diumenge, 22 de juny de 2008

Desconnexió


Dies de desconnexió. Dies de no pensar en res, d'aïllar-se de tot, d'oblidar que la realitat ens lliga i ens talla les ales. Dies que de vegades s'intueixen sense viatjar, sense distàncies. Però la realitat no és tan fàcil d'esquivar, i no es pot passejar sempre per carrers antics i capvespres ataronjats. Som qui som, amb les nostres pors i els nostres abismes, però nosaltres, al cap i a la fi. Arribarà el moment que tots els dies seran com aquells. Fins llavors, seguim esperant.

19 comentaris:

  1. Impressionant, tant la foto com el que vens a dir :) si som naltros mateixos ja és molt i seguirem esperant :)

    ResponElimina
  2. desconyerecció ??? ... segur ??? ... salut

    ResponElimina
  3. M'has tocat amb aquest post avui, xexu... Una foto preciosa i unes paraules molt plenes...
    Sort, maco! :)

    ResponElimina
  4. Està bé marxar, desconnectar i deixar-se la motxil·la a casa i anar lleuger de pes i per uns moments eternitzar aquell instant de la posta de sol, quan l'horitzó és vermell i la vida sembla fàcil.

    ResponElimina
  5. Malgrat mai no desconectem del tot, sempre tindrem uns moments per aïllar-nos i pensar en no res.

    ResponElimina
  6. Les èpoques de molt d'estrès o de molts canvis sempre em demanen al final un moment de desconnexió per tornar-me a centrar en mi mateixa. Quan porto una temporada llarga fent, fent, fent, sense pensar en res més que fer, necessito tornar a trobar-me i preguntar-me on sóc, qui sóc i què estic fent.
    Tan de bo poguéssim deixar-ho tot, sense pensar en lligams i en totes les coses que ens «obliguen» (?) a continuar la nostra rutina/vida (???) com si res, com fins ara...

    Petons, petit, i bona setmana!

    ResponElimina
  7. c:> format rutina: /all

    prova això a veure si et funciona, jeje.

    ResponElimina
  8. És necessari desconectar encara que sempre portem a dins les nostres pors i problemes. Al manco s'ha d'intentar. Jo ja fa un temps que només faig que pensar en les vacances! hehe ;)

    ResponElimina
  9. Ei!!!!! què fort...he escrit sobre això fa deu minuts. Que m'has vist????
    Petons

    ResponElimina
  10. Som qui som. I ser un mateix a vegades resulta força difícil.

    ResponElimina
  11. 4 dies de festa i només el matí de diumenge va ser de desconnexió... quina manera de perdre el temps.

    M'agrada molt aquest post Xexu!

    ResponElimina
  12. Una foto preciosa. I el que dius...que dir? La esperança és el que ens empeny endavant. Però et diré una cosa, si sempre passejes per carrers antics i capvespres ataronjats arriba un dia en que no ho aprecies.

    ResponElimina
  13. És mooooolt bonic!! tot, la foto, el que dius...

    Per cert... veig que has tret la meva frase, però com que la que has posat és molt bona, no t'ho tindré en compte.

    ResponElimina
  14. De fet fins i tot la desconnexió acaba amb rutina...Som animals de costums, però sempre va bé canviar d'escenari i intentar trobar allò que perseguim... Encara que sigui intentar trobar-nos!
    Bones vacances si en fas! ;)

    ResponElimina
  15. Desconectar és essencial, aturar-se i baixar del frenètic carro a on no tenim temps de pensar ni de sentir... per això diuen que serveixen les vacances no? Tant és el que facis o deixis de fer, tant és a on vagis o deixis d'anar, lo aprop o lluny que et desplacis o amb qui comparteixis aquests moments... el més important és que, com tu dius, sóm el que sóm i aquesta és una condició que ens acompanya dia rera dia. Sempre he pensat que els problemes interns ens persegueixen constantment i que no es pot fugir d'ells, però també és cert que els moments de desconnexió de certes rutines, cercles i pensaments van molt bé per relativitzar els conflictes i emprendre la vida amb més energia i optimisme. Parlo de la meva experiència... potser dista de la idea del teu post, de totes maneres m'ha agradat moltíssim.
    una abraçada!

    ResponElimina
  16. Home sempre hi ha dies de tot. una foto preciosa. I malgra t els die s diferentds els capvespres sovint són ataronjats.

    ResponElimina
  17. Vaig de blog en blog... i trobo els teus comentaris, així, que avui, vinc de visita pel teu.. espero que no sigui la última...
    Ai la desitjada desconnexió....! És difícil a vegades.. però no impossible... per uns moments... es pot aconseguir!!! Malgrat que desprès tornem a la dura realitat!
    Menys dona una pedra, no?
    ;-)

    ResponElimina
  18. mmmmmm em quedo amb aquesta fotografia, tant relaxant i preciosa... m´encanta

    ResponElimina
  19. Moltíssimes gràcies a tots els que heu passat per aquí i heu deixat els vostres comentaris.

    Cesc, tot arriba, oi? Si hem d'esperar, esperarem, però sense perdre la identitat, això mai.

    Mossèn, ja m'agradaria a mi...

    Rita, gràcies per les teves paraules. Els bons i els mals moments sempre treuen el millor de nosaltres.

    Marta C, tant de bo pogués ser més sovint, oi? La motxilla pesa molt, de vegades.

    Skorbuto, oblidar els problemes i centrar-te en el que vols en un moment determinat per mi és prou desconnexió.

    Núr, això va ser més aviat un oasi en mig de tempestes de sorra (exagerat, però és per entendre el concepte), no és que res acabi ni comenci, simplement, tot continua.

    Estrip, jo d'informàtica no n'entenc, això no em borrarà la memòria, oi?

    Caterina, jo millor que no pensi en vacances, que aquest any no toca. Però amb un rampell d'optimisme gens propi de mi et diré que així sabré valorar més les vacances de l'any que ve. Cola?

    Moni, i tant que ho he vist, i ja t'hi he deixat comentari.

    Maeve, molt benvinguda a casa meva. Arribes dient-me una cosa que m'agrada i amb la que estic d'acord. Ser un mateix pot ser difícil, costa, i de vegades, no ens agradem. Però és el que hi ha, oi?

    Elur, vola com un ocell dels que t'agraden tant, com el que t'agradi més. Planant en el vent, no et caldrà desconnexió. Seràs feliç, i res no ho podrà espatllar.

    Boira, sé que tens raó, sé que la tens. Els mal moments ens ajuden a apreciar els bons. Les decepcions ens ajuden a valorar els èxits. Però saps què... podria acostumar-m'hi...

    Txari,dona, no t'ho prenguis malament, la teva frase era molt bona, però tu i jo sabem que la que he posat té molt de significat. O m'equivoco?

    Joana, un canvi d'escenari que et trenqui la rutina sempre està molt bé, sempre aporta coses bones. I tot i que aquest no semblava que arribés en bon moment, va portar la desconnexió que buscàvem.

    iruNa, no sé si vaig relativitzar els conflictes, en aquell moment si, clar, però no sé si després les coses eren diferents o no. Suposo que no, i d'aquí el post, però val la pena recordar-ho com un bon moment, un moment necessari d'aquells que tots necessitem tard o d'hora.

    Carme, els capvespres poden ser iguals a tot arreu, però el que vull dir és que no sempre tenim temps ni ganes d'anar-los a veure a un lloc de vista privilegiada. Els dies dels que parlo, teníem tot el temps del món per assistir a aquest espectacle.

    Eli, t'agraeixo molt la visita i et dono la benvinguda a l meu blog. Jo també he passat per casa teva algun dia, però en silenci, això si. Et dono la raó. Uns dies de desconnexió, fins i tot unes hores, són millor que res. S'han d'aprofitar.

    Gràcies Aina. Una foto que podria ser de qualsevol lloc, però és meva i dels dies que parlo.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.