divendres, 19 d’octubre de 2007

Buscant iguals

Donant voltes sobre relacions, de vegades m'adono que hi ha una mena de lleis no escrites que tothom té més o menys clares, però que no sempre comentem. No vull entrar en funcionament de parella, ja que cada casa és un món, però el que sí que em fa gràcia són les vessants que responen a aparença física. Un tema superficial, si voleu, però mira s'ha de parlar de tot en aquesta vida. D'alguna manera, cadascú de nosaltres sap que té un nivell, un límit. És difícil trobar paraules per descriure això i no semblar ofensiu. El que vull dir és que tothom té unes expectatives de trobar un perfil concret, i sap que no pot aspirar a més, però tampoc es conforma amb menys. El rang és ample, és clar, però més o menys cadascú es mou entre uns llindars que es marca.

Qui diu si una persona és massa guapa per estar amb una altra? No ho diu ningú, però tothom ho pensa, encara que sigui inconscientment. Repeteixo que això no té res a veure amb com són les persones per dins, ja que l'aparença no ho és tot, i generalment s'arriba al cor de les persones per patrons no físics. Però és difícil veure una noia espectacular agafada de bracet amb un nano letjot, com tampoc no es veu massa un tros d'home al costat d'una noieta poc agraciada. Tendim a cercar un igual, algú amb qui ens sentim còmodes i que no s'allunyi massa dels nostres patrons ni per sobre ni per sota. I és més, quan observem algun dels casos que comentava ara, que d'haver-n'hi, n'hi ha, sempre pensem que alguna cosa falla, que hi ha d'haver gat amagat. Caiem sovint a fer la broma fàcil del "deu follar molt bé!", broma, per altra banda, de força mal gust.

Penso que la majoria de gent ho veiem així, que sense pensar-ho entenem com a normal que les parelles tenen uns patrons físics similars, que es mouen en els mateixos rangs, i fins i tot, acabem trobant semblances entre els dos membres i diem que fan molt bona parella. Però bé, no sé per què ens passa això. És perquè, tot i no escrit, està establert així? És que no es pot tenir unes altres expectatives? Si algú és molt optimista, no pot aspirar a més? És probable que s'endugui un desengany... però i si no? Jo ja us dic ara que no tinc les pretensions gaire elvades, podria dir que sóc conscient de les meves limitacions, i alguns em dirien que em poso els límits massa avall. Però què voleu, eh, què voleu?

13 comentaris:

  1. Per començar, la bellesa és una cosa molt subjectiva. Et puc parlar, per exemple, de la meva cosina, que tothom la té per molt guapa, però jo no li canviaria el cos per res del món. Per què? Doncs perquè té una cara que, sense ser lletja, jo la trobo més lletja que la meva (i no sóc l'única que ho penso). I, malgrat que em queixi, la meva cara és la meva cara, i ella pot ser espectacular, però si parlem de bellesa, de que una persona sigui maca (i no que estigui bona), jo em sento millor que ella (apa, ja ho he dit, malgrat que no ho hauria de dir).

    Aleshores, qui és més guapa? Acceptant que jo tingui la cara maca (que és molt acceptar), quina és més guapa: la que està més bona o la que té la cara més maca? Només espero que no tothom tingui la resposta massa clara, perquè òbviament, sempre m'he trobat amb la mateixa resposta.

    La pregunta és: la gent, en general, sempre ha acceptat que ella pugui tenir un nòvio que sigui molt guapo. Però a mi no em "pega" un noi guapo. Per què? I si és un noi maco, però que no estigui bo? (mare meva, quants de tòpics!)

    Jo no vull un noi guapo, ho he dit sempre, però quan dic que no vull un noi guapo em refereixo a que no vull un noi sense cervell, cregut i tota la resta. Per què? Doncs perquè no m'hi sentiria bé. Però, ep, jo no tinc res en contra d'un noi guapo i amb cervell, eh!

    M'embolico massa. És cert que tendim a pensar aquestes coses. Però no li trobo el què. Tots som macos a la nostra manera, i em nego a pensar que perquè no medeixi 1.80 ni em pugui posar una talla 36 no pugui estar amb un noi guapo. Comptant amb què, potser, el noi a qui jo trobi guapo sigui lleig per la resta de la humanitat.

    Buf... sento el comentari-post. El problema és que encara podria seguir...

    ResponElimina
  2. com bé has dit s'acaba coneixent una persona pel que hi ha més enllà de l'aparença física i per tant és del que t'acabes enamorant (no sé del cert si el post parla d'enamoraments), i és quan t'adones que realment tens punts en comú amb aquesta persona, que no són físics (potser també), són més aviat de maneres de fer, de caràcters... ui, no sé si m'he explicat!

    ResponElimina
  3. jejejejje... "deu tenir un bon polvo"... sí i tant que l'he feta servir aquesta frase, però no per la guapura o lletjura (quines dues paraulotes) sinó pels caràcters, i és que moltes vegades no puc entendre segons quines relacions, coneixent com conec les persones. Però vaja això és un altre tema.

    Sí, ens fixem en el físic. Que després passa a un segon terme o no ja és una altra cosa.
    Però amb el temps jo m'he fet una teoria personal, no hi ha persones lletges, si més no, n'hi ha ben poques, perquè et pots trobar amb un rostre gens agraciat i a la que somriu quedar-ne enamorat/da... és tot molt relatiu.
    Et pots trobar un Adonis i venir-te ganes de fer-li la cara nova només obrir la boca :P

    Llistons? més que posar el llistó alt o baix, en el meu cas s'han de complir alguns requisits... i així em va! jajajajajja...
    Una altra teoria que tinc és que a mi no em volen XDDDDD

    au, un petó!

    ResponElimina
  4. L'atracció física és una cosa taaaaaaaaaan subjectiva. Una vegada vaig llegir que triem parella en funció de la nostra pròpia autestima i de la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Si ens trobem guapos, intel·ligents i sexis doncs acabem anant amb gent que és guapa, intel·Ligent i sexi. I, al mateix a l'inrevés---

    Collonades! Això no es tria, passa. No? Jo crec que la teva parella, sigui com sisgui, la trobes sempre guapissima i et "Posa" moltíssim, perquè en ella hi veus coses que els altres potser no veuen. Ai, no ho sé...

    ResponElimina
  5. Jo de tu posaria un anunci al diari que posi: es busca dona lletja.

    ResponElimina
  6. Ei has tocat un tema delicat. A vegades a mi em passa pel cap, au, amb aquest no hi perdis pas el temps que no es fixaria mai en mi. I llavors em fixo en un noi i ell pensa, au, no ti fixis pas en akesta que no perdria pas el cul per mi.

    Doncs anem bé, mireu quantes futures relacions acabem sense començar!

    ResponElimina
  7. Ui quin tema XeXu.. ja veus que dona molt de sí!
    A veure, la bellesa física és una cosa totalment subjectiva. És veritat que existeixen uns cànons establerts per la societat als que tothom, amb més o menys grau, hi estem influenciats. Però jo no crec en la bellesa "ideal" que ens volen vendre. És més, moltes vegades opino i faig la conya, quan veig gent així, que són com la Barbie i el Ken... i de tant guapos que perden el seu encant.
    La bellesa és innata a la persona, la bellesa es transmet a través de la mirada, dels gestos, de les expressions... en definitiva, de la persona. Jo crec més en l'atractiu i m'atrau més una persona de les que anomeno "interessants" que no pas els guaperes (em cansen). I si una persona se sent agust amb el seu cos això es nota i es transmet, i això és el que crida l'atenció, més que no pas un gran cos escultural. Però aquest és el meu punt de vista i com t'he dit, és subjectiu.
    Per altra banda, tens raó que existeix com una mena de pacte no escrit alhora de buscar parelles, que tots cerquem algú més o menys semblant físicament, dins les nostres limitacions que dius tu. Però jo crec que això va més lligat a l'autoestima. Si una persona no es té en bona consideració, és a dir, no es troba prou guapo o atractiu, ell mateix es posa traves i barreres per aconseguir a una persona que, al seu entendre, sí que ho sigui. Perquè pensa: "ui no, jo no sóc tant... jo no m'ho mereixo, jo no hi puc arribar". Perquè no?? perquè limitar-nos?? El físic és la carta de presentació d'una persona, és important, dacord.. però tots coincidim en què no ho és tot. Cal anar més al fons de la persona per conèixer-la. Per tant, si ja ens limitem d'entrada només per l'aparença... malament!
    I quantes vegades no ha passat que d'entrada una persona no et despertava especial interès pel seu físic i al saber més d'ella i enamorar-te del com és ella... l'has acabat trobant irresistiblement sexy???
    Mira, jo et diria... no et posis traves, no et sentis limitat, no tens límits!!! els límits te'ls poses tu solet!! Així és que, creu una mica més en el teu potencial seductor (que segur que en tens molt) i a menjar-te el món!!
    ei... no te'ns tornis un xulo piscines tu ara eh!?!? jajaja

    ResponElimina
  8. Sempre s'espera veure una parella "equilibrada" en aspecte físic, sempre. ÉS veritat que quan no passa malpensem. I malgrat que no està bé jutjar ningú per l'aparença ho fem.

    Jo crec que també depèn de com estiguem d'autoestima, que posem el llistó en un punt o en un altre.

    Teniu raó en que es poden perdre oportunitats només per creure que no estem a l'alçada.

    ResponElimina
  9. Uff! per què ens compliquem tant la vida? Cadascú és cadascú tal com és i el físic només és una primera imatge. Tot el que és important ve després. Estic d'acord que els límits d'uns i altres poden fer perdre oportunitats boníssimes.

    carme

    ResponElimina
  10. Ostres! Que puc dir? Si aquí hi ha comentaris que semblen posts en si mateixos. Ja s'ha dit tot i seria repetir-me, però bueno, que coi, et faré llegir. ;)

    De vegades donem massa importància a l'aparença física, i ens perdem oportunitats de conèixer gent tant per si és molt guapo o molt lleig. Aquí entra la màgia dels blogs, pots conèixer gent, però no t'importa el seu aspecte físic.

    Això ens passa no només amb temes de parella, tendim a jutjar a una noia molt guapa, i diem que és una creguda, i de vegades no deixe'm la porta oberta a conèixer. I a l'inrevés també.

    Lo del llisto és molt relatiu, suposo que inconscientment tots el fiquem, però on queda el límit? No ho se si us ha passat, però jo molts cops he conegut persones molt guapes, que amb el temps m'han acabat semblant lletges. I persones lletges, que he anat trobant cada cop més maques.

    Crec que la bellesa física és molt important al primer moment, perquè és el que ens entra pels ulls, però quan coneixes a algú, t'acostumes a com és, i l'aspecte físic passa a un segon terme.

    jaja, menys mal que no anava a dir res!

    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  11. Si es que aquí hi ha una de discursos que déu n'hi do, ja no sé què dir! Doncs bé, la meva subjectivitat em condueix cap a un noi no molt alt, perquè passo de pujar a un tamboret per arribar-li als llavis i fer-li un petó! I de la resta no sé què dir...

    És curiós que per a mi una persona perd tot el seu encant quan no li trobo certa "guspira mental" que jo li dic. He intentat definir què és això centenars de cops i no ho he aconseguit, i tampoc he estat compresa per la comunitat. I mira que el tio estava de bon veure però... Què vols que et digui... si em dónes una ampolla de disseny, amb una forma ergodinàmica perquè la puguis agafar bé i amb centenars de colors cridaners, però ja t'has ventilat tota la fanta (coca cola, beguda alcohòlica, etc. etc. etc.) ja te la pots quedar! Que després saps què passa? Que ara totes les ampolles les fan PET i es poden reciclar, així que amb el temps s'acaben aixafant i comprimint, i de disseny ja no en queda res de res! [quina analogia més estranya he intentat fer... més val deixar-ho aquí!]

    però no demano gaire tampoc! ulls verds (com jo), cabell castany (com jo), pigues a la cara (com jo)... ES BROMAAA! ;)

    ResponElimina
  12. Jo signo el comentari de la Iruna, però crec que tens raó, que semrpe esperem que le sparelles siguin equilibrades, però no només en aparença, sinò també en intel·ligència, no creus? i quan no és així també malpensem... concluisió: que sempre malpensem menys quan acabem dient allò de: quina bona parella ^^

    ResponElimina
  13. Aquesta vegada us heu superat amb els comentaris. M'alegro de que el post us hagi fet pensar tant, i que hagueu expressat la vostra opinió d'aquesta manera. Jo em volia centrar en un aspecte molt concret, però amb les vostres reflexions m'obligueu a fer un altre post, perquè veieu que les meves idees no difereixen tant de les vostres. Però primer, les respostes:

    Lluna, la bellesa està en els ulls del que mira. Això valdria per tots els comentaris, però per ser la primera t'ho dic a tu. Et podria escriure una resposta-post com el propi comentari, però em vull centrar en una coseta, per no repetir-me tant. Tu et fixaràs en un noi guapo, que ho serà per tu, i si les altres pensen que no, que no mirin (millor que no se'l mirin!). Els clitxés estaran molt bé, però cadascú entén la bellesa com vol, i sé que tu no et fixaries en criteris només físics per trobar un noi guapo, així que vinga, a veure si apareix, i segur que serà el més guapo del món (i tu la tia més guapíssima de l'univers per ell).

    Bluf..., el post no anava d'enamoraments sinó de parelles ja fetes, pretenia fer veure que en la immensa majoria de parelles els membres tenen nivells similars, perquè el que busquem és algú que sigui de la nostra 'categoria'. Però no et falta raó, quan ens enamorem de veritat és perquè veiem en l'altre una cosa que no és física, es necessita força més que l'aparença per caure rendit.

    Elur, cada persona té les seves coses, i és cert que parlar de gent lletja en general, o gent guapa en general, és molt injust i limitat. A tothom se li pot trobar alguna cosa, si més no, sempre hi ha algú que pot trobar alguna cosa en algú altre, i això ja és prou. I per contra, hi ha persones guapíssimes per tothom, i que jo podria reconèixer que estan molt bé, però en definitiva, no trobar-los res d'especial, i per tant no tenen interès.

    Tarambana, obres amb el teu comentari una via de discusió molt bona. I és que no crec que vagis desencaminada amb el que dius de l'autoestima. És molt possible que el llistó ens el posem en funció de com ens veiem a nosaltres mateixos. Ara bé, de sobte trobes una persona especial, i potser físicament no és res de l'altre món, però t'enamora tant com és que inevitablement l'acabaràs trobant guapa o guapo. I llavors sí, si sorgeix alguna cosa més, la teva parella serà la cosa més fantàstica, diguin el que diguin els altres.

    a, no sé pas qui ets, però en tot cas, si ets nou/nova, sigues benvingut/da a Bona Nit. No la busco pas una donca lletja, busco una dona que sigui ben guapa, però que ho sigui per mi, i que els altres diguin el que vulguin.

    Doncs si ens ho posem a pensar, ^eMMa^, tens tota la raó, quantes relacions no comencen per no preguntar, per no fer un petit esforç. Però bé, és allò de que d'oportunitats no en falten, només cal trobar-les (o adonar-se'n!).

    iruNa, com sempre comentaris magistrals els teus. És clar que aquesta bellesa ideal que ens volen vendre és una bajanada. Ja ho deia més amunt, de tan guapos perden el seu encant totalment. I la bellesa és tan subjectiva que no està en nosaltres, sinó en els ulls del que mira, que serà el o la que ens trobarà guapos i guapes, per molt que nosaltres ens creiem o ens deixem de creure. Ara, de vegades les limitacions no ens les posem nosaltres, sinó que ens les posen, ja que algú és pot creure que la persona que li tira la canya no està al seu nivell i refusar-lo, per tant, el pobret que ho fa, que no es posava límits, es menja els mocs igualment. I apa, jo poder seductor? Com es nota que no em coneixes... ara, que les floretes s'agraeixen, és clar...

    Jo penso com tu, Terra, que sempre esperem trobar parelles equilibrades, però potser és perquè som malpensats de mena, i sempre pensarem que hi ha gat amagat si no veiem aquest equilibri. I a l'hora de buscar, ja ho deia abans, si que depèn una mica de com tenim l'atoestima, o això crec.

    Carme R, ja veuràs que jo comparteixo totalment el que dius, però que els límits ens fan perdre opoertunitats boníssimes no ho sé. Els límits que creiem que tenim potser, però els límits reals són els que ens fan fracassar. Tampoc no ens podem pensar que podem aconseguir qui volguem, només perquè som simpàtics i tenim làbia. Ajuda, i tant, però si som lletgets algunes persones se'ns resistirant igualment.

    Boireta, si fos mala persona podria agafar el teu comentari i directament penjar-lo com a post, perquè comentes exactament les coses de les quals pretenia parlar. Però bé, em comportaré i em curraré el post jo mateix, sense copiar-te. Penso com tu, és clar, la bellesa és subjectiva i fluctuant, i una persona es torna guapa o lletja, o simplement interessant o insulsa un cop la vas coneixent. El que si que no havia pensat és si aquesta segregació de la que parlava jo, això de buscar sempre algú del nostre nivell, pot passar també amb les amistats, i si realment ens sentim més incòmodes amb gent que és del nostre estatus. A priori et diria que no, perquè jo tinc unes amigues guapíssimes que no em parlarien si només es regissin per patrons físics. I carai si em parlen!!

    Laia, sempre em sorprèn la teva capacitat de trobar metàfores que trobo d'allò més encertades. Crec que no es pot dir més clar que parlant d'ampolles i el seu contingut, hehehe. Tens raó, Martini en una ampolleta d'aigua de plàstic, continua sent Martini. I quan algú és Martini... és que és molt algú! Això que no saps definir i anomenes 'guspira mental', crec que no necessita més explicació, per a què volem una carcassa buida, si el que ens interessa és poder comunicar-nos amb aquella persona, i tenir complicitat? Apa, a buscar el teu noi espavilat, baixet, d'ulls verds i castany! Algun voluntari a la sala?

    Tals, molt benvinguda a casa meva, és un plaer tenir-te per aquí. Dius una cosa en la que ningú ha parat esment, però que potser és al que tothom es refereix, no n'estic segur. Intel·ligències similars no sé si és necessari, però si que els dos s'entenguin en uns nivells similars, que puguin parlar i compartir experiències. Sense deixar de banda la complicitat, que és una cosa que adoro en totes les relacions, amistoses i amoroses. Si et referies a això, et dono la raó completament.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.