dimarts, 30 d’octubre de 2007

El bon minyó

Quan era jovenet, sempre feia cas a la mama. Això pot sorprendre a alguns que em coneixen, ja que saben com passem els uns dels altres a la meva família. Ara fa més de dos mesos que no veig als pares, i la darrera vegada van venir ells a Barcelona, en comptes d'anar jo a fer-los una visita. En aquest temps fins i tot hem parlat poc per telèfon, tres o quatre cops potser. Han passat moltes coses en aquest temps, i així com alguns amics estan al corrent de tot, els meus pares poc saben de la meva vida. Però bé, no és que sigui tan mal fill, ni que estigui malament amb ells, funcionem així. Quan passa un temps que no sabem els uns dels altres, ens posem en contacte i ja està. No ens trobem a faltar, o això és el que sembla. Naturalment, és la família, i està sempre allà. Però tinc la sort de tenir altra gent que també està sempre allà.

Deia que de jovenet era molt bon minyó, i avui volia parlar d'això, perquè justament la situació actual, i que per fi aquest dimecres aniré a veure'ls per celebrar la castanyada, m'hi ha fet pensar. Mai havia estat gaire familiar, sempre he tingut aversió a les trobades amb la família, però amb els pares sempre havia estat correcte, sempre els feia cas i mai els havia fet enfadar per temes de tornar tard a casa o fer coses que no volien que fes. Semblava el prototipus del bon fill. A la una a casa? Doncs en XeXu estava tranquil·lament a la una a casa, i sense protestar. Que ara no vull que vagis a Barcelona per la nit? Doncs en XeXu es quedava al poble, i cap problema. Que ara no em fa gràcia que et facis un tatuatge? Doncs res, que en XeXu no se'l feia.

Tot això va fer que m'agafessin confinaça, i que de seguida em permetessin fer coses que els altres de la meva edat no podien fer encara. Sabien que em portaria bé i que no em ficaria en embolics, sempre vaig mirar de respondre a aquella confiança. Ells creien en mi, i penso que hi segueixen creient, tot i que ara tenim molt poc contacte. Com canvien les coses. Bé, mai he estat d'explicar res a casa, això també és cert, em portava molt bé, però no sabien res de la meva vida. Això si que no ha canviat.

11 comentaris:

  1. I ara resulta que en XeXu és de poble!!! ostres, i jo pensant que eres un urbanita de naixement!! jeje.. quina gràcia!!
    Això que expliques està molt bé, no crec que es tracti tant de ser bon o mal minyó...de fet ja ho dius tu, el secret és la confiança! Si demostres, encara que no ho expliquis tot, que poden confiar en tu, les relacions són molt més fàcils, siguin quines siguin.
    I crec que apuntes un tema important, la família versus les amistats. Quan ens anem fent grans moltes vegades ens separem de la família (per la pròpia evolució de la vida) i acabem trobar un altre tipus de família: aquells amics que estan amb nosaltres cada dia, aquells amb qui ho compartim tot, aquells a qui els ho podem explicar tot... aquells que sabem que sempre estaran allà. I això no és també un altre tipus de família??
    Bon dia XeXu!!!

    ResponElimina
  2. Jo no podria estar tant de temps sense comunicar-me amb la meva família. No sé perquè, però de cop, quan fa un temps que no els veig penso: "Va, els trucaràs!". Això és normal que em passi amb la meva mare, per exemple, però el fet és que em passa amb el meu germà! No sabeu com ens fotíem d'hòsties... i ara, mira'm!

    No sé, per mi la família és quelcom estrany. Em costa d'explicar, però és un sentiment molt diferent que el que sento pels amics. No és ni millor, ni pitjor, és... dierent.

    ResponElimina
  3. Jo sóc familiar a mitges, o sigui, hi ha una part de la família que m'és imprescindible i una altra part que no tant, que si no els veig o no hi tinc contacte no els enyoro de la mateixa manera, de fet, no sé si els enyoro...

    Un petó!

    ResponElimina
  4. Cada família té la seva manera de relacionar-se segons les seves necessitats.
    La meva mare no sap gaires coses de mi perquè la seva visió de les coses a vegades és molt diferent a la meva. Ja vam tenir l'època difícil a la meva adolescència i això que no vaig fer grans barbaritats ni molt menys!

    ResponElimina
  5. T'hauria de plagiar el post, Xexu. Pel que fa a ser bona minyona, jo era (sóc) si fa no fa com tu. Ja és casualitat, eh? Ara faig el que em rota, però si a la mare no li fa gràcia... Doncs res parem-ho, aquí no ha pasado nada i tots contents.
    Ara, això de telefonar i mantenir el contacte... Això de ser filla única es nota! Em trobaran tan a faltar quan marxi de casa...

    ResponElimina
  6. Ostres, potser serà que jo encara sóc molt joveneta però se'm faria estrany estar tant de temps sense parlar amb la família, serà que jo sóc molt familiar i els trobo a faltar... tot i que a vegades si que agobien una mica i tens ganes d'anar més al teu aire, però el millor que tenen és que estan allà quan els necessites (i quan no, també xD). Un petonet!

    ResponElimina
  7. Està bé això de ser bon minyó o en el meu cas bona minyona. A mi també em va donar bons resultats. La veritat és que tal com et vas fent gran vas fent cada vegada més les coses a la teva manera (això també s'ha d'aprendre a fer, sinó malament) I el que és més important que la freqüència és la comoditat i el bon rotllo. Si estàs còmode amb la família, tampoc no cal que ho sàpiguen tot. Jo em sorprenc molt quant els joves amb qui parlo per la feina ho expliquen tot, tot, tot a la mare o als pares. Ja està bé, ja... però també cre c que està bé no tenir la necessitat de fer-ho a partir d'una certa edat.

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies a tothom per les vostres paraules. Veig que torneu a ser tot dones les que comenteu, serà que els homes no ho eren, de bons minyons??

    iruNa, i tant que sóc urbanita de naixement! Vaig néixer a Barcelona, jo. I quan dic poble podria dir ciutat, però mira, és el costum. El tema de la confiança és molt important per mi. Ho era en aquella època amb els pares, i ho és avui també amb la gent que més m'estimo. M'agrada que sàpiguen que es pot comptar amb mi, que intentaré no decebre'ls. De vegades faig més el que toca que el que m'agradaria, però això amb els amics es minimitza. Normalment 'el que toca' i 'el que m'agradaria' solen convertir-se en una mateixa cosa.
    I pel que fa a la segona família que són els amics, ja n'he parlat molts cops, fins i tot vaig fer un post paranoia parlant d'una suposada família, però que en realitat parlava dels meus amics. Em va encantar escriure'l, encara que només uns pocs podien entendre'l.

    Tieta Txari, prou que ho sé que ets així, però conec casos de gent molt més familiar que tu, i això no suposa cap tipus de problema, cadascú és com és. Jo crec que tots som així com dius, quan fa un temps que no sabem res d'ells, ens hi comuniquem. La diferència està en el llindar de temps. El teu TC50 (temps de comunicació 50) és molt curt, i el meu és molt més llarg.

    Trillina, passa per casa i les compartim, que el dia següent no valen res!

    Ai Elur, aquí poses el dit a la llaga. Jo també hi ha familiars que trobo que no enyoro, i que mira, si em puc estalviar veure, millor. Ens converteix això en uns desnaturalitzats??

    Terra, si parlem d'adolescència podríem escriure rius de tinta o la tira de línies de codi... això mereixeria un altre post. Però bé, suposo que aquest està en part ambientat en aquesta època, en que les hormones ens tornen bojos (encara ho fan!), però et diré que jo era un adolescent molt tranquilet. Però és normal que en algunes èpoques hi hagi una relació d'amor-odi a casa, oi?

    Musa, si encara vius a casa és normal que encara siguis bona minyona. Bé, jo vaig començar a ser un cràpula quan encara vivia allà, però de més grandet. I des que vaig marxar, faig el que vull, és clar, i poca cosa explico als de casa. Mai oblidaré la frase que em va dir ma mare quan li vaig dir que volia anar a viure amb un amic. Va dir: "quan marxis... ja no et tornarem a veure més, oi?" Si és que és ma mare, i em coneix com si m'hagués parit!

    Tals, crec que no és tant qüestió d'edat com de manera de ser. Cert que, com deien per aquí, a mesura que creixes vas separan-te de la família una mica perquè tens ganes de fer la teva, però si s'és familiar, sempre se'n serà. Jo ja no ho era massa, per molt que em portés bé, i mira ara... però jo sóc un cas extrem, sempre ho he pensat, i els extrems mai són bons. No proveu de fer-ho a casa!

    Mira Carme R, dius una cosa que al meu post li falta, que això de portar-se bé 'dóna bons resultats', crec que no es pot dir més clar, gràcies per l'apunt.
    Curiosament, jo a casa no hi he tingut mai massa mal rotllo, és per això que m'estranya passar tant de tot. Si ens portéssim a matar, entendria el meu poc interès en veure'ls, però no, estem bé plegats, però el poc interès hi és, i sempre que passo una estona a casa els pares, em comencen a venir ganes de fotre el camp.
    Pel que fa a explicar coses... també sóc un extrem, no explico mai res personal, això m'ho guardo per altres confessors.

    ResponElimina
  9. i ca! tot el contrari Xexu... si més no, no ens converteix en hipòcrites, que ja és molt :)

    un petó!

    ResponElimina
  10. Amb mi el mètode fer fer bondat no funciona! representa que la confiança sí existeix, però és només de paraula. A l'hora de la veritat, es reprimeix i segueix sense deixar-me fer algunes coses normals i corrents que voldria fer...

    Ppfff, quin comentari més típic d'adolescent m'ha sortit! serà perquè encara ho sóc...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.