divendres, 21 de novembre de 2008

Mort digna

M'adono de com m'és de difícil afrontar el fet de donar consol a una persona que ha perdut un ésser estimat. A tothom li costa, però és una de les poques situacions que em deixen sense paraules, i algun cop m'he amagat, no he estat capaç de posar-me davant de la persona i donar-li el condol.

Aquests dies pensava en la mort i en com ens costa encara desfer-nos del tabú que suposa. En la mort s'hi barregen molt temes en els que no vull entrar, però se'n parla poc, a ningú no li agrada pensar-hi i sembla quelcom que calgués eradicar, quan tots sabem que és l'única cosa segura que tenim en aquesta vida. A tots ens arribarà l'hora, no és discutible. Suposo que és per por a la pròpia mort que tenim aquests problemes i ens neguem també a la mort dels altres. És clar que no volem perdre ningú que estimem, però això es pot tornar una postura molt egoista. El voler morir, el desitjar-ho, encara s'entén gairebé com una malaltia, com els desitjos d'algú que no hi toca.

Si com a ciutadans d'un país tenim una sèrie de drets que ens permeten tenir una vida digna, per què no hem de poder tenir dret també a una mort digna? Però és clar, ningú no pot voler morir, a qui se li acudeix? Doncs a algú que està patint, algú que considera que si no hi ha cura pel seu problema, sempre hi ha una solució que pal·liarà tot el dolor. Algú per qui la mort serà un alliberament. Potser creiem que aquesta gent no s'estima la vida, però ens equivocarem de mig a mig. S'estimen tant la vida que saben que el que estan vivint no té res a veure amb la vida que tots coneixem, i per això volen allunyar el patiment, i deixar de no-viure en vida (biològica). Per què per por a la nostra pròpia mort hem de ser tan egoistes i obligar a alguna gent a mantenir aquesta situació? No haurien de tenir el dret a escollir? L'eutanàsia no hauria de ser un conflicte, més aviat hauria de ser una mostra de caritat i de la bona voluntat dels homes. És injust negar-li a algú el dret de deixar de patir.

38 comentaris:

  1. la mort ... un viatge sense retorn ... (espero que s'equivoquin) ... salut

    ResponElimina
  2. Evidentment, no vull que cap ésser estimat es mori, però encara menys que pateixi. L'eutanàsia hauria de ser legal, amb tots els controls que vulguin, però s'hauria de poder decidir la pròpia mort davant d'una malaltia dolorosa i irreversible. Quan no hi ha qualitat de vida, de què serveix la vida!

    ResponElimina
  3. Jo com diu la Rita no vull que cap ésser estimat e s mori, però molt menys que pateixi, sobre tot si és sense sortida, però per a mi voldria el mateix, poder decidir de morir amb dignitat.

    O pel que fa a la teva por, tan comú i tan habitual d'enfrontar-te amb algú que ha perdut un ésser estimat, crec que només acabes d'aprendre del tot què has de dir o què has de fer, quan tu mateix t'hi has trobat. I espero que triguis molt en aprendre-ho d el tot.

    ResponElimina
  4. Un tema complicat, Xexu, i que té molts matisos.

    Jo crec que tothom té dret a una mort digna i estic absolutament en contra d’intentar allargar la vida “sigui com sigui” amb tractaments sense sentit, que només aconsegueixen fer patir més al malalt.

    Però, d’altra banda, no puc acceptar allò que s’anomena “eutanàsia activa”, mai ho podria demanar per una persona que estimo ni ho voldria per a mi. Si hi hagués moments en que patís, hi ha tractaments pal•liatius... tractaments contra el dolor... però decidir un mateix o un altre per ell que vol acabar amb la seva vida, no ho puc entendre.

    I sé que estaré en total minoria, ho sé... l’altre dia se’n parlava a un altre blog i vaig ser l’única que opinava així (es feia referència al cas de la Hannah Jones, la nena de tretze anys que ha decidit deixar qualsevol tractament) i jo vaig recordar el cas d’en Ferran, un nen que, cansat de tractaments i fart de patir, va dir un dia al seu pare que “per viure així, més val no viure”... el seu pare li va dir que reflexionés sobre allò... Avui en Ferran té 20 anys, està totalment curat, practica un parell d’esports, estudia medicina i està content d’haver decidit continuar endavant...
    El cas d'en Ferran el vaig posar allí i el torno a posar aquí.

    ResponElimina
  5. 3 o 4 consideracions però miraré de ser breu, XeXu:
    em sembla com a poc idealista afirmar que "com a ciutadans d'aquest país tenim una sèrie de drets que ens permeten tenir una vida digna"; ho sento, però el percentatge de gent que viu en el llindar de la dignitat és molt gran.

    Malgrat això, comparteixo en essència el dret que hauríem de tenir de poder triar sobre la pròpia vida... quan s'han exhaurit totes les possibilitats d'aconseguir una existència digna.

    Encara que no comparteixo creences amb l'Assumpta, si que em sento proper al que expressa: sembla com si claudiquéssim massa aviat.

    Crec que planteges dos temes:
    la mort com a fet pel que és viu i la mort com a fet pel qui ha de morir;

    no sé si per sort o per desgràcia, la mort no em fa por; és un pas més de la vida que cal assumir encara que sigui dolorós veure morir sers estimats...

    potser caldria plantejar-se si, com a vius, fem tot el que podem per nosaltres mateixos i pels que estimem, i si ho fem prou bé...

    però un cop esgotades les possibilitats, la llibertat de decidir és el darrer dret que ens queda

    ResponElimina
  6. la mort, la conec de prop, en propia carn i en la dels meus éssers més estimats, massa present en la meva vida i, poder per això no li tinc por. Altre cosa és el que tú comentes, el patiment.
    Jo he procurat deixar-ho tot llest per tal d'evitar que passin aquestes coses, es diu testament vital i ja el tinc convenienment inscrit al registre. Aixì ningú haurà de demorar pendre cap decisió que jo tinc ara, clara.

    ResponElimina
  7. És un tema extremadament complicat, jo sóc de les que dic " si em moro..." i no " quan em mori..". El llenguatge ens delata.
    Pel que fa al dret a decidir ,crec que cadascú de nosaltres hauria de tenir la possibilitat de fer-ho. penso que la opció de menta fresca és la més sensata. Decidir en el moment en que estàs patint pot conduir a decisions no prou encertades però fer-ho amb temps i des de l'objectivitat és una altre cosa

    Pel que fa a donar consol a la gent que ha perdut algú o que viu una situació difícil i tinc poca experiència ,per sort, però crec que sovint amb el fet de ser allà, d'estar present és suficient.
    El pitjor que podem fer és la ignorància , fugir de la situació. Quan fem això sovint no pensem en què sent l'altre persona. i d'aquest sí que en tinc un cas proper. El meu pare ha tingut un càncer de laringe i després de l'operació hi havia gent que coneixia que feia veure que no el veia per no haver de preguntar. I la veritat la situació es paradoxal, no has fet res mal fet, tens un problema i els coneguts ( no tots, per sort) et defugen perquè no saben que dir o per por de preguntar. Es per això que a vegades un simple:com va? i un tracte normal és una solució més que acceptable

    ResponElimina
  8. A mi la mort em fa mandra. Si l'energia (i la matèria) no es destrueix sinó que es transforma... espero no tenir més consciència de viure! Aquesta consciència em produeix molt esgotament, haver de lluitar per tot...i només falta més patiment sense poder ser lliure!

    ResponElimina
  9. Fa temps que llegeixo aquest blog i no m´havia decidit mai a escriure, però avui ho vull fer sobretot per dir-li a l'Assumpta que jo estic d´acord amb ella, tot i que tinc algun matís. Primer vull aclarir que no sóc religiosa. Jo crec en l'eutanàsia en el significat literal de la paraula: la mort dolça. Quan una persona té una malaltia terminal i ha de morir, crec que cal utilitzar tots els mitjans perquè no pateixi i m´és igual que l'eutanàsia sigui activa o passiva. No crec en canvi en el concepte de la vida digna. Totes les vides són dignes, el que no són és perfectes ni indolores.

    ResponElimina
  10. Uf, és un tema tan complicat i complex… Per una banda, a mi també em costa molt expressar el meu dol en aquesta mena de situacions; i per l'altra, tinc una por tan gran al dolor que… sonarà covard, però prefereixo no pensar-hi…

    ResponElimina
  11. L'any passat vaig perdre tres persones molt properes a mi i em va costar molt d'assumir-ho... Diuen que és llei de vida, però és difícil entendre que no segueixen entre nosaltres. Moltes persones s'incomoden quan parlo d'elles, però jo tinc aquesta necessitat; així les noto més aprop que mai :)

    ResponElimina
  12. XeXu, has obert la caixa de pandora ;)

    la veritat és que si, és un tema espinós i ple de matisos en la que no hi haurà mai dos persones en la mateixa posició.

    Personalment opino que, si la vida es teva, ets tu qui ha de decidir. Sempre i quant meditis molt bé els pros i els contres de la teva decisió.

    No estic gens a favor del suïcidi, però puc entendre que per alguns malalts el que viuen no és vida i a més, saben que el patiment anirá a pitjor, fins el final.

    ResponElimina
  13. És molt difícil definir quan el patiment mereix una mort digna, i tot i estar d'acord en que s'hauria de fer una llei d'eutanàsia, s'hi ha d'anar molt en compte i filar molt prim. Quins criteris s'apliquen? Quan es considera una malaltia incurable o irreversible? Què passa amb el patiment psicològic? La persona que pateix està en les millors condicions per triar? I si no, qui decideix? Quina diferència hi ha entre el suïcidi i la eutanàsia?

    ResponElimina
  14. És un tema complicat, jo també estic per la mort digne, però aquí s'hi barregen religions i molts tabús de la societat, crec que hauríem de pensar com a persones perquè en això s'hi està en contra i en canvi mires al món i veus com està tot... i tot està fatal.

    ResponElimina
  15. Hi ha tantes coses injustes en aquesta societat.
    A mi també em passa que no sé com donar el condol, fins i tot a gent estimada

    ResponElimina
  16. No és fàcil parlar de la mort i és un tema que té molts matisos... Personalment estic a favor del testament vital, on un deixa establert què vol i com ho vol, per evitar mals entesos i feixugues decisions, pròpies i pels del seu entorn més immediat, en uns moments que mai són agradables per ningú. Pel que fa a l'acompanyament del dol, cadascú el viu de manera diferent, no es pot generalitzar, perquè tots hi reaccionem d'una forma determinada: l'important és estar i acompanyar, els gests i les paraules aniran sorgint si han de sorgir.

    ResponElimina
  17. Molts cops hem parlat de quantes coses poden dir els silencis. Jo davant el fet d'haver de consolar a algú, com penso que tots els ànims que podria dir en aquell moment farien més nosa que bé, el que faig és callar i abraçar... La persona en concret ja saps que ets allí i que li fas costat. No calen paraules...
    I pel que fa al tema de morir dignament, doncs penso que igual que quan estem molt vius escollim els camins per on volem anar i som amos de les nostres decisions, per què no podem escollir el camí per on volem acabar?
    Jo crec que cadascú ha de ser amo d'ell mateix, de la seva vida i si pot, de la seva mort.

    ResponElimina
  18. Buf XeXu... dius tantes coses en aquest post que no sé ni per on començar a comentar-te.
    Però començo pel final.. l'eutanasia és un tema que sempre ha despertat molts debats i conflictes ètics, polítics, socials i personals. Hi ha molts tipus d'eutanasia, com apunta l'Assumpta. Jo estic totalment dacord amb la mort digna, en el respecte a la voluntat de les persones... però hi ha tants factors, tants matisos... crec que cada cas és diferent i que sempre s'han de valorar totes les opcions. No puc dir que estigui ni a favor ni en contra perquè dependrà del cas em posicionaré a un costat o a l'altre.
    El meu avi un bon dia va decidir deixar de viure, no menjava i al final va estar més de 4 dies sense beure ni aigua. Tenia el cap clar i no volia que li allarguéssin la vida de cap manera. Estava convençut que ja l'hi havia arribat l'hora. Pels que estavem al seu costat va ser molt dur, però ho vaig entendre. Amb el temps ho he arribat a entendre i crec que va ser una persona molt valenta, i va morir amb dignitat, de la mateixa manera que va viure.

    I ara deixa'm estirar una pinzellada d'un altre tema que has pintat amb les teves reflexions.
    La mort encara és un tabú, tens tota la ráo. Voler morir està molt mal vist, considerat una bogeria... però m'ha agradat molt el que dius. La mort en vida no és vida, i el patiment a vegades pot ser insuportable. I parlo de tot tipus de patiment, tant físic com emocional. La vida no hauria de ser sofriment. I potser és això, que saps estimar prou el que significa la vida que no ets capaç de sobreviure sentint cada dia que s'està morint una part de tu.
    Si l'eutanàsia està mal vista ja no t'explico el suïcidi. Crec que no s'ha de tenir por a la mort natural. En la meva feina convisc amb la mort, amb el final de la vida de moltes persones i et podría estar parlant del tema durant hores, i suposo que per aquest i per altres motius personals acaricio la mort amb les mans sense massa temor. Puc arribar a entendre els suïcidis, però crec que són produïts per la covardia. Pensar que la mort és la solució a vegades pot resultar tranquil·litzador, imaginar i fantasejar amb aquesta idea pot ser una droga per evadir-se del sofriment de la realitat. Però dur-lo a terme és deixar-se endur per la desesperació, és deixar de pensar en els altres i actuar egoistament. I aquesta no és una mort digna.

    Sento si potser me n'he anat una mica del tema... però és que has tocat un punt tendre i no podia quedar-me callada.
    una abraçada!

    ResponElimina
  19. Ma iaia sempre deia: "a la vida només hi ha una cosa que no té solució, la resta tot se pot arreglar". És curiós que sabent que no som immortals ho portem tant malament quan algú marxa. És la cosa que tenim més segura i amb la que no podem lluitar. Podem allargar el temps de vida d'una persona, però al final arriba, i com deia ma iaia, ja no té solució.
    Sempre he cregut que en la societat en que vivim estem gestionant malament este fet. S'hauria de pensar-hi més i fer-ho d'una altra manera.
    A mi també em costa donar el dol, però com algunes persones han dit, de vegades no són les paraules sinó el fet d'acompanyar als familiars ni que sigue físicament. De totes maneres jo he deixat d'anar a enterraments ja que no em venia de gust. Jo havia fet tot el que havia pogut per aquella persona en vida, després ja no podia fer-hi res. Alguna bronca m'he emportat de ma mare, però és que necessitava recordar a aquella persona quan estava bé, no amb gent plorant al costat despedint-la.
    I en relació a lo d'elegir quan morir, és un tema molt delicat, i crec que cadascú té la seua opinió. Crec que és una decisió molt personal i que ningú pot entendre si no és la persona que està malalta. Tots volem viure lo millor possible i la gent que està a un llit patint no pot entendre de cap de les maneres que allò sigue viure. Hi ha casos i casos, i lo d'esta xiqueta que ha sortit és molt fort, però ella ha passat per molts hospitals i ha patit tots los tractaments haguts i per haver. Si ho diu és perquè no vol patir més. Si al final tot se resumeix en patir, crec. Ningú vol patir més del necessari i a tots ens agradaria dolçament, el dolor no serveix per a res.

    ResponElimina
  20. Diré el que vaig dir a ca l'Estrip dies enrera. Hi ha situacions i decisions en les quals és molt fàcil donar-ne l'opinió quan es miren de fora estant.
    Tenim arrelats molt endins massa criteris imposats desde temps remots. Ètica i moralitat definides per algú que es va creure capaç de fer-ho, i potser tenia raó. Però ens han inculcat un sentiment de culpabilitat referent a tot plegat que no ens el treurem mai de sobre. És impossible fer cau i net.
    L'eutanàsia pràcticament només està qüestionada per aquells que tenim una vida mitjanament sana, que podem anar fent la viu-viu sense massa problemes, podem disfrutar de petits plaers...
    A saber què faria tota la gent que en diu estar en contra si es trobés en una situació semblant a, per exemple, aquella dona francesa que un càncer li estava desfigurant el rostre i el cos i li produïa un patiment insoportable.
    No podem jutjar desde la ignorància. I és el que s'està fent amb aquest tema. Almenys així ho veig jo.

    Un dels problemes de la nostra societat, tan moderna que es fa dir, és el fet d'ignorar la mort, d'apartar-la de la vida, quan no hi ha vida sense mort. Hem desnaturalitzat un fet tan natural com néixer. Ens creiem diferents que la resta d'animals i som exactament igual, naixem i morim.
    I malgrat ser una frase tan repetida quan mor algú, allò de que és llei de vida, ho diem sense creure-ho.

    ResponElimina
  21. No hi havia pensat en això de veure que qui està en contra és per un acte d'egoisme. Bon punt de vista!

    Estic ompletament d'acord que tothom té dret a una mort digna davant d'un patiment que no s'hi pot fer res.

    I en la lliberatt de poder decidir. Perquè estic segura que qui decideix morir o no voler viure ha esgotat tots els pensaments, recursos, possibilitats, ha escoltat totes les probabilitats, perquè tothom vol viure i viure dignament. I crec que qui vol morir és perquè no pot viure.

    Per cert, sovint tampoc sé què dir. Crec que el silenci i donar la mà és el millor company.

    ResponElimina
  22. És un tema complicat ... a mí el que realment em fa por, es patir. Patir jo i sobretot veure patir als demés. Conec la mort d'aprop i si alguna cosa no puc oblidar i de veritat que ho desitjo, és el patiment del meu pare en els seus últims dies. Sabíem que era qüestió de dies, d'hores ... i només el veia patir cada vegada més.
    Jo sí estic a favor d'una mort digna, quan realment veus que no hi ha cap, cap, cap sortida.
    El que passa, es que si la vida es complicada, encara que no ho sembli la mort també ho és.
    Respecte a donar consol en el dol, és més fàcil si és algú a qui coneixies bé i t'estimes, llavors et surt de dins, et sents aprop dels seus ésser estimats i les paraules i l'afecte mostren la seva cara gairebé sense voler-ho. Quan de vegades es algú amb qui no tenies tracte directe o és per circumstàncies, realment costa una mica.
    Tanmateix, la mort sigui com sigui,resulta alliberadora per a qui només li resta el patiment com a únic company en aquesta vida.

    ResponElimina
  23. Mmm... em sembla que aquest tema aixeca butllofes. Ja sé que és un tema controvertit, però escric les coses tal i com em venen, i sense massa motiu, he estat pensant en la mort i en algunes coses. Tot i que no en parlem gaire, m'agrada veure com tothom en té una opinió més o menys clara, encara que diferent en funció de la persona. Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris, un cop més, enriqueixen molt un post que potser és una mica balder.

    Mossèn, tornar de la mort, depenent amb quines pintes... millor que no...

    Rita, estic d'acord amb tu, s'hauria de poder decidir lliurement, i que no et neguin el dret a prendre aquesta decisió. Però passa una mica com amb l'abortament (que no deixa de ser una altre tema de mort), és cert que s'haurien de fer controls i veure que realment no hi ha solució, però si no s'hi pot fer res, hauries de poder triar i no sentir la obligació de malviure.

    Carme, jo també espero no saber-ho en molt temps, però el que sí que hauria de fer és enfrontar-me a aquestes situacions i no amagar-me, com comenta algú per aquí baix, perquè si no, corres el risc de que et titllin d'insensible o de que passes de tot. I jo sento les pèrdues de la gent coneguda, però no sé com posar-m'hi. Em sorprèn perquè generalment no em costa afrontar tot tipus de situacions, però bé, suposo que això és certament diferent.

    Assumpta, de vegades quan escric un post penso en vosaltres i en que potser algunes persones s'ho prendran d'una manera o d'una altra. Aquest cop, naturalment, vaig pensar en tu i en que potser no t'agradaria. Però no obstant, sé que ets una persona molt comprensiva i que t'agrada debatre i exposar les teves idees. El més maco de tot és que no comparteixo les teves creences, ja ho saps, però crec que tenim una relació molt cordial i de respecte, i per mi sempre és un goig llegir-te i tenir-te per aquí a casa. Per tant, dir-te que encara que estiguis en minoria, no vol dir que tinguis menys raó, i a més, ja saps que és molt fàcil fer la gara gara a qui ha escrit el post. El més difícil és portar la contraria, és a dir, defensar el que penses encara que allà es digui el contrari. També hi ha l'opció fàcil de callar i no dir res, és clar. Ets valenta, i això m'agrada, i que defensis el que creus encara m'agrada més. Mira com m'allargo i encara no he dit res del tema. Però és que crec que no cal dir-ne massa. Jo si estic d'acord amb l'eutanàsia activa, tot i que he de reconèixer que, arribat el moment, em costaria molt prendre aquesta decisió per mi o per un ésser estimat. Però és el millor si no hi ha una altra solució, i també és una mostra de valentia fer-ho. Ara bé, això no vol dir que no estigui a favor de lluitar tot el que es pugui, d'esgotar totes les vies. Morir per morir, per no fer tot el que pots, és una ximpleria. Però quan és l'única opció, per mi, endavant. I també es pot aplicar a nens, és clar, però costa més imaginar-s'ho, perquè quan escric això tinc al cap gent gran o gent molt malalta, i de vegades sembla que no hi hagi nens que puguin estar en aquesta situació.

    Gatot, comentaristes com tu fan que pensi que escric les coses sense saber de què parlo. Sempre em dones una visió més centrada i madura del que dic, més depurada. Ja sé que molta gent no viu la vida digna que se'ns promet, potser ho hauria d'haver expressat d'una altra manera. Se suposa que l'hauríem de tenir, si no vaig errat, la llei ho predica, però evidentment, la realitat és una altra. I és clar, demanar el dret a tenir una mort digna és també un deure de mostrar que és l'única solució que hi ha, que una persona que ha d'estar en un llit per sempre més fins que es mori de mort natural ha de poder triar quan el dolor i la incapacitat no li permeten tenir cap mena d'experiència vital. Hauria de ser un dret, però també l'última opció. Sempre que es pugui, s'ha de lluitar.

    Menta, no coneixia això que dius, i ho trobo molt interessant. Me n'informaré, trobo que fer-lo en plenes facultats i quan tens el cap clar ha de tenir validesa, perquè quan estàs agonitzant de dolor, naturalment la visió que deus tenir de la situació és distorsionada.

    Mireia, l'opció de la Menta em sembla encertadíssima, ja li he dit. Si s'ha de decidir, que sigui quan s'està en plenes facultats, i no quan el dolor et pot. A més, així també pots evitar la decisió de la família si arriba el cas, treure'ls aquest pes de sobre. En el que sí que t'he de donar la raó és que ignorar la gent que està patint perquè no saps que dir-los és molt egoista i intentaré no fer-ho més i enfrontar-me a aquestes situacions. Amagar-se no té cap sentit, i que l'altre arribi a pensar que passes d'ell i de la seva pena, encara més. Per molt que costi, s'ha d'estar al costat, i els silencis poden ajudar més que algunes paraules.

    Cèlia, dona, morir si que ha de fer mandra, però arriba un moment que el que et deu fer mandra és viure, i les condicions amb que es fa converteixen la mandra en un suplici.

    Coses.s.s., et dono la benvinguda al meu blog, o almenys als comentaris, i espero que a part de llegir, t'animis a dir la teva més sovint, gràcies per fer-ho. Estem d'acord, sempre s'han de posar els mitjans perquè una persona malalta no pateixi, i qualsevol eutanàsia pot ser bona, en funció del cas, posat que hi ha moltes maneres de patir, i algunes es poden pal·liar, i altres no. M'agrada també el que dius sobre la dignitat de les vides, de la manera en que ho has expressat potser el Gatot estarà més d'acord amb tu que amb mi. M'agraden els comentaris perquè sovint dieu coses que jo no he sabut expressar prou bé.

    Musa, jo tinc por a plantejar-me que triaria jo si em trobés en una situació com les que comento tan a la lleugera. Segur que em seria difícil la decisió de deixar aquesta vida, però en funció de la situació que em trobés, crec que cal ser valent i deixar de patir, i deixar de fer patir els altres.

    Somiant..., no puc entendre que algú s'incomodi quan parles de persones que estimaves i estimes. Una cosa és que costi assumir-ho, i que quan marxen faci mal, però el record és una cosa que sempre portem amb nosaltres, i que més val que no perdem mai, segurament és l'únic que ens quedarà a la llarga.

    D'això es tracta Ballerinadeplom, la vida ens pertany (o això pensem), i hem de tenir el dret a decidir. Evidentment, que jo decideixi morir avui, no té cap sentit, però quan no hi ha més remei perquè vius una vida de patiment i dolor constant, crec que és el mínim que es pot fer, que cadascú trii lliurement. Segur que hi ha qui preferirà seguir patint, però en visa. I això sí, que estigui ben regulat, i si pot ser, que hagis decidit quan tenies plenes facultats, com deien per aquí.

    Jordi, penso que un bon treball a mig camí entre la gent que fa lleis i els metges pot ajudar a crear uns criteris vàlids per saber quan l'eutanàsia pot ser una sortida. Estic d'acord amb que s'ha de filar molt prim i que cal no prendre-s'ho a la lleugera. És un tema prou seriós per no tractar-lo de qualsevol manera. Però crec que una societat moderna ha de ser prou madura com per tractar aquests temes amb naturalitat i no deixar les coses tal i com estan si es poden millorar.

    Cesc, està clar que aquest món té moltes coses que no rutllen i que cal arreglar. Mica en mica, però hi ha situacions que tenen fàcil solució i no es fa res. Això de l'eutanàsia és un exemple, però mira, suposo que fa un temps ningú pensava que hi podria haver bodes entre parelles del mateix sexe, oi?

    Deric, donar el condol és difícil, però si una cosa he après amb els comentaris d'aquest post és que una abraçada pot dir molt més que unes paraules, i sobretot, que quedar-se callat o no ser-hi.

    Manuscrits, no coneixia això del testamet vital, però em sembla realment una gran idea. M'ho miraré, però fa com cosa mirar-ho quan encara s'és jove, oi? I d'això de donar el condol m'heu fet aprendre que és important estar al costat de la persona, encara que costi, i no cal dir gaire res, però sí que et notin allà.

    Guspira, això és el millor que es pot fer quan no se sap ni què dir, millor abraçar i estar allà, ja que l'altre persona ha de notar que ens té a prop. I com ja he anat dient per aquí, crec, com tu, que tothom a de tenir dret a morir dignament, però s'ha de fer de manera regulada, i si pot ser, que ho triï abans d'estar en una situació límit, perquè el dolor pot portar a decisions precipitades.

    iruNa, s'haurien d'establir uns criteris i posar-los en pràctica de manera que no calgués posicionar-se en un sentit o un altre, sinó que la llei marqués el que ha de ser. Naturalment, la decisió ha de ser de l'interessat, i hi ha molts casos en els que l'eutanàsia seria plantejable. Tots haurien de ser regulats. Trobo molt valent el teu avi, però potser tampoc és la manera. I pel que fa a la mort com a tabú, crec que si és així és perquè ens han ensenyat a pensar d'aquesta manera i per la nostra pròpia por a morir. Està clar que viure d'algunes maneres no és viure, però a ningú no li agrada ni sentir a parlar del tema. Sempre m'he preguntat per què està tan mal vist el suïcidi, que potser seria evitable, però no ens posem a la pell de qui s'ha suïcidat, si ho ha fet és perquè tenia els seus motius. A sobre l'hem de culpar de fer una cosa mal feta. Prou pena tenia ja. Però això sí, hi ha suïcidis que són actes d'autèntica covardia i d'egoisme, i s'ha de pensar què deixes enrere. Mai no hauríem de deixar de lluitar, per difícil que sigui una situació.

    Bajoqueta, tothom ho sap, però no ens ho volem creure. La mort ens vindrà, i pot ser en qualsevol moment, però preferim no pensar-hi. I no sé si és millor així o potser hi hauríem de pensar una mica per aprofitar el temps que tenim. Costa acomiadar els que marxen i consolar els que es queden. A mi també em costa molt, ja ho he dit, però amb els comentaris que he rebut faré un esforç, perquè els que han perdut algú segur que ho agraeixen. Anar a enterrament, però, és una cosa que de moment no m'ha tocat fer gaire sovint, per sort. I finalment, del tema de l'eutanàsia, estem d'acord amb que és una decisió molt personal i així ha de ser. Hi ha opinions per tot, però hauria d'existir el dret, i si algú no en vol fer ús, doncs cap problema, però que els que sí que volen puguin fer-ho.

    Elur, és evident que és molt fàcil parlar quan no som nosaltres els que vivim una situació així. Planteges què farien els que n'estan en contra si es trobessin en una situació extrema, però ho has pensat a la inversa? Seríem capaços, els que n'estem a favor, de prendre aquesta decisió? A mi no em sembla tan fàcil la resposta, la veritat, que hi ha moments que la covardia s'apodera de nosaltres. Però en el que et dono la raó és amb això de que fem de la mort una cosa que està fora de tota comprensió, o fora de lloc, simplement, i de la que no en volem ni sentir parlar. El problema és de base. El dia que l'entenguem com una fase més de la vida, com una cosa que hi és i passa com qualsevol altra, potser aprofitarem més la vida.

    Rits, el dret hi ha de ser per poder decidir. Si una malaltia és incurable, s'ha de poder decidir, i això implica que potser es triarà seguir patint i no morir, però qui pensi el contrari, que no hagi de patir per obligació.

    -assumpta-, si es pot evitar el patiment, s'ha d'intentar. Com a mínim, ha de ser-hi l'opció de poder evitar-lo. I el que dius sobre donar el condol, tens tota la raó. Ningú més no ha fet una distinció, però és cert. Quan és algú proper les paraules surten soles, i no només les paraules, l'actitud també és diferent. La situació és igualment difícil, però si és algú que estimàvem necessitem ser allà, i si en canvi el coneixíem menys, voldríem poder evitar el moment, perquè sigui com sigui, és difícil posar-s'hi.

    ResponElimina
  24. XeXu, em sap greu si les meves paraules et fan sentir incòmode, no és pas la meva intenció... al contrari!
    (provaré de mesurar-les una mica!)

    potser si que coincideixo amb coses.s.s pel que fa, sobretot, a la seva darrera frase. Però jo dono, encara, més valor a la llibertat individual del que es podia intuir de la teva resposta:
    estic d'acord en què cal "lluitar" pel dret a morir dignament, però jo hi afegiria que també cal lluitar pel dret a "vegetar" dignament... en el millor sentit... per a mi, el dret bàsic que caldria respectar és el de la decisió personal.

    Sobre el dol, que no te'n vaig dir res per no allargar-me... sincerament, crec que és -en massa casos- una formalitat social:
    miro de ser sempre coherent entre el que sento i el que faig i els dubtes se'm plantegen quan hi trobo contradicció.

    recentment s'ha mort una amiga, molt amiga meva; no vaig ser capaç d'anar al seu enterrament, perquè no tinc quasi relació amb la seva família (ni amb l'home ni amb els fills...). Si s'hagués mort el seu home, algun dels seus fills... segur que hi hauria estat, ni que fos perquè ella sabés que jo també em sentia trist, que compartia el seu dolor...

    ResponElimina
  25. No he pas dit que hi estigui a favor, tampoc en contra. Només sé que només sabria què en penso realment si m'hi trobés i si s'hi trobés algú molt proper; i mentre això no passi, i espero que no passi mai, opinar és el més fàcil que es pot fer.
    Quan una decisió d'aquest tipus passa a ser una discussió popular, fins i tot mundial, malament rai, hauríem de respectar les decisions alienes. Perquè per més que ho intentem mai podrem imaginar ni un sol segon de pensament del qui s'hi troba.
    I conec qui ha decidit tirar endavant operacions a vida o mort que només han servit per allargar l'agonia i que malgrat tot les tornarien a tirar endavant.
    Què has de fer quan et posen a les mans la vida de qui més estimes?
    Què has de fer quan no pots més però veus a les mirades de qui més estimes una espurna d'esperança, una súplica?

    Tot plegat és parlar per parlar.

    ResponElimina
  26. El tema de l'eutanàsia és "peliagudo" Xexu, perquè sempre hi ha casos d'egoisme d'altres persones. La família que està desitjant que es mori la iaia per prendre'n l'herència, els que saben que ets donant d'òrgans i t'aconsellen que ho deixis estar per donar-li els teus ulls a una altre... de gent així de fastigosa, també n'hi ha per aquests móns de Déu. Així i amb tot , jo sempre he estat a favor del dret a morir dignament. No em fa cap por la mort, no crec en l'existència de res, més enllà de la vida que tenim aquí, soc una escèptica, ho sé. Al que sí temo és a l'enfermetat, una enfermetat llarga i dolorosa en la que perdi tota facultat menys la mental, i veure dia a dia com aquells que estimo pateixen del meu maaaal, i ser una càrrega pels altres... uuuff, crec que aquest és el meu pitjor malsón desde fa molts anys, per això no hi penso gaire, ni hi vull pensar...
    pd: molt interessant el tema que has triat per postejar, moooolt, però durillo , eeeh.

    ResponElimina
  27. crec (potser erròniament) que la gent anem per un camí i els polítics per un altre.
    entre el patir i el morir, la majoria de persones escollirien el morir. o, al menys, la possibilitat de decidir.

    ResponElimina
  28. Ostres!! Moltes gràcies per les teves paraules, de veritat...

    He d'admetre que, a vegades, en altres blogs he preferit callar davant d'opinions totalment contràries a les meves, o sigui que potser no sóc tan valenta :-))

    O potser és que crec qui hi ha persones amb les que és més fàcil parlar encara que es pensi diferent... i sabia que aquí a casa teva, encara que estés en minoria, el respecte estava garantit :-)

    I he de dir, amb absoluta sinceritat, que també m'agrada moltíssim quan et veig per casa meva :-))

    En aquest tema, és clar que jo tinc unes creences que em fan veure les coses d'una manera especial... Jo crec que tornaré a veure a mon pare (que va morir fa tres anys) no sé com serà (és quelcom inabastable per la meva ment) però ho crec... i arribo a l'extrem de creure que, fins i tot, veuré el meu fill (un petit que no va arribar a néixer i que ara tindria 13 anys)...

    Per mi la vida és un miracle... no podem fer patir a una persona i omplir-la de tubs amb allò que s'anomena "acarnissament terapèutic" per allargar-la a qualsevol preu... però tampoc podem eliminar-la, encara que estigui malalta, és una vida.

    El meu cor no es sentiria bé si jo admetés que a algú s'apliqués l'eutanàsia activa... sempre tindria el "pes" de pensar que, potser, aquella persona s'hagués pogut salvar i seguir vivint...

    ¡¡Apa!! :-)) Aquest sí que és un comentari absolutament personal i amb el cor ben obert... un així no el poso a qualsevol blog, eh? però és que a mi em passa el que tu has dit: sé que pensem diferent, però el cert és que em sento a gust aquí :-)

    ResponElimina
  29. I sabeu el més bonic de tot què és? que aquest és un espai de diàleg i reflexió banyat amb el respecte i la sinceritat.
    Ho sento, és que no he pogut evitar deixar-ne constància perquè llegir tots aquests comentaris m'ha fet somriure per la intimitat i confiança que desprenen.
    XeXu, estigues orgullós d'aquest petit espai tant gran!
    una abraçada!

    ResponElimina
  30. Jo estic a favor de l'eutanàsia. És més inhumà fer patir a algú indefinidament que no pas donar-li el dret de morir dignament, quan ell/a ho decideix, quan creu que ja n'hi ha prou de dolor i d'hòsties, i avall que fa baixada i la mort és només apagar el llum...

    ResponElimina
  31. Jo crec que més que qualsevol frase suada o un gran discurs, el que de veritat fa companyia i consola és que et dediquin temps, que seguin al teu costat, encara q no digin res, que et deixin plorar una estoneta, que mirin d'escoltar-te una mica. Així veus que tens amics i que elmón segueix rodant...

    ResponElimina
  32. Gatot, les teves paraules no em fan sentir en absolut incòmode, al contrari. Només és que quan em comentes em sembla que ho fas amb un gran coneixement de causa, i sento que potser hauria de meditar més els meus escrits i tractar els temes amb més profunditat, crec que tu realment saps treure el suc a totes aquestes reflexions. Potser no m'he expressat bé, perquè en aquest cas crec que coincidim totalment, pel que llegeixo en aquest segon comentari. Jo defenso el dret a triar, la possibilitat de triar una mort digna, i també de vegetar dignament, és clar que sí. El dret a decidir, crec que això és bàsic. I la història que expliques sembla paradoxal, però és totalment certa. Series sense dubtar-ho al costat d'algú que estimes que ha perdut un ésser proper, però quan la persona que es mor és la que estimem, ens pot costar fer front a la situació, primer, pel propi dolor que sentim, i segon, perquè precisament la relació la teníem amb aquesta persona, i no amb els familiars. No m'he trobat en cap cas d'aquests, sortosament, i dels altres algun que altre cop, però crec que t'entenc bé.

    Elur, està clar que especular és relativament fàcil, però sense viure-ho en pròpies carns no es pot saber la reacció que tindríem, que les persones canvien molt a cop calent. En fred, és clar, seguirem defensant el dret a decidir.

    Sibe, estem d'acord, jo també penso així com tu ara mateix, però com comentava més amunt, fins que no t'hi trobes realment, o s'hi troba una persona que estimes, no saps bé què triaràs. Així que més que el dret a morir dignament, el dret a poder decidir de fer-ho si ho consideres oportú.

    Òscar, no seria el primer cas en que polítics i ciutadania no ens podem d'acord. I tu ho has dit, la teva segona frase ho explica perfectament.

    Assumpta, m'afalaguen les teves paraules i el concepte que tens de mi i del meu blog. La veritat és que intento que aquest sigui un espai on tothom es senti lliure per expressar el que pensa i a la seva manera, sempre que respecti els altres (i a mi si pot ser), és clar. Així que em fas molt content si has cregut que aquí podies ser tu mateixa perquè series tractada amb el respecte que et mereixes. I la veritat és que per més que discrepem, pobre de qui es fiqui amb algú tan respectuós i tan correcte com tu aquí a casa meva. A casa teva et defenses tu sola, hehehe. Va fora conyes. Pensar diferent mai no ha de ser impediment per debatre qualsevol tema, al contrari. Entenc que tu pensis d'aquesta manera, però em costa posar-me a la teva pell, és clar, la meva idea difereix molt. No només no sóc religiós, sinó que a més sóc científic (d'estudis, no ens tiréssim floretes ara tampoc...), i per mi hi ha molt poc d'espiritual en la matèria, i encara menys quan aquesta perd la forma que dóna lloc a un ésser humà. Ja sé que és una manera molt freda d'entendre-ho, i que a més, parlar de dignitat quan es tracta d'un concepte abstracte, i defensar la 'supremacia' de la matèria, pot semblar incongruent, però hi ha o hi ha d'haver una explicació científica rere cada cosa, inclosos els conceptes abstractes. Per mi, morir és arribar a un equilibri químic, perdre les constants vitals i el colapse massiu dels òrgans interns. Mentiria si digués que no tinc por a això, però no crec en altres coses, ni anteriors ni posteriors a aquest fet. Per això, resto certa importància a la vida quan no pot proporcionar el benestar que ens fa persones, ja que el següent pas lògic és la mort, i perllongar-la sigui per les creences que sigui hauria d'estar una mica regulat. Com a mínim algú en aquesta situació hauria de poder decidir lliurement. Si les seves creences li ho impedeixen, evidentment té tot el dret de no provocar la pròpia mort. Però si no es tenen aquestes creences i es té prou valentia... per què intentem impedir-ho?

    Gràcies iruNa, tu sempre al cas! Com li he dit a l'Assumpta, és molt especial per mi que realment us sentiu tan bé aquí, i penseu això, em fa molt feliç, així que moltes, moltes gràcies per fer-me arribar aquest feedback.

    Neo, jo penso força com tu en el sentit de que la mort és com apagar el llum, especialment quan hi ha una situació susceptible d'eutanàsia. Però sobretot, el més important és poder triar, que el o els afectats puguin decidir un camí o l'altre.

    Montse, m'heu ensenyat moltes coses en aquests comentaris, ja que és una cosa que em costa molt, però amb els vostres consells crec que m'esforçaré més a fer el que toca, ara he après una mica com fer-ho.

    ResponElimina
  33. A més, molta gent que demana l'eutanàsia, la volen per evitar fer patir a les persones que estima.

    ResponElimina
  34. No puc deixar de donar-te les gràcies una altre vegada i per això citaré les paraules d'Iruna:

    ...aquest és un espai de diàleg i reflexió banyat amb el respecte i la sinceritat...
    XeXu, estigues orgullós d'aquest petit espai tant gran!


    :-))

    ResponElimina
  35. No ho diguis a ningú, Xexu, maco, però em sembla que, habitualment, sense fer massa comentaris, sense recórrer a cap paper, gairebé a tots els hospitals, és prou corrent recórrer a les cures paliatives, la qual cosa vol dir normalment sedació, que vol dir morfina pura i dura, que vol dir que deixen de patir, i se n'asseguren força...El problema és quan són comes irreversibles (o no, que mai se sap) i estan vivint artificialment connectats o quan són lesions medulars severes amb consciència, és aquó on tenim la gran fractura... I costa molt decidir i deixar decidir... Un tema punyent!

    ResponElimina
  36. Per desgràcia, puc parlar d'aquest tema amb coneixement de causa. Jo que he vist patir a una persona molt propera, durant molts anys, crec que l'eutanasia hauria de ser un dret. Als que ens agraden els animals, ho veiem d'una altra manera, perquè ens trobem en la postura de que em de decidir si aquell ésser continua viu, esta a les nostres mans, i jo tinc molt clar el que decidiré quan vegi patir un animal. I si ho tinc tant clar amb un animal, com no ho he de tenir clar amb una persona? Posant-me jo com a exemple, a mi m'agradaria que si ja no quedes cap altra solució que el patí, que em deixessin acabar amb la meva vida. Crec que es una postura molt egoista, tenir els nostres malalts aguanta fins a l'últim alé.

    ResponElimina
  37. Em sap greu dir-ho, però no estic d'acord amb la Zel, es veritat que els malalts en estat molt greu, els seden amb morfina, i això pal·lia el sofriment, però fins a quin punt el pal·lia? Podem estar segurs que no pateixen?
    Per desgràcia, parlo per experiència, i tinc els meus dubtes.
    Ja que he vist a una persona sedada, que amb els ulls m'ha transmés el seu patiment. I lo que és pitjor, a mi mateixa, quan he pasat per l'hospital, m'han sedat amb morfina, i puc dir, que em sentia molt atontada, tant que no podia parlar, tant que mirava al meu voltant i no podia articular paraula per dir que em trobava malament, i veia als meus familiars tranquils, però el dolor continuava estant allà, i era horrible, ho recordo perfectament, tot i que estàs molt atontat. Ja se que segurament em van posar una dosis baixa de morfina, però suposo que proporcional al dolor que podia sentir...llavors...qui em diu que els malalts sedats no pateixen?

    ResponElimina
  38. tots tenim part de raó, boira...

    a mi també em dol recordar ma mare, dues hores abans de morir, "sedada" amb morfina, brandant el cap a banda i banda...

    encara... va reconèixer els gatets i els va besar com va poder...

    recordo aquella mirada... després de tants dies esperant, esperant que li féssin un tractament que van dir que li farien i que sabien que no l'engegarien mai...

    si m'hi he de trobar, i no m'han de deixar apagar-me sol... que no em donin morfina: directament LSD

    amb tot el sarcasme, però amb tota la sinceritat...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.