diumenge, 1 de març de 2009

Diferent

De vegades se m'oblida què és l'amor. Jo solia saber-ho, però potser estava equivocat. Tinc unes idees al cap, però no podem pensar que tothom és com nosaltres. Deu haver-hi moltes maneres de viure'l, i jo que pensava que hi havia una mena d'estàndards que tothom seguia... Però per aquest motiu, no crec que el que jo demano, o el que jo penso que ha de ser, hagi d'estar malament. Pot ser que hi hagi formes diferents, però jo tinc aquesta, i tinc necessitats, necessito sentir-lo, no suporto la incomunicació, no puc reprimir-lo. Però ho he de fer, i per algun lloc ha de sortir. No em vull oblidar del que és sentir, no vull acostumar-me a amagar o controlar els meus sentiments. M'agrada estimar, a la meva manera, no ho sé fer de cap altra. Aïllament devastador, el temps que no passa, i l'espera d'un miracle quotidià que no es produirà.

38 comentaris:

  1. Ufff quin tema més complicat... tots estimem com sabem i n'anem aprenent, de vegades, és complicat poder aconsellar, i si saps que no es produirà cou... i vulguis o no reprimeixes i guardes i no vols viure així, però tot acaba sortint...

    ResponElimina
  2. Treus un tema difícil, cadascú és com és i per tant; estima com estima.
    Només és qüestió de creuar els dits, creure en la sort i esperar que l'altre et correspongui de la mateixa manera.
    Però també cal deixar tempos i espai a l'altre i trobar una mena d'equilibri que permeti que ambdós us sentiu còmodes.
    Potser m'estic enrotllant massa i encara et lio més. Només un desig, que aquest aïllament no duri gaire i puguis mostrar el que sents quan ho sents. Sort!

    ResponElimina
  3. I qui sap què és l'amor? L'amor no té definició, sinó pessigolles a l'estómac; l'amor no té límits, sinó tot el camp del món per explorar!

    Crec que a tots ens passa o ha passat, algún cop, que oblidem que és sentir. No passa res, és humà, però quan això ens arriba convé posar-nos les piles per buscar el que sigui que ens torni la il·lusió!

    ResponElimina
  4. Uix, com diu en Cesc, cadascú té la seva pròpia manera d'entendre l'amor, de viure'l, les espectatives de vegades són difícils de trobar a la vida de cada dia, "enrutinats" com estem... Però sí, mai s'ha de renunciar a allò que es vol i de la forma que un ho vol viure...pactant i conduint, renunciant i rebent...complicadet, eh?

    ResponElimina
  5. Saps, he estimat i estimo molt i de moltes maneres, a persones diferents. Però a vegades em demano si realment he conegut mai l'amor, el que diuen de veritat, si l'he sentit. Diuen que quan arriba es nota, se sap, i diria que jo no ho he notat mai això i tampoc ho he sabut. Pel que fa a parelles, sempre he estimat igual d'intensament, però de la mateixa manera...

    Amagar els sentiments no es bo. No ho facis. Sempre hi ha persones al nostre voltant a qui demostrar-los.

    Un bon post, fa reflexionar.
    Petons, estimat amic XeXu!

    ResponElimina
  6. És cert que cadascú estima d'una manera diferent i que totes són vàlides.
    I tb és cert que mai has de deixar d'estimar i fer-ho com vulguis. No te'l pots qüestionar.
    Reprimir els sentiments no és bo, gens i alhora és molt trist (xò de vegades, passa i no pots/saps com deixar-ho de fer).
    Axò si, lo d'esperar el miracle..... hauràs de posar-hi alguna cosa, eh, que soles les coses no passen.
    Ànims i ja veuràs com d'aquí poc retrobes l'amor que anheles.

    ResponElimina
  7. pot ser que es produeixi i pot ser que no, XeXu... em sembla però que tens pressa -signe de joventut- i...
    i si t'enamores als 40? o als 50? o als 60? penses que no sentiràs la passió?

    vaig conèixer un home que es va enamorar als 78... estava totalment "anonadat"! :) li feia poemes a la seva estimada i esperava un àpat de família per llegir-los i mostrar impúdicament el seu amor...

    impúdicament i pornogràfica per les ments que no sabien llegir el missatge dels sentiments...

    per les ments assenyades que mai havien imaginat que es poguessin fer ximpleries més enllà dels vintipicu...

    em fan angúnia els estàndards... no perquè "tothom" ho faci, no perquè "tothom" ho pensi... ha de ser lo més correcte... lo millor... avui penses que estimar és "una cosa"; i després, d'aquí dos dies, dos anys, o dos enamoraments... pensaràs que n'és una altra;

    jo... només conec una pòcima d'amor: receptivitat!

    i paciència...

    petons i llepades sense miracles!

    ResponElimina
  8. Tu estimes a la teua manera i segur que trobes algú a qui li agradi no només que l'estimis sinó com l'estimes. I l'amor surt allà on menys et pensis però com diu la Rits has de posar un mica de part teua. Llegeixo aquest comentari i sembla un consell...no et vull aconsellar perquè no sóc ningú i en aquest tema tan complicat encara menys però la il.lusió no l'hem de perdre mai...què faríem sense il.lusió?

    ResponElimina
  9. Una sola manera d'estimar? Jo fa moooooolts anys que convisc amb el meu company i encara hi ha coses que les veiem de diferent manera! Ja només pel caràcter...

    ResponElimina
  10. Xexu, com que no es produirà? I tant que e s produirà, el que passa és que no sabem mai quan. I com diu el gatot, tens pressa... i ja ho entenc. Et repetiria el que diu el Gatot, la receptivitat és important i ser tu mateix també, i no voler forçar massa les coses, i a no amagar el que sents, i per descomtpat estimar a la tev a manera, (N'hi ha una altra?) la de cadascú és la de cadascú i no n'hi ha més, cadascú a la seva. I no s'oblida mai el que és l'amor. Mai!

    ResponElimina
  11. xexu...

    si dius que t'agrada estimar, és perquè ja ho fas. no?

    des de quan no passa el temps? com és això? tot és ara?

    (per a variar, desvariejo, xexu)

    una abraçada

    ResponElimina
  12. Torno... diferent? com de diferent? en què diferent? Tots som diferents. Potser alguns més diferents que els altres? Ai, Xexu, fantàsticament diferents!

    ResponElimina
  13. Xexu... no vulguis marcar plaços... ànims, eh? una abraçada ben forta, maco!

    ResponElimina
  14. Com diu el Gatot, has de fer-ho a la teva manera. No m'hi meto la pata perquè tampoc no sóc gaire experient al tema ;D

    ResponElimina
  15. no se t'oblidarà, ja veuras com aviat tornaras a poder disfrutar d'aquest sentiment de forma reciproca

    ResponElimina
  16. Qui busca troba, diuen, però jo sóc partidari de pensar que el dia menys pensat apareixerà, sense més ni més! Si aconsegueixes trobar la mitja taronja que pensi i actui con tú, seràs un home afortunat!

    ResponElimina
  17. Jo tenia una idea, com tu, i quan vaig conèixer el meu marit va començar a canviar. Abans el vivia, i ara també el visc, però de manera diferent. Jo crec que ara ens assemblem més en aquest aspecte però no crec que passés res si ho féssim de manera diferent. Vull dir que no trobo que hagis de buscar en l'altra persona que t'estimi de la manera com estimes tu.
    Vaja tema,aquest!

    ResponElimina
  18. Recordo que una vegada vas escriure un poema (amb forma externa de poema) i vas dir que no n’estaves massa satisfet, que creies que no se’t donava bé... Jo no sé si estava bé o no aquell però el que sí sé és que quan he llegit aquest text teu he tingut la sensació que llegia poesia. T’ho prometo: “Aïllament devastador, el temps que no passa i l’espera d’un miracle que no es produirà”

    Crec que tinc una idea de l’amor semblant a la teva... jo tampoc suporto la incomunicació, necessito estar expressant-ho contínuament i que sigui igual per part de la meva parella, i estic parlant de qualsevol cosa per petitíssima que sigui: una paraula, un somriure a mig dinar, un missatge de mòbil al migdia per dir només dues paraules... Jo no sé dissimular.

    Dius que no pots reprimir l’amor però que ho has de fer i la lectura d'aquestes paraules que torno a copiar “Aïllament devastador, el temps que no passa i l’espera d’un miracle que no es produirà”, més algún altre comentari que t'he llegit aqui o a altres llocs, em porta a pensar que et trobes en una situació com d’indefinició.

    Deixar una relació en "espera", esperant a que passi el temps, a veure si s’arregla alguna cosa que no acabava de marxar bé per a mi seria un càstig. No vull dir que no pugui funcionar a algú, però jo no podria. Jo necessitaria dir “parlem, si us plau” o trencar definitivament, plorar, enfonsar-me... passar un temps, ressorgir i obrir el cor de nou a la possibilitat de poder tornar a estimar... i un amor comunicatiu.

    De totes formes, sempre he pensat que jo sóc molt “primitiva” en aquests temes... vull dir que “O estàs amb mi o no ho estàs, i si ho estàs, fes el favor de demostrar-ho i si no ho demostres és que no t’interesso i si no t’interesso: Adéu”.
    O sigui que la meva forma d’actuar és molt poc reflexiva. En qüestió d’amor sempre m’he mogut per impulsos, mai pel cap.

    Tot i així, estic segura que hi ha gent que necessita temps per pensar coses, per arreglar coses, persones més reflexives... i potser sí que al final els miracles quotidians es poden produir... si tu n’esperes un, tan de bo arribi, Xexu. Potser arribarà i haurà valgut la pena esperar :-)

    ResponElimina
  19. D'estimar n'hi ha moltes de maneres, però per cada un només una de disponible. Acceptar-ho és el primer "contracte" que firmem amb l'altra. El que passa és que a mesura que passa el temps, veiem coses que no sabíem que eren d'aquesta manera. Coses millors, coses pitjors. Però malgrat això, pensa que estimar és una de les forces més grans que existeixen, capaç de canviar el rumb de tot, capaç de fer miracles, per quotidians que siguin, per impossibles que els veiem.

    Molta sort... i una abraçada.

    ResponElimina
  20. En qüestió de sentiments has de fer allò que sents... reprimir-ho, a la llarga, porta més problemes que una altra cosa. Qui t'estimi ho haurà d'entendre, igual que tu hauràs d'entendre que l'altre persona ho faci d'una altra manera... s'ha d'arribar a un equilibri, com gairebé tot en la vida.

    ResponElimina
  21. tant iguals que semblem i tant deferents que som. I l'amor potser uneix aquestes diferències, com? de moltes maneres potser? cada una de una manera diferent?

    ResponElimina
  22. Jo crec que tots tenim una determinada forma d'estimar, segons la nostra manera de ser. Però ho apliquem d'una forma o altra depenent de com sigui la parella també. Sí és carinyosa o no, oberta, etcètera. Cada història d'amor viscuda és diferent, per tant,a ixò em dóna a entendre que hi ha formes diferents d'estimar.

    I mai s'ha de perdre l'esperança. Qui sap el que passarà d'aquí a mitja hora? ;)

    ResponElimina
  23. Doncs és veritat que cadascú estima d'una manera diferent.. i és veritat, que a vegades, la teva no "quadra" amb la d'ell/a... Llavors, sí que costa d'entendre el cóm ho fan els demès... I entendre que potser hi ha gent que no és capaç d'exterioritzar el que sent, perque simplement, potser ni tant siquiera li han ensenyat a exterioritzar, no ho ha viscut o no ho ha necessitat... Quan et trobes així és una gran putada.. perque un necessita quelcom, que l'altre no es que no pugui, és que no li sap donar....
    Així que si és el teu cassss.... (espero que no) T'envio un super sac de paciència i saber entendre...
    Sigui com sigui, l'amor es tan diferent, i es sent de formes tant diferents.. entre cada ser d'aquest món...que jo crec que qualsevol forma d'amor ja és maca...
    ;-D

    ResponElimina
  24. Hi ha moltes maneres de fer pa torrat, però quan et ve de gust tant se val com hi arribis, el més important és fer-lo.

    ResponElimina
  25. Les sensacions de les tres últimes frases...Brutals. "L'espera d'un miracle quotidià que no es produirà" em fa pensar en diverses coses. Primer en la humilitat (però pensant que si que es produirà); després en una situació d'impàs, que em sembla encertada si va lligada a les altres dues frases amb que acabes el teu post. L'aïllament és devastador, això ho confirmo. Del tipus que sigui. El tmeps que no passa també, córrer i córrer i seguir al mateix lloc, no avançar. Per mi tot és un joc d'expressió-repressió. Si expressem lliurement ens quedem a gust, en pau amb nosaltres mateixos, amb el món, però, i quan comença la repressió, i se'n deriva la incomunicació? Creixen les susceptibilitats, s'automatitzen mecanismes que ens emmarquen en una relació determinada...I potser tot es torna més fred, més rígid, encara que més pràctic en alguns sentits. L'amor és alguna cosa irracional i l'intentem fer encaixar en una vida pràctica i racional. Tot un repte. Cadascú ha de trobar la seva fórmula de la felicitat quotidiana. Jo era molt passional, visceral, i crec que encara ho sóc, encara que hagi pogut canviar una mica. Això em juga males passades, però si m'ho treuen, deixo de ser jo. I jo no vull deixar de ser jo... En fi, si has entès alguna cosa del meu comentari et felicito, perquè jo no jeje!! (espero que sí!).

    ResponElimina
  26. xexu no!!
    no ens podem permetre que s'ens oblidi que es l'amor...mai!!!
    que soms sense l'amor?? es pot estar enamorat de la parella...pero tambe del fills, de la feina de les matinades, de la lluna...
    els standarts no funcionan...perque nosaltres no ho som pas standart
    *m'agrada estimar a la meva manera...* i es que realment no hi ha cap altre manera de estimar..
    crec que has d'esser pacient amic..
    hi han coses que no es poden buscar, s'han de trovar. i quand trovis l'amor, tambe necesitaras tenir mes paciencia...jajajajaj
    mira, nosaltres portem molts anys junts i ens hem estimat de moltes maneres...s'evoluciona...es madura...es canvia i amb tu...l'amor que dons.
    no hi han models ni mesures.s'estima i ja esta!
    l'amor quand el tens, s'ha de cuidar, es com una delicada flor que s'ha de podar, regar i mimar a cada moment.
    pero quand no el tens, s'ha d'estar alerta, i caminar amb un sonriure als llavis, no saps mai qui s'en pot enamorar!!
    sigues pacient amic...sigues pacient.

    ResponElimina
  27. Xexu... tu ets tu, i la manera que tinguis de demostrar el teu amor estarà bé precisament perquè sortirà de tu, de dins, i no has de canviar-la. No sé què motiva a reprimir els teus sentiments, però potser no és una solució que puguis mantenir massa temps sense notar-ne efectes secundaris d'angoixa, o tristor, o desesperació... i això t'aixafa i et fa pensar que puguis oblidar com s'estima o què és l'amor. Si ahs arribat a tocar el cel i estimar amb el cor no ho oblidaràs, per això no has de patir. Però no t'amaguis, no posis traves a obrir-te i expressar el que sents. Controlar l'espontaneïtat dels sentiments és esgotador i no pot acabar bé...

    Ànims... i molta força per a poder volar.

    ResponElimina
  28. Hi ha maneres d'estimar diferents, no n'hi ha de bones ni de dolentes. El que és bo o dolent són les conseqüències i els actes dolents que es justifiquen amb l'amor. «Ho he fet perquè t'estimo» o «Ho he fet perquè no sé estimar d'una altra manera».

    Tots tenim la manera pròpia d'estimar, i estimem cada persona de manera diferent.

    ResponElimina
  29. Sempre m'ha agradat l'expressió de "donar forma al sensible", de ser capaç de buscar en les paraules, en les imatges, en els sons, en les olors, en el tacte, en les textures, aquesta forma que surt de dins, que potser s'escapa a la racionalitat o als estàndards, configurant-se de manera única i personal. Enceto aquesta recerca, un i un altre cop, per cada sentiment i cada emoció, guardant amb cura el resultat...

    ResponElimina
  30. és un tema tant complicat...no podem deixar d'estimar a qui voldríem, o fer que ens estimin com voldríem, o fer que les coses fóssin fàcils, sense cap mena de patiment.

    L'amor és un salt al buit, on en molt poques ocasions hi tens algú que t'agafi. Espero i desitjo que tu el tinguis :)

    ànims i sort!

    ResponElimina
  31. Els camins de l'amor són inescrutables...
    Això no és així, nano...
    Només volia fer un joc de paraules avi...
    Dons no la caguis i digues la veritat.
    XeXu:
    És difícil estimar perquè no hi ha estàndards, t'ho (ens) has/hem de currar en funció de la persona que estimes.
    Ara em lies a mi, noi...
    Ho sento si no em sé explicar...
    Si ho saps fer (o creus saber-ho) te'n surts.
    Si en saps, no oi?
    L'amor és inexplicable...

    ResponElimina
  32. Quan se junten dos persones que estimen diferent, l'important és entendre's. Hi ha milers de persones i segur que no tots segueixen unes regles marcades.

    ResponElimina
  33. Hi ha qui diu que l'amor és simplement sentir-se feliç perquè l'altre existeix...i esperar el mateix a canvi.

    ResponElimina
  34. Moltes gràcies a tothom que ha passat per aquí i heu deixat els vostres comentaris. Sempre rebo el vostre caliu i agraeixo les paraules, però em sembla que ben poca gent ha entès aquest post. Però no passa res, no l'havíeu d'entendre. Ja sé que gairebé sempre dono voltes a les coses, però no sempre parlo de teoria, de vegades entro en la pràctica i en la vivència més personal. Són escrits que em serveixen per descarregar-me una mica, treure alguna cosa, de manera més o menys discreta, però que em fa nosa. Per tant, no era un tema difícil, ni complicat de tractar. Ho és si en parlem en general, i ho podem fer quan vulgueu. Però en aquest cas era simplement el meu tema.

    No obstant, moltes gràcies per ser-hi, el vostre suport és impagable. Permeteu-me, però, que aquest cop no contesti individualment, ja que no m'hi veig amb cor, tot i que alguns comentaris mereixerien respostes quilomètriques. Algun altre dia ja en parlarem i en debatrem tot el que calgui. Per avançat, gràcies per la comprensió.

    Ah, no vull deixar passar l'oportunitat, com sempre, de saludar els nous, així que iruna, molt benvinguda als comentaris de Bona nit, t'agraeixo que hagis deixat petja.

    ResponElimina
  35. Ay Xexu, quan passo per casa teva sempre em quedo estona i avui fins i tot he pensat que el tema es mereix un segon capítol. Jo avui escolto el: No sé qué me das...de Alaska ( per què hi ha preguntes que no tenen resposta)i l' amor ha sortit a fer una volta.

    ResponElimina
  36. Hola,
    tu escrivint que estàs a l'espera d'un miracle( per què li dius miracle? bé si que ho és que t'estimin de debò)però que mai es produirà? eh??
    No m'ho puc creure que tu precisament escriguis aquesta frase!
    Si tens salut aprofita i no t'aïllis, surt, parla, escolta, escriu, canta, riu i també, per que no, plora.
    Mira, fins que no t'arribi el teu moment "t'estimo", val!!
    I per cert, vull donar-te les gràcies personalment per haver vingut fins a casa a desitjar-me un feliç dia del meu aniversari.
    Fins aviat.

    ResponElimina
  37. Tots tenim la nostra pròpia manera d'estimar, en l'amor (com en moltes de les altres coses de la vida) no hi ha estàndards ni regles ni tendències. L'amor és... no ho sé què és, però la qüestió és que no podem anar en contra del que sentim, no ens podem negar les nostres necessitats perquè això fa massa mal. Entre les teves línies llegeixo dolor i una pinzellada de impotència i desesperació. Tots sóm diferents i a vegades es fa molt difícil que dues persones trobin la manera d'estimar-se que satisfaci ambdues parts... però paciència, potser no arribarà el que vols o de la forma que vols, però estic segura que trobaràs la manera de no haver de reprimir tots aquests sentiments que et bullen per dins, que aprendràs a canalitzar-los d'una manera diferent, descobrint nous camins que potser ara ni tant sols pots imaginar. Temps al temps... i confia!
    una abraçada ben gran XeXu!

    ResponElimina
  38. Se t'oblida com és l'amor. Vols dir? Una vegada s'ha estimat, s'ha estat enamorat, no s'oblida mai. En tot cas, quan s'acaba, et queda una experiència (bona o dolenta) però ja saps què és i pots apendre de l'anterior relació moltes coses sobre tu i el teu comportament i el d'altres persones (basant-hi amb la que hagis estat)Tothom és diferent. Per tant, pot mostrar el seu enamorament d'una manera o d'altre. Una part important d'una relació és la comunicació i si tu, no pots posar remei a la teva ànsia de comunicació millor això que ser una capsa tancada on guardis tots els teus sentiments, recels, dubtes, pors. No hi ha res millor per una relació que hi hagi amor, el famós "feeling", amistat, respecte i comunicació.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.