divendres, 3 d’agost de 2007

Comité de crisi

Si algú dels meus té algun problema, no és gens estrany organitzar un comité de crisi. No m'agrada veure que un amic ho passa malament, faig el que calgui per intentar posar-hi solució, encara que sigui momentani, encara que només li serveixi per una estona. Però un comité de crisi en realitat, és una autèntica merda. No em molesta, no em fa res donar-ho tot per un amic, oblidar-me de totes les meves cabòries per centrar-me en animar algú, però si cal organitzar un comité d'aquests, és que alguna cosa passa, i aquí està el problema. Cadascú té la seva creu, portem les penes a les espatlles, però odio veure un amic en un mal moment, encara que intenti simular normalitat, es veu que les coses no van bé. Odio també no saber què fer per animar algú, i crec que sé trobar mètodes diferents en funció de la persona, però aquella sensació d'impotència de pensar que quan desapareguis tot tornarà a enfonsar-se per aquella persona, em treu de polleguera. No es pot estar sempre present, no es pot estar al cent per cent, tot plegat, una merda. Sobretot quan saps que aquella persona faria el mateix per tu, i que ja ho ha fet quan ha calgut. No se m'obliden alguns detalls, mai no els oblidaré. Voldria ser capaç d'oferir el que he rebut d'algunes persones, ho faig tant bé com sé. És prou?

5 comentaris:

  1. Sí, és prou. No crec que els teus amics et demanen que sigues Déu omnipotent. Si fas el que pots és que no pots fer-hi més. M'equivoque? Aleshores per què torturar-se/te?

    ResponElimina
  2. A qui fa el que pot, no se li pot demanar res.

    La veritat és que segur que els teus amics també recorden els detalls que has tingut amb ells. I és difícil quan veus que no pots animar algú, però aquest algú segur que ha intentat animar algú altre alguna altra vegada i segur que aprecia el que facis per ell.

    ResponElimina
  3. Paraules d'ànims sempre van bé, i veure que aquells als quals has hagut d'animar alguna vegada estan al teu costat quan ho necessites és simplement genial. I encara que quan marxis se sentin pitjor, les teves paraules les hauran sentit i sempre podran recordar-les. Una abraçada!

    ResponElimina
  4. La resposta que us puc donar suposo que serveix pels dos, estimats amics, de vegades penses que no estàs fent tot el que pots, però de ben segur que l'altre agraeix qualsevol suport, i ja és ben bé allò de avui per tu i demà per mi. Espero que si, Lluna, probablement recordaran que jo els he fet costat, però el que jo voldria és tornar-los a l'estat normal, fer-los passar el mal que tenen, però això és voler un impossible, oi?

    Moltes gràcies als dos pel comentari.

    ResponElimina
  5. Ui, Laia, que te m'has aparegut de sobte! Gràcies a tu també pel comentari, suposo que si que certes paraules ajuden molt i queden en el record.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.