dimecres, 29 d’agost de 2007

Sentiment català

Fins avui, si no m'equivoco, en aquest blog no s'ha parlat mai de política ni d'ideologies, encara que suposo que es poden endevinar fàcilment. No he tingut necessitat de parlar-ne, o no s'ha donat el cas, però tampoc me n'amago. Aquests dies a ca l'Efe hi ha una discusió oberta sobre els Països Catalans, que em va resultar molt interessant en llegir el seu post, però que he vist que amb el passar dels dies anava calant en el meu pensament. La seva exposició és magnífica i en recomano la lectura (també dels comentaris), hi podeu accedir des d'aquí.

Com ja vaig deixar dit allà, ja fa temps que no crec en els Països Catalans com a unitat, crec que els territoris que englobem sota aquesta etiqueta es troben actualment molt lluny d'entendre's, i semblen condemnats a barallar-se continuament per motius diversos. Sempre ho he considerat una idea romàntica, però si no vaig errat, ni en les meves èpoques més radicals, de jovenet, no m'ho havia acabat de creure mai. Sempre he tingut una estimació molt forta cap a la meva terra, i crec, com diu la Déjà Vie, que Catalunya és més un sentiment que un territori. Per aquest motiu no m'atreveixo a fixar unes fronteres, perquè per altra banda trairia algunes de les meves idees, però crec que aquest sentiment cap a una llengua, una cultura, uns costums i unes maneres de pensar concretes i diferencials no s'extenen gaire més enllà del que anomenem principat.

Amb això no vull dir, ni de bon tros, que no consideri una persona com l'Efe de la meva raça pura, no vull que se'm titlli de nazi català, perquè en conec uns quants d'aquests i els considero escòria com ho pot ser un feixista espanyol o aquest ultradretans radicals d'altres països. Els radicalismes no són bons en cap sentit, i pel meu cap només passa la tolerància i el respecte. No demanaré referències ni abres geneològics a ningú per saber en quin grau és català, jo mateix tinc branques de la família que van venir d'Espanya fa temps, i evidentment no ho amago ni me n'avergonyeixo. De la mateixa manera, no odiaré algú pel simple fet de ser espanyol o de sentir-se'n. Tothom és lliure de sentir-se d'on sigui, això és justament el que jo demano, que se'm deixi sentir català i prou, i que no se m'obligui a ser d'un lloc que no em representa. Però això és un altre tema (o no) i com sempre em desvio.


Foto cedida per Redcrash

Llegeixo els escrits de l'Efe i m'emociono. També tinc una companya d'Elx que és catalanoparlant i no la veig estranya en cap sentit. De catalans n'hi ha a tot arreu, gent que se sent identificada amb la nostra idiosincràsia, i tots ells mereixen el meu respecte (i reben les meves condolències, perquè de vegades...). Però pel meu caparró aquests casos es presenten com a excepcions, i per això he de declarar que una flor no fa estiu. M'encantaria adonar-me que m'equivoco. Potser sóc un descregut i vaig perdre la fe ja fa temps, però em resulta difícil imaginar-me uns Països Catalans units, defensant uns mateixos interesos i moguts per uns mateixos ideals. Algú em pot dir que amb aquestes idees i aquesta manca d'empenta és evident que no tirarem endavant. Però per això em dedico a una altra cosa i no a fer de polític, perquè no n'entenc prou. Exposo aquestes idees aquí perquè són temes dels que m'agrada parlar, i perquè estem entre amics.

17 comentaris:

  1. Tema complicat, aquest del sentiment català. Recordo de petita, una veïna que tenia, que era catalana del tot. I jo, amb el meu cognom castellà... Jo sempre, sempre, m'he sentit catalana, malgrat la meitat de la meva família. Era divertit veure'ns: jo parlant en català, i ella, la catalana, parlant en castellà.

    Sempre vaig pensar que jo era més catalana que ella, malgrat la sang. Però en fi, ens respectàvem l'una a l'altra, que suposo que és el més important.

    ResponElimina
  2. Gairebé del tot d'acord amb el post, sobretot s'ha de mantenir el respecte per gent d'altres nacions i ideologies, que de vegades sembla que per estimar la nostra llengua i la nostra cultura ja haguem de discriminar als altres.
    Però jo tinc la sort de conèixer força gent de la resta dels Països Catalans que creuen fermament en la unió, i potser és per això que no he deixat de creure-m'ho del tot.

    ResponElimina
  3. Romàntics, els Pastissos Catalans? Company, som una goteta de merda en el mar de la història, tenim una perspectiva massa justeta, el que avui és clar, fa mig segle feia riure, o plorar.

    L'altre dia, al concert d'Obrint Pas, un va dir que si havíem aguantat 300 anys, n'aguantaríem 300 més, si feia falta.

    A la idea de PPCC no sé quant temps li queda, però com a mínim serà el que em quedi a mi.

    En fi.

    ResponElimina
  4. Ja veig que vas fort! Deu ni do el post a comentar per començar després de les vacances ;)
    Per variar estic totalment d'acord amb tu, ni en la meva època mes radical no he vist mai clar els Països Catalans com a una unitat. I jo en aquella època estava molt ficada en política i coneixia gent de tot arreu, però per a mi els Països Catalans sempre han estat una utopia. Ser català és un sentiment, i contra mes gran et fas, mes clar ho veus, al menys jo. Jo no crec que sigui qüestió de perdre la fe, és mes aviat ser realista i veure les coses que poden ser i les que no, i arriba un punt que prioritzes el respecte i la tolerància. Que això que dic no treu que em senti catalana i vulgui una Catalunya Lliure. Suposo que l'edat m'ha fet menys radical.

    ResponElimina
  5. No sé què dir. Si hi ha gent de tots els PPCC que reivindiquen uns PPCC (que n'hi ha), no els en podem deixar fora siguin de València o de Menorca o de la Catalunya Nord. Que la realitat és que hi ha molta gent (sobretot de València) que no en vol saber del català? Sí, però i què? I els altres? Els que se senten identificats amb el concepte PPCC, però no són de Catalunya? Aquests què?
    Ja sé que, almenys ara mateix, es veu molt difícil, per no dir impossible, que existeixen uns PPCC units i aquestes coses. D'acord, d'acord que una flor (o mil) no fa estiu, però per això hem de deixar de creure-hi?

    ResponElimina
  6. Jo, des de Würzburg, estic ensenyant català a una molt amiga meva de Salamanca. Queda dit. No discutim pels papers, ni per si Montilla és un bon president per Catalunya. Gaudim l'un de l'altre: de les nostres diferències i de les nostres semblances. Ens estimem.

    ResponElimina
  7. Actualment jo diria que València i Catalunya són com un ou i una castanya, que es diu. Constantment salten espurnes per coses que ens haurien d'unir, com per exemple la llengua (no entraré en el debat dialecte-llengua...).

    I no m'atreveixo a endinsar-m'hi més perquè de política hi entenc ben poc i encara desvariejaria.

    I crec que val més ser poc optimista que no excessivament idealista. La patacada és menys forta.

    Fins aviat!

    ResponElimina
  8. cuio!! nem forts jo venia a desitjar una bona diada castellera i em trobo amb tot això jajjjaaja doncs la veritat de valencians n'hi ha mes dels que semblen que tenen sentiment de pàtria o potser jo topo amb tots aquest efe no el conec però no se jo si es del tot fiable es una mica afrancesat conyes apart ... jo em sento independentista catalanista tinc sentiment de pàtria Catalunya va en tercer lloc dins el meu cor tot i així penso que tenim els dies comptats s'ha perdut l'esperit combatiu i es va als extrems i això mai es bo un ha d'estimar els seus orígens des de el respecte a tothom
    sols la unió fa la força i tots ens mirem el melic ja m'he embrancat :D bon sant Felix Xexu ;)***

    ResponElimina
  9. Seria molt maco que arribés un dia on els PPCC fossin una realitat però no ho crec en absolut possible.
    Penso que és un sentir i no uns límits de territori.
    I com diu la Laia , Catalunya i València tenen moltes diferències.
    M'agrada molt quan vé algú de fora i es molesta a apendre català i a la vegada no entenc com algú pot viure aqui fa 20 anys i no saber dues paraules.
    Jo penso, parlo i estimo en català i que cadascú ho fagi en la llengua que vulgui, però que ningú em digui que no ho fagi jo. Respecte i tolerància mútua.

    ResponElimina
  10. Bé, hi ha tres temes "guapos" a la vida:

    - L'origen de l'univers i totes les coses
    - El barça
    - Païssos Catalans

    la veritat és que jo personalment només li trobo sentit a aquesta denominació des d'un punt de vista cultural o lingüístic. Com a element geogràfic o polític no ho acabo de veure, la veritat.

    Suposo que en part és perquè la Corona aquella tampoc mai va acabar de ser una cosa que anés alhora.

    Crec jo.

    Que vagi bé.

    ResponElimina
  11. Dius que no vols que t'obliguin a sentir-te d'un lloc que no et representa... Jo m'assec molt andalusa, però aquí em tens, escrivint en català en un blog català. On anem a parar? ...

    ResponElimina
  12. Moltes gràcies a tots per animar-vos a participar i a dir la vostra en un tema que de vegades és molt espinós. Jo crec que una cosa que ens ha de caracteritzar és la tolerància, per tant, aquí totes les opinions són respectades. Com sempre, em venen ganes de contestar cadascuna de les coses que dieu, perquè dia a dia enriquiu aquest humil blog amb els vostres brillants comentaris, però per un cop no ho faré. Jo tinc les meves idees, i vosaltres teniu les vostres. Els que coincidim, perfecte. I els que no, doncs més perfecte encara, perquè així hi ha debat, i el debat és la base de tota entesa. Només dir 'MOLTES GRÀCIES' a tots per mullar-vos en això.

    ResponElimina
  13. La veritat és que em sap greu, senyor Xexu, però em sembla que no estic d'acord. Per a mi ser català (ehem) no és un sentiment sinó una tria racional, a partir de la constatació que en un territori la gent que parla una llengua o decideix d'abandonar-la o ocupar una posició social inferior, etc. Allò meu, ho vaig dir en un post, però no te'l puc lincar per on estic, és una opció de classe, no nacional. Ni m'agraden les banderes, ni m'emocionen. I em preocupa quan ho fan els himnes. D'altra banda, l'únic que m'emociona una mica és La Marsellesa. I, et dic un secret, no sé ben bé quina és la nostra/vostra cultura (més enllà de la llengua).

    Això no vol dir que no entenga què vols dir, etc. Però em sembla que partim de maneres de pensar diferents i, si arribem al mateix lloc, és perquè les condicions són diferents.

    Ja et dic, jo no sóc català perquè estime el meu país, sinó per una posició ètica i per una qüestió de classe.

    Ui quina llauna, veritat?

    Ha estat agradable parlar del tema. Però t'he contestat cap al final, per no passar-nos tota la vida parlant d'això.

    Una abraçada d'Efe

    ResponElimina
  14. En aquest cas, faré una excepció i si que contestaré a l'artífex d'aquest post, perquè s'ho mereix. Efe, gràcies per comentar. Potser si que tens raó, i serà millor deixar-ne de parlar. Ja ho deia jo abans, el respecte és bàsic, però a tu no és que només et respecti per ser d'un lloc on crec que és difícil sentir-se català, sinó que t'admiro, i si vaig pensar en escriure aquest post no va ser per portar-te la contrària ni molt menys, sinó perquè em vas fer pensar, i molt, en les meves idees, i en la meva visió del tema. Alguna cosa dins meu em va fer escriure, i t'ho agraeixo, perquè de vegades surten coses que hom no s'espera. A més, amb tota la gent que ha comentat per aquí, veig que hi ha tantes maneres de veure-ho com persones, i això és enriquidor. El fet de no tenir pensament únic penso que és un tret distintiu nostre, que val la pena explotar.

    ResponElimina
  15. L'Efe fa una gran feina ; ) A mi tampoc m’acabava d’agradar la idea de PPCC, la veia intervencionista, però si hi ha gent fora del Principat que hi aposta, amb més raó nosaltres. Els catalans (tots inclosos) som una ètnia, una nació i punt. Un post emocionant : )

    ResponElimina
  16. els catalans, ibers, grecs, romans, gals, burgundis, alans, arabs,...

    de la mescla de tots som, i tan els del sud com del nord en son fills.

    els paisos catalans existeixen, pero no la idea de catala que en te cada part, de fet ens seria extrany entendre els paissos valencians o els paissos eivisencs o formenters. El principat ha estat massa protagonista, la idea d'autonomia partia la patria, en trossets. I ara, us extranya que no es sentint catalan? quan se'ls ensenya la historia des del punt de vista autonomic i no nacional.

    De fet crec que cal crear un nou mot que tant els de catalunya nord, balears, catalunya, valencia, ... es sentint realment part de un mateix pais o conglomerat de paissos.

    alguna proposta?

    JRC

    ResponElimina
  17. Com a Xilè criat entre Valdivia, Barcelona,Granada i Murcia puc afirmar que el què millor pot fer un català es tenir més amplitut de mires i sobretot relitavitzar el paper de Catalunya al món.Per cuantitat el castellà es la tercera llengua del planeta el català per una desena de mil-lions de persones.Aquesta diferència fa que la seva consideració la haggem de posar en evidència els catalanoparlants.sería maravellós que a tot Espanya el català es pogués apendre així com el vasc ,el gallec o l'anglès,es un assumpte de política crec.Fa moltas anys que no visc a Catalunya i m'encantaría.Des de fora he començat a mirar el sentiment nacionalista com una necessitat d'uns quants per agafar més poder del què ja tenen.Un exil.li voluntari posaría de peus a terra a qualsevol.
    El que penso que és important es la perdurabilitat de la llengua a través de la descendència per que aixó sigui possible es necessari estar establir relació amb una dels PPCC. Un desig tant com una necessitat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.