dimecres, 23 de maig de 2007

Una llumeta d'esperança

No ha estat un dia especialment bo. Un refredat aflorant, mal de coll, alguna que altra discusió, i tot això guarnit amb una son que m'ha perseguit tot el dia, perquè ahir vaig dormir molt poc i malament. Un dia que no passaria a la història, vaja, però amb una petita esperança, una de molt petita.

Fa temps que no puc fer castells per culpa de la clavícula, una lessió que se m'ha perllongat més del doble del que estava previst, i que fa poc em van dir que millor seria esperar a després de l'estiu per estar segurs de la recuperació. Això per mi és molt negatiu, en tinc moltes ganes i em debato cada dia que passo pel local si fer el boig com he fet sempre, o esperar una mica més i assegurar que quan torni serà amb plenes garanties. De moment el seny ha guanyat, el meu i el d'altres persones que m'ajuden a portar-ho una mica millor. Quan encara estava als principis de la lessió vaig parlar amb una noieta de la colla, posem que té 12 o 13 anys, ara no ho sabria dir. És dels típics personatges que sempre fan animalades durant els assajos de canalla (entre els quals m'hi compto, és clar), una nena molt maca que li agafes estimació de seguida. Ella es va interessar pel meu estat i em va preguntar quan tornaria (molta gent ho va fer, és clar, no només ella), i a mi em va fer gràcia i li vaig dir si volia ser la primera persona que em pugés a sobre en tornar. Em va contestar que li agradaria molt, i així vam quedar.

Avui ha estat el dia. Estic força recuperat i avui gairebé no he notat res. No ho portava pensat, però en veure aquesta xiqueta li he dit si em volia pujar; ella ha sabut el que això significava. Com que està molt sol·licitada per les proves no ha pogut ser fins al cap d'una estona, però finalment m'ha pujat, i no hi ha hagut cap problema, no m'ha fet gens de mal. Passarà un temps encara, suposo, fins que pugui exercir en la meva posició, però això m'ha obert una porteta a la il·lusió, he vist una llumeta d'esperança.

I diumenge a Vallbona d'Anoia, a fer una actuació que pot estar molt bé, o ser força per sota de les nostres possibilitats, dependrà de diversos factors. M'agradaria molt redebutar, no perquè sigui allà especialment, no pels castells que s'hi faran, només perquè ja he tastat sa mel i és normal, ara me falta.

8 comentaris:

  1. Hallo Xexu!
    Només dir-te que ets un privilegiat... Si les noies tant sols vulguéssin pujar a sobre meu... tant sols això... Seria tant feliç! Jeje... Tendre el post, tendre. Com quan em dius allò de... Caníbal!!! Apali. Waiting for antiviral drugs. Tchüss!!

    ResponElimina
  2. Em sembla que sé de qui parles, i sí que és veritat que és una noieta molt maca!
    És una bona notícia que en pujar-te a sobre gairebé no hagis notat res, però no vulguis córrer massa, que després pot ser pitjor..
    Apa, ens veiem!

    ResponElimina
  3. Apa, recupera't aviat! Però no forcis la màquina

    ResponElimina
  4. Molt maco, el post!

    I això, no intentis forçar massa, no fos cas que llavors t'haguessis d'estar més temps sense poder fer castells!

    ResponElimina
  5. "sempre seràs sa pena de sa meva entranya"...

    Tenen una frase per a cada cosa, aquesta gent!

    Cura't bé, que és més fàcil que haver-se de curar dos cops.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies a tots i totes! Intentaré portar-me bé, de veritat... però tinc un mono...

    Si, perdedor, ja fa temps que algunes coses només les expresso amb termes d'Antònia Font, veig que has estat al cas i te n'has adonat!

    ResponElimina
  7. no tinguis presa i ves fent a poc a poc paciència!!que diuen que la paciència es un arbre d'arrels amargues i fruits molt dolços :P :P

    ResponElimina
  8. No et faré el comentari maternalista que tenia pensat perquè hi ha qui se m'ha anticipat, així que disfruta! Que segur que ara parar qualsevol columna, per senzilla que sigui, et sonarà a música celestial...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.