dilluns, 3 de setembre de 2007

4d8

Ho prometo, no en parlaré cada setmana, cada diumenge al vespre no vindré amb la mateixa història, no us torturaré amb massa terminologia. Però avui ho he de fer, crec que ho necessito.

4d8. Quatre de vuit. Un castell que es coneix com el carro gros, i no perquè sigui gran cosa (o si), però és el seu nom clàssic. Quatre persones per pis, i vuit pisos d'alçada, cinc de bàsics i els tres de canalla. Un castell que actualment fan força colles, i per nosaltres és (o hauria de ser) el pa de cada dia. Ara feia mesos que no el fèiem, contant que hi ha hagut vacances entremig, però ja n'havíem fet uns quants aquest any. Però jo no, no vaig arribar, quan vam fer el primer, jo ja estava lesionat. Avui era el dia. La setmana passada feia castells de 7, i avui teníem la primera prova de cara a les grans cites. Hem atacat el carro gros, i no ha portat cap problema, ni de manera general, ni a mi. Sensacions estranyes, i una mica desentrenat a l'hora de llegir els temps del castell, però aguantant. Segur que avui dormiré bé, la meva esquena m'ho està recordant, però res que no em conegui ja.

Ara ja sóc aquí, ja m'ho començo a creure més. He tornat a fer castells de vuit, i això en teoria em fa apte per qualsevol cosa. Veurem què em reserven, jo estic disposat a tot, i com sempre, de ganes no me'n falten. Trigaré a veure'm com abans. Passarà força temps fins que em torni a comportar de la manera que em va portar a lesionar-me. Hauré après la lliçó? Ara penso que sí, però em conec, i per més que de vegades no ho sembli, no me'n puc amagar, sóc un animal.

12 comentaris:

  1. Moltes felicitats!!! Me n'alegro molt!

    ResponElimina
  2. Molt Bé! Allò de "jo podia i jo podré" s'ha fet realitat! Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Felicitats! Ja veuràs com a poc a poc tornes a veure't com abans. :)

    ResponElimina
  4. Felicitats, maco.

    saps? no puc amb els castells... se'm fa un nus a l'estòmac i se m'omplen els ulls de llàgrimes sempre que veig com en carreguen un, és superior a mi, em faig un fart de patir... i trobo que són una preciositat i entenc tot el que els envolta, però les llàgrimes mai m'ha deixat veure'n un de sencer... digue'm rara.

    un petó :*

    ResponElimina
  5. Molt bé! Veus? Podies abans i pots ara!
    Sempre que veig castells pateixo de que no us feu mal...

    ResponElimina
  6. No sabia que fossis casteller, ni que t'haguessis lesionat... però m'alegro molt de la teva reincorporació en aquest món! Endavant!

    ResponElimina
  7. Ei, moltíssimes gràcies a tots per les felicitacions i els ànims, sou l'hòstia! Només comentar per aquells que pateixen amb els castells, que no n'hi ha per tant i que no ens fem tant de mal com us creieu, proporcionalment hi ha moltíssimes menys lesions que en activitats molt més acceptades com el futbol, per exemple. Allò meu va ser... un cúmul de despropòsits. Ah, Elur, és una llàstima que no els vegis mai sencers, perquè en faries unes fotos...

    ResponElimina
  8. Moltes felicitats!

    Com que un servidor és un nyicris (no podria aguantar massa pes) i li fan respecte les altures (no podria pujar massa amunt), la meva admiració és màxima!

    ResponElimina
  9. No sé si hi ha moltes lliçons a aprendre... Els castells, són els castells. Per molt que parlin de virtuts clàssiques com el seny, jo sempre he pensat que és una collonada: Si tens seny no fas castells i prou!

    El seny i els castells són un oxímoron tan gros com la "intel·ligència militar".

    Ànim Xexu. T'estimem perquè ets un animal, perquè tens sang a les venes, perquè apretes les dents quan et punxen, però "si s'ha de fer, es fa". No canviïs.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.