diumenge, 16 de març de 2008

Mirades de necessitat

I tu eres allà, i et veia, però eres molt lluny. Et buscava constantment. No m'he adonat fins més tard que estava alegre, que parlava amb tothom amb un somriure, ara aquí ara allà, però ben content. I massa sovint et buscava amb la mirada. Entre la gent, estirant el coll si em tapaven, però sempre acabava creuant-me amb els teus ulls. I tu abaixaves l'esguard, amb timidesa, però no per tímida precisament, sinó perquè no podies evitar el nerviosisme i que et pugessin els colors. I jo feliç, perquè sé que també em buscaves. Però tot i la complicitat, tot i dir-ho tot amb els ulls, no ens podíem acostar, ni per descuit ni per atzar, i encara menys per voluntat, tot i que era el que més desitjava en aquells moments. Tan a prop i tan lluny, creuant mirades de necessitat, amb el temps aturant-se al nostre voltant, i dibuixant un camí entre el bosc de persones. Hi ha moments en que les coses es veuen molt clares. Aquest n'era un.

20 comentaris:

  1. Les ganes de voler i no poder, de fer-se trobadís, de creuar mirades, sabent que potser algú se n'està adonant...

    ResponElimina
  2. Ei, però això està molt bé, no?! És entre una putada i un joc d'allò més divertit XD Gaudeix d'aquests moments, són d'aquells que fan riure quan els recordes. :-*

    ResponElimina
  3. És una sensació especial de desig i impotència, d'il·lusió de veure la persona i de neguit de no poder apropar-s'hi...

    ResponElimina
  4. Quina sensació més estranya i a la vegada agradable, és com quan tens prohibit menjar xocolata i la veus allà...Però suposo que millor, perquè amb la xocolata no tens complicitat...
    :)

    ResponElimina
  5. Molt bonic xexu! Tan de bo tots dos camineu, deixeu el bosc de persones en un costat, us trobeu i us pugueu mirar amb les mans...

    ResponElimina
  6. Aquesta situació que expliques és genial XeXu... buf! quanta adrenalina que genera una sola mirada! Saber que hi ha uns ulls que et busquen, que estan pendents de tu... tenir controlats els passos i moviments de l'altre... I la sensació d'estar tant a prop malgrat la distància física és degut a que portes a aquella persona dins teu, no pots fer res sense pensar en ella, la dus al costat del teu cor constantment.
    És preciós....

    ResponElimina
  7. i si li llegeixes l'escrit? si el sabés tocar, treuria el violí! ;)

    ResponElimina
  8. Ai ai que estàs amb ganes de morbo, tu, que no hi vas de caps, ja? Coi, valor i encarar el desig sense embuts, va! Ja tardes!

    ResponElimina
  9. Aquests moments de vegades creen un cert neguit, però són moments molt poderosos, i sovint inoblidables. Espero que pugueu esquivar aquest bosc de persones i, encara que sigui, poder-vos abraçar.

    Un petó!

    ResponElimina
  10. m'has fet recordar que he d'anar a l'oculista ... salut

    ResponElimina
  11. Aquests moments provoquen aquest somriure que esmentes, són moments de complicitat i felicitat i espero que us pugueu abraçar, és genial, ja ens explicaràs... fa temps q no em passa això nano... Sort!

    ResponElimina
  12. si al final les mirades només les separa la distancia d'un nas. Tota serà perfecte.

    ResponElimina
  13. És una situació que si no turmenta i després es pot "arreglar" pot donar lloc a jocs prou interessants… No?

    ResponElimina
  14. M'agradat molt el teu relat però la timidesa d'un i de l'altre ha obstaculitzat l'encontre. Tan de bo algun dia pugueu parlar i qui sap...
    Escrius molt bé

    ResponElimina
  15. Aquests moments són impagables, certament. Ara bé: un cop dit això no cal dubtar, davant del bosc, una destral i vinga a fer camí.

    ResponElimina
  16. M'ha agradat molt, té quelcom de timidesa i d'innocència que fa que el text sigui molt dolç. Les mirades sempre ho diuen tot, però a vegades també va bé fer un pas més jeje

    ResponElimina
  17. Moltes vegades les mirades diuen més que qualsevol paraula o gest. Si són mirades correspostes millor que millor ;)

    ResponElimina
  18. Les mirades diuen molt més del que pensem. Podem dominar els mots, l'actitud, el gest, el posat, però, el que costa, es dominar la mirada: si busquem i trobem amb ella, la resta acaba cedint.

    ResponElimina
  19. Ai... com m'agradaven els jocs de les mirades...

    A vegades per més que vulguis apropar-te no es pot... i les mirades trobant-se entre la gent parlen més que no les paraules.

    Preciós.

    ResponElimina
  20. Moltes gràcies a totes i tots per les vostres paraules agradables i els vostres comentaris. Mal m'està de dir-ho, però em va agradar molt escriure aquest post, era molt especial. M'alegro que us hagi agradat.

    Jordi, t'hi acostes molt, justament, hi havia qui no se n'havia d'adonar.

    PetitaCriatura, més que riure, pensar-hi em posa una mica tontet. Són moments màgics.

    Núria, ho expliques millor que jo, que ho has viscut molts cops?

    Justament Boira, la xocolata no et torna les mirades. La complicitat amb una altra persona és de les millors coses que hi ha. La xocolata també, però no comparem...

    Rita, de mans ja en parlarem un altre dia si s'escau. De moment, un petit avanç de moments màgics.

    iruNa, tu també ho expliques millor que jo, i és que no puc afegir gran cosa més. La propera vegada que se'm passi pel cap escriure una cosa així ja et diré que me l'escriguis tu.

    Quina gràcia Ànimaalada, i m'imagino la cançó que tocaries i tot.

    Calma Zel, no treguis la rauxa encara. Hi ha moments per tot, i quan cal llançar-se ja ho fem. Però de vegades no es pot. Què hi ha de dolent en aquestes mirades?

    LluNa, de neguit res, però de ganes moltes. Com ja he dit per aquí, d'abraçades ja en parlarem un altre dia.

    Mossèn, no cregui, les mirades borroses tenen el seu què.

    Sense fer soroll, tant de bo et passi aviat, ja que em sembla que ja saps què és, i val la pena passar-hi. Per això, i per tantes altres coses.

    Estrip, tu parles d'unes altres mirades, lladre!

    No Musa, la situació no arribava al turment, es podia aguantar.

    Gràcies Maria Jesús, i benvinguda a Bona nit i tapa't. Diguem que no era la timidesa el que no ens permetia acostar-nos.

    Home Somiatrufes, una solució molt dràstica la teva. Però m'agrada, me l'apunto.

    Gràcies Tals. De tendresa no en faltava, i el pas a fer... potser ja està fet.

    Somiant la lluna, els ulls parlen, d'això no hi ha cap dubte. Correspostes del tot.

    Tota la raó Samain, la mirada ens delata, encara que tota la resta digui una altra cosa, als ulls els costa mentir.

    Elur, la mirada sempre és un recurs que pot creuar qualsevol barrera. Si nosaltres no som capaços de saltar-les, els ulls si.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.