diumenge, 20 de maig de 2007

Nova vida

Ja és aquí. Des que ho vam saber que tots estàvem molt il·lusionats, és un gran canvi per les nostres vides, a nivell psicològic, però res a veure amb el canvi que suposarà en les seves. La Jana ja és entre nosaltres. No, no m'he tornat boig, sé perfectament que no es diu Jana, però m'estalvio el seu nom real, a l'espera de que tingui el seu propi nom de blocaire. La filla de la Rubia i el seu home (del qual també me'n reservo el nom) va néixer ahir, i pel que en sé, és una nena preciosa. És clar que m'ho ha dit la seva mare, una font poc objectiva, però d'una mare tant guapa no n'espero una altra cosa, ha nascut una futura trencacors.

Quan he rebut la notícia estava a punt de prémer el botonet de 'publicar entrada', però no he pogut evitar guardar l'esborrany i posar-me a escriure aquest altre post. La Rubia és una de les persones que més m'aprecio i els canvis en la seva vida dels quals ha volgut fer-me partícep han estat de les coses que més felicitat m'han aportat en els darrers mesos. Recordo que quan em va dir que estava embaraçada se'm va quedar un somriure ximplet als llavis que no em marxava ni que volgués. Són una parella fantàstica i m'alegro tant per ells que em quedo sense paraules i amb una sensació d'impotència molt gran, perquè voldria fer alguna cosa que no sé què és, però el cos m'ho demana, no sé, sortir al balcó i posar-me a cridar com un boig com si hagués guanyat jo solet la copa d'Europa. Però no ho faré (estic cridant com un boig, però internament), el meu sentit del ridícul m'ho impedeix.

Per contra, escriuré aquest post, que tampoc passarà a la història d'internet, però per mi si. Enteneu que estic tant emocionat que em costa escriure alguna cosa coherent, però és una oportunitat que no vull deixar passar. Aquestes paraules són per ells tres, i se m'omple la boca en dir aquest número. Parella, si éreu feliços, ara ho sereu més, i aquesta nena és afortunada de tenir-vos com a pares. D'altra gent se'm faria estrany; de vosaltres no. Només cal veure-us per saber que esteu fets per això, calen unes persones fantàstiques com vosaltres per protegir-la de gentussa com jo, per posar un exemple a l'atzar. Així que les meves més sinceres felicitacions per vosaltres, i un petó immens, però dolcet, per la Jana, que espero fer-li molt aviat. Me'n vaig a pensar si surto al balcó o no...

6 comentaris:

  1. Jo estava en una comanió (sí, encara se'n fan) i m'han vingut ganes de dir: "Aquí us quedeu!" i agafar el cotxe per nar fins la clínica a veure'ls! Que tontos que som tots... aaaaaai

    ResponElimina
  2. Quanta felicitat que donen els nens quan són petits..i quants problemes que portem quan comencem a ser més grans!

    ResponElimina
  3. doncs encara què no tinc el gust de conèixer als pares si per tu son tant especials ja es tota garantia i em prendre la llicencia de felicitar-los

    ENHORABONA!!!! ;)*******

    ResponElimina
  4. Surt al balcó JAAAAAAAA i crida, cridaaaaaaaaaaaaaa, cridaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Que aquestes coses no passen cada dia, i el sentit del ridícul es fa tant petit davant d'una notícia tant il·lusionant com la de veure el fill/a d'una amiga o amic... Uns amics meus van tenir un nen preciós, el nom del qual em reservo per diverses raons, i encara no me'n sé avenir. A més, el meu cosí, un dels més propers, un dels més estimats, em va dir l'altre dia que la seva dona està embaraçada... Se'm va quedar una cara de tonto... Sincerament, si no surts tú al balcó, sortiré jo... i cridaré JANAAAAAAAAAAAAAAAA!!! JANAAAAAAAAAAAAAA!!!! Que, tot i que no es digui així, i no es reconegui pel seu nom, segur que em sentirà... Des de Würzburg, una abraçada per tu i una enhorabona pels pares. Per la Jana, una cançó de bressol... suau, suau...

    ResponElimina
  5. Finalment he canviat la direccio del blog, aquesta és la definitiva.
    Ens veiem!

    ResponElimina
  6. Doncs nosaltres estavem just a la sala de part quan va succeïr l'aconteixement...ella estava per la feina i jo anava amunt i avall ajudant com bonament podia i esperant el desenllaç.

    No sóc gaire amic d'escriure en bloggs o similars i no tinc per costum fer-ho però crec que l'ocasió s'ho val per agraïr-te/vos les vostres felicitacions.

    Moltes gràcies! No ho havia pensat, ara sortiré per la finestre i cridaré el seu nom!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.