En els últims temps he estat meditant canviar de pis. La veritat és que no sé massa bé per què, en principi és perquè m'he hagut de barallar força amb els administradors per coses que no semblaven tan complicades, quan no és un all és una ceba. Encara em queda contracte, així que tampoc no entenc la meva pressa. Però quan penso en fer un canvi, no se'm passa pel cap marxar de Barcelona.
Ara resulta que tinc una molt bona opció d'anar a viure a la ciutat on viuen els meus pares, amb unes condicions immillorables, un pis que està molt bé, un lloguer assequible, ben situat... però no és Barcelona. Amb aquest tema tinc un problema, i dubto que sigui capaç d'explicar-lo bé, però des que visc a Barcelona sé que no en vull marxar. Ara la ciutat s'ha buidat d'amics, i molts viuen precisament allà on podria anar a viure. Però tot i això, no me'n convenço. Barcelona té alguna cosa inexplicable, em genera una sensació que sé que perdria si en marxo, i estem parlant de no marxar gaire lluny. D'alguna manera, estar a la gran ciutat em fa sentir social, poder sortir de casa i caminar cap el centre, anar on vulgui, tenir-ho tot a l'abast, i sobretot, tenir la possibilitat de conèixer gent, d'interactuar, de sentir-me envoltat per la multitud. No sé què és, un sentiment, una sensació, la por de perdre capacitat de socialització si marxo.
I el millor del cas és que no aprofito gens aquesta capacitat de la que parlo; és irònic. Sempre faig coses amb els amics, sóc asocial amb la gent que no conec (com la majoria de gent de la ciutat), i no conec gent al barri ni enlloc fora dels entorns que freqüento, com ara la feina. Per això no sé quin sentit té que em senti així i que sigui tan reticent a marxar de la ciutat, quan, a més, entendria aquesta fugida com una cosa totalment temporal, i sé que algun dia tornaria. No ho entenc. Tot i els avantatges que podria tenir, l'única cosa que sóc capaç de pensar és: ...però no és Barcelona.
Ara resulta que tinc una molt bona opció d'anar a viure a la ciutat on viuen els meus pares, amb unes condicions immillorables, un pis que està molt bé, un lloguer assequible, ben situat... però no és Barcelona. Amb aquest tema tinc un problema, i dubto que sigui capaç d'explicar-lo bé, però des que visc a Barcelona sé que no en vull marxar. Ara la ciutat s'ha buidat d'amics, i molts viuen precisament allà on podria anar a viure. Però tot i això, no me'n convenço. Barcelona té alguna cosa inexplicable, em genera una sensació que sé que perdria si en marxo, i estem parlant de no marxar gaire lluny. D'alguna manera, estar a la gran ciutat em fa sentir social, poder sortir de casa i caminar cap el centre, anar on vulgui, tenir-ho tot a l'abast, i sobretot, tenir la possibilitat de conèixer gent, d'interactuar, de sentir-me envoltat per la multitud. No sé què és, un sentiment, una sensació, la por de perdre capacitat de socialització si marxo.
I el millor del cas és que no aprofito gens aquesta capacitat de la que parlo; és irònic. Sempre faig coses amb els amics, sóc asocial amb la gent que no conec (com la majoria de gent de la ciutat), i no conec gent al barri ni enlloc fora dels entorns que freqüento, com ara la feina. Per això no sé quin sentit té que em senti així i que sigui tan reticent a marxar de la ciutat, quan, a més, entendria aquesta fugida com una cosa totalment temporal, i sé que algun dia tornaria. No ho entenc. Tot i els avantatges que podria tenir, l'única cosa que sóc capaç de pensar és: ...però no és Barcelona.