dijous, 4 de juny de 2009

Com al principi

Aquest blog, per aquells que no ho sàpiguen, va començar en una circumstància estranya. Em vaig trencar una clavícula fent castells i vaig haver de passar uns dies a casa. En aquell moment escrivia força a la Comunitat, però em va semblar un bon moment per emancipar-me, tot i que mai he deixat d'escriure allà tampoc.

És molt fàcil, doncs, lligar l'edat d'aquest blog i el temps que fa d'aquest esdeveniment. Resulta que ara, després de més de dos anys de que la cosa tornés al seu lloc, m'he ressentit d'aquella lesió i, com no podia ser d'altra manera, ha estat fent el ximple amb els castells. No havia tingut cap més problema, però tal com em va passar l'altre cop, quan menys m'ho esperava, quan més confiava tenia en les meves capacitats, el cos em fa figa.

He anat al metge i s'ha fet una idea del que passa. M'ha enviat a fer una radiografia, i una gammagrafia, cosa que no és massa bona, a priori. Fins que no me les faci no sabré l'abast de la lesió. No és com el darrer cop, potser s'ha esquinçat una mica la fisura i per això em torna a fer mal, però el que està clar és que s'ha acabat fer el burro. Això, i les poques ganes que ja tenia aquest any de seguir fent castells, després de molts anys de pes a les espatlles, em fa plantejar molt seriosament la retirada definitiva d'aquest món. Ja sé que no cal dir això, que ja podré tornar a fer castells quan em recuperi, si vull. Però una fractura de clavícula et permet fer gairebé de tot de seguida, però no castells. L'altre cop el meu únic objectiu era recuperar-me per tornar a l'activitat castellera. Ara no. Cap pressa. Potser és moment de dir prou.

42 comentaris:

  1. Doncs jo sóc de les que no sabien que aquest blog havia començat arrel d’una lesió... És maco pensar que d’una cosa dolenta (el trencament de clavícula) en va sortir una de bona (el blog).

    En aquest moment el més important es que et posis bé, però no per poder tornar a fer castells si no perquè et recuperis sense que et quedi cap molèstia de res per a qualsevol activitat que vulguis fer. Perque els castells, de la manera en que està redactat el teu post, ja es veu que no són pas la teva prioritat :-)

    Recordo un post teu, fa mesos, en que deies que no estaves massa d’acord en com s’enfocaven algunes coses a la teva Colla... potser ara tinguis “el motiu” per allunyar-te una mica si no et sents a gust. I crec que pot ser una bona cosa.

    Ser casteller és quelcom que sempre he admirat profundament. Però també és cert que tots passem per etapes i potser ara no és el moment en que a tu et vingui de gust aquesta activitat. La lesió et permetrà descansar i meditar tranquil•lament i sense preses i decidir si vols continuar o no...

    Cuida’t molt!!!

    ResponElimina
  2. Jo tampoc sabia el motiu de l'existència d'aquest bloc, però mira, i dispensa'm, ja m'està bé perquè si no, no t'haguéssim conegut... :p

    Dit això, opino que la salut és el primer i, si no ho pots compaginar, doncs ja fas bé deixant-ho, la veritat.

    Suposo que et sabrà greu, però la vida és plena d'etapes i potser és una que ja ha passat.

    Malgrat tot, suposo que sempre hi pots tornar d'una manera o altra, amb el temps.
    Una abraçada i cuida't, sisplau!

    ResponElimina
  3. Bé, potser és el moment de dir prou, o simplement el moment de deixar de tenir pes a les espatlles. Jo no sóc castellera, però tinc molts bons amics castellers i últimament m'he mogut amb els del meu poble, i el que he après d'ells, és que ser castellers no és només carregar pes, sinó col·laborar, o estar a pinya, o tocar la gralla o algun d'altre instrument... No ho sé, el que em refereixo és que no tens perquè deixar-ho si no pots carregar pes, però segurament ho sabràs millor tu que jo, però el que està clar és que ja veuràs tu, amb el temps, el que vols fer amb el tema. Potser, senzillament, ja s'ha acabat continuar-hi... Qui sap...I de mentres, cuida't moltissim!

    ResponElimina
  4. XeXu, cuida't! És molt important recuperar-se bé de les lesions. T'ho diu un que més o menys en sap!

    Sempre he admirat moltíssim la gent que es dedica això de fer castells. És impressionant! Cultura 100% catalana exportada arreu del món!

    ResponElimina
  5. Bé, per molt que agradi una cosa, entenc que la salut és el primer.

    Jo no sabia tampoc els orígens del bloc (vaig arribar-hi una mica tard).

    ResponElimina
  6. El primer de tot és la salut, així que primer cuida't. I després ja es veurà, fes el que et vingui de gust, de fet pots seguir vinculat al món dels castellers sense fer-ne directament.

    ResponElimina
  7. Jo tampoc sabia la història.

    Xexu, cuida't molt i recupera't bé. Hi ha tantes coses que es poden fer a la vida... i fer casells només n'és una.

    ResponElimina
  8. Els anys no perdonen...jejeje
    Molts ànims!^-^

    ResponElimina
  9. Per un petit moment he tingut la temptació de fer de "mare"... però no, no hi cauré. Que tot el que et pugui dir ja ho has pensat tu abans, o sigui que no cal repetir-se.

    Cuida't molt!
    I que tinguis una recuperació ràpida i perfecta!

    Abraçades!

    ResponElimina
  10. eeeeeeiii si tornes a estar mig lesionat vol dir que tornaras a tenir una activitat trepidant a la catosfera, no? No està malament, almenys té una part posisiva!
    Bueno, sigui el que sigui, cuida't moltíssim que si al final deixes castells, a nosaltres ens falten nois pel Ball de Gitanes :P

    ResponElimina
  11. S'ha de fer el que toca i quan toca i el cos té les seves raons...
    Jo també vaig començar per una malaltia que avui torno a tenir... i em fa estar uns dies a casa! (coses de l'al·lèrgia!)
    I sent vallenca com sóc (malgrat els orígens barcelonins), en conec molts que han d'anar deixant passar el relleu. No cal lessionar-se gaire, i malgrat que el cor porti sempre una camisa, el cos demana que la deixis penjada a l'armari... I cuida't!

    ResponElimina
  12. No cal que prenguis la decisió ara, no? Tu recupera't, sense voler córrer massa, i quan estiguis millor potser pots/vols tornar-hi, encara que sigui fent una altra tasca, no?

    ResponElimina
  13. Igual ja t'ho ha dit algú altre perquè la veritat és que no he llegit la resta de comentaris (ara m'hi poso), però jo crec que NO és com al principi. Crec que en aquell moment t'hagués fet molt més mal no haver pogut fer més castells.

    Jo sóc de les que pensa que les coses no passen per casualitat, són per alguna raó. I mira... Potser sí, oi?

    Cuida't!

    ResponElimina
  14. els castells de vivències els continuaràs fent!

    ResponElimina
  15. Home, no es que els castells i el blog siguin incompatibles... Però potser si que hauries de cuidar-te una mica més, eh? Jeje

    Per altra banda, sort que la dèria del blog no et va passar quan vas recuperar-te de lo de la clavícula!

    Bé, bé, continuo estudiant que dimarts començo la Sele...

    Petonets!

    ResponElimina
  16. Això potser és un reflex de tu mateix, del teu interior, del Xexu que eres i el que ets. Pels motuis que siguin, la situació es repeteix però tu no ets al mateix nivell que un parell d'anys enrere: si el fet de fer castells no et motiva com abans, no cal forçar la situació. Primer deixa que la lesió se't curi, que deixi de fer-te mal, i després pots tornar a avaluar què sents i amb quina intensitat. Després de la primera lesió, encara no estaves del tot curat i ja volies tornar a fer pinya... I si la situació ha canviat i anímicament no en tens ganes, potser no val la pena jugar-se-la tot posant-te massa pes al damunt.

    De tota manera... t'envio una abraçada sense apretar gaire (per si de cas ;P) i a fer bondat!!!

    ResponElimina
  17. Aquestes lesions són delicades i poden esdevenir cròniques, per tant t'ho has de cuidar. Fa pena potser deixar els castells que fa temps que fas, però tot té el seu moment i a la vida hi ha moltes coses noves per descobrir. Una abraçada i cuida't!!!

    ResponElimina
  18. Caram, no deies que odiaves la platja? Però si t'has inflat de fer-hi castells!

    Plaffs!!! Casteller de castells nano, no de sorra...

    Aaah!

    De tota manera, també penso que l'edat no ens perdona certes coses (sobretot si n'hem abusat...) Ànims XeXu, que tot està per fer i tot és possible!
    ;-)

    Salut noi!
    :)

    ResponElimina
  19. En la vida cada cosa te el seu moment , si vols continuar ..podrás , però no carregant tant de pes , canvi de posicio . I si no be de gust a admirar-los i prou .

    ResponElimina
  20. espero que la lesió no et faci massa mal!

    el cos moltes vegades ens diu el que cal. Quan cal estar a totes, fa l'esforç, però també ens diu quan hem de parar.

    Pren-t'ho amb molta calma i poc a poc aniràs veient cap on pots o vols anar. Potser pots continuar d'una altra manera o carregant menys, fent menys castells,... i si el cos et demana un canvi, doncs no deixis d'escoltar-lo!

    La salut és el primer!!!

    ResponElimina
  21. cuida't, cura't i després ja decidiras

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies a tothom pels comentaris i pels ànims. Molts teniu raó, no cal prendre decisions ara, i perfectament em puc encarregar d'altres coses, no cal estar a primera línia dels castells, això és ben cert, i se'n pot gaudir igual. Però ja fa temps que em va cansant, i per això, després de la recaiguda, em plantejo si no és moment d'allunyar-me d'aquest món una miqueta. Qui sap, potser amb un descans faig net i em tornen les ganes. Per cert, naturalment ningú no havia de saber que m'havia passat això i que va ser llavors quan vaig obrir el blog. Ho he mencionat altres vegades, per exemple al primer aniversari, però el comentari del principi del post no anava en el sentit de que ho havíeu de saber.

    Assumpta, ara els castells no seran una prioritat, però de totes maneres em sabrà greu si em desvinculo d'aquest món, perquè és una cosa molt meva. És cert que no estic gaire d'acord amb qui mana ara, però igualment he seguit fidel a la colla i dedico el temps que se'm demana a assajos i actuacions. Potser descobriré que un temps de descans és el que necessitava per recuperar les ganes, però també pot ser que sigui hora de tancar una etapa de la meva vida, llarga, que m'ha portat moltes més alegries que disgustos, però una etapa, al cap i a la fi, i tot s'acaba en aquesta vida. Sabia que passaria tard o d'hora. Només feia falta saber quan.

    Rita, el principi del 2007 no va ser gaire bo, pensava que seria un any nefast, però va anar millorant. El trencament de clavícula va ser més que això, va trencar la meva autoestima també, perquè no em pensava que em podia passar una cosa així, i no aguantar va ser dur per mi. Va ser una molt mala cosa, vaja. Però a la llarga, ho he de veure com una cosa d'allò més positiva, ja que el que m'ha aportat aquest blog no es pot descriure amb paraules. De moment faré bondat, i miraré com em va. Sempre queda la porta oberta per tornar, o tornar a mitges, o tornar per fer altres coses, que també és possible.

    Nymnia, tens tota la raó del món, ser casteller no només és estar en les posicions de més compromís, tothom és important i tothom ha de lluitar en una mateixa direcció per a que tot rutlli. És lleig que jo digui que si no puc carregar pes ho deixaré, però ja no és per això, sinó per les poques ganes de fer castells que vaig acumulant en els darrers anys. Aquesta temporada la vaig començar per inèrcia, i ara potser m'estava animant una mica, però m'adono que no hi poso les ganes d'abans, que era un autèntic malalt.

    Jordi, probablement m'ha tornat a passar perquè no vaig curar bé la primera vegada. I és que sóc un animal, i no tenim edat... Els castells són una cosa molt gran, de veritat. A mi m'han tingut enganxat 15 anys, ja veus.

    P-CFA..., potser comença a ser hora que jo pensi així, que la salut és el primer. Tranquil, ningú no ho sabia, només alguns amics que encara em llegeixen en silenci.

    Carqui, suposo que sempre hi estaré vinculat d'una manera o altra, però quan has provat de fer-ne i veus que no pots... enganxa molt, de veritat, i mira que pot ser arriscat i es pot prendre mal, però quan comences és difícil deixar-ho.

    Carme, fer castells potser només és una de les coses que es poden fer, però és una de les meves. Això ho canvia una mica.

    Judith, ja ho pots ben dir...

    Gràcies Elur, ho intentaré. Però si m'has de fer de mama, fes-ho, eh, que segur que et faig més cas a tu que a la de veritat.

    ResponElimina
  23. Grapa, no crec que torni a un ritme trepidant a la catosfera, més que res, perquè no tinc tanta inspiració, o tantes coses a dir. Escric quan surt. Si m'haguessis vist ballar no em faries aquesta mena de propostes...

    Cèlia, de vegades el cap també et demana que deixis la camisa penjada a l'armari (sobretot a l'hora de planxar-la! No, que és broma!). A veure què em demanarà d'aquí a un temps. Cuida't tu també, sents?

    Núr, en realitat tant és la decisió que pugui prendre ara, perquè sempre seré a temps de tornar-hi si vull, o de fer qualsevol cosa. L'única decisió que puc prendre ara és la de no fer el burro i curar-me bé.

    Susanna, t'asseguro que quan em va passar ara fa més de dos anys em va fotre molta ràbia, i l'únic en que pensava era tornar a fer castells. Vaig tornar massa d'hora, n'estic segur. Potser sí que les coses passen per algun motiu. Potser el meu cos ha decidit ajudar-me a prendre una decisió que jo no m'atrevia a dur a terme...

    Estrip, sense pes a les espatlles no és el mateix.

    Neo, el blog m'ha enganxat encara més que els castells al seu dia. Però suposo que algun dia també me'n cansaré, passa amb tot. Però si és proporcional, aquest era el setzè any que feia castells, per tant, encara hi ha blog per estona. Molta sort amb la sele!!

    Laia, com deia més amunt, pot ser un missatge del meu interior, o que el cos em posa a prova. En aquell moment només volia tornar a fer castells. Ara em sap greu que potser no en tornaré a fer. No perquè no m'hagi de curar, sinó perquè això em fa pensar en que potser ja ha arribat l'hora de retirar-me, no me la puc estar jugant amb cada castell que faig. Si va bé, cap problema, però i si per qualsevol cosa aquell dia posen el peu malament? Abans de tenir mals majors, millor calmar-se.

    Kweilan, no em cuido massa, no. I quan me la vaig trencar van poder més les ganes que altra cosa, vaig tornar massa d'hora a l'activitat castellera, i tot i que no m'ha tornat a molestar, segur que no va quedar ben soldat, i ara, a força de posar-hi pes, ha acabat cedint. Potser sí que m'hauré de buscar una activitat per omplir el temps, però allunyar-me dels castells fa peneta.

    PiTs, justament per abusar-ne sense tenir un físic prodigiós és el que m'ha portat a estar com estic. I potser sí que serà l'edat, però és que ja porto molta guerra a sobre. Clatellot merescut, aquest cop...

    Garbi24, veuré la necessitat que en tinc d'aquí a un temps, quan estigui recuperat, perquè anys enrere era gairebé una necessitat més que una afició. Però t'asseguro que prefereixo fer-los que admirar-los.

    Rits, no em fa massa mal, és més aviat una molèstia. Escoltar el cos és una cosa que, aparentment, no vaig aprendre a fer. Potser tinc una edat com per començar a parar l'orella a veure què diu. No sé si tornaré, el temps dirà. Potser em tornarà el mono que he perdut aquest any, i voldré seguir, encara que sigui a mig gas. Ja ho veuré, i ja us ho explicaré!

    Deric, de moment no tinc un altre remei, i després ja es veurà.

    ResponElimina
  24. quan comences a buscar-te excuses vol dir que ja fa temps que et ronda deixar-ho, com qui comença a tocar la gralla per anar-hi com a graller.

    ResponElimina
  25. mira, aquest post m'ha despertat la curiositat pels inicis del teu bloc i n'he llegit uns quants dels primers que vas escriure, entre d'altres, el del gen casteller. I un altre on explicaves una visita al metge i l'interès en tornar a poder fer castells aviat. He tingut una sensació ben curiosa, com si pogués fer un viatge al passat i pogués saber el futur d'aquell noi que explicava tot allò. I potser si li hagués dit que un dia decidiria deixar els castells, si més no de moment, potser no m'hagués cregut... Sigui com sigui, m'ha agradat llegir aquest escrit d'ara, i penso que no deu ser com al principi, em sembla que ara, la deicissió que has prés no et fa el mal que potser t'hauria fet aleshores, pq les teves paraules em semblen tranquil.les i fruit d'una decissió que prens on no hi noto cap to negatiu, com diu l'Assumpta, segurament ara els castells no són la teva prioritat, i és bo saber que d'una cosa dolenta en va sortir aquest bloc. I ep! si el gen casteller existeix, quan tinguis fills... qui sap! Una abraçada :-)

    ResponElimina
  26. Aquestes decisions només les pot prendre un mateix. Si tu creus que ha arribat el moment, doncs endavant. Facis el que facis, segur que serà encertat.
    Espero que et milloris ben aviat!
    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  27. Ets com l'Iniesta... vas forçar la recuperació i has recaigut...

    Ell ha tingut la gran recompensa de poder participar en la final de la Champions... tu tens la recompensa d'un munt de bons records castellers :-) i, a sobre, tens un blog!! :-))

    En unes setmanes tots dos estareu bé... Ell per jugar i tu per... Ball de Gitanes dius que no? :-))) (m'ha fet riure la teva resposta a Grapa jeje)

    ResponElimina
  28. i es que fets i situacions dificils ens porten a descobrir noves sortides i camins, com ara el teu blog... que no tens 20 anyets xaval!! a cuidar-se que la salut ho és tot. Ja veuras com no serà res greu :-)

    ResponElimina
  29. Hi ha un moment per a cada cosa, i cada cosa té el seu moment. Casteller no se'n pot ser tota la vida, així que potser sí, potser ha arribat el moment de mirar-s'ho "des de la barrera". Si és així, que la retirada sigui amb un somriure als llavis; com diuen els castellans, "que te quiten lo bailao".

    Com altres, jo també desconeixia l'origen del "Bona nit...".
    Que no sigui res, aquest dolor!

    ResponElimina
  30. Bé doncs, ja saps, a cuidar-te i les decisions ja les pendràs després. Com diu la Nymnia, hi ha altres coses a fer en un castell que no sigui carregar, però em fa l'efecta que ara per ara estàs un xic "empatxat" de castells, per tant, prendres les coses amb calma és el millor que pots fer.

    Fes bondat i cuida't força. Petonets Xexu.

    ResponElimina
  31. l'edat l'edat jajaja.

    Admiro moltíssim el món casteller, i conec a gent de dins, i he vist cada ferida... Un cop a una oficina que treballava, va venir un home que ho era des de feia molts anys, i després de moltes lessions ho havia de deixar, i em contava que estava molt trist. Però evidentment primer és la salut. Espero que te recuperes aviat, i a portar-se bé :)

    ResponElimina
  32. Jordi Casanovas, no et negaré que he pensat molts cops en deixar-ho darrerament, però si consideres que el risc de que una clavícula se t'enfonsi sota el pes de no sé quantes persones de sobre és una excusa...

    Robadestiu, més d'un cop he pensat que és una llàstima que alguns posts que vaig escriure fa temps quedin en l'oblit i que no els llegís pràcticament ningú. Per això m'ha fet il·lusió que n'hagis llegit algun dels antics, el del gen casteller és un que recordo molt bé. Et faré una pregunta, tu que m'has començat a llegir molt després, em reconeixes en aquells primers posts, més enllà del meu canvi de pensament respecte a aquest tema? És curiositat.
    M'agrada aquesta idea de posar-te en el meu passat i saber que em passarà. Fa poc els del PiT em van fer un comentari a un post de fa un any al que feia referència, i m'avisaven del que passaria un any després, em va encantar. La veritat és que teniu detalls molt macos amb mi.
    Ara els castells no tenen la importància que tenien fa un temps, però de totes maneres, pensar que no en tornaré a fer més em genera una gran sensació de pèrdua. Potser no hauria de tancar aquesta porta encara...

    Guspira, en veure'm altre cop vençut per aquesta activitat que tant m'ha agradat, vaig pensar que era moment de deixar-ho estar. Però tot i que ara no puc practicar-ho, m'adono que si decideixo deixar-ho del tot, em serà molt difícil.

    Assumpta, no et creguis, l'any 2007, quan em vaig lesionar, jo també vaig tenir la meva pròpia final de la Champions. Abans d'hora vaig anar fent castellets menors i pujant el ritme, i l'espatlla em va aguantar. Però el fet d'haver estat fora dels assajos de castells importants va fer que perdés el lloc i en teoria no n'havia de fer cap. Però al final, a la darrera actuació de l'any, l'última oportunitat de fer alguna cosa decent, després d'un primer intent que no va sortir bé, vam repetir però un dels de la meva posició va dir que no podia més. Em van preguntar si jo podia fer-lo, i vaig dir que sí (sense haver assajat un castell de tal magnitud en tot l'any, ni portar massa temps assajant). Vaig entrar jo i el castell es va aconseguir carregar. Gairebé em moro, va ser una de les pitjors experiències de la meva vida. Ni ho vaig celebrar, me'n vaig anar lluny de tota aquella gent que saltava i cridava. Com es nota la manca d'assaig!

    Menta, que tampoc no sóc tan gran! Que a la colla hi ha un paio que em dobla l'edat que és al que en teoria jo he tret al lloc, que fins fa un parell d'anys estava fent castells al màxim nivell. Encara em quedaria corda si no fos per la ditxosa clavícula!

    Ferran, la Robadestiu m'ha dit que ha mirat alguns dels primers escrits del blog per veure com ho vivia a aquella època. Si t'explico això és perquè un dels posts antics, però posterior als que ella ha mirat, es deia justament 'Des de la barrera', i m'ha fet molta gràcia quan he vist que tu ho deies així. Avui m'esteu fent somriure de valent. I el post anava d'això justament, que em moria de ganes de fer castells, però que ara els havia de veure des de la barrera. Ara em passa igual, tret que no estic tant malalt per fer-ne.

    Anna, probablement serà això el que faré, allunyar-me'n per una temporada, i ja veurem com reaccionen les meves ganes. Potser més endavant m'animaré a fer altres coses, o em veuré capaç de fer el que feia, tot i que sempre hi haurà el risc de trencar-se.

    Bajo, la veritat és que enganxa molt, es viu molt. Quan et lesiones és una putada, en vols més, no entens com el cos et falla. I igualment després de molts anys fent una activitat com aquesta, si et veus forçat a deixar-ho, fa mal, com si haguessis perdut una part de tu. Segur que s'ha de passar una mena de procés de dol.

    ResponElimina
  33. Gràcies per la referència XeXu, no té més importància que la que té, oi?
    ;-)

    Pensa que fa dotze anys vaig patir un accident de moto que...
    No, ja era així abans, avi... Disculpa, doncs que vaig haver de deixar les classes de tennis després de tota la vida raquetejant i també els partidets de futbito els dimecres per la nit. Però hi ha d'altres esports i altres activitats i...
    Sí filla, ara et duc, un moment... De debò XeXu, ho sento haig de dur la meva filla amb les amigues, però ja m'entens.
    :-)

    ResponElimina
  34. Uaaaaaaaaaau!!! això sí que va ser una autèntica final de Champions!! M'encanta que ho hagis explicat... perquè (crec que ho he comentat alguna vegada a algun blog) jo sóc molt "visualitzadora"... llegeixo i les coses tenen imatges (potser per això ho recordo més fàcilment, no sé).
    Així que he "vist" aquest moment en que et pregunten si creus que ho pots fer... i que tu dius que sí, aparentment molt decidit, amb convicció, i amb por per dintre, però amb molta il·lusió perquè surti bé... i aquesta il·lusió et dona la força per aguantar i, quan s'aconsegueix, estàs tan rebentat que no pots més i t'allunyes mentre aquells crits d'alegria dels companys els sents com si fossin molt, molt distants...

    Jo també he bucejat alguna vegada en els teus posts antics :-)
    Una vegada vas escriure un post en que parlaves amb en XeXu petit... jo vaig dir alguna cosa de tenir 7 anys i a tu et va fer gràcia perquè em vas dir que, justament, imaginaves aquest XeXu amb 7 anys. Llavors vas dir que ja n'havies escrit algun altre així, i el vaig voler buscar, però no el vaig trobar... de fet, em feia com molt respecte estar llegint coses de quan encara no et coneixia i no vaig mirar massa...

    Ara que veig que no t'importa, em penso fer un fart de llegir posts antics :-)))

    ResponElimina
  35. Sergi!! Veus com l'avi parla en cursiva ara?
    Aviiii, parli en negreta, home, que ja estavem acostumats a la seva veu, home :-))

    ResponElimina
  36. Noooooo!!!
    Això és que mentre estava escrivint el comentari ha arribat l'avi i les frases en cursiva eren per l'avi i la meva filla, ja veuràs... Avi, obri la boca i digui trenta tres...

    Obre tu la boca, babau!!! Hi hi hi...

    Ho veus? Tot és normal, no hi veig cap canvi significatiu...
    :-)

    Haurem de revisar l'ordre de les coses... A veure si és que s'està fumant les herbes de te i es pren el marlboro infusionat...
    (Això ho he pensat jo, el nano...)

    ResponElimina
  37. Jajajaja, ostres, és cert... No sé què em passa, perdo facultats lectores!!!

    (No, no és cert que em fumo el té i infusiono el Marlboro, no... és cert que les cursives eres tu mateix!!... ) :-))

    ResponElimina
  38. :-D
    Ara em reclamen, ja és hora d'anar a buscar la meva filla, la mateixa que m'ha interromput abans.
    (Tenim celebració familiar, res el meu germà que ha decidit fer anys aquesta setmana i fem un segon sopar avui)
    Apa! Vagi bé i gràcies per l'espai!

    ResponElimina
  39. Ei, vosaltres podeu anar fent, eh, que jo us vaig llegint i em distrec, hehehe. Jo havia entès a la primera que la cursiva eren respostes del nano a gent de la seva família (considerem l'Avi de la família?).

    Assumpta, per mi pots seguir rient, és més, molt millor que ho facis, no passa res, de veritat. A més, amb vosaltres per aquí això és una festa contínua!

    ResponElimina
  40. XeXu... ets molt maco (es pot dir això públicament al blog? jeje)

    Saps per què em faig un embolic? Perque, tot i que li he dit mil vegades, en Sergi no separa bé els paràgrafs, i a mi em ballen les lletres...

    T'explico un secret? :-)
    A vegades, per respondre els teus posts, els copio en un Word i així els puc llegir sobre blanc... i, si, cal fer la lletra més grossa... Llavors, vaig llegint i responent a sota i, quan acabo, ho copio a la finestreta de resposta.

    Tota la gent que no separa per paràgrafs em costa molt de llegir... i per això aquell comentari del Sergi m'ha despistat amb les cursives allí al mig :-))

    Doncs si tens ganes de riure, et diré que en Sergi s'ha menjat el seu blog!!! (no em preguntis si amb forquilla o a mossegades, però ho ha fet!!) a cal Ma-Poc Ma-Poc!!

    Coneixes el blog de Ma-Poc? :-) Està força bé :-) És molt català jejeje

    ResponElimina
  41. Ai!! Estic espessa jaja m'ha sortit dues vegades "Ma-Poc", una amb l'enllaç i l'altre sense :-)

    i unes comes fora de lloc... on diu:
    "i, si, cal fer la lletra més grossa"
    ha de dir:
    "i si cal, fer la lletra més grossa"

    perque no sempre cal :-)

    ResponElimina
  42. jajaja diu ell "que encara no sóc tan grand"!!!!
    ;-P

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.