Push/Pull

Aquests dies he après que, quan pretens ajudar a algú, no és el mateix empènyer per darrera que estirar per davant. L'objectiu sembla ser el mateix, la direcció és manté, però d'alguna manera, l'efecte que s'aconsegueix pot ser del tot diferent. Podríem dir que empènyer algú costa, has de fer força, però sobretot evites que aquella persona caigui enrere. Segurament no la mouràs si ella no fa un pas abans. En canvi, si l'estires per davant, potser fas massa força i l'obligues a moure's més ràpid del que pot. I això no és bo. Córrer massa mai ha estat una cosa assenyada, a menys que siguis corredor de 100 metres llisos.

Potser tinc menys paciència de la que creia. De vegades he estirat molt i ha funcionat. Situacions, circumstàncies... però no persones. No persones amb segons quines situacions o circumstàncies. Arribar al punt de fer mal, de pressionar de tal manera que la persona s'ofegui, que el ritme que imprimeixes sigui excessiu... això no es pot permetre. Com deia al principi, si pretens ajudar a algú, no es pot estirar més del que l'altre està preparat per assumir. He fet mal, ho sento.

Dilema ètic

Avui em ve de gust plantejar un dilema ètic a arrel del llibre que estic llegint. No diré quin llibre és, perquè no m'agradaria espatllar-lo a algú que el vulgui llegir, i si algú el reconeix, que no en digui el títol tampoc. Aquí va:

Imagineu que sou un exsoldat amb poc ofici i benefici (al llibre es tracta d'un home, i jo explicaré la història així, però que cadascú l'adapti com vulgui). Per raons que no venen al cas, us veieu involucrats en un conflicte d'armament militar. Un grup de gent ha descobert que els fabricants d'un nou i revolucionari helicòpter tenen previst fer un atac terrorista per demostrar la vàlua de les noves màquines, com a esquer per a possibles compradors de la nova tecnologia. L'home que parla amb vosaltres us demana ajuda per desemmascarar l'operació. Però aquest home curiosament té una filla de la qual vosaltres us enamoreu, i com no pot ser d'altra manera, els dolents la segresten. Davant la impossibilitat de matar-vos per treure-us del mig (creieu-me, ja ho han intentat), us fan xantatge amb la noia. Si no feu vosaltres mateixos l'acte terrorista, mataran a la noia (i probablement a vosaltres, per què negar-ho).

I el dilema està servit. La noia l'acabeu de conèixer, per molt atrets que us sentiu per ella. Canviareu la seva vida per la de no se sap quants innocents que poden morir en l'atac terrorista? Qui us diu que els dolents mantindran la seva paraula? Sereu capaços de dur a terme l'atac a sang freda? A mi no em sembla una decisió tan trivial. No sé encara què passa al llibre, però sembla fàcil d'endevinar, oi? I vosaltres, què faríeu?

Veterania

La veterania és un grau. M'adono dia a dia que la gent és bona en les coses gràcies a l'experiència adquirida, a hores i hores de barallar-se amb els problemes. Per saber fer una cosa bé no cal tenir una formació específica, i fins i tot aquells que la tenen hauran de demanar consell als que porten més temps fent aquella feina. A part d'això, també va a persones, és clar, n'hi ha que tenen més facilitat per aprendre o més destresa, però segurament no en sabran més pels seus estudis, sinó per la facilitat que tenen d'assimilar els conceptes i solucionar les dificultats que van apareixent.

Dit això, per què estudiem tants anys per tenir una carrera? Sabem que la immensa majoria de coses que s'estudien són una bajanada, i que les que arribarem a aplicar seran un percentatge irrisori de tot el que ens han fet memoritzar. Per no dir que sense la deguda pràctica, els coneixements teòrics no serveixen per a res. No seria millor que triéssim feina en comptes de carrera? Llavors podríem aprendre exactament el que cal per fer la feina ben feta, i ens estalviaríem la palla, aniríem directament al gra. Amb esforç i dedicació (i anys), podríem fer la feina millor que algú que hagi estudiat per fer-la i acabi de sortir de la carrera.

Compte, no vull dir amb això que no estigui d'acord amb cursar estudis universitaris, però de vegades et preguntes per què tanta història, si algú sense estudis però amb dedicació suficient podria fer la mateixa feina sense cap problema. I em temo que això passaria amb la immensa majoria d'activitats. Quina creu.

Sol acompanyat

Al matí caminava cap a la feina i pensava en un post, pensava en explicar moltes coses, sobre maig, sobre els canvis i sobre que les coses sempre es van arreglant com deia l'altre dia. Jo mateix he sentit que no em volia fer pesat. Maig encara no ha acabat, però tot i que em pensava que duraria encara molt de temps, sembla que acabarà a l'hora, o poc després. Per celebrar un punt d'inflexió a la meva vida, en diversos aspectes, un cap de setmana fora que espero que m'ajudarà a desconnectar de tot.

Però m'enrotllo i no és d'això que volia parlar finalment. M'he adonat que ja no em sento sol, que alguna cosa ha canviat. Parlo de sentir-se sol estant en companyia. Fins ara em sentia així a casa, de vegades a la feina, no sé, ja sabeu, és més una sensació que una realitat. He pensat que és de les pitjors coses que et poden passar. Si estàs sol a la vida, és normal que t'hi sentis, per dur que sigui dir això. Però quan tens gent al voltant, però et sents sol, això és que alguna cosa no rutlla. Potser hi ha persones que ens buiden, que ens deixen sense forces, i llavors és quan preferiríem estar sols que estar amb ells. No ho sabria definir, però aquells que us hagueu sentit així algun cop sabreu de què parlo. És dolent, molt dolent, i crec que és un símptoma que ens pot fer veure que no estem bé, i que no ens agrada la nostra vida. S'hi ha de posar remei, però com en tot, és difícil adonar-se'n i evitar-ho, et sents indefens i impotent i no saps com cal reaccionar.

No sé si és normal que aquestes coses passin de llarg totes soles. Segurament hi hem de posar de la nostra part, però un bon dia t'adones de que ja no estàs a disgust, que ara et sents còmode amb la gent del teu voltant. Potser és justament quan t'adones que fins llavors et senties sol, i mentre ho estàs vivint és impossible adonar-se'n. Sigui com sigui, potser és millor prendre'n consciència quan tot ha passat, oi?

Perduts pel camí

Quan miro enrere de vegades m'espanto de la gent que he anat deixant pel camí. En cada moment tenim unes persones que són importants, que ens omplen i que tenim la impressió que són el nostre tot. Però canviem, ens fem grans i això ens porta a evolucionar de manera diferent, i aquelles persones tan necessàries per nosaltres, de sobte deixen de ser-ho i poc a poc van desapareixent de la nostra vida. Ara no em queda res d'èpoques passades i tots els amics que tinc són dels darrers 10 anys, podríem dir, encara que alguns els conegui de fa més. No és que em preocupi, en realitat penso que és llei de vida, que és normal anar perdent gent i coneixent-ne de nova que ocuparan aquests buits. Els amics d'ara són els més especials que he tingut, potser perquè és ara justament quan més necessitem tenir a prop gent afí amb la que ens sentim a gust i podem compartir-ho tot.

Però què s'haurà fet de la gent que s'ha quedat pel camí? Em venen noms al cap, records, la majoria molt bons, i costa pensar que aquestes persones ja no signifiquen res. És més, crec fermament que si ara hi hagués la possibilitat de retrobar-los, farien més nosa que servei. Mai se sap, i sempre s'ha d'estar obert a les noves coneixences i a les velles, com que la vida dóna moltes voltes, no sabem quan retrobarem un vell amic. Però no tothom encaixa en una vida organitzada, ni en un moment concret. Pot semblar egoista, o potser aquesta no és la paraula, però també es pot pensar que si han quedat enrere, és per alguna cosa. Potser es va tancar un cicle, potser ja van fer la funció que els pertocava a les nostres vides, i nosaltres a les seves, i són relacions que cal tancar i desar.

Fa un temps que em balla pel cap parlar d'un vell amic que encaixa en tot el que dic més amunt. Però crec que de moment ho deixo així, potser un altre dia.

***************

Per cert, ja sabeu que hi ha nou post a c@ts? Us comencem a explicar les bases, i aviat n'hi haurà un altre. Passeu-vos-hi, si us plau.

La llei seca

Ha plogut, i tot i que a mi la pluja no em diu res, és per estar-ne content. Bé, ha plogut a Barcelona, però espero que també hagi plogut on toca, que necessitem reserves d'aigua, i que la que cau no es perdi. Ja fa molts dies que es parla de la sequera i de que Barcelona es quedarà sense aigua. Això és una desgràcia i denota que no hi ha hagut una bona planificació, i que no estem preparats per una situació així, perquè ara 'correm-hi tots'. Es parla de trasvassaments, de comprar aigua a altres països, i no hi ha cap solució que deixi a tothom content, és clar. A mi em sap greu que haguem d'agafar aigua de rius que no ens pertoca, però la ciutat no es pot quedar sense aigua. La zona on viu més del 60% de la població del país no es pot quedar seca.

Em podreu titllar d'egoista i del que volgueu, però s'han d'optimitzar els recursos. Ara, aquest post, de fet, no és una demanda cap a terres de l'Ebre i d'altres que es queixen perquè els prendrem l'aigua. Al contrari. El que m'agradaria destacar és que si finalment es fa el minitrasvassament, o s'apliqui la solució que sigui, els de ciutat siguem responsables i sapiguem estar agraïts per aquest regal que ens fan. Cal que l'aigua no es malgasti, que ja que en tenim i en tindrem peti qui peti, sapiguem aprofitar-la i fer-ne un ús el més responsable possible. N'hem d'estalviar, hem de fer el que sigui per aprofitar al màxim la que tenim, i si això implica canviar d'hàbits o de vicis, doncs es fa i llestos. No estic dient que ningú es quedi sense dutxar-se, però ja sabem que a ciutat, com que l'aigua surt de totes les aixetes, què més dóna si la deixem córrer una estona més.... Això s'ha d'acabar.

Entre tots podem aconseguir que la cosa millori. Estalviar una mica d'aigua és un recurs que podrem utilitzar més tard, per una finalitat igual de necessària. Pense-m'hi, i no fem que ens arribi aigua per decret. Es trasvassarà, però ja que és així, no malbaratem ara aquest regal.

Sacrificar ideals

Converses nocturnes entre tres amics, un local petit, amb bona música de fons i begudes amb alcohol, però no gaire. Companyia agradable, abandonats per altres companys i parelles, gaudint d'un vespre plegats. Parlem sobre la vida, sobre gent que no hi és, i sobre el futur.

I t'adones que comences a defensar una postura que mai hauries cregut que defensaries. 'Jo mai intentaria aconseguir una feina en la que no pogués ser jo mateix, i m'obliguessin a canviar el meu estil'. Sona idealista, oi? Sempre ho havia pensat això, de la mateixa manera que deia que no voldria entrar en un bar o discoteca on em posessin pegues per com vaig vestit. Però era jo el que defensava la postura contrària. Alguna cosa ha canviat, és això fer-se gran?

M'agrada anar a la feina còmode, a gust amb la roba que em fa sentir bé. Per ara ho he pogut fer, ningú no critica com vesteixes o si portes els cabells d'una o altra manera. Però tot això s'acabarà. Jo sabia que això s'acabaria algun dia, sabia que tard o d'hora hauria de portar camises, pantalons de vestir, corbata... però ho veus lluny i ho posposes tant com pots. Crec que ja ho he posposat prou. Per què no ara? Tinc 30 anys, no m'hauria de sentir afortunat de no haver-me hagut de vestir correctament fins ara?

Ja per les entrevistes que he fet m'he hagut de comprar roba i em vaig tallar una cueta de cabell que portava. No et pots presentar de qualsevol manera a aquestes entrevistes. I més val que m'hi acostumi. Si m'agafen en alguna feina de les que ara busco, no només canviarà el rumb de la meva carrera, sinó moltes altres coses, i una d'elles, és l'estil de vestir, i l'aparença. No he canviat tant, no dic que hi estigui d'acord, tant de bo no fos així. Però si has de trobar-te amb gent i convèncer-los d'alguna cosa, més val que comencis entrant pels ulls, amb una bona aparença i un somriure. Ser fals? Seguiré sent jo mateix, però el protocol s'ha de seguir, que per això hi és. La meva idea no ha canviat, però de vegades hem de sacrificar els ideals. Sé el que vull, i sé que per aconseguir-ho he de canviar. Tard o d'hora havia de ser. El moment és ara.

Empatia

Sovint em fixo que estic molt d'acord amb algun altre blogaire, o que el que explica sembla un fragment de la meva pròpia vida. Coincidències, paral·lelismes, un alt grau d'identificació. Quan això et passa amb algú concret, pots pensar que teniu personalitats o situacions vitals molt semblants, i que no és estrany que coincidiu. Però quan veus que et sents identificat amb diverses o moltes persones, ja és per començar a dubtar.

Cal pensar que el perfil de blogaires que corren per la nostra petita porció de blogosfera té trets en comú en molts casos. Ens envoltem només de gent que s'assembla a nosaltres, en edat, professió o regió geogràfica, per posar exemples? Potser en part, però si ho miro, veig que també segueixo gent que no s'assemblen de res els uns amb els altres. Que ho fa, doncs, que molts cops els senti tan propers? És aquesta empatia de sentir-se identificat amb les causes alienes, que ens empeny a donar suport quan cal, o a riure dels acudits? Potser ho hauríem de mirar pel sentit contrari.

Potser tenir un blog és buscar alguna cosa, necessitat de comprensió, necessitat de trobar altres persones que ens entenguin, que ens ajudin, i com sovint diem, que no ens jutgin, perquè estan totalment receptives als nostres escrits. Potser ens cal trobar iguals, trobar aquestes coincidències per saber que no estem sols, que hi ha altra gent amb una mateixa manera de viure. Ens sentim com a casa, trobem persones amb les que congeniem i ens sentim identificats, i això ens anima a seguir escrivint. Però no és que aquella o aquelles persones s'assemblin a nosaltres, és la nostra necessitat de trobar punts en comú.

El joc de la seducció

Hi ha coses en les que no s'hauria de demanar consell. Bé, sempre pots voler tenir una altra opinió, veure si el que penses és correcte, o com se'n surt altra gent en la teva situació. Però no em sento qui per aconsellar sobre com s'ha de procedir quan una noia t'interessa. Hi ha una manera? Hi ha unes normes? No en tinc ni idea. Ni tant sols sé com ho he fet jo quan s'ha donat el cas. Com ho he d'explicar a algú altre? Suposo que està clar que hi ha coses que no es poden fer, però el més lògic és pensar que s'ha de ser un mateix, perquè si has d'agradar a algú sent una altra persona, millor que ja no t'hi esforcis.

Això m'ha fet pensar en un cop, fa molts anys, en una taula del bar de la facultat amb tots els companys, quan una del grup va dir que li venia de gust anar al cine al vespre, que si algú s'hi apuntava. Jo vaig dir que si, sense cap interès especial, només el de veure una pel·lícula, però ella va fer cas omís de mi i seguia preguntant-ho encarada clarament cap un altre noi del grup. Vaig veure per on anaven els trets i vaig callar. I aquesta estratègia li devia anar bé, perquè va acabar aconseguint el seu objectiu, al poc temps van esdevenir parella, i pel que en sé encara segueixen junts.

Cal ser insistent? Cal demostrar interès? Cal mostrar-se sol·lícit? Si, suposo que la resposta a aquestes preguntes és que sí. Però sense exagerar-ho, no s'ha de mostrar totes les cartes ni que se'ns vegi d'una hora lluny, oi? La veritat, no ho sé. És molt complicat el joc de la seducció. Jo crec que depèn una miqueta de com és cadascú, de la persona que interessa, de la facilitat per veure-la, i de la situació en general. Massa variables per poder donar instruccions de com tirar-ho endavant, no creieu?

Inconsciència política

Generalment evito entrar en temes polítics, tot i que per la catosfera hi ha corrents de pensament molt semblants, i no ens barallem massa. Però si he de parlar de política, quan millor que ara quan som a pocs dies de les eleccions generals espanyoles? Bé, tampoc hi ha massa a comentar, tots hem vist els debats, les crítiques, les propostes, i tothom a hores d'ara deu tenir clar a qui pensa votar. La gràcia de Catalunya és que aquí molta gent votarà partits que no surten als grans debats, però que després poden ajudar a decidir. Tenim una gran força, i un gran nombre de votants, no oblidem que fa quatre anys va ser Catalunya qui va decidir el color d'aquesta legislatura que s'acaba.

Bé, si he fet aquesta introducció és per explicar una cosa que em va ofendre força. Ahir vaig veure una enganxina, i no precisament petita, que instava a la gent a l'abstenció, perquè els Països Catalans no som España, i per tant no hem de votar. Feia temps que no llegia o sentia una bajanada d'aquesta magnitud. Ja no entraré en el tema dels Països Catalans, una vegada ja vaig expressar la meva poca fe en aquest concepte, però aquest cop encara és més greu pretendre parlar per tots donada la clara tendència política que impera al País Valencià o a les Balears. A l'enganxina s'hi incloïa l'estelada, i era de caràcter clarament independentista. Però com es pot ser tan ingenu? Algú s'ho creu realment això? Hom pot no sentir-se espanyol, jo de fet, no me'n sento, però ja que ho som, no fer ús del nostre dret a votar afavoreix clarament a la dreta més radical, aquell concepte que tanta por ens fa. Els de dretes no falten mai a les urnes, això tinguem-ho clar.

Què he de pensar? Hi ha gent tan inconscient i tan descerebrada que es senten millor demanant l'abstenció perquè així som més radicals i més indepes? O és una estratègia de partits de d'ultra-dreta per intentar engatussar alguns catalanets i que no votin, cosa que els afavoreix? Realment algú estarà tan cec per fer cas d'una cosa així? No estic en contra de l'abstenció, tothom és lliure, i si no t'agrada cap partit, o no estàs d'acord amb cap postura, pots fer ús de la possibilitat de no pronunciar-te. Això és perfectament comprensible. Ara, abstenir-se per motius d'aquests i donar en safata de plata la victòria a aquells-que-no-volem-que-manin, em sembla d'una total inconsciència política. Ho sento, sempre em declaro catalanista i tota la pesca, però és que hi ha gent que em treu de polleguera. Diumenge, tothom que tingui una opinió clara, a votar. Aixequem la veu, però de la manera que toca, no amb propaganda ambsurda i contraproduent.

'Novato'

Avui, un cop més, una cançó m'ha fet venir records, aquesta vegada, records molt llunyans. Després de pensar-hi una estona, inevitablement m'ha vingut una reflexió al cap, i aquesta és que la caguem molt quan som novells en alguna cosa. Sempre diem que a cops s'aprèn, però tampoc és això. El que vull dir és que hi ha temes en els que ningú no ens pot instruir convenientment. La vida no s'aprèn en cap manual, ni per més que ens l'expliquin. Tota situació viscuda és diferent a qualsevol altra que algú hagi viscut ja, per molt que s'assembli. Bé, si ho penso fredament, també ens equivoquem i fem el ridícul en situacions en les que se suposa que sí que ens han ensenyat.

Vist amb perspectiva, després d'un temps, quan em ve a la memòria alguna situació en la que la vaig vessar per culpa de la inexperiència, em poso les mans al cap. En aquell moment segur que no em sentia així, però és clar, tot s'aprèn, i en gran mesura s'aprèn per haver fet el ridícul un parell de cops. O mil, que jo sóc un cas. Però ara... penso que com podia ser que fos tan babau, que no m'adonés que ho feia malament, que se m'escapessin tants detalls. En definitiva, com puc haver fet el ridícul d'aquesta manera?? Em queda el consol que era per 'novato', però és que al llarg de la vida comencem moltes coses, i els inicis sempre són iguals, sempre estàs subjecte a quedar com un complet inútil. Però bé, hi ha una avantatge en tot això. Com comentava, ara no m'he de preocupar de si faig el ridícul per culpa de la inexperiència. Ja me'n preocuparé d'aquí un temps, quan me'n recordi.

Per què volem ser com ells?

La Mercè en el seu blog feia una rèplica en forma de post als comentaris del blog de l'Striper. En els dos blogs es parla de nacionalisme espanyol, i és un tema que no em deixa indiferent. Ja li he deixat a ella un comentari força llarg, però també m'agradaria deixar constància de la meva opinió aquí a casa meva.

A la catosfera hi ha una mena de perfil de gent que estem força d'acord amb molts temes, i un d'ells, com no pot ser d'altra manera, és el nostre catalanisme, ja que si no, no escriuríem en català. M'agrada molt veure que les idees catalanistes i el respecte per la nostra llengua i cultura segueix ben vius, i que hi ha gent que segueix lluitant per fer de Catalunya un lloc gran. Abans que penseu res estrany, jo m'incloc en aquest sac, com ja he dit en alguna ocasió, tot i que no en parlo massa, el catalanisme és la meva manera de viure, i el català la meva llengua, que de vegades canvio per l'anglès i amb mandra, també pel castellà, si la situació ho requereix.

Dic tot això d'aquí dalt perquè no em malinterpreteu, però no sé quina dèria tenim en criticar i demonitzar el nacionalisme espanyolista. Per què ens posem al seu nivell? No tenen dret ells de ser nacionalistes i sentir el seu país i la seva llengua? D'acord, ells ho fan amb nosaltres, però això és posar-se en evidència. No cal que siguem com ells, si ens crispem per les mostres d'espanyolisme no deixem de ser la mateixa cosa que ells, que no suporten veure els nostres fets diferencials, i això és justament el que no volem. Si pretenem ser diferents, tinguem seny, i deixem-los fer. Total, sempre diem que són el país veí, no? Qui som nosaltres per criticar el que fan els veïns? Si ells ho fan, pitjor per ells, defensem-nos, però ensenyem-los que justament, una de les coses que ens fa diferents és que som més tolerants i més respectuosos.

L'odi contra els espanyols no té sentit. Per mi és com dir que s'odia els de Papua Nova Guinea, em sento tan a prop d'uns com d'altres, i a més, el nom d'aquest país em fa més gràcia. El problema és seu, no nostre. Poden dir missa, nosaltres ja prou feina tenim. L'odi sol ser una mostra d'impotència, i nosaltres no en tenim res d'impotents, tenim arguments i tenim armes per defensar-nos. No caiem en la solució fàcil, de tornar-los la ràbia amb més ràbia. A més, si pretenem ser nacionalistes, bé hem de deixar que ells ho siguin, si no, ens estem criticant a nosaltres mateixos, que també ens cau la llagrimeta davant dels nostres propis símbols.

Poders

El poder corromp. I no parlo del poder dels polítics, o dels grans empresaris que maneguen grans quantitats de diners i de persones. Parlo d'uns nivells més domèstics, a petita escala. Qui té poder, poder real, és normal que l'utilitzi, i sembla inevitable que es pugui creure per sobre de la resta. Però per què la gent es deixa dominar tan ràpidament per aquest bé adquirit? Tant bon punt algú rep els galons, es creu amb dret de trepitjar els altres, de passar-los al davant, de poder parlar als que fins llavors eren iguals d'una altra manera, amb superioritat, amb sorna. Ho trobo una manca de respecte. Però passa. No m'agrada. No vull ser així. Si mai arribo a tenir algun càrrec, no vull explotar el meu poder. És això possible? Es pot resistir la temptació d'imposar la nostra via gràcies als poders que ens han atorgat? Espero que si. Crec que aprofitar-se del poder és directament proporcional al malestar que generes a la gent que t'envolta. Hi ha persones amb els fums molt pujats. A mi m'agradaria mantenir la humilitat, tenir els peus a terra. Crec que de vegades se m'endevinen trets de veterà, però no vull que passi d'aquí.

Perdre

Ja que l'altre dia parlava de jocs, ara m'ha vingut al cap un tema relacionat, que de vegades he hagut de patir. La meva vida és una competició constant, contínuament m'adono que estic competint, ja sigui inconscientment o conscient. Això pot estressar a algú, però generalment passa desapercebut. Sobretot, perquè sé perdre. En jocs, en esports, en la competició que sigui, sempre intento fer-ho el millor que sé per guanyar. Però quan em toca estar del cantó dels perdedors, tampoc no passa res. I no passa res, perquè sóc conscient que pot passar, que es pot perdre, i la majoria de vegades no m'hi jugo res. O si, perquè també m'agraden les juguesques, però en les que faig mai m'hi va un gran perjudici, en tot cas, alguna cosa simpàtica que hauré de fer per l'altre.

No entenc la gent que no sap perdre. El pitjor de tot, és posar-se tonto quan estàs jugant o competint entre amics. Cal ser el millor en tot? Crec que no. Uns dies guanyen uns i d'altres uns altres. I tots contents, perquè la finalitat de cap competició o juguesca que es fa entre amics no hauria de ser la d'esclafar els altres, sinó divertir-se i intentar batre el que sigui millor en aquell moment. Entre amics, jo vull guanyar com sempre, però si no sóc jo, que sigui un altre. Però també demano un mínim d'humilitat quan es guanya, perquè n'hi ha que t'ho refreguen per la cara un munt de temps. Això és no saber guanyar, ni saber perdre. No li trobo el sentit. Es diverteixen més així, fent mofa dels vençuts, que no pas gaudint de la seva companyia i del plaer de competir? No respon això a alguna mena de complex? Sincerament, davant d'algunes actituds, se'm passen les ganes de fer res.

Canvi climàtic?

Estic llegint un llibre que tira per terra moltes de les idees que tenim sobre el medi ambient, i les desgràcies que ataquen el nostre planeta. Es tracta de Estat de Por del Michael Crichton. Aquest home sempre m'ha agradat perquè es documenta moltíssim abans d'escriure res, i és molt normal que al final de qualsevol dels seus llibres hi hagi una llista de referències en les que basa les seves argumentacions. No només m'agrada per això, és clar, si no em dedicaria només a llegir articles científics; la seva manera d'escriure m'enganxa, i a més, em deixa la sensació d'aprendre sempre coses noves.

No m'agrada comentar els llibres abans d'haver-los acabat, però aquest cop no me'n puc estar. De fet, això no és tampoc un comentari sobre el llibre, sinó sobre la temàtica que tracta. Actualment hi ha molta gent preocupada pel canvi climàtic i l'escalfament global, conceptes que es poden sentir a qualsevol telenotícies o llegir en qualsevol diari. Doncs bé, el llibre sembla un manual sobre les creences populars al voltant d'aquests fenòmens, i l'explicació real dels fets, que en tots els casos que cita el llibre, que no són pocs, és totalment contraposada al que creiem. La idea que sembla que vol mostrar l'autor és que els éssers humans no podem fer cap efecte sobre el clima a gran escala, i que sembla que és la mateixa natura i el planeta qui autoregulen els seus períodes freds i calents o els fluxes de matèria i energia.

Aquesta idea et deixa una mica xocat, perquè sempre ens culpem i ens declarem responsables de maltractar la Terra, i evidentment, no dic que no ho fem, però segurament el nostre impacte és molt més petit del que pensem, com sempre, l'ésser humà donant-se-les d'una cosa que no és. Això ens porta a pensar que som molt insignificants. Per què doncs, amb totes les dades que exposa el llibre, encara hi ha gent que s'entesta a dir-nos que ens estem carregant el planeta? Entrem en un altre tema molt més complex, que no és altre que el de la manipulació de la informació, el mantenir sempre la població amb l'ai al cor, en definitiva, la imposició de la por.

Tenir la població atemorida, ja sigui amb el terrorisme, ja sigui amb els transgènics, amb els medicaments o amb el canvi climàtic, és una estratègia que sempre ha funcionat i sempre funcionarà. Quan tenim por, som més fàcils de controlar, som més depenents i vulnerables. I això hi ha gent a qui va molt bé. Ens creiem tot el que diuen per la tele, i ja sabem que això no ens porta enlloc. I si ens menteixen a petita escala, que ens fa pensar que no hi hagi altres grans enganys, enganys que es mantenen a nivell mundial, però que no deixen de ser això, simples peces de la manipulació de la gent? Vivim enganyats? S'ha fet realitat la idea del Gran Germà exposada a 1984? Sabeu, cada vegada penso més que sí. El tema dóna per molt, i tampoc no em vull extendre massa, però suposo que podria...

Per cert, el llibre és totalment recomanable (1984 de l'Orwell també), però potser s'us farà una mica pesat si no us agrada que us atabalin amb massa dades.

Parlar d'homes

Converses recents m'han fet recordar una nit força divertida que va esdevenir fa un temps. Havíem quedat per prendre alguna coseta al vespre i érem quatre nois i una noia, si no recordo malament. No sé dir a sant de què, ella va comentar que a les noies no els costa tant com als homes dir que una altra dona és guapa, o que té bon cos. Vull dir que els nois mai no parlem del físic d'altres nois, deu ser que queda poc masculí fer-ho... En canvi elles tenen menys manies de parlar d'aquestes coses.

Llavors va ser quan ella va deixar anar la pregunta: 'Va vinga, mulleu-vos, si us haguéssiu de tirar a algun tio, qui seria?' No sé què havíem pres aquella nit (crec que en aquell moment, només cafè...), que ens va semblar un exercici divertit, i per un cop, vam accedir i vam fer la nostra aposta personal sense massa vergonya, i aprofitant la deshinibició del moment. Jo vaig triar l'Ewan McGregor. No em negareu que és mono! No ho sé, podria haver triat a qualsevol mascle, però em va venir aquest al cap, suposo que perquè fa pinta de bon nano, és guapet i tinc la imatge d'ell que sempre està somrient. Suposo que això diu molt de mi, encara que no seria a ell al que triaria si em donen a triar entre ell i la seva companya de repartiment a The Island, la Scarlett Johansson.

Altres noms que es van sentir aquella nit van ser els del pilot de rallies Sébastian Loeb, l'actor Denzel Washington i crec que també el corredor de Formula-1 Jenson Button. Així que ja veieu, és cert que els nois no solem xerrar d'aquestes coses, però per un dia, va ser molt divertit, i ens vam deixar anar una mica, que no sé quins tabús o quines pors ens han inculcat, que normalment no ens surt de dir que tal o tal altre home, és guapo o té un bon cos, i en canvi, a les dones sembla que els passa menys això, i tenen menys complexos. I ho dic, i no per això em deixen d'agradar les dones, però és que és tan mono en McGregor...

Versions

Per tota història, per tota situació on hi intervinguin dues persones, o dues parts, hi ha dues visions o dues explicacions de la realitat. Aquestes poden assemblar-se o no tenir res a veure, però hi són, i per poder entendre una mica el que passa, o el que ha passat, caldria escoltar-les les dues.

Tots sabem que la majoria de cops, en sentim només una, i per un motiu que se m'escapa, ens la creiem. Serà perquè qui ens l'explica ho fa en confiança i volem creure la seva versió. No ho sé, però tendim a donar la raó a aquesta persona o persones sense parar esment en que hi ha una explicació que pot ser contraposada, i que si arribés a les nostres orelles, ens resultaria molt més creïble. O no, qui sap.

Encara millor, molt probablement l'explicació més justa per un fet és la barreja (no necessàriament a parts iguals) de les dues versions, i per tant molts cops no hauríem de parlar de culpables i víctimes, sinó que tothom és culpable i víctima en la justa mesura, per tant tothom és còmplice.

No m'agrada passar per víctima, i sé que de vegades ho faig. Però no em sento bé explicant per què em sento malament si l'altra persona no pot saber l'altra versió de la història. De vegades cal cagar-se en tot, i que t'escoltin ajuda. Però no deixa de ser injust per l'altra part. Encara que l'altra part et faci molta ràbia, tot s'ha de dir.

Interiors

A mode d'explicació, diré que el post anterior pretenia ser una petita reflexió sobre l'aparença física de les parelles, i com condiciona això a la recerca de la nostra mitja taronja (quina expressió més lamentable). Però els vostres comentaris han generat un debat que trobo convenient tancar amb un altre post perquè no penseu de mi que sóc tan superficial com això. Ja us ho he avançat a les respostes, però intentaré exposar-ho d'una manera més global.

La bellesa és una cosa totalment subjectiva, fins aquí sembla que tots hi estem d'acord. Ja he dit que la bellesa està en els ulls del que mira, i això és molt especial, perquè algú que nosaltres trobem molt guapo o guapa pot deixar indiferent el nostre veí, i estem parlant de la mateixa persona. Dit això, no podem menysprear la importància de l'aparença física en el primer contacte, i en la majoria de posteriors. Les persones ens entren pels ulls, i de vegades, ja no ens entren. Potser deixem escapar gent molt interessants, però si la primera impressió ja no ens és satisfactòria, és molt probable que posem barreres a una possible relació, sigui del tipus que sigui.

Superat el primer moment, si la persona no ens resulta desagradable a la vista (recordem que parlo de termes subjectius), ens interessarà conèixer-la més, i aquí entra tot el que hem estat comentant. Necessitem saber com és una persona per fer-nos una idea global d'ella. Si resulta que és un tros de soca, per guapa que sigui, aquella persona perdrà interès per nosaltres. Si en canvi, és més normaleta, però resulta que s'hi pot parlar, ens fa riure, i de seguida ens en fem còmplices, la trobarem més atractiva, i voldrem conèixer-la més. Jo sóc d'aquesta opinió, del tot, valoro les persones per com són i no pel que semblen, però la component física hi és, i potser li otorguem menys importància de la que li donem en realitat. Però això, com tot, depèn de cadascú. Hi haurà per qui la importància és nul·la, i per d'altres serà d'allò més important, encara que no ho vulgui reconèixer.

Després també està que amb el temps ens acostumem a les persones que tenim al costat, i deixem de veure-les lletges, si és que ho havíem pensat. Són elles i prou, i segur que, com que les coneixem, tenen algun encant especial. Tothom t'he alguna cosa, i algú serà capaç de trobar-la. Aquest és el motiu pel qual la majoria de gent acaba tenint alguna relació que altra, que algú veu en ell o ella més enllà de la simple aparença física.

La frase tan suada de 'La bellesa és a l'interior', no deixa de ser veritat. Però quan ens enamorem, ho fem del lot complet, de l'aparença i de la manera de ser d'una persona. La gràcia està en que cadascú requereix unes característiques concretes del conjunt, i per tant, hi ha gustos per tot. Jo, em declaro un entusiasta dels interiors, una cara bonica no m'impressiona si darrera no hi ha res que m'atregui, i realment, no trobo a cap noia maca si no m'agrada com és, si no m'atreu el seu interior.

Buscant iguals

Donant voltes sobre relacions, de vegades m'adono que hi ha una mena de lleis no escrites que tothom té més o menys clares, però que no sempre comentem. No vull entrar en funcionament de parella, ja que cada casa és un món, però el que sí que em fa gràcia són les vessants que responen a aparença física. Un tema superficial, si voleu, però mira s'ha de parlar de tot en aquesta vida. D'alguna manera, cadascú de nosaltres sap que té un nivell, un límit. És difícil trobar paraules per descriure això i no semblar ofensiu. El que vull dir és que tothom té unes expectatives de trobar un perfil concret, i sap que no pot aspirar a més, però tampoc es conforma amb menys. El rang és ample, és clar, però més o menys cadascú es mou entre uns llindars que es marca.

Qui diu si una persona és massa guapa per estar amb una altra? No ho diu ningú, però tothom ho pensa, encara que sigui inconscientment. Repeteixo que això no té res a veure amb com són les persones per dins, ja que l'aparença no ho és tot, i generalment s'arriba al cor de les persones per patrons no físics. Però és difícil veure una noia espectacular agafada de bracet amb un nano letjot, com tampoc no es veu massa un tros d'home al costat d'una noieta poc agraciada. Tendim a cercar un igual, algú amb qui ens sentim còmodes i que no s'allunyi massa dels nostres patrons ni per sobre ni per sota. I és més, quan observem algun dels casos que comentava ara, que d'haver-n'hi, n'hi ha, sempre pensem que alguna cosa falla, que hi ha d'haver gat amagat. Caiem sovint a fer la broma fàcil del "deu follar molt bé!", broma, per altra banda, de força mal gust.

Penso que la majoria de gent ho veiem així, que sense pensar-ho entenem com a normal que les parelles tenen uns patrons físics similars, que es mouen en els mateixos rangs, i fins i tot, acabem trobant semblances entre els dos membres i diem que fan molt bona parella. Però bé, no sé per què ens passa això. És perquè, tot i no escrit, està establert així? És que no es pot tenir unes altres expectatives? Si algú és molt optimista, no pot aspirar a més? És probable que s'endugui un desengany... però i si no? Jo ja us dic ara que no tinc les pretensions gaire elvades, podria dir que sóc conscient de les meves limitacions, i alguns em dirien que em poso els límits massa avall. Però què voleu, eh, què voleu?

Les coses clares

Com és de difícil, de vegades, encarar certs temes. En el nostre cap, les coses sempre estan claríssimes (bé, no, claríssimes tampoc...), ens estructurem unes idees, un discurs, però a l'hora de la veritat, tot això serveix de ben poc, i acabem improvitzant. I quan acabes penses que t'has deixat de dir tal cosa, o tal altra, i és un desastre, perquè haguessis pogut encarar la conversa per moltes bandes, exposar un munt d'arguments que prèviament havies construït, però res, que t'has quedat amb els més fàcils i banals, perquè o bé eren més senzills de recordar, o bé són tan evidents que qualsevol els hagués pogut fer servir.

La nostra ment es satura. No sé si això es pot aprendre, a saber estructurar el discurs per dir tot el que es vol dir, i quan cal dir-ho. No és aprendre's una parrafada de memòria, cal ser flexible en l'oratòria, i sobretot, saber escoltar per respondre de la millor manera possible. Però tot i així, el més probable és que acabem donant mil voltes a temes tangencials abans de començar el tema objectiu. I és que costa, i ens cal fer temps, aplanar el terreny, i no ens adonem que de vegades emboliquem encara més la troca.

La comunicació verbal no és fàcil. Molt més senzill amagar-se, per exemple, darrera una pantalla.