dilluns, 22 de setembre de 2008

La sort no existeix

Tothom ha de ser conscient de les seves limitacions. Quan això s'estén a un grup molt gran de gent, aquestes limitacions encara haurien de ser més evidents, però sempre hi ha algú que li costa veure-les. Sóc d'una colla castellera que tradicionalment es preocupa massa per un sol dia de l'any i massa poc per tota la resta. Hi ha qui s'esforça perquè això no sigui així, per fer les coses com cal, i és que només hi ha una manera d'arribar on volem, i aquesta és el treball constant i l'esforç col·lectiu i en una mateixa direcció. Quan això no hi és, potser ens hauríem de replantejar els objectius.

Ho hem intentat, un cop més semblava que ho teníem a l'abast, però només era enganyar-nos, perquè no estàvem preparats per uns objectius tan ambiciosos, aquest any no. I com molt bé em va dir algú per telèfon a hores ja intempestives la vigília de la diada, la sort no existeix, ens l'hem de buscar. Em sap greu haver de dir que no l'hem buscat amb la intensitat que calia, i no es pot esperar que tot es resolgui en dos assajos, molt bons, això sí. Fins i tot jo m'ho vaig creure, però la manca de preparació es va fer més que evident a l'hora de la veritat, i caldrà fer molta, molta feina si volem acabar aquest any amb certa dignitat.

No dubto de la bona voluntat i de l'empenta d'alguns, però estan totalment mancats de les dosis de realisme necessàries per entendre la situació que vivim, i després de l'eufòria que hem viscut, veurem com afronten aquesta primera sotragada, i la que vindrà després, quan el gruix de gent que hem tingut en una setmana desaparegui altre cop, com si res no hagués passat.

I aquest és any de concurs de castells a Tarragona, i m'agradaria que hi féssim un bon paper, però ja sabem que això per nosaltres és secundari. Sé que no podem competir amb segons quines colles, però carai, que allà s'hi va a donar el do de pit, i per anar a fer acte de presència simplement no caldria aguantar 8 hores sota el sol a la plaça dels braus. Ara que, diuen que l'estan cobrint, a veure com la trobem. Però les 8 hores no ens les treu ningú. Espero que anem a totes i que comencem a recuperar l'orgull perdut, que falta ens fa.

26 comentaris:

  1. Com tu n'hi haurà d'altres a la colla que segurament hauran arribat a la mateixa conclusió, sense feina els resultats són pobres. A vegades les decepcions van bé per replantejar-se les situacions i començar de zero. Cal saber si tots voleu el mateix. Ànims i força!!

    ResponElimina
  2. A molta gent...difícil. Sempre hiha qui aspira a més i qui es conforma amb menys.

    Estic d'acord amb que no es pot deixar tot a la sort. Una constància en la feina porta bons resultats, segur.

    A veure que tal per Tarragona!

    ResponElimina
  3. No conec aquest món, però en general, posar molta gent d'acord, amb un mateix objectiu és difícil.

    No defalleixis, però. Ànims i que tingueu molt d'èxit (ja veus que no poso sort eh!)! ;-)

    ResponElimina
  4. Com a tot arreu, hi ha gent que s'ho pren més a pit que d'altres... i com diuen per ací dalt, s'hauria de veure quins són els objectius de cadascú. Però si és quelcom que et preocupa, parla-ho! Parlant la gent s'entén, no?

    I la sort, ai la sort! La sort s'ha de treballar perquè hi sigui ;)

    Un petó! :)

    ResponElimina
  5. La sort no existeix però també compta i cal ser-hi, i preparat, per aprofitar-la.

    ResponElimina
  6. Veient els castellers sempre he pensat que s'hi deuen estar hores i hores treballant. Quan cauen penso que és perquè potser no han treballat prou i llavors penso: «No, Núr, no siguis dolenta! Segur que han treballat, prò potser no han tingut prou sort». Aquesta sort, no és sort, són nervis, és confiar en molta gent que ha d'estar pel mateix amb totes les ganes...

    Aquestes festes he vist castells que es començaven a fer i es desfeien a mig pujar tres cops seguits perquè no s'hi veien amb cor. A mi em va saber greu, tot i que suposo que si els va passar alguna cosa com la que tu dius... segurament n'hi hauria més d'un una mica emprenyat!

    De totes maneres, si aneu a concurs, espero que us animeu tots a posar-vos les piles, tot i que ja no queda gaire! Potser així la gent es motiva per la propera vegada i això els anima a practicar més, prò no ho sé... Fer moure tanta gent és complicat! Com diuen per aquí, no en podeu parlar?

    Petons i amunt amunt i fora!!!

    ResponElimina
  7. Noi, et sento tocat i em sap greu. Sé que els castells són molt importants per tu i crec que t'ha de ser difícil no deixar-te endur per l'emoció de creure possible un objectiu comú, teixit amb les ganes i l'empenta que caracteritza la teva colla, per més ambiciós que sigui. I és normal que la decepció arribi en aquests moments, massa dosi de realitat potser?
    Però sé que toques de peus a terra (en el sentit metafòric i real de la paraula... ja m'entens), i que lluites pels teus propis objectius.
    Suposo que ha de ser difícil unir les aspiracions de tanta gent perquè sempre hi ha opinions i gustos per tot. El més important, tal i com apunten uns quants per aquí dalt, és parlar-ho.
    La sort no existeix, tens raó... s'ha d'anar a buscar a través del treball, el sacrifici i la dedicació. Aquest món n'és un clar exemple, però aquest concepte es pot aplicar a la resta de coses de la vida!
    Deixa'm dir-te que jo confio en la vostra preparació i força (tant física com moral) i estic convençuda que ho aconseguireu!
    Si és que sou genials home... recorda que gràcies a vosaltres vaig descobrir que els castellers m'encanten, per alguna cosa serà no?
    Vinga, una abraçada ben gran i amuuuuuunt!!!!!!!!!!!

    ResponElimina
  8. He vingut dos cops, avui perquè em costa deixar el comentari. Jo crec que una mica si que existeix la sort, però que desapareix quan hi confiem.

    És complicat unificar criteris!

    ResponElimina
  9. Ser casteller és tan maco que, surti o no surti, hi hagi sort o no n'hi hagi no puc més que felicitar-te per intentar-ho, per ser-hi :-))

    Tinc família castellera (sobre tot femenina!!) i me'n sento tan orgullosa només de saber que ho son...

    Sí, és clar... s'ha de tenir metes, objectius i treballar molt, i comptar amb la sort (que sí que existeix, el que passa és que no es pot comptar tan sols amb ella, per suposat) i sentir-se molt feliç si les coses surten bé... i, encara que no surtin bé, sentir-se també feliç per formar part d'una de les tradicions culturals més belles de Catalunya.

    Ànim!!!!

    ResponElimina
  10. N'hi ha que el treball en equip no l'entenen tal i com expressa el seu significat, i llavors ho paguen d'altres.
    Ja sabeu què us toca, a treballar fort i a buscar la sort!!

    ResponElimina
  11. La sort existeix... però pel que llegeixo necessiteu alguna cosa més que això. Una empenteta, molt de treball, i constància. Diuen que "qui persevera triomfa", no? a veure si us en sortiu!! de veres espero que aconseguiu fer un bon paper a Tarragona, o allà on aneu. La unió fa la força, i en el cas dels castellers, imagino, més que en cap altre lloc.
    T'envio un polsim de la meva sort, si la vols, que jo en tinc mooolta.

    pd: fes-ne un bon úúús ;p

    ResponElimina
  12. Força, casteller! Força, però tens raó, amb feina per fonament, que si no les coses no surten...
    Ara, jo crec que amb el teu tarannà, ha de sortir cada dia millor... Per cert, no trobes que el Parc Güell és una joia poc gaudida? Ah que t'hi perdries....

    Petons!

    ResponElimina
  13. xexu, jo crec que la sort existeix, però no els miracles. Amb això no vull dir que aspireu a alguna cosa impossible, però que per les decepcions no pots deixar de creure en l'atzar, perquè hi és i de vegades jugarà al teu favor. Malauradament, no sempre.

    Pel que dius entenc que potser no heu treballat tant com ho haurieu d'haver fet, i malgrat que un parell d'assaigs siguin fantàstics, cal una bona base i una pràctica constant i forta per poder assolir un nivell determinat i mantenir-lo.

    Hi ha cops que les persones, per molt compenetrades que estiguin en certs moments, de vegades es tornen incompatibles pel que fa a ideals o maneres de fer,cadascú pensa o veu d'una manera diferent i ningú vol baixar del burro... és l'essència de l'espècie humana. N'hi ha que de seguida fan volar coloms i d'altres, com tu, més realistes i més forts, en el sentit que pel simple fet de tocar de peus a terra no t'enfonsaràs en un futur si hi ha alguna decepció. Però com en aquest cas, cal que ho parleu, perquè de la bona compenetració del grup i que aneu tots a una en depèn el vostre èxit.

    I després del rooooooooootllo que t'acabo de deixar aquí, només desitjar-vos un bon final de temporada i per què no, també molta sort!!! esperem que feu pujar catells ben alts i ben drets! moltes abraçades!

    ResponElimina
  14. Mira Xexu, jo he format part del món associatiu molt de temps. He comprovat que aquestes cosses passen i que malauradament, on hi ha molta gent alguns patrons de conductes, equivocacions... i encerts es repeteixen. Molta sort i ànims!

    ResponElimina
  15. És complicat ficar-se tots d'acord quan et trobes en un grup gran de gent. L'eufòria arriba perquè vols resultats i vols triomfar, però la constància, el treball i les ganes van portant a bon port... si ho voleu i aneu tots a una, no dubto pas que ho aconseguiu... sé de què parles, a la nostra colla ha passat molts cops, estaré atent al què feu... i 8 hores de sol no són agradables, però sí! la tapen :)

    ResponElimina
  16. doncs a veure si tota la colla es centra una mica, no confient tant en la sort si no que en organitzar-se bé i fer bona feina.

    (això passa una mica a tot arreu... jo ara em trobo en una situació similar...)

    besets!

    ResponElimina
  17. El senyor Woody Allen diria que potser part del que ens passa depèn de la sort (recordar Match Point) i en part pens una mica com ell. Hi ha coses que depenen de nosaltres però d'altres crec que no (diga-li sort, destí, atzar). Si tot depengués de nosaltres, tot seria més fàcil, no? La vida així potser no seria tan complicada :)

    ResponElimina
  18. Segur que feu un gran paper a Tarragona...

    però sento dir-te que la meva creència sobre la sort és fluctuant així que no sabria que dir-te'n al respecte... Que no esperis res de l'atzar?

    No ho sé, noi, a vegades tinc dies pessimistics (que no es el mateix que pessimistes)

    ResponElimina
  19. No tothom sap treballar en equip a més no és fàcil, però quan l'objectiu és comú per a tots, jo crec que tothom hi posa de la seva part. I al final, la suma dels petits esforços resulta una gran meta, que pot ser aconseguir l'objectiu o aprendre una lliçó.
    Que tingueu molta sort a Tarragona!

    ResponElimina
  20. La sort si que existeix, però tu parles d'esforç i constància.
    Ha de ser difícil posar d'acord a tanta gent i que estiguen motivats per a donar-ho tot en uns minuts.
    I a la plaça de Tarragona potser no vos tocarà lo sol, però jo me faria una assegurança de vida... ho estant acabant tot corrent.

    ResponElimina
  21. Ja ho havíem comentat...

    a mi em recorda els exàmens de matemàtiques. Impossible d'aprovar-los estudiant dos dies abans i fent un petit grapat d'exercicis. Fins i tot, encara que et surtin bé.

    ResponElimina
  22. Això pretenia ser una petita reflexió de com està la meva colla castellera, del que hem fet i del que no hem fet, però gairebé s'ha convertit en una discussió sobre l'existència o no de la sort, gràcies a les vostres aportacions. Fins i tot he pensat fer un altre post que parli específicament d'això, però com que molts ja heu donat la vostra opinió, de moment me'l reservo. Moltes gràcies a tothom per llegir la parrafada i deixar els vostres comentaris.

    Marta Cebrián, per estrany que sembli, els més antics que jo a la colla tenen l'absurda idea de que sempre s'ha funcionat així, assajant a corre cuita i posant-hi pebrots a l'hora que toca. No puc entendre com la colla ha tingut èpoques realment bones amb aquesta mentalitat.

    Xitus, si passa en tots els àmbits de la vida, com no ha de passar en una activitat que costa tant esforç. El treball és sempre la clau de l'èxit, i no és que no hi treballem, és que no es pot treballar del tot si la gent no respon, i llavors és quan els objectius queden grans.

    Rita, si és que la gent està d'acord amb els objectius, però el que no entenen és que per venir un sol dia, sense haver assajat durant tot l'any, els objectius no es poden acomplir ni per equivocació.

    Yuna, benvinguda a Bona nit i tapa't. D'acord, jo sóc dels que s'ho pren a pit, però quan parlo de que hem de treballar més algunes coses tinc la impressió que fins i tot gent respectada dins la colla em prenen per boig, un l'altre dia em deia que no havia de ser tan negatiu. Doncs ja m'explicarà com, a la vista dels resultats!

    Jordi, la sort potser pot existir si t'has preparat, quan alguns factors que no depenen de tu es posen de cara, i fan que te'n surtis. Però aquest moment de fortuna s'ha de saber caçar, enganxar-lo al vol, i si no estàs preparat per fer-ho, t'asseguro que no caçaràs res, prou feina tens en aquells moments per saber què estàs fent.

    Núr, nosaltres assagem, i tant, alguns més que altres, però. I el que ens fa falta és que el gruix de gent que tenim en dies puntuals estigui preparat per aguantar el que se'ls ve a sobre. Però no només això, els que pugen també han de saber estar i aguantar-se sobre aquesta gent, i la canalla ha de tenir les garanties suficients per acabar pujant. Si aquestes tres coses no van juntes, millor rebaixar pretensions, però això no ho fem mai, no sé per quina merda d'orgull que tenim, que no sé on treu cap. Però parlant del que tu dius, quan un castell es munta però el fan avall abans que sonin gralles (peu desmuntat), o es desmunta a mitja pujada (intent desmuntat), no suposa un gran esforç pels que pugen, però pels que estan allà sota, com jo, és molt cansat, i és molt de pes que ja portem sobre les espatlles. No és d'estranyar que ens prenguem malament aquestes situacions, perquè després no es compta que a nosaltres ens deixa fet pols tant muntar i desmuntar, només importa que els de dalt pugin, i nosaltres a patir, que per això estem.

    iruNa, com ja he dit per aquí amunt, els objectius que té la colla es converteixen en els de tots i cadascun de nosaltres, tothom els assumeix. El problema és que tothom diu amen, i no pensen en el que estem fent. No puc entendre què passa pel cap d'algú que només ve un dia a l'any. Sap que aquell dia van els castells més grans, però no tenen ni idea de si estan assajats o no. S'hi posen, i que sigui el que Déu vulgui. Si haguessin vingut a assajar tot l'any, el castell estaria més segur, i els objectius, més propers. Jo sé que podem fer-ho, la qualitat hi és, però no ho farem amb la gent que tenim habitualment, amb aquesta hem de rebaixar un pis les pretensions. I si no pot ser, no pot ser tu, haver retingut la gent quan la teníem, si no es va saber fer, no podem seguir pensant que hi som tots i que tot sortirà bé, és enganyar-se a un mateix, i a tota una colla. Espero que tot això no et faci perdre les teves ganes de castells, que m'alegro que els gaudeixis tant.

    Ostres Carme, aquesta frase és boníssima. Quan comptem amb la sort és probable que ens deixi a l'estacada. Jo també em resisteixo a creure que no existeix, però la veritat és que sempre creure més en el treball i en no creure's que ja ho tens tot al sac, que després arriben les decepcions.

    Assumpta, ser casteller és gairebé una forma de vida. La veritat és que és una gran afició i un repte personal, i formar part d'aquesta tradició, doncs mira, sí, però no és el que més m'empeny, tot i que sé que l'estimació per la meva terra i la nostra cultura m'esperona. Però com en tot, m'emprenya que la gent no es prengui seriosament les coses, i vull que tot tiri endavant, quedar-me estancat i que la gent es conformi és molt trist. No puc demanar que tothom s'ho prengui tan a pit, però una mica de serietat, si us plau, encara que només ho fem per plaer i no sigui una obligació. Records a la teva família castellera!

    Instints, en un castell gran cal que tothom funcioni com una sola peça. Quan un dels blogs falla, falla tot. L'equip és una cosa, però en aquest cas, hi ha diversos equips que han de treballar bé entre ells, i dins del mateix equip. Si els equips no poden treballar mai junts al mateix temps, crec que entendràs com de difícil és que a l'hora de la veritat es pugui treballar de forma combinada.

    Gràcies pels ànims Sibe. Però és clar, què vols que fem si tota la sort te la vas quedar tu! Intacta, que ets una Intacta, hehehe.

    Ai Zel, si em fessin més cas tot aniria millor... o no. El Parc Güell estaria més aprofitat si estigués més cap al centre de Barcelona. Sempre em fa mandra pujar per aquells barris, si estigués més a prop segur que aniria a perdrem-hi sovint.

    Laia, no diré si la sort existeix o no, però el que està clar és que els miracles no, tens tota la raó. I com ja he dit, no és que no intentem lluitar tots pel mateix objectiu, i ganes no en falten, el que molts no entenen és que sense haver treballat convenientment, no només una part de l'estructura, no anirem enlloc. I quan t'adones que la part que creies que estava millor, tampoc no té totes les garanties, potser és que ens hem de replantejar moltes coses, i que cal posar el llistó més baix fins que tinguem la gent necessària per pujar el nivell. El problema és que si rebaixem pretensions, potser no tindrem gruix de gent ni els dies grans, perquè alguns són molt senyorets, perquè no venen mai, però quan venen esperen alguna cosa gran, i sense assajar-ho abans, no es pot.

    Laura, benvinguda a casa meva. A veure si els planetes s'alineen i aviat els patrons de conducta són els que toquen per tirar endavant, i no quedar-nos on som.

    Cesc, suposo que passa una mica a tot arreu, però hi ha colles que són més disciplinades que la teva i la meva, tot i que s'ha de dir que aquest any a vosaltres no s'us pot criticar res, que aquella mala bèstia que vau fer a Sant Fèlix no és fruit de la casualitat. Sort al concurs, a veure si doneu guerra, encara que em sembla que guanyaran els de sempre...

    Mercè, fer que tothom s'ho prengui igual de seriosament és pràcticament impossible, però quan són més els que passen de tot que els que estan al peu del canó, comença a ser una situació preocupant.

    Caterina, si tot depengués de nosaltres no és que fos més fàcil, sinó que estaria més clar si les coses sortirien o no. Has treballat, sortirà. No has treballat, ni ho intentis. Però ja m'agradaria veure en Woody fent castells... El cas és que sempre has de comptar amb l'atzar, però en casos en que sortir-se'n depèn d'un petit error que fa caure estructures humanes, a la sort se li ha de concedir el mínim marge possible.

    El tacte, cercar-la és el que hem de fer, però amb treball.

    Neo, esperaré que algun dia m'expliquis la diferència entre pessimístic i pessimista, a veure si t'entenc.

    Guspira, dius una cosa important, aprendre la lliçó és l'altra opció que hi pot haver quan les coses no acaben de sortir, però a la meva colla, les lliçons no s'aprenen, no ens en sortim, i en comptes de culpar la manca de preparació, sempre busquem culpar un col·lectiu o altre dintre de la colla. I això no és. Tant de bo aprenguéssim alguna lliçó.

    Que bo Bajo! Ara mateix em vaig a fer una assegurança de vida per si de cas, que a part de fer-me mal amb els castells, aquest cop la plaça també hi jugarà un paper. A veure si treus el cap per allà, però posa't protecció, eh?

    Redcrash, tu ho has dit amic, no es poden fer les coses de pressa i corrent, cal un treball constant i continuat, com si d'una carrera de la UPC es tractés, i és només així com s'aproven els exàmens. L'única diferència és que els exàmens són al setembre, i la recuperació és al novembre, a veure si tenim temps d'estudiar d'aquí a allà.

    ResponElimina
  23. La sort és una llei matemàtica de la que desconeixem l'enunciat.

    Tanmateix és sols un factor, és mala sort fallar un dia de deu, no ho és encertar-la un de deu.

    Espero que sàpigues/sapigueu convèncer els altres que la sort és dels tenaços, dels caparruts si vols.

    Recordo un escriptor que deia que les muses no el visitaven gaire però que procurava que el trobessin treballant.

    Ànims i que feu un bon any.

    ResponElimina
  24. A mi em saben greu els de dalt perquè trobo que els deu ben inflar les pilotes tan puja i baixa, i baixa i puja! Almenys a mi em molestaria i molt!

    D'altra banda... Si dius que ets tan petit, com és que et fiquen a sota???? Patufet, que't xafaran!!! :)
    (és que així et faig riure, que em sembla que estaves una mica indignat per tot plegat!)

    ResponElimina
  25. MOLTS ANIMS A TOTA LA COLLA CASTELLERA!!!!No deixeu que tot això s'ensorri. Si realment us agrada ENDAVANT!!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.