diumenge, 8 de febrer de 2009

Camí interior

Diuen que quan ens passa una cosa greu a la vida, com ara que ens anuncien que patim una malaltia crònica, la nostra ment passa per unes fases fins a acceptar el problema, és una mena de camí interior. Es comença amb una fase de negació, en la que no ens ho creiem, allò no va amb nosaltres i algun dia ens despertarem d'aquell malson. A continuació, arriba l'odi o la ràbia, per què ens ha tocat a nosaltres? Ens enfadem amb el món. El següent pas és la negociació, és quan demanem a alguna força superior que ens perdoni, que farem el que sigui si ens cura, però la segueix la depressió, perquè no hi ha res que s'hi pugui fer i caiem al pou. Finalment, arriba l'acceptació. Prenem consciència i aprenem a viure-hi, no tenim cap més remei.

Aquest camí interior no és rígid i suposo que està subjecte a la manera de ser de cada persona, la llargada de les fases i potser l'ordre d'aquestes és variable, i fins i tot deu ser possible l'omissió d'alguna d'elles.

I jo em pregunto, aquestes fases no són aplicables a un trencament sentimental? Potser és un camí que es pot aplicar a un cop molt fort de la vida, però no sé si s'aplica habitualment a les relacions fallides. Jo crec que li escau perfectament, almenys crec que si no les mateixes, passem per fases molt semblants i fàcilment identificables.

29 comentaris:

  1. Acceptar una contrarieta, una situació dolorosa, sempre requereix un procés. Això val per una ruptura sentimental, per la mort d'una persona estimada, per una pèrdua important, i suposo que acceptar una situació irreversible de salut i/o vida també, és clar.

    Segurament variarà més o menys en cada persona, però el procés, el dol que se'n diu en alguns casos hi és sempre.

    La única diferència, i això és important tenir-ho present, és que tret de les coses que afectin la salut, la resta se superen, la majoria, i algunes fins i tot s'arriben a oblidar.

    Per sort, les ruptures sentimentals, per doloroses que siguin, després del procés aquest que expliques tan bé, més llarg per a uns, més curt per a altres, se superen i amb el temps només en queda com a molt un record, però gens dolorós. Creu-me i, si vols, d'aquí un temps, el que necessitis, et repto a que em diguis que no és veritat. ;-)
    Petons, amic XeXu!

    ResponElimina
  2. Aquestes fases que tots, algun moment o altre hem estudiat, es donen en moltíssimes situacions. Jo sóc del parer que no cal una gran catàstrofe per sentir-les en la pròpia pell. Són les anomenades fases del dol i existeixen molts tipus de dols. El més conegut és quan se't mor una persona propera, però també existeix el dol per la pèrdua d'una casa en un incendi (per posar un exemple material), el dol per la pèrdua de la infantesa quan entrem en l'edat adulta... i és evident que també existeix el dol en les ruptures sentimentals. Cada dol és diferent i cada persona és diferent. Estic dacord amb tu en què aquestes etapes poden ser variables en la durada i fins i tot en la seqüència. El cas és que tots tenim el nostre propi camí interior, com bé dius, i aprendre a caminar-lo és la feina més important que tenim.
    XeXu, t'envio una abraçada molt gran!!!

    ResponElimina
  3. Aquestes fases crec jo que es poden aplicar a moltes situacions.

    Jo he llegit i s'ha dit en conferències per psicòlegs, que aquestes fases també són les que s'apliquen en cas de pèrdua d'un ésser estimat (per mort vull dir ara)... Et costa de creure, després sens ràbia, tractes d'assumir-ho, et pots arribar a deprimir (més o menys) i, al final, ho acceptes.

    Per tant, crec que és perfectament aplicable al cas d'un trencament sentimental no volgut.

    De totes formes, en cas de trencament, no s'ha de perdre mai l'horitzó d'una nova il·lusió... encara que de moment es pateixi molt... no s'ha d'oblidar que hi ha un futur al cap d'un temps (dies, setmanes, mesos...) però hi és... i potser és magnífic :-))

    No he llegit les opinions anteriors a la meva perquè tenia molt clar el que et volia dir i no volia que m'influis... ara les llegiré.

    ResponElimina
  4. De fet, Xexu, tu mateix has començat el post parlant de "quan ens passa una cosa greu". Sí, aquestes fases tenen tooota la pinta de ser típiques, també, quan se'ns trenca el cor. I, com diu l'Assumpta, quan mor algú estimat; i en tants i tants casos de coses que ens passen, que ens trenquen els esquemes. Necessitem temps per pair-les.

    Ànims, si et calen.

    ResponElimina
  5. En el cas d'una ruptura sentimental, es passa malament i s'ha de passar un període de tristor o de dol. Però no es pot comparar amb l'anunci d'una malaltia crònica o greu perquè si que et vas conformant però no hi ha cap possibilitat de tornar a la situció inicial. En el cas d'una separació, sí que hi ha possibilitats...després d'un temps, tornes a estar obert a conèixer altres persones, a relacionar-te més profundament i pot costar, perquè les experiències ens van marcant, però es pot tornar a ser feliç com abans o molt més. Ànims!

    ResponElimina
  6. tens raó, hi ha molts fets de la nostra vida que necessiten d'un camí interior i un procés com el que expliques, fins arribar a acceptar-ho. Però la gran diferència és que en el cas d'una malaltia crònica l'acceptació no fa desaparèixer la malaltia, tot i que la podem viure d'una forma més positiva. En canvi en una ruptura sentimental, quan arribem a la fase d'acceptació, sovint ja estem molt a prop de la curació del "mal d'amor".

    ResponElimina
  7. Em fa l'efecte que aquests passos és un procés mental que es fa sempre sigui o no sigui greu la cosa.

    Quan em van explicar que fer un blog era superfàcil no m'ho vaig creure, després vaig pensar com era possible que sent tant senzill no en tingués un, déu meu que burro que se m'hagués passat per alt. Vaig acabar no obrint-ne un sinó dos i fins ara... ;)

    ResponElimina
  8. I tant que es pot aplicar a un trencament sentimentat! De fet és el mateix procés per a totes les coses, més greus o més fàcils de superar. Si és una petita cosa, potser no passarem per la fase de negació, per exemple, però podem passar per les altres. Però un trencament é s una cosa molt important per a les persones. Hi ha força gent que se'n ressent fins a have r de demanar ajuda.

    ResponElimina
  9. Crec que es pot aplicar a la meitat d'un trencament sentimental , ja que no sent el mateix qui deixa la relacio , que el que es deixat , sobre tot si hi ha un altre persona per el mig

    ResponElimina
  10. Em sembla que és aplicable a qualsevol tipus de pèrdua... i quan dic qualsevol, vull dir això: qualsevol. Ja poden ser persones (perdudes de la manera que sigui i en el cas dels trencaments sentimentals fins i to quan ha sigut un mateix qui ha decidit que s'havia acabat) o animals o objectes o esperances o somnis o ...
    Lo fotut de tot això, però, és que vivim a un ritme tan trepidant, tan a més córrer, que a vegades ens veiem obligats a passar per les fases mig de puntetes, sense tenir temps a assimilar cap pas i acabem sentint un barrig-barreig de tot plegat: negació, ràbia, negociació, depresió i acceptació que ens fa perdre una mica l'oremus.

    Una forta abraçada maco, sigui quina sigui la fase en la que estàs i per cada una que hagis passat!

    ResponElimina
  11. Com t'entenc nano, per superar tot tipus de situacions hem de passar per moltes fases i cap d'elles fàcils.

    ResponElimina
  12. algunes vegades voler racionalitzar actua com a catalitzador... d'altres, fa tot el contrari... impedir el procés...

    cada situació, cada persona i cada moment té el seu "tempo"...

    si el que planteges és una situació teòrica... diria que "lo" ideal és deixar que el temps faci d'acord amb la persona; si és una situació real... desitjar que tinguis amb qui verbalitzar...

    la meva experiència, que només és vàlida per a mi, és que tot aquest procés teòric si no es pot expressar d'alguna manera... pot ser massa dur per a qualsevol;

    petons i llepades teoritzants!

    ResponElimina
  13. Quan hi ha un trencament sentimental pot ser fins i tot més dur que una mort. Així que hi ha un període de dol. I a cadascú li dura lo que li dura. Tothom té lo seu ritme, però acaba passant perquè de cop t'adones que no val la pena tant patir per aquella persona :)
    I no sé de que parles, perquè si surts al balcó segur que voràs a un munt de princesetes esperant-te :)

    ResponElimina
  14. i això ens farà ser el que som, la manera en com afrontem totes les etapes. Per tant, aprendrem moltes coses pel camí interior.

    ResponElimina
  15. Després de llegir el teu post i els comentaris, no em trec del cap aquesta frase:
    "Allò que no ens mata, ens enforteix"

    ResponElimina
  16. Depèn de si tu deixes o tu ets el deixat! Però sí, bàsicament les fases vindrien a ser aquestes. L'última, evidentment, és el de tornar a viure una segona juventud i recuperar tot el que t'has per perdud durant tot el temps el parella...

    ResponElimina
  17. Jo penso que sí, si més no, quan jo hi vaig passar, va anar així, del no pot ser, fins a dir, doncs és i m'hi he de acostumar... Però si no tinguessim aquesta defensa, què faríem? Morir d'impotència i ràbia... Tota pèrdua és un dol...

    I tota troballa d'amistat és una festa! Petons i ànims pels possibles futurs!

    ResponElimina
  18. Suposo que sí, que quan tens un cop fort, sigui del tipus que sigui més o menys tothom passa per unes etapes semblants.La qüestió i passar-les i superar-les!

    ResponElimina
  19. és alentador saber que tard o d'hora, tot s'acaba posant al seu lloc i acabem acceptant i per tant estan en pau amb nosaltres mateixos.

    suposo que si que es pot aplicar a tot, fins i tot a les ruptures sentimentals. De vegades, penso que tb hi ha una part de resistència, que saps que ho has de deixar marxar xò no ho vols fer, i t'aferres pensant que no pots (es disfressa de no poder). No sé si m'explico massa...

    en conclusió, tot necessita el seu temps, i no ens podem estar castigant per viure les coses més o menys malament

    ResponElimina
  20. Xexu... tens tanta raó!! Ma mare un cop es va llegir un llibre que parlava d'això i m'ho va explicar, flipava perquè es pot aplicar a una barbaritat de coses la vida. La mort d'un familiar, una separació, l'acceptació d'una mala notícia...
    Fa dies que penso en quina fase estic jo... suposo que entre l'odi i la negociació. Senyal que ja em falta menys per superar-ho! Espero saltar-me la depressió per això eh?!
    Que sàpigues que m'ajudes!
    Un petó!!!

    ResponElimina
  21. Aquest cop heu demostrat saber-ne molt més vosaltres que jo, però bé, aquest fet ni és nou ni m'estranya gens. Moltes gràcies a tots i totes per comentar, aquest és un dels cops que he estat a punt de posar una nota al post que digués "passeu d'això i aneu directament als comentaris".

    Rita, tens tota la raó amb que d'això se'n diu procés de dol, i és aplicable a moltes coses de la vida que impliquen pèrdues, per això els exemples que posava jo són molt pobres i minsos. Aquest camí interior està basat en un procés que ens porta a la recuperació, és clar, mentre no es tracti d'una malaltia incurable, com tu dius, el procés ens portarà a tornar a ser nosaltres mateixos després d'un cop fort. Saps, aquest post no parlava de mi exactament, només del que observo, i tinc una altra persona prop que ho passa malament per una ruptura sentimental, però t'agraeixo el repte, tot i que jo ja sóc conscient de que la recuperació arriba, i que és una qüestió de temps. No obstant, ja en parlarem, si vols, hehehe. Gràcies.

    iruNeta, veig que tu també en saps molt d'aquest tema, he après llegint el teu comentari. Cadascú té el seu camí propi, i les seves creus, els seus entrebancs per avançar, però la recuperació és possible, el tEmps i l'esforç són els que diuen quan tot torna a la normalitat. Suposo que penses que és un post escrit en un mal moment, i no és ben bé així, però t'agraeixo la preocupació. El meu camí va fent, però ara mateix no et sabria dir si el meu estat coincideix amb alguna d'aquestes fases. Potser amb la primera, però pensar això em podria portar directament a la quarta, hehehe. Espero que el teu camí interior també et porti a la felicitat.

    Assumpta, és el procés de dol, i suposo que li diuen així justament perquè és molt aplicable quan es perd un ésser estimat. Però a diferència d'aquesta pèrdua, altres pèrdues o un trencament sentimental tenen una cura i una recuperació millors. De la pèrdua per mort la recuperació també és possible, ja que parlem de l'estat mental de la persona que ha perdut, no de la que ja no tornarà, és clar. Però segur que el dolor és molt més gran, i la recuperació més costosa.

    Ferran, les altres persones que han comentat m'han ensenyat que aquestes fases són aplicables a qualsevol pèrdua, i encaixen molt bé al que es pateix quan mor un ésser estimat, però també en altres casos de pèrdua, com seria un trencament d'aquests. Gràcies pels ànims, tot i que en aquest cas no era un post fruit de la necessitat personal.

    Kweilan, tret de l'anunci d'una malaltia de la que no ens podem recuperar, tot té solució, perquè del que parlem és de l'estat mental d'una persona que rep una mala notícia. Vull dir, això seria una mala notícia, però els nostres estimats que la reben amb nosaltres sí que es recuperaran de la nostra pèrdua, perquè la vida continua, encara que costi. Si ho mirem del punt de vista dels que sobreviuen (amb perdó per ser tan macabre), tot té el seu procés fins a la recuperació del nostre estat més desitjable, i els trencament sentimentals no en són l'excepció, és clar.

    Bruixo, et dic el mateix que li comentava a la Kweilan, per la persona malalta no hi ha solució, però pels familiars i amics que reben la notícia també, sí que n'hi ha. I la recuperació del fort cop de perdre algú estimat serà llarga i dolorosa, però també ho serà la recuperació d'un trencament sentimental. És qüestió de veure-ho des de l'altre punt de vista. Tot i que el 'malalt' també passa per aquestes fases, i l'acceptació fa que sàpiga que no hi ha solució, i segurament estarà més relaxat davant la vida.

    Jordi, segurament tinguis raó, en major o menor mesura sempre passem per fases d'aquestes, i no cal posar-se tan fatalista com ens estem posant. Podries fer un post al respecte sobre les fases de la creació d'un blog, hehehe, m'ha agradat com ho exposes.

    Carme, parlar amb tu d'aquests temes sempre dóna gust, perquè saps molt bé de què parles. I no vull dir que els altres no ho sàpiguen, però segur que tu t'hi has enfrontat molts cops amb gent que passa per aquestes fases, i ho coneixes bé de primera mà. No seria normal que aquestes fases fossin rígides i obligatòries. La persona i la situació marcaran el procés, perquè ja sabem que un mateix cop té repercussions molt diferents en diferents persones, i a algunes els costarà més de recuperar-se que a d'altres. Tot un món això, ara anava a embalar-me, però no cal!

    Garbi24, això ja és complicar molt les coses! Cert que hi ha diferències, però el que deixa també passa per unes fases que segur que són similars, però probablement més curtes. Això sí, segurament passa per una fase de culpabilitat que fa moltíssim mal també.

    Elur, revel·lador comentari. És cert que la vida de vegades ens empeny a córrer, i no ens permet reafirmar el pas per cada fase. Això no porta res de bo, t'ho asseguro. Em sembla que un dels problemes que vaig tenir recentment va ser aquest (no m'ho sembla, ho sé del cert), i me n'he de culpar totalment. Volia anar de pressa, i ella no va poder passar per les fases que tocava. Ara pago la meva impaciència, però no et sabria dir si estic en alguna de les fases, o si he passat per alguna. T'agraeixo, això sí, la teva preocupació, però com ja he dit per aquí, aquest no era un post sorgit de la necessitat, hi ha una altra persona al meu voltant que es dol d'un trencament sentimental, i vaig pensar en aquestes fases. He comprovat que molts en sabeu molt més que jo, però tot sovint és agradable escriure per això, perquè s'aprèn molt.

    Cesc, temia que et pogués saber greu si feia aquest post. L'únic que et puc dir és que t'envio una forta abraçada.

    Gatot, m'agrada la manera que tens d'entendre les coses. En aquest cas era més una situació teòrica, i més aviat aplicable a una altra persona, però quan es tracta d'una situació real per mi, certament tinc amb qui verbalitzar, sóc afortunat. Però tant si és una opció com l'altra, em quedo amb la teva solució teòrica, que la persona i el seu temps facin la feina que toca per arribar a la recuperació. No crec que hi hagi altra solució, córrer mai no és bo. I parlar-ho, és clar, parlar sempre va bé, i si l'interlocutor és de qualitat, segur que et farà veure les coses d'una altra manera.

    Bajo, tens raó, i jo no ho vaig posar en el mateix sac, greu error. Alguns trencaments són pitjors que moltes morts, i ens deixen en un estat lamentable. I de tot ens recuperem, això és cert, tret que siguem el mort, és clar. I això de les princesetes... no sé jo.

    Estrip, mira, m'agrada el teu comentari perquè justament és qüestionable que després de fer un camí així puguem ser el que som. I en realitat, què som? Serem igual del que érem? Jo crec que no. Un procés així t'ha de canviar, s'aprèn molt, com tu dius, i per força moltes coses es modifiquen. En acabat, ets una persona nova, que conserva l'essència de l'anterior, però molts trets hauran canviat o s'hauran modificat. Suposo que el canvi és més gran en funció de la importància del cop. Això donaria per un altre post, no t'hi animes?

    Sergi, a veure si serem com els guerrers de l'espai, que després de les pallisses que els fotien, tornaven més forts després! Però seriosament, una mica d'això hi ha. Tornem diferents, i segur que enfortits en molts aspectes.

    Jordi, em temo que l'acceptació no és una cosa tan fàcil. És quan t'adones de que no hi ha remei i ho assumeixes, però d'aquí a tornar a la festa i la xerinol·la... em sembla que alguns parlen d'algunes fases més després (però posar-ne 5 mola més), i una és la del renaixement, i aquí si que ve la gresca, suposo.

    Zel, no sé si és tant una defensa com un camí que es segueix inconscientment. És clar que els mecanismes de defensa també tenen components inconscients. Què sé jo, no sóc psicòleg, hehehe. El que està clar és que s'ha de tirar endavant, sigui com sigui, i si és amb l'ajuda dels amics, sempre és fa el camí més planer, oi?

    Mireia, tant de bo hi hagués uns temps preestablerts, i que passats aquests, tot tornés a la normalitat. Què fàcil seria, oi?

    Rits, t'expliques perfectament, i quanta raó tens! Crec que sempre passem per aquesta resistència, potser ho podríem comptar dintre de la fase de negació, i ningú no ha dit que les fases no es puguin barrejar. És horrorós el 'no puc', probablement la persona pensa que està fent grans esforços, però a ulls dels altres no fa res i es deixa vèncer. És frustrant per les dues parts, i molt dolorós en alguns casos. I en referència a la teva primera fase, crec que tots sabem que les coses tornen a la normalitat, i especialment ho sabem quan estem bé. Però quan estem per terra costa molt de veure, oi?

    Grapa, m'alegra saber que et serveixo d'alguna cosa, m'agradaria tant que correguessis entre nosaltres més sovint... se't troba a faltar, sóc un sentimental. Jo no sabria definir la fase en la que estic, la veritat, perquè en principi el post no anava per mi, si és que anava per algú, però potser no hauria ni entrat en aquest camí, perquè la meva situació és estranya. Suposo que, i ho dic amb peneta, si m'he de classificar, m'hauria de posar en negació.

    ResponElimina
  22. Suposo que no diré res de nou que ja no t'hagin dit, però...

    Crec que aquest camí interior pot adaptar-se i encaixar en qualsevol transtorn que ens capgiri els sentits. Simplement és la manera que deu tenir el nostre organisme de no caure en un pou massa profund per no poder-ne sortir, necessitem anar mica en mica per assimilar els xocs forts. Els sentiments són el nostre "punt feble", l'indret més vulnerable de tot el nostre ésser, on podem ser atacats més fàcilment i patir més dany.
    Anar pas a pas és una mesura de protecció, anar creant un escut per a no ser atacats i mnetrestant, poder assimilar el que ens està passant.

    T'has deixat una fase, després de l'acceptació... la fase de les abraçades. Quan, un cop aprens a viure-hi, els qui t'envolten et fan moltes abraçades per a poder seguir amb el teu camí i sentir-te estimat, que res està perdut i sempre es pot tornar a començar. T'envio les meves, estiguis en la fase que estiguis...

    ResponElimina
  23. M'alegra saber que no estàs en cap fase d'aquestes fotudotes, amic Xexu :)) de totes maneres les abraçades valen igual, eh!?

    ResponElimina
  24. A mi em sona haver sentit que sí, que aquestes fases també passen en trencament de relacions (almenys si han estat relacions importants, és clar!).

    Si camines aquest camí, ànims!

    ResponElimina
  25. I tant Xexu, tot el que comentes són processos de dol. I l'elaboració del dol passa per les fases que comentes, i s'ha de fer. I referit a les relacions sentimentals, entenc que la dificultat de fer-lo és proporcional a la significativitat del vincle.

    Si és el cas, XeXu, molta valentia per a passar aquest procés. No decaiguis mai encara que hi hagi sensacions negatives a cops.

    Una abraçada forta.

    aleix.

    ResponElimina
  26. suposo que en gairebé totes les situacions vitals que comporten un canvi molt important per a nosaltres, passem en major o menor grau per situacions d´aquestes. Potser no en totes les etapes, però si més no, algunes si. La mort d´algú estimat, la malaltia de persones que estimem, les separacions, els canvis importants a nivell laboral, els canvis a nivell econòmic (ara que estem en crisi..). Ara bé, hi ha persones que tenen més mecanismes d´adaptació que altres penso jo i cadascuna viu aquestes situacions a la seva manera. res, petons.

    ResponElimina
  27. Laia, quan es tracta d'assimilar un cop fort més val no córrer, i prendre's les coses amb calma. Som febles, i ho demostrem quan hem de fer aquest camí interior per superar una pèrdua.
    Haurem de parlar amb els psicòlegs per veure si accepten la fase de les abraçades després de l'acceptació. Jo hi dono suport!

    Elur, les abraçades valen igual i són acceptades de bon grat. Però no sé si és bo que no estigui en una d'aquestes fases. Vol dir això que encara estic per començar el camí?

    Núr, la gent que ha comentat abans m'han convençut de que sí, que una pèrdua és una pèrdua, i que el camí es fa quan tenim algun dol que processar. I una relació acabada, morta, també comporta un dol, oi? Gràcies.

    Xitus, ben tornat. Això de la proporcionalitat és un rotllo. Una relació llarga i important, que ja suposa una pèrdua dura de per si, a més comporta un llarg camí de recuperació. No podria ser al revés? Ai, aquesta ment humana nostra, que no aprendrà mai.

    Aina, pel que han dit per aquí, qualsevol pèrdua, petita o gran comporta aquest procés de dol. Però tens tota la raó, en funció de la persona, i del greuge, el procés serà més llarg o més dolorós, o passarà més desapercebut.

    ResponElimina
  28. No ho sé Xexu... potser és que ja l'has fet o que l'estàs fent sense ser-ne del tot conscient. Això només ho pots esbrinar tu.
    Un petó!

    ResponElimina
  29. Tota vivència que no agrada té aquestes fases. Molt ben descrites per tu, sí senyor. La sort és que arribi el moment de l'acceptació i no es quedi en la depressió continua. Caure al pou i no sortir és pitjor que la mateixa mala vivència.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.