dijous, 31 de maig de 2007

Unser deutsches Reise

Recordo Alemanya. Et recordo a tu, tu i jo en un cotxe blau. I música. Ens miràvem i no calia dir res. Perquè et cantava a cau d'orella cançons que han quedat arrelades en fondàries del sentiment. Música de colors per jugar a jocs d'aquells que ens feien riure tant. I recordo aquella carretereta; conduïa jo i la música era vermella. Camí del castell, amb un panorama de muntanyes de fons, tot i que al voltant tot era ben pla, vam descobrir Schwangau el poblet més maco del món. No estava previst, però vam parar, no sabíem que allà, als peus de l'impressionant castell de Ludwig II, hi trobaríem una preciositat així. Casetes de fusta, flors per tot arreu i ni una ànima. Però vam quedar encisats. Jo, que se m'ha d'estirar per treure'm de la ciutat, vaig desitjar poder retirar-me en aquell bonic racó de món.

I aquella esglesia al mig del no res, que no sabíem d'on sortia, però que també ens va obligar a acostar-nos-hi. I ben mirat, no era tant estrany que fos allà, encara que no sabria dir per què. I la Ciutat de l'Alegria, i la Frauenkirchen de Munic, i la HauptstraBe de Heidelberg, i aquells cafès a l'Starbucks, per no perdre els costums. Moments que tinc clavats, flaixos que em tornen sovint, i que encara que potser hauria, no vull oblidar. No, no ho vull, va ser molt especial. Va ser especial perquè era amb tu i perquè la vida era fàcil al teu costat. I rèiem i ens punxàvem, però els dos sabíem que hi havia darrera d'aquells jocs dialèctics, i només calia una abraçada, un petó ben dolç, per saber que allà era on volíem estar i amb qui volíem estar.

7 comentaris:

  1. Xexuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!

    Hola xiquet! He fet un repàs al teu blog que feia temps que no me'l llegia i... buah... la paranoia blocaire és genial en serio! les palles mentals son genials, donen gustet... xD i el del viatge alemany... ja saps que jo esimo alemanya.

    Ara ja fa dies que no ens veiem... u.u examens... gggr... a veure si dissabte...

    apa! vagi bm!

    ^^

    ps.: respecte al post de som rodons som cuadrats: explicito que s'ha de tendir als estereotips, no se'n pot ser un.

    ResponElimina
  2. Jo vaig anar a Alemanya el setembre passat i també vaig quedar encisada d'alguns poblets.
    És genial tenir una complicitat com la que descrius amb algú.
    Ens veiem!

    ResponElimina
  3. Molt bonic el post, sí senyor.

    PD: I conduies tu? Mirant el paisatge? Ai! quina por!!

    ResponElimina
  4. Sí que és maco, sí, el que expliques. Realment, l'únic que importa de debò és trobar "gent especial"

    ResponElimina
  5. Guarda els bons records son com l'aire de les rodes no es veuen però ajuden a fer un millor viatge

    ResponElimina
  6. Un post preciós. Ho expliques que gairebé sembla que t'hi trobis, allà al mig.

    ResponElimina
  7. Estic recuperant el tems perdut, llegint els teus últims posts, aprofitant que hauria de treballar i no en tinc ganes... i m'has deixat meravellada amb aquest post absolutament preciós. Semblava talment una novel·la de la qual tots donaríem el que fos per ser algun dels protagonistes... el millor és que va ser real. Tant de bo el temps s'aturés en aquest tipus de moments perquè duressin per sempre.
    Ets molt afortunat d'haver tingut aquesta complicitat amb algú... però ara el que et queda és aquest record; no l'oblidis mai!

    PD: Ja tinc ganes d'anar a Alemanya!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.