divendres, 29 d’agost de 2008

Idealitzar

A casa l'Elur sempre s'hi troben cosetes interessants, però fa uns dies vaig ensopegar amb aquest post, i em va fer pensar molt. Us recomano que el llegiu, perquè val la pena, però m'agradaria fer una petita reflexió referent a una part del post. Sempre m'ha interessat tot el que envolta les relacions personals, tant d'amistat com amoroses, que no deixarien de ser un grau més d'amistat. A la vida m'he trobat que de vegades ens enceguem i ens fem idees falses de com és la gent. Potser els idealitzem, o tenim en alta consideració a algú per com ens sembla que és i per tot el que fa. Però arriba un dia que no es comporta com nosaltres pensàvem, que comencem a tenir-hi discussions o malentesos, perquè ens sembla que falla en tot allò que crèiem que era. Llavors és quan el critiquem, quan li diem que ha canviat i que ja no és el que era, que ens ha decebut.

Reconec que m'ha passat que he idealitzat algú, i normalment aquest algú no ha entès res de res. Quan això passa, es pregunta què esperem d'ell, no entén que ens haguem fet aquestes expectatives, ni d'on ens hem tret tot això que pensem que és o que deixa de ser. I és que les persones són com són, no com nosaltres pensem que som, o com la idea que ens fem d'elles. Aquestes situacions solen fer mal i no acaben massa bé.

El problema és que és difícil no crear-se expectatives, especialment quan ens enamorem, ja que tot sembla molt maco i no som capaços de veure defectes en aquella persona. I de defectes tots en tenim, i quan apareixen poden ser un cop dur si tenim gaire idealitzada la persona. Potser el desengany, descobrir que la persona que ens torna bojos no és com la imatge mental que ens havíem fet d'ella, pot portar a un trencament interior que serà molt difícil de recuperar. S'ha de ser conscient de que no hi ha ningú perfecte, per molt que les hormones ens ho facin creure, i que les idees que ens fem no sempre corresponen a com és la persona en realitat. Parlar-ho segur que ajuda. La perfecció no existeix, i si existís, no agradaria a ningú.

38 comentaris:

  1. Jo ho sé, en sóc conscient, però sempre caic en el mateix parany. Tendeixo a idealitzar a la gent, i em clavo cada patacada...

    ResponElimina
  2. jo també em pregunto per què de vegades som incapaços de ser una mica imparcials en aquest sentit i intentar veure la persona com el que realment és. És més ideal i bonic tenir algú davant que ho té tot molt ben posat i un caràcter encantador, però... es perd l'essència i la part més viva de nosaltres. Deshumanitzem.

    Et proposo que agafis l'última frase que has escrit i la col·loquis al teu racó de frases. És bona, molt bona!

    ResponElimina
  3. hola,
    crec que parles de dues coses diferents.
    En primer lloc penso que sí. que tenim tendencia a imaginar a la gent "com ens agradaria que fos" deixant-nos dur per quelcom que en ha fet atractiva aquella persona, sigui a nivell amistat o intima.
    Per tant no és que no es comporti com ens pensàvem, es comporta com és en realitat. Fallo nostre dons.
    L'altra és que si som nosaltres qui idealitzem, perquè dius que "no ha entès res de res"? Tornem a ser nosaltres que ens estem equivocant en pensar com deu de ser aquella persona, enlloc d'anar esbrinant com és en realitat. I és que això porta temps, i malhauradament aquest tipus de rel.lacions "ens acostumen" a venir d'una necesitat de. Tema interessant el que has tret i massa llarg per parlarne amb un simple comentari.
    El tema de l'enamorament, m'ho recordes un altre dia i en parlem, si vols. Tinc experiencia en aquesta mena "d'equivocacions" i "falses espectatives", si o si?

    ResponElimina
  4. és ben veritat tot això que dius, per això a mi m'agrada sempre recordar aquesta frase:
    vivim amb la il·lusió i morim amb la fascinació.
    També hi ha qui diu que ens enamorem de unes expectatives, no pas de la persona. Però amb això ja discrepo bastant.

    ResponElimina
  5. Penso que no sempre el problema vé d'un mateix, de que idealitzem a l'altre. Hi ha gent que es comporta de diferent manera, depèn de com vol que els altres el considerin.
    És un tema molt complexe i avui dia hi ha molt d'egoïsme personal i falta de generositat envers l'altre. Crec que les relacions personals són molt complicades i no arribarem a aprendre'n mai. Els humans sóm així. No cal donar-hi gaires voltes. Tot ens ajuda a créixer com a persones que sóm i anem agafant experiència del que ens va succeint.
    Una abraçada

    ResponElimina
  6. Ostres, Xexu!!

    Quin article tan bó!! És per pensar-hi una bona estona.

    A mi m'ha passat en els dos sentits:

    Idealitzar les persones i esperar d'elles reaccions que, en realitat, corresponen a la personalitat que -per ells- jo he imaginat i llavors és quan passa això que tu dius: que elles no entenen res. No entenen perquè m'han decebut si elles mai m'han volgut enganyar, no entenen què és el que els hi "recrimino"...

    I també m'ha passat al revés que he estat jo qui ha decebut a persones que m'havien imaginat molt millor de com realment sóc i, evidentment, amb el temps han vist la realitat...

    Però també crec que pot passar el que diu Marta, que pot haver persones que canviin el seu comportament segons les circumstàncies i siguin elles les que es crein diferents imatges.

    Tema difícil, eh?

    ResponElimina
  7. XeXu, he llegit i comentat el post de l'elur, i ara ho faig amb el teu.

    Estic d'acord amb el que dius de les relacions amoroses com a un grau més d'amistat. Sempre je imaginat un continu, una línea, i a partir de cert punt d'aquesta línea, entra l'""amor"".

    És perillós idealitzar, per qui ho fa com per qui hi és posat. Crec que m'ha passat a la vida que algú m''ha idealitzat, i la sensació d'estar aquí en un pedestal m'incomoda, perquè ni de bon tros penso el que em diuen, ja que jo conec els meus punts febles que em farien abocar-me daltabaix des del pedestal. Com que coneixem les nostres febleses, ens fa por que ens idealitzin. Jo prefereixo que tinguin una visió realista de mi i sempre adverteixo. A més, el fet que t'idealitzin és una putada perquè t'encasella a actuar d'una forma determinada si caus en el joc. L'exigència és brutal, no et podries permetre cap error...Per por a decebre (i lligo això amb les teves opinions expressades en les respostes als nostres comentaris en l'anterior post). I per la persona que posa algú altre en pedestal és perillós perquè quan comença a veure que les coses no són les que esperava, com tu dius que passa, pot ser que quedi decebut internament i ho assumeixi, o fins i tot penso que pot arribar a exigir responsabilitats a l'altra persona. Error de qui ho fa cegament i error de qui es deixa fer-s'ho.

    Dius que és difícil no crear-se expectatives quan ens enamorem. Penso que quan ens enamorem intentem mostrar el millor de nosaltres, és un joc de seducció (mútua), i després vé la fase d'aprendre a estimar els defectes de l'altre. Comprendre'ls.

    Millor una visió realista de tot plegat...Si volen, que les hormones hi diguin la seva, però que acceptin que la raó també participi.

    Per cert, la teva última frase sí que és antològica, ara sóc jo qui te la demano per tenir-la en reserva per a posar-la al lateral del meu bloc!

    Abraçada,

    Aleix.

    ResponElimina
  8. M'encanta el teu final, Xexu, dues grans veritats en una sola frase: "la perfecció no existeix i si existís no agradaria a ningú".

    Jo crec que malgrat que és difícil no crear-se expectatives, quan ja hem après que les expectatives ens fan més nosa que servei, podem (al menys jo ho he après, de mica en mica, a la vida) anar-les rebaixant voluntàriament. I he descobert que no tenir expectatives o tenir-ne de ben modestes em va molt bé.

    Sobre l'enamorament, com la menta fresca diu, se'n podria parlar molt. Tothom creu que davant de l'enamorament no podem fer-hi res. Jo crec que si, que si volem podem anar posant les expectatives al seu lloc i podem disfrutar fins i tot de la nostra idealització, sabent que només és això idealització i començar a escoltar, mirar, observar, amarar-se de l'altre en comptes de crear-lo al nostre gust.

    ResponElimina
  9. Per cert (jo sempre escric molt... a vegades massa... i al final, quan ho miro, m'adono que encara m'he oblidat la meitat)...

    D'això... deia que si be és trist quan havies idealitzat a una persona i t'adones que ella no és com tú l'has "vist", més trist encara és per a mi el segon cas. Quan t'adones que ets tu mateix qui està decebent a algú que esperava una altre cosa de tu... i no saps ben bé què... ni tens idea de què fas malament: Només notes que no saps estar a l'alçada.

    Ai!!... em sembla que vaig a llegir una estona Harry Potter que ara encara em posaria trista i tot, i no vull :-)

    Abraçades!!!

    ResponElimina
  10. El que jo volia dir amb la meva segona intervenció (que he començat a escriure just després de la primera tot i que ha quedat més avall) és el que en Xitus ha expressat perfectament (suposo que estavem escrivint al mateix moment) en aquesta reflexió que, per mi, és "clavada":

    Com que coneixem les nostres febleses, ens fa por que ens idealitzin. Jo prefereixo que tinguin una visió realista de mi i sempre adverteixo. A més, el fet que t'idealitzin és una putada perquè t'encasella a actuar d'una forma determinada si caus en el joc. L'exigència és brutal, no et podries permetre cap error...Per por a decebre

    ResponElimina
  11. Ei Assumpta, sí, fora neguits, tu... Les coses amb naturalitat, no? No sé si a mesura que creixem tendim a idealitzar més o menys, en teoria menys perquè la raó actua més a nivell preventiu? Aniria lligat a personalitats, segurament. Però, idealitzar té un component d'il·lusió (amb el doble sentit de la parula il·lusió). I si ho féssim una miqueta, només? O això és una cosa de tot o res? No sé, "petits enamoraments quotidians". No vull pensar en explosions controlades. Vull pensar-ho com a petit plaer, com menjar-se a cullerades soperes la llet xocolatitzada que queda després de menjar-te un vol de cereals.

    ResponElimina
  12. ai, Xitus, doncs no sé si amb la edat això augmenta o disminueix jeje perquè jo en tinc ja bastants (quaranta sis) i trobo que encara em passa... Tot i que, si hi penso una mica, és cert que ho racionalitzes més i ho controles més, però passar, passa igual.

    També he de dir que jo tinc la gran sort (immensa sort!!) que les idealitzacions d'enamoraments ja em van passar fa anys i vaig rebre bons cops de pal... sobre tot un. I que ara no hi pateixo gens en aquest àmbit (alguna cosa positiva havia de tenir l'edat jeje)

    Però em passa molt en quant a amistats (tant masculines com femenines) que intento fer-ho el millor que puc... i no arribo a més...

    Em quedo el "fora neguits" :-)))

    A veure si em funciona jeje

    ResponElimina
  13. vaig directament al darrer fil Xitus-Assumpta:

    amb el temps (sabe mas el diablo por viejo que por diablo...) alguna cosa s'apren, encara que sigui a patacades... però...

    per més equilibri que puguis arribar a aconseguir en les relacions quotidianes d'amistat/amor/odi/desig... sempre hi ha l'imprevist; aquell punt irracional -plenament emotiu- que ens fa perdre els trumfos...

    no té explicació ni raó de ser... simplement passa

    tinguis 18 o 64 anys... fas el ridícul, ho saps, te'n adones, i tant se te'n fot...

    si això passa habitualment diuen que pot ser una patologia emocional o de la conducta; si passa esporàdicament i no fas mal a ningú... et cures les ferides tu solet o soleta i au... tornem-hi!

    :)

    petons i llepades sense enamoramentes!

    ResponElimina
  14. totalment d´acord amb tu. però jo crec que son les hormones... l´etapa de l´enamorament es tant xula.. pero diuen que tant sols dura 2 anys maxim.. diuen que despres s´estima senzillament. doncs a mi m´ ha passat això amb la parella. bé, crec que ja em passat per totes les fases hagudes i per haver. potser per haver´nos idealitzat massat? doncs no ho se....

    ResponElimina
  15. a mi també m'ha passat això. He idealitzat a gent que em segurament jo volia que fos "així" o em pensava que era "així" i al principi tot eren flors i violes perquè m'hi entenia a la perfecció, i després veus alguns detallets que et mostren el contrari. I és que sol passar que a les primeres vegades de conèixe't amb algú, tothom sol mostrar la cara més maca que té. Per això he après a ser prudent, donar temps a mi i als altres, i a vegades, els instints (jeje) ajuden molt a fer-ho.
    Hem de creure el què dius, que no tothom és perfecte, que hi haurà algú que per tu ho sigui més o ho sigui menys, però tothom té lo seu.
    Jo idealitzo ara, després de temps de conèixer als amics amb confiança, però amb els peus a terra. Sempre s'ha de tenir 4 ulls!!!

    Bon post!!! Petons macuuuuu!!!

    ResponElimina
  16. Uf la perfecció tampoc seria perfecte, com bé dius, no ens agradaria... Crec que val més començar agafant les virtuts i defectes d'aquella persona i després, quan ho tinguis més o menys valorat, serà quan apreciaràs a aquella persona, els principis han de ser com un tempteig perquè si et fas una idea pots crear un estat que després no té res a veure amb el que és...

    ResponElimina
  17. Sé que ara és fàcil dir-ho. Ahir vaig començar una resposta que, era tant llarga, vaig decidir fer un post a les Cambres què, em sortia tant embolicat, vaig deixar per un altre moment.

    Per sort avui veig que Carme i Gatot han fet un resum del que jo volia dir i de forma molt més encertada.

    Jo he caigut moltes vegades. Especialment quan m'havia sentit feble, petit, insegur, sol...
    I passava algú i et feia un xic de cas.
    Ja sabeu: el petaner agraït a les moixaines que et segueix per tot...

    El temps, l'edat, les experiències i unes poquíssimes persones, han aconseguit que, fins hi tot un "tarugu" com jo, es torni un xic més savi.

    I crec que estic aconseguint canviar l'idealització i l'enamorament per l'estimació.

    Osti! em tornaré a "enrotllar" i no voldria, que tots plegats heu dit grans veritats i coses impressionants.

    Potser desenvolupi un post...
    ;¬)

    ResponElimina
  18. la grandesa de l'amistat rau en saber apreciar els defectes de l'altra persona i acceptar que formen part d'alguna cosa més gran i més important, probablement sense els defectes no seria la mateixa persona, ni tan atractiva com ens ha semblat.

    ResponElimina
  19. Xexu, ens has donat feina eh! Moltes coses que ja s'han dit les comparteixo. Però em quedo amb el que diu en Jordi Casanovas i hi afegeixo que quan coneixes algú, d bell nou, l'idealitzes, després, vas veient com és realment, i si finalment l'acceptes tal com és -aquí el que diu el Jordi Casanovas- endavant!

    ResponElimina
  20. A casa l'Elur coses interessants? no sabria què dir-te... ;P

    Potser hi tornaré a caure algun dia, perquè no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré, però després del que he après, procuro no idealitzar ningú. Ni penjar etiquetes, ni definir... tampoc m'agrada que em posin etiquetes, ni que em defineixin. No m'agraden les caselles, per ningú. Passen a ser petites presons que ens impedeixen respirar amb normalitat.
    Cadascú és com és i té les mores que té, algunes de precioses, madures i dolces, d'altres de boniques però verdes i amargues.
    I quan comences a conèixer a algú, o quan fa temps que hi tens amistat (sigui del nivell que sigui), has de tenir en compte tota la gamma de mores que porta a la motxilla, respectar-li la càrrega i no voler-hi carregar les que a tu et sembla que hi hauria de dur.
    Em sembla que me n'he anat per la tangent...
    Un petó, maco.

    ResponElimina
  21. Jo crec que en un principi tots idealitzem a l'altre persona. A mida que la coneixem la idealització perd força. El problema és , quan ja no estàs amb aquesta persona, seguir idealitzant-la.El problema és per a tu, no per la idealitzada...
    I sort en tenim de ser diferents... No puc imaginar-me una societat clònica. Quin avorriment!
    Bon diumenge Xexu!

    ResponElimina
  22. Tots som com som, però també canviem i ens adaptem a les circumstàncies de la vida. I coses que vam dir que no fariem mai les acabem fent. I la resta de gent igual. I no crec que sempre sigue que ens fem idees falses, també és que la gent ens mostra una part seua i de cop i volta ja no li va bé comportar-se així i canvia. I llavors ens decepciona, perquè clar ens fa anar malament a natros. Tampoc crec que sigue idealitzar, jo diria que canviem.
    I en el tema enamorar-se d'algú no és tant fàcil ja que tendim a pensar que mai res canviarà. Al cap i a la fi, les persones anem adaptant-mos, però normalment no són grans canvis, són petites coses que fan que la resta de gent ens vegi diferent.

    ResponElimina
  23. I tanta raó que tens...tos hi hem caigut alguna vegada, i és que em sembla que caiem en la nostra esperança de trobar en aquella persona algú en qui ens reconeguem, que serà l'ànima bessona, que sembla que diu allò que ens agrada sense haver ni encetat el tema, i això en fa generar una il.lusió sovint falsa, és una mena d'autoengany volgut i consentit, i llavors l'altre, pobre, no sap què passa i no s'adona de com ens ha influit sense saber-ho i ser-ne conscient...
    Sàvies paraules, xexu...

    ResponElimina
  24. l'Elur sempre té petites joies al seu blog!
    En quant això de les idealitzacions és molt curiós perquè passa, idealitzem a algú, quan aquest no deixa de ser una persona normal. El més fotut és quan algú t'idealitza a tu, llavors no saps com comportar-te perquè saps que tard o d'hora el desabràs.

    ResponElimina
  25. Ostres XeXu, és un gran tema!
    Vist així, tal i com ho escrius, sembla fàcil, lògic i coherent. Però tots sabem que no és tant senzill, que els sentiments són complicats i que és difícil no idealitzar a les persones.
    No es pot idealitzar res, com bé dius, la perfecció no existeix. No es pot idealitzar ni a una persona ni a una situació. Quantes vegades no ens ha passat que davant d'algun canvi mínimament important a la vida ens hem creat unes expectatives exagerades que no es compleixen i acabem per sentir-nos desenganyats i frustrats? Tot és el mateix... tot és qüestió del lloc a on coloques dins teu a "allò" (sigui persona, moment o cosa).
    Tampoc podem esperar que les persones reaccionin com nosaltres esperem que ho facin perquè com podem pretendre conèixer com actuarà i pensarà l'altre si ni tant sols ens coneixem a nosaltres mateixos?
    Massa sovint aquesta pot ser una causa de ruptura de qualsevol relació (ja sigui d'amistat o de parella). Les decepcions fan mal, alguna cosa es trenca a dins i costa molt recuperar el que hi havia. Però jo crec que si es té mínimament clar el que dius i es parla, no tot està perdut... també existeix el perdó, la comprensió... l'estimació i acceptació.
    M'ha agradat molt aquest post XeXu!!!!
    una abraçada!

    ResponElimina
  26. Buf gent, m'ho poseu difícil per contestar els comentaris. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris, i als que us heu dedicat a tenir converses sobre el tema, que sapigueu que m'encanta. És un plaer generar un debat i que bescanvieu postures entre vosaltres. És que sou la llet. Veuré si us puc respondre de manera individual, encara que sigui complicat.

    Llum, crec que tots ho fem, almenys jo m'hi incloc, i de vegades hi ha patacades, és inevitable, què hi farem.

    Laia, s'hauria de poder fer el que dius, veure una persona, i anar coneixent el que és, no inventar-nos coses que no són, que a la llarga acaben fent molt mal. La frase l'he cedit al Xitus, que me la va demanar i he vist que ja se l'ha penjat, i autor de la que tinc jo actualment posada. Si no el coneixes, te'l recomano, té el Calaix de tarda boirosa, i trobaràs el seu enllaç en aquests comentaris mateix, si t'interessa. Però gracies per l'elogi. Està bé això d'anar-se passant frases, oi?

    Menta fresca, ho expliques molt bé, veiem la persona 'com ens agradaria que fos', em sembla que jo no he aconseguit expressar-ho tan bé. I és un error, és clar. Quan deia que no entén res de res, vull dir que arriba un moment que, si hem idealitzat, retraiem coses a l'altre que aquest no pot entendre, no sap de que li parlem perquè en realitat no és així, sinó que nosaltres hem imaginat que ho és, i llavors, no sap ni per on van els trets. Ei, i podem parlar de tot el que calgui, les bones converses sempre s'agraeixien.

    Doncs mira Estrip, amb això que discrepes jo podria dir que és una altra manera de dir això que intentava explicar. Crec que de vegades no ens enamorem de la persona en si, perquè veiem moltes coses en ella, i algunes són inventades o ens faria il·lusió que fossin així. Per tant, dir que ens enamorem d'unes expectatives, o d'unes il·lusions, potser no és tan descabellat. No és desitjable, és clar, però això no significa que no passi.

    Marta, just responent el comentari anterior m'ha vingut al cap una cosa que ara comentes. És cert que hi ha gent, molta, fins i tot podríem dir que tots en alguna ocasió, ens mostrem com no som, només per agradar, o com a mínim, posem la nostra millor cara. És evident que després vindran les decepcions, però com apuntes, segurament la societat actual prima la necessitat d'agradar, i tothom s'ha d'espavilar amb les seves armes. Jo intento sempre ser qui sóc, però l'altre dia ho pensava, no em puc enganyar, i segur que més d'un cop he posat la millor cara que tinc, i somriure de nedadora sincronitzada per causar una bona impressió.

    Assumpta, Xitus i Gatot, més que contestar-vos, intentaré participar del vostre diàleg. Per començar, jo no tinc consciència de que ningú m'hagi idealitzat mai. Podríem pensar que és perquè mostro com sóc i no dono peu a males interpretacions, o potser és que no hi ha res per idealitzar. Assumpta, m'agrada el teu primer comentari perquè has entès molt bé el post, i vas més enllà i tot. També m'agrada el que dius tu, Xitus, perquè ben mirat, aquest post si que té relació amb l'anterior (tot i no ser premeditat), i això de la sensació de no poder fer cap error, és una putada. Comprendre els defectes és necessari per evitar decepcions i males interpretacions, i s'ha de fer a temps. Però segueixo pensant que és difícil. I no acabo de poder determinar què és pitjor, idealitzar o que t'idealitzin. I pel que fa al tema de si idealitzem o no quan ens anem fent grans, sembla que els dos de més edat coincideixen que no hi ha manera, que l'edat no és un factor massa limitant a fer bogeries, em quedo amb la frase del Gatot, al respecte de fer el ridícul, que l'he trobat força divertida. Enamorar-se no hauria de ser equivalent a idealitzar, jo crec que sempre som a temps d'enamorar-nos, i potser si que això d'idealitzar es va passant després de les patacades, i amb el temps s'aprèn a agafar-se les situacions amb més peus de plom. Tot i que sospito que sempre pot aparèixer una persona que ens trencaà els esquemes, i tot enlaire. Bé, he intentat continuar el vostre fil i espero no haver-me deixat massa cosa i que no us sàpiga greu que intenti contestar-vos als tres a l'hora.

    Carme, jo no sé del cert si això és una cosa que s'aprengui amb el temps. Potser va més a persones, no creus? Hi ha persones que em diuen que ells no esperen res, i que per tant, no es solen emportar patacades per l'estil, però a mi si que em sol passar, i no sé si em deixarà de passar. Ara, que s'aconsegueixi controlar una mica, això si que ho veig possible, ja que l'experiència viscuda sempre ajuda. Pel que fa a l'enamorament, ens haurem de reunir la Menta, tu i jo i debatre sobre el tema. És molt complicat i tot i que he intentat parlar-ne en alguna ocasió, sempre ho faré amb la boca petita, ja que és un tema tan gran, aquest i l'amor en general, que se m'escapa. Només puc parlar de l'enamorament bioquímic, deformació professional, suposo.

    Aina, dos anys em sembla massa i tot. L'enamorament és una fase que sol durar menys d'un any, però suposo que hi ha manera de perllongar-ho una mica. És trist, però, pensar que tot allò que sentim, tan maco, es deu només a combinacions de molècules i receptors. Trist, però cert.

    Instints, la prudència és una bona virtut, però de vegades es confon amb la desconfiança, o pots dir que la persona és tancada i no se t'acosta. Però és clar, potser val més això que deixar-te portar i viure a base de decepcions. Ja tornem a estar amb allò de trobar un terme mig, que és tan complicat (em fa ràbia dir-ho i tot!). Ah, i hi ha gent que mereix estar idealitzada, però com dius tu, quan ja els coneixes del tot, i veus que és la gent important de debò. Llavors, totes les floretes que faci falta.

    Cesc, ja veig que tu també abogues per la prudència, i estic d'acord. No hauríem de tenir pressa amb les relacions humanes, anar poc a poc no fa mal a ningú, al contrari, probablement tot surti millor.

    Barbollaire, abans de tot, gràcies per l'intent de comentari, i espero que et surti aquest post a Cambres, que estaria encantat de llegir. Als comentaris de vegades no parlem amb tota la llibertat que ho faríem a casa nostra, i per tant, m'agrdaria veure com recargoles una mica més el tema, pensa que ve de l'estimada Elur (que xantatgista que sóc). Potser si que l'experiència ens ajuda a prendre¡ns les coses d'una altra manera, o potser és només que nosaltres mateixos canviem, i els nostres patrons de pensament i sentiment canvien amb nosaltres. Sigui com sigui, sentir-se petit i insegur no pot ser bo, i mira qui t'ho diu, que sóc el rei de les inseguretats.

    Jordi, una grandíssima veritat. Sense acceptació no hi ha amistat, i ningú no volem perfecció al nostre voltant, ens incomoda. Encara menys volem que algú es cregui perfecte, que personalment, em fa una ràbia que no t'explico. I encara encertes més quan dius que una persona no és res sense els seus defectes.

    Rita, aquest és el procés desitjable, però de vegades es veu truncat si la idealització fa que el xoc amb la realitat ens esclafi la cara, no creus?

    Elur, musa del post, això de les etiquetes que dius és molt encertat, ens encasellen massa, i es converteixen en presons. I el símil de les mores... bé, què dir, podrien ser els fruits que fossin, però també és molt explicatiu. Si no sé per què m'embolico a fer posts i a reflexionar, si no calia afegir res al que tu deies. Però bé, també val la pena escriure per rebre comentaris com el teu. Com a ideari està molt bé, i si em dius que a més ets capaç de dur-ho a la pràctica, em trec el barret quinze vegades davant teu.

    Joana, ostres, en això ningú no ha caigut. Si seguim idealitzant un cop ja no estem amb aquella persona és quan no hi ha manera de recuperar-se d'una relació fallida. I després vindran fases de molt odi, oi?

    Bajoqueta, crec que parlem de coses diferents. Potser si que canviem, i llavors les decepcions potser estan més justificades. Si t'has fet passar per algú que no ets, i quan ja tens a la persona, et deixes anar completament, potser és normal que aquella persona es decebi. Els canvis petits de vegades cremen més que els grans.

    Zel, el subconscient, les il·lusions, o el que sigui ens juguen males passades. Reconec el que expliques, aquella sensació de ser ànima bessona, i que coincidim en tot, però això és tan fals... amb el temps surten les diferències i apareixen els defectes, i aquí es veurà si la relació és sòlida, o si era tot pura il·lusió. I em temo que molts cops hi posem més ganes que cap.

    Deric, tots som persones normals, i hi ha gent amb certs trets extraordinaris, però ningú no ha d'estar per sobre de tot, i no ho hem de creure, ni en una direcció ni en l'altra. La por a decebre jo també la tinc molt arrelada.

    iruNa, fas servir un concepte que ningú ha tocat encara, el de la frustració. I encertes, que les coses no siguin com esperàvem, ens frustra, i quanta més il·lusió hi havíem posat, pitjor és. També és cert que és molt difícil conèixer algú tant com per endevinar com actuarà, i no podem pensar que sempre serà correcte i que es mourà en els nostres patrons, perquè és una equivocació. Com nosaltres només n'hi ha un, nosaltres mateixos, i si volem tenir amics o parella, hem d'aprendre a acceptar les diferències. Afortunadament, crec que tots som capaços d'acceptar petites decepcions, perquè les persones que ens les provoquen, solen compensar-ho per molts altres cantons, i no es pot ser rígid en l'amistat i en l'amor.

    ResponElimina
  27. Nano, he quedat bocabadada, estorada i esmaperduda amb aquest post i tots els comentaris que ha generat.
    He disfrutat de valent!!!

    ResponElimina
  28. No es pot evitar idealitzar la gent. Diria que ho fa tothom i qui diu que no menteix. El problema és que la majoria de vegades t'adones que anaves equivocat. O bé t'adones que aquella persona era millor del que pensaves (en cas de idealització negativa) o bé el contrari. Normalment es dóna el cas contrari. Normalment...

    ResponElimina
  29. No és pas tan difícil Xexu, només s'ha de recordar que l'altra persona és igual que tu, amb inseguretats, esperances, pors, neguits, anhels, virtuts i defectes. I que quan fan o deixen de fer alguna cosa és perquè tenen les seves raons, encara que ens siguin desconegudes o incomprensible, de la mateixa manera com ho deuen ser pels altres les nostres.
    És allò de tractar als altres com voldries que et tractessin a tu ;)
    un petó!

    ResponElimina
  30. He llegit el teu post. He llegit el de l’Elur. I he tornat a llegir el teu. Ara preparat, perquè és un comentari ben meditat i a partir de MW.
    Anem a pams, que hi ha teca! No sé si una relació amorosa és un grau més que una relació d’amistat... Per a mi són coses diferents. Evidentment, si la teva parella també és amiga està molt bé, prò pot ser que no sigui així, oi? ... És igual. Com diu la menta fresca: els enamoraments per a un altre dia! ;)
    Frase següent: de vegades sí, que ens enceguem nosaltres, prò de vegades són els altres que transmeten un senyal equívoc cap a fora (voluntàriament o involuntàriament, com diu la Marta, hi ha gent que es comporta de diferent manera) i nosaltres podem interpretar-los malament. De la mateixa manera, i en la línia que comentava l’Elur, nosaltres potser també enviem senyals equívocs que fan que la gent es creï expectatives que després no complim i els decebem. De qui és la culpa? De qui es crea expectatives o de qui envia senyals equívocs? Per a mi, si hi ha culpable, ho són tots dos; si no, no ho és cap; prò en cap cas considero que només sigui una de les parts (mentre no ho facin de manera voluntària, és clar!).
    Sóc de la mena de persones que té «problemes de transmissió». Sé que la gent espera de mi grans coses, prò jo no em canso de repetir que jo no puc, i ells insisteixen que sí. Potser és que la meva manera de fer és equívoca... A mi m’han tingut idealitzada i és una putada molt grossa (com diu en Xitux): dins et creix el sentiment que no pots fallar, prò és que a sobre et recorden constantment que no pots fallar i et recriminen quan mostres signes de feblesa. Sé què és que et diguin «Tu no pots ser així» o «Tu ets més que això i ho has de fer» i que per dins estan pensant «perquè, si no, em cauràs als peus». I és un sentiment horrible, per això intento no fer-ho, perquè no vull que ningú em decebi, ni vull pressionar ningú a fer una cosa que potser no pot ni vol. Les persones tenim moments de debilitat o senzillament pot ser que no puguem. De vegades només cal temps, de vegades saps que no arribarà a ser mai. Prò és el temps qui ho dirà: o bé es confirmaran les nostres expectatives, o bé el temps ens ensenyarà que les nostres expectatives eren absurdes i, en comptes de sentir-nos decebuts, ens riurem de nosaltres mateixos per haver estat tan babaus. Jo esperava moltíssim de la meva germana i li deia de tot, li retreia de tot, li exigia que fes més, i ella anava pel camí que volia. Com tu dius, llavors ella no entenia res de res. Tot i que ara m’adono que era jo, qui no entenia res de res! Al final, vaig deixar-ho estar, vaig decidir que si se l’havia de fotre, se la podia fotre sola. Ara s’ha convertit en una persona admirable, s’ha fet gran, que dic jo, i estic contenta, perquè només calia temps.
    No m’agrada crear-me expectatives sobre les persones per la pressió que això pugui causar-los. Prò sí que tinc molta fe en les seves capacitats. Sempre des d’un punt de vista realista, acceptant que pot ser que no ho aconsegueixin. Aquest positivisme envers els altres és per la il·lusió que les coses els vagin bé i els vull servir de suport en cas que els calgui ajuda. I sí, de vegades he cregut massa en algú que no podia, prò més que sentir-me decebuda per ells, m’he vist a mi mateixa com un burra que no hi ha sabut veure clar.
    Tothom té defectes. Negar-ho és de necis innocents. No crec que l’amor ens faci cecs als defectes. Crec que tothom els veu, prò n’hi ha que hi transigeixen, n’hi ha que els perdonen i n’hi ha que, en canvi, espera que l’altra persona canviï. La idea de la Carme m’ha agradat, en el sentit de comparar la figura idealitzada amb la real que tenim davant: segur que sempre és millor i més interessant la nostra persona imperfecta, que la perfecció avorrida idealitzada!
    Amb el temps he après a veure les persones com són: persones. Totes elles més o menys imperfectes, prò totes interessants a la seva manera. Quan conec algú intento mirar-la com si mirés a través d’un vidre, amb curiositat, intentant esbrinar per on sortirà i sense esperar res. D’aquesta manera, si fan alguna cosa maca, em sorprendran molt positivament, prò si fan quelcom que em desagradi, no em sabrà tan greu. Quan una relació és més profunda, quan hi ha una amistat intensa, les coses no són tan fàcils, prò no espero que la gent ho faci tot bé sempre, perquè sé que llavors qui es fotrà l’hòstia seré jo. Resumint: crec que tothom té coses maques a dins, prò que no tothom me les ha de regalar a mi, aquestes coses. De la mateixa manera, jo hi ha coses que no dono a tothom, ja sigui perquè no ho vulgui, ja sigui perquè no m’adono que no estic donant coses bones, sinó dolentes (aquells senyals equívocs que deia al principi).
    ...
    Prò, XeXu, tot plegat és massa complicat!! La propera vegada em tanqués l’accés als comentaris, si us plau! Mira què m'has fet fer!!!

    Per cert i per acabar, m’encanta la metàfora de la motxilla de móres madures i verdes de l’Elur.

    ResponElimina
  31. Les expectatives són una mica culpa de tots, ganes de no decepcionar i alhora ganes de somniar. Sovint les expectatives, falses o no, ens fan tirar endavant i creure que tenim una oportunitat, d'altres evagdes ens enfonsen...

    De tota manera, quan trobes a la persona adequada, que acostuma a ser quan ja no tens cap expectativa de res i hasllençat la tovallola, t'adones que és senzillament perfecta. Perfecta amb els seus defectes. Perquè les seves virtuds i elsseus defectes són senzillament perfectes per complementar-te a tu.

    Una abraçada, Xexu! :) :*

    ResponElimina
  32. Menta, jo també, ho he de reconèixer, la gent es treballa molt els comentaris per aquí, si sempre dic que són el millor del blog. Sense ells els posts quedarien ben coixos.

    Caterina, en idealitzar ens equivoquem, no vol dir que ho fem del tot, però exagerem moltes coses, i després ens adonem que no n'hi havia per tant. Tu destaques la idealització negativa, que no havia comentat ningú, però jo a això li donaria un altre nom. Això no vol dir que no sigui igual de dolenta.

    Elur, no és mala manera la que proposes, jo recordo haver-ho fet, pensar que l'altre està en el mateix estat que jo, que si jo penso unes coses, ella també, com a mínim per igualar-ho i que no apareguin desequilibris insalvables. De totes maneres, si ets capaç de controlar les idealitzacions del tot, et torno a felicitar.

    Núr, t'has proposat posar-me feina, oi? A veure què et contesto... Dels enamorament ja en parlarem, quedem així. En cap moment he parlat de culpables (diria, perquè ara ja no sé...), i que algú idealitzi o es deixi idealitzar no el fa culpable de res. Però que enviem senyals equívoques, això dóna-ho per fet. Qui més qui menys posa la seva millor cara, i més tard deixa entreveure els seus defectes. Això tampoc no és estrany, i fer-ho al revés no té per què funcionar, ho he vist intentar, i res de res.
    Del tema de que esperin molt de nosaltres, estic d'acord amb tu i amb en Xitus (m'encanta com l'has batejat!), ja li vaig dir. Quan s'espera massa d'algú, és una pressió afegida que fa que aquesta persona s'esforci per no fallar, i som humans i fallem (collons si fallem!). A més, tothom espera que no caiguem, que sempre actuem correctament, i el més mínim error és castigat. Vaja, estic parlant en 1a del plural, i no sé si m'hi inclouria, però bé. En certa manera es pot relacionar amb el post anterior, on jo parlava d'uns mega-cracks de la catosfera. Ells no se'n senten, i ser considerats així és una pressió. Per això jo vaig dir que tenia por de decebre. Molts em vau dir que era una referència per vosaltres, i d'alguna manera això em pressiona. I si un dia em ve de gust fer un post xorra, sense cap fons, em castigareu per fer un post que no està a l'alçada dels comentaristes?

    El que expliques al final del paràgraf que comentava ara m'ha agradat molt. Jo també tendeixo a pensar que la gent que m'estimo pot amb tot, no els pressiono, però si que els animo a provar-ho, els dic que poden, els dono forces. Si no se'n surten no em sento decebut, en aquest cas crec que ho sé controlar perfectament. En aquests casos cal estar al costat d'aquesta gent i saber-los animar per altres bandes. I això faig.

    Tothom té defectes, jo encara t'enyor... ho sento, no ho he pogut evitar. Els defectes hi són, però de vegades no els veiem en un inici. Després no els volem veure, i més tard pensem que podrem canviar a aquesta persona en aquest punt que no ens agrada. I això no s'acompleix mai. O ens acostumem als defectes, o pleguem. No em veig capaç de posar la persona idealitzada i la real de costat i comparar-les, però el que si que sé és que les persones no són res sense els seus defectes, i que si no els tinguessin, seria molt avorrit tot plegat.

    El darrer fragment també m'agrada molt, però no comptes que el bé i el mal són conceptes relatius. El que per tu és un defecte, per un altre pot ser una qualitat totalment desitjable, i viceversa. Potser fins i tot jo no busco les coses bones de les persones, la part bona, perquè com molt encertadament dius tu, potser no me la voldran mostrar a mi. Jo deixo que facin, que ens anem coneixent, i si l'amistat prospera, ens oferirem el millor. També el pitjor, però llavors ja entren les valoracions de si podem acceptar els defectes per poder aprofitar les coses que ens aporta aquella persona. Un cas una mica estrany, però que passa, és quan hi ha una qualitat que t'agrada molt d'una persona, li coneixes, però que no està disposada a compartir amb tu. Trist, però com en tantes coses, és cosa de dos.

    A mi també m'encanten les móres de l'Elur!

    Tarambana, el cas que expliques tu és el més idealitzat de tots, fixa-t'hi. Trobar una persona quan ja et penses que no recuperaràs l'amor, que se t'apareix, que potser no li fas gaire cas al principi, perquè penses que no sortiria bé, però llavors comenceu i veieu que tots els colors canvien, que la vida és diferent, que has trobat algú realment especial quan ni t'ho imaginaves. És perfecte, ideal. I si t'ha passat això, que em sembla que sí pel que dius, et felicito, i et desitjo el millor, i que duri!!

    ResponElimina
  33. puc tornar a posar-hi cullerada?

    miraré de ser breu tot i que en el comentari anterior potser em vaig quedar curt;

    en llegir el teu post, XeXu, i en rellegir-lo ara, després de 31 comentaris... veig que la "idealització" efectivament pot tenir moltes lectures, però em sembla que des del principi parlaves d'idealitzar a la persona que en un moment determinat "estimes", des del punt de vista de parella;

    si aquest és el cas, només volia fer un apunt: em sembla que solem idealitzar en aquest cas com a conseqüència racional de les alteracions emotives que ens provoca l'enamorament. És a dir, intentem racionalitzar les emocions i com que no podem, perquè l'enamorament és irracional, idealitzem l'altra persona en base i com a conseqüència del desig: el que desitgem és el que volem veure.

    Quan es produeix, segons el que tu exposes que "l'altra no es comporta com nosaltres pensàvem... discusions o malentesos..." és cert que es poden donar les dues situacions: que realment l'altra es comporti diferent de sempre o de com nosaltres esperàvem; crec que si es volen entendre les situacions és preferible buscar causes que no pas "culpes"; i les causes del malestar propi estan en nosaltres... jo diria que quasi sempre aquestes segones causes tenen a veure amb la pèrdua de confiança: deixem de refiar-nos de l'altra, o de deixem de refiar-nos de nosaltres (inseguretat en qualsevol cas).

    És molt difícil mantenir sempre i a tota hora seguretat en nosaltres i en els altres; i potser, només potser, cal fer un exercici mental de reflexió amb una sola pregunta (o moltes altres de semblants, clar!): ja dono prou llibertat a l'altra persona?

    (donar no és el verb que toca, però el poso per fer planera l'entesa d'aquest raonament... evidentment, la llibertat és pròpia de cada persona i nosaltres no podem donar-li a ningú, però si que podem limitar la llibertat dels altres amb la nostra presència, insistència, incomprensió...)

    em sembla que l'exercici de pensar en l'altre com a persona completa i lliure és positiu perquè ens fa no pensar d'entrada en inseguretats i, alhora, ens recorda que si l'altra està amb nosaltres és perquè vol... fins que s'acabi... :)

    perdona la poca brevetat... de fet, del tema, se n'han escrit llibres, eh?

    culpa teva de treure'l!!!!
    :D

    petons i llepades lliures!

    ResponElimina
  34. Uff... He llegit el teu post i el de l'Elur, i la veritat és que es poden dir moooooltes coses. Centrant-me en el teu, estic totalment d'acord en què molts cops idealitzem persones i que això fa que després, malauradament o no, ens enduguem una decepció. Amb tot, crec que quan idealitzem alguna persona ho fem perquè en ella hem vist alguna cosa que ens ha fascinat, i tot i la patacada que ens poguéssim fotre després, crec que sempre hi romandrà aquesta primera fascinació, perquè aquesta, és real, anterior a la idealització. I només per això, val la pena viure l'encegament de la idealització. I trobo molt encertades les paraules de l'Elur quan comenta allò de la motxilla i les mores. És exactament el que jo penso. Per això mateix crec, que la patacada post-idealització, és una lliçó: hem d'acceptar a cadascú tal i com és, amb les seves alegries i els seus neguits, amb les seves virtuts i els seus defectes.
    També estic d'acord quan dius que les relacions amoroses són un grau més de les relacions d'amistat. Una relació de bona amistat es basa entre d'altres coses, en la confiança i la confidencialitat i crec, que aquests valors són primordials en una relació de parella.
    I no vull embolicar la troca però... un altre tema és quan un s'idealitza a ell mateix! Això sí que és fotut!

    ResponElimina
  35. Finalment, doncs, potser (només potser) el que ens cal a tots, que a tots ens amoïna i sabem de què parlem és entendre'ns i respectar-nos en allò que som i en com som, i per tant en com ens manifestem, deixant que el temps corri i que la perspectiva sigui més la sinceritat que no pas la seducció, la realitat més que no pas allò ideal que tots voldríem ser i que en l'altre busquem... ui, ja més val que calli...

    ResponElimina
  36. Gatot, comentaris com aquest són sempre benvinguts, però ja m'esteu espantant i tot. Potser sí que necessitem trobar una explicació a uns sentiments que no entenem, de tant forts com són, i la interpretació que en fem, és sobrevalorada. Però la continuació és més difícil d'explicar o de controlar, ja que sempre busquem culpables per les coses que no van bé, i no és fins al cap d'un temps que comencem a pensar que potser nosaltres no hem actuat de manera del tot correcta. La inseguretat com a producte de la desconfiança pot ser un camí que segueixi moltíssima gent, no t'ho negaré.

    Quan entres en temes de llibertat ja se m'escapa una mica la història, perquè no tinc una idea clara al respecte, hi hauria de pensar més. No penso que es coartin llibertats, però si que es posa molta pressió a l'altre si no el veiem com realment és. Em sembla que entrem en temes una mica més complexen i que s'escapen de la temàtica del post, encara que tu sembla que ho veus clar, potser sóc jo el que no ho està entenent. Però sempre estem a temps de debatre-ho en un altre moment, em sembla que per aquí uns quants s'hi apuntaran.

    Guspira, jo destacaria dues coses diferents. Val la pena viure aquests moments d'idealització, perquè són dels més feliços, estem enamorats i sembla que flotem. Sempre estem a temps de caure o descendir a poc a poc, però s'han de viure, és una experiència impagable. Però això de que hi hagi una base sòlida sota la nostra idealització, ja no ho sé. De vegades, quan et cau el tel dels ulls, no saps ni què t'agradava d'aquella persona, i és força trist.

    A mi la metàfora de les móres també em va agradar molt, algú altre l'ha destacada també. El que ja no hi estan tan d'acord, o almenys n'he llegit algun comentari en contra, és que l'amor sigui un grau més de l'amistat, però això és tot un altre tema, tan gran, que potser millor el deixem per un altre dia, com això d'idealitzar-se a un mateix... buf, això no recordo haver-ho llegit a ningú, però també té tela i es mereixeria tot un post exclusiu, i els seus comentaris al respecte, és clar.

    Zel, això que dius podria estar en un manual, és la situació desitjable, i saber-ho fer crec que disminuiria dràsticament les taxes de decepcions i fracassos. Però bé saps que no és fàcil, i que si no utilitzem una mica de seducció, a part de la sinceritat, els nostres gens no donaran fruits. Com a decàleg està bé, i com li deia a l'Elur, si tu ho has sabut dur a terme, et felicito de tot cor.

    ResponElimina
  37. ara ve quan d'aquí poc m'enamoro i foto una idealització per fugir-ne corrents :P
    Intento no fer-ho Xexu, no vol pas dir que no caigui en l'error, però si veig que vaig per mal camí, redreço la traçada.
    (i ja no dic res més :P)

    ResponElimina
  38. Idealitzar algú. Això es fa molt quan ets jove i admires i t'enamores platònicament d'actors i cantants. Idealitzar una persona propera és perillós ja que no et deixa veure-la al complet. Quan t'enamores d'una persona, ENAMORARSE, és quan hi veus TOT SOBRE ELLA. Tal com és. Amb les seves virtuts i amb els seus defectes. Ets concient de l'ho bo i l'ho dolent i tot i així l'estimes i respectes tal com és. Això sí és estar enamorat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.