoquen experiències passades. Per tant, és clar que s'ha de confiar en les persones noves que coneixes, fins que no et demostren el contrari no cal estar desconfiant, perquè a més, això és molt contraproduent perquè la relació avanci. Sempre hem de donar confiança i seguretat a la gent que coneixem, però d'alguna manera estem previnguts, i quan hi ha coses rares, coses que no ens quadren, la desconfiança aflora. Si això ens passa per primer cop, la desconfiança no la tenim, i no li busquem tres peus al gat. Espero que explicat així quedi més clar que com ho vaig dir, no vull que penseu que desconfio de tothom que conec. D'això se'n diu paranoia.

    ResponElimina
  26. Ostres, em pensaba que t'havia deixat un comentari aqui.
    Darrerament vaig molt despistada i sense ganes de moure'm, espero que un cop pasi la calor em torni a venir ganes d'escriure.
    Bo el tema que toques aqui de la confiança. Jo sempre havia confiat en la gent, donava per suposat que si jo no anava amb mala fe. els altres tampoc. Error. Només he trovat gent que s'ha aprofitat de mi, trist? Si però que vols, ha anat aixi.
    I avui veig clarament que MAI més confiaré en ningú.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.