dissabte, 14 de març de 2009

Relats conjunts, El Pelele


I us preguntareu com he arribat fins aquí, quatre noies guapíssimes mantejant-me, tractant-me com un heroi...

Jo era un pagès qualsevol, al poble ningú no parava esment en mi, i jo feia la meva, content de passar desapercebut. La meva vida era avorrida, però la rutina diària tampoc no em deixava massa temps de pensar en altres coses. Una de les poques distraccions que tenia era acostar-me a la taverna cada vespre, i fer una cerveseta amb els pocs amics que tenia.

En mala hora se'm va acudir beure tant aquell vespre i prometre que jo rescataria les donzelles de mans del malvat tirà que regia les nostres terres, l'orgull i l'honor són molt importants al nostre petit país. Tot i el deliri alcohòlic, una promesa és una promesa. Així que, de la nit al dia, em vaig veure obligat a acomplir una missió per la qual no estava preparat.

Abillat amb la meva millor roba, i amb l'espasa heretada dels meus avantpassats, que feia molts anys que servia només per decorar la llar de foc, vaig dirigir-me al castell del malvat regent, sol, i sense cap esperança de tornar-ne. S'explicaven nombroses històries sobre el tirà, però la que més m'espantava era que es comentava que no era humà, que prenia forma humana de tant en tant, però que en realitat era un drac malvat que es dedicava a esclavitzar donzelles del poble, amb una finalitat que més valia no saber. I ves per on, per ser conseqüent amb la meva sort, aquesta va ser de les poques històries que era certa.

La lluita que vam lliurar va ser aferrissada, i vaig rebre incomptables ferides. Però sembla ser que jo no era l'únic desafortunat, ja que quan ho tenia tot perdut, el drac va ensopegar i va caure sobre la meva espasa, de manera que, tot i ser un cop de sort, vaig sortir victoriós de la baralla. Malauradament, el meu cos va quedar molt afectat. Així que quan vaig alliberar les joves donzelles em quedava poca vida al meu ésser. Quan van dur a terme el tradicional ritual de mantejar el vencedor d'una batalla, ja no ho vaig resistir i la meva vida es va acabar. Irònicament, les noies van continuar mantejant-me amb l'alegria de sentir-se lliures, sense saber que feien saltar un cos inert.

I encara continuen mantejant-me.


Una nova proposta de Relats Conjunts.

22 comentaris:

  1. Ostres, XeXu, quin final el del pobre mantejat!! La vida és injusta; el teu relat n'és una prova clara.

    Però, ei!, bon cap de setmana, eh? :-)

    ResponElimina
  2. molt bon relat xexu. pobre destí i tot per culpa de l'alcohol. uppppsss ... que jo avui nit sopo fóra! :)

    ResponElimina
  3. Xexu, sí que estàs baix de moral... Fins i tot en el relat conjunt estàs pessimista. A veure en fas un final alternatiu, home!

    ResponElimina
  4. m'agrada, els quadres són una boona font d'inspiració

    ResponElimina
  5. L'he trobat molt original. M'ha agradat, Xexu.

    ResponElimina
  6. Pobrissó, quin mal tràngol per acabar fet un nyap...

    ResponElimina
  7. Molt bona aquesta Xexu! i jo que anava a pendre'm un gintonic potser que m'ho repensi.

    ResponElimina
  8. Ostres, XeXu... què trist!

    I les noies continuen mantejan-te... mantejant un cos inert que, precisament, s'ha deixat la vida per elles. Això fa pensar...

    Bé, com a tu t'agraden els personatges itinerants i tal... jo "agafo" la història i...

    Aposto que tu potser t'ho creus que ets un cos inert, però estas confós -de moment que ho expliques és que tens el cervell actiu- penses que ets mort però encara et queda un fil de vida...
    Una cinquena noia que no agafa la manta i té la suficient perspectiva per veure com es desenvolupen els fets, les aturarà a temps i ella mateixa et curarà i embenarà les ferides, et durà a casa seva, on el seu pare, agraït per la teva heroica acció, anirà a buscar el millor metge de les contrades que, amb les seves pomades, ungüents i beuratges, et posarà bé en poc temps :-)

    ResponElimina
  9. deurien estar ben agraïdes aquestes noies, si. Ara, millor no fer barreges d'alcohol i heroïcitat. No solen acabar gens bé :)

    ResponElimina
  10. Doncs malgrat la visió pessimista, m'ha agradat molt. He pogut imaginar el Pelele inert mantejat per les noies i fins i tot algun esquitx de sang ha travessat el monitor, ara aniré a netejar-m'ho amb aigua oxigenada.
    Bon relat XeXu!
    ;-)

    ResponElimina
  11. Pobret! Quin final! Al menys haurà pogut tastar l'alegria de les noies!

    ResponElimina
  12. Oi,quina llàstima!
    Tot un heroi i que acabi amb aquest final tan trist. (Aquest no podrà fer una saga con d'altres herois).

    M'ha agradat molt i molt, XeXu !!!
    ;)

    ResponElimina
  13. pobret, encadenat a la seva tasca.. com en Frodo... potser fer el que toca (encara que sigui arrel d'una borratxera) sempre comporta cert risc de fer-se mal.

    Molt original!

    Je, je, je.... l'Assumpta sempre retorna a un final més dolç! tb m'agrada.

    ResponElimina
  14. Molt bo! De la teva gesta en surts victoriós i, després, guaita... no et saben deixar tranquil malgrat el bé que has fet! :p

    ResponElimina
  15. Ei! Molt bé. Ja saps que no sóc molt lleial als relats conjunts, però de tant en tant em pica la curiositat i hi faig un cop d'ull.

    M'ha agradat, especialment perquè has sabut fer una cosa que jo encara no he aconseguit: Fer-ho maco i breu a la vegada.

    ResponElimina
  16. Trist final per un heroi! Espero que no estem parlant del Guardiola...

    ResponElimina
  17. Moltes gràcies a tots i a totes per comentar, m'alegro que us hagi agradat. Potser era un relat una mica trist, però espero que ningú no hi hagi buscat tres peus al gat, potser el moment fa que em surti un relat així, però res a veure amb mi ni amb cap manera com em pugui sentir. Per pelele, el del quadre i prou.

    ResponElimina
  18. Ostres! molt original i imaginatiu però també molt "heavy" :-)

    ResponElimina
  19. jajaja, m'he rigut una bona estona. M'anava imaginant l'escena tot llegint el relat, t'ha quedat molt bé. Res de trist, és força divertit.

    ResponElimina
  20. Touché perquè jo sí li vaig "buscar els tres peus al gat". No, òbviament, d’una manera directa, per suposat! si no com a reflex d’un estat d’ànim. Per això vaig posar el comentari que vaig posar. En tot cas, haver llegit que em vaig equivocar, és cosa que m’alegra :-)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.