diumenge, 19 d’abril de 2009

I si...

I si es connecta mentre baixo a comprar i no em troba? I si em truca just quan no puc sentir el telèfon? I si decideix trucar-me quan plega de la feina i jo estic al gimnàs? I si avui m'escriu un mail mentre sóc fora amb els amics? I si decideix presentar-se just avui que tinc actuació en un altre poble? I si li escric i no em contesta? I si me'n vaig a la cuina a fregar els plats i és llavors quan es connecta i no la veig? I si em necessita en algun moment i no em troba?

I així anar fent, vivint del 'I si...'. Diuen que quan tot està perdut pensem en aquell petit bri d'esperança i ens diem a nosaltres mateixos 'però i si...'. Però no. Hauria d'aprendre que quan les coses estan perdudes, estan perdudes i prou. I sobretot, a viure per mi, i no estar tan pendent d'altres coses. Però no sé si en sé.

42 comentaris:

  1. i si et penses que t'estàs morint i no t'adones que encara estàs viu?

    xexu... "i si" tantes coses...!

    però, mentrestant, ara és ara, i el gimnàs existix, i els plats per fregar, i això, i allò, i allò altre... i tu, xexu.

    i si "ell" o "ella"...? i si això o allò...? però tu ets tu, ara. i voler córrer més que la vida, pot ser emocionant, però, com diu un amic meu, "¡¿pa qué?!" :)

    una abraçada, xexu

    ResponElimina
  2. doncs em sembla que allò que t'hagi de passar passarà, i que no depèn d'un moment, ni d'una casualitat.

    ResponElimina
  3. No crec que tot el que fem a la vida depengui d'un "o ara o mai". I si truca i no hi ets? Si és important, ja tornarà a trucar, oi?

    ResponElimina
  4. XeXu, deixa el msn obert, encara que no hi siguis, si et quedes més tranquil, i si et diu res, ja t'ho trobaràs. Si et truca al mòbil, veuràs la trucada, encara que sigui perduda, si no pots contestar o no el sents, i pensa que, si et necessita, insistirà.

    Però tu fes la teva i viu. Si mai més et diu res, tot el que deixis de fer serà temps perdut i qui sap si oportunitats perdudes també. No et deixis, sobretot, amic!
    Un petó!

    ResponElimina
  5. Xexu... a vegades és aquesta agonia la que no ens deixa viure i tirar endavant. Volem passar pàgina però és tan i tan difícil!

    No sé que dir-te, jo també m'he trobat ena questa situació, i la veritat és que és molt incòmode... però tot passa. Cada cop que et vingui al cap un "I si...", tanca els ulls, respira fons i pensa "No, no serà així".

    Almenys viuràs més tranquil.

    ResponElimina
  6. Crec que ja t'han dit les coses importants que hi ha a dir... però no em sé estar de deixar-hi la meva també.

    I si una relació depengués tant d'una petita casualitat o d'un petit destemps, seria una relació de veritat?

    Com diu la Rita, trobaràs el missatge si l'escriu o la trucada si truca... tampoc vindrà d'unes hores.

    A vegades va bé donar-ho tot per perdut, encara que només sigui per no estar tant pendent. Si realment no està perdut, ja te n'adonaràs, oi?

    Si escrius i no et contesta, no creus que la "no resposta" ja seria una resposta? potser t'ajudaria a sortir de dubtes. Jo escriuria sense dubtar-ho.

    ResponElimina
  7. Deixar-se portar per la deessa Isis (i si(s) ...) és perillós i sovint contraproduent. A la fi sempre us acabareu trobant, sempre acabareu parlant i no sempre és bo estar sempre disponible.

    ResponElimina
  8. I a més el cor batega de pressa i les hores passen a poc a poc... uf! quins records!

    ResponElimina
  9. Poca cosa es pot dir a un escrit sorgit tan clarament de dins del cor...

    Son sentiments, reflexions que plasmes d’una manera tan real, tan “tal com són”...

    Probablement aquests “i si...” els haurem sentit dins nostre, en algun moment de les nostres vides, tots els que entrarem a comentar-te... però ara ets tu qui les vius i ara és a tu a qui fa mal el cor i, probablement, res del que puguem dir t’ajudi... o potser sí... potser llegir que estem aquí, que et llegim, que ens agrada com ets, que venim tan aviat com veiem el teu blog actualitzat perquè ens interessa el que dius i com estàs... potser alleugereixi una mica aquest pes...

    Per cert, t’asseguro que passarà, t’ho ben asseguro... tardarà més o menys, però passa :-)

    Una abraçada molt gran!!!

    ResponElimina
  10. Costa molt xiquet fins que arriba un moment on entens que no hi ha "I si..." i llavors quan perds l'esperança és quan remontes, perquè el "I si.." ja no hi és, és dur, però pot ser arriba quan el "I si.." se'n vagi, ves a saber, només el temps i el destí ho sap això, mentrestant, molta i molta força i mira per tu, vals massa xiquet...

    ResponElimina
  11. Crec que una situació semblant, pendent d'una altra persona, tots l'hem viscut...dono la raó als qui ja t'han contestat...si aquesta persona et vol trobar et trobarà malgrat estiguis al cinema, al gimnàs o a la dutxa i davant del dubte, truca tu...perquè si no és un neguit que no et deixa viure.

    ResponElimina
  12. la dependencia no arregla res, ja se q es facil de dir, pero és la veritat.
    a mes, segur q mentre estiguis pendent, no passara res, aquestes coses passen quan tho estas passant d conya, quan ja no cal, com aquell qui diu, quan ja fa peresa i tot.
    aixi q ja saps, espavila a disfrutar i a passartho tan be com puguis q el fet destar content es un reclam per situacions com la q esperes!!!

    petonets, poll!!!

    ResponElimina
  13. Buf... XeXu, el pensament de "...i si..." ens pot fer molt de mal en segons quins moments, i és que es tracta de coses que no podem saber, de coses que depenen de tants factors que no controlem que podem parar bojos en intentar esbrinar què passaria si això o allò passés o deixés de passar. És impossible... però alhora inevitable, ho entenc.
    No sé massa què dir-te, no se'm dona gens bé donar consells... però no sé, et llegeixo i et noto angoixat. Surt, respira, que et toqui l'aire, parla amb algú, viu el moment, el present, el precís instant que et regala la vida i que només el tindràs ara... intenta no estar tant pendent d'aquests condicionals (ja sé que és difícil), el que hagi de ser serà, però val més que et trobi content no? va... molts ànims guapo!
    una abraçada!
    (p.d: no serà que t'estic encomanant el síndrome del diumenge a la tarda no? jeje A mi m'ha anat bé sortir a pendre l'aire)

    ResponElimina
  14. XeXu, el que em surt de dins dir-te és teoria pura, d'aquella que és fàcilment comprensible quan un no és la persona afectada, però alhora tan freda i dura quan no és el cas: els "isis" no porten enlloc. Mentre estem pendents de l'"isi", la vida se'ns escapa per davant dels nostres nassos. "Isi" implica que estem pendents del que decideixi un altre, i per tant que deixem de banda el que nosaltres volem. Tu viu la vida i l'"isi" deixa'l per ella, si el vol.

    Amunt, amunt, sempre amunt!

    ResponElimina
  15. I si ......? et busca segur que et trobarà , si no et troba es que realment no et busca . Dur però cert .

    ResponElimina
  16. Fa dies que vaig descobrir per casualitat (o no, pq diuen que les casualitats no existeixen -però aquest seria un altre post) el teu blog.

    I em meravello del q has aconseguit. Són moltes les persones que et segueixen dia rere dia. Els agrada llegir-te i acompanyar-te en el teu camí. Que maco, no?

    A vegades ens perdem tant en els "i si..." (penso que tots hem passat per aquesta situació alguna vegada) que oblidem que som nosaltres els protagonistes de la nostra història. Tu has de continuar fent la teva vida. És com si els "i si" en realitat formessin part de la història de l'altre. Perquè, per molt que t'ho esperis, és ella que et trucarà o t'escriurà si vol, independentment de la teva espera. La seva decissió forma part de la seva història.

    No sé si m'estic explicant gaire bé...

    En fi, que el temps és el que ajuda a superar aquestes coses (i els amics tb, clar! jeje). I un dia, sense saber per què, t'aixecaràs i ja no sentiràs la necessitat de quedar-te a casa "per si...".

    Molts ànims i que aquest dia t'arribi aviat!!!

    ResponElimina
  17. És que l'i si... és eternament present en tot... no hi pensis, que si ha de ser, serà...

    ResponElimina
  18. És molt trist per un mateix però aquesta vegada has de pensar egoistament,només en tu.Si et busca, et trobarà i sinó és que realment no et buscava.

    ResponElimina
  19. Hi ha un videoclip q no està del tot malament, que el trobo curiós, pel paral·lelisme que fa servir amb les manilles.

    El fet de deixar de dependre de l'altre (sigui de les persones, de la feina, de...), obrir les manilles i "marxar". I sentir-te, per fi, LLIURE.

    Si vols fer-hi una ullada...

    http://www.youtube.com/watch?v=uK0eS2nfuPo

    ResponElimina
  20. I si treus la 'i' de l'"i si"?

    Si es connecta mentre baixo a comprar i no em troba, segurament et trobarà en algun altre moment.
    si em truca just quan no puc sentir el telèfon, veuràs la trucada perduda i llavors la truques tu i li preguntes què vol.
    si decideix trucar-me quan plega de la feina i jo estic al gimnàs, doncs el mateix que abans.
    si avui m'escriu un mail mentre sóc fora amb els amics, el podràs llegir quan tornis a casa.
    si decideix presentar-se just avui que tinc actuació en un altre poble, mala sort per ella, això li passa per no avisar abans, que si vas a veure a algú que saps que potser que no hi sigui, el mínim que pots fer és avisar, coi.
    si li escric i no em contesta, ummmm... em semblo que em quedo l'opinió que em faria d'ella per mi, bàsicament per no fer-te enfadar.
    si me'n vaig a la cuina a fregar els plats i és llavors quan es connecta i no la veig, coi... doncs res, ja es connectarà en un altre moment, o és que et passes el dia fregant plats? no? doncs ja està. si em necessita en algun moment i no em troba, ho dubto molt, estic convençudíssima de que si algú a qui estimes et necessita et troba a la primera.

    No podem evitar els 'i si' ni per mal de morir, ja ho sé... però mica en mica aniran desapareixent, ja ho veuràs. Arribarà un dia que no esperaràs res. I no és pas trist, no, és alleugeridor. I diràs, ostres... avui, en tot el dia que no hi he pensat. I llavors un dia en seran dos... i al cap del temps hi pensaràs molt de tant en tant i somriuràs recordant-ho tot.
    Tot això però només quan les coses estan totalment perdudes. I qui lo sa quan és això...

    Una abraçada, maco i tots els ànims!

    ResponElimina
  21. és inevitable pensar en totes les possibilitats que podrien/voldríem que passéssin.
    i just passen aquelles que no hi hem pensat.
    o si més no, a mi em passa.

    poc a poc van desapareixent els i si, xq es va passant pàgina o xq algun i si es va complint.

    ResponElimina
  22. Veig que et saps la teoria... però posar-la en pràctica és més difícil, oi?
    Temps al temps... I ja veuràs com aquest temps et durà la calma necessària per poder-ho veure tot d'una altra manera.
    Valora't i pensa més en tu... que com ja han dit per aquí, vals molt! Molts ànims, guapo!

    ResponElimina
  23. tu ets la taronja sencera, XeXu...

    avui, després de molts dies amb "i si"... he agafat una taronja, la he tallat per la meitat, i me la he amorrat a la boca... he deixat regalimar el suc coll avall, per dins i per fora... i he mossegat la pell amarga...

    saps que de la pell se'n fa una melmelada boníssima?

    una vegada, vaig aprendre, que sí que no és fàcil... però que de les coses més amargants s'en poden fer tastets dolcíssims! (reciclar... amb carícies)

    petons d'acariciar l'ànima!

    ResponElimina
  24. ai company, si t'expliqués com entenc de bé tot això que comentes... Ja fas bé, mira per tu i no estiguis tan pendent dels altres, si et volen trobar, et trobaran...

    ResponElimina
  25. i si baixes a comprar i te la trobes a la botiga?
    i si surts amb els amics i ella també surt i us trobeu?

    valen els "i si's" en positiu?

    ResponElimina
  26. Qui no s'ha trobat amb una situació així, no un cop sinó moltes? Crec que és una d'aquestes situacions de les que mai aprenem, que la majoria de vegades sempre caiem la mateixa pedra perquè l'esperança és l'únic q es perd, duen.
    Dóna igual on siguis, quan ho penses bé, si algú et vol localitzar o li interessa sabrà com fer-ho. Ànims, Xexu! ;)

    ResponElimina
  27. Uix, Quantes vegades he deixat de fer per culpa d'aquest i si...!!!
    Doncs ara que sóc més grandeta, m'en adono... No puc deixar de fer les coses primer per mi, i segon per mi... i el demès pot esperar.. I SI.... ÉS PER TU... HO SERÀ, vagis al gimnas, no ho hi vagis, vagis aqui o allà, enviis o no enviis...
    La vida és cada instant que passa, i no es pot deixar passar sense fer el que es té desig de fer...

    ResponElimina
  28. si ens passéssim la vida amb l'i si... potser hi hauria més laments que encerts. O potser no. Però hem de decidir i no estar depenent, i si és l'amor el que truca la porta, tranquil, que si és el bo, se sabrà esperar si no pots agafar el telèfon, o t'estàs dutxant, o estàs amb els amics...

    ResponElimina
  29. Sempre vivim amb el "i si...?" i sempre he pensat que no hi hauríem de donar tantes voltes, però és difícil. El condicional és un temps verbal que no hauria d'existir, quan les coses estan fetes, ja està.
    Opino com algú que t'ha dit alguna cosa així com que si t'ha de trobar ja et trobarà, ja mirarà de buscar-te.

    ResponElimina
  30. Hi ha un conte del Rodari que va d'un camí. Tothom del poble diu que no va a cap lloc, però ningú hi ha anat, només un nen, que pregunta i que vol saber, un dia, s'endinsa en el bosc fent aquest camí... i no era pas cert que no anés enlloc! Pots fer com els del poble o pots fer com el nen. Els "i si" no ens fan caminar...

    ResponElimina
  31. amb el temps s'aprén, no en tingues dubtes, però també és veritat que el procés d'aprenentatge implica que l'alumne pose de la seua part. Si jo estic en classe aplicant un métode extramodern i novedós però els meus alumnes no posen de la seua part, no servirà de res. Jo intente aplicar això mateix a la vida diària. Ara per ara ningú més que nosaltres pot manar en els nostres pensaments. El que passa és que sovint és més còmode tirar la culpa als sentiments. Oh, és que mana el cor. I una porra, senyors. Mane jo. Per pura higiene emocional. Funciona sempre? no, clar, per això de tant en tant em toca repetir la lliçó, Cada vegada funciona millor? Sí, clar, sóc una alumna molt aplicada... ;)

    Ànims! i a passar de curs!! ;)

    ResponElimina
  32. Hi ha tants moments "i si..." i és tan difícil sortir-se'n... Pel que escrius en aquest post, sembla que parles de "falses esperances"?. Si es tracta d'això, normalment és el temps qui ens ajuda i els "i si..." acaben desapareixen sols. Pq ara et diria que en comptes d'esperar trucades o connexions, les busquis tu dirèctament, però ja és el que tu dius, que si no contesta, si no coincideixes, sempre acaba sorgint un altre possible "i si...".

    ResponElimina
  33. orrhhggg... el "i si" sempre martiritzant-nos per tot arreu... Proba de pensar en el que és, simplement, i si ha de passar quelcom, ja passarà... però no deixis de fer res per aquest "i si". De debò :)

    Un petonàs, macu!

    ResponElimina
  34. XeXu, els "i si" sempre són perillosos, pero i si no pensessis en tot això?

    ResponElimina
  35. Jo encara no ho sé fer...malgrat tot és molt valent dir-ho en veu alta. Petons

    ResponElimina
  36. tu mateix et respons, el dificil és poder-s'ho aplicar

    ResponElimina
  37. Jo no sabria viure amb aquesta angoixa...

    ResponElimina
  38. D'això es tracta, Sergi... de que és angoixant i que costa trobar la força per a poder-ho vèncer, però al final s'aconsegueix i, al cap dels anys, es recorda amb un somriure de tendresa. De veritat :-)

    ResponElimina
  39. Moltes gràcies XeXu, ho tindré en compte per la propera vegada...
    Ui! Assumpta?!? Que m'he equivocat de blog, disculpa...
    ;-)

    PS: I si fos veritat que l'Assumpta és Omnipresent?

    Apa XeXu, que no ens podem queixar de tenir una col·laboradora tan activa, eh?
    Apa que tu et podràs queixar, sòmines! Hi hi hi...

    ResponElimina
  40. Moltíssimes gràcies a totes i a tots els que heu deixat la vostra petjada en aquest post. Avui no em veig amb cor de contestar els comentaris un per un, tot i que molts d'ells mereixerien una resposta molt meditada. M'heu fet pensar molt, m'heu dit coses molt certes, i tot i que potser ja sé que teniu raó, m'és molt difícil sortir d'aquest espiral. Però amb la vostra opinió i la dels que més m'estimen potser comença a ser hora de, si més no, intentar-ho. No hi ha res que duri per sempre, i els mals moments no en són excepció.

    Benvinguda Yo, gràcies per passar, i per manifestar-te. Ja que no contesto, almenys siguem educats.

    ResponElimina
  41. osti, la frase aquesta del i si.... es una de les que encara utilitzo i la veritat es que no es gens de bona. algú un dia m´´ ho va fer veure. o sigui que com algú ha dit, a viure el present que els i sis... no serveixen per a res.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.