dissabte, 27 de setembre de 2008

Un tret

Quan es va sentir el tret, vaig mig aclucar els ulls i una ganyota se'm va dibuixar a la cara, al mateix temps que retreia el cap de manera pràcticament imperceptible. Va ser l'únic que es va sentir, ja que just després de desaparèixer l'eco, es va fer el silenci absolut. Vaig quedar-me palplantat i em preguntava què havia passat. Si no sabés d'on havia sortit el tret, hagués pogut pensar que res de tot això anava amb mi.

Alguna cosa no anava bé, i no entenia per què. Vaig posar-me les mans al ventre, on un pessigolleig començava a fer-me la guitza. El pessigolleig va transformar-se en cremor, que augmentava mica en mica, poc a poc però de manera constant. Començava a sentir un dolor que em desfigurava la cara, però no vaig tenir clar què passava fins que vaig tenir les dues mans obertes davant de la cara. Sang. Sang que em gotejava d'unes mans completament vermelles.

No va ser fins llavors que em vaig mirar la zona que cremava. En una arrencada d'humor negre vaig pensar que aquella camisa ja no la podria tornar a fer servir, i vaig esbossar un somriure, tot i que la visió que tenia era més aviat per plorar. En aquells moments tot era de color roig. Una glopada em va fer apartar la vista, i un líquid dens i calent va començar a brollar per les dues comissures dels llavis. El dolor a aquestes alçades era insuportable, i se'm va ennuvolar la vista.

Vaig caure de genolls a terra, amb els braços morts a cantó i cantó, amb la mirada perduda, sobre un bassal de sang tèbia. El tors em balancejava a dreta i esquerra, amb el cap caigut endavant. No vaig trigar a caure sense poder frenar l'impacte amb les mans, impacte per altra banda, que no vaig notar. La visió borrosa va tornar-se en foscor, la llum es va apagar com en un televisor vell. I després... després res.

29 comentaris:

  1. Uffff, quin malson... Ho vas somiar??? Vas dormir fins al final??? Qin neguit ue m'has deixat al cos, mare meva...

    Pd. Què en faràs, de l camisa que portaves? Ho dic pq busco roba per fer un coixí de patxwork, i si ja no te l'has de posar més... ;)

    ResponElimina
  2. De veritat has somiat això?
    Uf! quina por! Segur que et vas despertar esgarrifat, no?
    O potser és ficció

    ResponElimina
  3. Ostres Xexu!!!

    A veure... que aqui hi ha molta "tela", eh?
    Tu sabies que aquest tret s'havia de disparar i qui el disparava (Si no sabés d'on havia sortit el tret...)
    La "sorpresa" és que no ha anat dirigit contra qui tu pensaves si no que t'han disparat a tu, i això no ho esperaves pas (Alguna cosa no anava bé, i no entenia per què... )

    En una arrencada d'humor negre vaig pensar que aquella camisa ja no la podria tornar a fer servir, i vaig esbossar un somriure...
    Veritablement és un bon detall d'humor negre... però, el somriure, és perquè potser ja ho has entès tot? Ja saps perquè t'han disparat a tu?

    Estaré pendent d'altres opinions...

    ResponElimina
  4. Dons cal prestar atenció, més del que sembla, a les coses que somiem...

    ResponElimina
  5. M'ha agradat la descripció què fas, com si ho estiguessis visquent, es veu doloròs però fins i tot la forma d'explicar-ho que tens m'ha agradat :)

    ResponElimina
  6. Mare meva! Està molt ben escrit XeXu, i després de l'anàlisi que en fa l'Assumpta encara tinc més ànsia d'informació!
    Ara que aquest títol no sé jo si s'adiu massa, no hauria de ser "El tret"? No és un tret qualsevol, és el tret, el tret que t'arrebata la vida coi!!
    Si de veritat has somiat això, buf... ha de ser terrible. Jo últimament em desperto a mitjanit cridant per culpa de malsons, però aquest teu em supera eh?!
    Si és un relat... volem saber més coses!!!!jeje
    una abraçada!

    ResponElimina
  7. Va, vinga, us donaré una pista. Volia deixar que diguéssiu, però com que veig que tots assumiu que és un somni, pels primers que han comentat, diré que no, que no les somnio aquestes coses, i espero que no em passi mai. És un relat, un relat inventat, espero no haver-vos espantat massa, tenia ganes d'escriure una cosa així.

    ResponElimina
  8. Noooooooo jo no pensava que era un somni :-))
    El detall d'humor negre és propi d'un relat... i, per, cert, és un bon detall el de la camisa :-)
    Més, més pistes jeje

    ResponElimina
  9. un bon relat Xexu, com diu l'assupmta, d'una bona novel·la negra!
    Apa, ja la pots continuar, "tret" de que sigui el final!

    ResponElimina
  10. ei. MOLT BÉ!Això sí fa una mica de iuiu llegir-ho en un blog i en primera persona. No ens espantis d'aquesta manera

    ResponElimina
  11. Diuen que ja tot està escrit. Potser sí, però penso que sovint la gràcia està no tant en el que es diu sinó en com es diu. La gràcia del teu relat, a part d'estar molt ben escrit, és el punt de vista, la primera persona. Això el fa original i sorprenent. I m'alegro que no somiïs aquesta mena de coses... Per si de cas et desitjo bona nit.

    ResponElimina
  12. Al cap d'una estona però... una sacsejada, una convulsió i una alenada profunda. Amb els ulls encara vidriosos vaig veure com el meu cos escopia la bala i la ferida es tancava. Coses de ser immortal. Llàstima de camisa, vaig pensar.

    ResponElimina
  13. Jo t'he llegit, m'he quedat superparada i he tancat. I ara tornava a dir alguna cosa...

    Hahahahaha Doncs bé, molt bon relat, ja veus que m'ha impactat i tot!

    ResponElimina
  14. En llegir les primeres línies m'ha passat pel cap la idea de que havies presenciat un tiroteig. De vegades, aquests exercicis literaris poden sorprendre fins i tot a un mateix!

    ResponElimina
  15. Ja deia jo... però com que uns quants de per aquí han començat a dir lo del somni dic, calla... que potser se m'ha escapat alguna cosa i ara el XeXu té malsons! jeje
    Molt bon relat noi, de veritat... potser sóc jo que estic obsessionada, però no creus que podria ben bé ser un fragment d'un llibre molt bo que tot just avui he acabat de llegir? jeje
    una abraçada!

    ResponElimina
  16. Fa temps que et segueixo el bloc. Felicitats, cada dia em sorprens més!

    ResponElimina
  17. Caram xexu! ja n'he llegit algun altre teu, de relat de suspens i misteri, i la veritat és que hi tens la mà trencada eh! Saps descriure molt bé en primera persona totes les fases de patiment i por, l'angúnia, el no saber, la desesperació... m'encanta! ^^ escrius d'una manera que permet fer-se'n una imatge nítida i molt real, i la veritat és que em fas gaudir llegint-lo. fes-ne més, eh! :P

    ResponElimina
  18. No us passa a vegades que dins un mateix somni ets conscient de que somies i que malgrat lo surrealista que es tot et creus que estàs allà i ho vius? Realment es passa molt malament, fatal i t'aixeques de mala llet, q sembla que no has descansat prou. Però sort que en aquest cas tot era només un somni :)

    ResponElimina
  19. osti xexu!!! al principi m'he espantat, dons pensant que era un somni, pensava que realment ho havies d'haver passat malament. ës un relat com dius, doncs t'he de felicitar per la bona i gran descripció dels detalls. Em sembla que a mi no se m'acudiria...

    ResponElimina
  20. El tret m'ha fet mal a la mà...
    Tot molt negre, negre!

    ResponElimina
  21. És el tret un dels meus poemes?

    Perdó pel moment d'egolatria i narcisisme, només volia seguir-te una mica el joc ;)

    M'ha agradat moltíssim i... si, com tu tan bé dius... És força dur (i complicat, per descomptat, sobretot en les circumstàncies en les que em trobo)

    Vaja, que el relat es fantàstic :)

    ResponElimina
  22. és que has de vigilar per quins camins passeges!

    Podries titular-ho "mort d'un bioquímic a les rambles"

    ResponElimina
  23. Un tret apagat. Una vida acabada. Sang que se't menja. Dolor. I res. Genial ;)

    Per cert, creus que realment no hi ha res?

    ResponElimina
  24. i després res?? ai si et llegeixen els de l'opus!!!!

    un relat molt bo Xexu!

    ResponElimina
  25. Moltíssimes gràcies a tots els que heu passat per aquí i heu deixat els vostres comentaris. Com ja vaig dir, no era un somni, sinó un relat, i com a mínim, veig que no us ha deixat indiferents. No sé si us ha generat gaire mal rotllo, però mira, són coses que penso. Gràcies a totes i tots.

    Ah, Santes, benvingut al meu blog, margener.

    ResponElimina
  26. Quina angoixa, Xexu, collons, si sembla que va de veres...

    ResponElimina
  27. hehehe!
    M'ha encantat, tot i que m'ha donat força mal rotllo! Això sí, el final d'en Jordi Casanovas hi queda astupendós!! :)

    Artistàs!

    ResponElimina
  28. Joder tio, quin mal rotllo...ni que ho hagis viscut. Què bé que escrius!!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.