dissabte, 17 de maig de 2008

Perduts pel camí

Quan miro enrere de vegades m'espanto de la gent que he anat deixant pel camí. En cada moment tenim unes persones que són importants, que ens omplen i que tenim la impressió que són el nostre tot. Però canviem, ens fem grans i això ens porta a evolucionar de manera diferent, i aquelles persones tan necessàries per nosaltres, de sobte deixen de ser-ho i poc a poc van desapareixent de la nostra vida. Ara no em queda res d'èpoques passades i tots els amics que tinc són dels darrers 10 anys, podríem dir, encara que alguns els conegui de fa més. No és que em preocupi, en realitat penso que és llei de vida, que és normal anar perdent gent i coneixent-ne de nova que ocuparan aquests buits. Els amics d'ara són els més especials que he tingut, potser perquè és ara justament quan més necessitem tenir a prop gent afí amb la que ens sentim a gust i podem compartir-ho tot.

Però què s'haurà fet de la gent que s'ha quedat pel camí? Em venen noms al cap, records, la majoria molt bons, i costa pensar que aquestes persones ja no signifiquen res. És més, crec fermament que si ara hi hagués la possibilitat de retrobar-los, farien més nosa que servei. Mai se sap, i sempre s'ha d'estar obert a les noves coneixences i a les velles, com que la vida dóna moltes voltes, no sabem quan retrobarem un vell amic. Però no tothom encaixa en una vida organitzada, ni en un moment concret. Pot semblar egoista, o potser aquesta no és la paraula, però també es pot pensar que si han quedat enrere, és per alguna cosa. Potser es va tancar un cicle, potser ja van fer la funció que els pertocava a les nostres vides, i nosaltres a les seves, i són relacions que cal tancar i desar.

Fa un temps que em balla pel cap parlar d'un vell amic que encaixa en tot el que dic més amunt. Però crec que de moment ho deixo així, potser un altre dia.


***************


Per cert, ja sabeu que hi ha nou post a c@ts? Us comencem a explicar les bases, i aviat n'hi haurà un altre. Passeu-vos-hi, si us plau.

37 comentaris:

  1. És curiós, però la meva llista de coneixences és extensíssima. Gent que m'hagi importat, amics, molts també, però amb el temps ens hem perdut el rastre els uns als altres. Però quan, per casualitat, hem trobo amb algun amic m'agrada saber d'ell, que sàpiga de mi, i recordar els vells temps.

    ResponElimina
  2. hola cesc. doncs jo penso igual que tu. Jo tinc les amigues de quant era petita ja que vivia en un poble i encara avui en dia quedem i fem un soparet de tant en tant...però he deixat a molta gent pel camí. penso que tot son etapes, que tots ens fem grans, que tenim la nostra vida.. que anem fent amistats.. no se

    a mi em costa molt tenir noves i bones amistats. les puc comptar amb els dits d´una mà. i no se perquè... sempre he mantingut una amistat més veritable amb els nois que he conegut.. dos amics que se que puc comptar amb ells pel que convingui.. no se..es curiós però es així.

    res, que ja ens posarem a cats. osti encara ho he d´enllaçar!!!!!!!!!!!

    bon cap de setmana i a disfrutar

    ResponElimina
  3. PD. XEXU!!! QUE M´HE EQUIVOCAT!!!!

    ResponElimina
  4. Fa un temps que em faig reflexions sobre aquest tema. És tan cert això que dius. I per a mi, una mica trist. Perdre una amistat deixa una petita ferida. He notat que durant uns anys em costava establir amistat amb la gent per la recança de l'experiència que em deia que algun dia ens hauríem d'acomiadar. Ja sé que segurament és una reacció equivocada, però la ferideta feia mal de debò. És tant com acceptar el pas del temps, que canviem i ens fem grans... I això costa. Des de fa un any, més o menys, que he fet una nova amiga i ens entenem tan bé... Tant de bo que sigui una amistat llarga, però per si no ho és, la maduresa i la teva reflexió segur que m'ajudaran a cicatritzar. Gràcies, Xexu. Un petó.

    ResponElimina
  5. Això crec que passa en el moment en que un canvia i la resta no. És cruel però en la vida, com en tot, hi ha qui evoluciona i qui prefereix la comoditat del que ja coneix i opta per no arriscar-se. Crec que és en aquest punt en el que es perd la gent pel camí. Quan tu tires i els altres no, o viceversa. Com bé dius, és llei de vida i a vegades no val la pena lluitar per salvar lo inevitable.

    ResponElimina
  6. òbviament que anem deixant gent enrera. Sovint aquells bons amics, aquells amb qui has establert una relació especial ,no necessiten del contacte diari. No us passa que hi ha gent que veieu pocs cops l'any o cada x anys i que quan us trobeu no esteu incomodes sinó tot el contrari i pots seguir parlant de les petites coses de la vida cm si us haguéssiu vis t ahir?

    ResponElimina
  7. Tal i com dius jo també crec que és llei de vida. I és més, no creus que nosaltres també ens hem perdut pel camí de molta gent per la qual haviem sigut importants? No penso que aquestes persones que ja no ens acompanyen no signifiquin res... sí que són importants però en un altre nivell. Són importants en els nostres records, sempre tindrem un pensament especial per ells i els guardarem en un raconet de la nostra memòria no? mira sinó ara mateix, que han ocupat un post en el teu blog!!
    Sempre he pensat que les amistats s'han de cuidar perquè sinó s'acaben perdent, però contra certes coses no hi podem lluitar. Hi ha moments i èpoques en la vida, hi ha canvis personals i no tant personals que ens "obliguen" a remodelar el nostre cercle d'amistats. No crec que sigui dolent, sempre hi quan hagis "acabat" bé amb aquelles persones, això està clar!
    També dius una cosa important... que les amistats que tens ara són les més especials que has tingut mai. Sempre he cregut que els amics que et forges a l'edat adulta són els que tenen més possbilitats de quedar-se al teu costat per tota la vida ja que en aquesta època les persones ja estem més o menys "formades" en qüestió d'ideals, maneres de pensar i sobretot estils de vida. Ens busquem amics amb els que les nostres vides siguin el més compatibles possible i això també és llei de vida!
    Buf, com m'he enrotllat... però és que m'ha agradat molt aquesta reflexió perquè fa temps que hi dono voltes!
    una abraçada i a gaudir dels amics presents i a recordar els amics perduts!!! que, qui sap, potser algun dia tornes a retrobar!!

    ResponElimina
  8. aixo em recorda als sopars d'exalumnes com veus que tots tenint la mateixa direccio d'entrada acaben agafant una direcció ben diferent. A mi particularment m'agrada saber q se'n ha fet d'aquell o de l'altre, si va tenir fills o es astroleg. Vulguis que no compartir part d la vida amb tu, uneix encara q sigui poc, poquet, encara que sigui com pensant en ells, encara.

    ResponElimina
  9. Sí, en aquesta vida deixem a moltes persones enrere. I n'hi ha que, si te les tornes a trobar, penses: "Com podia ser jo amic d'aquest, o d'aquest altre?"

    A la meva família, curiosament, hi he acabat tenint la meva millor amiga de quan érem petites. Bé, ja va entrar a la família perquè, com que érem tan amigues, un familiar seu i una familiar seva van acabar casats... Ara ens veiem i ens diem hola, i no sabem què més dir-nos. És molt trist, però és així. Som completament diferents i no fem res igual. Sovint em pregunto com podíem ser inseparables.

    Però hi ha altra gent que sí. Hi ha altra gent que te'ls trobes al cap d'uns anys, i de qui et vas separar per culpa de la distància física o alguna cosa per l'estil. I amb aquests sí que pots arribar a recuperar allò que vas perdre. Però només són aquells amb qui ho vas perdre per raons de la vida. Com dius tu, amb la majoria de la gent, perds el contacte per alguna cosa, i si és perquè els dos perden interès... doncs això. Que llavors crec que és impossible recuperar-lo!

    ResponElimina
  10. Xexu la claves nano en cada post, i aquest és molt cert i real, mires enrere i dius ostres aquell i aquell altre i això i allò... en cada etapa hi ha nova gent i de vegades costa i tot... però el temps fa el seu camí i pot ser hi ha persones que queden i d'altre pel camí, m'ha agradat el post!

    ResponElimina
  11. Els vells amics, ai... Jo en tinc uns quants, molts els veig de gener a desembre, cada moooolts anys...però els que ho són de debó, sempre sembla que ens haguéssim trobat ahir...
    Petons, me'n vaig a c@ts!

    ResponElimina
  12. això mateix he pensat moltes vegades...

    ResponElimina
  13. Jo crec que tens moltíssima raó, encara que jo sigui molt jove per trobar-me amb un sac d'aquestes persones... Però si que n'hi ha alguna.

    I mires enrere i et sap greu i et sents una mica culpable pero... Es cert. I necessari.

    M'agraden els teus posts perquè em fan pensar.

    ResponElimina
  14. Els trens bons nomes pasen una vegada a la vida, si creus que el teu encara no ha passat buscan's!!!!

    ResponElimina
  15. La cosa bona, és que amb els que perds contacte però eren bons amics, quan et tornes a trobar parles com si t'haguessis vist el dia abans! no hi ha cap recança ni rancúnia ni res, simplement la vida ha anat així i prou.

    ResponElimina
  16. el món va massa ràpid, no s'espera ni un instant..
    de vegades jo recordo un nom, un altre.. els poso al google, descobreixo que són periodistes, traductors, que són a França organitzant "mogudes" o s'han convertit en el que sempre havien somiat..
    de vegades trobes un mail de contacte, penses en enviar-hi un parell de paraules.. després dubtes, quines? se'n recordarà? obviament, suposo.. o potser no...
    i penses que potser podríeu quedar per fer una birra, però arribat el moment et faria mandra, i a més hi ha tal abisme entre l'ara i quan "éreu" que no es podrà resoldre més que amb temes superficials amb els que potser no tens ganes de perdre el temps..

    la gent passa, se'n va.. però de vegades sóm nosaltres que deixem que se'n vagin sense preocupar-nos-en...

    ResponElimina
  17. Tens raó. Però de vegades sobta. Quan em trobo amb algun vell amic, n'hi ha que no saps ben bé que dir-los, i acabem parlant del que està fent, del que estic fent, del "que toca". D'altres, en canvi, m'els trobo i és com si ens haguéssim vist ahir, i ens podem passar hores parlant.
    Però en general, quan tanques una etapa de la teva vida, inevitablement deixes enrere una gent. El més important crec que és reconèixer-los els mèrits, i recordar-los com el que van ser i, alguns, encara són: amics.

    ResponElimina
  18. Et diria tantes coses.. però el comentari al meu bloc ja m'ha quedat prou llarg! :P Només dir-te que amb aquest post m'has ajudat a veure-hi una mica més clar, ha estat com l'empenteta que em diu que el que em passa no és tan estrany, coi! I veig que molts de vosaltres heu forjat bones amistats una mica més endavant, i això és el que també em diuen alguns (no els que són de la meva edat, és clar, ells creuen que els amics d'ara seran per tota la vida, que res els separarà i bla, bla bla...). Això em dóna esperança i penso que ja arribaran, ja els trobaré. Acabaré tenint un grup d'amics als quals m'estimaré i que ens recolzarem, i amb el qual podré compartir molts bons moments. Ara el que necessito és aturar-me una mica, que sempre vull córrer i hi ha coses que han de venir per sí soles.

    Quina parrafada! Moltes gràcies per la reflexió, un post magnífic.

    ResponElimina
  19. Tot depèn, si bé és cert que les voltes de la vida fan que es perdin algunes amistats, que d'altres en veure-les després d'un temps, veus que ja no hi ha res a dir i la conversa cau en tòpics... també hi ha aquelles, que després de molt de no veure-les, tens la sensació que va ser ahir la darrera tarda que vam compartir un beure, i, també, hi ha amistats que es conserven, malgrat les distàncies i els canvis, i encara que sigui un cop cada cert temps i amb esforç per part de totes bandes, el lligam es manté.

    ResponElimina
  20. Molt bona reflexió, xexu. Jo tinc una amiga de l'escola, encara, després de més de 30 anys, i moltes de les feines on he treballat, però realment costa mantenir-les tant de temps perquè tots evolucionem i no sempre de la mateixa manera. També n'he perdut algunes, poques, després d'un gran disgust, però és el que més mal em fa, tot i que amb el temps he pensat que potser no eren tan bones amistats.
    El més important, penso, és anar-ne fent de noves sempre, perquè a tot arreu, i dintre de la nostra evolució, anem trobant persones amb qui tenir noves complicitats.
    El que està clar és que el temps, només el temps, ens fa anar conservant les que són bones de veritat.

    ResponElimina
  21. Doncs com dius, això passa, i molts cops és curiós ( com a mínim ami m'ha passat, i no per culpa meva ) que abans aquests amics eren importants i ara ja ni ens saludem per el carrer.

    Salut!

    ResponElimina
  22. el temps passa i passa, i les coses canvien, altres no. Uns es queden pel camí i potser els trobes més tard, o no. I en trobes de nous... uns et marquen especialment, d'altres no tant, a alguns els trobem a faltar a d'altres no. La única cosa és que amb tu mateix sempre hi seràs.

    ResponElimina
  23. M'alegra molt que aquest post us hagi arribat. Els temes d'amistat són importants per mi i m'agrada reflexionar-hi. Veig que no sóc l'únic. Gràcies per tots els vostres comentaris, un cop més, el post queda més que millorat per tot el que heu dit.

    Skorbuto, però no em diràs que no t'has trobat mai amb alguna situació violenta d'aquelles que et trobes algú que va ser important i cap dels dos no sap ni que dir. El que més mal fa del cas és adonar-te que heu arribat a això.

    Aina, ets afortunada si mantens els amics de sempre. Això denota una gran afinitat entre vosaltres, perquè no crec que sigui del tot comú. Potser en els pobles és diferent, no t'ho sé dir. Però el que si sé és que s'ha de les portes obertes a la gent nova. Et trobaràs gent de tot, però potser alguns són especials realment, i no els podem deixar passar.

    Fada, ara faré gala d'un optimisme i un positivisme que no són propis de mi, però et diré que la vida és massa curta per pensar en el que vindrà a massa llarg termini. I t'ho diu un que es menja el cap amb això sense parar, però els 'llargs terminis' són diferents en funció del que estem parlant. En una amistat no es pot pensar que algun dia s'acabarà. Comences una relació, però no li pots posar traves perquè potser s'acaba algun dia. Si fas això, no podràs donar mai a una persona, ja que pensaràs que total, si la seva pèrdua em farà mal... No és així. Cal arriscar, cal donar-ho tot. I si després perdem la persona, almenys haurem gaudit cada segon al seu costat.

    Tu ho has dit, Grapa. L'evolució diferent és el que ens separa, sense comptar baralles o putades diverses, però quan les coses segueixen aquest camí, el natural, ja que no tothom pot anar en la mateixa direcció, més val deixar que les coses segueixin el seu curs, i no intentar frenar-les.

    Mireia, aquesta gent que et trobes al cap del temps i és com si no hagués passat ni un dia són especials, no tothom té aquestes capacitats, jo crec que s'ha de tenir alguna cosa especial.

    iruNa, tens tota la raó que aquesta gent que perdem són importants ni que sigui a nivell de records, sempre ocuparan un lloc a la nostra història, i si mai féssim les nostres memòries, hauríem de parlar d'ells. Però també és cert que de vegades no cal lluitar per no perdre algú, perquè potser ens esforcem i no podrem evitar que algú marxi. Això no vol dir que no haguem de cuidar la nostra gent, és clar que si, cal cuidar els amics, però en moments concrets de la vida, els canvis ens porten a separacions, i potser ja no ens interessarà seguir cuidant a certa gent. I si, els amics d'ara són els millors, perquè per fi tinc el que volia, i que de més jove m'havia faltat. Ens fem grans i no sempre ens podem veure, però sempre ens tenim presents, i això és molt important.

    Déjà, què vols que et digui. A mi els sopars d'ex-alumnes no m'agraden gens, més que res perquè veuràs a molta gent que no tens cap interès en veure. I pressuposo que si hi ha gent en la que si que estàs interessat, segurament ja hi has mantingut un contacte, ni que sigui mínim.

    Llum, dius el que no ha dit ningú, i la claves! Trobar algú i pensar que com podíem ser amics, i tant, passa i molt. La part bona que també descrius, la de recuperar gent, ja ni la comento que ho diuen molt dels que han comentat, però si que m'ha fet gràcia l'exemple que expliques de la noia que ara és de la teva família. És un exemple claríssim del que deia, per obligació te l'has hagut de tornar a trobar, però per evolució diferent ja no teniu res en comú, i ara què? El que més greu sap és sentir-se així mentre recordes com n'éreu d'amigues de petites.

    Gràcies Cesc. Hi ha persones que es queden igual que persones que apareixen noves a la nostra vida, que s'han de saber valorar convenientment.

    Zel, com he dit més amunt, la gent que ens trobem i sembla que no ha passat el temps són especials, deuen tenir alguna cosa, perquè tinc molt bons amics, però només em passa amb alguns. No són normals, han de tenir alguna cosa especial segur que ens fa sentir especialment còmodes amb ells.

    ResponElimina
  24. Deric, coincidim, doncs.

    NeoPoeta, ser jove no te'n salva, efectivament. Una de les persones que vaig perdre i que recordo és un amiguet que tenia quan érem molt petits. Però va canviar d'escola i ja no ens vam veure més, tot i que constantment anàvem l'un a casa de l'altre i els nostres pares es coneixien.

    Ebp, no em cal, gràcies.

    Clint, no n'estic segur. Pot ser que et sàpiga greu haver deixat de formar part de la vida d'una persona, i que no la vegis igual en retrobar-la. Cal que el contacte no s'hagi perdut en realitat, encara que no us veieu ni parleu mai, perquè passi això que dius.

    Kena, no se m'havia acudit això de buscar els antics amics al google. És perillós aquest enginy, sap massa coses. Crec que descrius perfectament la situació d'un possible retrobament. Al principi ens fa gràcia, però després pensem que no sabrem què dir, que ja no ens uneix res a aquella persona, i segurament acabem desistint. Potser és culpa nostra no fer el pas, però això no treu que l'altre pensi igual.

    LluNa, està clar que viuen en els recrds, com deia la iruNa, i que allà els hem de mantenir com petites porcions de la nostra vida. Pe`ro com ja he dit, per retrobar-los i que sembli que no ha passat el temps, han de tenir alguna cosa especial, no passa amb tothom.

    Laia, quan vaig llegir el teu post de seguida vaig pensar que tenia molta relació amb el meu, però em va fer vergonya dir-te que passessis a llegir-lo, ja que no m'agrada fer spam ni obligar a ningú. Però m'alegro que t'hagi agradat la reflexió, i per descomptat que a la vida tenim molts moments que cadascun tindrà la seva pròpia gent associada. Estic segur que trobaràs el teu camí, ni ho dubtis. Sense anar més lluny, alguns dels meus millors amics els vaig conèixer a la carrera, així que ja saps el que t'espera. A la uni trobes de tot, però és molt enriquidor i arribes a conèixer gent realment especial.

    Samain, jo penso que quan passa això, que veus una persona després d'un temps i que sembla que fos ahir, és que aquesta persona era especial. Això és el que he estat dient, però ara m'has fet pensar que potser en realitat, quan passa això, és que l'amistat es manté, que mai no hem perdut aquesta persona, i que simplement, per coses de la vida, no hi podem tenir tot el contacte que ens agradaria. O potser si el tinguéssim, ens cansaríem l'un de l'altre, qui sap.

    Rita, jo provo de fer noves coneixences allà on vaig, perquè no saps mai quan trobaràs una persona realment especial i amb la que puguis establir una complicitat i una amistat de veritat, d'aquestes que duren. S'ha d'estar receptiu a la nova gent.

    Uribetty, algun en tinc d'aquests també, que abans semblava que érem molt amics, però ara ni ens dirigim la paraula en veure'ns. Però això només vol dir que gaire amics no podíem ser tampoc... o que va passar alguna cosa realment grossa entre els dos.

    Estrip, pel camí de la vida de cadascú es creuen moltíssimes persones al llarg dels anys. Algunes passen de llarg, altres es queden i caminen al teu costat. Però el que està clar és que tots, en una mesura o altra, ajuden a forjar el que som i fan una influència en nosaltres que ens canvia i ens redirecciona.

    ResponElimina
  25. El viatge és llarg i els qui en hi acompanyen, ho fan o permanentment o temporalment, el tren s'atura en diferents estacions i sempre hi ha trànsit de pujades i baixades.
    I és una sort que sigui així, t'imagines que només pugés gent? no podríem suportar-ho.
    :*)

    ResponElimina
  26. Hi ha gent que em sap molt greu haver deixat enrera, però la majoria no perquè molts dels que tinc ara d'amics i gent, són els que en el seu moment jo vaig triar. No seran molts però són autèntics.
    A vegades però, la vida et dona segones oportunitats i et permet retrobaments amb gent que no esperaves veure mai més ;)

    ResponElimina
  27. Tens tota la raó, noi. Gràcies altre cop.

    ResponElimina
  28. Els amics de veritat són per sempre. Altre només són acompanyants ocasionals.

    ResponElimina
  29. Hi estic d'acord tot el passat és un cicle que s'ha tancat, per això mai es pot mirar enrera. Però si què cal assoborir el passat i de vegades posar-lo en funcionament en el nostre present. Tot passat ens ha fet créixer.

    ResponElimina
  30. Petit XeXu, llegidor de pensaments i savi blocaire...

    Ja m'ho has fet més d'una vegada i més de dues, això de començar un post amb un tema que em portava tot de pensaments al cap i has acabat expressant exactament el que em voltava pel cap, com ho veia jo, com ho havia viscut jo.

    Vaig marxar de Tarragona fa gairebé 8 anys i allí només em queda un amic que fa menys anys que conec. La meva vida és a Barcelona. Alguns van caure perquè el contacte es va perdent; altres van caure perquè no van acceptar que tant ells com jo havíem canviat i les nostres vides seguien camins diferents. I alguns m'han fet alguna putadeta, per què amagar-ho?

    Em fa ràbia que se'm fiquin al cap, prò m'encanten aquestes coincidències!

    Un somriure, bunik!

    ResponElimina
  31. Ostres, encara uns quants comentaris més. Moltes gràcies als de la segona tongada també. Som-hi:

    Elur, un comentari d'aquells per treure's el barret, i tu ja en portes uns quants fets aquí a casa meva. Una metàfora sorprenentment encertada, i una prova més que potser hi ha persones que no val la pena recuperar, que si s'han perdut, potser és per alguna cosa.

    Caterina, jo també tinc aquesta sensació, els amics d'ara els he triat i són els que vull al costat. A veure què diem d'aquí a un temps, no? I escolta, segones oportunitats també són possibles, és clar. Diria que passa poc, i de vegades ja no obrim les portes, però per què no?

    Fada, gràcies a tu per tornar a passar.

    Zenit R.A.M., benvingut o benvinguda (no ho he pogut determinar) al meu blog. Del que dius no n'estic tan segur. Els amics de veritat no sempre són per sempre, també es perden perquè l'evolució pot ser diferent. Però això no vol dir que no hagin estat amics de veritat.

    Rosa, en el passat està el nostre bagatge, i els records són molt importants, a part del que hem anat aprenent. Però és maco que algunes coses i persones ens acompanyen per aquest camí que seguim, i en comptes de caure com fan altres, es mantenen i ens fan forts.

    Núr, primer de tot, m'ha fet gràcia que em diguis petit. Petit sóc, però no d'edat, sinó d'alçada. Bé, m'alegro que coincideixis amb el que dic, malgrat que no t'agradi que es fiquin al teu cap. Per mi és un plaer veure els diferents punts de vista de la gent que em comenta, enriqueixen molt els meus humils posts, i el que és més important per mi (deixa'm ser egoista), és que m'enriqueixen a mi mateix. Però quan algú et diu que coincideix molt amb el que has escrit, de la manera que tu ho has fet, per exemple, també és motiu d'alegria, perquè així sento que no estic boig, i que les coses que a mi m'atabalen o em ronden pel cap també afecten a altra gent. Així sé que no estic sol.

    ResponElimina
  32. Em sembla que ja no m'han deixat re s per dir. La meva opinió és que hi ha de tot. Amics perduts pel camí que quan els retrobes sembla que no hagi passat el temps i et fan sentir tant bé com abans i alguns que sembla com si els haguessis conegut mai. Jo després de 30 anys! he retrobat i reagrupat (em va costar trobar-los, alguns) una colla de gent que sembla com si no ens haguéssim separat mai. Ha estat una gran felicitat per a tots.

    I els nous? segur que sí, sempre són els més especials.

    ResponElimina
  33. Doncs... com que t'ha fet gràcia, petit et diràs! ;P

    Només un apunt: que algú coincideixi amb la teva manera d'escriure, de pensar i/o de sentir, no té per què fer-te a tu menys foll, sinó que potser em fa a mi més boja!

    Somrius, bunik...et!

    ResponElimina
  34. és curiós però tots formen part de nosaltres encara que no hi sigui, però penso que la realitat és una altra. Les verdaderes amistats són aquelles a les quals truques després de dies, mesos, anys, sense importar-te si pensaràn que t'has oblidat d'ells.

    salut!

    ResponElimina
  35. Hola xexu,
    m'ha agradat molt que vinguéssis a remenar el meu calaix de tarda boirosa. Vine sempre que vulguis!

    La sensació que descric en el post que m'has comentat és molt desagradable. Jo portava molts anys amb la meva parella i em va fer mal.

    La vida passa i com molt bé llegeixo en els teus posts, a vegades e stanquen cicles. I a vegades no sabem si tornaran velles coneixences.

    Ens anem comentant?

    ResponElimina
  36. Sens dubte, una persona no està feta, sinó que és FA, de tots els que estan al seu voltant, de cada persona-personeta-personatge en treu un mínim retall, que va guardant als racons de la memòria, deixant-hi la seva petja... Això és el que compta Xexu. Jo em sento afortunada perquè tinc els mateixos amics de la infància (ja fa més de vint anys!) i a cap d'ells els he perdut la pista, però és clar, aixcò és una feina que s'ha de treballar (com es reguen les flors, s'atíen les amistats) però reconec que amb el temps cada cop estem més distants...

    (fa un temps vaig escriure quelcom semblant, si tens curiositat ho trobaras en un post anomenat "el tren dels moments")

    una abraçada!

    ResponElimina
  37. El temps passa. I un canvia. No es pot evitar. JO NO CANVIARÉ MAI, es diu als 15 anys. I mira, sort que s'ha canviat pq sino... no coment. TOTAL Que quan més gran et fas, més et defineixes com a persona. Per tant les persones que coneguis i que et caiguin bé i que acabis apreciant, és pq tens més afinitat amb elles i possiblement aquesta amistat duri més. O sempre :D Les que deixes per el camí possiblement no vau acabar d'encaixar en el vostre desenvolupament personal (ape, com ha quedat això, oi? jeje) però sempre és bo recordar l'ho bo d'elles i el q et van aportar i si les tornes a trobar potser va bé, o potser no, però la qüestió és q en tinguis bon record.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.