Relats conjunts, Metròpolis

- Que no!

- Que si home, que si, que així ens ho imaginàvem abans.

- Però no té res a veure!

- Home, ja et dic que és una pel·lícula antiga.

- Però és que és totalment irreal!

- El mateix has dit quan t'he posat altres pel·lícules més modernes.

- Igualment inversemblants!

- Però no ens podem equivocar en tot, que moltes pel·lícules venen de llibres de grans escriptors, de gent que en sap, gent amb estudis.

- Estudis? Estudis de què?

- Estudis. No sé, gent amb criteri.

- Que no, que tot el que diuen aquí és mentida, que t'ho dic jo!

- Però no pot ser, alguna cosa ha de ser certa, jo moltes me les crec.

- Doncs ja pots començar a fer-te a la idea que tot són mentides.

- A més, en la majoria de pel·lícules de ciència ficció els robots i els extraterrestres solen ser dolents.

- Extraterrestres? Vols dir els que no són d'aquesta terra?

- Els de fora del planeta Terra.

- Terra? És que nosaltres li diem d'una altra manera: Asteroide MT717.

- Pensàveu que la Terra era un simple asteroide sense vida?

- No. Ja savíem que hi ha vida, com en tants d'altres. Però és un planeta menor i i poc desenvolupat.


Aquesta és la darrera frikada de Relats Conjunts

Relats conjunts, Caminant damunt un mar de boira

Després d'una jornada de treball dura però profitosa, penso que em mereixo una estona per mi, una estona d'estar amb mi mateix. Porto la meva ampolleta de bourbon, i avui no pararé fins que me l'hagi begut tota. La satisfacció que sento en aquest moment bé m'ha de permetre lliurar-me als plaers alcohòlics. No hi pot haver millor manera d'acabar un dia. Des d'aquí dalt tot és molt diferent de com ho veia ahir mateix. Aquesta boira que ho cobreix tot no deixa de ser un símbol de la meva persona, és part de mi, és jo mateix, es podria dir. Sé que no està bé el que he fet, però ho havia de fer. Segueixo ordres, i qui paga mana. Sóc un soldat, però treballo sol. Entre els del meu llinatge no ens cal massa companyia per dur a terme aquesta tasca. Des d'aquest munt de runes miro el que ahir era la tercera ciutat més gran del planeta, soterrada avui sota un núvol de pols que trigarà a esvair-se. És la meva obra, no és la primera ciutat ni serà l'última. M'aturo avui després d'un dia molt llarg, però demà continuaré el meu camí, i aviat tindré altres objectius per destruir. No hi puc fer més. Vaig néixer per a això.


Ja sabeu gent, Relats Conjunts!

Relats conjunts, Drac

- Juguem a cavallers!

A la sortida de l'escola, un grup de noiets corrien i saltaven de camí a casa. La proposta no era nova. El petit Xiao Long sempre volia jugar a cavallers que lluiten contra el mal i que rescaten princeses, valerosos guerrers capaços de vèncer qualsevol enemic, fins i tot el més temible dels dracs. Els seus companys, però, no hi oposaven cap resistència, ja que l'entusiasme del xiquet els engrescava sempre, tot i que mai no els deixava el paper de protagonistes. Cadascun d'ells va anar a casa seva per guarnir-se amb les seves disfresses, i en molts pocs minuts es trobarien a la vora de l'arrossar per començar el joc.

Xiao Long volia ser el primer a arribar, així que després de llançar els estris d'escola sobre el seu jaç, va recollir la seva espasa de fusta i el barret de palla, i es disposava a marxar corrent quan el seu avi, Lao Ming, el va aturar per mirar-se'l de ben a prop. L'ancià percebia un canvi en el seu net, pràcticament indetectable, però no per ell. Els ulls li brillaven de manera especial, i semblava que la tonalitat de la seva pàl·lida pell s'havia enfosquit. El nen se'l mirava interrogatiu, però Lao Ming no va articular cap paraula, si bé el seu semblant es va enfosquir encara més que la pell del seu net. El va deixar anar i es va quedar palplantat mentre en petit escapava cames ajudeu-me.

Ja amb els amics, Xiao Long va començar el joc en el que ell era el cavaller que mataria el drac que esclavitzava el poble, i salvaria la princesa per casar-se amb ella. Durant llarga estona va estar guerrejant amb el nen que duia la màscara del drac, fins que finalment el va vèncer. Estès a terra, el drac demanava clemència, però l'espasa inflexible es va posar sobre el seu coll. En aquell moment, però, alguna cosa va passar.

L'espasa va caure, i rere seu, en Xiao Long va quedar agenollat a terra. Alguna cosa li feia pressió a la panxa, semblava que li anava a esclatar. El cos va començar a brillar-li amb una llum refulgent, i mica en mica semblava que augmentava la seva mida, fins a esquinçar-li la roba. Aquelles faccions de criatura van donar lloc a l'aparició d'una cara monstruosa i tot el seu cos va canviar de forma per adoptar l'aparença d'un gran drac negre d'ulls brillants que s'alçava cada cop més cap al cel.

Els altres nens van espantar-se tant que cap d'ells va ser capaç de moure's ni un mil·lmetre, i es van quedar on eren ben garratibats. Però el que no entenien era que el que més por tenia de tots era en Xiao Long, reconvertit en un ferotge drac, però amb la consciència d'un petit marrec que no entenia res de res. Era un càstig que rebia per haver matat tants dracs durant els seus jocs infantils? Per sort, algú semblava tenir la resposta. El seu avi es va plantar davant seu, i sense cap engruna de por a la seva mirada, va parlar-li així:

- Xiao Long, el jove drac! Aquest dia havia d'arribar. Vens de l'estirp dels dracs i per les teves venes corre sang de les criatures més fantàstiques. T'has pogut criar entre els humans, però no et pots escapar del teu destí. Ara coneixes la veritat sobre tu, que per fi ha estat revel·lada. D'ara endavant, hauràs de viure com a drac, el gran drac negre que apareix un cop cada mil anys a les nostres terres. Tu eres el portador de la marca del drac, i jo sempre he sabut que la profecia es compliria amb tu. Però no tinguis por, la bondat és en el teu cor, i encara que la teva aparença anuncia sang i destrucció, el teu esperit és noble, com el de tota la teva raça. Marxa ara i cerca els teus. Ara comença un temps d'aprenentatge, però quan arribi el moment, sabràs trobar el teu poble, i convertir-te en el seu rei. És el teu fat, i així serà. Comença ara una nova era dels dracs.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts.

Relats conjunts, el somni

Veig un món que no m'agrada, un món de presses i de pocs valors. Un món que dista molt de la realitat, però que em fa por que esdevingui algun dia. Hi ha màquines, màquines que mai s'han inventat, i algunes d'elles serveixen per portar uns éssers semblants a nosaltres dins. Són realment com nosaltres, però n'hi ha molts, massa, és com un malson. Es mouen tots en ramats, semblen inconscients, però parlen, es comuniquen. Però el més estrany és que es fan mal, no s'estimen. Percebo tensió, baralles, em venen paraules al cap que mai han estat concebudes al nostre món. Guerres? Només de pensar-hi se m'encongeix l'ànima. Fam? Misèria? Munts de paraules em torturen la ment, sense entendre-les sé que no són bones, fan mal.

És recurrent. Les imatges canvien, difonen, però sempre són d'aquest món inventat, cruel, salvatge. El cel és gris, hi ha sequera i cada cop hi fa més calor. És una terra erma sense animals, els meus estimats animals, amb poca vegetació. La natura és morta. El buit que sento no me'l pot omplir ni la dolça melodia que surt de la meva flauta, i que cada cop sona més trista. Ells ho noten, les bèsties que em segueixen saben que al seu senyor li passa quelcom.

Aquesta nit però, el somni ha resultat pitjor que mai. He vist Aris, la meva senyora, deessa de la natura i creadora de totes les criatures vives, barrejada entre la multitud, entre aquells éssers infectes, com si fos una més d'ells. Vestida amb robes grises, amb una andròmina a la cara, sobre els ulls, dos vidres enganxats per un palet, i amb els cabells recollits, els seus cabells que sempre llueix lliures. Una visió pertorbadora, un malson qui sap si premonitori. Quant de temps podré seguir veien la meva estimada senyora com ara la veig, feliç, nua, esplèndida? Quant de temps podrà seguir creant natura i tenint cura de les seves creacions? Tinc por.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts!

Mirades de necessitat

I tu eres allà, i et veia, però eres molt lluny. Et buscava constantment. No m'he adonat fins més tard que estava alegre, que parlava amb tothom amb un somriure, ara aquí ara allà, però ben content. I massa sovint et buscava amb la mirada. Entre la gent, estirant el coll si em tapaven, però sempre acabava creuant-me amb els teus ulls. I tu abaixaves l'esguard, amb timidesa, però no per tímida precisament, sinó perquè no podies evitar el nerviosisme i que et pugessin els colors. I jo feliç, perquè sé que també em buscaves. Però tot i la complicitat, tot i dir-ho tot amb els ulls, no ens podíem acostar, ni per descuit ni per atzar, i encara menys per voluntat, tot i que era el que més desitjava en aquells moments. Tan a prop i tan lluny, creuant mirades de necessitat, amb el temps aturant-se al nostre voltant, i dibuixant un camí entre el bosc de persones. Hi ha moments en que les coses es veuen molt clares. Aquest n'era un.

Relats conjunts, Tatuatge

La Lin no va ser mai una nena normal. Quan a l'edat de quatre anys el seu pare va morir en circumstàncies estranyes, va esdevenir un cop molt fort per la família. La seva mare va caure en crisi, i els seus atacs d'histèria i depressió feien que no es pogués ocupar d'ella com hauria de fer. La Lin va deixar de parlar i es va tancar en si mateixa, de manera que els metges van diagnosticar un brot d'autisme. Aquella nena estava destinada a tenir un futur molt negre, i el suburbi de Shangai on vivien no semblava que li hagués de posar les coses més fàcils.

Llavors va ser quan van aparèixer els de l'Organització. La mare sabia que alguna cosa tenien a veure amb la feina del seu difunt marit, però no en coneixia els detalls. Aquells dos homes que es van presentar a casa seva li van oferir d'encarregar-se de la nena i assegurar-li un futur. A més, li pagarien una quantitat cada mes per poder-se mantenir. La dona, desesperada com estava, no s'hi va poder negar, conscient que la nena estaria millor en qualsevol altre lloc que amb ella, i de la necessitat que tenia de mantenir una font d'ingressos.

Així que des d'aquella tendra edat, la Lin va ser educada i ensinistrada pels homes de l'Organització, que la seguien d'abans i eren coneixedors del seu potencial. Durant llargs anys la van estar instruint i li van marcar el camí que la portaria al seu fat. Ella va recuperar la capacitat de la parla degut a les penúries que va haver de passar, però tot i així, van ensenyar-li a parlar el mínim possible, i actuar amb decisió i meticulositat. Li van ensenyar també a no deixar-se portar pels sentiments i a no entendre la paraula compassió. També es van encarregar d'esborrar del seu caràcter qualsevol tret femení, la van convertir en un ésser sense ànima, en una autèntica eina pels seus propòsits.

Quan tenia 20 anys, els seus mentors van estar segurs que estava preparada per la feina que tenia encomanada, abans que la majoria d'aspirants, molts dels quals morien o es tornaven bojos pel camí. Ja estava preparada per servir a l'Organització, i va rebre el distintiu d'aquells que l'havien precedit, un gran tatuatge a l'esquena, en forma d'arbre mil·lenari, que simbolitzava com de profundes eren les arrels de l'Organització. Amb només 20 anys, l'havien convertit en una màquina de matar perfecta, sense pietat ni sentiments, sense coneixement i sense cor.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts

En la foscor

Quan tanquem els llums, segur que és tard i convindria dormir. Em quedo cec a falta d'il·luminació. Però mica en mica, els llums del carrer permeten una tènue claror que dibuixa el teu perfil just allà on era quan hem decidit posar fi al dia. A menys de dos pams, el teu rostre pren forma, tot i que no l'acabaré de distingir i ho sé. Se'm manifesta la teva olor, i com un ressort, la meva mà comença a acariciar-te els cabells. T'espantes una mica, perquè no t'esperes el contacte, però t'agraden aquestes moixaines.

Em dones l'esquena, fent una clara invitació perquè t'abraci, i obedient com sóc, ho faig. Enganxo el meu tors nu a la teva esquena, i rebo la teva escalfor, tan gratificant en una freda nit d'hivern. Tu fregues els peus contra els meus, una pugna sense fi. En l'abraçada, una mà ensopega amb un pit, i te'l premo lleugerament. Tu agraeixes aquest gest entretallant un sospir. Però no aturo la mà, que acaricia seqüencialment la panxa, els malucs i les cames. La teva pell suau m'enganxa com la pitjor de les drogues. Faig parada sobre les calcetes, l'única peça de roba que portes. Allà la mà s'hi quedaria a viure, contenta sobre una natja, no se m'acudeix un lloc millor on deixar-la.

El vici del teu cos em faria perdre una altra nit i les que calgués. Sense mirar l'hora sé que és tard, i tu reps les meves carícies ja mig dormida. Quan em sembla que ja dorms, em separo poc a poc de tu, i deixo espai per no destorbar el teu son. Al llarg de la nit, no podré evitar que, instintivament, una mà o un peu et busquin en la foscor per sentir el teu contacte un cop més.

Relats conjunts, Escapant de la crítica

El noi que s'assembla al Leonardo DiCaprio és una mica penques, però té el cor robat a les senyores del veïnat. De totes és coneguda la seva afició a entrar a les cases d'amagatotis, i emportar-se alguna cosa. No deixa de ser un lladregot com qualsevol altre, però té encant, i això prou que ho saben totes, ja que les ensabona ben ensabonades amb les seves paraules meloses i els seus poemes improvisats.

Cap no se li resisteix, i ell prou que ho sap. La seva facilitat de paraula l'ha tret de més d'un embolic, i les senyores fins i tot deixen les finestres obertes perquè ell entri i surti. Es creu capaç de tot, i es sap amb un do que no està a l'abast de qualsevol, i menys d'un poca pena com ell. Però dia rere dia tempta la sort i frega els seus límits. Ja no en té prou d'ensabonar les senyores i obtenir-ne la seva gràcia (i més d'un bé material), ara s'ha encapritxat de la filla del forner. Amb la barra que el caracteritza, a començat a seduir-la, i la noieta prou que li segueix el joc. Sa mare sap que ell la ronda, però a ella també la té entabanada, i no li fa res, perquè és un noi tan agradable... Poc es fixa en que és un vulgar pispa i un vividor.

Però avui la sort li canviarà, i ell encara no ho sap. Com té per costum, surt per la finestra de cal forner després d'haver fet de les seves, però la cara li canvia en veure que aquest l'espera a fora amb un corró a la mà. I no està sol. Un parell de companys l'acompanyen, i tots tres exhibeixen somriures amenaçadors. Han estat esperant aquest moment. Aquest cop, el noi que s'assembla al Leonardo DiCaprio no se'ls escaparà. Pot ensarronar les seves dones, però a ells no els fa cap gràcia, ni tant sols se l'escoltaran. A aquest nano se li ha acabat el joc. Avui rebrà una pallissa que li traurà les ganes de seguir entrant a les cases.


Una nova proposta de Relats Conjunts.

Resignació

La petita mirava la seva mare des de la vidriera d'una porta del menjador. Asseguda al sofà, la dona, amb la mirada perduda i fixa en un punt indefinit, somicava en silenci, sense vessar ni una llàgrima. La nena patia, però no s'atrevia a acostar-s'hi. La mare l'havia portat a l'habitació feia estona i li havia dit, molt enfadada, que no en sortís per res, que era hora de dormir. I ara era allà, desobeint i molt preocupada, però sense saber què havia de fer. No volia fer plorar la seva mare, no seria la primera vegada que passaria.

Quan el pare havia marxat, ara feia una hora o una hora i mitja, les dues sabien què passaria a continuació. La nena, amb només 6 anys, havia hagut de veure en diverses ocasions com el seu pare tornava a casa, després de passar el vespre al bar, i descarregava el seu malestar i el seu estat etílic contra la seva dona, en forma de crits, insults i bufetades que deixaven empremtes invisibles molt més profundes que les que inflaven el rostre de la mare. A ella no l'havia tocat mai, però si que li havia cridat i l'havia enviat a la seva habitació de males maneres. No tenia por, pensava que el seu pare necessitava fer això per tornar a estar bé, que potser la mare havia fet alguna cosa dolenta, però que a ella no la tocaria, perquè sempre era molt bona nena.

Una llàgrima va rodolar galta avall de la seva mare. Una única i gran llàgrima que va esclatar contra el terra de la sala. Potser era un senyal que deia que s'acostava l'hora. No era una situació agradable, però les dues estaven acostumades a viure d'aquesta manera, sabent que de vegades l'home de la casa tenia mals dies, i després de provar d'oblidar amb l'alcohol, feia pagar la seva mala estrella amb la seva dona. A banda d'això, es comportava com un bon marit i un bon pare, dolç i sol·lícit, fins i tot. Mai havia vist la seva mare queixar-se, potser això passava a totes les famílies i era d'allò més normal. No tenia forma de saber-ho.

De sobte, unes claus van girar al pany, i la porta es va obrir amb el seu soroll característic. La nena va veure com la seva mare s'estremia, però no es va moure ni un mil·límetre del lloc. Uns passos vacil·lants avançaven pel passadís, inconstants, però ferms. La figura del seu pare va aparèixer a l'entrada del menjador, just a l'altra punta des d'on la petita espiava. Però ell no la va veure. Mirava la seva dona amb ràbia, amb la cara desdibuixada, i ara ella el mirava fixament als ulls, amb por, però estàtica, conscient del que venia. L'home va començar a caminar cap a ella, mossegant-se el llavi inferior, i amb els punys tancats amb força.

******************************

Normalment, sempre que escric un relat, el deixo escrit sense cap explicació, ni cap comentari. Si cal, ja ho aclarirem més tard. Però aquesta vegada no ho vull fer. Vaig començar-lo a escriure i quan portava dos paràgrafs vaig saber que no el podia deixar així. Es tracta d'una invenció, d'una història que ha sortit del meu cap. No es basa en res que hagi viscut ni en res que m'hagin explicat. Malauradament, em temo que és massa realista, i des d'aquí m'agradaria demanar disculpes per si ofèn algú. Però el que en realitat vull fer amb aquest afegit, es manifestar el meu rebuig respecte aquestes situacions. Des d'aquest humil blog, dic 'prou!' a la violència domèstica. Cap violència no està justificada. Com es pot fer mal a la gent que s'estima? Diguem NO, però sobretot, que no quedi només en paraules.

Relats conjunts, Pintures Rupestres

- Margaret, passa'm el pinzell petit.

- Aquí tens. Són les millors pintures que he vist mai.

- Hauries d'haver vist les de Twyfelfontein, aquelles si que eren espectaculars!

- No m'hi vas portar pas a aquella expedició.

- Encara no t'havien donat la beca per col·laborar al projecte. Has vist la mida d'aquest búfal?

- Però Julius, m'hi podies haver portat, per això ets el que rep les subvencions. Sí, creus que era a mida natural o està exagerat?

- Les coses no es fan així, s'ha de justificar el personal que trasllades. Eren així de grossos, aquella espècie es va extingir.

- No justificaves res quan passava l'estona sota la teva taula al despatx, fins i tot durant alguna reunió.

- Això és diferent, no has de barrejar els temes de feina amb el plaer. Passa'm ara el cisell i el martellet.

- Té. Com puc no barrejar-ho, em vaig enamorar del gran professor Jamison, i em tracta com una qualsevol... guaita aquest personatge de la dreta, sembla que toqui un instrument...

- No exageris, que t'he portat aquí, i ja saps el que sento per tu. Sí, és comú en les representacions d'aquesta època.

- De vegades em sembla que només em vols pel sexe...

- Ja saps que deixaré la meva dona, però ara no és un bon moment, hi ha la malaltia de la seva mare, i ara la destrossaria. Mira aquell altre d'allà, segur que era el cap de la tribu.

- Intento ser comprensiva, però això ja fa massa temps que dura... ja feien servir gossos per les caceres en aquella època?

- Tingues paciència, vindran temps millors. Sí, eren molt útils en caceres multitudinàries com aquesta que està representada.

- Em va fer ràbia que a Twyfelfontein t'hi emportessis la Stephany... i aquestes llances no semblen tan rudimentàries.

- Ho has d'entendre, a ella li van donar la bossa de viatge. En aquella època ja feien servir eines manufacturades complexes.

- Però vas insistir molt a que fos ella qui la sol·licités. Es podrà datar la pintura amb exactitud?

- La Stephany... té una bona formació... Les dades obtingudes dels pigments ens donaran una datació força acurada.

- Prefereixo que no m'expliquis què significa això...


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts.

La feina és la feina

El despertador va sonar i el va aturar amb un moviment instintiu del braç. Va obrir els ulls i es va quedar mirant el sostre fixament durant uns minuts, concentrat. Estava completament despert. La seva dona ni s'havia mogut, encara li quedava força estona per llevar-se. Va fer-li un petó molt tendre i va enfilar cap a la dutxa. La setmana següent seria l'aniversari de boda, tenia pensat un regal que li encantaria. A veure què li preparava ella.

En acabar de dutxar-se i afeitar-se, es va dirigir a la cuina embolicat amb una tovallola, i es va preparar cafè i unes torrades per esmorzar. La Margot, la gateta, se li va acostar i va fregar-se contra la seva cama. Li va fer unes moxaines i li va posar pinso al seu vol perquè esmorzés també. En aquell moment va somriure, pensant com es podia arribar a estimar a un animaló com aquell. Va mirar el rellotge, no podia fer tard, així que es va espavilar a vestir-se i pentinar-se. Quan va acabar, el seu aspecte era impecable, el seu vestit fet a mida, amb la corbata més elegant regalada pel seu germà el passat Nadal. Va recollir el seu maletí, les claus, el mòbil i la cartera, ja ho tenia tot per marxar.

Va baixar les escales depressa i al portal es va trobar amb el senyor Miquel, l'avi del primer, un home sempre rialler i vital. Es va aturar per dedicar-li unes paraules amables i van creuar una conversa curta però molt agradable, aquell vellet sempre el posava de bon humor. Però no podia entretenir-se més, es va excusar i va sortir al carrer, per tots és coneguda la tendència dels ancians a allargar les converses. Va enfilar cap el metro, aquest cop s'havia de desplaçar fins a Jaume I. Era hora punta, viatjar a aquelles hores era molt molest, però estava massa concentrat per adonar-se de res.

Quan va tornar a la superfície la seva concentració era màxima. Va encaminar-se a Plaça Sant Jaume. No hi va arribar però, va trucar a la porta d'un edifici del carrer Llibreteria. El balcó del pis on el van fer passar tenia vistes a la plaça mateix. Va obrir el seu maletí i amb tota la delicadesa del món va començar a muntar el seu Blaser R93, la seva eina de treball més preuada. No va trigar gens a tenir-lo preparat per l'acció. L'acariciava amb la mà dreta mentre mirava a l'infinit, en un postat de total dedicació a la seva causa, de la concentració més absoluta. En pocs minuts estava prevista l'arribada a l'ajuntament del seu objectiu, i ell estava preparat i tranquil. Avui tampoc fallaria, era bo en la seva feina, per això l'havien triat a ell. Una altra mort a les seves esquenes, però un indesitjable menys sobre la terra. Va recolzar-se el rifle a l'espatlla i va mirar pel visor. Així es va quedar, apuntant al lloc precís on hauria de disparar. Ja faltava poc.

Relats conjunts, The Son of Man

Aquesta és una proposta de Relats Conjunts.

L'home-poma no tenia massa per dir. Des de sempre deixava que la vida passés al seu voltant, sense immutar-se. De petit els companys de classe no li feien massa cas, i ell tampoc no s'esforçava. La mestra estava contenta d'ell perquè mai no li portava problemes. Treia unes notes mediocres, mai no va destacar, però tot i així, seguia pujant els graons de la vida. Va arribar a la universitat i allà va continuar la seva croada de mediocritat. Va conèixer una noia molt maca, a ella li despertava molta tendresa, i se n'hagués enamorat, però ell no va fer res per retenir-la, i la noia va acabar marxant, com totes les persones que s'havien apropat a ell en algun moment.

A l'home-poma no li importava la gent, ni les tafaneries, ni els problemes. Ell vivia a la seva, i res del seu entorn no l'afectava. Per necessitat va començar a treballar en una oficina, i feia una feina que no li deia res, sense implicar-s'hi, només fent el que tocava. N'estaven contents d'ell perquè no participava del comité d'empresa, ni demanava mai un augment de sou. Mai no es ficava en política, mai discutia amb ningú, i la majoria de cops, si havia de parlar, ho feia amb monosílabs.

Però un bon dia l'home poma es va sentir sol. Va girar la vista enrera i va veure que no havia fet res a la vida, que no tenia records ni tenia esperances. Sol, sense bagatge, sense relacions personals. Va ser un flaix, va ser una revelació. Entristit per haver perdut el temps, va decidir posar fi a la seva vida. Es va dirigir al mirador que hi ha sobre els penyasegats de la seva ciutat, pretenia tirar-se al mar. Però la seva pròpia mediocritat li ho va impedir, com sempre havia fet a la vida, no va ser capaç de fer aquell pas.

Infidel (i 2)

Ve de Infidel.

Es va quedar al llit, tan desperta com ho havia estat tota la nit. Patia, el seu món es tornava borrós, la seva vida perdia una mica més de sentit cada dia. Ell havia arribat tard, i feia olor a alcohol i a una altra dona. El seu sentit de l'olfacte no l'enganyava mai, va tenir en aquell moment la certesa de que havia perdut el seu home. S'havia fet la dormida, no volia parlar amb ell, no volia excuses, no tenia ganes de sentir-lo, ni tant sols de veure'l. Ja no l'estimava. Però no era d'ara, ja feia temps que havia deixat de sentir per ell allò que la va enamorar.

La vida amb ell era còmoda, per això encara aguantava al seu costat. Per això i per l'estúpid record dels primers anys de matrimoni. Però no era suficient, no es pot viure de comoditat, sense al·licients, interpretant un paper cada dia, un paper que es feia més i més feixuc. Tot i així, no es resignava a deixar-lo. Sabia que ell l'estimava, però aquella nit va entendre que les coses canviarien. No havia aclucat l'ull, ell s'havia adormit i se'l notava intranquil, potser es penedia del que havia fet?

Es va quedar mirant la porta de l'habitació, ell no tornava del lavabo. Era el moment de parlar. Ell confessaria, potser entre plors, no li costaria acorralar-lo. Però després que ell parlés li faria saber el que sentia, no es guardaria res al pap. Perquè l'havia ferit la traició del seu marit, però va pensar que s'ho tenia merescut. No volia fer-li mal, però no hi havia més remei. Una punxada de culpabilitat va estrènyer-li el cor, la segona que havia tingut, després d'aquella primera vegada que es va trobar amb en Jofre. Després del primer cop, ja no va sentir més remordiments. En Jofre l'omplia en tots els sentits, i no estava disposada a renunciar-hi. Engegaria a rodar el seu matrimoni per aquell altre home, i tot i la punxada, va pensar que hauria d'haver-ho fet molt abans. De vegades, quan estava amb el seu marit, es sentia infidel, no tenia al costat a l'home que estimava de veritat.

Encara sentia la pressió dels seus llavis en cada racó de la seva pell, aquella mateixa nit, en aquell mateix llit, havien fet l'amor tendrament. Després, en Jofre havia marxat, malgrat que cap dels dos no es volia separar de l'altre. Havia canviat els llençols i havia intentat infructuosament dormir. No se'n penedia, i ara menys. Sentia una barreja d'aflicció i alleujament. Aquell dia que començava, podia ser el primer d'una vida molt diferent. Calia parlar. Li calia ser valenta.

Infidel

Es va llevar a les set, com sempre, però aquell matí la imatge que li retornava el mirall no era la que s'esperava, era una altra persona. Va abaixar la mirada cap a la pica, arrepenjat amb les dues mans a banda i banda i de sobte es va sentir marejat, enfonsat en la voràgine de pensaments espirals. Va sentir nàusees.

Quan va arribar la nit anterior, ella ja dormia, amb prou feines havia canviat la seva respiració quan es va estirar al seu costat, i ni tant sols la va tocar. L'alcohol i el cansament van aconseguir que s'adormís, però el neguit el va torturar amb un son inconstant que més que reparador, el va maltractar encara més. Ara s'adonava que no hi havia res a fer, que ja no podia tornar enrera i en un impuls irrefrenable es va donar una forta bufetada amb la mà ben oberta. Gairebé ni la va notar, el dolor que li estrenyia el cor era molt més fort, cap vexació que es proferís al cos no podia comparar-se-li.

Per què no havia pogut reprimir-se? Estimava la seva dona, sempre l'estimaria. Però aquell sopar, la desinhibició, l'adjunta de direcció... tots sabien que hi havia alguna cosa entre els dos, tots menys ell, que no s'ho volia creure, que feia esforços per evitar els mals pensaments. Mai havia esdevingut un problema, era més aviat com una broma... fins aquella nit. El vi, el whisky amb gel... per què l'havien hagut d'animar? Ara odiava la seva feina, odiava els seus companys i odiava l'adjunta de direcció, tan esvelta, tant segura, amb els cabells tan ben recollits... va sentir una altra nàusea, i aquest cop, va vomitar a la pica. No era l'alcohol; ja no. Era el fàstic que es feia.

Què faria ara? No li ho podia explicar a la seva dona, això significaria el final. L'estimava, no sabia com havia passat, no entenia com s'havia deixat portar. Però tampoc no li ho podia amagar, aquell secret el rossegaria per dins, no el deixaria viure. Ho entendria ella? Si no ho entenia ell, com podia fer-ho ella? No podia ni moure's. Es mirava al mirall, i era una altra persona, algú diferent, algú desconegut, i a més, algú desagradable i mesquí. Es feia fàstic, sí. Notava com tot s'ensorrava al seu voltant, i si hi havia una cosa pitjor que aquesta, era la seguretat inequívoca de que tot era culpa seva.

Mirades que es creuen

Baixa a l'andana ja amb el llibre a les mans, la primera cosa que fa després de validar el bitllet. Absort en la lectura passa els minuts d'espera sense adonar-se'n. El metro arriba, s'obren les portes. Ell puja sense deixar de llegir, es coneix el recorregut a la perfecció, ni tant sols li cal aixecar la vista per arribar a destinació. Però ho fa. Es recolza en una de les barres del compartiment central, deixa la bossa a terra i esguarda la poca gent del seu voltant. Els seus ulls topen amb violència amb una mirada blava i profunda, i torça el gest per l'impacte que aquesta li causa.

Uns segons després, que podrien haver estat mil·lenis, recupera el sentit i amb un moviment de cap pràcticament imperceptible baixa els ulls de nou cap el llibre. Però no queda rastre de la concentració, llegeix tres cops la mateixa frase sense entendre res, i sap per què. Aixeca el cap, els ulls blaus encara el miren i els seus estableixen un llaç invisible però que podria perdurar per sempre. És una noia maca, què fa mirant-lo, en què està pensant? Deu sentir aquest magnetisme que ell mateix percep? Seran certes les històries de les sagetes de Cupido?

Però arriba l'estació d'enllaç, hora de baixar. Recull la bossa i es disposa a sortir quan veu que ella també baixa. Però la perd de vista, era massa maco, com podia haver imaginat tant sols que s'atreviria a dir-li res? Desapareix, com tantes altres, l'oblidarà en uns minuts i mai més la tornarà a veure. Alenteix la marxa i llegeix pel passadís en direcció al següent metro que ha d'agafar. Hi arriba just, però pot pujar-hi i recolzar el seu cos en una posició similar a la de fa uns minuts, i com fa uns minuts, torna a topar amb aquella mirada franca, acompanyada aquest cop d'un somriure encisador.

Astorat, dirigeix la mirada altre cop cap el llibre, però no serà capaç de llegir més, i en contra de la seva voluntat, els ulls li marxen enllà, cap on és la noia, que sembla tant vergonyosa com ell mateix, ja que dissimula mirades que de vegades xoquen amb les seves. Inventa mil maneres per iniciar una conversa, mil frases que no li dirà mai, cap no el convenç, ni es creu amb la sang fresa suficient per fer-ne servir cap.

I arriba una nova estació, i la noia es disposa a baixar. Aquella no és la seva, què pot fer, què ha de fer? Ha de baixar? Ha de dir-li alguna cosa? Està perdent el seu somni? Es queda palplantat, encara amb el llibre a les mans, inert, inútil. Ella baixa per la porta del seu costat. Quan les portes s'obren, fa el gest de baixar però s'atura un segon, un altre segon etern en el que els ulls es tornen a trobar i es diuen mil·lions de coses sense articular cap so. Baixa. Es converteix en un record. Les portes es tanquen.

Relats conjunts, Le Chat Noir

El gat negre no sempre va ser un gat. Anteriorment havia estat un cabaret, un cabaret on es reunia la gent de pitjor calanya de Montmartre, en aquell fosc final del segle XIX. El senyor Salis era conegut en aquella època pels seus negocis de legalitat dubtosa i les sospites de que era un sàtir i practicava estranys rituals sexuals amb les pubilles del boemi barri parisenc. Ningú no sabia d'on havia sortit aquell cavaller adinerat i seductor, ni se'n coneixia cap parentiu, però tothom en parlava, la seva mística existència era coneguda per tot el barri i gran part de la ciutat. La gendarmerie l'havia investigat en diverses ocasions donada la seva fama, però mai no van descobrir res que pogués incriminar-lo.

Salis semblava estar per sobre de tot, i al novembre de 1881 va inaugurar el pitjor antre que ha conegut la capital francesa, i potser la resta del món. El local portava el nom de Le Chat Noir, i no podia ser més encertat perquè tot el que envoltava aquest negoci era misteriós, fosc i esmunyedís, ja que ningú no pot dir amb certesa els espectacles i les celebracions que allà tenien lloc, però es comenta que el número 84 del Boulevard Rouchechouart era un pou de perdició, on les prostitutes feien el seu agost, corrien rius d'absenta i es consumien tot tipus de substàncies il·legals.

La clientela de Le Chat Noir perdia el nord i moltes famílies es van trencar en aquella època a causa d'aquest local. L'atracció que causava sobre els assistents era tant forta que molts homes i moltes dones esdevenien ànimes en pena durant el dia i vivien tant sols esperant la nit per viure el desenfrenat torrent d'emocions que monsieur Salis els oferia. Però qui era aquell home i com podia regentar un antre de depravació com aquell? Tothom s'ho preguntava, però no hi havia manera de saber-ho, Salis no es deixava veure mai, i això encara augmentava més el seu misticisme i la fama del seu antre.

Només un home va poder presentar-se davant el gran Salis, un artista de poca monta anomenat Theóphile Steinlen que es guanyava la vida pintant escenes parisenques i malvenent-les pels carrers de la ciutat. Embriagat per les essències del cabaret, i esperonat pels seus amics, va anar a cercar Salis a les seves cambres, i cap dels seus esbirros no va poder impedir-li l'entrada, tal era la decisió de l'artista. El que va veure el va deixar garratibat i tota la sang li marxà de la cara. Damunt de l'escriptori hi havia un gat, un gran gat negre com el carbó, que el mirava amb uns ulls plens de malícia. Aquella visió espantà Steinlen, però el que va seguir a continuació li va glaçar la sang. El gat va créixer com una malvada ombra fins a prendre la seva forma original, que no era altra que la del Diable que s'amagava rere aquell misteriós personatge. El Diable esguardà el pàlid rostre de l'artista que no podia moure ni un múscul ni articular paraula. I tot d'una, va deixar escapar una sonora i malèfica rialla, i va desaparèixer.

Mai més no es va tornar a saber res de Rodolphe Salis i el seu cabaret va tancar les portes poc després. Steinlen va embogir i mai més no va recuperar la parla, no se sap si pel xoc que li provocà la visió del Diable, o per algun encanteri que aquest li va llançar. Només va ser capaç de fer una cosa més en la seva miserable vida, dibuixà un cartell amb aquella visió que havia tingut, la primera. Aquell gat negre de mirada ferotge i aterridora. La visió següent mai s'atreví a dibuixar-la.

Relats conjunts, Miró vs Pachelbel

- Hem realitzat l'ispecció rutinària, Nala, els nostes informes no s'equivocaven, el consell no sol equivocar-se en les seves prediccions.

- Ja ho sé, ja ho sé, però tenia esperança, aquest planeta em semblava diferent que els altres. Certament, hi ha vida.

- Com a tants d'altres, però cap rastre de vida intel·ligent, per tant, no és diferent a d'altres planetes que hem anexionat.

- És veritat, m'hauria de centrar més en la missió, algú del meu rang no hauria de fer cas de les captacions telepàtiques, no coneixem les vies de comunicació dels habitants d'altres planetes fins que no hi establim contacte, i la majoria de senyals que reben els sensors solen ser falses alarmes. Però la meva sensitivitat captava unes ones sospitoses que volia analitzar.

- No oblidis l'objectiu, necessitem els recursos. Aquest planeta no sembla tenir cap estel rector, a diferència de Frencar que en té tres. L'absència de llum, però, no afecta a l'establiment de la vida, tant animal com vegetal, els estels que es divisen no proporcionen llum suficient.

- No t'has plantejat mai que potser no sabem entendre algunes formes de vida intel·ligent i que potser hem comès més d'un genocidi?

- Impossible! La nostra tecnologia és capaç de detectar qualsevol forma de vida basada en el silici, el seleni o el sofre, i això comprèn totes les races intel·ligents que formen el galactorama.

- I altres formes de vida?

- Saps que no hi ha proves que demostrin altres combinatòries químiques, la química és universal, no hi pensis més, aquest planeta seguirà el pla que per ell s'ha establert. Enviaré el nostre informe al consell immediatament.

- Tens raó, Micra, vaig a preparar la maquinària per quan rebem l'ordre.

- L'ordre arribarà immediatament, no ens hem trobat amb cap sorpresa i el consell ens manarà executar la desuperficiació en un temps de poques rases.

"Capità Micralamigretusimica i doctora Nalagrutaflepoxadirsamra, el consell agraeix la celeritat amb que ens han enviat l'informe sobre el planeta que hem anomenat SV0134, les referències eren correctes i poden procedir a la desuperficiació. Donada la reduïda mida del planeta, no utilitzin tota la potència del generadors, doncs els càlculs diuen que l'escorça del planeta es podria veure afectada, i no es coneix plenament l'activitat sísmica del mateix. Un cop llançada la descàrrega, dirigeixin-se cap al sector iota per sondejar el planeta SV0135 abans de tornar a Frencar. Esperem notícies seves."

- Nala, ja ho has sentit. Tots els motors en marxa, jo prepararé la descàrrega.

- Micra, espera un moment! No sents alguna cosa?

- Si, una mena de cadena de sons que segueixen algun ordre concret, pot ser un missatge en clau, això seria prou prova de vida intel·ligent! Apaguem els generadors! Fés zoom per veure què és.

- Hi ha una mena de construcció, molt baixa. Els infrarojos detecten presència d'éssers bípedes, potser són intel·ligents, la cadena de sons s'ha accelerat, és d'una gran bellesa, no pot ser un missatge en clau, ha de ser alguna mena d'art...

- Fixa't en aquell ésser que mostra el sensor, sembla assegut davant d'una mea d'aparell amb controls, el so sembla provenir d'allà.

- Jo mateixa avisaré el consell, aquest planeta no es pot destruir sense més, aquest so em transmet pau, no m'equivocava, hi ha vida intel·ligent!

Tu, jo i la circumstància

La primera vegada que ens vam trobar, no em vas causar una gran impressió. Passava èpoques complicades de la meva vida i no em vaig fixar en tu com et mereixies. Bé, això no és del tot cert, en veure't per primer cop em vas enlluernar, però ja he tingut altres vegades aquesta sensació i després l'interès es va diluir amb les cabòries del moment. La gent que m'envoltava no era la més adient, i naturalment estava ella, principi i fi de tots els meus pensaments. Amb ella allà no em vaig poder acostar a tu, encara que en una altra circumstància les coses podrien haver estat més fàcils.

Amb el passar dels dies jo tenia més ganes d'apropar-me a tu, m'adonava que pagava la pena, però les discusions i les baralles amb ella seguien ocupant la meva ment. No hi havia res a fer, no ens podíem comportar com persones adultes, quina impressió et devies emportar de mi? Però mica en mica les coses es calmaven, i per fi vaig poder dedicar-te el meu temps i descobrir moltes coses fantàstiques que tu em podies oferir. Em vas ensenyar racons màgics i vam gaudir de llargues passejades per indrets idíl·lics. Cada cop m'agradaves més, i això es tornava perillós. Però com totes les històries, aquesta també es va acabar. Ens vam separar amb la idea d'haver perdut el temps, de no haver-lo aprofitat al màxim. No t'he tornat a veure més.

No vaig ser just amb tu. No vaig esforçar-me per conèixer-te a fons, i això encara em dol perquè t'he enyorat i voldria tornar enrera en el temps per reviure aquells dies i estar per tu, aquest cop, al 100% per tu. Si ens tornem a trobar, em donaràs una altra oportunitat?