divendres, 11 de gener de 2008

Resignació

La petita mirava la seva mare des de la vidriera d'una porta del menjador. Asseguda al sofà, la dona, amb la mirada perduda i fixa en un punt indefinit, somicava en silenci, sense vessar ni una llàgrima. La nena patia, però no s'atrevia a acostar-s'hi. La mare l'havia portat a l'habitació feia estona i li havia dit, molt enfadada, que no en sortís per res, que era hora de dormir. I ara era allà, desobeint i molt preocupada, però sense saber què havia de fer. No volia fer plorar la seva mare, no seria la primera vegada que passaria.

Quan el pare havia marxat, ara feia una hora o una hora i mitja, les dues sabien què passaria a continuació. La nena, amb només 6 anys, havia hagut de veure en diverses ocasions com el seu pare tornava a casa, després de passar el vespre al bar, i descarregava el seu malestar i el seu estat etílic contra la seva dona, en forma de crits, insults i bufetades que deixaven empremtes invisibles molt més profundes que les que inflaven el rostre de la mare. A ella no l'havia tocat mai, però si que li havia cridat i l'havia enviat a la seva habitació de males maneres. No tenia por, pensava que el seu pare necessitava fer això per tornar a estar bé, que potser la mare havia fet alguna cosa dolenta, però que a ella no la tocaria, perquè sempre era molt bona nena.

Una llàgrima va rodolar galta avall de la seva mare. Una única i gran llàgrima que va esclatar contra el terra de la sala. Potser era un senyal que deia que s'acostava l'hora. No era una situació agradable, però les dues estaven acostumades a viure d'aquesta manera, sabent que de vegades l'home de la casa tenia mals dies, i després de provar d'oblidar amb l'alcohol, feia pagar la seva mala estrella amb la seva dona. A banda d'això, es comportava com un bon marit i un bon pare, dolç i sol·lícit, fins i tot. Mai havia vist la seva mare queixar-se, potser això passava a totes les famílies i era d'allò més normal. No tenia forma de saber-ho.

De sobte, unes claus van girar al pany, i la porta es va obrir amb el seu soroll característic. La nena va veure com la seva mare s'estremia, però no es va moure ni un mil·límetre del lloc. Uns passos vacil·lants avançaven pel passadís, inconstants, però ferms. La figura del seu pare va aparèixer a l'entrada del menjador, just a l'altra punta des d'on la petita espiava. Però ell no la va veure. Mirava la seva dona amb ràbia, amb la cara desdibuixada, i ara ella el mirava fixament als ulls, amb por, però estàtica, conscient del que venia. L'home va començar a caminar cap a ella, mossegant-se el llavi inferior, i amb els punys tancats amb força.


******************************


Normalment, sempre que escric un relat, el deixo escrit sense cap explicació, ni cap comentari. Si cal, ja ho aclarirem més tard. Però aquesta vegada no ho vull fer. Vaig començar-lo a escriure i quan portava dos paràgrafs vaig saber que no el podia deixar així. Es tracta d'una invenció, d'una història que ha sortit del meu cap. No es basa en res que hagi viscut ni en res que m'hagin explicat. Malauradament, em temo que és massa realista, i des d'aquí m'agradaria demanar disculpes per si ofèn algú. Però el que en realitat vull fer amb aquest afegit, es manifestar el meu rebuig respecte aquestes situacions. Des d'aquest humil blog, dic 'prou!' a la violència domèstica. Cap violència no està justificada. Com es pot fer mal a la gent que s'estima? Diguem NO, però sobretot, que no quedi només en paraules.

19 comentaris:

  1. Com es pot fer mal a la gent que s'estima? Per a mi no hi ha resposta. No, es que no es pot fer mal a la gent que t'estimes. Si fas mal, no estimes. Per a mi és totalment incompatible. Poden dir-ne amor, però no ho és. És un sentiment possessiu molt estrany que crea una dependència, pot ser una patologia personal, pot ser una relació patològica, poden ser moltes coses, però amor segur que no.

    ResponElimina
  2. Una gran iniciativa Xexu, des d'aquí m'afegeixo al teu diguem NO a la violència domèstica, tant de bo, tinguis record de visites amb aquest post, perquè tothom l'hauria de llegir, i reflexionar-hi, sobre què hi pot aportar cadascú.

    Res mes. Ja ho has dit tot. Fins aviat!! Segueix així.

    ResponElimina
  3. El teu relat m'ha fet estremir de realista que és. Malauradament això segueix passant a masses famílies, massa dones es troben dins d'un cercle del que no en saben, o no poden, sortir. Com un home així pot dir que estima? Això no és amor.
    Aplaudeixo la teva iniciativa de dir des d'aquí PROU! d'una vegada per totes a la violència domèstica.
    Espero i desitjo que situacions com la que descrius no es repetissin més.
    Destacaria també la campanya pels adolescents que està fent la Generalitat sobre aquest tema, no recordo l'eslogan però era algo com "sense mals rotllos".

    Prou ferides físiques. Prou ferides emocionals.

    ResponElimina
  4. Un relat molt emotiu, i per desgràcia molt real, tot i que sigui inventat, l'has plasmat com si ho haguessis viscut. M'ha agradat que fessis l'aclariment de sota, tot i que s'entén de sobres que no fas una apologia a la violència de gènere, sempre està bé matitzar aquestes coses...És molt trist que en la societat en que vivim encara passin coses d'aquestes, i com molt bé dius, les pitjors ferides no són pas les físiques.

    ResponElimina
  5. Molt real... massa real, angoixant, dur. I no, hi ha coses que no tenen re a veure amb l'estimar. Son altres sentiments, però no pas el d'estimar.

    ResponElimina
  6. Tan trist però sovint és ben bé com ho escrius, Xexu, igual, cap més excusa, cap més maltractament, prou violència de gènere. No hi pot haver amor en això, no s'admet per cap raó una bofetada, ni a dones, ni a homes ni a criatures. Prou. Petons

    ResponElimina
  7. Tal i com diu la Carme; no es pot fer mal a la gent que estimes. M'afegeixo al teu PROU!

    ResponElimina
  8. m'has fet estremir, m'has fet tenir por.

    No hi ha excuses ni etiquetes per la violència.

    ResponElimina
  9. Molt ben dit! No es poden tolerar tants casos de violència domèstica. És espantós cada cop que es fa un recompte de victimes a la tele! Aquests homes són tots uns fracassats.

    ResponElimina
  10. El pitjor d'aquestes situacions és el sentiment de culpabilitat que tenen les dones maltractades. Sembla increïble que, a sobre de rebre crits i cops, es pensin que s'ho mereixen. Això és intolerable i no cal dir que em sumo a la protesta oi? Em sembla genial el que has escrit i el teu aclariment final és molt encertat perquè acabes d'arrodonir un post digne de ser llegit i publicat arreu del món... Aquestes coses queden massa sovint en la penombra.. i s'hauria d'acabar el silenci del patiment de qui ho viu.
    Crec que no cal dir res més, tu ho has dit tot.. no calen paraules, calen fets! PROU!!!
    I si m'ho permets vull afegir la meva protesta contra qualsevol sofriment existent al món... tothom té dret a ser feliç!!!
    Aix... m'has tocat amb aquest post XeXu, de bon matí llegir coses tant dures... però m'ha agradat moltíssim, felicitats i enhorabona per escriure aquest post, per ser així i per fer-nos reflexionar!
    una abraçada!

    ResponElimina
  11. Ostres, m'ha agradat molt Xexu. Moltíssim. Però el que no m'agrada és el títol, però no perquè l'hagis escrit tu sinó perquè és el que passa dia a dia. I és el que no s'hauria de fer. S'ha de vèncer la por, no resignar-se. I obrir els ulls, perquè no es pot estimar algú que et clava un mastegot i als dos segons et diu que t'estima. Estimar és demostrar amor, afecte, sentir-te atret per l'altre i mil coses més. Però dolor, no. Ni angoixa. I encara menys por.

    Això és el pitjor, diria. No pots tenir-li por a algú i estimar-lo a la vegada. Tremolar, estar atent a veure quan arriba, anar amb peus de plom perquè saps que a la mínima salta... La violència de gènere es pot demostrar físicament quan hi ha agressions, però tot comença maltractant psicològicament a l'altre. Anul·lant-lo com a persona. fent-lo sentir culpable del que passa. I tot això no és estimar. Això és malviure.

    I el fet que hagis inclòs a la nena que ho veu tot m'ha tocat. Perquè un nen tan petit pren exemple dels seus pares, i presenciar escenes com aquestes fa que confongui les coses, el que està bé i el que no. I si és usual a la família, fins i tot s'ho pot prendre com una rutina. I això és terrible.

    [Perdó per la llargada del comentari :P]

    ResponElimina
  12. No crec que d'això se'n pugui dir estimar...És un relat malauradament massa realista, passa massa sovint.
    Et felicito xexu per la iniciativa de denúncia des del bloc a la violència de gènere. Crec que poc a poc s'ha d'anar conscienciant tothom, i aquesta és una manera de fer extensiu aquest rebuig total a la violència de gènere.

    ResponElimina
  13. Jo també m'hi afegeixo, a aquest NO, i a aquest PROU!

    Salut i pau!

    ResponElimina
  14. Ospa!
    De veritat que m'ha transferit un sentiment aquest relat teu, que per un moment m'ha semblat estar llegint un relat basat en una història real.
    La veritat és que aquestes coses passen, i realment passen més del que ens pensem.

    Tal i com diu la Terra, la generalitat fa campanyes i l'eslògan és: "Talla amb els mal rollos" tothom hauria de saber dir PROU. Però això és una cosa que no s'aprèn a l'escola.

    Jo també dic PROU a la violència de gènere.

    Salut!

    ResponElimina
  15. Per això hi ha moltes maneres d'estimar, i em de quedar-nos amb aquella que ens convingui. Això es vergonyós. Ei que el cas a la inversa també hi és eh? La típica dona que fa mal psicològic... aquestes són les pitjors. Crec que fare un relat des de l'altre punt de vista, atent al bloc!

    ResponElimina
  16. No No I NO!!!
    Mai són de més aquests posts!
    Mai se'n parla prou!
    Mai es diu prou!
    Gràcies Xexu!

    ResponElimina
  17. Ostres escrius molt bé, i narres coses que per desgràcia passen i s'han d'aguantar per part de moltes persones que callen per por. L'has clavat!

    ResponElimina
  18. Qualsevol paraula podria sonar supèrflua... El relat és magnífic: la pell de gallina, el rebuig bategant, els ulls vessants de llàgrimes de dolor i ràbia.

    M'afegeixo al teu crit de NO a la violència domèstica.

    ResponElimina
  19. Moltes gràcies a tothom que s'ha passat per aquí i ha aixecat la seva veu contra la violència de gènere i domèstica. Nosaltres podem canviar aquestes coses, està a les nostres mans. Gràcies.

    Carme R, crec que tu en saps d'aquestes coses, i tens raó, no sé què és, però amor segur que no.

    Anonymus, no pretenia ser cap iniciativa, però si els que l'heu llegit us ha arribat, ja em dono per satisfet.

    Si Terra, encara passa massa, i s'hauria d'evitar. Abans d'agredir a una persona, més val plegar, perquè una agressió no és precisament un símbol d'amor. Però mira, justament la campanya aquesta de la generalitat jo la trobo força cutre, amb tots els respectes, però a mi no m'ha arribat gaire. Potser perquè fan servir quitxalla que tenen 15 anys menys que jo, no ho sé.

    Doncs com imaginaràs Boira, no és pas una cosa que hagi viscut, i és una cosa que no viuré. Ja deia que era totalment inventat, però basat en altres realitats, és clar. Les ferides emocionals donen per molts altres posts, t'ho asseguro.

    Dan, vaig intentar plasmar com es sent una dona en una situació així, i no sé si me'n vaig sortir. Perquè no sóc dona, i perquè sortosament, mai no he viscut una situació així.

    Zel, ja sabia jo que a tu aquest tema et tocaria. Diguem prou, és clar que si, en nosaltres està la possibilitat de canviar aquestes dinàmiques masclistes i arcàiques.

    Mireia, cap mal a gent que s'estima (ni als altres tampoc, a ser possible), és clar que no.

    Estic d'acord Jordi, cap violència no té justificació, s'ha d'acabar amb ella.

    Trillina, dius una cosa que em podria fer escriure rius de tinta. Molts d'aquests homes són uns fracassats, però com apunta algú altre més avall, s'ha de tenir en compte que hi ha altres tipus de maltractaments, i quan tot es barreja, és un desastre. Aquest cop em centrava en el maltractament físic cap una dona, sense valorar res més, i sigui com sigui, és inadmisible, però de vegades, cada història és un món.

    iruNa, que faria sense tu que sempre em dius coses maques del que escric? M'alegro que t'hagi agradat, tot i tractar d'un tema tan cruel. Estic d'acord amb tu, i ho he intentat plasmar al relat, aquest sentiment de culpabilitat, de resignació, d'impotència que els queda a les dones és una de les coses més terribles. Són ferides que no tanquen mai.

    Laia, saps, el títol vaig estar força estona pensant-lo. Finalment, vaig triar aquest precisament pel que tu dius, perquè és al punt que arriben aquestes dones. Es resignen, i això és terrible. Mai s'ha de perdre la capacitat de lluitar. També tens raó amb que no es pot estimar i tenir por d'algú al mateix temps. O si, aquest és el problema, que aquestes dones viuen així, i és terrible. I finalment, com sempre, veus coses que els altres no veuen. El paper de la nena i que ella s'ho prengui com una cosa normal a casa, però una cosa que mai li passarà a ella per mi és molt important, i és la demostració de com neix una futura maltractada. Sempre et fixes en els detalls.

    Kentuta, benvinguda a Bona nit i tapa't. Amb aquest relat jo pretenia denunciar aquests maltractaments, però li dóna molta més força els vostres comentaris.

    Estrip, ja en som uns quants, prou violència!

    Yourwinter, pel que fa a mi, és totalment inventat, però tots sabem que passa i molt. I ja li deia a la Terra que a mi la campanya aquesta de la Gene em deixa més aviat fred.

    Senyoreta Alls cuits, estic esperant amb candeletes que facis la versió inversa d'aquest relat, m'encantarà llegir-lo, i creu-me que adreçaré a tothom que passi per aquí cap el teu lloc, que ningú se'l perdi.

    Doncs si cal, no pararem de dir-ho, Joana, la violència de gènere s'ha d'acabar, ja. Prou víctimes.

    Gràcies sense fer soroll, i benvingut a casa meva. Justament, el fet de callar és el que fa que aquestes situacions arribin a l'extrem, però aquestes dones temen més el remei que la malaltia.

    Carme F, no hi ha paraules supèrflues contra la violència domèstica, totes valen.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.