dijous, 21 de maig de 2009

Accions i reaccions

Un tret que m'agradaria canviar, o si més no controlar, de la meva personalitat és el fet de creure que els altres pensaran o actuaran com jo ho faria. Això em porta a esperar accions o reaccions similars a les que jo emprendria o tindria. I és un error, perquè cada persona és un món, i poques coses es poden generalitzar. Esperar d'un altre un comportament que tu tindries (o que creus que tindries), només pot portar frustració i desengany. Si passa, doncs perfecte; però la majoria de cops no passarà, i llavors no et deixa indiferent. Si ho esperaves amb delit, segur que causa una desil·lusió.

Vull intentar no esperar res de la gent, deixar que facin, que donin el que puguin, que siguin ells, no han de ser jo. Se'm fa molt difícil, però no té cap sentit demanar coses que no són pròpies dels altres, sinó meves. Acceptar les coses tal com venen, agrair els detalls i no considerar mai que no són importants, perquè per molt que ens sembli que són la cosa més normal, potser per un altre és un esforç donar-los. No som tots iguals. Per què m'és tan difícil de ficar-m'ho al cap?

30 comentaris:

  1. segona vegada conscutiva que deixo el primer comentari! mira... m'ha fet gràcia.

    La veritat és que és difícil no crear-se expectatives. Tots pensem el que ens agradaria rebre, tots necessitem sentir-nos correspostos. I si dones, t'agrada rebre.

    Apendre a no esperar res és difícil. I no sempre s'aconsegueix. Això si, quan passa, quan fas el que creus i vols fer sense esperar res honestament, et sents molt lliure.

    Tb crec que és part de fer-se gran, de madurar.

    ResponElimina
  2. Diria que és un mal general. Pensem que el que és lògic de fer per a nosaltres, ho serà també per als altres i això efectivament ens porta decepció. Sobretot, si a sobre ets de mena generós, de pensar en els demés, de voler donar un cop de mà amb facilitat...

    No et vull desil·lusionar, però no crec que canviïs gaire, són trets de la personalitat diria...
    Bona nit i un petonet! :-)

    ResponElimina
  3. diuen que aquest és un tret genèric i socialitzant del pensament humà... pensem que altres reaccionaran com nosaltres ho faríem i, quan succeeix, ens hi apropem... i si no és així, ens allunyem...

    així fem el nostre "grupet" més immediat social...

    diuen que el pensament és complexe, i que com que tendim a buscar semblants, per sentir-nos menys sols i més socialitzats, projectem el nostre pensament en els altres -humans- i també en els animals, fent la nostra lectura del seu comportament...

    diuen... que el que més necessitem és sentir-nos estimats... i que alguns -molt poquets- se'n adonen amb el temps... que només estimar sense esperar, ens retorna estimació no esperada...

    fàcil de dir... i, a vegades, fàcil de viure...

    molt bona nit, XeXu... eps... que això és el que diuen, eh?
    :)
    petonassos...

    ResponElimina
  4. Buf, XeXu, aquest tema dóna per una ristra de posts; la qüestió de les expectatives... En resum et diria que no ets només tu, qui pateix aquest mal; crec que està força estès. I que és font de frustracions... d'això no hi ha dubte. És una de les primeres coses que em va dir la psicòpata (faig conya: la psicòloga) a qui vaig veure fa un temps: quant més esperes dels altres, més patacades t'endús. És una veritat ben certa.

    T'animo a mirar de canviar aquesta forma de fer. En aquest cas no estic gaire d'acord amb la Rita: no és un tret de la personalitat, sinó una característica humana força general. Saber que és un problema ja és un primer pas per superar-ho. Ànims!

    ResponElimina
  5. Doncs sí company, cadascú és un món o un univers amb lleis pròpies. Penso que millor centrar-nos en allò que fem nosaltres i els demés que facin això que la seva consciència els hi dicti.

    ResponElimina
  6. Bé, els comentaris ja ho han dit tot. És una cosa bastant normal i que tenim assumida interiorment, que la resta ha de pensar i actuar com nosaltres, perquè nosaltres sempre ho fem millor (bé, és el que pensem). El que costa és canviar-ho.

    ResponElimina
  7. Un dia vaig llegir:
    "Els altres poden tenir gustos diferents als seus. Així que no cregui que són iguals que vostè. Pregunti com els agradaria ser tractats i no s’equivocarà, si no vol".

    Així que allò que es diu "Fes pels altres el que t'agradaria que fessin per tu" ... MENTIDA!

    Utnoa

    ResponElimina
  8. L'important és conèixer una mica a la persona que tenim al davant, i saber que determinades coses no farà. I després ve el respecte, i que cadascú té una manera de pensar. Uff però costa tant aplicar això...

    Què necessites a algú pel trasllat i no venen a ajudar-te? ;)

    ResponElimina
  9. Doncs jo crec que haver fet el primer pas d'adonar-te i intentar fer el canvi, ja és un gran pas. Potser no podem canviar, però sí que podem viure les coses d'una altra manera (jjajaja, m'adono que això m'ho estic dient a mi mateixa!)

    Una abraçada!

    ResponElimina
  10. Xexu,

    Avui, podria haver sigut jo qui hagués escrit tot això que expliques.
    I no saps cóm t'entenc!!!!! M'agradaria que fos diferent, i m'agradaria també que jo pogués canviar la meva visió i "deixar d'esperar" que la gent reaccioni igual que ho faig jo!!!!
    Però el que estic aprenent, és a dir-ho!!! Igual cóm ho estas dient tu en aquest post, jo començo a dir-ho a l'afectat. I no espero que canviin les coses, però sí espero que si reacciono malament,és perque ho sento d'aquesta manera, i em causa en certa manera, cert neguit i "desil·lusió"...
    Buffffff.... A veure si algu ens sap dir la fórmula, per deixar d'esperar aquelles reaccions que nosaltres podem creure que són lògiques i normals, (i que en realitat és només el que nosaltres fariem!!!)
    Quina enrotllada de comentari... Però saps que??? Em sento identificada amb cada paraula que aqui has escrit, i no em fa especial gràcia... M'agradaria més aviat no haver-m'hi sentit identificada.
    Bon cap de setmana Xexu!!!

    ResponElimina
  11. a vegades passa, però potser quan més coneixes a la persona o persones, llavors ja no passa tant.
    És qüestió de proximitat no no, em fa l'efecte.

    ResponElimina
  12. Doncs jo per una vegada i sense que serveixi de precedent tampoc estic d'acord amb la Rita. El que no podrem mai és precisament canviar als altres. Pe`ro anviar-nos a nosaltres mateixos, tot i que no és fàcil, mica a mica ens anem modulant com volem ser per a sentir-nos millor i sobretot per a no patir innecessàriament. Baixar les expectatives no és fàcil, però és efectiu quan ho vas aconseguint mica en mica. Qui sap si fer-se gran és una mica això, entendre els altres i també entendre'ns a nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  13. Quan no hi ha expectatives és quan les menys pateixes... :S Però deixar de cruere en la gent, no tenir esperança és unmal rotllo! Un problema també, en el meu cas, ñes que m'implico massa... i després, pateixo, quan no em toca! Aix!

    ResponElimina
  14. perquè és molt difícil i és un error que molts fem o hem fet moltes vegades. Per mi, és una pedra que sempre m'hi entrebanco, i m'he endut tantes decepcions, que abans d'arribar al punt que no esperes res de ningú, passes per la desconfiança amb la gent, crec que una cosa ve rodada amb l'altra.
    Segurament, sempre esperes d'algú, d'almenys aquells que coneixes que no et fallaran, però tampoc ho saps del cert, sempre hi ha coses que et sorprenen i que no t'esperes que passin, perquè les persones som vulnerables en moltes coses i vegades els nostres actes no estan prou justificats, no sempre els nostres actes són "moralment" correctes. per això t'esperes una resposta de que actuaran com ho faries tu. I tot això només està a dins nostre, només diem què haguéssim fet o què faríem quans ens ho pregunten o ens demanen opinió, tot i que sabem que ens hi hauríem de trobar. Aix, no sé, potser em lio, però que sàpgues que t'entenc molt bé!!

    ResponElimina
  15. Ah, i aprendre molt bé la lliçó de ser agraïts quan ens han respòs bé, de observar i alegrar-te pels petits detalls que et regalen també les persones, que si reps és perquè tu has donat...

    ResponElimina
  16. no esperar res dels altres ni crear-se expectatives deu ser molt difícil, potser impossible. Però aquesta intenció que dius d'intentar veure que els altres són diferents, i entendre els seus motius, està molt bé. Així si ens "decepcionen" potser ho podem entendre i relativitzar-ho una mica, i si la sorpresa és en positiu, doncs mira, un motiu d'alegria. I a la que anem coneixent millor a les persones, tb anticipem millor les seves reaccions. A mi no sé si em passa això de creure que els altres reaccionaran com jo ho faria, potser no em passa sovint, o ho tindria més present, potser és inconscient. Ja m'hi fixaré.

    ResponElimina
  17. A mi tb em passa això que dius.

    I crec que el fet que t'ho plantegis ja és un pas per poder-ho millorar. Els anys, les experiències viscudes, el compartir... és el q t'ajuda a anar canviant el punt de vista de com prendre's les coses.

    És important, tot i q costa moltíssim, baixar sempre les expectatives. Q després surt millor del q esperaves, genial! Q no, bueno, era una possibilitat.

    I penso tb que és molt important això q dius de valorar el q l'altre et dóna. Pq segur, segur, segur que ho ha fet de la millor manera que sap. I això no vol dir que la seva manera de fer-ho hagi de ser la teva. És important tenir-ho clar.

    No tots sentim igual ni ho podem expressar d'igual manera. Que no ho faci com a tu t'agradaria no vol dir que l'altre no ho senti.

    Ànims!!! Pensar-ho i escriure-ho ja és un pas molt important!!!

    ResponElimina
  18. Suposo que és una cosa intrínseca en l'ésser humà. Des del nostre punt de vista ho tenim tan clar i assumit i meditat i solucionat, que no ens cap al cap que els altres no siguin capaços de veure-ho amb la mateixa claretat.
    Quan ens adonem de que la nostra claretat no és la mateixa claretat de l'altre, és bona senyal. Quan ens encaparrem en tot el contrari, malament rai.
    Adonar-se'n és sa! i reconèixer que caurem en el mateix 'error', però que rectificarem altra vegada, encara més.

    ResponElimina
  19. També penso en les projeccions que fem, com en Gatot. Projectem en els altres allò que nosaltres faríem i esperem que la gent reaccioni de la mateixa manera, però no som iguals i això ens fa especials.
    Frustració i desengany, si els altres ho fan bé, pot ser, però i si actuen malament? Llavors ets tu qui et sents bé perquè el teu punt de vista era el correcte...
    No sé contestar la pregunta que et fas, però si et serveix dde consol, no ets l'únic a qui li costa entendre-ho.
    ;-)

    ResponElimina
  20. Crec que esperar dels altres el que faries tu, sempre porta a decepcions i frustracions...en tot cas cal respectar la manera de ser dels altres però, clar, llavors esperes que també et respectin a tu de la mateixa manera...i ja tenim de nou el problema. Les relacions amb els altres sempre són complicades. Una abraçada, Xexu...perquè veig que t'hi esforces molt i crec que essent així, es pateix molt.

    ResponElimina
  21. Com sempre diuen, si vols ser ben servit fes-te tu mateix el llit .
    No esperis mai res dels altres i si be alguna cosa benvinguda sigui

    ResponElimina
  22. La gent reacciona de maneres diferetns a un estímul. Ens agradaria que ho fessin a la nostra manera, però com que hi ha milions de persones, hi ha milions de formes de reaccionar. El millor, el que tu proposes!

    ResponElimina
  23. hola,
    amb el temps he anat veient que el tema dels blogs funciona, tu comentes jo comento, i a l'inrevés.
    Però puc comptar amb tu entre els quatre o cinc que no em falleu mai, sempre veniu per casa meva i aixó no ho oblido, gràcies.
    Per cert, el carbó "sempre" dorm per tant per un dia que el desperti no pasa res!!! si sentisis per la nit com ronca el cab piiiiiiiiiiiiiii...

    ResponElimina
  24. Gràcies a tots per passar i comentar, m'heu donat feina a respondre! És un tema més complicat del que sembla, tot el que té a veure amb relacions humanes és complex. Però com ens agrada parlar-ne, oi? No sé per què ara el blogger no em deixa publicar totes les respostes de cop, ho he de partir en tres trossos...

    Rits, és cert que a tots ens agrada rebre i ser correspostos. Jo no sé si seré capaç d'arribar a aquest estat de no esperar res honestament. Honestament et dic que molts cops a la vida he cregut que això no era possible, que per altruistes que siguem sempre esperem alguna cosa a canvi. Potser els que es consideren bones persones amb poqueta cosa en tenen prou, i ofereixen molt. Però si no rebessin res a canvi dels seus esforços m'agradaria veure si continuarien així. Mmm... no estic segur que vagi lligat al madurar. Si és així, em sento una criatura.

    Rita, canviar del tot no crec que es pugui, però potser sí que es pot millorar. M'agrada que facis servir la paraula 'lògic', la trobo molt encertada en aquest cas. Pensar que un comportament és lògic és un error. És lògic per nosaltres, però cada ment és diferent, i per una altra persona el nostre comportament lògic li pot semblar una col•lecció de bajanades.

    Gatot, és possible que si mirem la gent que tenim més a prop ens adonem que és perquè tenim maneres de pensar i fer molt semblants. Ningú no vol tenir al costat algú que cada dia li fot la punyeta amb alguna cosa que per nosaltres és de calaix que ha de ser d'una altra manera. I estic segur que quan no esperes res, en obtenir alguna cosa, per petita que sigui, tens una gran felicitat. Bé, no n'estic segur, ho sé, ho he viscut, tots ho hem viscut, oi? El problema és que hi ha persones de les que invariablement esperes coses. Aquestes són les que ens fan patir, i les que ens fereixen quan no ens donen el que esperem. Complicat, no? Qui més ens ha d'estimar és qui més risc té de fer-nos mal. És la ironia de l'amor. És una trampa. Però s'ha d'arriscar.

    Ferran, que bé que expliques les coses. De veritat, quan ho dius tu se'm fa d'allò més entenedor. Deformació professional, suposo. Suposo que espero molt d'algunes persones en concret, o d'alguna, ja saps què vull dir, i no obtenir-ho em deixa mort. O potser és que el reste de la gent del meu voltant sí que m'aporta allò que espero (sense adonar-me'n) i així no ho trobo mai a faltar. És una altra manera de veure-ho. M'agradaria canviar, voldria ser menys exigent. Però almenys sé reconèixer quan tenen detalls amb mi, i els sé agrair. Bé, alguns se m'escapen, segur.

    Carquinyoli, això em sembla d'una gran claredat d'idees, però de molt difícil execució. Si tu te'n surts, felicitats!

    P-CFA..., això de que pensem que nosaltres ho fem millor ens ho va dir el mega-capo de l'empresa a la darrera reunió general que vam fer. Que cada plataforma es creia que era la millor i que les altres anaven amb el cul. Sempre en fem broma entre nosaltres, però tenia tota la raó del món. I a més, és totalment aplicable a les persones. Però a una altra escala, que jo admiro alguna gent perquè sé que són infinitament millors que jo en algunes coses.

    Utnoa, molt benvinguda al Bona nit, encantat de tenir-te per aquí. Estic veient que tens tota la raó. La frase feta aquesta és del tot incorrecte. Maleït el que se la va inventar! Crec que sempre he actuat així, i és molt més sensat fer el que diu la primera frase, tenir en compte el que vol l'altre, i no el que voldríem nosaltres en la mateixa situació.

    ResponElimina
  25. Bajo, el respecte és essencial sempre, mira la frase que he penjat allà dalt, que és de l'Elur. Em sembla preciosa. I la coneixença de l'altre també és molt important. Però tot i això, és complicat no pensar que volem que ens donin el que ens agrada.
    Hahaha, res a veure amb el trasllat, que molts se m'han ofert!

    Susanna, ja m'adono de les coses, almenys de les meves, ja que tinc una tendència molt gran a la introspectiva (un dia d'aquests em quedaré tancat en mi mateix). Però voler no sempre és poder. Tot i que es pot intentar, és clar. Ho provo, però sempre acabo ensopegant amb les mateixes pedres.

    Eli, ja veig que t'has sentit molt identificada, ja que has escrit un post al respecte i tot. Pel que m'han dit aquí als comentaris, que segurament jo tinc la sort que sóc l'únic que els llegeix tots, i en puc treure algunes conclusions, si t'he de donar un consell és que per no endur-te desil•lusions el millor és mirar com és l'altre, que té i què vol, com és, aprendre també què necessita, i actuar en funció d'aquestes coses, i no de les que nosaltres tenim o volem, de com som i de què necessitem. Si l'altre fa el mateix, segur que la cosa rutlla!

    Estrip, no n'estic segur d'això que dius. Potser les persones que coneixem són a les que acabem demanant més, i de les que ens afecta més no rebre el que esperàvem.

    Carme, jo també crec que hi pot haver una evolució i sobretot un aprenentatge. Nosaltres intentem millorar, i els altres també ho fan, de tal manera que, si tenim una interacció, ens porta a una adaptació i a un millor enteniment. Però pretendre canviar els altres és un plantejament incorrecte de base, hem de deixar que els altres s'adaptin a nosaltres. I pot ser que aquesta evolució no ens agradi, però imposar les nostres idees no pot funcionar.

    Tarambana, suposo que és una altra manera de veure-ho, el fet d'implicar-se massa. Dónes el 100% i demanes el mateix. Però el problema és que el nostre esforç pot semblar superflu per un altre, perquè les expectatives no són les mateixes, i també pot passar a la inversa. Per això deia que cal saber valorar el que rebem.

    Instints, això de la desconfiança és estrany, perquè molts cops em dic a mi mateix que no confio en que alguna cosa passi, però secretament, o no tan secretament, la meva esperança es manté intacta. És a dir, que m'intento convèncer d'alguna cosa, però per dins és molt diferent. A més, he comentat en molts comentaris que la gent no fa el que nosaltres esperem, però ja que parles de fallar, dir que és evident que nosaltres també fallem i podem decebre els altres. Això també s'ha de tenir en compte. Per molt que creiem que la nostra postura és la correcta, no té per què ser-ho per un altre, o simplement, podem cometre errors. Ah, i completament d'acord amb els detalls i en ser agraït. Si a nosaltres ens agrada que ens valorin el que fem, també ho hem d'agrair quan ens ho donen a nosaltres.

    Robadestiu, em temo que això d'intentar veure que els altres són diferents no és més que una forma d'autoconvenciment, que a l'hora de la veritat no sé si funciona. Però sí que és cert que quan més coneixem una persona, no és que puguem anticipar com reaccionarà, és que ja sabem què hem d'esperar i què no.

    ResponElimina
  26. Yo, la solució que planteges és la dels pessimistes, que diuen (la meva, sense anar més lluny). Intentar no tenir massa esperança, perquè si és que sí fa més il•lusió. Però com deia més amunt, crec que és un engany, i que interiorment, si una cosa et fa il•lusió, no pots decidir voluntàriament que no te'n fa tanta. Això sí, valorar els gestos dels altres és molt important, encara que no siguin com voldríem, però qui s'esforça, a la seva manera, mereix almenys el premi del reconeixement.

    Elur, és evident que els capricorn tenim la veritat absoluta i que tots els altres s'equivoquen. Com pot ser que no ho vegin? Pobrets. La veritat és que m'ho dic mil cops a mi mateix que la gent és diferent i que cadascú és com és, fins i tot ho recordo a altres persones que em sembla que estan cometent aquest mateix error, però noia, no hi ha manera, a l'hora de la veritat, un cop més de quatre potes. Bé, això sona fatal, però ja m'entens.

    Senyors PiT, això de les projeccions ho hauríem de deixar per les sales de cinema, que sempre ens porten disgustos. Les projeccions, no les sales de cinema... Però això de que hi hagi una manera correcta i una que no... ja no ho tinc tan clar. Hi haurà tantes maneres correctes com punts de vista, i per tant, com tantes persones. Embolica que fa fort.

    Kweilan, quin embolic, si sembla que amb el respecte mutu tampoc no n'hi ha prou tampoc, perquè tothom demana per ell el mateix respecte que dóna. Ja ho pots ben dir que les relacions humanes són complicades!

    Garbi24, la teoria ens la sabem, si fos tan fàcil aplicar-la a la pràctica...

    Jordi, massa persones, hauria d'haver-n'hi menys, i així seria tot molt més fàcil, oi?

    Menta, crec que els blogs són molt més que això que dius. I jo faig el que puc, sempre llegeixo els posts, però no sempre sé què dir, suposo que li passa a tothom. Espero que no ens castiguis si un dia no comentem, que ja et dic que de vegades les paraules no venen.

    ResponElimina
  27. holaaa! veig moltes novetats per aqui!!!

    t'informo que ara fant batman a tv3! ufff quanta tele! això no és sa... jeje!

    ResponElimina
  28. doncs si, posa-t'ho al cap, nngú és igual, i esperar dels altres és desengany, perquè tothom és com és, i la majoria mira sempre per ell..així que tu ets com ets, i dóna el que tu saps donar.
    M'agrada el blog, no hi havia passat encara:) Anna

    ResponElimina
  29. potser si, si ho analitzes fredament pots arribar a pensar que fas les coses esperant rebre alguna cosa, x poc tangible o immediata que sigui. xò vas molt endins.

    Segur que més d'una vegada has fet el que t'ha sortit espontani, sense esperar ni analitzar el que en treuries. jo en sé una....

    l'altruisme, la bondat...buf,... no sé, jo ho desvinculo del què parlaves, doncs una cosa és actuar en conseqüència del que creus i l'altra el que esperes o t'agradaria rebre.

    si et serveix, jo em sento molt criatura!!! sempre espero rebre massa... i potser no en dono prou(xò continuo pensant que és part de madurar)

    ResponElimina
  30. Això a mi m’ha passat milers de vegades, tant en positiu com en negatiu.

    Quan dic “en positiu” vull dir quan espero una reacció bona d’alguna persona com a resposta a alguna acció meva, i no arriba.
    I, de fet, no cal que hi hagi cap acció prèvia... tan sols penses, per exemple, que algú recordarà el dia del teu sant perquè tu vas recordar el seu... o que vas a dinar amb la Pepeta i creus que es recordarà que ets al•lèrgica als maduixots (perquè un dia li vas estar explicant) i veus que de postres ha posat, precisament, maduixots... M’hagués agradat que hi hagués pensat perquè estic segura que jo hagués estat més al cas. Perquè jo em fixo amb el que em diuen.


    Quan dic “en negatiu” vull dir quan em trobo una reacció dolenta inesperada d’alguna persona a la qual jo mai hagués fet cap mal.
    Per exemple, jo tinc fòbia (autèntica fòbia vull dir... no que em “faci fàstic” com tothom, suposo) a xafar una merda de gos.
    (Actualment és difícil esquivar-les, eh? La gent és porca de solemnitat). Si jo vaig amb algú i tinc la desgràcia de xafar-ne una la meva reacció pot ser bastant angoixant. Si qui m’acompanya es riu de mi, això em farà mal. Jo mai em riuria de qui, per exemple, tingués claustrofòbia. Jo no en tinc, però mai en faria broma perquè sé que qui s’hi troba hi pateix.

    I així anem en aquest món... La gent no escolta, no entén. La majoria de les persones no se saben posar en el lloc de l’altre perquè, moltes vegades, ni el veuen.

    I, sincerament, no penso pas canviar aquest tret de la meva personalitat. I tant que m’emporto decepcions!! Moltes!! Però a vegades també tinc agradables sorpreses.

    D’altre banda... Potser nosaltres mateixos, tot i posar-hi la millor intenció, també hem decebut a algú que esperava just el contrari del que vàrem fer en alguna ocasió.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.