dissabte, 24 de març de 2007

Dissabte a casa els pares

Dissabte, primera hora de la tarda. Estic davant d'un ordinador, fins aquí bé. Però no és el meu ordinador. Una habitació plena de llibres, llibretes, desordre. Però no és la meva habitació. I estic en un pis, un pis que conec molt bé, que no té secrets per mi. Però no és el meu pis. No és casa meva, ja no ho és.

Tenir la clavícula trencada ha fet que accepti passar el dia a casa els meus pares, posat que demà diumenge tenim tiberi familiar, d'aquells que sortosament no es prodiguen massa a la nostra família. Ho he acceptat, però sabia com em sentiria. D'un temps ençà, un espai que supera en molt el de casa meva m'oprimeix i em produeix claustrofòbia. I no és que hi estigui a disgust, tota la meva vida ha estat un camí de roses i l'he viscuda en aquest mateix espai, i amb aquesta mateixa gent que encara avui hi viuen, però ja no sento res com a meu. Em sento intrús en la meva propia casa, i sé que amb el passar de les hores m'hi sento més estrany i neguitós. Vull sortir, vull escapar-me, necessito aire. Vull tornar a casa, a casa meva.

Aquesta estranya sensació em resulta impossible d'entendre. Ho comprendria si suposés un pas enrera, si per exigències del guió de la meva vida em veiés obligat a tornar al bressol maternal. Però no és així, són unes hores, un parell de dies. I la sensació persisteix. No sé si sóc l'únic que li passa això, l'altra gent sembla que valora més les estones amb la família. Jo ara preferiria estar a casa, el meu piset cinc pisos enlairat, que ni tant sols és meu, però que em sento meu, com si mai més l'hagués d'abandonar. És la independència? És que em faig gran? És que busco el meu propi espai? Què hi faig aquí?

1 comentari:

  1. Ei Xexu! Per fi descobreixo el teu blog... per fi m'has fet cas!! Sabia que ho faries molt bé, i de moment has assolit les meves expectatives..jeje. M'han agradat molt els posts, i pel que fa a aquest últim que em vas insitir tant perquè el llegís, tranquil, que no ets l'únic a qui li passa això, suposo que sí, ens fem grans i necessitem fer un niu, i un cop saps què és, costa abandonar-lo per tornar a viure a la casa que t'ha vist créixer.
    Endavant amb l'aventura bloggera... saps que tindràs una altra fidel seguidora.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.