dijous, 16 d’agost de 2007

Comiat déjà vu

Avui hem recorregut un camí que ja coneixem, que vàrem fer fa poc per acomiadar-nos d'una amiga. Mirat fredament, s'ha de ser masoca per recórrer tants quilòmetres per dir adéu a una mateixa persona, però no pel trajecte, sinó per l'adéu. Però no hi ha hagut llàgrimes, perquè sabem que és un 'fins aviat', i una nova abraçada d'aquella persona no te la pots deixar perdre. Gent que acaba d'arribar de molt lluny, gent que demà se'n va força lluny i jo, que no vaig enlloc, reunits i units per rebre i donar aquesta abraçada, que ens haurà de servir durant com a mínim quatre mesos. Esperarem a Nadal per rebre una altra dosi d'ella, suposo que serà possible.

Avui també, m'he adonat com són d'importants algunes persones per mi. El millor del cas és que ja ho sé, i que detalls com els d'avui n'hi ha molts i continuament. Però era en un cotxe a la part del darrera, cantant el que sonava al reproductor. M'he hagut de descordar el cinturó i agafar per les espatlles als meus companys perquè he vist com havia trobat a faltar cantar amb ells, i un cop més, he estat a punt de plorar de pura felicitat. Ells també ho han enyorat, i és que és una petita part de nosaltres, però no deixa de ser nosaltres mateixos, i els sentiments que et desperten algunes persones no són fàcils d'explicar amb paraules.

2 comentaris:

  1. ui, ui. Quin xexu més... bé, deixem-ho! :-) M'agrada

    ResponElimina
  2. Dona, ara no em deixis així, "quin xexu més..." què? Cursi, pesadet, monotemàtic, recurrent, mitja-nena... no se m'acudeixen més adjectius despectius aplicables, però segur que me'n deixo molts. Il·lustra'm.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.