dilluns, 21 de maig de 2007

Secrets inconfessables

Si hi ha una cosa que m'agrada més que escriure, és posar-me al davant (o al costat) d'una persona, i xerrar hores i hores. Ha de ser amb una persona amb la que m'hi trobi bé, és clar, i amb la que tinguem temes de conversa o facilitat de paraula. M'agrada tant que el temps deixa de tenir importància i moltes altres coses que hauria de fer, és queden al tinter.

A arrel d'una conversa d'aquestes, en les que no importen les hores ni els temes però si la companyia, he pensat en una cosa que m'ha deixat una mica xocat. Crec, però, que no només ha estat això, també el fet de relacionar-ho amb temes d'un mail recent m'hi ha fet arribar. Tots tenim secrets. Que valgui la redundància, això no és cap secret, tots tenim coses per amagar, coses que ens fa vergonya confessar, coses que fem d'amagat, i no passa res, tothom és lliure de fer públic el que vulgui i guardar-se per un mateix el que li plagui.

Però i si les persones que ens envolten no són realment com nosaltres pensem que són? Parlo de gent propera, o fins i tot, gent molt propera. Ens fem unes idees de com és una persona, i acceptem els petits defectes i les petites peculiaritats que li detectem. Però i si no és així? Hi ha una imatge, però pot no ser reflex de com és aquella persona en realitat. Com et quedes quan descobreixes que has estat equivocat amb algú durant tot el temps que fa que el coneixes? Pots seguir com si res, pots seguir mantenint la relació amb aquesta persona? Les aparences enganyen, això és un tòpic però sembla prou coherent. I que no es pot jutjar un llibre per la portada, també és cert, però si no el pots jutjar ni per les primeres pàgines ni pel nus, això passa a ser estrany.

Jo no em sento en absolut així. Tinc els meus secretets, em callo les meves cosetes però no veig que hi hagi res de mi que, en saber-ho, pugui capgirar la idea que una persona es pugui fer de mi. En cert sentit em sento transparent, i no em desagrada, perquè la meva intenció és no causar sorpreses desagradables al personal. I com que penso així, m'espantaria descobrir un bon dia que la persona que tinc més a prop té en realitat un cantó fosc, qui sap si una doble vida o dues cares, com aquell personatge de Batman, que amaga zelosament. Tendim a pensar que aquestes coses només passen a les pel·lícules, però ja que avui tiro de tòpics, ja no en ve d'un, la realitat supera la ficció. No hi ha manera de saber quina mena de secrets amaga la gent que ens passa pel costat al carrer, que seuen al seient contigu al metro o que tenim davant a la cua del supermercat. És inquietant, però res a veure amb com ho són els secrets de la gent que ens envolta, que nosaltres tenim per bones persones, sensates i que no trencarien mai un plat. Potser estic una mica paranoic, però obriré bé els ulls.

7 comentaris:

  1. De vegades és tot culpa de la nostra tendència a simplificar. Jo crec que no es pot definir ningú amb uns quants valors més o menys absoluts, que ens defineixen més els defectes que les virtuts, més les excepcions que les regles i més, també, el que callem que no pas el que diem. O no. Tampoc ho tinc clar.

    ResponElimina
  2. Acabo d'esborrar-me un comentari per massa llarg. Resumiré una mica. De vegades, posar-se una màscara ajuda a ser més síncer. No et creguis que perquè has descobert una màscara, ja no hi ha res de cert o tot és qüestionable.
    Segons, pot ser que una persona et menteixi durant un temps, però gaire, és complicat (o no, no ho sé, ho dic per plantejar-ho no perquè m'ho cregui). Em sembla que, sovint, volem ser enganyats encara que de manera inconscient

    ResponElimina
  3. Malgrat que la feina m'encalça (i segurament demà me'n penedeixi) he passat un moment per aquí.

    No sé de què em sona el post, però estic amb la Tirai: a vegades posar-se una màscara ajuda a ser més sincer.

    Potser, i només potser, aquestes persones que tenen una màscara tenen alguna raó per tenir-la. O potser són paranoies.

    En el meu cas, no sé si pel meu caràcter, per l'educació rebuda, o per què, mai he sigut de mostrar els meus sentiments. Malgrat això tinc un blog. Sí, ja ho sé, segurament la gent del meu entorn ho hauria de saber.

    Però, com diu la Tirai, si la gent del meu voltant ho sabés, no seria lliure d'escriure el que sento.

    No ho sé, estic espessa i no tinc temps, però... en fi, ja hi tornaré algun altre dia, a veure si m'explico millor.

    ResponElimina
  4. El mateix Batman tenia dues cares!

    ResponElimina
  5. També tingues en comte que els que tenen com a signe zodiacal "bessons" tenen doble personalitat. Només ho deixo caure...

    ResponElimina
  6. Tampoc sóc tant rar jo... ni guardo tants secrets...

    ResponElimina
  7. veus com ens inspires comentaris post
    ;)**

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.