dilluns, 16 de març de 2009

'Ara no és el moment'

Fa molt temps que tinc clar que vull tenir fills. Tal com tenim muntada la vida avui en dia, encara no sóc gran per tenir-ne, vull dir que la majoria de gent s'espera més temps, encara sóc jove, diríem. Però és un sentiment que va en augment, i suposo que alguna relació ha de tenir amb el pas del temps.

Ningú no se sent preparat per ser pare, però diuen que quan tens aquella coseta a les mans el món canvia, i saps que donaries la vida per la criatura. I encara més, entre la joventut d'avui dia hi ha la mítica frase 'ara no és el moment'. Però quan és el moment? Per mi, el moment és quan ho desitges, sempre i quan puguis assegurar que donaràs una vida digna al nounat. Totes aquestes coses a mi se m'estan quedant petites. M'agradaria estar en una situació que em permetés afrontar la gran aventura de la paternitat. No puc dir que m'ho imagino, perquè em sembla que això s'ha de viure, i supera tota expectativa, però crec que m'agradaria provar-ho.

I mira que seria un pare patidor, que abans de marxar de casa comprovo trenta vegades que està tot com ha d'estar, i que els gats estan els dos localitzables! Però bé, si seria un bon pare només m'ho diria l'experiència, però a fe que ho vull ser, un pare del que els seus fills n'estiguin orgullosos.

36 comentaris:

  1. ho has dit tu tot sol...un pare del que el seus fills n'estiguin orgullosos!!
    tenir un fill es el millor que te pot pasar. i no val esplicar.ho...s'ha de viure.i es tant bonic que llavors et venen ganes de repertir.ho.
    bona nit!!i dorm...ara que pots.jejejje

    ResponElimina
  2. M'agrada molt com ho expliques. Perquè tret de la qüestió racional d'assegurar-te que pots donar-los una vida digna, per a mi tenir un fill o mé s d'un és una qüestió d'il·lusió o de desig de tenir-lo que ve a ser el mateix. la racionalitat hi té poc a veure, les emocions molt.

    I sí s'ha de viure i espero que trobis aviat la situació adeauda per a plantejar-t'ho.

    I si no és demanar massa... que no siguis gaire patidor, només aquell puntet estrictament necessari... per tu i per ells és viu molt millor!

    ResponElimina
  3. realment ha de ser una sensació increïble...ser responsable d'una petita persona (que en la majoria de casos ha sigut creada per mitja part teva), i ho has de fer bé, perquè aquesta criatura se sapiga desenvolupar en un món complicat i a vegades perillós.

    Tinc una companya de classe q està embarassada i és increïble! ens explica com es mou la nena...ha de ser una sensació...bufff!

    però bé, en el meu cas, no és el moment. Vull ser mare jove, però vull viure la joventut!!

    ResponElimina
  4. Estic convençuda que seràs un pare excel·lent, sense cap dubte!
    Bona nit!

    ResponElimina
  5. la gent normal té relativament "pocs" problemes per decidir tenir fills; suposo que és més una qüestió de creure que tens una certa estabilitat emocional i afectiva, una forma semblant d'entendre la vida amb una altra persona i uns mínimes possibilitats econòmiques...

    jo no vaig ser gaire "normal"; no explicaré ara i aquí detalls que serien excessivament llargs i aburrits, però esperant que toqués, va tocar pel meu desig massa tard;

    potser per això, tenir un fill (i després l'altre) no em va "canviar la vida"... jo els desitjava...

    no entenc gaire això de ser "un pare del que els seus fills n'estiguin orgullosos"; jo sé que ara m'adoren encara, però també sé que d'aquí no gaire... ja hauré caigut del pedestal (diuen que és llei de vida).

    saps? jo només espero que sentin que els he estimat... que tinguin aquest record... tant si puc acompanyar-los encara uns quants anys com si no puc fer-ho...

    no és gens fàcil saber com ser un bon pare... però estimar surt de dins

    ResponElimina
  6. Un tema delicat... fa dies que hi dono voltes i em penso que la clau està en assumir la paternitat o maternitat de forma responsable. Qui té un fill ha d'acceptar tot el què comporta i no només acomplir el propi desig.

    ResponElimina
  7. Ja veuràs. Li donaràs moltes voltes, t'ho pensaràs molt, tindràs dubtes... però en el moment en que et posen el fill als braços, tot s'esvaeix i saps que ¡per fi! has fet alguna cosa important de veritat al la vida.

    ResponElimina
  8. Estic convençuda que el dia en què decideixis ser pare i ho facis realitat, ho seràs. El fet de desitjar-lo ja ho és gairebé tot, el que és fotut és que el voler i el poder han d'anar sincronitzats, i potser el moment precís no el pots escollir tu quan voldries...

    Malgrat tot també s'ha de rumiar. És una decisió important, i s'ha d'acceptar amb tot el que comporta: cuidar els fills, donar-los afecte, aguantar-los quan es posen pesadets a l'adolescència... Però si ho desitjaves de debò tot això surt de dins. I et preocuparàs per ells, però qui no ho faria? Al final, el que compta és haver-los estimat i demostrar-ho, evocar el teu afecte... només amb això, amb això n'hi ha prou. I em sembla que tu d'això en tens per donar i per vendre. :)

    ResponElimina
  9. Uf! Tema on els hi hagi! Això has de ser tu qui sàpiga de debó si estàs preparat per tenir un marrec o una marreca 24 hores al dia durant tota la teva vida...

    ResponElimina
  10. Tu per si un cas mira Super Nanny los divendres, així aniràs aprenent 4 cosetes jajaja.
    Encara que molta gent diu que no, jo crec que ha de ser una decisió ben presa, sinó després passa lo que passa.

    ResponElimina
  11. Jo no tinc fills, però bàsicament ha de ser com ho expliques. Ho comparo (i no és comparable) a la teva primera hipoteca: i si no puc pagar, i si em quedo sense feina, i si... Però al final veus que te'n surts i no era per tant. Amb els fills, crec, tres quarts del mateix.

    ResponElimina
  12. Ser pare és una experiència per la qual no passaré, cosa que em sap molt de greu. Si tu en tens ganes i t'hi vols posar... amb responsabilitat, i sense por!

    ResponElimina
  13. La vida et canvia , però es fantastic , he tingut fills a 28 a 36 i 38 anys i si be es diferent a totes les edats ho he viscut amb moltes ganes

    ResponElimina
  14. Hola,
    ai Xexu quin tema que treus!
    Em quedo amb el tros "però crec que m'agradaria provar-ho".
    No podem provar ser pares, no es un joc, es quelcom molt seriós i no parlo per qüestions religioses, si no que tenim l'opció d'escollir dur una persona al mon i això es molta responsabilitat.
    Sovint es cau en l'error que tenir un fill et dona la propietat d'aquesta persona i no, gran error.
    Be, es un tema que dona molt per parlar. I com a mare, encara més.
    Fins aviat.

    ResponElimina
  15. tot arribarà!
    ara bé, posa'ls-hi uns noms diferents als dels gatets eh!

    s'acosta el dia del pare, que hauria de ser el dia del fills consumidors!

    ResponElimina
  16. Tan de bo molts dels que tenen nens es paressin una mica a pensar en tot allò que dius en aquest apunt.

    ResponElimina
  17. Crec que tens raó que això s'ha de fer quan se'n tenen ganes, perquè si t'ho penses gaire, no ho faries mai!

    ResponElimina
  18. Doncs jo no l'he sentit encara aquesta crida de la natura...I la veritat, és que encara no tinc ganes de tenir-n'he jo...Sempre dic que serè de les que apuri edat.. I es que potser el company no ajuda massa amb el tema... si els te, sempre diu, que serà per mi... Però suposo que quan els tens i saps que els has portat tu a aquest mon, això només es pot entendre si ho vius...
    Algun dia serà.. o no! Qui sap??? A vegades ho he pensat, i si no en puc tenir, que? Adopció? Aixxx.. d'una simple pregunta, guaita quantes coses puc arribar a qüestionar o a dir.. Això és perque jo crec que no tinc ganes de moment...

    ResponElimina
  19. és com si m'haguéssis estat llegint el pensament!!!!!!!!!!!!

    fins i tot coincideixo en tenir el gat localitzat abans de marxar de casa!

    com ja dius, l'important no és trobar el moment adequat, esperant-lo, esperant-lo podries deixar-lo escapar, sinó tenir-ne ganes.

    no li donis masses voltes. quan hagi de ser, seràs pare. L'important és saber que en vols ser.

    ResponElimina
  20. Fes cas dels teus sentiments, escolta't a tu mateix i tira endavant. Amb algunes coses encara som massa racionals. Com alguns ja t'han dit, si ho vols de veritat és la millor cosa que et passa a la vida! I si els fills n'estaran orgullosos, això... temps al temps... Suposo que la majoria intentem fer-ho tant bé com podem!

    ResponElimina
  21. Els fills estan orgullosos dels pares que fan de pares, això primer i, segon, que siguin ells mateixos, em sembla. (humans)
    Però si la mare natura t'ho demana... la resta va fent-se!

    ResponElimina
  22. Penso que cada cosa o fet té el seu moment. Tenir fills penso que també.No sóc mare i potser m'equivoco, però en el moment que senti aquell desig de ser-ho.. perque no ? M'imagino que et deu canviar la vida, però alhora deu ser fantàstic.

    ResponElimina
  23. Ostres noiet, t'agradaria provar-ho? Una vegada ho has començat ja no hi ha marxa enrere!!! Mira, la veritat és que tens sort d'almenys tenir-ho clar. Jo sempre dic, ara sí, ara no, ara tampoc, ara no ho sé, ara, ara sí, ara no estic segura, ara no és el moment...

    ResponElimina
  24. Ser pare seria una experiència magnífica si fos legal crionitzar els fills amb 12 anys i descongelar-los quan tinguessin la majoria d'edat.

    ResponElimina
  25. doncs que dir-te.. jo no trobava mai el moment com vaig explicar en un post més que res perquè necesitava tenir-ho tot quadrat.(el que tu dius: estabilitat laboral.. etc..) i ves per on.. resulta que quant em quedo embarassada resulta que es quant menys quadrades tinc les coses...però no es canvia per res del mon. jo ja tinc ganes de veure-li la carona al meu petit o petita.?????¿¿¿ res, que tot sota control no es pot tenir.

    ResponElimina
  26. jo tb he tingut clar sempre que vull tenir fills, i si ho hagués fet sense pensar cada cop que ho desitjava o que m'ho demanava el cos o l'instint maternal, ara ja en tindria més d'un. Però sovint em trobo amb la frase que em dic jo mateixa "ara no és el moment" i així va passant el temps... A veure si un dia apareix el moment...

    ResponElimina
  27. Avui sí que no sé què dir-te... a mi m'agradaria ser mare segons el vent que bufa... fins i tot m'havia mig plantejat ser mare soltera, però noi amb els temps que corren no cal pas pensa-hi més.

    jejeje... sempre-sempre, sempre eh?, quan marxo de casa haig de saber on és el gat!!

    ResponElimina
  28. A mi em queda un temps...M'agradaria en un futur, però ara estic segur que no és el moment jeje!!! Abans he de reparar certes coses si vull oferir qualitat a mi i a qui sigui.

    ResponElimina
  29. Xexu, crec que ningú està prou preparat per ser pare fins que no s'ho troba. Però segur, segur que seras un bon pare quan t'hi posis :)

    ResponElimina
  30. Em sembla que no hi ha cap mena de dubte (i tots els que et coneixem, encara que sigui exclusivament a través de la blogosfera, ho podem corroborar) que seràs un pare excel·lent. I dic "seràs" convençuda que aquest desig algun dia es farà realitat. Potser ara el poder (com diu la Laia) no es correspon amb el voler, però paciència, tot arribarà.

    A banda de l'expressió d'aquest desig íntim, també evoques una reflexió interessant. La típica frase de "ara no és el moment" jo crec que amaga la por d'encarar un dels canvis de més responsabilitat que podem afrontar mai. La vida en sí mateixa porta implícit un compromís, una responsabilitat que no podem obviar. Crec que moltes vegades ja fins i tot ens costa correspondre a aquest compromís amb nosaltres mateixos, la nostra pròpia vida, imagina't fer-te càrrec de la vida d'una altra persona!
    Ara mateix la sola idea de pensar-hi em sobrepassa i potser tens raó i el pas del tEmps modelarà un nou pensament i sentiment respecte aquest tema, però la qüestió és que penso que potser és aquest respecte-temor el que insta a molta gent a excusar-se darrera aquesta frase.
    El "encara no estic preparat" tampoc serveix de comodí ja que com bé dius mai s'està preparat per una cosa així. Però el que sí que és cert és que, partint de la base que he explicat anteriorment, una persona és capaç de tenir un fill quan pot fer-se càrrec de la seva pròpia vida, quan pot valdre's per sí mateix en tots els àmbits. I no parlo només de la qüestió econòmica (que tots sabem que també és important per poder assegurar una vida digna a la criatura), parlo del ser capaç de fer front a les adversitats de la vida, de la intel·ligència emocional, de la capacitat d'estimar-se i regalar amor, de la il·lusió per la vida en sí... parlo de l'esperit de superació, del creixement personal, de la responsabilitat amb la vida pròpia i aliena. És evident que l'aprenentatge és constant i etern i que mai assolirem el súmmum dels nostres desigs, però la maduresa ens atorga experiència i un cert grau de serenor indispensables per criar i educar una nova vida amb tots aquells valors que hem anat adquirint i modelant, i que creiem ser els millors (encara que també estiguin sotmesos a canvis constants).
    En definitiva, i després de tot aquest rotllo, el que volia dir és que ser pare-mare ha de ser una de les experiències més gratificants de la vida (així ho diuen no?), més fins i tot que la pròpia existència. Un sentiment de pertinença especial, indescriptible, que tant sols puc dibuixar amb traços imprecisos d'elucubracions intuïdes.

    Mare meva... això em passa per no escriure al blog, que llavors m'embalo! jeje...
    Una abraçada molt gran XeXu, un post genial!

    ResponElimina
  31. Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris i les vostres opinions. En general veig que procrear és una cosa que atreu a la gent, o almenys, que la majoria es reserva com a cosa per fer algun dia, els que no us hi heu posat ja.

    Sargantana, espero comprovar-ho algun dia, i com que ja dormo poc normalment, doncs només s'haurà d'adaptar una mica més els horaris.

    Carme, ja no parlava d'una decisió racional, en el post intentava dir que quan notes la crida, hi has d'anar. Això no té res de racional. El que vull dir és que si ets més pobre que una rata, i no pots ni alimentar-te tu, potser que t'ho repensis. És un joc d'emocions, però s'ha de pensar una mica en el nen que ve. I de patidor en sóc, però intentaré moderar-me, he rebut una llibertat i una confiança de part dels meus pares, i això és una cosa que m'agradaria mantenir.

    Ballarina, l'instint maternal arriba quan arriba, i depèn de l'edat, també. Però m'agrada com descrius les sensacions que es tenen, tot i no haver-les viscut. Crec que no t'equivoques de massa.

    Gràcies Rita, tu que em mires amb bons ulls.

    Gatot, penso que en aquesta decisió el més important és voler-ho, o desitjar-ho, com tu dius, i naturalment, tenir unes mínimes condicions que et permetin plantejar-t'ho. Però quan es tracta d'aquest tema, no hi ha crisis que valguin, que ja ens estrenyerem el cinturó. No vaig voler donar massa detalls sobre què considero que és que els fills es sentin orgullosos d'un pare. Ja sé que és un procés natural el que expliques, però que després respectin i considerin el pare una persona íntegra i un pilar on agafar-se i emmirallar-se, és una cosa diferent del que jo he viscut. Naturalment, estimar un fill és el mínim que es pot fer, i que ells ho notin, és una obligació.

    Jordi Casanovas, jo sóc bastant d'aquesta opinió també, crec que s'ha de fer de manera responsable, però que si es vol, és que ja es té part del camí fet. De vegades els fills no són buscats, però això no vol dir que no se'ls estimi igual. Però quan es busquen, crec que és el moment propici segur.

    Dan, m'encanta el teu comentari, m'ho imagino talment així. Me n'has fet venir més ganes encara.

    Laia, ara mateix és força complicat, encara que hi sigui el voler, el poder no existeix. Tot arribarà, suposo. Ja sóc conscients que els nens de vegades els mataries, però mira, són sang de la teva sang, i segur que tot ho compensa. Tinc ganes d'estimar, moltes.

    Deric, preparat puc estar, però sense algú amb qui tenir-lo, ho veig complicat.

    Bajo, miraré l'encantador de perros, que segur que aprenc més! S'ha de pensar una mica, però quan es desitja, jo crec que s'ha de tirar pel dret.

    Jordi, la hipoteca ja és ben bé com tenir un fill, consumeix tant o més, i dura més o menys igual!

    Ferran, em fa cosa preguntar-te per què no hi podràs passar per l'experiència, però hi ha diferents maneres de ser pare, no sé si les consideres també.

    Garbi24, molt interessant el teu testimoni, de veritat. La paternitat en fases força diferents de la vida, segur que es viu molt diferent, però en cada moment també hi deu haver les seves coses bones, oi que sí?

    Menta, jo sóc molt de parlar així, sense dir afirmacions categòriques, i he trobat gent a qui els molesta. Si volgués tenir un fill no seria per provar a veure què tal, només era una manera de dir que vull viure aquesta experiència, i estic segur que estimaré la criatura per sobre de tot. I naturalment, les persones no es posseeixen.

    Estrip, tranquil, buscaré uns noms adients, això dels gats va ser un mal moment, hehehe. El dia del pare és com Sant Valentí, i per tant, em mereix molt poca credibilitat. La mateixa que a tu, suposo.

    Carquinyoli, estic segur que hi ha molt bons pares, no crec que jo pugui ensenyar res a ningú, i menys sense haver-hi passat. Però gràcies.

    Marta, molt benvinguda a Bona nit! És el problema de l'actualitat, ens hem de pensar massa les coses, i després passa el que passa. Ser pare, o mare, és una cosa que s'ha de fer i punt, quan tens l'estabilitat emocional suficient com per tenir-ne ganes.

    Eli, així com a mi em ve de gust, és normal que hi hagi gent com tu que pensi que ara no és el moment, però no per dificultats, sinó per la vida que porten. I si el teu desig és esperar, és això el que cal fer, sense presses, i sense pensar que se't passarà l'arròs, o que no en podràs tenir. Segur que si te'n venen ganes, ho sabràs.

    Rits, en Puck està arreglat, com els meus! M'agrada veure que coincidim. Ja vindrà, interpreto que a tu també t'agradaria si la situació et fos propícia. Doncs res, espero que t'arribi també a tu.

    Thera, benvinguda al meu blog, encantat de tenir-te per aquí. Estem d'acord, el problema és no tenir la possibilitat de tenir-los ara, o de plantejar-m'ho. Si tingués una relació estable de parella, crec que ara m'ho plantejaria. I és clar, intentaria fer-ho tan bé com sabés!

    Cèlia, escoltaré els teus consells perquè, com a bona mare, has introduït els teus fills a la cultura Tolkien, i això t'honora, hehehe.

    La magia del corazón, el més important és voler. Si no es té clar, o es prefereix esperar, no passa res, molt millor això que tenir-los perquè toca. Quan la natura et cridi, t'hi poses, i si no, doncs no.

    Marieta, no sé si llegiràs això, però et diré que tant de bo pogués plantejar-m'ho. Potser ara no seria el moment, o no tocaria, o què sé jo. Però de ganes no me'n falten. Però suposo que és perquè veig que gent del meu voltant en té, i són tan feliços...

    Aina, aquesta és la gràcia del tema. Segur que quan t'hi trobes hi ha mil impediments, problemes de tot tipus, però escolta, si ho desitges, dius que tot és igual, la criatura que portes dins passa a ser la prioritat. Ei, ens tens expectants, a veure què serà al final, fill, filla? Ja ens ho explicaràs.

    Bruixo, segur que arribarà. De vegades és més tenir la possibilitat que altra cosa. Jo ara no la tinc. Si tu la temps, qui sap, potser ara t'animes i t'hi poses. Però després em fas padrí, eh?

    Elur, i per què no? Si ho desitges, per què no? Ja trobaries la manera de tirar-ho endavant. Per un fill o filla estic segur que es treuen forces d'on sigui. Però compte, que diuen que els gats són dolents per les embarassades...

    Xitus, mans a l'obra doncs. Estabilitat emocional per davant de tot, i després a currar-t'ho com a pare. Tot al seu temps.

    Gràcies Somniant, les ganes hi fan molt en això. Si desitges la paternitat, segur que t'hi deixaràs la pell per la criatura.

    iruNa, gràcies per seguir passant per aquí. Fas una reflexió molt interessant, en la que jo no havia pensat, sincerament, però que trobo molt encertada. Això d'anar-ho perllongant és per por, por al compormís, però també a no fer-ho bé, a fracassar en una cosa tan important, i suposo que per això busquem màxima estabilitat per plantejar-nos-ho. El fet d'estar-ne preparat és el que tu dius, quan més segurs ens sentim, més a prop estem de fer el canvi mental. Però bé, jo ara mateix no tinc cap dels requisits que caldrien, i de tota manera, sé que vull tenir-ne. Evidentment, sé que no serà ara, i probablement no seria ara si estigués més estable, però per què no?
    A part de tot el que dius, ser pare també ha de ser una gran fita de superació personal. És com la consecució d'un èxit, quan veus que has aconseguit una cosa que t'ha costat molt esforç. Tenir la criatura a les mans, recent nascuda, ha de ser... pensa un moment que pugui ser més feliç. Difícil, eh?

    ResponElimina
  32. coi Xexu... no n'estic pas de prenyada! pobre Pèsol...

    ;*)

    ResponElimina
  33. És complicat tenir ganes de ser pare i no poder-ho ser per les circumstàncies...pero és un desig que no s'acaba...i ja veuràs com tot té el seu moment.

    ResponElimina
  34. seras un pare genial, ho se.

    i per no perdre el costum, ja saps, la frase de la setmana, avui de Rousseau:

    UN BON PARE VAL PER CENT MESTRES

    (el meu pare, però, val per la facultat de ciencies de l'educació sencera. papa, testimo molt!!!)

    ResponElimina
  35. hi ha una frase del tibetans que diu: "mil monjos, mil religions"...

    m'agrada quan em puc sentir en "ambients" on es pot respirar, on les persones no proven de convèncer als altres de res... i miro de practicar-ho;

    pel que dius, intueixo potser equivocadament, que tens com la majoria de la gent secrets de família... tots, tots... tenim situacions emocionals familiars que costen de pair i de resoldre, siguin "reals" o nascudes de les nostres inseguretats personals...

    quan jo era adolescent -això no ho explicat mai a ningú- era grassonet... i tenia un cert complexe de tenir metes (tetes, mamelles, pits)... durant mesos, vaig maleir els meus pares i vaig covar sentiment d'odi; al pare per no ser "atlètic" i a la mare per ser tant mamelluda...

    ja ho sé... és una ximpleria, oi?

    jo ho vaig viure en aquells moments amb dolor "genètic" ... i el més greu per mi -quan ho vaig poder pair i entendre- va ser que no fos capaç de parlar-ne amb ells...

    ara, que tinc fills, voldria que no tinguessin mai por de preguntar-me, de comentar, de poder parlar... provo de ser coherent cada dia -i no és gens fàcil- i que ells no trobin contradicció entre el que dic i el que faig... no sé exactament què pensen, ni si els estic creant algun pseudo-trauma essent com sóc... jo espero que no, però això no se sap mai...

    alguna vegada els hi he dit una cosa, que els propers anys els hauré de recordar... jo suposo que tu també ho saps, XeXu... però t'ho deixo aquí no com a pare, més aviat com a amic: "la teva vida és teva"

    i tot el que has viscut fins ara, i tot el que et queda per viure... és extern; al final, si alguna cosa et farà mal o alguna cosa et farà feliç, seran les teves decisions i el que hauràs fet, que en definitiva són les úniques coses de les que et podràs sentir responsable...

    petons i llepades carinyoses!

    ResponElimina
  36. És una decisió molt personal, però pel què dius, no tinc cap dubte que ho podries ser sense problema (afectivament parlant, és clar, perquè el tema econòmic és un altre...).
    sergi
    ;-)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.