divendres, 6 de març de 2009

Caminar

He explicat molts cops que gaudeixo molt llegint al metro, i al transport públic en general. Però hi ha moments de la vida que hom té intolerància a ficar-se sota terra. En els mals moments em veig amb la necessitat de caminar, sento que m'ofegaria si baixés al subsol, i a més, no em concentraria en la lectura. Caminar és la resposta, sentir l'aire a la cara, de vegades fred, com avui, i anar allunyant cabòries, tot i que el cap va a mil per hora i l'estona es fa llarga. Mirar la gent que passa, el perfil de la ciutat sempre canviant. No sé què és, però funciona. I no és que curi res, ni que t'hagi de fer sentir millor, però has passejat una estona, i de mal no en fa. M'ha passat ja moltes vegades, de tenir aquesta necessitat. I si el cos ho demana, qui sóc jo per negar-li-ho?

28 comentaris:

  1. No, no li neguis, que és un bon plaer.

    ResponElimina
  2. La meva germana és va aficionar molt a llegir quan, ja fa anys, va començar a treballar a una Gestoria i es passava el dia a metros i autobusos per anar a Hisenda, a la Seguretat Social, etc. sempre duia un llibre a la bossa i després, com es trobava que havia de fer cues llarguíssimes, doncs seguia llegint. Més de cent llibres en un any (sé que sembla mentida, però dono fe que és cert)

    Ara ja no és la que va al carrer a fer les gestions però sí que ha d’agafar dos autobusos per anar al despatx perquè està lluny... doncs tot i així, a vegades baixa a peu... suposo que té la mateixa sensació que tu, que l’aire, el fred, li va bé... el sol fet de caminar... l’ajuda o bé a no pensar, o a pensar millor, a allunyar idees o a aclarir-les, segons els casos... Ah!! I si plou, tampoc obre el paraigües!! Tant li fa mullar-se... si té temps, no renuncia a aquesta estona de passeig.

    Si el cos t’ho demana, no li neguis, no... segur que et va molt bé...

    I, si em permets una petita broma... quan passegis, vigila que una xalada no et fotografiï els peus :-)

    ResponElimina
  3. És una bona medicina que cura molts mals encara que sembla que no.

    ResponElimina
  4. Energia. Som pura energia Xexu, i l'aire fred a la cara, la llum, els colors, el moviment... ens buida i ens re-omple, tot i que el cap barrini continuament.
    Avui el meu segon millor moment del dia ha sigut quan he sortit de treballar a migdia i m'he trobat la tramuntana esvalotant-ho tot, fent-me notar cada cm de la cara amb la seva fredor i embullant-me els cabells... pura energia! Te'n deixo una mica-molta-quasitota, perquè en certa mesura sí que curen aquestes coses i ens ajuden a sentir-nos vius :*)
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  5. T'entenc perfectament. Cada matí vaig caminant a la feina- 10 minuts- i m'és igual si fa molt fred. Em tapo -et faig cas encara que sigui la meitat del que dius- i a caminar! Em serveix de pont entre casa i la feina.

    ResponElimina
  6. Sí, home sí, camina, camina, que va molt bé.

    ResponElimina
  7. Caminar va molt bé, ventila i també les cabòries...

    Et recomano baixar al mar i fer una passejada arranet. Va tan bé... ;-)
    Ànims i petons, maquíssim!

    ResponElimina
  8. la rita, te raó: si vols que l'aire a la cara et faci efecte, ves cap al mar o cap a fora de la ciutat!

    ResponElimina
  9. hem de donar força mimos al cos i al seu company de vitage que és el cap. deixar el metro i orejar-nos caminant és un bon mimo que jo també, xexu, ofereixo sovint a cos i cap.

    bon cap de setmana!!!

    ResponElimina
  10. No li ho pots negar, sota terra et pots ofegar i molt, et poden atrapar entre braços i no podràs llegir o moure't i t'ofegaràs més, camina, deixa que el cap faci, té aire :)

    ResponElimina
  11. I ara que ja s'acosta (per fi!) el bon temps, encara serà millor!

    ResponElimina
  12. Jo tinc un quart, 20minuts a peu fins la feina, els justos per "escalfar la ment de bon matí" i deixar les preocupacions enrere a la tarda!No ho canviaria pas.

    ResponElimina
  13. És que el subsòl està ple de gent estressada, hi fa calor, algunes vegades pudor i sents que t'ofegues. Caminar, si tens temps per fer-ho, és molt bo. Jo sovint ho faig, si el lloc a on he d'anar està relativament a prop d'on sóc agafo les meves cametes i gaudeixo d'un trajecte més distret i poderosament refrescant.
    Recordo un dia en què el meu cap no parava quiet i vaig sentir la necessitat de caminar, sense rumb concret. No tenia res a fer però necessitava caminar. Em vaig estar patejant mitja Barcelona durant més de dues hores, deixant-me guiar per l'instint, airejant les preocupacions, observant la vida en aquesta peculiar ciutat. Sentia que no podia parar de caminar i de fet, quan ja no vaig poder més, vaig notar que sota l'evident cansament físic s'amagava una respiració tranquil·la. Caminar va bé, va molt bé XeXu!

    ResponElimina
  14. Necessitem l'aire no només per respirar. És una sensació refrescant la de notar-lo mentre passeges. Fas molt bé de caminar, ja llegiràs durant el pròxim trajecte!

    ResponElimina
  15. Aquest escrit el podria haver signat jo. Sento exactament la mateixa necessitat, de vegades: caminar, que em toqui l'àire, el sol, ... Com diu la bajoqueca, segur que ens omple d'energia, encara que no en siguem del tot conscients.

    ResponElimina
  16. a mi un passeig per la platgeta em va fantàstic per descaboriar-me. Jono sóc de cbarcelona i de metro poc, però no és un lloc agradable, millor caminar

    ResponElimina
  17. "caminante no hay camino se hace camino al andar"

    ResponElimina
  18. A mi, personalment, caminar per caminar no m'agrada gaire... però si que sé com et sents. Però més que sentir la necessitat de caminar, he sentit la necessitat de tenir contacte amb l'exterior en sí, de que l'aire et toqui la cara, si... de respirar :)

    ResponElimina
  19. Jo m'he llegit grans totxos de la literatura com ara els pilars de la terra tan sols al metro!
    Xexu, mos veim a assaig!
    Ah! i ara tinc un altre bloc, http://lacooltura.blogspot.com per una assignatura, aviam què et sembla!

    apa, agur!

    ResponElimina
  20. doncs jo crec que sí que et fa sentir millor perquè tens més temps per pensar o, simplement per no pensar en res.

    ResponElimina
  21. Si puc, no sempre, vaig caminant als llocs. De vegades fa una mica de mandra posar-hi,sobretot a l'hivern amb el fred i les boirotes, però desprès ho acabo agraint sempre.
    És com si ens netegessim interiorment, no sé si va tant bé com "l'activia", però funciona !
    ;)

    ResponElimina
  22. Si el cos ho demana val més fer-li cas. És millor això que quedar-se a casa donant voltes i més voltes al mateix. I pel camí mai saps amb què/qui et pots trobar, que et pot canviar la inèrcia del dia!

    ResponElimina
  23. Ui... quan el meu germà va començar a anar a la universitat jo creia que no aguantaria, anant-hi caminant, que això de trigar mitja hora quan tenint el bus al costat són 5 minuts acabaria vencent... i em va sorprendre quan després dels anys que porta, encara hi va caminant. I no ho entenia gaire... fins aquest any. Em sorpenc de mi mateixa, de que no em fa mandra, de que amb la meva música i uns ulls encuriosits fins i tot es converteix en una bona estona. Gaudir del paisatge, mirar la gent que surt a córrer o caminar, els que fan el mateix trajecte que tu (i me'ls miro intentant endevinar si acabaran a la mateixa facultat o no, si tenen pinta de ser de lletres o de ciències), els camps, el castell dalt del turó... fins i tot m'agrada passar pel pont de l'autopista i mirar-me els cotxes i el tren des de dalt. I sentir el vent a la cara, encara que sigui gelat... I veure com el sol es desperta rere el turó... Són passejades que s'han convertit en una recepta del meu dia a dia, una medecina que em desperta els sentits. I quan el cos ho demana, a fer-li cas!! :-P

    ResponElimina
  24. i jo que em pensava que era una mica bitxo raro perquè moltes vegades em passa exactament el mateix...

    caminar allibera, suposo que fa cremar alguna cosa (això ho sabràs millor tu que no pas jo), sentir l'aire a la cara relaxa i tot s'acaba veient d'una altra manera.

    quan vivia a Sants i podia anar a treballar caminant era genial plogués, fés fred o calor.

    Ara hi ha dies que em poso a caminar en sortir de la feina i agafo el bus a mig camí (algún dia he arribat a casa caminant, xò tinc una hora llarga com per fer-ho cada dia)

    ResponElimina
  25. Gràcies a tothom pels vostres comentaris. Sembla ser que no sóc l'únic que veu les coses més clares amb una passejada.

    Núria, intento fer-li cas, cada cop més.

    Assumpta, ara ja no sé si passejaré gaire més, que tinc por que algú vagi fent fotos dels meus peus! Amb la teva germana ens entendríem, però jo solc fer aquestes caminades esporàdicament, quan el cos m'ho demana. Parlo de sortir de la feina i posar-me a caminar, pensar que no puc entrar el metro, dir-me, camino fins a tal altra parada, però acabar arribant a casa a peu, tot i que tinc una horeta o així. De tant en tant passa. Però si plou miro d'aixoplugar-me, que de vegades és esperar sota un balcó a que amaini. També surto a passejar sol per no quedar-me tancat a casa, però això ja és una altra cosa, o la mateixa, però una mica diferent.

    Bajo, mai ho he considerat teràpia, però és el que deia, si el cos ho demana, serà per alguna cosa.

    Elur, la pregunta és obligada. Si aquest va ser el segon millor moment del dia, quin va ser el primer? O no es pot explicar? En teoria caminar no t'hauria de donar energia, més aviat te la trauria, però mira, sembla que funciona.

    Kweilan, però amb aquesta distància jo també hi aniria caminant cada dia. A part d'aquestes caminades que deia, caminar ja m'agrada de normal, i és agradable si la destinació no és llunyana.

    Carme, córrer encara millor, però en aquests casos millor anar a poc a poc.

    Rita, tinc la impressió que caminar fins el mar em faria posar trist, i no és que en tingui cap motiu, no tinc res contra el mar, però el relaciono amb nostàlgia, no sé per què.

    Kika, ja no és per l'aire en si, sinó per això que diem 'que em toqui l'aire'. A més, m'estimo la ciutat, i aquesta és la gràcia, potser el moviment del meu voltant és el que em cura.

    Òscar, si és una bona cura, s'haurà de practicar més. El cos és savi, i més savi és el cap que sap escoltar-lo.

    Cesc, generalment m'hi trobo bé sota terra, perquè com deia, em sembla un lloc perfecte per llegir. M'agrada com a transport, és molt més ràpid que per la superfície. Però és clar, hi ha moments que només penses en l'ofec que tindràs, i més val no baixar-hi.

    Dan, depèn de com, pensa que al metro hi ha aire acondicionat!

    Tarambana, una distància així jo també la faria gustós a peu cada matí, i cada tarda. És el que dius, perfecte per activar-te. Però més que això crec que ja és un límit superior, i s'ha de començar a pensar en algun transport.

    iru, dues coses. La primera és que a mi el metro m'agrada, i el faig servir molt, però en determinades circumstàncies és quan li trobes els inconvenients. Pensa que jo no surto de casa sense un llibre, ni quan surto a caminar, i al metro he llegit molt i molt.
    I la segona, que jo també recordo un dia que vaig fer això mateix, però càmera de fotos en mà. Vaig donar mil voltes i vaig caminar molta estona. Vaig fer moltes fotos, alguna la vau veure aquí i tot. La sensació crec que és la mateixa que vas tenir tu. En acabar, havia reenfocat els pensaments, i havia arribat a conclusions, estava molt més tranquil. I més cansat també, és clar!

    Myself, això mateix em dic, ja llegiré en un altre moment. Tot i que sóc un viciós, hi ha coses que passen per davant dels llibres, fins i tot.

    Ferran, un altre del meu clan. Espero que en el teu cas sigui més per plaer que per necessitat.

    Mireia, el metro resulta desagradable per força gent, però a mi no em desagrada, hi tinc tirada. Però també m'agrada caminar, eh? Sobretot quan és per plaer, i no per necessitat.

    Estrip, això és el que passa quan es camina sense saber on vas, només per allunyar cabòries.

    Yuna, potser sí, necessitat de respirar, d'escampar la boira. A mi em dóna per caminar, potser a altres de per aquí també, però hi deu haver maneres diferents de fer-ho.

    Aiats, jo també ho he fet.

    Deric, de vegades no saps què és millor, que t'ajudi a pensar, o que t'ajudi a no pensar.

    - assumpa -, a mi també m'agrada caminar per plaer, depèn d'on vagi, sempre ho faig, però ara em referia a la necessitat de posar-se a caminar, tot i saber que tens una llarga estona fins a arribar a casa.

    Caram LluNa, tot el teu comentari és un pensament que hagués pogut tenir jo. Això de quedar-se a casa de vegades fa nosa, i quan surto de vegades penso que a veure qui em trobaré.

    Laia, aquests seria un dels meus límits superiors. No dic que no tornés més d'un dia caminant a casa, però pel matí gairebé segur que sempre agafaria el bus. Tot i així, entenc el que dius, ajuda a activar-te, i és agradable. Jo, un quart o vint minuts encara, però mitja hora em comença a semblar massa.

    Rits, només algú que ho viu igual que jo podia clavar-la tant. És així mateix com ho expliques, però no ho puc explicar millor que tu, no sé el que és que cremes. Però va bé. I això de començar a caminar amb la intenció d'agafar un transport a mig camí em sona molt. Però jo gairebé sempre acabo el trajecte caminant, em dit 'total, si ja només queda la meitat del camí!'.

    ResponElimina
  26. Va molt bé tocar de peus a terra de tant en tant, sobretot si pots trepitjar l'herba descalç... (Compte a ciutat que podeu tenir un ensurt)
    Avi Gres.

    ResponElimina
  27. Ja som dos. No ho puc evitar. Moments de nervis. Mals de caps. Mals rotllos. Tristesa. CAMINAR, CAMINAR, CAMINAR... anyoro molt caminar per la meva ciutat.

    ResponElimina
  28. A mi em va molt bé sempre caminar, especialment en hores baixes, i si pot ser vora el mar amb la brisa marina com a companya millor que millor ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.