dijous, 28 de maig de 2009

Egoista

Sempre que parlo amb algú i li explico com em sento darrerament em diu que he de pensar en mi, que jo sóc el més important i que no puc estar pendent dels altres, que si no em centro en estar bé jo, res no pot anar bé. Arriba un moment que penses que tenen raó, intentes fer la teva, fer el que et convé, alliberar-te de totes les cadenes mentals que et lliguen i t'impedeixen qualsevol moviment en la direcció correcta. Però no. Primer perquè em costa molt ser així. I segon, perquè em sento tremendament egoista de fer valer el meu estat i els meus sentiments quan es donen certes circumstàncies. Hem d'estar d'acord amb que hi ha coses que han de passar per davant de tot. Tant se val el temps que porti així, o el perjudici que em suposi continuar amb aquesta situació. No em sembla que l'egoisme sigui una sortida digna.

42 comentaris:

  1. Complicat...

    De totes maneres, XeXu, no cal que siguis egoista en tots els punts de la teva vida, però, a vegades sí que crec que, en alguns punts, hem de mirar per nosaltres mateixos.

    Estic d’acord amb tu que si sempre, en qualsevol circumstància, davant de qualsevol situació o persona ens posem per davant de tot i de tothom serem uns éssers freds, distants, desagradables...

    Però sí que hi ha moments que en un s’ha d’asserenar i pensar “bé, ara he de pensar una mica en mi... i, si m’he de posar bé de tal o qual cosa, o he d’agafar ànim pel que sigui... per un temps, faré primer el que cregui que m’anirà a mi millor

    Mira d’estar bé. Quan estiguis bé podràs transmetre positivitat.

    Hi ha un principi general del Dret que diu que “ningú pot transmetre allò que no té”... aquesta frase, que no té res a veure amb el tema, a mi m’agrada canviar-la de context a vegades i dir “Si tu vos poder transmetre coses bones, primer has de mirar de estar bé tu” i si per estar bé tu, has de ser, temporalment una mica egoista, doncs... ho has de ser :-)

    ResponElimina
  2. És que no és ser egoista Xexu... jo no ho entenc pas així.
    Fes cas a l'Assumpta, aquesta llamp de dona sàvia!!!!
    Posa't al centre del teu univers, almenys temporalment... si tu no mires per tu, no ho farà pas ningú. El nostre millor amic hem de ser nosaltres mateixos!
    Una abraçada immensa, maco!!!

    ResponElimina
  3. em sembla que ja ho han dit tot i molt be. si tu no estas be no pots fer cap be a ningu. ho necessitem tot! :-)

    ResponElimina
  4. Sí, sí, l'Assumpta ho ha explicat molt bé: no pot donar qui no té, i no té qui no es cuida/mima de tant en tant!

    Estimar-te a tu mateix no és egoïsta. No és fàcil trobar l'equilibri entre les dues coses, però se n'ha d'aprendre; altrament, un corre el risc d'acabar visquent la vida dels altres! Pensa-hi.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. aix, XeXu!

    Una vegada em van dir (i em sembla que ho hauré escrit a uns quants blocs, a hores d'ara...) que l'única persona amb qui passaràs la resta de la teva vida ets tu mateix. Ni els pares, ni els amics, ni la parella, ni els fills...

    Jo era com tu fins que vaig adonar-me que ningú no es preocuparia mai tant per mi com ho puc fer jo. I no em considero una persona egoista, perquè no ho sóc. Tinc clar que estimo la meva família, els meus amics, la parella i intento ser respectuosa amb qui trobo al meu voltant cada dia i generalment sóc força tolerant, tret de quan em trobo el carallot, és clar!

    Mirar cap a dins d'un mateix, descobrir i tenir clar què vols i què no vols, i que no acceptaràs a la vida, tenir uns principis clars, saber què tens i què no tens, conèixer les teves capacitats, estimar-te i respectar-te pel que ets. Si no ho fas tu, qui ho farà? Si no et respectes a tu, com sabràs respectar els altres? Si no t'escoltes a tu, com pretens escoltar els altres? Si no saps qui ets, no ho sabrà ningú, perquè el que treguis cap a fora serà un embolic.

    Jo sé què no vull i què no m'agrada en absolut, i també sé que hi ha coses que no m'agraden gaire, prò que puc suportar-les. Puc superar les segones, si algú que aprecio les necessita, les vol de veritat; prò no permetré haver de fer les primeres. Ni per amor, ni per punyetes. Perquè jo no demanaria mai a algú de fer alguna cosa que a aquesta persona no li agradés en absolut; així que jo demano el mateix a canvi.

    La qüestió és que no pots demanar a algú que s'estimi, si tu no t'estimes; no pots demanar a algú que sigui feliç, si tu no ets; no pots demanar a algú que tingui clar que vol, si tu no ho tens; no pots demanar a algú que es tingui en compte, si tu no t'hi tens. I ja està! :)

    ResponElimina
  6. Coincideixo amb tots els que han escrit fins ara. La frase de La Nur sempre la tinc present. Estima't i estimaràs molt més als altres. No ets egoista ni molt menys si et cuides una miqueta. Una abraçada!

    ResponElimina
  7. Si tothom mereix respecte, com no n'hem de merèixer nosaltres mateixos!!

    Si no t'estimes a tu, abans que ningú, ni et respectes, sobretot a tu mateix, i això vol dir no permetre que et facin mal i apartar qui sigui que te'n faci, tu tampoc podràs estimar de la manera que s'ha de fer, generosa, però d'igual a igual. Pensa-hi!

    Vals molt, molt, XeXu, creu-t'ho, home! I qui sigui, t'ha de merèixer!
    Un petó enorme!

    ResponElimina
  8. L'Assumpta diu que és complicat, però tal com ella ho diu sembla fàcil. Jo crec que cuidar-se d'un mateix i saber i buscar i mirar de trobar allò que ens falta o allò que ens ha de fer estar bé no és pas egoïsme. Egoïsme és ser insensible cap als altres i no saber veure les seves necessitats. No sé perquè sempre sembla que les necessitat s dels altres i le s nostres han de ser contraposades. Jo no ho veig així. Si nosaltres estem bé, els que tenim aprop rebran el nostre benestar i bon rotllo. Crec que les dues coses són prou compatibles.

    ResponElimina
  9. Com ja està el sopar a les postres i els comentaris anteriors ho claven de nassos, penso allò de que ningú t'estimarà més que tu mateix (només cal controlar-se una mica per no quedar-se cec...)
    ;-)

    ResponElimina
  10. Jo crec que la clau està en l'equilibri. En poder ser prou egoista com per a cuidar-se a un mateix i en les propies metes, els propis problemes i coses d'aquestes, en ser conscients que a vegades és important que nosaltres també tinguem els nostres petits moments. Però l'equilibri recau també en cuidar dels altres, dels que ens envolten. I no només els que coneixem sinó als que sentim que hem d'ajudar i d'atendre. també ens hem de saber preocupar per les realitats i els problemes aliens i externs a la nostra persona, però sense oblidar-nos de qui som i del què som. Sembla fàcil, però trobar l'equilibri és complicat... Però crec que és el més sa que hauriem de fer tots! Un petó!

    ResponElimina
  11. No m'he llegit els comentaris anteriors i pots ja t'ho han dit i em sap greu si em repeteixo. Estic bastant d'acord amb tu en l'essència, entenc que el comportament egoïsta et sembli, en certa manera, despreciable i que no en vulguis formar part. Però, crec que a vegades convé pensar en un mateix, però no per egoïsme sinó per intentar conèixer-se millor, per intentar millorar.
    De la mateixa manera que es diu que la llibertat consisteix en fer el que un vol sense xafar la llibertat dels altres; crec que l'egoïsme sa s'hauria d'entendre de la mateixa manera. Un hauria de poder pensar i fer el que li vingués de gust sempre, evidentment, que això no el converteixi en un tirànic i que sigui capaç de deixar fer als altres també el que hagin pensat o el que els vingui de gust.

    Parlant personalment, a mi m'han dit moltes vegades que hauria de ser més egoïsta en el sentit sa, perquè si no m'estimo i em complac a mi mateixa qui ho fara? Qui em coneixerà prou com per saber el que em satisfà? Si no sabem què volem com ho podrem fer saber als altres per tal que puguin complaure'ns de tant en tant? Totes aquestes preguntes em passen sovint pel cap i l'única conclusió que en trec és la recerca de l'equilibri, com diu la Nymnia. És a dir, si estem bé amb nosaltres mateixos i estem satisfets podrem transmetre aquesta alegria i compartir-la amb els altres...
    Petons!

    ResponElimina
  12. De vegades és necessari fer-ho, no vol dir que te quedes anclat per sempre en l'egoisme. Tu saps millor en quins moments ho necessites o no. Crec que és una cosa molt necessària, sinó al final anteposem tantes coses abans que un mateix...

    ResponElimina
  13. Em sembla que t'entenc... Apunta't a una bona centrifugada i no oblidis el sonriure... Un petó!

    ResponElimina
  14. Ostres, XeXu, en molts dels escrits que fas em sento molt identificat. De vegades també m'agradaria treure l'egoisme propi i posar-me per davant de la resta de persones. Però costa, veritat? Quan ets d'una manera...

    ResponElimina
  15. diria que l'egoisme és sols un recurs temporal, xexu.

    com a filosofia de vida a mi no em fa gens el pes.

    ResponElimina
  16. em recordes el post que vas posar fa uns dies, d'accions i reaccions, del que esperes dels altres arrel de les teves accions.

    aquell dia no et vaig explicar una història que m'havia passat fa ja temps (i que de fet no té res a veure amb el post xò que m'hi porta). Al centre, teniem un company animador amb el qui sempre he mantingut una relació complicada. Ell mai s'havia compromés gaire, xò per ell ja era prou, donava el que volia. Tots li haviem de respectar. Xò xocàvem, xq feina n'hi ha. Un dia, en la discussió més gran que hem tingut, em va dir que de què anava, que era molt egoista i que només pensava en mi.

    Em va doldre tant, que aquesta frase sempre m'ha acompanyat i sempre, sempre em qüestiono si realment sóc egoista en tot el que faig, si només miro les coses que em van bé a mi. Per això quan parlaves d'accions i reaccions em venia molt al cap aquest fet, si sóm egoistes quan esperem res dels altres. i no podia/volia dir-te que era així.

    Fa poc vaig descobrir que no es pot comparar el pensar en un mateix que ser egoista. Egoisme seria quan vols treure benefici propi (i només per a tu) de tot el que fan els altres i de les teves accions. Pensar en un mateix, en canvi, és estar bé amb un mateix, saber quines coses necessites per estar bé. Estan bé, pots fer feliç els altres, els que t'envolten i crec que això, d'egoista no en té res.

    Hi ha un punt d'egoisme en allò que fem, no sóm sants, xò tampoc cal que ens matxaquem, sobretot si quan per fer feliços els altres no ens cuidem.

    per cert, fa poc tb em van dir que ja era hora que estigués per mi, que em cuidés i deixés de pensar i donar voltes.

    m'encanta el principi general del dret transportat a la vida, Assumpta.

    ResponElimina
  17. Ja suposava com serien les vostres respostes, almenys la majoria. Sóc conscient que mirar per un mateix no sempre és ser egoista, que cal que ens tinguem en compte, però com sempre no explico tot el que hi ha, i en aquest cas el més important és un fet aliè que ha d'estar per sobre de tot, que mana a l'hora de fixar les prioritats personals. I en aquest moment penso que és egoista pensar en el meu estat o reclamar cap mena d'atenció. Que m'hagin convençut d'això en altres moments que sí que hauria de pensar en mi és una altra cosa. Però ara no és el moment. No obstant, gràcies a tots pels comentaris, un cop més les vostres visions aporten coses molt interessants que val la pena interioritzar i analitzar.

    Assumpta, crec que tal i com em comenceu a conèixer, ja t'adones que no sóc una persona que es posi per davant de tot en qualsevol circumstància. Segurament aquest sentiment que tinc de sentir-me egoista és perquè m'han fet convèncer de que demanar una mica d'atenció ja fa que no tingui en compte l'estat de l'altre. I penso que no és així, que tothom ha de sentir-se prou bé com per no haver de reclamar res, però mira, així m'he quedat. Però justament ara començo a pensar que em toca una època de pensar una mica en mi, com la que tu descrius, i és ara quan un fet que no té res a veure m'aboca a no fer-ho i a pensar que sóc egoista si ho faig. I tornem al dia de la marmota.
    El principi aquest que enuncies, i la teva extrapolació, els trobo molt encertats. Però saps, hi ha dies i moments per tots. Vull dir que cap estat és absolut, i crec que tu estaràs molt d'acord amb mi. Ara mateix jo puc passar de transmetre un gran positivisme i fer riure a tots els del meu voltant, a canviar-la per una gran negativitat i convertir-me en un gran terratrèmol que remena tot el que té al voltant.

    Elur, jo no puc ser el meu millor amic, si em caic molt malament! Amb el meu millor amic vaig parlar ahir una bona estona, i la veritat és que va ser una conversa com les de les millors ocasions, perquè ens entenem a la perfecció. Ell es cuida de mi. És clar que jo hauria de pensar una mica més en mi, però no sempre i en tot moment. Ara no tocaria, aquest és el motiu del post. El problema és que ho faig de rutina, això de no pensar en mi. O això és el que em penso, però en realitat sí que em moc per egoisme i per aconseguir els meus beneficis. Qui sap.

    Kika, jo crec que quan cal, sabem treure forces d'allà on no n'hi ha per poder donar un cop de mà als nostres, encara que no estiguem especialment bé.

    Ferran, l'equilibri és sempre el més difícil d'aconseguir. Viure la vida dels altres...? M'agrada aquesta manera de dir-ho. Crec que explica perfectament el que porto fent fa força temps, intentar viure una vida que no és la meva. I així em va. Els teus punts de vista sempre em fan barrinar força, amb poques paraules, però em sembla que la claves força.

    Núr, i jo dic, funest destí si m'he d'aguantar tota la vida! Ja ho sé que el que dius és cert, i encara més cert és que no podem donar als altres el que no som capaços d'aplicar-nos a nosaltres mateixos. Això m'ho noto. El fet de deixar de prestar-me atenció a mi mateix a fet que descuidi una mica algunes coses, i que em manqui força per ser la persona que era de cara als altres. Alguns dels meus ho assumeixen, i altres estan preocupats i volen que torni. Jo crec que són fases, i que algun dia tornaré a ser el que era. Que això serà quan em cuidi una mica? Potser sí. Però fins i tot això arriba, el moment de pensar en un mateix, perquè potser ja no hi ha ningú en qui pensar. I el darrer paràgraf del teu comentari és el més revelador de tots. Tens molta raó, i tant de bo fos fàcil posar-ho en pràctica. Això si que ajudaria. M'alegro de que tornis a ser per aquí!

    ResponElimina
  18. Kweilan, tot i creure que teniu raó, alguna cosa em balla pel cap. Tinc la impressió que mai m'he estimat massa a mi mateix, poques vegades he estat satisfet de la meva persona, però en canvi, he estimat amb bogeria els altres, i els ho he fet arribar perfectament, vull dir, que ells ho han rebut. És normal això?

    Rita, gràcies per les teves paraules. Però et remeto a la resposta que he donat a la Kweilan. He estimat molt sense tenir massa respecte per mi, i ara mateix estic en una situació com les que dius, permeto rebre mal, no vull dir que me'n facin, vull dir que jo deixo que això passi i ho passo malament. Potser en una situació així no es pot estimar d'igual a igual, aquest és un punt molt interessant del teu comentari, però potser el pet que farà això algun dia em farà obrir els ulls. Jo no vull que ningú se'm mereixi. Vull caminar al costat d'algú, ni davant ni darrere. Només fer camí junts.

    Carme, en el meu cas, t'equivoques, i és trist que sigui així. El meu benestar més absolut a portat frustració. I un cop establerta aquesta frustració, s'ha transmès a mi. Això de l'egoisme és hipocondria emocional. Jo que pensava que ho donava tot, que m'esforçava al màxim per l'altra persona... però i si només és en el propi interès i no estic atent al que realment necessita aquesta persona? I si només faig el que és bo per mi, maquillant-ho d'un 'donar-ho tot' que només busca aprovació i contrapartida? A més, un 'donar-ho tot' que no és útil per l'altra persona, perquè és només el nostre punt de vista, i no les seves necessitats. Què et sembla? Maco, eh? Necessito un psicòleg?

    PiTis, quina gràcia el teu comentari! Ja feia falta trencar una mica la tensió que m'estava entrant de parlar d'aquestes coses, que m'acaben posant de mala llet. Gràcies!

    Nymnia, com ja he dit per aquí, l'equilibri és terriblement difícil d'aconseguir. Pensar en nosaltres i els altres a parts iguals... un impossible. El problema està en si realment sabem veure quines són les necessitats dels altres, o si només tenim en compte les nostres necessitats o el que nosaltres necessitaríem en aquests casos, i actuem només en funció d'això, i no pensem en que les persones són diferents i que poden tenir altres necessitats. És ser egoista això?

    Myself, el problema de fer el que ens vingui de gust és que no sempre ho podem fer sense anar contra els interessos d'algú altre. Mirar per un mateix no és que estigui malament, però va a èpoques. A estones podem centrar-nos en els altres, i altres cops hem de mirar en el nostre interior i lluitar per nosaltres. A mi també em diuen que m'hauria d'estimar més, fins i tot aquí al blog! És un problema que sempre he tingut, i la teva visió és molt encertada, si no sabem què és el que ens complau, com ho podem fer saber als altres? No tinc la resposta, però és que aquesta tampoc és la pregunta. La pregunta seria per què no som capaços de pensar una mica més en nosaltres i estimar-nos més.

    Bajo, m'agrada tant quan algú apunta detalls tan ben trobats! Bon punt aquest de que ser egoista una temporada no implica ser-ho sempre més. Hi ha temporades que cal, i ja no diguem ser egoista, però sí pensar en un mateix i posar-se per davant d'altres coses o persones, ja que si no no hi ha manera d'avançar. Quan ho aprengui a fer ja t'ho diré.

    Fada, una bona centrifugada? Això m'ho hauries d'explicar...

    Jordi, cadascú és com és i em sembla que per molts consells que rebem al respecte, ens costarà canviar la nostra manera d'entendre la vida i les relacions. A més, tu i jo ja estem granadets per aquests tipus de canvis, que som coetanis, més o menys, no?

    ResponElimina
  19. Òscar, si m'he de tornar egoista, espero que sigui de manera temporal, és clar.

    Rits, em sembla que amb el teu exemple personal em tornes a demostrar que tu i jo tenim una manera de pensar semblant (quina novetat...) o almenys, unes pors i paranoies similars. Jo crec que aquestes no neixen soles. Jo no m'he estimat mai massa, però si he considerat que tinc una cosa bona, aquesta era la integritat, el fet de fer el que toca, el que cal, ser bona persona, vaja. I tinc mala llet, eh, una cosa no treu l'altra. Però crec que sóc bona gent, i els amics m'ho han fet saber molts cops, de vegades acompanyat d'un 'massa'. Però llavors et creues amb algú que et diu que ets egoista, que només penses en tu, o qualsevol altra cosa que no pensaves que eres, i naturalment, no et creus els amics que es fan creus que algú et pugui dir una cosa així, sinó a la persona que t'ha dit això. Aquest és un altre 'defecte' que tinc, creure'm sempre les coses dolentes que em diuen per sobre de les bones. Tu també, oi? Però algun dia haurem de dir prou a deixar que ens rebaixin així, i que les culpes no sempre són nostres, caram!
    Jo també crec que en tot el que fem hi ha un punt d'egoisme, però com que hi és per tothom, no ens podem culpar. I finalment, em sembla que porto temps intentant fer feliç algú i per això prescindint del meu benestar. Em sembla que ho has clavat. No és bo això, oi?

    ResponElimina
  20. És que crec que és aquest, el problemes de certs caràcters, benvolgut XeXu. Donar és imprescindible, és el que ens fa ser persones; però alguns hem d'aprendre que donar no vol dir donar-se fins a l'extenuació, sinó donar el que podem després d'haver-nos estimat també a nosaltres!

    Ànims, segur que trobaràs la manera.

    (* El comentari d'en Sergi/PiT m'ha fet molta gràcia ;-)

    ResponElimina
  21. Doncs jo no li veig la gràcia enlloc al nano, no ho entenc, a veure si el crido perquè m'ho expliqui, fa hores que no surt del vàter:

    Naaaanoooo!!!
    Pots sortir i explicar-me això que vas posar a cal XeXu de quedar-se cec?!?

    ResponElimina
  22. potser cal donar vacances al ego!
    a mi em sembla que egoisme i cuidar-se d'un mateix no és el mateix.

    ResponElimina
  23. jo sóc partidària de l'egoisme ben entés. Sovint relacione el contrari de l'egoista amb el màrtir de tendència judeocristiana (encara que ell mateix no siga conscient) que posa els altres per davant d'ella mateix i després es queixa que ningú el valora. No sé... segurament volies dir una altra cosa però preferisc que diguen de mi que sóc egoista que no anar de màrtir que espera recompensa per tractar bé als altres (és que últimament me n'he trobar algun i estic una mica espitosa, disculpa!)
    En fi, el millor seria repartir-se entre nosaltres mateixos i la gent que ens envolta de manera justa i equitativa. Però de totes maneres sempre hi haurà algú que es queixarà.
    B7s!

    ResponElimina
  24. Bo això de les pors i paranoies similars! alleuja el camí saber que no ets l'únic!
    Si, si,...tb em sona molt això de només quedar-me amb el negatiu per damunt del positiu en el referent a mi! com que sóc contradictòria de mena, a més, sempre veig el positiu en els altres xò sempre valoro el negatiu en mi!
    algun dia ho aconseguirem! la gràcia és saber que això no ens fa cap bé.

    En relació amb el que dius d'intentar fer feliç precindint de la teva felicitat,... si no et sents feliç tu, no pots fer feliços els altres. I no, no és bo. Deixa't ajudar pels que t'estimen, escolta'ls, els que realment saben què et fa feliç i si el camí que segueixes és bo (ells millor que tu ho veuran).

    ResponElimina
  25. Si t'ho vols mirar només així, tens raó, però d'altra banda, no es pot encomanar res de bo si un no està bé emb si mateix i amb tots els estats que anem acumulant, em sembla que es tracta de dir-se m'accepto, ara passo per aquests moments, un altra dia serà diferent...no és només egoïsme, és salut mental, i poder tirar endavant! Petons!

    ResponElimina
  26. Coi, ja veus, no he volgut llegir res i tothom et diu el mateix, d'altra banda, només els "infelicets", ja saps què vull dir, són feliços...a la seva manera, qui pensa i es planteja i dubta i s'equivoca pateix per nassos!

    ResponElimina
  27. Crec que ja t'ho vaig dir una vegada... Només veure el detall amb que respons a cada una de les persones que et deixem comentaris, demostra clarament que no ets gens egoista :-)

    Dius una cosa que em sona trista: "m'han fet convèncer de que demanar una mica d'atenció ja fa que no tingui en compte l'estat de l'altre"... de fet, és que ÉS trista i no m'agrada gens perque no la trobo certa. És massa dura i injusta.

    Ostres!! Tots tenim dret a demanar una miqueta d'atenció!! Tots necessitem que, de tant en tant, ens diguin coses que ens faci'n sentir bé i això no té res a veure amb egoismes ni amb no tenir en compte l'estat dels altres... en absolut.

    El problema és que sembla que tu creus que, precisament ara, per les circumstàncies que siguin (aquest fet del que parles) no és el moment de "permetre's pensar primer en un mateix"... només tu ho pots saber...

    Però pensa en el "meu" Principi general del Dret: Per tenir energia positiva t'has de permetre, de tant en tant, un kit-kat i endollar el carregador de bateria i, això, serà bo tant per a tu mateix com per tots els qui t'envolten i pels que ara et preocupes.

    Entenc perfectament la situació que descrius de estar fent broma a enfonsar-te en un moment :-) La manera de dir-ho com que "cap estat és absolut" és una veritat com un temple :-)

    És molt fàcil dir "anima't"... Una vegada vaig llegir que dir "anima't" a algú que està trist és com dir a algú que té la grip "va, home, no tinguis febre"... Un no pot evitar tenir febre quan en té, i a vegades no pot evitar sentir-se trist... però també he comprovat a vegades que, amb esforç un pot conseguir nadar en aigües complicades (ja sé que no ets molt nadador jeje és un exemple) :-))

    ResponElimina
  28. D'això que diu l'Assumpta, penso que es pot animar algú que està trist, tot i que també es pot fer amb algú que tingui la grip.
    Algú vol ser voluntari per fer l'experiment?

    Ara no em va gens bé agafar la grip, nano...

    ResponElimina
  29. Jajaja no, Sergi i Avi... a veure, que potser no m'he explicat massa bé :-)

    Jo vull dir que tenir febre o no tenir-ne no és quelcom que poguem controlar voluntàriament "ara em vull trobar bé, em concentro i em marxa la febre" (bé, potser si sabessim fer funcionar totes les possibilitats del cervell sí que podríem jeje... però no és el cas)

    Doncs això és el mateix... si algú està molt trist, dir-li "anima't" no serveix per res. De fet, a mi, a vegades m'han fet plorar amb aquesta paraula, perquè la meva resposta hagués estat "què més voldria jo!!"

    En definitiva... que el que volia dir, és que a vegades dir "anima't" és dir quelcom que es queda un bon desig, però que no serveix. La persona que no està animada, segur que voldria animar-se... si no ho fa, potser és perquè no pot.

    Animar a algú que té la grip si que es pot, eh? jajaja que jo no he dit que no es pogués :-))

    ResponElimina
  30. No reina, que t'has explicat perfectament, és aquest sapastre que no toca quarts ni hores, hi hi... Ui sí que és tard!
    Bona nit i tapeu-vos!
    :)

    ResponElimina
  31. Ferran, saps el problema? Podem donar-nos fins a l'extenuació, però ho lligo amb un dels meus posts de fa molt poc, m'agrada donar-ho tot i no em costa fer-ho, generalment té les seves contrapartides i val la pena, però quan el que fas, per molt que sigui, no té absolutament res a veure amb el que l'altre necessita, no només et perjudiques a tu, sinó que no ajudes a l'altre, i pot ser una merda com un piano. Ara, algú pot dir que donant-ho tot almenys l'altra persona t'ha d'estar agraïda. Però què fas quan no només no et demostren que estan agraïts (encara que ho estiguin), sinó que t'ho tiren en cara? Demencial.

    Avi Gres, no seré jo qui li ho expliqui, però jo de vostè deixaria el nano tranquil quan es tanca al lavabo...

    Estrip, tens tota la raó, no és el mateix, però on està la línia que separa l'un de l'altre?

    Nimue, la meva hipocondria emocional m'obliga a declarar-me culpable de ser un màrtir d'aquests que dius. En realitat no sé si ho sóc o em queixo amb motiu, hi he donat tantes voltes que ja no ho sé. Però el que sí que sé és que normalment quan dones, reps. El que també et reconeixeré, i potser amb això ja no em llegiràs més, és que molts cops he pensat que feia algunes coses per algú per com em feia sentir de bé a mi, més que pel bé que fa a l'altre. Que potser no era així, però m'havia fet aquesta impressió. Però ara que ho penso no és ben bé el mateix que deies tu.

    Rits, sé que només és una manera de parlar, però no hauria de fer-ho més fàcil el pensar que n'hi ha més com nosaltres, i que no som els únics. Si pensem així, ens podem trobar i fer-nos el harakiri plegats. És millor que lluitem per superar aquestes coses, encara que ja amb l'edat que tenim, no sé jo... Jo també sóc especialista en destacar coses dels altres i menystenir totalment les coses que valoren de mi. Afortunadament, els meus meravellosos amics em diuen les coses maques (i les dolentes també), però sempre trec importància a això, com si fos el més natural, els mínims requisits que ha de tenir una persona normal. Això sí, t'asseguro que em deixo ajudar i mimar, sort que en tinc! De vegades em considero una molèstia, i no m'agrada donar la tabarra, però no nego les mans que m'allarguen.

    Zel, sortosament els humans tenim capacitat per canviar la nostra manera de fer i actuar, tenim capacitat de mutar i adaptar-nos en funció de la situació. Dic sortosament per casos com aquest, que de vegades és un graaaaaaan defecte que tenim. Hi ha fases que ens hem de cuidar més. Potser aquesta seria una d'elles per mi, encara que cuidar-me més suposa renunciar definitivament a algú a qui no voldria renunciar, però què hi farem. I és ben cert que si ets de menjar-te l'olla pateixes com una mala bèstia. De vegades m'agradaria ser un inconscient. Llavors, al segon següent em dic 'noooooo...!'

    ResponElimina
  32. Assumpta, abans de res, dir-te que odio els del blogger per limitar la llargada dels comentaris. No m'agrada deixar gaires comentaris meus als meus propis posts i ara em veig obligat a partir-los, i em fa molta ràbia. T'ho dic a tu perquè no sé a qui dir-ho, i sé que m'entendràs. Ahir vaig estar mitja hora buscant una adreça de correu o alguna cosa per enviar una queixa formal, i no hi va haver manera. Ho seguiré provant.
    Escolta, que vols que faci davant dels comentaris que em feu? Seria una total descortesia no contestar-los, molts comentaris (no només teus, hehehe) són més llargs que el propi post, i aporten molt més! No puc fer altra cosa que prendre-me'ls seriosament.
    Em permetràs que no et contesti massa a això de demanar una mica d'atenció, perquè ho dius d'una manera tan clara, que s'assembla tant a la meva manera de pensar, que em fa mal i tot.
    La qüestió del moment actual és una cosa de donar suport davant d'un mal tràngol, coses que per mi passen per sobre de tot, suposo que hi estarem d'acord. Pots sentir-te com vulguis, però passen coses inesperades, i hem de parar un moment i fer el que és millor. I en aquest cas el millor és no expressar com ens sentim (encara que no puguem evitar el sentiment), i demostrar el nostre suport.
    I la comparació aquesta de la febre és genial! Em deixes agafar la frase per penjar-la al blog?

    PiTis i Assumpta, com la lieu... em sembla que l'Assumpta ho explica perfectament, així que ja no cal dir-ne massa més. Ja sabeu, l'Assumpta contesta els comentaris a casa seva i on sigui, hehehe.

    ResponElimina
  33. A mi també m'empipa la limitació d'espai si reculls signatures per una protesta m'hi apunto :-))

    I tant que pots agafar la frase de la febre!! però no es meva, eh? La vaig llegir a un llibre. Crec que era "Conócete a ti mismo" de Vallejo-Nájera. I em va arribar al fons del cor perquè ho vaig veure tan clar que tenía tota la raó del món...

    Vols que te la busqui? De fet era una explicació més llarga... Jo t'ho busco :-))

    ResponElimina
  34. No ho trobo en aquest llibre i l'he fullejat de dalt a baix... és estrany... hagués apostat qualsevol cosa a que ho vaig llegir en aquest llibre. Si no és aquí ja no sé pas on :-)

    ResponElimina
  35. Ja ho tinc :-))

    Recordava l'autor però he confós el llibre... La meva súper-memòria-lectora no és infalible jeje :-)

    Bé, no és un títol molt alegre, però jo dic d'on ho vaig treure, eh? Es titula "Ante la depresión"... però res, jo ho aplico sempre, davant qualsevol situació de tristesa...

    Copio:

    El habitual comentario "Anímate, mujer, levanta ese ánimo" es tan improcedente como decirle a un paciente con fiebre y vómitos "Pero, hombre, no seas tonto, baja esa fiebre, deja de una vez de tener náuseas". El enfermo febril se sorprenderá de la bobada que le están diciendo, ¡qué más quisiera él!

    ResponElimina
  36. més fàcil no ho fa, no, doncs cadascú és qui acaba patint les seves neures, xò no et sents tan sol davant les neures pròpies.
    L'harakiri??? uix quin mal!!!! hi ha coses millors, no?

    je, je, això de tenir la sensació de donar la tabarra.... no cal que digui res, oi? tb em sona!!!

    el llibre aquest Assumpta, ronda per casa els pares i la veritat és que amb el nom que té, mai m'ha atret,... potser li donaré una ullada!

    ResponElimina
  37. Jo no crec que sigui egoista si en un moment donat ens hem de posar per davant de tot i de tothom. I que consti que això ho he entès amb els anys, perquè jo penso com tu. Però entenc, que hi ha moments que ho hem de fer per encarrilar el nostre "estat natural". I com diu molta gent, si nosaltres no estem bé, res ens anirà bé... I si ho diu tanta gent... per alguna cosa deu ser, no?
    Molta força i coratge!

    ResponElimina
  38. Perdó!! Vallejo-Nàgera és amb g i no amb j com ho havia posat jo...

    ResponElimina
  39. Mirar per tu no és ser egoïsta, i jo per pròpia experiència, funciona. Val la pena estar amb tu, conèixe't, reflexionar més conscientment dels teus actes, pensar amb tu vol dir aprendre a conèixer més els altres també i seguir fent bons actes pels altres. No sé, és una opinió...

    ResponElimina
  40. no és ser egoista però per estar bé amb la gent i transmetre bones vibracions, has d'estar bé amb tu mateix i això no vol dir posar-te davant de tot, si no trobar el teu equilibri interior

    ResponElimina
  41. Assumpta, hem de fer alguna cosa, aquesta censura en els comentaris és flagrant! Gràcies pel teu esforç buscant la frase aquesta, ja l'he posat allà dalt! Però com ja t'he dit, no volia la frase d'ell, sinó la teva, em va agradar com estava escrita. I allà la tens, amb link i tot ;)

    Rits, però ja saps la frase aquella que diuen en castellà del mal de molts... no me la facis escriure. I del llibre aquest de l'Assumpta no cal que en facis cas, si segur que només valia la pena aquesta frase!

    Guspi, que de vegades ens haguem de cuidar i estar per nosaltres mateixos no vol dir que ens haguem de passar per sobre de tot. Com dic al post, crec que hi ha coses que són prou importants com per fer una treva amb un mateix, i donar suport a algú que el necessita, encara que aquest suport pugui acabar fent-nos mal, però em sembla que això diu molt de nosaltres.

    Instints, em sembla que més no puc reflexionar sobre mi mateix. Sempre estic fent introspectives. Malgrat això, mai ens arribarem a conèixer del tot, aquí està la gràcia. Potser és per mirar tant en el meu interior que acabo pensant que tothom hauria de reaccionar com jo davant els mateixos estímuls. I no.

    Deric, l'equilibri interior penso que és una quimera, un ésser llegendari. Però bé, ja ens entenem. S'ha d'estar bé amb un mateix per transmetre-ho als altres. És com quan intentes explicar una cosa a algú que no la sap i l'ha d'aprendre. Si no ho fas amb convenciment no et creurà. Doncs si intentes transmetre bones vibracions i se't nota que estàs fet pols, em sembla que no te'n sortiràs.

    ResponElimina
  42. Doncs sí, és empipadora aquesta censura d'espai. No ho entenc... però faran el que voldran, lamentablement.
    (A vegades no t'has imaginat com seria de gran un espai "material" on cabés tot el que hi ha al "cibermón"? Ostres jaja això podria ser un relat de ciencia-ficció)

    Veure la frase allí, on tantes vegades m'havia fixat amb altres, em fa moltíssima il·lusió :-)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.