dimarts, 17 de juliol de 2007

Mirades que es creuen

Baixa a l'andana ja amb el llibre a les mans, la primera cosa que fa després de validar el bitllet. Absort en la lectura passa els minuts d'espera sense adonar-se'n. El metro arriba, s'obren les portes. Ell puja sense deixar de llegir, es coneix el recorregut a la perfecció, ni tant sols li cal aixecar la vista per arribar a destinació. Però ho fa. Es recolza en una de les barres del compartiment central, deixa la bossa a terra i esguarda la poca gent del seu voltant. Els seus ulls topen amb violència amb una mirada blava i profunda, i torça el gest per l'impacte que aquesta li causa.

Uns segons després, que podrien haver estat mil·lenis, recupera el sentit i amb un moviment de cap pràcticament imperceptible baixa els ulls de nou cap el llibre. Però no queda rastre de la concentració, llegeix tres cops la mateixa frase sense entendre res, i sap per què. Aixeca el cap, els ulls blaus encara el miren i els seus estableixen un llaç invisible però que podria perdurar per sempre. És una noia maca, què fa mirant-lo, en què està pensant? Deu sentir aquest magnetisme que ell mateix percep? Seran certes les històries de les sagetes de Cupido?

Però arriba l'estació d'enllaç, hora de baixar. Recull la bossa i es disposa a sortir quan veu que ella també baixa. Però la perd de vista, era massa maco, com podia haver imaginat tant sols que s'atreviria a dir-li res? Desapareix, com tantes altres, l'oblidarà en uns minuts i mai més la tornarà a veure. Alenteix la marxa i llegeix pel passadís en direcció al següent metro que ha d'agafar. Hi arriba just, però pot pujar-hi i recolzar el seu cos en una posició similar a la de fa uns minuts, i com fa uns minuts, torna a topar amb aquella mirada franca, acompanyada aquest cop d'un somriure encisador.

Astorat, dirigeix la mirada altre cop cap el llibre, però no serà capaç de llegir més, i en contra de la seva voluntat, els ulls li marxen enllà, cap on és la noia, que sembla tant vergonyosa com ell mateix, ja que dissimula mirades que de vegades xoquen amb les seves. Inventa mil maneres per iniciar una conversa, mil frases que no li dirà mai, cap no el convenç, ni es creu amb la sang fresa suficient per fer-ne servir cap.

I arriba una nova estació, i la noia es disposa a baixar. Aquella no és la seva, què pot fer, què ha de fer? Ha de baixar? Ha de dir-li alguna cosa? Està perdent el seu somni? Es queda palplantat, encara amb el llibre a les mans, inert, inútil. Ella baixa per la porta del seu costat. Quan les portes s'obren, fa el gest de baixar però s'atura un segon, un altre segon etern en el que els ulls es tornen a trobar i es diuen mil·lions de coses sense articular cap so. Baixa. Es converteix en un record. Les portes es tanquen.

7 comentaris:

  1. Sí, sempre es poden tornar a trobar al metro. A la mateixa hora. Si tots dos l'agafen cada dia...

    ResponElimina
  2. has fet un magnific relat quasi que se li pot posar imatge

    ResponElimina
  3. Ell hauria d'haver baixat on Ella baixa i seguir-la dissimuladament. Quan ella se n'adonés potser ja serien lluny del metro i ell hauria de confessar que està perdut, perdut entre el frondós color blau dels seus ulls. Llavors agafant-la suaument per l'espatlla i aturant els seu caminar delirant, li diria: "Què fas la resta de la teva vida?? Vols compartir-ho amb mi??". Tot i el final que m'imagino jo, molt maco el text; molt adient per aquests dies on tant a Ca la Tirai, com a Cal Xexu com al meu Bròquil, només es fa que parlar d'amor i desamor. Les hormones es revolucionen amb la calor. I sobretot, amb els nus... Una abraçada Broquiliana.

    ResponElimina
  4. Mmm... crec que no es tornaran a trobar, gent, per molt que sempre hi vagin a la mateixa hora, hi ha trens que s'escapen.

    Ònix, potser me l'hauria d'haver guardat per una futura proposta de relats conjunts, per si mai em falla la inspiració...

    Caníbal, potser hagués estat més maco amb el teu final, però llavors no seria un relat meu. Ara que t'agraeixo el comentari, que és més maco que el post en si...

    ResponElimina
  5. Xexu, atreveix-te!! la vida només es viu una vegada, ja ho saps! No siguis tan Capricorn i llença't!! No ho pots planejar tot sempre! Aquests trens són així, apareixen i els agafes llavors o, com tu mateix dius, els perds! El "NO" ja el tens!
    Però bé, les casualitats existeixen, sempre hi pot haver ua segona oportunitat...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.